Hismine
tira la canya
I de nou ens
vam posar a menjar i beure. La noia venia a barrejar i m'acostà el
calze i jo vaig allargar la mà per agafar-lo i quan el tenia, les
seves mans no el deixaven anar, me'l posava i me'l treia de davant,
feia veure que me l'oferia, però se'l quedava. Una lluita de mans
doncs, i la mà d'una noia jove guanyà la de l'herald, home pur.
En sentir-me
ridícul per la derrota, vaig parlar com un herald, sense pels a la
llengua i sense doble sentits: “No me la vols donar? Llavors què
vols?” A aquelles paraules ella va treure la mà de la copa,
començà a tremolar tota ella, les galtes se li posaren d'allò més
vermelles i baixà els ulls, fitant el terra, com colpida per un
llamp i amb la cara plena de vergonya.
Pàntia es
girà cap a la noia, els ulls congestionats, carregats de ràbia i
d'indignació, va llançar la mirada al cap de la filla, a les mans,
als peus, al coll: se la mirà de dalt a baix, estava com una fúria,
tota ella, amb les galtes ara vermelles (crec que és extraordinari
el color vermell generat per la ràbia) i ara pàl·lides, com si
tota la vermellor passés al rostre d'Hismine.
Quant a
Sostenes, ell també va fer un gest amb el cap, tot dirigint una
mirada penetrant a la filla però, girant tot seguit els ulls, va
dir: “És l'hora de les Diàsies, anem a gaudir de les festes de
Zeus. Tothom a les festes, tothom a celebrar. Zeus és a la nostra
taula, la taula és de Zeus perquè aquí tenim també l'herald de
Zeus,” i m'assenyalava amb la mà.
Cratístenes,
assegut vora meu, d'amagat em va donar un cop amb la mà, em va
aixafar el peu i em va dir a cau d'orella: “Calla.” Jo no sabia
ni qui era. Em posava vermell, empal·lidia, callava, tenia por,
tremolava, tenia vergonya de mi mateix davant Sostenes, Pàntia, la
noia i el meu amic Cratístenes, amb els ulls clavats a la taula,
feia vots perquè sortíssim d'allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada