Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (3) La trompeta de la mort i Les quatre capses

  Contestà llavors Ioasaf: “Vell venerable, parlant de mi, amb deler i amor incontenibles procuro escoltar alguna idea nova i benigna i el foc que crema, terrible, en el meu cor m'esperona a investigar certes qüestions fonamentals. No he trobat fins avui una sola persona capaç de satisfer-me en això. Si trobés algú, savi i docte, i escoltés paraules de salvació, no les deixaria a la mercè dels ocells, crec, o de les feres, ni seria dur com les pedres, com tu dius, ans les acolliria amablement i en tindria cura a consciència. I tu, si saps quelcom semblant, no m'ho amaguis, explica-m'ho. Car quan vaig sentir que venies d'una terra llunyana, la meva ànima es va alegrar, em vaig sentir optimista per la trobada amb tu. Per això, t'han dut aquí sense esperar i t'he acollit amb cortesia, com un amic o un coetani, si és que no m'equivoco en tenir-hi expectatives.

  Barlaam digué: “Heu fet bé, d'acord amb la vostra magnanimitat reial, perquè no us heu cenyit a la meva aparent insignificança, sinó que heu seguit la il·lusió que s'hi amaga.

Apòlegs de la trompeta de la mort i de les quatre capses

 Vet aquí una vegada un rei gran i famós¹. Un dia, mentre anava amb una carrossa tota decorada amb or, acompanyat per una escorta tal com escau a un rei, se li van apropar dos homes amb les túniques esquinçades i brutes, els rostres emaciats i d'allò més pàl·lids. Era conscient que aquests homes tenien les carns consumides perquè mortificaven el seu cos practicant la dura disciplina ascètica; i només veure'ls, baixà de la carrossa, es deixà caure de genolls al terra i, quan tornà a aixecar-se, els abraçà, tot besant-los afectuosament. Però, això no va caure gens bé als alts dignataris i funcionaris de cort, a qui els semblava que havia actuat de forma indigna de la categoria reial. No gosant retreure-li-ho personalment, demanaren al seu germà de sang que digués al rei que no deshonrés així la corona reial. Aquell explicà això al germà, tot criticant-ne l'actuació sense solta ni volta, però el rei li donà una resposta que el germà no pogué entendre. El rei tenia el costum següent quan decretava una sentència de mort per a algú: li enviava un herald a la porta amb una trompeta amb aquesta funció específica; tothom que en sentia el toc sabia que aquell home havia estat condemnat a mort. Al vespre doncs el rei envià la trompeta de la mort a sonar davant de la porta de casa del seu germà. En sentir-la, l'home va caure en la desesperació, va fer testament i es passà tota la nit plorant i gemint. L'endemà, vestit amb el negre del dol, anà amb la dona i els fills a la porta del palau, entre plors i laments. El rei el va fer venir i en veure'l tan afligit li la dir: 'Ets ben ximple si has tingut por de l'herald del teu germà, del teu mateix sang, del teu mateix rang, contra el qual saps de no haver fet res de mal! Com m'has pogut retreure la càlida acollida dels heralds del meu déu que, amb més suavitat que la trompeta, m'anunciaven la mort i la temuda vinguda de l'amo, contra qui sé d'haver fet molts pecats i ben grans? Vet aquí doncs que he denunciat justament així la teva insensatesa, exactament com aviat denunciaré el disbarat de qui et va recomanar blasmar-me.' Així, doncs respectà i ajudà el seu germà i el deixà tornar a casa.

  Després demanà quatre capses de fusta²; dues les va far recobrir totes d'or, col·locant-hi uns ossos fètids i les tancà amb sivelles daurades. Les altres, les va fer envernissar de pega i brea, omplint-les de pedres precioses, perles i tota mena de perfums, i les va tancar amb cordill de crin. Va fer venir llavors els notables que l'havien criticat per l'acollida d'aquells homes i els ensenyà les quatre capses i els reptà a avaluar quin valor tenien unes i altres. Ells estimaren que les dues capses daurades tenien el màxim valor: 'Car en aquestes, hi deu haver diademes i cinyells reials; i les envernissades de pega i brea són de poc valor, miserables i tot' van dir. El rei els replicà: 'Sabia que diríeu això, perquè us fixeu en sensacions superficials, amb ulls superficials; però no ha de ser així, la vàlua o la barator dipositades a dins s'han de mirar amb els ulls de dins.' Dit això, va ordenar que s'obrissin les capses daurades; i en ser obertes, s'alliberà una terrible ferum acompanyada per un espectacle repugnant. Digué llavors el rei: 'Aquest és l'aspecte real de qui s'embolcalla amb l'elegància i la glòria, tot arrogant per la fama i el poder, però fètid per dins de mort i maldat.' Després, ordenà d'obrir també les capses cobertes de pega i brea, alleujant tothom present amb la gràcia i el perfum d'allò que hi havia dins. I els va dir: 'Sabeu què recorda això? Recorda aquells pobres homes, vestits amb túniques míseres, uns homes de qui vau mirar només l'aspecte exterior, per qualificar d'insolència la meva genuflexió a la seva presència. Mes jo, albirant amb els ulls de l'esperit la seva vàlua i la bellesa de les seves ànimes, vaig ser enaltit per llurs carícies i els vaig considerar superiors a qualsevol corona, qualsevol porpra imperial.' I així, mortificats, els ensenyà a no deixar-se enganyar per l'aparença exterior i a confiar en la reflexió. Vós heu actuat sens dubte com aquell rei pietós i savi, acollint-me amb il·lusió, sobre la qual, crec jo, no us enganyareu.”

  Llavors Ioasaf li va dir: “Tot allò que expliques és certament bonic i coherent, però m'agradaria saber qui és el teu amo, a qui dèieu que us referíeu al principi del relat del sembrador aquell.”

[FI DEL SISÈ LLIBRE]

1 Primera paràbola. Comença aquí la primera d'una sèrie de deu paràboles, d'origen divers, més aviat oriental, que s'insereixen en el text principal. Són ja presents no només en el Belavariani (model georgià sobre el qual es construeix la versió grega), sinó ja en la versió àrab de la qual deriva la versió georgiana. Aquesta primera paràbola consta en realitat de dues encaixades: la de La trompeta de la Mort i la de Les quatre Caixes. L'origen d'aquests relats no és del tot clar, tot i ser segurament oriental.

2 Incia aquí la segona paràbola que en aquest cas queda encaixada en l'anterior. És una paràbola que ha tingut molta fortuna en la literatura occidental, car la trobem reproduïda en diferents formes. Per exemple, en el Mercant de Venècia (II, 7 i 9) de Shakespeare i en el Decameron de Boccaccio (X, 1).

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 53-59]

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (2)

  Quan doncs va venir Barlaam, després que li desitgés la pau segons la usança, el convidà a asseure's. Un cop sortit el tutor, Ioasaf digué al vell: “Mostra'm la pedra preciosa; el meu tutor em va dir que me n'explicaries les meravelles i les propietats miraculoses.”

