Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 9)

Narsès es llança a l'atac de Cumes. Aligern resisteix.

   Tot seguit, doncs, Narsès va empènyer els soldats a la càrrega. I un cop pujat a dures penes el turó, ja a prop de les fortificacions, començaren a llançar els seu dards contra els qui sobresortien dels bastions; i zumzejaven els arcs, disparant les fletxes, volaven els projectils, i treballaven tots els enginys especials per als setges. Els homes d'Aligern s'havien aplegat pel camí de ronda i lluitaven responent amb igual rapidesa a les fletxes i als dards, feien caure pedres enormes, troncs, destrals, qualsevol cosa que pensaven que serviria; també utilitzaven enginys de defensa, no es deixava de banda res. I els dards que enviava Aligern, els coneixien d'allò més fins i tot els romans: arribaven xiulant i a una velocitat tan gran que ho trencaven tot, encara que caiguessin sobre alguna cosa molt dura.

   Llavors, quan Aligern veié l'il·lustre Pal·ladi (no era un d'aquells que no comptaven res al costat de Narsès, sinó oficial de l'exèrcit, membre dels taxiarques majors) que, amb la seva cuirassa d'acer posada assaltava generosament les muralles, disparà el seu dard des de dalt i ferí l'home allà mateix, travessant-li l'escut i fins la cuirassa: tant superior era per vigor a tanta gent i tan fortes les seves mans en llançar el dard. Hi va haver combats semblants de javelines durant molts dies seguits, i a un bàndol no li anava tot com s'esperava; als romans tenien vergonya de retirar-se sense haver conquerit la plaça forta, però era evident que els gots no es plegarien de cap manera al setge.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 9]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 8)

Narsès emprèn el setge de Cumes

   Pel que fa al general romà Narsès, ell no coneixia en els detalls aquests fets però, tan previsor com era, sempre buscant anticipar-se als moviments dels enemics, sabia que les ciutats de Tuscia encara sota el control dels gots preparaven la rebel·lió. No havia celebrat grollerament la victòria, i tampoc, allò que passa a molta gent, no s'havia abandonat la indolència i la disbauxa després de patir, ans al contrari, amb tota la embranzida que tenia, aixecà l'exèrcit i es dirigí cap a Cumes. Cumes era una ciutat itàlica tan fortificada que seria difícil de ser conquerida pels enemics: es troba a dalt d'un turó escarpat i inaccessible, a les envistes del mar Tirrè; el turó segueix fins a la costa, on les onades retronen trencant-se contra els seus mateixos contraforts. A dalt, el volta una muralla construïda amb torres i bastions. Tòtila, Teïes i els emperadors anteriors als gots hi guardaven coses de valor inestimable en aquella fortalesa, per considerar que era tot una garantia. És per això doncs que Narsès, un cop arribat, donà prioritat absoluta a prendre la ciutat ràpidament i quedar-se'n les riqueses, perquè els gots no tinguessin una sòlida base operativa i per a tenir com més avançats millor els preparatius per guanyar la guerra. Justament a l'interior del recinte murallat hi havia Aligern, el germà més petit de Teïes quan va ser rei dels gots i, reunida com més tropa possible, no tenia cap intenció de rendir-se. Del fet que Teïes havia mort i que el regne dels gots s'havia ensorrat i dissolt, n'estava del tot al corrent, però tampoc així no s'hi avenia, i no l'espantava el destí imminent, ans ben al contrari, comptant amb el terreny favorable i amb abundància d'avituallaments, era arrogant i encara més confiat i disposat a la lluita, si esqueia.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 8]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 7)

Digressió sobre el alamans i la tolerància religiosa

   Els alamans segueixen les lleis i els costums heretats, compartint naturalment el poder, amb el mateix sistema polític dels francs, i només se'n diferencien per la religió. Veneren unes plantes, uns rius, uns turons, uns precipicis, tot sacrificant-los cavalls i bous, entre moltes altres coses, que decapiten en una mena de ritus. Però de fet la barreja amb els francs, els va bé, atès que els està fent canviar, també en aquest aspecte, atraient ja els més sensats d'entre ells, i crec que no trigarà gaire a convèncer tots ells.

   Allò insensat i extravagant de les creences és obvi, evident i fàcil d'eliminar, fins i tot pels seus mateixos adeptes, si no són uns babaus. És just doncs que tothom que es desvia de la veritat, pugui elegir, sense ser castigat, i gaudeixi de la màxima tolerància, atès que, òbviament, no cau i s'arruïna voluntàriament, sinó de bona fe i, des d'un error de valoració, segueix amb coherència les seves conviccions, siguin les que siguin. No sé si enraonant es pot posar remei a la follia cruel dels ritus de sacrificació, tant si es celebren en honor dels boscos sagrats, és a dir, a la manera dels bàrbars, com si es fa en honor dels déus de la tradició antiga, tal com requereix el culte pagà. Jo, personalment, crec que no hi ha res de bonic en uns altars bruts de sang o en la mort d'allò més violenta d'uns animals; ara bé, si això té valor general, no serien tampoc ni bons, ni civilitzats – sinó salvatges i insensats– Deímon (Terror), tal com baldament l'han inventat els poetes, Phobos (Esglai), Enion (Guerra), Ate (Follia) o Eris (Fúria) invencible¹, com en dirien els mateixos; i afegiu-hi també, si voleu, Arimanes², com en diuen els perses i, entre els espectres infernals, aquells malvats i sanguinaris.

   Per cert, si bé algú pot considerar que aquests aspectes no escauen gens a la narració i que són tangencials i aliens als nostres propòsits, a mi, en tot cas m'agrada molt treure tot el que sé i elogiar-ne les coses positives, tot denunciant-ne aquelles que no ho són i destacant-ne aquelles nocives. En realitat, si a les a les narracions els faltés això, perquè així serien molt més útils i edificants, serien pures explicacions sense anàlisi i, tal vegada, sense voler ofendre ningú, a certes persones podrien semblar no gaire millors que les balades que es conten al gineceu vora al teler. Comptat i debatut, que cada u pensi com li agrada i, quant a mi, ara cal que torni on havia arribat la narració.

   Lotari i Butilí, doncs, quan al principi es van moure a l'atac dels romans, tenien unes expectatives molt altes, ja no aguantaven actuant segons allò que els havien imposat. Creien que Narsès de ben segur no resistiria a la seva escomesa, que Itàlia sencera seria seva i així arribarien a Sicília. Els sorprenia que els gots tinguessin tanta por d'un eunuc³ mocós, amanerat i efeminat, que s'escudava darrere dels homes de veritat. Doncs, amb aquestes opinions plenes de supèrbia, tot confiats del valor de la seva tropa, van fer els preparatius de la guerra, reunint un exèrcit de setanta-cinc mil homes aproximadament, entre alamans i francs, i tot seguit es dirigiren cap a Itàlia.

1 Edip a Colon, 127, per exemple.

2 Hades o esperit maligne, entre els perses.

3 Narsés abans de ser general havia estat eunuc de la cort de Justinià.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 7]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 6)

Com els alamans participen a la guerra

  Si bé els delegats van insistir sobre tot això, Teodobald, un adolescent apocat i amb gens d'aptitud per a la guerra que ja estava molt malalt i físicament decaigut, era en tot cas de l'opinió –més aviat per aquests motius, no pas certament pels arguments dels ambaixadors– que no havien de buscar-se problemes originats per la malaurança aliena. D'altra banda, Lotari i Butilí, tot i que al seu rei no li agradava gens ni mica, estaven d'acord amb l'aliança. Aquests dos homes eren germans alamans que duien un contingent militar al servei dels francs tan gran, que es podia dir que acabdillaven el seu propi poble, això havia estat amb el permís de Teodobert.

