Cristòfol de Mitlilene (5)

A Sant Simeó l'estilita

Verb Diví,
l'home, el vas igualar quasi als àngels*,
diu David.
Simeó ho va refutar amb sa vida,
revelant tenir més alçada que els àngels.

* Salm 8, 6.

[Die Gedichte des Chrystophoros Mytilenaios, Ed. Eduard Kurz, Liepzig, 1903, núm. 5]

Cristòfol de Mitilene (4)

Plany per la mort de la germana

Una dona -era una rosa¹-

s'emportà negra la mort;

al seu llit reposa,

com un brot que hom ha podat;

de virtut, pura garlanda,

envoltada ara descansa,

esplendorosa sobre el llit,

encara i ser ja sense vida.

Plens de pluja, ploreu, núvols, vostres llàgrimes,

car, de sobte, s'ha apagat la més bonica.

Que els ulls compassius,

plorin, tristos, per ella,

que les boques n'alabin

fervoroses l'encant.

Des del cor gemeguejo,

jo ton germà, amor meu,

des del cor gemeguejo,

des del cor, car t'estimo.

Jeu, similar a un xiprer, la germana,

deixant a nosaltres la pena.

Feu ressonar la paraula,

turma erudita, en les arpes;

la noia, esplèndida pell²,

volteu amb sons de lloança.

I sembla escoltar, fixeu-vos,

si algú gosa parlar-hi;

i marca ninguna al rostre,

cap, que en recordi la mort.

Hem perdut un orgull de nostra raça

el trenta de maig, ai pobre de mi.

On són els cors de beats,

i on les bandes de músics,

allà dirigeix ta escollida

Déu meu, rei de tots:

amb les ànimes perfectes,

amb els àngels sense cos,

amb els justos que t'estimen,

meu omniscient Senyor.

Ploro, quan ja s'emporten el llitet,

i et duen al sepulcre, noia de bells colors.

1 Ροδοεικέλην. Només atestat aquí. No es troba en cap altra obra escrita en grec.

2 Ὁλολαμπρόχρουν, segons els Kurtz, en comptes ῥοδολαμπρόχρουν de Cantarella. És en tot cas un àpax que només es troba aquí.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 156)

Cristòfol de Mitilene (3)

Per al baptisme de Jesucrist

Es mesclen així elements insolubles, l'aquós i el flamíger:

el foc diví i immaterial i els corrents del Jordà. 

Die Gedichte des Chrystophoros Mytilenaios, Ed. Eduard Kurz, Liepzig, 1903

Cristòfol de Mitilene (2)

És just, oh meu Verb Creador,

que els homes siguin tots d'un sol barro,

una cendra i una sola natura,

i llur vida sigui tan diferent?

Sí sí, tot canvia i mai s'atura,

les coses dels homes, però, com i quan?

Encara que tota la vida girés

donant voltes de boig desenfrèn,

entre els rics, mil o deu mil,

un sol serà desgraciat com els pobres,

i de trenta mil pobres en la malaurança,

tres seran benaurats com els rics.

Em sangcremo d'ardor per justícia,

oh Verb, i us ho explico car sou el Senyor.

Mes vós, pacient, suporteu com feu sempre,

i a la meva borinor pareu l'orella.

No és que heu plasmat aquest amb mans vostres

i d'aquell l'escultor és un altre? No és així?

No és tothom l'obra dels vostres dits?

I mentre que alguns no gaudeixen tan sols

d'allò necessari, ans molt més:

s'adeliten d'allò superflu a la vida,

d'altres anhelen fins un sol tros de pa,

o, millor, fins i tot les engrunes de l'àpat.

Vós que sou Just, és potser això la justícia?

La Creació, fins quan la voleu mantenir?

Sacsegeu-la o inundeu-la de nou,

que ningú torni, altre cop, amb una arca,

ni un altre Noè, que no surti de nou,

que se'n vagi tothom, que no en resti ningú!

I si -ho vau prometre-, Crist meu bondadós,

no voleu submergir la terra de nou,

car jo sé que Vós manteniu les promeses,

feu caure Atles de dalt, d'una empenta;

tota desbarateu amb això la creació,

mesclant cel i terra, barrejant l'univers;

així novament els homes seran tots iguals.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 154)

Cristòfol de Mitilene (1)

“Si no sou com els menuts,

certament no tindreu el Regne dels cels”.

Ho deia Jesucrist en l'Evangeli.

Confia, Salomó, quan jutgin ton destí:

no tens la saviesa d'infants i menuts

ni amb la fama que ostentes de summament savi.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 154)