  Barlaam començà així a debatre amb ell: “Majestat, no seria just parlar-vos falsament o amb superficialitat davant de tan altes expectatives. Tot allò que us va explicar el vostre tutor de part meva són veritats incontestables. Tanmateix, sense rebre una prova de la vostra sensatesa, no és lícit revelar-vos el misteri. Ja que diu el meu amo: El sembrador anà a sembrar; i en la sembra, unes llavors van caure al sender, llavors van venir els ocells i se les menjaren. Unes altres van caure entre les pedres, on no hi havia gaire terra, brotant immediatament per no tenir terra profunda i quan es llevà el sol s'escalfaren i s'assecaren per no tenir arrel. Unes altres encara van caure a la bardissa; van créixer els esbarzers i les ofegaren. Unes van caure a la terra bona i van donar fruit multiplicat per cent¹. Si trobaré terra bona i fèrtil en el vostre cor, hi sembraré tot seguit la llavor divina i us revelaré el gran misteri; mes si és rocosa o bardissenca o si pel sender hi passa tothom, és certament millor no sembrar la llavor de salvació per deixar-la a la mercè de les aus i els animals: davant d'aquests, tinc del tot prohibit deixar-hi les perles. Però, amb vós estic convençut que es donen les millors condicions, aptes a la salvació, i que veureu la pedra de valor inestimable i gràcies al resplendor de la seva llum tindreu així mateix l'honor de ser llum i donareu fruit multiplicat per cent. Per vós, de fet, he escomès aquesta empresa, he recorregut un llarg camí, per mostrar-vos allò que mai no vau veure, per ensenyar-vos allò que mai no vau sentir.”

1 Mt. 13.3-8.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 51-53]

 

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (1)

  Hi havia doncs en aquella època un monjo, savi en allò diví, ple d'equilibri en els actes i en les idees, que practicava la vida monàstica al seu més alt nivell de perfecció. D'on venia, de quin país era, no ho sé pas, però habitava alguna de les terres ermes de Senaar¹ en la perfecció del do del sacerdoci. Barlaam, es deia així aquell vell home, assabentat per una revelació divina d'allò que succeïa al fill del rei, sortí del desert i tornà a les terres habitades. Llavors, es canvià d'hàbit i s'embarcà en un vaixell, arribant al regne de l'Índia i, fent-se passar per mercader, arribà a la ciutat on justament el fill del rei tenia el seu palau. Llavors, durant uns quants dies investigà detalladament sobre ell i sobre quina era la gent del seu entorn.

  L'informaren que el tutor, de qui ja hem dit, tenia especial familiaritat amb el jove, i així l'encontrà personalment i li va dir: “Us² volia conèixer, senyor, perquè sóc mercader: vinc d'un país llunyà i tinc una pedra de gran valor, que mai no n'he vist una d'igual, i que no he ensenyat a ningú fins al dia d'avui. Ara ja us la mostraré –atès que em sembleu una persona intel·ligent i sensata– car em podeu dur a la presència del fill del rei i jo l'hi pugui donar: és sens dubte incomparablement superior a qualsevol altra bellesa, ja que és capaç fins i tot de portar la llum de la saviesa als qui tenen el cor cec, obrir les orelles als sords, donar la veu als muts, donar força als malalts; torna el seny als bojos, persegueix els dimonis, i aporta generosament a qui la té tot allò que és bo i bonic.”

  El tutor llavors li respongué: “Veig que ets un home de principis sòlids, però les teves paraules em semblen d'una presumpció exagerada. Jo no seria capaç d'explicar-te totes les pedres i les perles de gran valor que he vist! Però, amb els poders que tu descrius, no n'he vist cap ni n'he sentit parlar. En fi, ensenya-me-la i, si és com tu dius, la portaré al fill del rei que et recompensarà amb honors i dons amb escreix Però, si no m'ho asseguro veient-ho amb la mirada veraç dels meus ulls, no puc explicar al meu rei i senyor totes aquestes meravelles sobre quelcom poc segur.”

  I Barlaam li replicà: “Teniu raó dient que no heu vist ni sentit mai un poder i unes propietats semblants. L'explicació que us he fet no tracta d'una qüestió qualsevol, sinó de quelcom gran i miraculós. I atès que ho voleu sentir, escolteu el que us dic. Aquesta valuosa pedra, juntament amb els poders i propietats ja esmentats, té una altra facultat: qui no té una vista penetrant i en bones condicions i un cos pur i incontaminat no la pot observar des de prop. Si algú, sense estar bé d'una d'aquestes dues coses, fita amb imprudència la pedra preciosa segurament perdrà justament la vista i el seny. Al meu parer – tinc coneixements de medicina – veig que els vostres ulls són malalts i temo causar-vos la pèrdua de la vista que encara teniu. En canvi, he sentit que el fill del rei viu en castedat i té uns ulls joves i sans: per això no m'amoïna ensenyar-li aquesta joia. No sigueu negligent doncs, no priveu el vostre senyor d'una oportunitat semblant.”

  I l'altre: “Si això és així, no m'ensenyis la pedra, perquè la meva vida està tacada per molts pecats i, tal com deies, tinc la vista malament. En tot cas com que les teves paraules m'han convençut, aviat explicaré tot això al meu rei i senyor.”

  Això va dir i, quan es presentà al fill del rei, li ho explicà tot fil per randa. L'altre, mentre escoltava les explicacions del seu tutor, experimentava una mena d'eufòria espiritual que espirava en el seu cor i, com si tingués l'ànima plena de Déu, manà que li duguessin l'home aquell immediatament.

[CONTINUARÀ]

1 Cesaretti & Ronchey ens recorden que podria ser Shinar a la Mesopotàmia, o l'homònim territori a entre Egipte i Etiòpia o bé la terra de Sarandib, a Ceylon.

2  En el discurs de Barlaam, faig servir el vós, perquè s'adreça a l seu interlocutor amb κύριε, amb el mateix criteri que quan algú s'adreça al rei amb βασιλέυ.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 48-51]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (3)

Els conflictes i els turments de Ioasaf

   En veure i sentir tot això aquell jove intel·ligent i savi, després de treure un sospir del fons del cor, digué:

   “Que amarga és aquesta vida, embrutada per tot tipus de pena i adversitat, almenys si això és així. Com podem estar tranquils amb l'espera de la mort que mai se sap, l'arribada de la qual, segons m'heu explicat, no només és inevitable sinó també imprevisible?”

   Se'n va anar, tot donant voltes a aquestes coses entre si mateix, no parava de pensar-hi, amb el pensament que tornava una i altra vegada a la mort, vivia entre angoixa i desànim i patia un dolor constant. De fet es deia entre si mateix: “Aleshores, la mort un dia m'atraparà? Qui mantindrà el meu record després de la mort, quan el temps ho lliuri tot a l'oblit? I un cop mort em dissoldré en el no res?”

   Es consumia, immers contínuament en aquests pensaments i en d'altres similars, i es tornava cada cop més pàl·lid. Però davant del seu pare, quan venia a veure'l, es mostrava alegre i seré, car no volia que s'assabentés de les coses que el preocupaven. Tenia un desig irrefrenable, es delia per trobar algú que li pogués satisfer el cor i fes ressonar unes paraules de bé a les seves orelles.

   Llavors tornà a preguntar a l'institutor de qui ja hem dit si coneixia algú que li podria fer trobar allò que cercava i donar confiança a la seva ment, marejada per les conjectures i incapaç d'evitar la preocupació per aquells problemes. L'institutor, fent memòria del que ja li havia dit, va respondre:

   “Ja us vaig dir d'aquells savis monjos que el vostre pare, alguns els va fer matar, altres els va perseguir amb violència; ara no sé si hi ha algú d'ells a les nostres terres.”

   D'allò més dolgut per aquelles revelacions, amb una ferida espantosa dins l'ànima, el príncep semblava algú que hagués perdut un gran tresor i es dediqués amb tot el seu enteniment a buscar-lo. Vivia immers en el conflicte i l'angoixa constants: tot allò agradable i divertit d'aquest món era als seus ulls quelcom detestable i abominable. Mentre es trobava doncs en aquesta situació, demanant a crits poder descobrir el bé, el va veure l'ull que tot ho veu, aquell que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat¹ no el deixà sol, ans al contrari, demostrà també en aquesta ocasió el seu càlid amor pels homes, fent-li conèixer el camí que havia de seguir², de la següent manera.