  Si donem fe a Asini Quadrat, un italià que va narrar amb detall també la història dels germanis, els alamans son una gent de molta barreja i el seu nom significaria precisament això¹. Quant a aquest poble, el rei got Teodoric, quan regnava a tot Itàlia, els tenia com a súbdits subjectes a un tribut. A la mort de Teodoric, esclatà la guerra terrible entre l'emperador romà Justinià i els gots; llavors aquests últims començaren a afalagar els francs i, amb la intenció d'obtenir tota la seva amistat i indulgència, es relaxarien la pressió sobre diferents pobles, entre d'altres, deixaren lliures justament els alamans. Pensaven que en aquell moment havien de reunir les seves forces de tot arreu i alliberar tots els pobles súbdits que no els fossin massa favorables, car ja no lluitaven pel poder i la glòria, sinó que se la jugaven per Itàlia i per no desaparèixer. I doncs, van fer de necessitat virtut, prevenint espontàniament les fragilitats futures. I així, el mateix Teodobert va sotmetre el poble alaman alliberat pels gots i després de la seva mort, com ja he explicat, ells i la resta de pobles súbdits passaren sota el fill Teodobald.

1 Alle Menschen, en alemany modern.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 6]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 5)

Els gots demanen ajuda als francs

  En el moment que moria Teïes¹ la situació dels gots necessitava un suport extern i llavors eren reis dels francs Teodobald, l'adolescent, i a més a més Xildibert i Clotari, els besoncles² del noi, conforme al dret romà. Però els gots pensaven que no havien de visitar aquests darrers, ja que les seves regions eren massa llunyanes. Van enviar una delegació oficial a Teodobald, la qual no va representar tot el poble got, sinó la part que s'havia establert a nord del riu Po. Quant a la resta del poble got, ja els agradava la rebel·lió i el desbaratament de l'estat de les coses. Nogensmenys, estaven desconcertats: entre dubtes sobre el futur i temors per la incertesa de la sort, mantenien les seves intencions vagues i ambigües i, amatents, esperaven els fets, amb el propòsit de posar-se al costat del vencedor.

  Els delegats dels gots del nord arribaren i, un cop a la presència del rei i dels alts dignitaris, els van pregar de no deixar-se pressionar pels romans, i de participar, en canvi, a la lluita; els cridava un poble veí i amic que potser seria definitivament destruït. Explicaven que a ells tampoc no els interessaria deixar camp lliure als romans que venien amb gran força; al contrari, n'havien d'amputar el creixement, com fos:

“Si aniquilaran el poble got” van dir els delegats, “no trigaran a venir en contra vostre i a recomençar guerres antigues. No els faltarà una acusació ben maca per dissimular la seva cobdícia, no importa com, i us faran creure que us perseguiran estricament segons el dret, enumerant una munió de màrius, camils, i césars, pel fet que en algun temps llunyà van fer la guerra amb els antics germanis conquerint les terres més enllà del Rin. Així creureu que no us hauran fet un abús, ans al contrari que us faran guerra per raons sacrosantes, no per perseguir res d'estrany, sinó per recuperar les possessions dels seus avantpassats. Adduint, per cert, un argument acusatori semblant –és a dir, com que per ells, Teodoric, el nostre antic rei i fundador, va conquerir Itàlia d'una manera no escaient– ens han tret la nostra terra, han matat gran part de la nostra gent i sense pietat han fet esclaus les dones i els fills dels nostres prohoms. I no és així, Teodoric es guanyà Itàlia, no pas agafant-la amb la força, sinó després que l'hi lliurés Zenó, el seu emperador; i no va agafar res als romans (atès que ja l'havien perdut), ben al contrari: eliminà l'estranger Odoacre, l'usurpador, i n'ocupà tots els dominis, conforme a la llei de la guerra. Però, quan els ha estat possible abusar, no han actuat gens amb justícia: atesa la seva indignació inicial amb Teodat per l'afer d'Amalasunta³, van adduir aquest origen i pretext per a la guerra; doncs bé, fins avui no ho han perdonat, sinó que els duu la còlera, sí a ells, als savis, timorats de Déu, que es vanten de ser els únics a actuar amb justícia. Per això doncs, perquè, un cop sofert el mateix que nosaltres, no us penediu de la vostra condescendència, després, quan ja no calgui, cal anticipar-se als enemics ara i cal no fallar en aquest moment, som-hi! Envieu contra ells un exèrcit ben preparat i un general dels vostres, expert de batalles, capaç de dur a bon fi la guerra contra els romans, per fer-los fora d'aquí com més aviat millor i salvar el país. Així, de ben segur, fareu un gran favor al poble got, sereu aclamats com uns salvadors, deslliuradors del mal, i tindreu el vostre país fora del perill dels romans, encara que no surti cap enemic dels veïns. Per sobre, guanyareu no sé quants diners i, amb tot, nosaltres n'afegirem encara més.”

1 Com hem vist al preàmbul, això passa el 552 dC i és narrat per Procopi.

2 Veure 1, 3.

3 Veure Procopi Guerra gòtica 1, 4. Teodat, es casa amb Amalasunta, mare del futur rei got i després la fa matar. Aquesta, intuint la situació delicada en què es trobava, havia prèviament demanat protecció a l'emperador.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 5]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 4)

La història del rei franc Teodobert



   Després de rebre la corona del pare, Teodobert subjugà els alamans i altres poblacions veïnes. Era un home decidit, turbulent i amb una gosadia més enllà de la necessària. Doncs bé, quan esclatà la guerra dels romans contra el rei got Tòtila, va ordir i preparar un pla: aprofitant que Narsès i el seu exèrcit estaven durament ocupats, arribar fins als extrems de Tràcia –amb un exèrcit valent i bel·licós, reunit prèviament– i, un cop sotmès el país, dur la guerra a Bizanci, ciutat de l'emperador. Amb tanta energia es va prendre el seu propòsit i en va fer una preparació tan seriosa, que envià una delegació als gèpides i als longobards i altres pobles fronterers per tal que participessin a la guerra. El fet és que creia realment que no era tolerable que concretament Justinià en els edictes imperials s'autoanomenés Franc, Alaman, Gèpida, Longobard, així com altres denominacions semblants¹, com si tots aquest pobles fossin súbdits seus. Bé, ell no podia suportar aquella ofensa i considerava que els altres estarien igual d'indignats, perquè també igual d'ofesos. En tot cas, encara que hagués dut a terme aquesta expedició, crec jo, no hauria tret profit de la seva temeritat car, ja fos a Tràcia, o bé topant amb els regiments de l'Il·líria, hauria estat ingloriosament destruït pels romans. El màxim que podem fer és inferir sobre aquell home que – pel fet de tenir, si més no, l'objectiu al cap i després tenir la intenció d'assolir-lo i desitjar-lo amb deler, i pel fet que sens dubte ja havia fet almenys una part de la feina – era insensatament superb, tant que confonia la valentia amb la impulsivitat esbojarrada; és a dir, si la mort no s'hagués avançat a la seva iniciativa, tal vegada ell hauria emprès l'expedició. Llavors, un dia que caçava, intentà envestir-lo un enorme brau amb llargues banyes, no pas un d'aquells que són manyacs i treballadors, sinó un de selvàtic, de muntanya, dels que destrossen els rivals amb les banyes: li diuen búfal, crec jo, a aquesta espècie. N'hi ha molts que pasturen per aquells indrets; l'animal prefereix per natura valls ufanoses, muntanyes boscoses i climes tempestuosos. En veure'l doncs treure el cap sortint d'una vall boscosa, s'hi plantà al davant a peu ferm, amb l'ànim d'afrontar-lo amb la javelina. Quan l'animal va arribar a prop, amb amb una virada brusca de la cursa, s'estavellà frontalment contra una arbre, no massa gros, que trontollà, tot inclinant-se cap a l'altra banda; llavors, vet aquí que una branca enorme d'aquelles cedí i es trencà amb violència, colpint Teodobert al cap. Ja que el cop havia estat d'extrema força en una part vital, va caure d'esquena: amb penes i treballs el portaren a braços fins a les seves dependències i morí el mateix dia².

