Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 431-515)

Mort de Nausicrates

Dosicles i Cratandre, els estrangers, ajaguts al terra tou com un llit, dormiren fins a l'aurora. Mistil llavors (era el nom del cap dels pirates) surt de la seva dolça casa i ordena als seus bàrbars de portar-li els presoners sota custòdia. Gobries va doncs a la presó, en treu corrents els presoners i els duu davant Mistil, el rei.

El cap dels pirates mirà Dosicles i tot seguit girà l'ull cap a Rodanta, no podia haver quedat més parat¹: l'un i l'altra eren bonics d'aspecte. Atordit per l'encant del rostre va dir: “Aquesta parella tan bonica i aquest,” indicant Cratandre, “Gobries, torna'ls al calabós, els lliuraré als déus com a guardians del temple. Aquest vell ploraner, (segur que plora i tremola per la por que el degollin)” indicant Stratocleu, “envia'l al seu país, alliberat del dur destí de l'esclau. Aquells quatre, capcots, mariners, pel que sembla, mata'ls i dóna'n la sang per beure als déus. Qui se salva per la providència dels déus, un cop a casa seva, és bo que doni ofertes² d'agraïment per a qui l'ha salvat. Als déus pelàgics els encanta beure la sang dels navegants que travessen el mar. Tots els altres, si són rescatats pels pares o els germans o els fills estimats, que se'n tornin a casa, i si no, que coneguin un destí d'esclaus.”

Després de donar aquestes ordres a Gobries, passà a repartir el botí, pagant vint mines a cada home, tot quedant-se'n primer vuitanta per a ell (quan repartia seguia aquest criteri). Les imatges dels déus rodis les va col·locar totes al temple de Selene.

Stratocleu, per ordre de Gobries, agafà el camí cap a casa mentre els quatre dissortats mariners, queien degollats per la fulla de Gobries: abans, havien plorat llàgrimes amargues pels pares, fills i consorts. Un havia esclatat en plors pel pobre fill petit, recent nascut i que encara s'alimentava de llet; un altre plorava, xisclava i gemia del profund pel vell pare; un altre misèrrim es planyia per la seva companya, bella i jove esposa d'un marit novell.

Però Nausicrates, amb decisió i sense plors, anava segur al suplici³, com si anés a prendre unes copes, i deia amb sincera alegria: “Adéu, banquets i festes de la meva vida, fins a la més rica de les taules: ple de vosaltres fins a la sacietat, Nausicrates baixa content a la casa d'Hades, coneixerà també les festes que fan els morts i en veurà els tiberis.” Així va dir i, reclinant el coll, continuà “Ara travessa'm amb l'espasa⁴, Gobries, aquí tens Nausicrates, preparat al suplici.” Aleshores, Gobries desembeinà l'espasa i matà misèrrimament el bell Nausícrates. Ara bé, qui havia estat present al suplici, sense excepcions, quedà impressionat d'aquell mort i del seu cor impàvid.

Cratandre i Dosicles, i aquest amb la seva noia estimada, se'n van tornar a la presó. Cratandre doncs diu a Dosicles: “Que els déus es preocupin dels nostres problemes (sí, Dosicles, perquè als déus els importa tothom), però tu explica'ns el teu cas i compleix les promeses d'abans.” “Jove foraster coetani meu⁵, em demanes, i ho sé, plors i rius de llàgrimes,” respongué Dosicles, amb paraules ploroses, “ens fas recordar coses passades; en tot cas (què podríem soportar per un amic que ens ho demana?) que ara comenci la història.

[FI DEL LLIBRE PRIMER]

1 Lit.: no sabia quina mena de cosa el deixaria més parat.

2 Es considera θύειν en sentit absolut, diversament de Conca.

3 Més literalment seria “cap al sacrifici”, que és precisament això que s'està duent a terme.

4 Σπαθίζω. És una paraula que no té aquest sentit en autors clàssics i tardoimperials.