[FI DEL LLIBRE CINQUÈ]

1 I Carta a Timoteu 2, 4.

2 Salm 143, 8.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 58, 60]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (2)

Ioasaf descobreix el dolor i la mort

   El pare va sentir pena en escoltar això, però s'adonava que, oposant-se a aquella sol·licitud, causaria encara més disgust i pena al fill.

“Fill,” digué, “jo seguiré els teus desitjos.”

   I, tot seguit, donà l'ordre que es preparessin els millors cavalls i el cos de guàrdia destinat al rei, establint que el seguissin quan ell ho volgués, tot recomanant als seus acompanyants que no li causessin res de desagradable mentre estiguessin amb ell, ans al contrari, li suscitessin tota mena de sentiments positius i delitosos, en fi, que donessin l'exemple al noi, organitzant, llarg del camí, danses acompanyades per cançons harmonioses i representant peces teatrals variades, de manera que la seva ment es distragués agradablement.

   Tanmateix, quan ja viatjava amb freqüència, el fill del rei, en un descuit dels seus servidors, un dia veié dos homes: un esguerrat i un cec. En veure'ls, tot trist, digué als seus acompanyants:

   “Qui són aquests homes i per què són així?

   Aquells, sense poder amagar allò que ell tenia davant dels ulls, li respongueren: “Són malalties dels homes, que solen manifestar-se pel deteriorament del cos i pels humors dolents.”

   El noi els preguntà: “Això sol passar a tothom?”

   “No a tothom”, van dir ells, “sinó a qui es desvia d'un estat saludable per corrupció dels humors.”

   “Si no sol passar a tothom,” preguntà un altre cop el noi, “sinó a uns quants, potser hi ha gent que sap a qui tocarà patir aquestes desgràcies? O és que passen sense un criteri, a l'atzar?”

  Digueren aquells: “Qui pot entre els home preveure el futur i conèixer-lo exactament?   Això evidentment supera la naturalesa humana i és prerrogativa només dels déus immortals.”

   Llavors el noi deixà de preguntar, però tenia mal al cor per allò que havia vist: aquell fet, al qual no era avesat, li havia provocat un canvi en la seva persona.

   No gaires dies després, en un nou viatge, una i altra vegada, trobà pel camí un home vell i emaciat, amb la cara arrugada i les cames insegures, corb, amb tot el cabell blanc, sense dents i que anava balbotejant. En quedà impressionat i, després de fer-lo venir a prop, preguntà per aquell estrany espectacle¹. Els presents li digueren:

   “Aquest home viu des de fa molts anys, poc a poc li minven les forces, i se li afebleix el cos, fins a decaure en l'estat lamentable que veieu.”

   “I com acaba això?” digué ell.

   “Senzillament, el rebrà la mort”, respongueren.

   “Però això,” digué, “toca a tots els homes o només a alguns també?”

   “Llevat que la mort els faci fora abans de temps, és impossible evitar aquesta obligació”.

   I el jove preguntà:

   “Quants anys triga a arribar aquest moment? I si no hi ha dubte que hi ha la mort, llavors no hi ha manera d'evitar-la, ni tampoc d'assolir aquest estat lamentable?”

I ells:

  “Els homes arriben a aquest estat de vellesa en vuitanta o fins i tot cent anys; llavors moren i no pot ser d'altra manera. La mort és una obligació natural, imposada als homes des del principi: la seva arribada és inevitable”.

1 ‘Who is this man that has come here, O charioteer, with white hair and his hand resting on a staff, his eyes hidden beneath his brows, his limbs bent down and hanging loose, – is this a change produced in him or his natural state or an accident?’ Pregunta Siddharta en el Buddhacarita 3, 28 (trad. F.B Cowell, Cambridge, 1894).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 54, 56, 58]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (1)

Ioasaf cerca respostes

   Mentrestant, el fill del rei, de qui, des de bon principi, narra la història, tancat al palau construït expressament per a ell, arribà a la joventut rebent una educació del màxim nivell, segons els principis etíops i perses. No era menys formós en l'esperit que en el físic i, intel·ligent i sensat com era, destacava per tot tipus qualitats positives, proposant unes qüestions de ciències naturals als seus propis mestres, que ells mateixos es meravellaven de la intel·ligència i perspicàcia del jove i fins i tot el rei provava estupefacció per la seva bellesa exterior i enteresa moral¹.

   El rei ordenà així mateix a qui vivia amb el jove que en cap cas se l'informés de les penes de la vida i que tampoc se li expliqués que la mort pren el lloc als plaers terrenals. Però nodria unes expectatives injustificades, ja que intentava, com fins i tot en diu la dita, colpir el cel amb una fletxa². I com podria la mort passar desapercebuda a la naturalesa humana? Bé doncs, no passà desapercebuda tampoc al jove. Amb la seva intel·ligència amarada de saviesa, el jove es preguntava per quina raó el pare havia decretat el seu aïllament i havia prohibit a tothom de tenir-hi contacte: sabia, en el fons, que això no podia que ser decisió del seu pare. Amb tot, no gosava fer-li la pregunta: d'una banda, pensava que això era inversemblant, que el seu pare no es preocupés pel seu bé i, d'altra banda, veia que si això era decisió del seu pare, encara que li ho preguntés, ell no li hauria explicat la veritat. Per la qual cosa decidí demanar informació d'aquestes qüestions a unes altres persones i no al seu pare.

   Com que amb un dels seus mestres hi tenia una amistat i una confiança especials, més que amb la resta, després de fer-se'l encara més amic i fer-li demostracions d'estimació amb magnífics regals, li preguntà amb quina finalitat el rei el tenia reclòs en aquell castell, i afegí:

   “Si m'ho expliques tot, tindràs un càrrec per sobre de tots els altres, i faré un pacte amb tu d'amistat eterna.”

   L'institutor, que també era persona de sentit comú, veient la intel·ligència del noi i la seva extrema maduresa i que no li causaria cap problema, li ho explicà tot, fil per randa: la persecució dels cristians decretada pel rei, especialment la dels monjos que havien estat bandejats d'aquelles terres, i li explicà a més a més les prediccions fetes pels astròlegs quan ell va néixer, tot afegint:

   “Perquè, un cop que n'escoltessis la doctrina, no hi optessis en detriment de la nostra fe, el rei va fer de manera que no tinguessis contacte amb molta gent, sinó amb poques persones i donà l'ordre de no parlar-te dels dolors de la vida.”

   Escoltà aquelles paraules el jove i decidí de no parlar de res més. El verb de salvació li havia tocat el cor i la gràcia de l'Esperit intercessor havia començat a obrir-li els ulls del pensament, tal com ho pot demostrar la continuació de la història.

   El rei i pare seu venia sovint a fer-li visita (car l'estimava enormement) i un dia el fill li digué:

   “Majestat, fa temps que vull que m'expliqueu, per què una pena perpètua i una angoixa contínua em consumeixen l'ànima”.

   El pare, que havia sentit una punxada al cor per aquelles paraules, li digué:

   “Digues-me, fill estimadíssim, quina és la pena que et tenalla? Intentaré que es torni joia.”

   El noi li respongué:

   “Quin sentit té la meva reclusió? És a dir el fet que em tingueu tancat entre muralles i portes, obligant-me a ser del tot inaccessible i invisible per tothom?”

   I el pare digué:

   “No vull que vegis alguna cosa que provoqui repulsió en el teu cor o que et trenqui la felicitat, car el meu fi és que passis tota la vida en el luxe, la felicitat i el bon humor”.

   “Però tingueu ben clar, Majestat,” diu el fill al seu pare, “que en aquest sentit no estic vivint en la felicitat i el bon humor, ans en l'aflicció i l'angoixa, tant que fins i tot el menjar i la beguda em semblen dolents i agres. El fet és que vull veure tot allò que hi ha fora d'aquestes portes. Si doncs no voleu que jo visqui en el dolor, ordeneu que pugui anar on vulgui, fent gaudir la meva ànima mirant allò que no he mirat fins ara.”