  El regne passà al fill Teodobald que, tot i ser realment jove i encara sota tutela, era cridat al tron per la llei dels seu país.

1 A les Novellae és així que s'anomena Justinià: Ἐν ὀνόματι τοῦ δεσπότου Ἰησοῦ Χριστοῦ τοῦ θεοῦ ἡμῶν Αὐτοκράτωρ Καῖσαρ Φλάβιος Ἰουστινιανὸς Ἀλαμανικὸς Γοτθικὸς Φραγγικὸς Γερμανικὸς <Ἀντικὸς Ἀλανικὸς> Οὐανδαλικὸς Ἀφρικανὸς <εὐσεβὴς> εὐτυχὴς ἔνδοξος <νικητὴς> τροπαιοῦχος ἀεισέβαστος Αὔγουστος Πέτρῳ τῷ λαμπροτάτῳ μαγίστρῳ τῶν θείων ὀφφικίων. Cameron afirma d'aquests títols que a partir del 533 es diu que “alaman” i que “gèpida” i “longobard” pertany a Justí.

2 547 dC (Keydell, 15).

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 4]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 3)

Fets anterirors de la història del Francs. El pentinat dels reis.

  Així doncs, amb un excel·lent sistema de convivència, els francs regnen sobre els seus i sobre els pobles veïns. Els fills reben la corona dels pares, però de fet, justament quan els gots els enviaren la seva delegació tenien tres reis. No em sembla fora de lloc interrompre breument la digressió, començant per la dinastia i els esdeveniments anteriors, passant tot seguit a parlar dels qui justament governaven aleshores.

  El cert és que Xildibert, Clotari, Teodoric i Clodomir eren germans. Quan els va morir el pare Clodoveu, es repartiren el regne en quatre parts, en funció de les ciutats i les poblacions, de manera que la repartició fos per parts iguals. Poc després Clodomir, en una expedició contra els burgundis (aquest era un poble gòtic que en guerra actuava tot sol de manera brillant), en aquella mateixa guerra va morir, colpit al pit per una llança. Quan va caure, els Burgundis, en veure'n la llarga cabellera deslligada que li arribava fins a les espatlles, s'adonaren de seguida que havien matat el rei enemic. Als reis francs, en efecte, per norma no els està permès mai tallar-se els cabells: ja de nens no se'ls tallen mai i els blens els cauen tots sobre les espatlles – si bé, si més no els de la front, els tenen partits en clenxa – però no a la manera dels Turcs¹ i dels Àvars, despentinats, desarreglats, bruts i matusserament lligats en trenes, sinó que hi fan servir sabons de diferents tipus i els pentinen amb cura. Això es concedeix per llei, com a marca i privilegi especial, a la família reial, ja que els súbdits es tallen els cabells a patge, i no els és permès tenir-los més llargs. Doncs bé, quan els Burgundis aleshores, després de tallar el cap a Clotari, l'ensenyaren als seus soldats, els van acoquinar i desanimar; se'ls van trencar vilment els propòsits i ja no tenien voluntat de lluitar més. I així, la guerra es donà per acabada, justament de la manera que més interessava als vencedors i a les condicions que ells creien, mentre pel que fa l'exèrcit franc, els qui van salvar la vida van tornar a casa contents². Conseqüentment, amb la mort de Clodomir el seu regne es repartí immediatament (efectivament, no tenia fills) entre els germans. No molt temps després, morí Teodoric víctima d'una malaltia³, deixant al seu fill Teodobert, entre altres bens, també l'honor de la corona.

1 Nom genèric que s'aplica a molts pobles de la zona euroasiàtica, altramente també genèricament anomenats Σκύθαι. Teofilacte Simocatta, Historiae 1. 8: “els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs.”

2 Sembla ser que Agaties és l'únic que assereix la derrota dels francs, quan en canvi haurien continuat lluitant.
3 533 d.C.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 3]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 2)

Els francs

  El poble franc és en efecte limítrof i adjacent amb Itàlia. Serien els antigament anomenats germanis. I és evident, ja que viuen a la conca del Rin i a les regions veïnes, ocupen així mateix la major part de la Gàl·lia, que antigament no tenien i que van adquirir després, i Massàlia, una colònia iònica¹. El cert és que aquesta ciutat va ser fundada per colons Foceus que van marxar sota l'embranzida dels medes, quan el rei de Pèrsia era Darios² fill d'Histaspes; i ara ja no és grega i s'ha tornat bàrbara. Van deixar l'antiga forma de govern i segueixen les tradicions dels dominadors³. I ara no sembla tenir gaire menys reputació que al temps dels seus antics colons.

  Els francs no són nòmades com per exemple altres pobles bàrbars, sinó que fins i tot utilitzen, en la majoria d'aspectes, el sistema polític de Roma, i les lleis també, que són les mateixes; pel que fa a altres aspectes, tenen tradicions similars a les nostres en els contractes, el matrimoni i la religió. Són de fet tots cristians, fidels de la recta fe: a les ciutats hi tenen governadors i sacerdots i celebren les festes gairebé com nosaltres; si més no a mi, em sembla que, a la seva manera, són força respectables i d'allò més ben educats i que les diferències no són més que l'abillament bàrbar, i les peculiaritats lingüístiques. El fet és que els admiro d'allò més per moltes coses bones que tenen, entre d'altres, la justícia i la concòrdia que regnen entre tots ells. Per exemple: sovint en el passat, però també a la meva època, quan, ara tres, ara fins i tot més reis han compartit el poder, en cap ocasió s'han fet la guerra, i han estat capaços de no tacar la pàtria amb la sang dels seus propis germans. Amb tot, quan apareixen grans poders iguals enfrontats, és inevitables que sorgeixin actituds rígides i arrogants, i neixen, naturalment, gelosies i ambicions, així com altres infinites frenesies generadores de lluites i desordres. Sigui com sigui, a ells, no els esdevé res de semblant, per molta divisió que hi hagi del poder. Ara bé, si mai es dona el cas d'un conflicte entre monarques, tothom es desplega al camp de batalla com si fos per a lluitar i dirimir la qüestió amb les armes i, tot seguit, pren posició davant de l'enemic. Quan els exèrcits es troben cara a cara, abandonen l'hostilitat recíproca allà mateix, la canvien per la concòrdia i insten els seus reis a dirimir les diferències amb un judici i, si no, a combatre en un duel individual, jugant-se-la ells dos, atès que no és conforme a la llei divina ni a la tradició fer malbé o destruir el bé comú per culpa dels odis personals. Així, tot seguit trenquen files i deixen les armes. Seguidament tornen la pau i la cordialitat, les relacions amistoses i la col·laboració i el perill s'esvaeix.