5 Seguim Markovich (συννεώτερε) i no pas Conca (συννεωκόρε).

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 431-515]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 390-430)

Final de la narració de Cratandre

“És sorprenent i extraordinari això que dius”, va dir Dosicles, “el foc va entendre que no havies comès l'homicidi i no et va cremar!”. “No era obra de la caldera, sinó de la dea,” digué Cratandre. Com que no m'havia passat res, un cop tornat al seu lloc, Crató, amb més confiança, digué: 'Mireu, homes irreprotxables del jurat, com el foc ha pres la decisió encertada i ens lliura, ni calcinat ni cremat, el jove innocent d'homicidi, condemnant, en el fons, el seu acusador.' A aquestes paraules s'aixecà una cridòria indistinta de la gentada present, que alhora desaprovava l'acusador Androcleu i feia ressonar el seu elogi per a nosaltres.

Així, un cop aixecada la sessió, me'n vaig tornar a casa amb Crató. Però ja no podia continuar vivint a Xipre d'on s'havia esvaït l'encant de Crisocroe i vaig pensar exiliar-me, marxant lluny. Vaig anar doncs a la platja el capvespre i trobat tot seguit un vaixell de càrrega que acabava de treure les amarres de proa, vaig agafar el camí de l'exili.

Però, quan ja sortia el Portador de llum, aclarint amb les seves teies els alts cims de les muntanyes, l'estol de bàrbars vingué a l'abordatge i, duent nombroses naus robades, s'apoderà, de la càrrega i també del vaixell, que navegava rumb al desastre¹, amb tots els seus homes. Es dirigiren després al seu territori i, un cop tancats els presoners a les masmorres (vull dir, aquest calabós que compartim tu i jo), tornaren a sortir cap un nou saqueig. I això és tot allò meu, foraster company de presó. Ara explica les teves desgràcies.” “Ara” digué Dosicles “no és el moment per mi d'explicar, mes, si et sembla, posant les cames al terra, alleugerirem les nostres grans penes amb el son, car ja som al tercer cant del gall.”

1 És per a traduir el δυστυχώς πλεοῦσαν.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 390-430]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 311-389)

Continua la narració de Cratandre

I això restà així fins quan, exactament el novè dia, el pare de la pobre morta, acomiadat el dol, es presentà davant el jutge¹ al tribunal i em denuncià d'assassinat. Amb totes dues parts presents (d'una banda, Crató, Estale i jo i, de l'altra, Mirtale i Androcleu), és Androcleu a parlar primer, amb aquestes paraules: 'Senyors del jurat, defensors del bé, encarregats de la Justícia, protectors dels déus, hauria estat bo per a mi, sí, bo i convenient, restar a casa meva, ja que pensava que era millor quedar-m'hi a pensar sobre les meves qüestions que fer discursos de rètor. No perquè ho considerés una activitat indigna (què hi ha millor que la justícia?), sinó perquè tinc per detestable, odiosa i abominable la xerrameca pròpia dels plets. Peró com que el peó² del Destí voluble, movent-se de manera estranya i girant-se en contra nostre, ens ha empès pel camí de l'horror i ens demana, a nosaltres, amants de la vida tranquil·la, de presentar-nos al tribunal i al judici, encara que a desgrat, ja em teniu aquí davant del tribunal i parlaré.

Tenia una filla que es deia Crisocroe, bonica d'aspecte, sí, bonica i verge, a punt per casar-se, ben preparada per a la unió conjugal. El lladre aquest l'ha matat amb una pedra, penetrant de nit a casa meva. I ara està aquí, que expliqui el fet pel qual, de manera criminal, va cometre assassinat contra nosaltres. Li tocarà segurament la mort per lapidació, per haver colpit, desgraciat, amb una pedra la noia desgraciada.'

Quan acabà de parlar, em disposava a dir doncs que estava d'acord amb les paraules de qui m'acusava i donava fe que els fets havien estat segons la seva versió³, però Crató m'agafà la paraula i digué: 'Senyors jutges, homes justos, crec que és correcte, i d'acord amb les lleis, prestar atenció a ambdues parts, per això el sant Judici us ha concedit judicar i donar el vot amb consciència. Heu sentit les paraules d'Androcleu, escolteu i jutgeu ara les meves.