1 τὸ τῆς ψυχῆς κατάστημα.

2 És una dita bastant documentada per diversos reculls paremiològics (entre d'altres. la Suda, ει 300) i per alguns autors tardoantics (Joan Crisòstom i Libani).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 48, 50, 52, 54]

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (3)

El rei troba uns monjos que no respecten el seu edicte

   El rei, en tot cas, havia tornat a estar ple d'odi contra els monjos. Deia que era obra d'ells aquella doctrina per la qual la gent desdenyava les joies de la vida per somiar amb unes esperances improbables.

   Quan tornà un altre cop a sortir a caçar, es trobà dos monjos que travessaven el desert. Ordenà llavors d'arrestar-los i dur-los a dalt del seu carro i, amb mirada plena d'odi i insuflant violència abrusadora a les paraules, els digué:

   “Heretges xarlatans, no vau sentir els heralds proclamant amb tot detall que en tres dies no havia de trobar-se cap membre d'aquesta bogeria vostra a cap ciutat o contrada del meu regne, altrament seria cremat?”

   “Mireu,” li respongueren, “vam seguir fil per randa les vostres ordres i vam sortir de ciutats i veïnats del regne. Però hem de fer un camí molt llarg per tornar amb els nostres germans i ens faltava menjar; és això que estàvem procurant, per tenir queviures i no caure víctimes de la fam.”

   “Un que té por de la mort no es preocupa d'anar a la recerca de menjar” digué el rei.

   I els monjos:

   “Teniu raó, Majestat, els qui temen la mort tenen entre cella i cella la preocupació de com fugir-ne. Qui són aquests, si no els qui es deleixen per allò que passa i se'n va, i que els confon, els qui no esperen res de bo del més enllà i, aferrats desesperadament a aquest món, tenen por per això de morir? Nosaltres que odiem des de fa temps el món terrenal i allò que en forma part i anem pel camí estret i ple de tribulacions de Jesucrist, ni tenim por de la mort ni ens sentim atrets per les coses d'aquest món, només desitgem allò que ha de venir. Doncs bé, com que la mort que vós ens podeu infligir és en realitat el gual cap a la vida eterna del cel; més aviat la desitgem que no pas la temem.”

   El rei, que pretenia servir-se amb habilitat justament d'aquelles paraules, digué:

   “Llavors què? No dèieu fa un moment que estàveu deixant el país, segons el meu edicte? Però, si no temeu morir, com és que accepteu l'exili? Veieu que vantant-vos absurdament d'això, heu mentit?”

   “No fugim per por de la mort que amenaceu,” respongueren els monjos, “sinó per la compassió que tenim de vós, per tal de no ser per a vós la causa d'una condemna encara més gran, hem preferit exiliar-nos. Quant a nosaltres, les vostres amenaces ja no ens fan cap por.”

   En sentir aquelles paraules, el rei, ple de ràbia, ordenà que fossin cremats a la foguera. El servidors de Crist assoliren la perfecció amb el foc, guanyant-se la corona del martiri. Sortí un edicte pel qual, qualsevol monjo que fos descobert seria ajusticiat sense judici. No restà llavors ningú de l'ordre dels monjos en aquell país, excepte els qui s'havien amagat les muntanyes, a les coves i als caus.

   Així doncs van anar les coses.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 44, 46, 48]

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (2)

El rei posa a prova el prohom

   El rei, que sabia molt bé quant d'afecte tenia l'home per ell, considerà inversemblants i falses aquelles afirmacions, però com que no es podien rebre sense verificar-ne el contingut, pensà que era correcte aclarir la qüestió i les acusacions. El va fer venir a soles doncs i li va dir per a posar-lo a prova:

   “Amic, saps de quantes coses he estat acusat¹ pels qui són coneguts amb el nom de monjos i per tots els cristians. Però, ara que n'estic penedit i que he deixat de donar importància a les coses d'aquest món, vull participar de l'esperança, de què els he sentit parlar, en un regne etern futur en l'altra vida, ja que el d'avui dia certament acabarà amb la mort. Crec que no hi altra manera de dur-ho a bon fi i no fallar – tot dient adéu a la fama que em dóna el fet de ser rei i a la resta de plaers i comoditats de la vida – sinó convertint-me en cristià i unint-me als ascetes i als monjos, buscant, allà on siguin, justament aquells que vaig perseguir amb perversió. Què hi dius? Què en penses? Digues-m'ho per amor de veritat, car sé que, entre totes, ets la persona més equilibrada i sincera.”

   Aquell bon home, quan va sentir això, sense sospitar l'engany que s'hi amagava, es va commoure profundament i, entre llàgrimes, contestà amb ingenuïtat:

“Majestat, visqueu per sempre més², car heu pres una decisió útil i santa: el regne dels cels és difícil de trobar, però, sigui com sigui, se l'ha de cercar amb totes les forces. Qui el cerca el trobarà³;” afegí, “és bo evitar el benefici fruit d'allò terrenal, malgrat que ens agradi i ens afalagui amb les aparences, perquè en realitat no existeix, i qui en gaudeix després patirà set vegades més. Els avantatges i les penes que en provenen són més volàtils que una ombra i desapareixen tot seguit, com el deixant d'un navili que solca el mar o el d'un ocell que vola per la calitja. L'esperança en el futur que anuncien els cristians és ferma i segura; tot i així, en el món passarà tribulacions⁴, però la joia d'aquest món és breu i, al més enllà, no procura res més que càstig i pena eterns i sense indult: el plaer que se'n desprèn és momentani i el dolor, perpetu, mentre que el sofriment dels cristians és momentani i la seva felicitat i benestar són imperibles. Tant de bo el bon criteri del rei vagi pel bon camí, car és bonic, massa bonic, rebre eternitat a canvi de mortalitat.”

   El rei, en sentir tot això, se li regirava la bilis, però va contenir la ràbia i de moment no li digué res. L'altre, que era persona intel·ligent i perspicaç, intuí que les seves paraules havien caigut fatal al monarca i que havia estat posant-lo a prova amb l'engany. Mentre feia el camí cap a a casa, s'angoixava i es turmentava perquè no sabia com ser lleial al rei i evitar al mateix temps l'amenaça imminent que representava per ell.

  Després de passar tota una nit sense dormir, es recordà de l'home ferit al peu, el va fer venir i li digué:

   “Em recordo que vas dir que ets un que cura paraules danyades.”

   I ell:

   “Sí, si ho necessiteu us mostraré la meva art.”

   El conseller real contestà explicant l'afecte que tenia des del principi per al rei, la confiança que n'havia obtingut, el discurs ambigu que li acabava de fer i com ell li havia contestat en bona fe, mentre que l'altre s'havia pres molt malament les seves paraules i, amb la seva cara desencaixada, li havia fet veure l'ira que portava.

   Aquell home pobre i malalt mirà al seu voltant i digué:
  “És clar, il·lustríssim, que el rei té algun prejudici sobre vós, com per exemple que aspireu a prendre-li el regne; és que ha dit el que ha dit per posar-vos a prova. Doncs bé, desprès d'aixecar-vos, rapeu-vos el cap, deixeu estar aquests induments elegants i, vestit amb un cilici, aneu de bon matí a veure el rei. Si us pregunta què vol dir aquest vestit, contesteu-li: 'Per allò que em diguéreu ahir, Majestat, heus-me aquí disposat a acompanyar-vos pel camí que és el vostre anhel. Car, si bé la vida beata és desitjable i és la cosa més agradable, no pot ser que jo en gaudeixi sense vós. El camí de la virtut que voleu seguir és difícil i accidentat, però amb vós es torna planer, fàcil i desitjable. No hi ha dubte que, tal com em vau tenir com a company en els bons temps, així em tindreu en les tribulacions compartint amb vós el futur.'”

