[Lleó] acabava de ser proclamat1, si més no, per l’exèrcit i se li insinuaren unes angoixes i unes pors, tant si és que estava actuant, per tenir una justificació posterior, com si estava en realitat sospesant els pros i els contres d'una acció d’aquesta mena –fins i tot als lladres més atrevits se'ls estova el coratge al moment decisiu2-. Per sobre de tot el preocupava com aconseguiria el control del Palau Imperial, ja que estava acampat en camp obert i a certa distància. En tot cas era destí que s'instal·laria al Palau; i per això mateix, l’Esperit del Mal, per boca de Miquel “el Tartamut”, l'amenaçà de mort si no acceptava la proclamació de bon grat, car ell s'ocuparia de totes les qüestions que podien ser delicades i, com no, de l'ingrés al palau. I així va ser.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleó V l'armeni. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleó V l'armeni. Mostrar tots els missatges
12 de febrer del 2012
8 de febrer del 2012
El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VI)
Doncs bé, poc després totes dues parts s’estaven preparant a la guerra i Miquel decidí que el seu lloctinent Lleó tornés d’Anatòlia d’immediat, acompanyat pel seu exèrcit. Pensava que seria el seu ajudant i en canvi es trobà un enemic implacable. Vet aquí que entre tots els missatges arrogants i intimidacions enviats per Krum als romans, a més d’amenaçar de matar la gent, destruir els conreus, devastar les plantes i cremar les cases, proclamava que subjugaria tothom fent irrupció com una riuada. Però l’emperador sortí sense hesitar a afrontar-lo, donant poca importància a aquelles amenaces exagerades, obligant-lo a restar als seus territoris, sense poder-se escapolir i saquejar la nostra terra. Més d’un cop Miquel, des de la primera línia, el reptà a sortir, i ell, ja perduda l'arrogància, conscient dels seus límits, no gosava aixecar el braç contra l’emperador. Miquel pensava suficient haver-ne tancat l’agressivitat i arrogància a l’interior de les seves terres, sense entrar en batalla, ja que no n'era evident, segons ell, el desenllaç i deia: “Si no aconseguim que s’apropin, amb el nostre exèrcit desplegat, obtenint tant sòls que evitin el combat i es repleguin cap a les seves posicions, què hem de fer doncs per empènyer-los?” I mentre que ell tenia intenció, donada la situació, de retirar-se poc a poc cap a les terres de l’imperi, Lleó considerava absolutament impropi d'un emperador romà donar l’esquena als enemics. Així que mentre públicament la definia com la millor decisió – quan no tenia pas intencions rectes i sinceres, sinó malsanes i falses - treballava per fer-se amb el poder absolut de l’imperi. “Hem d’anar contra ells, Majestat,” deia, “Avui em veureu revestir-me de força contra els enemics i proclamar-me vencedor, lluitant sense por per vós, amb el vostre suport i la vostra benedicció.”
Miquel confós i afectat per aquelles paraules, ordenà de recomençar la batalla. Però ja al primer enfrontament Lleó, girà cua i es retirà: estava buscant la manera d'assolir l'imperi, encara que això no ho detectaren ni Miquel ni tampoc els enemics. De fet, com que no s’havia encara esdevingut, per part d'un dels dos exèrcits, cap acció destacable, de les que solen passar en guerra, és a dir, la batalla acabava de començar i gairebé no hi havia encara la percepció de la lluita, al ulls dels búlgars mateixos i de tothom, aquell fet semblava un engany, com si tinguessin intenció de separar-los, per tornar a envestir-los després al contraatac. Però en adonar-se tothom que no es tractava d’una retirada tàctica, sinó real, els enemics atacaren amb energia, fent estralls entre els fugitius, mentre Miquel, deixat amb pocs efectius, sense fer resistència intentava salvar-se. Una part de la tradició escrita ens dóna aquesta versió de la batalla; uns altres escriptors concedeixen a Lleó d’haver salvat els seus efectius i haver lluitat amb vigor, mentre les unitats imperials actuaven amb pusil·lanimitat, abandonant les seves posicions, però no pas les de Lleó1.
Sigui com sigui, els búlgars s’imposaren inesperadament i els romans, afectats per aquella derrota terriblement pesant, duren enrere l’emperador angoixat per salvar la vida. Malauradament es va fer escortar fins al palau imperial, deixant Lleó de guàrdia a l’exterior, a vigilar de no patir més estralls de l’enemic. I aquell, aprofitant l’oportunitat, es dedicà a provocar la soldadesca indisciplinada i a fer-los a imprecar contra l’emperador, dient que no seria bo que un cérvol, com el del compte2, fos el cap d’uns lleons, “un que s'ha retirat per buscar refugi a la falda de la seva dona, ell que ens ha deixat, nosaltres els seus soldats, a les mans dels enemics.” Les seves idees no havien arribat encara als seus íntims i ja estaven circulant, es podia veure-les en acció, escampades per la xerrameca dels llepacrestes i pel batibull popular. El resultat immediat va ser la seva proclamació, que en molt menys que un dia arribà al ciutadà particular i a l’emperador.