L'homicida -si més no per Androcleu- que va ser generat pels meus lloms dissortats, ha dut fins ara una vida impecable, no embrutada per l'assassinat, sense robatoris ni qualsevol acció deshonesta o reprovable per les lleis: o és que algú n'ha fet denúncia? Ja que el noble, l'honorable Androcleu, ell que estima el silenci i la vida apartada, pel seu desmesurat amor, ens ha inundat amb un riu de paraules, obrint els llavis i esbatanant la boca i, oblidant-se gairebé del silenci, imputa falsament l'homicidi a Cratandre i acusa ciutadans innocents: que vingui el foc aleshores a decidir la sentència i ens doni l'opinió perfecta.

Ja que soc testimoni, pel foc que dóna fe i per Selene, divina i verge, que Cratandre és aliè a l'homicidi, que vinguin els guardians del temple, que encenguin la flama set cops més calenta⁴. Mireu, que Cratandre travessi la flama i si és un lladre i un homicida, que el foc se'l treballi i que mori (odiaria un fill culpable d'homicidi), i si no és un homicida, que en surti il·lès .'

Quan Crató, cridant força, acabà de dir això, el jurat s'havia convençut que havia parlat amb bon criteri. Els guardians doncs van encendre la pira i intimaren a l'homicida d'apropar-s'hi. Aleshores fins i tot vaig passar pel bell mig de les flames, caminant pel foc, i em vaig quedar sense cremar allà dins.”

1 Βῆμα és el banc: el del jutge i el de l'acusat.

2 πεσσός Com una peça d'un joc tipus escacs, molt popular en l'antiguitat. Creiem és millor aquesta solució que traduir-lo “pedra”com fa Conca, forçant la metàfora πεσσός/pedra.

3 F. Conca (Il Romanzo bizantino del XII secolo pàg 83, nota 14) observa: “El tema de l'autoacusació retorna també a la narrativa tardoantiga: en Caritó I, 5, 4-5 Querees demana ser condemnat i no de manera diferent es comporta Cariclea en Heliodor VIII, 8, 4-5.”

4Ἐπταπλασίως. És una referència a Sept. Daniel 3, 19.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 311-389]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 270-310)

Plany de Cratandre per Crisocroe

D'amagat, darrera el portal, vaig escoltar el plany tètric d'Androcleu, que gemegava així del profund del seu cor. Vaig tornar cap a les terres paternes i, tombat al llit, cridant del fons de l'ànima amb la mateixa amargor, vaig replicar als laments del pare de la noia: 'Estàtua admirable, ninona, oh bellesa, capaç d'atreure els déus i tot, fer-los baixar del més alt de la volta del cel i obligar-los, segur, als teus capritxos. Te'n has anat abans d'hora, verge Crisicroe, deixant Cratandre mort amb vida. Te n'has anat, bella imatge per qui et contemplava, bon presagi per qui t'observava. Estàs morta, esfumant-te abans de temps; nosaltres en tot cas (ah, el Destí inhumà!) som l'origen de la teva mort, noia meva. Quan el desgraciat, l'odiós Lesti amenaçava matar-me, t'has fet escut, emportant-te la mort amb una pedrada, has afrontat la mort amb fermesa en lloc de qui estimaves.

Ah, pare infeliç d'una noia infeliç, vaig treure la vida, la preuada vida al teu branquilló, la teva poncella. Dóna'm la culpa de la mort de la teva filla, denuncia'm davant el jutge, demana una sentència, tirant-me i arrossegant-me fins al tribunal i reclamant la venjança conforme a la llei. S'estableix, tal com deies abans, que qui dóna pedrades rebi pedrades. Puc acceptar la mort amb la pedra perquè per una pedra ha mort Crisocroe. A mi sol, m'ha de matar la mà de Lesti que per desgràcia ha matat la noia. Denuncia'm com a assassí sense dilacions, ja que tinc pressa d'arribar allà on ja està ella. Com que els lligams del matrimoni no han unit Cratandre amb la teva filla, que sigui la mort, doncs, a unir els infeliços en la penosa unitat d'una relació desgraciada.'