  El prohom rebé amb satisfacció els consells del malalt i ho va fer exactament com li havia recomanat. El rei després de veure'l i escoltar-lo en quedà content i impressionat pel seu bon cor. D'altra banda, ja que va entendre que eren falses les acusacions en contra seu, el va beneficiar amb un càrrec més alt i li va donar encara més confiança.

1 ἐνεδειξάμην. Tot i ser una forma mèdia, creiem que s'ha d'interpretar come passiva, tal com sovint passa en aquest tipus de literatura.

2 És una referència a Daniel 6, 22.

3 Ref. a Lluc 10,11 i Mateu 7, 8.

4 Referència a Joan 16, 33.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  38, 40, 42, 44]

Barlaam i Ioasaf: Llibre quart (1)

El prohom cristià i els envejosos

  Hi havia un prohom a la casa real, responsable de les qüestions més importants, que era bona persona i un fidel devot; obrava per la seva salvació, fent-ho més bé que podia, però d'amagat, per por del rei. Per això certes persones, que en tenien enveja per la seva familiaritat amb el sobirà, meditaven desacreditar-lo: era la seva preocupació. Doncs bé, un dia que el rei va sortir a una batuda de caça amb la seva escorta, entre els seus companys de caça hi havia també aquell home de bé. I mentre passejava a soles va passar – jo crec, per un designi superior – que entre els matolls va trobar un home tirat al terra, greument ferit a un peu per un animal feroç. Aquell home, quan el va veure, el suplicà que no se'n anés, i que tingués pietat per la seva desgràcia duent-lo a casa, afegint a més a més: “Potser no m'has trobat en va o del tot sense un profit.” I aquell gran home li respongué: “Jo et portaré perquè és bo pel fet en si mateix i et procuraré tota l'ajuda que pugui. Però, quin profit dius que obtindré de tu?” I el pobre malferit: “Jo soc un que cura paraules, quan hi ha paraules o discursos lesionats o deteriorats, jo els curo amb els fàrmacs apropiats, perquè la malaltia no empitjori.” L'home devot no donà en tot cas importància a aquelles paraules: servint-se de la seva autoritat, ordenà de dur-lo a casa i no li va fer faltar les cures que calien. Però els envejosos i maldients, de qui ja hem dit, traient a la llum l'agre ressentiment que nodrien de fa temps, acusaren l'home davant el sobirà del fet que no només havia abandonat el culte als déus i s'havia convertit al cristianisme, oblidant-se de la seva amistat amb el rei, sinó que fins i tot, mentre confonia la plebs i es guanyava els favors de tothom, tramava un complot contra la la sobirania del monarca. “Però si us voleu assegurar,” deien, “que la nostra versió dels fets concorda totalment amb la realitat, reuniu-vos a soles amb ell i, per posar-lo a prova, digueu-li que voleu ser cristià, deixant la religió dels pares, i abraçar la regla monàstica que heu estat perseguint en passat, cosa que considereu, direu, molt equivocada.” Aquestes persones que al·legaven amb tanta animositat contra aquell home coneixien la natura bonhomiosa del seu ànim, és a dir sabien que, en sentir el rei dient això i demanant-li l'opinió sobre les qüestions del cel, l'aconsellaria de no dubtar davant una decisió tan bonica, i així ells podrien veure confirmades les seves afirmacions.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  36, 38]

Barlaam i Ioasaf: Llibre tercer

La predicció

   A la mateixa festa per al naixement del nen es presentaren davant el rei uns cinquanta-cinc homes, dels millors, experts en la ciència astrològica caldea. El rei doncs, els va fer venir a la seva presència i els demanà que, un per un, diguessin què seria el seu fill recent nascut. Després d'estudiar-ho amb gran atenció, digueren que seria una persona important per cabal i poder i que superaria tots els reis anteriors. Només un dels astròlegs, superior a tots els seus companys, digué: “Pel que m'ensenya el curs dels astres, Majestat, l'èxit del nen que us acaba de néixer, no serà al vostre regne, sinó en un altre més alt, que el supera infinitament. També crec que es convertirà a la fe cristiana, la que perseguiu, i no fallarà ni en l'objectiu ni en les expectatives.” Això va dir l'astròleg, com ho va fer antigament Balaam¹, no perquè l'astrologia diu la veritat, sinó perquè Déu mostra la veritat a través dels seus enemics, per tal de treure qualsevol excusa als infidels.

   El rei escoltà això, però es va prendre la profecia molt malament; el dolor li tallà la joia. Amb tot això, en una ciutat allunyada va fer construir un palau magnífic, amb uns edificis de disseny brillant, i hi va posar el seu fill a viure quan arribà a l'adolescència; ordenà que era prohibit sortir-ne, donant l'encàrrec d'ocupar-se d'ell a mestres i servents, tots joves i de bella presència. Els intimà així mateix de no revelar-li res de les afliccions de la vida: ni vellesa, ni malaltia, ni pobresa, ni rés més de dolorós, que podria interrompre'n la felicitat, i de proposar-li tot allò agradable o delectable; això perquè la seva ment, feliç i satisfeta, no pogués pensar al futur, ni escoltar, ni el més mínim esment, la història de Crist i la seva doctrina. Es proposava amagar-li sobretot això, ja que temia la predicció de l'astròleg. Si passava que un dels seus servents es posava malalt, ordenava de treure'l immediatament d'allà i el substituïa amb un altre de jove i amb bona salut, perquè els ulls del fill no notessin absolutament res d'estrany. El rei ho havia preparat i ho posava en pràctica d'aquesta manera. Mirava però no veia, escoltava però no entenia².

   Informat que uns monjos havien sobreviscut, quan pensava que no n'havia quedat ni rastre, s'omplí de ràbia i els envestí amb violència: envià els pregoners a recórrer totes les ciutats i contrades del país, anunciant que en tres dies allà no hi seria, en cap cas, cap membre de l'ordre monacal. I si se'n trobés algú després dels tres dies marcats, hauria de ser lliurat a la mort pel foc o l'espasa, “perquè aquests”, deia ell, “convencen el poble a seguir el crucificat com si fos Déu”. Mentrestant va succeir un fet pel qual va créixer encara més l'hostilitat i l'odi del rei contra els monjos.

1 Nombres, 22 i següents.

2 Referència a Iasïes 6, 9.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  32, 34, 36]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (4)

La ràbia del rei i el naixement de Ioasaf

   Malgrat la pertinència i l'amabilitat emprades per l'home de Déu donant aquells consells, el rei fou sacsejat per la ràbia i desitjava castigar el sant amb duresa. Però dubtava i esperava, ja que desconfiava de la venerabilitat i notorietat de l'altre. Llavors li contestà:

   “Que infeliç! Realment, mentre procuraves la teva autodestrucció, empès, pel que sembla, pel Destí, sí que has afilat la ment i la llengua! T'empatolles unes coses sense solta ni volta i si no fos que t'he promès al principi de la teva oració que faria fora la ràbia de l'aula, ara estaria tirant el teu cos a les flames. I com que t'has anticipat i m'has ensarronat amb aquelles paraules, estic suportant la teva descaradura en nom de la nostra antiga amistat. Aixeca't i després ves-te'n, surt de la meva vista, que jo no pugui tornar-te a veure i matar-te.”

   L'home de Déu, un cop que sortí d'allà, se'n tornà al desert, trist per no haver rebut el martiri, però era màrtir cada dia en consciència, tot lluitant contra contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes¹, com diu el beat Pau. Quan doncs se'n anà, el rei, encara més enutjat, organitzà una persecució molt dura contra l'ordre dels monjos, mentre premiava servents i conserges dels ídols amb més honors.