  És a dir doncs que el súbdit franc és honest i ama la seva pàtria, i el seu governant és benèvol i persuasiu, quan cal. Per les mateixes raons doncs, també compten amb una sòlida potència militar i amb unes lleis estables, no perden cap dels territoris propis, malgrat tots els que van adquirir. Precisament els pobles que conreen justícia i solidaritat, fan l'estat pròsper, durador i molt poc vulnerable a l'enemic.

1 Agaties es refereix a l'origen de Massàlia (Marsella), fundada per colons de Focea, ciutat iònica, els mateixos que fundarien Emporion.

2 Darios I el Gran (540 aC-485 aC).
3 τῶν κρατοῦντων. De l'imperi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 2]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 1)

Els plans dels gots derrotats

   Quan Teïes, el rei dels gots successor de Tòtila, després de reunir les tropes i atacar Narsès i els romans amb totes les forces, va ser durament derrotat morint al camp de batalla¹, els gots que havien sobreviscut –amb els romans que els encalçaven i els deixaven sense sortides– si bé turmentats per les seves incursions i malgrat que es concentraven en uns indrets àrids, van concertar un armistici amb Narsés² amb la condició, d'una banda, de detenir amb garanties els drets sobre el seu propi territori i, de l'altra, continuar sent súbdits en futur de l'emperador romà. Quan això es va concloure d'aquesta manera, tothom pensava que era el final de les guerres a Itàlia, però, de fet, n'era el principi.

  Si haig de ser sincer, crec que la nostra generació no viurà el final d'aquests mals: els tindrem sempre amb tota la seva gravetat –si més no si la natura humana continuarà sent la mateixa– perquè, per dir-ho d'alguna manera, ens han acompanyat des d'un bon principi. I sens dubte la poesia n'està plena, tota la història n'està clafida, de guerres i de batalles, i no es troba explicat quasi res més que això. La causa crec que no n'és, com diu la gent, el moviment dels astres, el destí o certs influxos absurds; si el fat ho determinés tot, si s'eliminessin l'arbitri i la voluntat humanes, hauríem de considerar buits i inútils tots els consells, les habilitats i els aprenentatges i es tornarien inoperants i estèrils les expectatives de qui actua de la millor manera. Però tampoc, al meu entendre, no s'ha de considerar Déu com la causa de carnisseries i batalles. De fet, que la bondat per definició, protectora del mal, sigui sanguinària i bel·licosa, jo no ho crec pas, ni m'ho creuria si m'ho expliquessin. L'ànima humana, quan rellisca voluntàriament cap a la cobdícia i la iniquitat, ho omple tot de guerres i desordres; llavors és quan s'esdevenen innombrable calamitats, els pobles són devastats i surten milers d'altres desgràcies.

  I així també en aquest cas: els gots després de concertar el tractat i de separar-se, uns d'ells que abans vivien fins a sud del riu Po es mudaren a la Túscia i la Ligúria i on volia i solia viure cada un d'ells; d'altres es van moure més enllà, per la Venècia³ i els castells i ciutats dels voltants, escampant-se allà on ja eren abans. I quan van ser doncs allà, per bé que els convenia ratificar els acords amb els fets, apartar-se dels perills constants, mantenint els seus territoris al segur, i a penes prendre's un respir dels ensurts, ells, sense badar ni un moment, es llançaren de nou cap a la rebel·lió i es disposaren a donar inici a una nova guerra. I com que creien que ja no podien afrontar els romans tots sols, dit i fet, van buscar els francs, atès que consideraven que atacar tan bon punt es procuressin l'aliança dels pobles limítrofs i propers seria la millor opció per a ells en aquell moment, i d'allò més útil a la causa.

1 Autumne del 552 d.C. (Keydell, 9). Mons Lactarius, Procopi VIII, 37.
2 Narsés és el general romà. 

3 Entesa com a província romana Venetia et Histria.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 1]

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (3) La trompeta de la mort i Les quatre capses

  Contestà llavors Ioasaf: “Vell venerable, parlant de mi, amb deler i amor incontenibles procuro escoltar alguna idea nova i benigna i el foc que crema, terrible, en el meu cor m'esperona a investigar certes qüestions fonamentals. No he trobat fins avui una sola persona capaç de satisfer-me en això. Si trobés algú, savi i docte, i escoltés paraules de salvació, no les deixaria a la mercè dels ocells, crec, o de les feres, ni seria dur com les pedres, com tu dius, ans les acolliria amablement i en tindria cura a consciència. I tu, si saps quelcom semblant, no m'ho amaguis, explica-m'ho. Car quan vaig sentir que venies d'una terra llunyana, la meva ànima es va alegrar, em vaig sentir optimista per la trobada amb tu. Per això, t'han dut aquí sense esperar i t'he acollit amb cortesia, com un amic o un coetani, si és que no m'equivoco en tenir-hi expectatives.

  Barlaam digué: “Heu fet bé, d'acord amb la vostra magnanimitat reial, perquè no us heu cenyit a la meva aparent insignificança, sinó que heu seguit la il·lusió que s'hi amaga.

Apòlegs de la trompeta de la mort i de les quatre capses

 Vet aquí una vegada un rei gran i famós¹. Un dia, mentre anava amb una carrossa tota decorada amb or, acompanyat per una escorta tal com escau a un rei, se li van apropar dos homes amb les túniques esquinçades i brutes, els rostres emaciats i d'allò més pàl·lids. Era conscient que aquests homes tenien les carns consumides perquè mortificaven el seu cos practicant la dura disciplina ascètica; i només veure'ls, baixà de la carrossa, es deixà caure de genolls al terra i, quan tornà a aixecar-se, els abraçà, tot besant-los afectuosament. Però, això no va caure gens bé als alts dignataris i funcionaris de cort, a qui els semblava que havia actuat de forma indigna de la categoria reial. No gosant retreure-li-ho personalment, demanaren al seu germà de sang que digués al rei que no deshonrés així la corona reial. Aquell explicà això al germà, tot criticant-ne l'actuació sense solta ni volta, però el rei li donà una resposta que el germà no pogué entendre. El rei tenia el costum següent quan decretava una sentència de mort per a algú: li enviava un herald a la porta amb una trompeta amb aquesta funció específica; tothom que en sentia el toc sabia que aquell home havia estat condemnat a mort. Al vespre doncs el rei envià la trompeta de la mort a sonar davant de la porta de casa del seu germà. En sentir-la, l'home va caure en la desesperació, va fer testament i es passà tota la nit plorant i gemint. L'endemà, vestit amb el negre del dol, anà amb la dona i els fills a la porta del palau, entre plors i laments. El rei el va fer venir i en veure'l tan afligit li la dir: 'Ets ben ximple si has tingut por de l'herald del teu germà, del teu mateix sang, del teu mateix rang, contra el qual saps de no haver fet res de mal! Com m'has pogut retreure la càlida acollida dels heralds del meu déu que, amb més suavitat que la trompeta, m'anunciaven la mort i la temuda vinguda de l'amo, contra qui sé d'haver fet molts pecats i ben grans? Vet aquí doncs que he denunciat justament així la teva insensatesa, exactament com aviat denunciaré el disbarat de qui et va recomanar blasmar-me.' Així, doncs respectà i ajudà el seu germà i el deixà tornar a casa.