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 270-310]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 206-269)

    Plany d'Androcleu per Crisocroe

   El pare doncs, amb la túnica esquinçada, la cabellera tallada, la testa empolvorada de cendra, la cara esgarrapada, l'expressió dolguda, inicià, infeliç, un plany¹ ple de dolor: 'Filla! Nena! arrancada tan d'hora d'aquí. Filla, descendència d'un pare infeliç, te n'has anat per l'enveja del destí maligne, sense nuvi, sense vestició, sense veure la cambra dels nuvis, el teu pare no t'ha encès la teia nupcial, ni ha entonat amb veu melodiosa el cant dels esposos. Has estat collida - ens han tret l'encant del teu rostre - en el ple de la primavera, i el destí ruïna dels mortals no ha esperat la verema.

Joiell de ta mare, cor de ton pare, arbre de colors vius, garrit, bonic, gran, florit en va, baldament ple de la vida. Quina fera salvatge, quin lleó de rugit temerari, de pel eriçat i coll dret, ha saltat de la màquia, ha baixat la muntanya, arrencant-te quan encara no portaves els fruits? Jo nodria la vana esperança de trobar el meu final sota la teva ombra, de tenir protecció amb les teves branques boniques. Però això ha canviat tràgicament i s'ha tornat quelcom dolorós.

I si hagués estat natural la manera com s'ha mort, jo hauria plorat igualment al crit² més commovedor que hauries fet en l'abraçada sincera d'un pare (i cóm no ho faria un pare amorós davant la mort de la seva estimada i única filla?), però el plor tindria fi i jo tindria un límit al dolor: podria trobar un remei als gemecs per ser dolor natural, normal. Ara, la mort de la meva Crisocroe no és normal ni natural, aliena a qualsevol llei humana. Noia, on se'n ha anat l'encís del teu rostre? El cap ha estat trencat per la pedra, glopades de sang n'enfosqueixen l'encant, s'han perdut l'aspecte, el dibuix ben traçat, la forma humana.

Cratandre malparit, quina immensa descaradura, bandoler sense llei, quina índole feroç, quina manera més vil, més perversa, més cruel, més estúpida de matar una noia així. Porto dins meu ensurt i desconcert: per què la pedra, desviant-se (com rebent un missatge de la natura), no ha matat justament el llançador, i en canvi ha colpit sense pietat Crisocroe? Tu, el seu depredador i assassí, aviat trobaràs la justa mort que et correspon, un cop hagi plorat el dol com cal i dipositat la noia al sepulcre (no robaràs també les lleis ni mataràs els jutges amb una pedra), tu que has assassinat la meva filla, llançant-li l'odiosa pedra amb un gest menyspreable, moriràs tristament, apedregat, com un miserable.'

1Τραγῳδία: no està al Montanari amb aquest significat, però és clar que es tracta d'un θρῆνος.

2 ἐρυγή es tradueix com F. Conca, utilitzant el Lèxic d'Hesiqui, 6068, com a model.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 206-269]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 132-205)

Coneixement i amistat entre Cratandre i Dosicles

  Al jove que així es lamentava, se li apropà un noi d'aspecte noble, capturat i empresonat des d'abans, crec; el presoner Cantandre, grec de Xipre, s'hi asseu al costat i li diu: “Foraster, deixa de sospirar, atura finalment aquest riu de llàgrimes. T'han separat de ta pàtria, però mira, aquí nosaltres també estem igual que tu. Has estat capturat en el saqueig d'uns pirates feroços, tots hem estat capturats per les armes dels bàrbars. Et trobes en unes masmorres, nosaltres també. Sigui com sigui, compartir desventures consola qui les viu¹, alleuja l'ànsia pel problema i l'aigua del conhort, regalimant, apaga el braser del dolor. Prou de dol i de tantes llàgrimes (ja que els rius de llàgrimes son coses de dones). Explica'ns doncs el teu cas desgraciat; l'estaràs contant a un home encara més desgraciat.”

“Grec és el foraster, pels déus salvadors,” digué Dosicles, “grec². Però per què no expliques tu, foraster, el teu cas primer? car potser em trauràs la pena i curaràs els meus gemecs tan forts.”