   El rei estava immers en aquell error terrible i il·lusori quan li va néixer un fill, bonic; justament el florir de la seva bellesa era premonició del que havia de venir. Es deia que enlloc, en aquell país, hi havia un nen amb un encant i una bellesa semblants. El rei, feliç pel naixement del fill, l'anomenà Ioasaf i, com un ximple, anava personalment als temples idòlatres a retre sacrificis als seus déus, encara més insensats, i a dedicar himnes d'acció de gràcia, sense saber qui era en veritat la causa d'aquella joia a qui hauria d'haver retut el sacrifici espiritual. I, imputant el naixement del fill als objectes inanimats i sense sentit, ordenà d'anar a tot arreu a convocar el poble a les festes pel naixement. Es podia veure que tothom corria a reunir-se per por del rei, tot duent el necessari per preparar els sacrificis, segons les possibilitats de cada u i la seva bona predisposició envers el rei. I, d'altra banda, ell n'estimulava força el punt d'honor, duent enormes braus, com més millor, a sacrificar. Així, celebrant la festa per tot el país, era generós en regals amb tots els qui formaven part del seu consell o eren alts càrrecs, i també amb els militars, els pobres i gent sense importància. 

1 Efesis 6, 12.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 28, 30, 32]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (3)

El sàtrapa es defensa davant el rei (2)

   “Tanmateix, ja que us heu obstinat a treure'ns el nostre principal bé, la recta fe, i privar-nos de Déu, punició exagerada aquesta, i ara, amb dita intenció, m'esmenteu els càrrecs i l'amor propi, com podria dir, sense equivocar-me, que coneixeu el bé? Car compareu les coses sense matisar, és a dir, la recta fe en Déu, amb l'amistat entre persones o la glòria esmunyedissa igual que l'aigua. Com podríem estar junts nosaltres sense, al contrari, renegar de l'amistat, dels honors i, si hi ha res més potent que això, de l'amor pels fills, quan veiem que vós sou deslleial envers Déu? Ell, que us permet fins i tot ésser i respirar, que és Jesucrist, Senyor de l'univers, coengendrat i coetern amb el Pare, que va col·locar els cel i la terra amb la seva paraula, i amb les seves pròpies mans creà l'home, el premià amb la immortalitat, el va fer rei de tot allò que es troba a la terra, tot assignant-li, com un autèntic regne, el més bonic de tots: el Paradís. Però, segrestat per la malícia i seduït pel plaer (ai pobre de mi!), fou míserament apartat de tot això, aquell qui abans era admirat es veia ara un miserable, mereixedor de planys per la seva desgràcia. Qui ens va plasmar i ens va crear, mirant amb ulls bondadosos l'obra de les seves mans i, sense alterar el fet de ser Déu - allò que era des del principi -, es va fer igual a nosaltres, però sense pecat i, tot suportant voluntàriament la creu i la mort, tombant l'enemic que des de sempre intenta provocar l'espècie humana, restituí generosament l'antiga llibertat; ens rescatà de nou, amb la seva bondat, d'allà on havíem caigut per desobeir, i ens reservà encara més honors que abans.”

   “Ell menysteniu, aquell qui va patir així en bé de nosaltres i ens va tornar a premiar d'aquella manera? Us burleu de la seva crucificació? Vós, que hedonisme i passions destructives us han completament derrotat, proclameu com a déus els ídols del deshonor i la vergonya? No només us heu demostrat hostil a la unió amb el bens del cel, sinó que hi heu impedit l'accés als qui han obeït als vostres decrets, posant-ne les ànimes en perill. Sapigueu doncs que, per part meva, no us obeiré ni m'uniré a vós en semblant demostració de desagraïment envers Déu. Tampoc renegaré del meu benefactor i salvador, ni que em féssiu morir entre les feres o em lliuréssiu a l'espasa o al foc, coses que són en vostre poder. De fet, no tinc por de morir, ni desitjo les coses d'aquest món, ja que en menyspreo la feblesa i la insensatesa. Què tenen de vàlid, estable o durador? És més, la seva pròpia essència, inclou també grans dolors, grans afliccions, profundes angoixes inacabables. L'alegria i la fruïció que donen són vinculades a tota mena de tristesa i de dolor; llur riquesa és pobresa, llur sublimitat és humiliació extrema. Qui ens en pot enumerar tots els mals que justament el meu teòleg m'ensenyà amb poques paraules? I en efecte diu 'El món sencer està sotmès al Maligne'¹ i també 'No estimeu el món ni res del que hi pertany. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre.'² Procurant això, la voluntat de Déu plena de bondat, ho vaig deixar tot i em vaig unir a gent dominada pel mateix desig i que procurava el mateix Déu. En ells no hi ha odi o enveja, ni tampoc dolor ni angoixa, ben al contrari, tots corren a la mateixa cursa per aconseguir les mansions eternes que el Pare de les llums ha reservat per als qui l'estimen. Són aquests els pares, els germans, els amics, els coneguts que tinc; dels meus amics i germans d'un temps, he fugit, errant ben lluny i he habitat al desert³, tot acollint el Senyor, qui m'ha salvat del desànim i la tempesta.”

1 I Carta de Joan 5, 19.

2 Ibidem 2, 15-17.

3 Salms, 55 (54), 8

 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 22, 24, 26, 28]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (2)

El sàtrapa es defensa davant el rei (1)

  A la pregunta, l'eremita contestà: “Majestat, si em demaneu l'origen de la idea per la qual vaig deixar d'ocupar-me d'allò contingent de la vida per dedicar-me, anima i cos, a aconseguir la vida eterna, escolteu! Fa temps, quan encara era molt jove, vaig sentir unes paraules de bondat i redempció que em captivaren fins al fons i, com una llavor divina, el seu record, sembrat al cor, es mantingué, inseparable per sempre, fins a arrelar, brotar i donar els fruits que ara esteu veient. La força d'aquelles paraules anava en aquest sentit: Als insensats els sembla bé menysvalorar allò que és, com quelcom que no és, i perseguir allò que no és, com quelcom que és. Qui no frueix de la dolcesa d'allò que és, no podrà percebre la naturalesa d'allò que no és. Si no ho percep, com podrà prescindir-ne? Aquelles paraules deien doncs que allò que és etern i estable, és, allò contingent, la bona vida, la felicitat enganyosa, tot això no és, i això, ai Majestat, omple el vostre cor. Jo també abans perseguia aquests valors, però la força d'aquelles paraules, que em burxava l'ànima incessantment, empenyé la meva ment, la guia, a elegir allò que era millor. La llei del pecat, que combat contra la llei de la meva raó¹, m'encadenava, com si amb grillons de ferro, i em tenia presoner al servei de les coses d'aquest món.

   Quan Déu, Salvador nostre, en la seva magnanimitat i la bondat, va decidir treure'm d'aquella dura reclusió, em refermà la ment en superar la llei del pecat i m'obrí els ulls per tal de separar el bé del mal. Tot just aleshores, vaig percebre i veure que, vet aquí, tot allò contingent és en va, és buscar el vent², com diu també el savi Salomó, en els seus llibres. Llavors, del cor em va caure el vel del pecat; es va dispersar la obnubilació, deguda al pes d'allò corporal, que em tapava l'ànima. Així mateix, vaig saber la raó per la qual jo era al món i que havia de tornar al Creador, aplicant-ne els manaments. Per això ho vaig deixar tot per seguir-lo i dono les gràcies a Déu, a través de Jesucrist Senyor nostre, perquè em rescatà de l'argila i de la fàbrica de maons³, de les mans del feroç, fatal, senyor de l'obscuritat, senyor del present; m'ensenyà el camí breu i fàcil per on podria arribar a abraçar, amb aquest cos de terrissa, la vida dels àngels; per tal d'assolir-la abans, vaig triar passar pel camí estret i dur⁴, conscient de la vanitat de les coses d'aquest món, dels seus canvis i girs imprevisibles, convençut que no es pot dir que és bo res que no sigui el bé veritable, de què lamentablement, Majestat, us vau separar. Així, jo també em vaig separar de vós, perquè havíeu caigut en una evident i incontestable ruïna i igualment estàveu abocat a obligar-me a córrer perill. En efecte, fins que vaig estar allistat a l'exèrcit, el d'aquest món, no vaig faltar en res d'allò que era el meu deure; podeu testimoniar, fins i tot vós, justament que mai se'm va acusar de desídia o de negligència.