  Després demanà quatre capses de fusta²; dues les va far recobrir totes d'or, col·locant-hi uns ossos fètids i les tancà amb sivelles daurades. Les altres, les va fer envernissar de pega i brea, omplint-les de pedres precioses, perles i tota mena de perfums, i les va tancar amb cordill de crin. Va fer venir llavors els notables que l'havien criticat per l'acollida d'aquells homes i els ensenyà les quatre capses i els reptà a avaluar quin valor tenien unes i altres. Ells estimaren que les dues capses daurades tenien el màxim valor: 'Car en aquestes, hi deu haver diademes i cinyells reials; i les envernissades de pega i brea són de poc valor, miserables i tot' van dir. El rei els replicà: 'Sabia que diríeu això, perquè us fixeu en sensacions superficials, amb ulls superficials; però no ha de ser així, la vàlua o la barator dipositades a dins s'han de mirar amb els ulls de dins.' Dit això, va ordenar que s'obrissin les capses daurades; i en ser obertes, s'alliberà una terrible ferum acompanyada per un espectacle repugnant. Digué llavors el rei: 'Aquest és l'aspecte real de qui s'embolcalla amb l'elegància i la glòria, tot arrogant per la fama i el poder, però fètid per dins de mort i maldat.' Després, ordenà d'obrir també les capses cobertes de pega i brea, alleujant tothom present amb la gràcia i el perfum d'allò que hi havia dins. I els va dir: 'Sabeu què recorda això? Recorda aquells pobres homes, vestits amb túniques míseres, uns homes de qui vau mirar només l'aspecte exterior, per qualificar d'insolència la meva genuflexió a la seva presència. Mes jo, albirant amb els ulls de l'esperit la seva vàlua i la bellesa de les seves ànimes, vaig ser enaltit per llurs carícies i els vaig considerar superiors a qualsevol corona, qualsevol porpra imperial.' I així, mortificats, els ensenyà a no deixar-se enganyar per l'aparença exterior i a confiar en la reflexió. Vós heu actuat sens dubte com aquell rei pietós i savi, acollint-me amb il·lusió, sobre la qual, crec jo, no us enganyareu.”

  Llavors Ioasaf li va dir: “Tot allò que expliques és certament bonic i coherent, però m'agradaria saber qui és el teu amo, a qui dèieu que us referíeu al principi del relat del sembrador aquell.”

[FI DEL SISÈ LLIBRE]

1 Primera paràbola. Comença aquí la primera d'una sèrie de deu paràboles, d'origen divers, més aviat oriental, que s'insereixen en el text principal. Són ja presents no només en el Belavariani (model georgià sobre el qual es construeix la versió grega), sinó ja en la versió àrab de la qual deriva la versió georgiana. Aquesta primera paràbola consta en realitat de dues encaixades: la de La trompeta de la Mort i la de Les quatre Caixes. L'origen d'aquests relats no és del tot clar, tot i ser segurament oriental.

2 Incia aquí la segona paràbola que en aquest cas queda encaixada en l'anterior. És una paràbola que ha tingut molta fortuna en la literatura occidental, car la trobem reproduïda en diferents formes. Per exemple, en el Mercant de Venècia (II, 7 i 9) de Shakespeare i en el Decameron de Boccaccio (X, 1).

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 53-59]

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (2)

  Quan doncs va venir Barlaam, després que li desitgés la pau segons la usança, el convidà a asseure's. Un cop sortit el tutor, Ioasaf digué al vell: “Mostra'm la pedra preciosa; el meu tutor em va dir que me n'explicaries les meravelles i les propietats miraculoses.”

  Barlaam començà així a debatre amb ell: “Majestat, no seria just parlar-vos falsament o amb superficialitat davant de tan altes expectatives. Tot allò que us va explicar el vostre tutor de part meva són veritats incontestables. Tanmateix, sense rebre una prova de la vostra sensatesa, no és lícit revelar-vos el misteri. Ja que diu el meu amo: El sembrador anà a sembrar; i en la sembra, unes llavors van caure al sender, llavors van venir els ocells i se les menjaren. Unes altres van caure entre les pedres, on no hi havia gaire terra, brotant immediatament per no tenir terra profunda i quan es llevà el sol s'escalfaren i s'assecaren per no tenir arrel. Unes altres encara van caure a la bardissa; van créixer els esbarzers i les ofegaren. Unes van caure a la terra bona i van donar fruit multiplicat per cent¹. Si trobaré terra bona i fèrtil en el vostre cor, hi sembraré tot seguit la llavor divina i us revelaré el gran misteri; mes si és rocosa o bardissenca o si pel sender hi passa tothom, és certament millor no sembrar la llavor de salvació per deixar-la a la mercè de les aus i els animals: davant d'aquests, tinc del tot prohibit deixar-hi les perles. Però, amb vós estic convençut que es donen les millors condicions, aptes a la salvació, i que veureu la pedra de valor inestimable i gràcies al resplendor de la seva llum tindreu així mateix l'honor de ser llum i donareu fruit multiplicat per cent. Per vós, de fet, he escomès aquesta empresa, he recorregut un llarg camí, per mostrar-vos allò que mai no vau veure, per ensenyar-vos allò que mai no vau sentir.”

1 Mt. 13.3-8.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 51-53]

 

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (1)

  Hi havia doncs en aquella època un monjo, savi en allò diví, ple d'equilibri en els actes i en les idees, que practicava la vida monàstica al seu més alt nivell de perfecció. D'on venia, de quin país era, no ho sé pas, però habitava alguna de les terres ermes de Senaar¹ en la perfecció del do del sacerdoci. Barlaam, es deia així aquell vell home, assabentat per una revelació divina d'allò que succeïa al fill del rei, sortí del desert i tornà a les terres habitades. Llavors, es canvià d'hàbit i s'embarcà en un vaixell, arribant al regne de l'Índia i, fent-se passar per mercader, arribà a la ciutat on justament el fill del rei tenia el seu palau. Llavors, durant uns quants dies investigà detalladament sobre ell i sobre quina era la gent del seu entorn.

  L'informaren que el tutor, de qui ja hem dit, tenia especial familiaritat amb el jove, i així l'encontrà personalment i li va dir: “Us² volia conèixer, senyor, perquè sóc mercader: vinc d'un país llunyà i tinc una pedra de gran valor, que mai no n'he vist una d'igual, i que no he ensenyat a ningú fins al dia d'avui. Ara ja us la mostraré –atès que em sembleu una persona intel·ligent i sensata– car em podeu dur a la presència del fill del rei i jo l'hi pugui donar: és sens dubte incomparablement superior a qualsevol altra bellesa, ja que és capaç fins i tot de portar la llum de la saviesa als qui tenen el cor cec, obrir les orelles als sords, donar la veu als muts, donar força als malalts; torna el seny als bojos, persegueix els dimonis, i aporta generosament a qui la té tot allò que és bo i bonic.”

