Miquel Psel·le: Basili II (5)

La rebel·lió de Bardes Focas (1)

   Quant a Bardes Focas, deixà el camp de batalla, tornant amb l'emperador, i era rebut amb l'escorta triomfal, entrant a formar part dels col·laboradors imperials. Així, amb la dissolució de la primera revolta, l'emperador Basili pensà de deixar d'ocupar-se de la qüestió. Però aquell mateix distanciament a la vista de tothom, fou en realitat l'inici d'incomptables problemes: Focas sens dubte gaudia de molta consideració al principi, però després, ja menys i, veient rebaixades les seves expectatives, convençut a més a més de no haver infringit en cap moment uns pactes que es mantenien ferms en allò acordat, engegà una revolta contra Basili, encara més greu i temible, acompanyat per les unitats més poderoses del seu exèrcit. De bon principi es guanyà el suport de les famílies poderoses, prenent al mateix temps actituds hostils a l'emperador, i una vegada seleccionada una milícia georgiana (homes alts fins a deu peus i de cella altiva), ja no eren sospites: vestí l'hàbit de l'usurpador, amb la tiara imperial i el seu color distingit¹. Llavors va succeir allò següent.

1 Expressió una mica confusa.

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 8-9]

Miquel Psel·le: Basili II (4)

La rebel·lió d'Escleros (2)

   Ja que els uns i els altres llavors estaven confiats, els generals dels dos exèrcits fins i tot acordaren fer un duel individual. I en efecte es desplaçaren fins a un punt al mig, es veieren i entraren en combat. I sí, Escleros, el rebel, no pogué retenir l'impuls i va ser el primer, però infringint tot seguit les regles del duel individual: tant bon punt va ser a prop de Focas el colpí, així com venia, al cap, potenciant l'impuls de la mà amb el moviment. Focas, rebut un cop que no s'esperava, va perdre per un moment les regnes, però immediatament recuperà el control i colpejant el seu agressor en el mateix punt del cos, en frenà l'impuls guerrer i el va fer fugir. Ambdós duelistes assumiren que, en si, el veredicte del duel havia estat irrefutable i crucial¹; Escleros a més a més es trobava en greu dificultat i no podia continuar la guerra amb Focas, però era per a ell un deshonor acceptar unir-se a l'emperador. Llavors prengué una decisió, que no va ser ni sensata ni prudent: s'allunyà dels territoris romans i entrà a Assíria amb tot l'exèrcit i, presentant-se al rei Còsroe², en provocà la difidència; en efecte, li feia por el gran nombre d'efectius del seu exèrcit i potser en temia un atac massiu. Per això els va fer arrestar, retenint-los en un presidi segur.

1 Batalla de Pincàlia de 979.

2 És clarament un anacronisme. Segons Renaud, es tractaria del califa Abdhoud Eddaulé.

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 7-8]

Miquel Psel·le: Basili II (3)

La rebel·lió d'Escleros (1)

   Per aquest motiu¹, els dos membres de la família li van fer unes guerres sagnants. Primer va ser Escleros, un home resolut i eficaç, ple de diners -tal com cal a qui aspira usurpar el poder-, fort del prestigi que dóna la sang real, que havia dirigit amb èxit importants operacions bèl·liques i tenia l'aquiescència de tot l'exèrcit al seu projecte. Així doncs, comptant amb el suport de molta gent desitjosa de revolta com ell, va ser el primer a gosar entrar en guerra contra Basili: hi dugué la cavalleria i la infanteria alhora i anava decidit a conquerir la corona, com si fos quelcom que tingués ben a prop.

   Al principi doncs els col·laboradors de l'emperador, eren convençuts que no hi havia possibilitats de recuperar-se, conscients que totes les forces d'infanteria havien confluït a la banda d'Escleros. Però després s'animaren i canviaren d'opinió sobre la situació, admetent, com solia passar en els moments de dificultats, que hi havia una sortida per salvar-se: van considerar que un tal Bardas, home noble i generós, nebot de l'emperador Nicèfor², seria capaç d'afrontar la lluita contra el rebel Escleros. Li van dur les forces que restaven i les hi lliuraren i, tot nomenant-lo general de tot l'exèrcit, l'enviaren a afrontar Escleros. Però com que, respecte a ell, no hi tenien menys por que d'Escleros, perquè justament era d'estirp d'emperadors i segurament no tindria predisposició a ser subaltern, el despullaren formalment de qualsevol paper polític i de tot allò que pogués fer recordar la insubordinació al poder legal i l'allistaren a la clerecia eclesiàstica; és més, l'obligaren a uns juraments terribles, pels quals no es tacaria mai de la culpa de traïció o de transgressió dels pactes. Així doncs, després de rebre'n les garanties, l'havien enviat amb tot l'exèrcit.

   Segons explica la història, aquest home, que es fixava en el seu oncle emperador, era sempre vigilant i atent, previsor i intel·ligent, no era incompetent en cap de les arts militars, ans al contrari, tenia familiaritat amb tot tipus de guerra de setge, guerra de guerrilla, combat de falanges, i en el cos a cos era més eficaç i millor que el seu oncle; qui rebia un cop d'ell moria en l'acte; i un crit seu, encara que de lluny, espantava una falange sencera. Bé doncs, aquest home, després de triar les seves forces i desplegar-les en batallons, provocà la fuga de l'exèrcit enemic, no un cop, sinó repetidament, i això tot i la superioritat numèrica dels oponents: com més es trobava en inferioritat respecte als enemics, més es demostrava superior, per tècnica i estratègia militars, i per coratge.