1 Romans 7, 23.

2 Cohelet, 1, 14.

3 Πήλου καὶ πλίνθεια. Referència a Èxode 1, 14.
4 Mateu, 7, 14. Cita no literal.


 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 18, 20, 22]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (1)

El sàtrapa que es converteix al cristianisme

   Quan la foscor més pregona s'apoderava doncs de la terra dels indis, amb els fidels perseguits per tot arreu i els soldats de l'impietat arrasant, i mentre l'aire s'infectava de la olor de la sang i del fum dels sacrificis, un membre de la cort reial, que detenia la dignitat de sàtrapa, destacava, ben plantat i formós com era, també per totes les qualitats per les quals solen caracteritzar-se la joventut d'un cos i la noblesa d'una ànima valenta. Quan s'assabentà de la iniquitat d'aquell decret, renunciant a aquell esplendor i al luxe insensats i mundans, s'uní als millors entre els monjos, exiliant-se al desert i, mentre d'una manera sublim purificava els sentits amb dejunis, vigílies i la cura diligent de la paraula de Déu, il·luminava la seva l'ànima amb la llum de la pau espiritual, allunyant-la completament dels efectes de les passions.

  El rei, que segurament l'estimava i el tenia en molta consideració, quan en va ser informat, es dolgué fins a l'ànima per la pèrdua d'un amic i se li avivà encara més l'odi pels monjos. És més, el va fer buscar per tot arreu, va aixecar totes les pedres, com en diu la dita¹, per tal de trobar-lo. Al cap d'uns quants dies, quan els homes enviats a la seva recerca descobriren que habitava al desert, després d'investigar, l'atraparen i el dugueren davant el tribunal de l'emperador.

  En veure'l vestit amb roba tan aspra, d'indigent - ell, que s'abillava amb esplèndides túniques i es mudava tan luxosament, deteriorat per la dura disciplina ascètica i ostentant les senyals de la vida monàstica - el dolor i l'odi l'inundaren alhora i, tot barrejant-los al seu pensament, li digué:

  “Sou un ximple, un malalt mental! Per quina raó heu canviat l'honradesa per la ignomínia, la fama més esplendorosa, per aquesta imatge indecorosa? Vós, el primer ministre del regne, el comandant de l'exèrcit, us heu tornat una joguina per als mocosos, no només oblidant-vos absolutament de la nostra amistat, la nostra familiaritat, sinó fins i tot rebel·lant-vos a la natura, amb cap pietat pels vostres fills, i tot menystenint la riquesa i la fama de la vostra història de vida, heu preferit tota aquesta mediocritat a la glòria que atreu les mirades. Per a què feu això? I què hi guanyareu, anteposant aquell que li diuen Jesús a tots els déus i els homes i aquesta disciplina rígida i malgirbada a les satisfaccions i als plaers que fan la vida feliç?”

  L'home de Déu escoltà i contestà, amable i equànime alhora: “Majestat, si voleu discutir² amb mi, feu fora d'aquesta aula els vostres enemics, aleshores contestaré a tot el que vulgueu saber; car amb aquells davant vostre, no diré ni una paraula. I sense paraules, vengeu-vos, degolleu-me, feu el que vulgueu, ja que el món està crucificat per a mi, i jo, per al món³, diu el meu diví mestre.” I quan el rei digué: “Quins són aquests enemics que em recomaneu fer fora?” L'home diví contestà: “L'ira i el desig. Totes dues coses al principi van ser cridades pel Creador a ser aliades de la natura, allò que continuen sent per als qui no viuen d'acord amb la carn, sinó d'acord amb l'Esperit⁴. Peró en vosaltres, que sou només carn, sense res d'Esperit, esdevenen adversaris i actuen com a odiosos enemics. El desig en vosaltres, quan assoleix l'objectiu, produeix plaer, i quan no, genera ira. Allunyeu-los doncs de vós avui mateix i el seny i l'equilibri governaran qui escolti i jutgi allò que es digui. Si llavors feu fora l'ira i el desig, atraureu el seny i l'equilibri i jo us explicaré tot amb tota veritat.” Contestant a això el rei digué: “Mireu, us faré cas i faré sortir de l'aula l'ira i el desig, mentre que deixaré intervenir el seny i l'equilibri. Digueu-me per tant, amb confiança, com us vau embolicar en un error tan gros i vau preferir vanes esperances a allò que teníeu segur?”

1 Es tracta d'una dita molt usada, especialment en època bizantina. L'origen ens l'expliquen la Suda (Π,222 i Π,223) i diferents col·leccions de proverbis: corria la veu que Mardoni, després de la derrota de Platea, havia abandonat l'acampament enterrant-hi un tresor. Polícrates (alguns diuen que atenès, per altres era tebà) va comprar el terreny, justament per cercar-hi aquell tresor, però no el trobava. Va enviar doncs una delegació a Delfos per preguntar on fos això i la resposta, sibil·lina, com no, va ser: “Mou totes les pedres (Πάντα λίθον κίνει)”.

2 λόγον προς με συνᾶραι. Traduït segons Lampe sv Συναίρω 2.

3 Gàlates 6, 14.

4Romans 8,4. 

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 14, 16, 18]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (3)

Els cristians prosperen malgrat les prohibicions. L'ira del rei.

  La gloriosa família dels cristians i la multitud dels monjos, sense deixar-se enlluernar pel rei, ni fer-se acoquinar per les seves amenaces, avançava en la gràcia del Senyor, car llur nombre augmentava i, tot donant poca importància al rei, dedicaven molta més atenció a qui es posava al servei de Déu. Per això molts que seguien la regla monàstica menyspreaven igualment els plaers del moment i es delien només per una cosa: la recta fe¹. Aspiraven a la mort per Crist i cercaven l'estat de beatitud divina² que en derivarien. Proclamaven el nom salvador de Déu, i no pas amb temor o dissimulant, sinó amb tota franquesa. A les seves boques no hi havia res més que Crist, explicaven a tothom sense ambages la naturalesa inconstant i deteriorable de la realitat present i la solidesa i incorruptibilitat de la vida que ha de venir. Creaven d'alguna manera els pressupostos per ser família de Déu i ser dignes de la vida que s'amaga en Crist³. Aleshores molta gent, fruïa d'aquells ensenyaments i es sostreia de l'amarga foscor de l'engany, tot atansant-se a la dolça llum de la veritat: fins i tot alguns aristòcrates i membres del Consell es van despullar de tot els pesos de la vida per ser monjos per al resta de la seva vida.