  El tutor llavors li respongué: “Veig que ets un home de principis sòlids, però les teves paraules em semblen d'una presumpció exagerada. Jo no seria capaç d'explicar-te totes les pedres i les perles de gran valor que he vist! Però, amb els poders que tu descrius, no n'he vist cap ni n'he sentit parlar. En fi, ensenya-me-la i, si és com tu dius, la portaré al fill del rei que et recompensarà amb honors i dons amb escreix Però, si no m'ho asseguro veient-ho amb la mirada veraç dels meus ulls, no puc explicar al meu rei i senyor totes aquestes meravelles sobre quelcom poc segur.”

  I Barlaam li replicà: “Teniu raó dient que no heu vist ni sentit mai un poder i unes propietats semblants. L'explicació que us he fet no tracta d'una qüestió qualsevol, sinó de quelcom gran i miraculós. I atès que ho voleu sentir, escolteu el que us dic. Aquesta valuosa pedra, juntament amb els poders i propietats ja esmentats, té una altra facultat: qui no té una vista penetrant i en bones condicions i un cos pur i incontaminat no la pot observar des de prop. Si algú, sense estar bé d'una d'aquestes dues coses, fita amb imprudència la pedra preciosa segurament perdrà justament la vista i el seny. Al meu parer – tinc coneixements de medicina – veig que els vostres ulls són malalts i temo causar-vos la pèrdua de la vista que encara teniu. En canvi, he sentit que el fill del rei viu en castedat i té uns ulls joves i sans: per això no m'amoïna ensenyar-li aquesta joia. No sigueu negligent doncs, no priveu el vostre senyor d'una oportunitat semblant.”

  I l'altre: “Si això és així, no m'ensenyis la pedra, perquè la meva vida està tacada per molts pecats i, tal com deies, tinc la vista malament. En tot cas com que les teves paraules m'han convençut, aviat explicaré tot això al meu rei i senyor.”

  Això va dir i, quan es presentà al fill del rei, li ho explicà tot fil per randa. L'altre, mentre escoltava les explicacions del seu tutor, experimentava una mena d'eufòria espiritual que espirava en el seu cor i, com si tingués l'ànima plena de Déu, manà que li duguessin l'home aquell immediatament.

[CONTINUARÀ]

1 Cesaretti & Ronchey ens recorden que podria ser Shinar a la Mesopotàmia, o l'homònim territori a entre Egipte i Etiòpia o bé la terra de Sarandib, a Ceylon.

2  En el discurs de Barlaam, faig servir el vós, perquè s'adreça a l seu interlocutor amb κύριε, amb el mateix criteri que quan algú s'adreça al rei amb βασιλέυ.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 48-51]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 245 (246)

Tendres els besos de Sapfos, tendre n'és el trenat

  de braços nivals, tendres totes les parts.

Però l'ànima és de rígid acer, atès que l'amor

  li arriba als llavis només, la resta és de Virginitat.

Qui ho podria suportar? Potser algú, qui ho toleri

  tolerarà fàcilment la set de Tàntal.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 245]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 238 (239)

Pàfia, ja ha minvat el vigor de la flama ardorosa,

  i jo no pateixo més, però em moro glaçat.

Després de les carns, ara entre ossos i nervis, bleixant,

  serpenteja, voraç, aquest amor amarg.

La flama dels sacrificis, quan s'ha menjat l'animal,

  tota sola es refreda, car li falta aliment.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 238]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 235 (236)

Sí, la pena terrible de Tàntal a l'Aqueront

  potser és més suau que els nostres dolors.

No li prohibiren d'unir-se als teus llavis –davant del teu encant–

  més tendres que corol·les de rosa, a Tàntal

que plora tant! I ell temia la pedra penjada

  al damunt; tanmateix hom no pot morir un segon cop!

A mi, un ésser vivent, em devora la passió més insana,

  esgotat com estic, tinc la mort ben a prop.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 235]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 233 (234)

Jo que abans, de jove, per culpa d'un cor inflexible

  negava la dolça llei de la Pàfia¹ i la seva disbauxa,

jo que abans era immune als dards dels Amors que abrusen el cos,

  plego ara el cap davant teu, Ciprina², ja ple de canes.

Acull-me rient –atès que has vençut la Pal·les, que és sàvia–

  més ara que quan per la poma de les Hesperides³.

1 Afrodita.

2 Un altre epítet d'Afrodita, en aquest cas per Κύπρι (vocatiu).

3 Veure el conegut episodi del concurs de bellesa entre Afrodita, Hera i Atena, la poma, Paris, Helena, etc.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 233]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 10-14)

Hismine insisteix

La jove [Hismine] tornà a mesclar per ordre del pare i es col·locà darrera de Sostenes i de la mare Pàntia i davant meu, l'herald. Sostenes va dir: “Herald Hismínies, aquest brindis per la festa és per a tu, beu en honor de Zeus i salut! Gaudeix de la diversió, beu en alegria, passa't-ho bé anunciant les Diàsies.” I jo: “A la teva salut també, que ens has reservat la teva cortesia amb bon gust i sumptuositat.” Arribà la noia, duent la copa a les seves mans i enllaçant la seva mirada amb la meva. Allargo la mà per agafar-la i ella m'estreny el dit, tot parrupant, i emet un tènue sospir com des del cor. Fent cas a Cratístenes, jo callava. Terminà així el banquet.

Sostenes, Pàntia i la jove Hismine ens dugueren a l'habitació juntament amb tres criades; una duia aigua del pou, l'altra portava a les espatlles una safata de plata i la tercera duia lli blanc com la neu. Entrarem a l'habitació i Sostenes ens saludà i se'n anà amb Pàntia. Cratístenes i jo ens en anàrem a seure a unes butaques, que estaven allà preparades amb bon gust. Aquella que duia la safata la deixà al tamboret vora el meu seient i l'altra hi abocà l'aigua. Hismine s'aclofà agafant-me els peus i me'ls rentà (és un honor que es reserva als heralds) - els agafa, els estreny amb força, els embolica amb les mans, els comprimeix, sense dir res els besa, un petó d'amagat; finalment, tot fregant-los amb les ungles, em fa pessigolles.

Jo, que durant la resta d'operacions havia aguantat en silenci, sense voler, vaig esclatar a riure. La noia va parar, em mirà fixament, tot fent un somriure, i tornà a plegar el cap, sense cap gest de condescendència per part meva. M'eixugà llavors els peus amb la tovallola que havia agafat de les mans de la sirventa i amb un “Adéu”, se'n anà.

Em vaig adormir immediatament, ple de menjar, de vi i de les preocupacions pròpies d'un herald. Al voltant de la tercera vigília, el bell Cratístenes em despertà tot dient: “No ha de dormir tota la nit un home que és un herald¹.” Vaig intentar treure'm la son – per respecte i amistat – que però no es desenganxava de les parpelles: el menjar el beure i el cansament n'eren la causa. “Què dius, Cratistenes,” vaig dir, “perquè em treus la son agradable de les parpelles?” Ell volia saber del sopar i per què havia esclatat a riure i, tot mofant-se de la meva llengua, va dir:“El tresor més gran de l'home és una llengua parca i és l'encant més gran, si es modera²”.

