Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (9)

La bruixa

   Així que la muller malvada s'assabentà de l'ordre del rei, va anar a veure'l corrents el tercer dia i li va dir:

   “Els vostres saberuts consellers són més aviat uns ximples en mala fe i intenten crear-vos un gran perjudici.”

   “I com pot ser, dona?” contestà el rei.

   I ella:

   “Hi havia un rei que tenia un fill a qui li agradava molt i molt la cacera. Un dia el fill diu al conseller més savi del rei pare seu:

   'Demana al rei i pare meu que em deixi anar a caçar.'

   El conseller ho demanà al rei que li contestà:

   'Bé, si hi vas tu amb ell, llavors endavant!'

   El conseller del rei se n'anà doncs amb el seu fill i quan ja havien sortit a caçar van veure un ase salvatge i el conseller diu al noi:

   'Ves darrere d'aquest ase salvatge i caça'l tu sol.'

   Aquell anà de seguida a perseguir l'ase salvatge. Però al cap d'una estona es va trobar aïllat dels altres companys de cacera i, sense saber on l'havia portat la seva cursa, trobà un camí i el va seguir; i vet aquí que per aquell mateix camí es trobà una noia plorant. Llavors li preguntà:

   'Per què plores? D'on ets?'

   'Sóc filla d'un rei, anava a dalt d'un elefant i he caigut sense voler; quan he tornat a aixecar el cap per cercar algun criat no he vist ningú. Llavors, completament perduda, sense saber on anava, he corregut esbojarradament, fins quan, ara fa un moment, m'he esvaït.'

   En sentir aquella explicació, el fill del rei en sentí pena i la va fer pujar amb ell; la noia que el tenia ja ben entabanat, va fer de manera que sortís del camí i parés a la vora d'una gruta, tot dient al noi:

   'Haig d'entrar en aquesta cova.'

   Un cop que ella baixà del cavall i entrà allà, ell va sentir una cridòria i uns alarits provinents de la cova. Va anar doncs a treure-hi el nas per saber què era això i va veure que la noia aquella era de fet una bruixa, en companyia de dues bruixes més, a qui els deia:

   'Vet aquí que us he portat un noiet a cavall.'

   I elles:

   'Porta'l doncs a l'altra cova, aquella.'

   El noi aleshores, en sentir dir això, retornà a lloc on era abans, on havia fet baixar la noia del cavall, la qual tot seguit tornà i continuà darrere d'ell, com abans. Però ell li tenia molta por i tremolava. La noia llavors li va dir:

   'Què són aquestes pors i aquestes tremolors?'

   'M'estic recordant d'un company meu que em fa por; per això les tremolors', li va contestar el fill del rei.

   'Per què no adorms tanta arrogància amb uns quants regals? Car dius que ets fill d'un rei i que estàs ple de diners.'

   'És que ell no farà les paus amb mi per uns regals.'

   'Demana al teu pare que t'ajudi contra ell: t'alliberarà de la insolència d'aquest personatge.'

   'Però, el meu pare no el pot vèncer.'

   'Doncs, fes servir Déu, que farà fora aquest maleït.'

   'Tens tota la raó', contestà el fill del rei, i aixecant tot seguit les mans i la mirada al cel, va llevar la seva súplica:

   'Déu Senyor, concediu al vostre servidor de vèncer aquest dimoni malvat i traieu-me dels seus paranys!'

   Així que ell pronuncià la seva súplica, la dona es llançà al terra, rebolcant-se en la pols i, per ben que ho intentava, no podia tornar aixecar-se. Mentrestant, el noi soltà de prompte les regnes i esperonà el cavall amb decisió, per marxar d'allà i fugir del dimoni malvat fins que va trobar refugi a la casa paterna – i encara tremolava per por de la bruixa.

   Doncs, d'aquesta història que us he explicat, Majestat, heu de descobrir el pervers engany dels vostres consellers i saber que, enganyant-vos amb els seus discursos, van en contra dels interessos de sa Majestat. Per la qual cosa, informo sa Majestat que, com que heu deixat impunida la insensatesa contra mi i contra vós, em trauré la vida, sigui com sigui.”

   Després d'escoltar una altra vegada les argumentacions de la dona, el rei Cir ordenà d'executar el seu fill.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 24 - 27]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (8)

La daga

   Després d'explicar al rei aquestes coses, el savi conseller hi afegí:

  “Sé que els trucs de les dones són nombrosos i variats, Majestat i, com a exemple, us explicaré una història.

   Una dona tenia un amant que pertanya a la guàrdia reial. Vet aquí que un dia aquest home envià el seu criat a casa de l'amant per veure si el marit era a casa. La dona quan va veure l'esclau, l'agafà i l'obligà a fer-hi l'amor. El criat doncs, totalment ocupat amb ella, trigava a tornar. Llavors l'amo anà a buscar-lo. Quan ella es va adonar que l'home havia irromput a casa seva, digué al criat:

   'Ves al traster del pati interior¹.'