1 Aquesta part de la tradició, sent segurament iconoclasta, no s'ha conservat. Sorprenent aquest intent d'imparcialitat per part d'aquest escriptor.
2 Φοβερώτερόν ἐστι στρατόπεδον ἐλάφων ἡγουμένου λέοντος, ἢ λεόντων ἐλάφου: “És més temible un exèrcit de cérvols amb la guia d'un lleó, que un de lleons guiats per un cérvol”. Miquel Apostoli, 93 (von Leutsch, 1851).
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 13-16]
29 de gener del 2012
El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (IV)
Lleó gaudia de certa fama i feia ufana de ser una persona admirada per ser comandant dels federats, ell que havia estat pobre i humil, sense demostrar tampoc gratitud, car devia aquella admiració al seu benefactor. Però, al cap i a la fi, era famós. Encadenant una batalla rere l’altra contra els ismaelites [1], es distingia perquè en aquest terreny demostrava una gran eficàcia que li venia de les seves qualitats naturals i de l'experiència.
El fet és que, quan la persona al poder, és a dir Nicèfor, l'encarregà del pagament dels sous dels soldats, com que no es preocupava gens de les ordres imperials, no les executà, ans el contrari, passava el temps a la vila d’Eucaita [2] amb indiferència i fins i tot negligència, diferint els pagaments previstos de l'exèrcit. No mostrava cap afany ni per cuidar els diners públics, ni per la seva pròpia incolumitat, ni per res que fos sota el seu poder i, quan els agarens passaren les fronteres saquejant els dominis bizantins, ell, i qui si no? els va facilitar la feina, però no pas fent alguna cosa (que s’havia posat fora de perill gràcies a una ràpida fuga), sinó deixant-se els diners de l'exèrcit que gairebé posà a les mans dels enemics. Per això va rebre el càstig, encara que insuficient, de Nicèfor, que havia confiat en ell, sent sotmès a unes fuetades a l’esquena i al pit i condemnat amb l’exili perpetu.
Nicèfor tanmateix morí en una expedició contra els Escites [3], en ser ferit al camp de batalla, el vint-i-sis de juliol de 811 [4] i el seu fill Stauraci, va ser ferit mortalment en guerra, sobrevivint tan sòls dos mesos i vuit dies, després de vuit anys i set mesos de regnat conjunt amb el seu pare. I després de la mort de Stauraci la segona quinzena d’octubre [5], quan Miquel el Curopalata [6], gendre de Nicèfor, membre de la família del Rangabé i aposentat al barri de Mangana [7], assolí el poder imperial el mes d’octubre de 811 [8], Lleó va ser alliberat de l’exili, segons el costum imperant, gràcies a la generositat dels emperadors romans. Tornà doncs del lloc de confinament i s’incorporà als lictors que escortaven Miquel al palau imperial i no gaire desprès va ser elevat al rang de patrici. També va ser nomenat general del tema de l’Anatòlia i quan Miquel [9] va renovar la seva antiga amistat amb qui s’havia criat amb ell - aquell Miquel qui havia estat nomenat komes tes kortes [10] gràcies a la deserció del bàndol de Bardanes - tot fent-lo fins i tot partícip dels secrets d’estat, ell en les seves actuacions, demostrà ser el més fiable en les qüestions internes i el més eficaç en les externes. Era però destinat a sucumbir en futur a l’acusació d’ingratitud [11], educat a la insensibilitat i criat en la crueltat, l’infame superaria les seves primeres malifetes amb tot allò que faria després.
[1] Altre sinònim per àrabs.
[2] Avui Beyözü al nord de Turquia.
[3] És un anacronisme. Vol dir els búlgars.
[4] La quarta indictio.
[5] Hi ha una clara confusió sobre la data de la mort de Stauraci que pot ser deguda al manuscrit originari. En tot cas, sobre les circumstàncies de la mort de Stauraci i la proclamació de Miquel no hi ha unanimitat sinò molta confusió entre les fonts.
El fet és que, quan la persona al poder, és a dir Nicèfor, l'encarregà del pagament dels sous dels soldats, com que no es preocupava gens de les ordres imperials, no les executà, ans el contrari, passava el temps a la vila d’Eucaita [2] amb indiferència i fins i tot negligència, diferint els pagaments previstos de l'exèrcit. No mostrava cap afany ni per cuidar els diners públics, ni per la seva pròpia incolumitat, ni per res que fos sota el seu poder i, quan els agarens passaren les fronteres saquejant els dominis bizantins, ell, i qui si no? els va facilitar la feina, però no pas fent alguna cosa (que s’havia posat fora de perill gràcies a una ràpida fuga), sinó deixant-se els diners de l'exèrcit que gairebé posà a les mans dels enemics. Per això va rebre el càstig, encara que insuficient, de Nicèfor, que havia confiat en ell, sent sotmès a unes fuetades a l’esquena i al pit i condemnat amb l’exili perpetu.