I jo: “La resta de coses que han passat al sopar les saps tu també, ja que has estat assegut al costat meu bevent. Quant a la noia, va anar així: primer de tot, quan em portava la beguda m'ha xiuxiuejat 'Hola', i després diu: 'Pren la copa de les mans de la noia amb el mateix nom³' en veu baixa i sense que se la pugui sentir; i mentre jo em prenc la copa, ella em trepitja el peu. Tercer, em porta la beguda, fa per donar-me-la i me la treu i jo dic el que has sentit. Saps com ha seguit la cosa: la ràbia de Pàntia, l'enuig del pare, el seu gest amb el cap, la vergonya de la noia, la seva excitació, la cara vermella, i tot el que li ha passat, com colpejada per un llampec. Amb tot això, jo mateix m'he sentit avergonyit – sí, per aquest bastó⁴ sagrat – sobretot per la teva recomanació de callar. I quart, mentre brindem a Zeus Salvador, Hismine un altre cop m'agafa el dit.

Això pel que fa el sopar; i què ha passat mentre era assegut a la butaca? Em renta els peus, els embolica amb les mans, els besa d'amagat i finalment em pessigolleja la planta del peu. Per això, ho has sentit, he esclatat a riure.”

I Cratístene exclamà: “Quina sort! Una noia t'estima, una noia tan maca! Tu no l'estimes també?” I jo: “Què és això d'estimar?” I ell, cridant encara més fort: “Per Hèracles, quina estupidesa, quina idiotesa! Però, si tens a favor Amor, la Mare Afrodita i tots els encanteris de l'enamorament!” “I què són?” Vaig respondre a Cratístenes, “qui me'ls ensenya?” I ell: “Són propietats naturals dels sers vivents que no s'ensenyen.” Llavors tornem a dormir.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Cf. Ilíada, 2.24. No és del tot literal. (Trad. Montserrat Ros, 2005).

2 Hesíode, Treballs i dies, 719-720.

3 Ella es diu Hismine i ell Hismínies.

4 Κηρύκειον. El bastó sagrat de l'herald, el caduceu.

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 11-14. Munchen, 2001]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 9-10)

Hismine tira la canya

I de nou ens vam posar a menjar i beure. La noia venia a barrejar i m'acostà el calze i jo vaig allargar la mà per agafar-lo i quan el tenia, les seves mans no el deixaven anar, me'l posava i me'l treia de davant, feia veure que me l'oferia, però se'l quedava. Una lluita de mans doncs, i la mà d'una noia jove guanyà la de l'herald, home pur.

En sentir-me ridícul per la derrota, vaig parlar com un herald, sense pels a la llengua i sense doble sentits: “No me la vols donar? Llavors què vols?” A aquelles paraules ella va treure la mà de la copa, començà a tremolar tota ella, les galtes se li posaren d'allò més vermelles i baixà els ulls, fitant el terra, com colpida per un llamp i amb la cara plena de vergonya.

Pàntia es girà cap a la noia, els ulls congestionats, carregats de ràbia i d'indignació, va llançar la mirada al cap de la filla, a les mans, als peus, al coll: se la mirà de dalt a baix, estava com una fúria, tota ella, amb les galtes ara vermelles (crec que és extraordinari el color vermell generat per la ràbia) i ara pàl·lides, com si tota la vermellor passés al rostre d'Hismine.

Quant a Sostenes, ell també va fer un gest amb el cap, tot dirigint una mirada penetrant a la filla però, girant tot seguit els ulls, va dir: “És l'hora de les Diàsies, anem a gaudir de les festes de Zeus. Tothom a les festes, tothom a celebrar. Zeus és a la nostra taula, la taula és de Zeus perquè aquí tenim també l'herald de Zeus,” i m'assenyalava amb la mà.

Cratístenes, assegut vora meu, d'amagat em va donar un cop amb la mà, em va aixafar el peu i em va dir a cau d'orella: “Calla.” Jo no sabia ni qui era. Em posava vermell, empal·lidia, callava, tenia por, tremolava, tenia vergonya de mi mateix davant Sostenes, Pàntia, la noia i el meu amic Cratístenes, amb els ulls clavats a la taula, feia vots perquè sortíssim d'allà.

  

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 9-10. Munchen, 2001]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 11)

Una condemna i execució per bruixeria

Atès que tothom sap que d'alguna manera qui escriu la història presenta els fets més importants, som-hi doncs, barrejarem situacions crítiques i accions glorioses.

Al principi de la primavera, al lloc que es coneix com Fòrum (un esplèndid indret de Constantinoble), uns greus incendis¹ van cremar les belleses de la ciutat sense que es pogués posar remei a la fúria devoradora del foc. Tanmateix els ciutadans aconseguiren debilitar una mica el foc, seguint-ne els rierols daurats i vencent-ne la ràbia gairebé del tot, car l'ímpetu del vent realment va ser tan important que quasi tota la ciutat es va omplir de fum.

Durant el mateix any, un tal Paulí, un comú ciutadà, home de notable cultura, es va descobrir que empenya la seva ànima cap l'abisme de la bruixeria; i el mètode d'acusació va ser propi de les històries de miracles. Ho explicaré ja que és realment sorprenent. El bruixot tenia una pàtera de plata, on recollia la sang en els seus rituals amb les forces del mal². Vengué doncs aquesta safata a uns mercaders que comerciaven plata. Els mercaders, un cop pagada la safata, se l'emportaren i l'exposaren davant de l'ingrés de la seva botiga, oferint-la a tothom que passava. El destí va voler que el bisbe d'Heraclea³ (aquella coneguda antigament com Perint) justament en aquell moment estigués a Bizanci i es fixés en la safata del bruixot, exposada per ser venuda. Tot content, comprà la peça i se n'anà de la ciutat tornant a la seva seu episcopal. Com que els líquids divins que rajaven del cos⁴ de la màrtir Gliceria eren recollits en una safata de bronze, el bisbe, considerant lleig aquell objecte de culte, reemplaçà un estri amb l'altre, retirant la safata de bronze i col·locant aquella de plata per acollir-hi els divins exsudats. Aleshores s'aturà el flux miraculós, la deu de la gràcia desaparegué. La màrtir deixà d'ensenyar els seus poders, deixà de gratificar, de donar i va decidir no destil·lar més els exsudats atès que hi havia impuritat. És veritat d'altra banda que allò pur no pot tocar allò impur, citant aquí, sense equivocar-me, fins i tot teories de filòsofs pagans. Aquest fenomen va durar doncs molts dies i quan la desgràcia va ser manifesta a la ciutadania, el bisbe va ser presa del desconfort. Llavors, vet-el lamentant els fets, plorant per la suspensió del miracle, invocant la gràcia, rebutjant el càstig, buscant els motius i no resignant-se a la vergonya. La vida ja no era tolerable per a ell, amb la seva diòcesi deixada sense el miracle. Vet allà els atacs dels dejuns i les oracions, la lluita de les llàgrimes, amb els gemecs com a aliats, les pregàries nocturnes armades de tot allò que pogués convertir l'enuig diví en misericòrdia. Quan Déu, evitat el sacrilegi, es compadí justament de l'equivocació, els horrors de la pàtera es revelaren al bisbe en un somni. Llavors retirà immediatament de l'església la pàtera que havia comprat i hi portà aquella de bronze, tot col·locant-la amb l'objecte de veneració, com una vella i honesta criada, tal qual una verge, no tacada pels abominis de la bruixeria. Tot d'una, reiniciaren els prodigis, exsudaren els líquids. Brollà la gràcia a borbollons, en rajà el do, caigueren les gotes, se n'anà el desconfort, s'esvaí la tristesa, l'horror quedava denunciat i la ciutat recuperava la seva bona reputació. Déu és propens a la compassió si el venerem amb devoció.