Cratandre narra la seva història

“Explicaré doncs el meu cas ara mateix, Dosicle,” respongué Cratandre, '“Xipre és la meva pàtria, Crató el meu pare, Estale la mare. Vivia a prop meu Crisocroe, filla d'Androcles i Mirtale. Ella em conquerí (no és cap vergonya explicar-ho a un jove que desitja i que sent el mateix) i jo, vençut, revelo a la jove, amb un missatger, la flama que porto al pit. La noia escoltà i aprovà la proposta: es va prometre com a esposa meva. Tan bon punt es va fer de nit doncs, en la qual donaria i rebria el compromís, quan vaig estar al portal d'entrada, vaig obrir els batents tancats, traient-ne la balda i vaig entrar de puntetes afanyant-me a arribar a Crisocroe.

Però Bria, la guardiana, se'n adona. Amb xiscles violents, treu del llit de seguida el patró Androcles amb tots els seus desgraciats familiars; s'abriven a la persecució del lladre, que ja ha fugit, per matar-lo amb pals i pedres. Un arrossega una clava o un batent del portal, un altre, cavant i trencant la casa, va amb unes pedres a la mà: tots armats amb allò que troben, van a l'atac del lladre nocturn.

I no enxamparen Cratandre (com havien d'haver fet, en efecte; perquè havia de seguir encara vivint?), però sí, malaurats, atraparen la jove. La mà desgraciada de Lesti, buscava Cratandre i matà Crisocroe, ai ai! el súmmum de la desgràcia! li trencà el cap amb una gran pedra. Sota una torxa que donava llum a la casa, els presents, esgarrifats al veure el succés (i cóm podien no tenir esgarrifança i temor els homicides de la seva ama?), tot d'una, aixecaren un crit a l'uníson, bramaren sobtats, cridaren el pare Androcles a veure la filla, ja sense alè, i acusaren Cratandre d'aquella mort.

[CONTINUARÀ] 

1 Conca destaca que es tracta d'un tòpic utilitzat pels novel·listes antics: Aquil·les Taci VII, 2, 3 i Heliodor I, 9. El tema també retornarà més endavant: III, 135-136.

2  És molt significativa aquesta frase, car els bizantins no tenien la costum de autodefinir-se grecs, i aquest és un dels primers passos que trobem en aquest sentit. Tot i ser una referència no literal a Heliodor I, 8, 6 (Ed. Ratenbury – Lumb), com destaca Carolina Cupane, la frase és un indicador de la nova consciència nacional grega, que poc a poc va naixent, paral·lelament a la crisi de l'imperi bizantí.

 [Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 132-205]

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 83-131)

Plany de Dosicles

Què els passava doncs a tots els captius? Dormien (quina mena de són! Quina enorme desgràcia!), ajaguts al terra, com si fos un llit quan, després de pondre’s el sol, la nit posseïa l’univers. Però no pas Dosicles, ell entre plors cridava:

“Fortuna, hostil i cruel, on m’arrossegues? Quin final em reserves? M'allunyes de la pàtria, m'obligues a l'exili i a una vida de vagabund, em separes dels parents, dels germans, dels amics, de la mare enyorada, del pare estimat. Un altre cop estic presoner en un lloc hostil, a les mans d'uns bàrbars i dormo al terra en comptes que en un llit suau.

I això és poca cosa: per al futur, una gran por m'aterra quan penso al cor sanguinari dels bàrbars, a la dura impassibilitat dels pirates, al seu posat feréstec. Quan la vegi, el capitost podria ser agafat per un desig sobtat i furiós que li encengui al cor un foc impetuós i potser obligarà Rodante a fer-hi l'amor¹. Si és així, mort a Dosicles! rematat per l'espasa estrangera o per la seva pròpia mà; si no és així, mort a la verge! Els bàrbars són propensos a passions que els abrusen i, si no, a l'homicidi.

Però jo suportaré la violència, per mal que Mistil cruelment ordeni cadenes i pallisses de càstig per a Dosicles, malaurat presoner. Car soc home preparat per a la guerra, he lluitat en milers de batalles; però Rodante com suportarà la prova? És una dona dedicada a la vida  de casa sense preocupacions, de cos delicat, propens a la malaltia en qualsevol ocasió, per insignificant que sigui.