1 Veure capítol anterior.

2 Nicèfor II Focas (963–969).

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 6-7]

Miquel Psel·le: Basili II (2)

Un retrat de Basili en joventut

   L'emperador Basili, a molts dels qui l'analitzem als nostres dies ens sembla certament un home aspre i de tracte eixut, irascible i obstinat, auster en l'estil de vida i del tot aliè al luxe. Pel que he pogut sentir d'ell de part d'historiadors més antics, al principi no era del tot així, sinó que va passar de la disbauxa i el luxe a l'austeritat, com si les responsabilitats li haguessin enrigidit¹ el comportament, envigorit allò tou, tensat allò fluix i n'haguessin canviat del tot l'estil de vida. És justament en aquella època inicial que participava als tiberis sense amagar-se'n, era sempre al darrere d'alguna noia², pensava només als sopars, es dividia entre diversions i ocis de cort i treia de la joventut i de la corona tot allò que li convenia. Tanmateix, des que van aparèixer el famós Escleros³, després Focas⁴ i, de nou, Escleros, i tots els altres començaren a cobejar el poder i l'atacaren separats en dos bàndols, en un tres i no res deixà la bona vida i es dedicà a treballar amb gran aplicació. Així, després de passar a l'ofensiva contra els seus propis parents que s'havien instal·lat al poder, tot seguit, es disposà a destruir tota la família d'aquella gent⁵.

1 Ἐπιστύφω.

2 ἀπαρακαλύπτως ἐκώμαζεν καὶ θαμὰ ἤρα. Coincideix amb un fragment de Filòstrat (Vitae sophistarum, 1, 4, 11), referent a la joventut d'Iseu: ...ἐν μειρακίῳ χρόνον ἡδοναῖς ἐδεδώκει, γαστρός τε γὰρ καὶ φιλοποσίας ἥττητο καὶ λεπτὰ ἠμπίσχετο καὶ θαμὰ ἤρα καὶ ἀπαρακαλύπτως ἐκώμαζεν... en joventut s'havia dedicat a la bona vida, li encantava menjar i beure, estava sempre al darrere d'alguna noia i participava als tiberis, sense amagar-se'n. Se'ns delata així un dels molts models de la prosa de Psel·le.

3 Bardas Sklerós.

4 Bardas Phokas.

5 Es refereix al clan d'Escleros i Focas, que són nebots de l'emperador Nicèfor Focas.

 [ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 5-6]

Miquel Psel·le: Basili II (1)

  L'emperador Joan Zimisces, que aportà tants beneficis a l'imperi bizantí i en va fer créixer el poder, lliurà aleshores la vida. La incumbència de l'imperi requeia clarament sobre Basili o Constantí, els fills de Romà. Ambdós havien superat l'adolescència, però tenien caràcters diferents: Basili, més gran, era considerat actiu i seriós, mentre que Constantí als ulls de la gent era una persona superficial, que es prenia la vida a la lleugera i es preocupava més aviat per passar-s'ho bé. Cap dels dos es postulà com a emperador, però el fet era que Basili, qui detenia el poder absolut, compartia amb el germà el títol d'emperador només nominalment, perquè, altrament, no haurien pogut donar un rumb al govern imperial, si no s'hagués assignant tota la gestió al més gran i més seriós. Aquí es pot aplaudir Constantí perquè, penso jo, malgrat li fos lícit, per igualtat de drets heretats pels pares¹, compartir el poder amb el germà, hi renuncià gairebé completament en favor d'aquell; això tot i ser molt jove que és quan crema més fort el desig de poder, i no pas quan va veure el germà en edat adulta, sinó encara amb els primers pèls, com qui diu, en la primera adolescència. Constantí doncs es mereix un elogi des del principi d'aquesta història.

  Basili, en canvi, quan ja fou coronat emperador, preferí no compartir amb ningú les funcions imperials, ni com a conseller per a les qüestions d'estat. No podia però confiar en si mateix, no tenint experiència de qüestions militars, ni tampoc d'ordenació civil; vet aquí que es fixà en el parakoimòmenos² Basili. Aquest home ocupava un rang molt alt en l'imperi en consonància amb el seu nivell intel·lectual, la prestància física i la manera de ser propis d'un rei. Nascut del mateix pare que Basili i Constantí, era fill de mare diferent: per això havia estat castrat encara molt jove, perquè el fill de la concubina no s'emportés la primacia dels dos legítims. Però estava content del seu destí i estava lligat a la família imperial, la seva família. Es dedicava completament al seu parent Basili i el tractava com un íntim seu i se'n feia càrrec amb l'afecte d'una dida. Per tot això Basili, mentre li entregava el gruix del govern, fins i tot aprenia amb l'exemple del compromís d'aquell home. El parakoimòmenos era com un atleta o un lluitador, Basili, l'emperador, era un espectador, però no pas per proclamar-lo campió, sinó per poder corre i lluitar ell mateix i afrontar la competició seguint-ne les petjades. Basili doncs coneixia els afers públics en tots els seus aspectes i l'emperador, quedant-se al seu costat, veia el funcionament de la política i dominava l'entrellat de les qüestions militars. S'ocupava del pagament d'impostos i de la millora de l'estat, tenint-se en primer pla, o bé³ tot sol també; l'emperador a totes les qüestions hi aportava la seva veu o la seva mà, ara aprovant les decisions, ara ratificant-les per escrit.

 

1 Diferent de la traducció del Ranauld, per una diferència de text (τὸν πατρῴων κλήρων), que es manté.

2 Encarregat del dormitori imperial, que s'ocupava de vàries coses, entre d'altres, de la seguretat.

3 Εἰ καὶ. Renauld: ἢ καὶ. Seguim el Renauld.

  

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 3-5]