Nicèfor tanmateix morí en una expedició contra els Escites [3], en ser ferit al camp de batalla, el vint-i-sis de juliol de 811 [4] i el seu fill Stauraci, va ser ferit mortalment en guerra, sobrevivint tan sòls dos mesos i vuit dies, després de vuit anys i set mesos de regnat conjunt amb el seu pare. I després de la mort de Stauraci la segona quinzena d’octubre [5], quan Miquel el Curopalata [6], gendre de Nicèfor, membre de la família del Rangabé i aposentat al barri de Mangana [7], assolí el poder imperial el mes d’octubre de 811 [8], Lleó va ser alliberat de l’exili, segons el costum imperant, gràcies a la generositat dels emperadors romans. Tornà doncs del lloc de confinament i s’incorporà als lictors que escortaven Miquel al palau imperial i no gaire desprès va ser elevat al rang de patrici. També va ser nomenat general del tema de l’Anatòlia i quan Miquel [9] va renovar la seva antiga amistat amb qui s’havia criat amb ell - aquell Miquel qui havia estat nomenat komes tes kortes [10] gràcies a la deserció del bàndol de Bardanes - tot fent-lo fins i tot partícip dels secrets d’estat, ell en les seves actuacions, demostrà ser el més fiable en les qüestions internes i el més eficaç en les externes. Era però destinat a sucumbir en futur a l’acusació d’ingratitud [11], educat a la insensibilitat i criat en la crueltat, l’infame superaria les seves primeres malifetes amb tot allò que faria després.
[1] Altre sinònim per àrabs.
[2] Avui Beyözü al nord de Turquia.
[3] És un anacronisme. Vol dir els búlgars.
[4] La quarta indictio.
[5] Hi ha una clara confusió sobre la data de la mort de Stauraci que pot ser deguda al manuscrit originari. En tot cas, sobre les circumstàncies de la mort de Stauraci i la proclamació de Miquel no hi ha unanimitat sinò molta confusió entre les fonts.
[6] No confondre amb Miquel el Tartamut. Miquel I Rangabé era fill del patrici Teofilacte i es casà amb Procòpia, una filla de Nicèfor; v. Oxford Dictionary of Byzance s.v.
[7] Oxford Dictionary of Byzance, s.v.: Region of Constatinople named after a depot of military engines (μαγγάνα) situated on the east declivity of tha Acropolis hill. The family of Michael I Rangabe owned a mansion there...
[8] La cinquena indictio.
[9] És Miquel el Tartamut. Veure capítols anteriors.
[10] Κόμης τῆς κόρτης. Veure capítol anterior.
[11] Es refereix aquí a com acaba l'amistat entre els dos personatges. Ja ho veurem...
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 10-12]
[7] Oxford Dictionary of Byzance, s.v.: Region of Constatinople named after a depot of military engines (μαγγάνα) situated on the east declivity of tha Acropolis hill. The family of Michael I Rangabe owned a mansion there...
[8] La cinquena indictio.
[9] És Miquel el Tartamut. Veure capítols anteriors.
[10] Κόμης τῆς κόρτης. Veure capítol anterior.
[11] Es refereix aquí a com acaba l'amistat entre els dos personatges. Ja ho veurem...
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 10-12]
26 de gener del 2012
El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (III)
Bardanes va dir doncs que no fessin cas de les paraules d’aquell home i el dinou de juliol de l’any 803 [1], després d’haver reunit una gran força contra l'emperador Nicèfor i desprès de convèncer amb les seves paraules quatre dels seus temes [2], menys el tema dels Armenis (que no era gaire condescendent amb ell), va donar inici a la rebel·lió.
El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.
[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]
El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.
[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]
24 de gener del 2012
El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (II)
[Lleó, Miquel i Tomàs] Es dedicaven ànima i cos a Bardanes, ancorant en ell les seves esperances de guanys materials. D’altra banda, amb la seva dèria pel poder, Bardanes consultà un que practicava la vida monàstica i vivia pels volts de Filomelion [1] sobre el seu projecte i desig i l'exhortava a elevar a Déu unes súpliques, que guiarien els seus passos i li assegurarien l’accés al poder. Però l'altre li digué tot seguit que havia de desistir d’intencions d'aquella mena, per les quals, “Bardanes, perdràs la prosperitat i els ulls, entre altres desgràcies. Si vols escoltar algun consell, deixa-ho estar, i treu-te del cap qualsevol idea que vagi en aquest sentit.”