Pateixes tot això, jove Rodante, pateixes tot això per amor de Dosicles; dorms al terra i decaus per la fam, però dus als llavis² el nom de Dosicles. Sovint n'invoques l'aparició mentre dorms, reclames dels somnis que portin només una imatge: la cara de Dosicles. Jo t'he fet caure, o verge, en unes fatalitats doloroses i un destí homicida. Com pots estimar l'enemic teu Dosicles?”

[Continuarà]

1 γάμος: amb aquest valor, posa en relleu Conca, es troba ja en la novel·la antiga. Veure també Montanari, s.v.

2 Lit: “portes a la boca”, “portes a la llengua”.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 83-131]

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 39-82)

L’encant de la jove era doncs quelcom sorprenent, una estàtua augusta, un model ideal d’icona divina calcat a Artemis, una harmonia de tots els cants, que s’unien amb mestria l’un amb l’altre, una genial consonància amb l’univers. Cella ben dissenyada com vol la natura, a imatge d’un hemicicle enginyós, nas aquilí, pupil·la negríssima, a les galtes hi havia dissenyats uns cercles concèntrics (eren quatre, dos cada galta): els de fora, al voltant, eren com flocs de neu, i els de dins semblaven encesos per la brasa d’un esperit que crema tot sol. La boca subtil i estreta; els colzes els braços, els dits, una harmonia, polida per la plana de la natura; proporcionada la forma dels turmells a l’amplada dels peus, com la base, hom diria, d’un edifici respecte a la teulada. I entre d’altres esplendors, tota la figura era bonica.

Ressaltava tant per bellesa que Gobries, el pirata, el seu caçador, pensant que ella, la presa, fos una dea, l’alliberà de les manilles, per la gran i lògica por d’haver encadenat una deessa de Rodes, disfressada de dona mortal. Així que aquell meravellós espectacle atrapa el bàrbar orgull i n’empeny l’esperit al respecte.

Llavors els soldats van carregar els captius de Rodes als trirrems, amb els joves Dosicles i Rodante i, omplerta la nau amb la càrrega d’or, tornaren al seu país. Tancaren a unes masmorres els presoners, segons el costum, mentre envoltaven Místil, el cap de l’exèrcit de terra i de mar, amb els seus himnes; finalment, dormint i bevent, descansaren la carn consumida per la fatiga.

(Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 39-82)

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 1-38)

La quadriga del Sol ja completava el seu periple lleuger per la terra: es ponia sota d'ella i, enfosquint el capvespre, obscuria el nostre cel. Llavors un trirrem d’un estol de pirates, sortint abans que la resta, entrà al port de Rodes. S’abrivaren els bàrbars cap el litoral i feren botí pels voltants. Apareixien, i tot seguit trepitjaven raïms, tallaven vinyes de soca-rel, robaven la càrrega dels vaixells, els cremaven i n’hi cremaven amb ells els marins. Un el decapitaven amb l'espasa, un altre l’obrien en canal amb el glavi de doble tallant, una fletxa llançada des d’una mà forastera centrava el cor, malaurat, d’aquest altre, i el fil del sabre en matava uns altres: atacant-los al coll com una bèstia ferotge.

Així, mentre aquells bàrbars cruels saquejaven la costa, entrà al port de Rodes l’estol pirata sencer. Hi deixaren unes naus i tots s’escamparen per la ciutat i, com en diu la dita, “en feren una presa dels misis”¹, referint-se als morts per espasa i a aquells que la por de l’espasa havia matat prèviament: eren els qui, tement les dures mans estrangeres, s’arrossegaven fins a precipicis i valls escarpades, preferint perdre-hi la vida que patir la crueltat dels pirates. D’altres, amb el coll encadenat per collars de ferro forjat i les mans emmanillades per darrere, misèrrims, eren duts com a esclaus; entre ells, Dosicles i la donzella Rodante: els serrava la mà d'un bàrbar cruel.

1 És una dita molt utilitzada. Una ciutat “presa dels misis” (dels guerrers de Mísia) vol dir que ha suportat un saqueig molt violent.

(Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 1-38)