El bisbe tornà llavors a la ciutat imperial i, un cop va saber dels mercaders qui els havia venut la safata, es presentà al patriarca Joan explicant-li els fets. Aquell doncs, es posà com una fúria i, incapaç de suportar tot allò, sortí corrents cap al palau imperial per informar l'emperador dels fets que li havien explicat. Maurici en realitat veia amb reluctància la condemna a mort d'aquells desgraciats, ja que preferia guarir els pecadors amb el penediment que no pas amb el càstig. El patriarca en canvi era més dur, seguint estrictament la tradició de l'església, l'instà a lliurar els heretges al foc i, citant de memòria les paraules de Pau, les va repetir al peu de la lletra:

“És impossible que qui ha estat il·luminat una vegada per sempre i ha gustat el do celestial, després d'haver participat de l'Esperit Sant i d'haver gustat la Paraula de Déu que tot ho fa bé, així com els prodigis del Segle futur, si ha caigut en l'apostasia, és impossible que torni a renéixer per la conversió, crucificant per a si mateix el Fill de Déu i exposant-lo a la ignomínia. Efectivament, la terra que ha begut la pluja que a dolls davalla sovint damunt d'ella, si germina plantes útils a aquells per als quals ha estat conreada, té part en la benedicció de Déu; però si lleva espines i escardots, és reprovada i propera a la maledicció, i acabarà consumida pel foc.”⁵

L'opinió de l'emperador va quedar doncs en minoria i va prevaldre Joan amb les seves citacions. El dia després es reuní el tribunal i els qui practicaven la bruixeria van ser sotmesos a interrogatori i, gravats per una condemna inevitable, es lliuraren al càstig. Paulí l'empalaren a un tronc ben fort i ample amb la punta cap amunt⁶, un cop hi fou lligat per la gola, amb el coll serrat, s'anà asfixiant, i així arribà al final de la seva vida sacrílega, després d'assistir a la decapitació del seu fill que havia iniciat als trucs abominables i impius de la bruixeria.

1 Abril de 583, segons Teòfanes (252, 27).

2 Ἀποστατικαῖς. Literalment “rebels”. Amb aquest adjectiu a la literatura patrística es fa referència al àngels caiguts. Atesos els elements que feia sevir (la pàtera per recollir la sang dels animals sacrificats), es tracta segurament d'algun ritus propi de la religió tradicional, que Paulí havia de practicar per tradició familiar.

3 Marmara Ereğli és una ciutat de Turquia a la província de Tekirdağ capçalera del districte de Marmara Ereğli, a la regió de la Màrmara.

4 Μύρον. Literalment és el líquid (l'oli) de la màrtir Glicèria. Traduim a partir de Lampe s.v. A. 5, segons el qual μύρον és l'exsudat que es creia que desprenien les restes dels sants. Vd. també “Myrum apud Graecos, liquor e sanctorum cadaveribus manans”. Lexicon Ecclesiaticum Minus.

5 Hebreus 6, 4-8. Es citada literal només falta un γάρ al principi. Traducció segons Bíblia, 2213, Fundació Bíblica Catalana, 1968.

6 Molt poc clara la descripció de Teofilacte. Podria ser l'apotympanismos, una variant de la crucifixió. 

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 59-62]

Les anacreòntiques de l'Antologia Barberiniana

[Aprofito la publicació d'aquesta darrera anacreòntrica de Lleó Magistre per recuperar un escrit que vaig enviar per correu electrònic a alguns membres inscrits a aquest blog fa un any, sobre les anacròntriques de l'Antologia Barberiniana. Els qui ja coneixen aquesta meva aportació em perdonin: en un any s'han afegit alguns membres més als quals pot interessar saber quelcom sobre aquest interessant recull poètic bizantí.]

Avui us vull presentar no pas un autor, sinó una col·lecció de poemes: l'antologia del manuscrit Barberinià gr. 310, del segle X que recull anacreòntiques d'autors d'èpoques diferents, entre el VI i el X segle. Representa el testimoni més antic de l'Antologia Barberiniana i és a més a més codex unicus per a la majoria de poemes que conté.

No és la meva intenció fer un tractat sobre l'anacreòntica en l'antiguitat; cal recordar només que, en origen, el poema anacreòntic era una composició que expressava més aviat temes joiosos, l'amor, el convit. Tanmateix, ja en època tardoantiga, els escriptors cristians – Sinesi i Gregori Nazianzé, entre d'altres – empraven aquesta forma mètrica per a composicions de caire religiós intimista. En època bizantina la temàtica del poema anacreòntic sembla comptar amb un ventall molt variat d'aplicacions: al recull barberinià, hi tenim poemes de temàtica religiosa – sempre des d'una aproximació personal, intimista – de caire penitencial o de plany, però ja troben espai altres temàtiques com ara l'epitalami, les etopeies, i les ekphraseis. D'altra banda, recalcant aquesta idea, fora de l'antologia barberiniana ja hem presentat al nostre blog dues anacreòntiques: una és un threnos de Cristòfol de Mitilena i l'altra és una invocació a la Verge de Joan de Damasc. Heus aquí doncs un producte de la μίμησις bizantina, que utilitza formes i metres clàssics per a nous continguts, adaptats als contexts a l'empara dels quals són produïts: la vida religiosa, les escoles de retòrica, la cort imperial.

Els autors inclosos a l'antologia que s'han conservat fins avui són:

- Sofroni de Jerusalem, VI-VII segle; (22)

- Sofroni Iatrosofista, no identificable; (1)

- Elies Sincel·le, final IX segle; (2)

- Miquel Sincel·le, VIII-IX segle; (1)

- Ignasi Diaca, IX-X segle; (1)

- Lleó Magistre i/o Querosfactes, IX-X segle, (5)

- Joan de Gaza, V-VI segle; (6)

- Jordi Gramàtic, V-VI segle; (9)

- Cristòfol Protasecretis (2)

- Foci Patriarca, IX segle (2)

Una particularitat important és que l'antologia era dividida en dues parts: en la primera parts es trobaven els poemes escrits en el metre quantitatiu originari, mentre que en la segona hi havia els poemes escrits amb metre accentuatiu.

Originàriament, els poemes i els autors eren molt més nombrosos. El manuscrit va patir unes amputacions importants i s'ha perdut una part de poemes del II-VI segle i gairebé tots els poemes de la segona part del manuscrit (justament els accentuatius) dels quals només s'han salvat els de Foci i Cristòfol Protasecretis.

Els poemes de l'antologia barberiniana van ser publicats per Pietro Matranga en el marc dels Anecdota Graeca (Roma, 1850; Hildeseim 1971) i recentment, de manera parcial, per Federica Ciccolella (Cinque poeti bizantini, Edizioni dell'Orso, Alessandria, 2000, amb traducció a l'italià). Altres editors han presentat algunes d'aquestes anacreòntiques en els seus reculls, però, diria que aquestes són les dues edicions més completes. En el cas de Ciccolella, els textos van acompanyats d'unes introduccions i uns comentaris sobre els autors i els poemes d'allò més enriquidors.

Quant a la Flor de Porfira, ja he presentat alguns assajos d'aquestes obres. Més d'un lector m'ha manifestat l'interès en ampliar un xic més el ventall; per això presentarem més poemes que pertanyen a aquest recull, així com també altres anacreòntiques, d'origen diversa però significatives. En tot cas, els poemes que pertanyen a l'antologia estan degudament marcats amb l'etiqueta corresponent.