En sentir aquelles paraules l’agafaren decepció i tristor i finalment sortí de la cel·la desanimat i preocupat. El monjo, que s’havia quedat observant com Lleó, Miquel i Tomàs, dels quals ja he dit, portaven el cavall a Bardanes perquè hi pugés, cridà el general, tot dient-li que tornés, i ell, pensant que escoltaria una cosa nova i inesperada, tornà immediatament. Però només el pregà novament que no es busqués les desgràcies que l'estaven esperant i no canviés la felicitat actual per la perversió i l’error i, pel que feia aquells altres, amb paraules profètiques afirmà solemnement i amb seguretat: “L'imperi que cobeges, el tindran el primer i el segon dels que sou aquí, no pas tu, i el tercer només rebrà lloances i aclamacions, però no ho aconseguirà, fins i tot perdrà l'ànima de mala manera.”
Afectat profundament per aquelles paraules, amb la cara que se li posava de tots colors agafà el camí del retorn. Tot renegant, llançava insults contra l’home i alhora, tot rient-se’n, revelava als companys les profecies sobre ells.
En sentir aquelles paraules l’agafaren decepció i tristor i finalment sortí de la cel·la desanimat i preocupat. El monjo, que s’havia quedat observant com Lleó, Miquel i Tomàs, dels quals ja he dit, portaven el cavall a Bardanes perquè hi pugés, cridà el general, tot dient-li que tornés, i ell, pensant que escoltaria una cosa nova i inesperada, tornà immediatament. Però només el pregà novament que no es busqués les desgràcies que l'estaven esperant i no canviés la felicitat actual per la perversió i l’error i, pel que feia aquells altres, amb paraules profètiques afirmà solemnement i amb seguretat: “L'imperi que cobeges, el tindran el primer i el segon dels que sou aquí, no pas tu, i el tercer només rebrà lloances i aclamacions, però no ho aconseguirà, fins i tot perdrà l'ànima de mala manera.”
Afectat profundament per aquelles paraules, amb la cara que se li posava de tots colors agafà el camí del retorn. Tot renegant, llançava insults contra l’home i alhora, tot rient-se’n, revelava als companys les profecies sobre ells.
[1] Akşehir: ciutat de l’Àsia Menor a Pisídia.
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 7-8]
10 d’octubre del 2011
El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (I)
La pàtria de Lleó, a qui acabem de fer esment, segurament era Armènia i els seu pares eren siris d’una banda i, és clar, armenis de l’altra. Arran d’una idea blasfema, aquests havien assassinat els seus propis pares i per això havien estat condemnats al desterrament. Llavors, entre els dolors d’una vida de misèria – sent, a més a més, uns exiliats - engendraren aquella fera.
En aquell temps Nicèfor, aquell que es va tornar un trofeu de guerra a Bulgària3, duia les regnes de l’imperi i tenia Bardanes, conegut com El Turc, en destacament, com a monostrategos4, pel valor demostrat en guerra i altres mèrits preclars, encarregat del govern i la cura dels cinc temes d’Anatòlia. Aquest últim, com que desitjava vèncer els enemics i es delia5 per assolir el poder absolut, va incloure Lleó, justament el de la nostra història, a la seva guàrdia personal i entre els seus col·laboradors, perquè tenia un aspecte terrible, alhora un portament noble i, a més a més, demostrava bones maneres quan parlava. Abans o, en tot cas, poc després, va fer el mateix amb Miquel el Tartamut i Tomàs del llac de Gaziura6, ambdós d’origen plebeu, que recentment s’havien guanyat una reputació als ulls dels alts manaments militars.
1 εἰς ἐφήβους. L’edat anterior a l’adulta. Pot canviar segons l’època i el poble
2 Subdivisió administrativo-militar que s'instaurà a Bizanci amb la reforma d'Heracli.
3 Nicèfor I Logotetes, va morir el 811. Crum, el rei de Bulgària es va fer una copa amb el seu crani: per això allò del "trofeu de guerra".
4 És un grau de l'exèrcit que ha anat canviant en la història. En l'antiga Grècia i època hel·lenística era proper al Comandant en cap. A Bizanci, l'època de la reforma del temes el monostrategos, era un militar amb responsabilitats alhora de govern civil,que governava un tema. Enaquest cas, sembla ser quelcom més que això perquè semblaria controlar 5 temes.
5 Traduït una mica lliurement: ἑκάστοτε ὀνειροπολῶν. Lit. “somiant en tot moment”.
6 Gazziura, Gazur, Gaziora, Gazouron, Zagoron. L’onomàstica no està clara. Tampoc la col·locació, en el Pont. Pot ser la moderna Turhal. Tomàs és conegut com Tomàs l’Eslau, ja que el tema Armeníac havia estat ocupat per soldats/colons eslaus.
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 6-7]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)