   El rei, quan se'n assabentà, aïrat com una fúria, fora de si per la ràbia, promulgà tot seguit un decret perquè tots els cristians abjuressin de la recta fe. Per a ells excogità i dissenyà llavors nous sistemes de tortura i els amenaçà amb noves modalitats d'execució. Envià així mateix unes missives per tot el territori sota la seva jurisdicció, als governadors i als senyors, explicant-los els càstigs i les injustes execucions reservats per als practicants de la recta fe. És més, en la seva lluita obstinada contra els líders dels ordres monàstics, els declarà una guerra fulminant i sense treva. I així començaren a trontollar molts dels fidels en els seus principis, uns altres, no podent resistir a les tortures, es plegaren al decret sacríleg del rei. Els abats dels ordres monàstics, uns assoliren la beatitud eterna suportant el suplici amb el martiri per acusar el crim del rei; d'altres s'amagaren als deserts i a les muntanyes, no pas per les amenaces de tortura, sinó per atendre un designi diví.

1 εὐσέβεια. Segons Lampe sv i Montanari sv.

2 Μακαριότης. Veure Lampe sv: summum bonum.

3 Colossencs 3, 3.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 10, 14] 

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (2)

El rei Abenner i la seva idolatria

   Quan es començaren a fundar monestirs a Egipte, aplegant un gran nombre de monjos, la fama de llurs virtuts i estil de vida a imitació dels àngels tocà els límits del món i arribà fins als indis, aixecant-ne un gran entusiasme, tant que molts d'ells ho deixaven tot i anaven al desert a escometre l'empresa de viure, amb uns cossos mortals, com els éssers sense cos.

   Les coses doncs anaven bé i, com se sol dir, molts volaven al cel amb ales daurades. Però va aparèixer en aquell país un rei anomenat Abenner, poderós per riquesa, força i per les seves victòries sobre els enemics, i valent en batalla, el qual, orgullós com era de la seva gran estatura i de la bellesa de son rostre, es vanava de tot tipus de qualitats terrenals transitòries. Era oprimit per una extrema pobresa espiritual i aixafat per molts pecats, car era pagà i el pertorbava la superstició herètica dels ídols. Amb tot, per bé que vivia immers en el luxe i fruïa de tot allò agradable i delitós de la vida i no es negava ni un capritx, hi havia una cosa que n'obstacolava la felicitat i li feria l'ànima amb les preocupacions: la inquietud per l'esterilitat, perquè no tenia fills. Era la seva gran obsessió, deslliurar-se d'aquella condemna i ser tractat com un pare de família, que és cosa cobejada per molta gent.

   Així era el rei i tenia aquests pensaments.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 8, 10]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (1)

  L'apòstol Tomàs predica l'Evangeli entre els indis

  El país que anomenem Índia es troba molt lluny d'Egipte, és extens i populós. És envoltat per uns mars immensos i plens de naus, per la banda d'Egipte; per la banda continental confina amb Pèrsia, país antigament immers en la tenebra de la idolatria, completament decaigut en la barbàrie i corromput per les pràctiques sacrílegues.

   Quan l'unigènit Fill de Déu, que és en el si del Pare¹, no suportant veure allò que era imatge seva immers en el pecat i sentint-ne compassió, va aparèixer, sense pecat, entre nosaltres, sense deixar el tron del Pare, va ocupar per nosaltres el ventre d'una verge, per fer-nos habitants dels cels i perquè ens recuperéssim de l'antiga caiguda i ens deslliuréssim del pecat, tornant a gaudir de la condició de fills; dugué així mateix el designi fins al final, pel nostre bé, amb l'encarnació, acceptant la creu i la mort, unint sorprenentment allò humà amb allò diví, i ressuscità dels morts, fou endut al cel en la glòria i segué a la dreta de la Majestat Paterna i, com va prometre, envià l'Esperit Consolador, als testimonis oculars i als deixebles, en forma de llengües de foc, i els encarregà d'il·luminar tots els pobles sumits en la tenebra de la ignorància, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. De manera que, a uns d'ells els tocà recorre l'orient a uns altres l'occident, o escampar-se per les regions del nord o del sud, portant a terme llur mandat. Tot just aleshores, el santíssim Tomàs, un que pertanya al grup dels dotze Apòstols de Crist, fou enviat a la terra dels indis a anunciar-los la notícia de salvació.

   Ja que el Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven², es va apartar la foscor de la superstició i, tot deixant els sacrificis idolatres i altres abominis, el indis s'afegiren a la fe veritable. I així prengueren un nova forma entre les mans de l'apòstol, entraren a la casa de Crist amb el baptisme i, creixent cada cop més en fidels, progressaven en la fe perfecta i fundaven esglésies per tot el país.

1 Joan 1, 18.

2 Marc, 16, 20.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 6, 8]

Barlaam i Ioasaf: Preàmbul

HISTÒRIA EDIFICANT DE L'INTERIOR DEL PAÍS DELS ETÍOPS, CONEGUT COM EL PAÍS DELS INDIS, TRASLLADADA A LA CIUTAT SANTA PEL MONJO JOAN¹, UN HOME DISTINGIT I EXCEL·LENT DEL MONESTIR DE SANT SABA, EN LA QUAL ES NARRA LA HISTÒRIA DELS FAMOSOS I BEATS BARLAAM I IOASAF.

PREÀMBUL

Tots els qui són guiats per l'esperit de Déu, són fills de Déu², diu el diví Apòstol. Ser dignes de l'Esperit Sant i esdevenir fills de Déu són les aspiracions més altes, tal com està escrit, i per a qui hi participa, hi ha descans de tota especulació³. Els sants dels primers temps⁴ van ser distingits amb l'honor d'assolir aquest estat de beatitud excepcional, el més alt entre allò desitjable, gràcies a la pràctica de l'excel·lència: uns, amb l'afany pel martiri i en la lluita contra al pecat fins al punt de vessar la sang⁵, d'altres, amb l'exercici ascètic, recorrent la via més estreta i convertint-se en màrtirs per la seva elecció. L'Església de Crist es va encarregar de documentar llurs actes plens de valor i d'excel·lència - tant de qui es va consagrar vessant la pròpia sang, com de qui imità la vida dels àngels⁶ – i de donar un exemple de virtut per a les generacions posteriors, mitjançant els apòstols inspirats per Déu i els beats pares que per la nostra salvació van establir l'excel·lència com a llei.

El camí cap a l'excel·lència és accidentat i escarpat⁷, sobretot per qui no s'ha lliurat encara al Senyor completament i continua rebent les envestides de les passions prepotents. Per aquesta raó necessitem molts recursos dels qui ens criden allà, és a dir, consells i també relats dels fets de qui va recorre el camí abans nostre; la qual cosa ens arrossega cap allà sense pena i ens prepara perquè no hi renunciem davant la duresa del viatge. Amb tot, aconsellar i animar qui ha d'emprendre un camí difícil i accidentat pot ser poc convincent; en canvi pot ser més eficaç per convèncer-lo a començar el viatge, mostrar quantes persones el van fer, arribant després a bon fi.

Jo, doncs, seguint aquesta norma, tement el perill que amenaça el servidor - aquell qui, desprès de rebre un talent del seu patró, l'enterrà, deixant-lo amagat sense generar cap utilitat⁸ – no em callaré sens dubte una història d'aquelles que fan bé a l'ànima, que justament em van narrar uns homes timorats, provinents de la part més interior del país dels etíops - anomenats Indis en el relat - després de traduir-la de documents fidedignes. I la història és aquesta.

1 L'autoria d'aquesta translació a la cultura cristiana de la història del Buddha no és un tema resolt. Tradicionalment havia estat atribuïda a Joan de Damasc.

2 Epístola als Romans, 8, 14.

3 Gregori Nazianzé, Oratio in Laudem Athanasii, Migne Vol. 35, 1084, 23.

4 ὁι ἀπ`αἰῶνος ἅγιοι.

5 Epístola als Hebreus 12, 4.

6 ἀγγελικὴ πολιτεία.

7 “The steep and thorny way to heaven”, diria Ofèlia.

8 Mateu 25, 24.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 2, 4]