   Un cop fet això, arribà l'amo de l'esclau que no tardà a tenir ganes; aleshores, amb ells dos fornicant i el criat retingut al traster, de sobte, es presentà el marit. L'adúltera tanmateix no volia dir-li a l'amant que se n'anés al pati interior, perquè no hi trobés el criat; llavors excogità arreglar el seu problema d'una altra manera, i li va dir:

   'Treu la daga, fes com si estiguessis sortint d'aquí ple de ràbia, fes veure que m'insultes i al meu marit, no li diguis res.'

   Va fer com li havia ordenat: sortint de casa amb la daga a la mà, la insultà amb grolleria. El marit, doncs va anar allà on era la dona i la interrogà:

   'Dona, què hi feia aquest desconegut aquí i perquè aquells insults i l'espasa en contra teu?'

   'Home, l'esclau d'aquell senyor havia fugit, refugiant-se aquí tot espantat i jo l'havia amagat aquí dins, però l'home aquell ha intentat amb violència emportar-se'l i matar-lo. Com que jo li he impedit d'entrar, ha començat amb les insolències, allò que has vist, cobrint-me d'insults.'

   'On és l'esclau?'

   'Al traster'

   L'home aleshores sortí a veure si l'amo de l'esclau ja no hi era, mirà per aquí i per allà i no va veuré ningú. Llavors, tornat a dins, el cridà i li va dir:

   'Ara ves-te'n en pau, el teu amo ja està lluny d'aquí.'

   I va dir a la muller:

   'Dona, has fet una molt bona acció amb aquest esclau!'

   Vet aquí doncs que es demostra a Sa Majestat que no ens hem de deixar entabanar pels enganys de les dones.”

   Després d'haver-se divertit escoltant aquesta nova història del segon conseller, el rei de nou ordenà que no executessin el seu fill.

1οἰκίσκιον ἐνδότερον. Difícil entendre de què es tracta exactament.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 22 - 24]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (7)

El pa

   El segon dels savis consellers del rei, es presentà al rei i, prostrant-se al terra, li va dir:

   “Llarga vida pels segles dels segles, Majestat! He sentit que heu tornat a decretar la condemna a mort per al vostre fill. Humilment, recordo a Sa Majestat que, si tinguéssiu, diguem, un centenar de fills, no hauríeu de condemnar-ne ni un sol a morir; i estimant només un fill, quina importància encara més gran tindrà per a vós la seva vida? Ans no, Majestat, ben al contrari, el feu matar, quan caldria en canvi esbrinar primer si és real o falsa l'acusació contra ell. Pareu compte aleshores, senyor, de no fer matar injustament el vostre fill, per després sentir-vos culpable endebades i penedir-vos-en amargament. Ple d'angoixa, tornareu a cercar el vostre fill i no el trobareu. Us passarà allò que expliquen d'un mercader.

   S'explica doncs que no tocava el menjar o a la beguda si hi veia algun tipus brutícia. Un dia se'n va anar de viatge de negocis i, arribat a una ciutat, hi trobà allotjament i després envià el noi que l'ajudava, a comprar menjar a la plaça. Aquell hi anà i trobà una noia amb dos pans, bens nets, que oferia a la gent que passava. Satisfet pel seu aspecte net i polit, agradable a la vista, el criat comprà tot seguit els pans i els portà al seu patró. El mercader els menjà i es quedà tot content per la compra, tot dient al noi:

   'Compraràs cada dia aquest tipus de pa i me'n portaràs perquè en mengi.'

   El jove feia com li havia estat ordenat: comprava tot el pa d'aquella jove i el portava a l'amo. Però un dia arribà a la plaça i trobà la noia que no estava venent com sempre, llavors, tornat a casa de l'amo li va dir:

   'Senyor, sapigueu que no n'he pogut trobar més d'aquell pa. Me'l proveïa una noia que ara no en té per vendre.'

   I el mercader va respondre:

   'Crida'm la noia aleshores, que ens expliqui com preparava fins ara fa poc aquell pa, així nosaltres en farem un d'igual i no ens caldrà més comprar-ne.'

   El servidor llavors dugué la noia al mercant i l'home li va dir:

   'Jove digues-me, en veritat de quina manera preparaves aquell pa tan exquisit que venies al meu criat, perquè nosaltres també el volem fer igual que tu, ja que n'apreciem les qualitats i ens sembla molt bo.'

   'La meva patrona,' va respondre, 'es va fer una ferida a l'esquena sobre la qual el metge va recomanar això de dona! agafa farina ben neta, barreja-la amb mantega i mel i aplica-la a la ferida fins que cicatritzi completament, i així la meva ama va fer, tal com li havia ordenat el metge. Cada cop jo treia aquella massa de la ferida i la llençava. Després la recollia de terra, en feia pa i, quan venia el teu criat, l'hi venia. Ara, que la ferida de la patrona finalment s'ha curat, ja no cal preparar aquell pa.'

  Quan la noia acabà d'explicar això, el mercader, esglaiat, cridà que era un home mort i deia desesperat que això s'havia de curar: 'la boca i les mans les puc netejar, però com netejaré les entranyes?'

   Igualment doncs, meu rei, temo que pugui passar a Sa Majestat el mateix que a aquell mercader i que, tal com deia, buscareu el vostre fill i ja no el trobareu.”

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 19 - 22]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (6)

L'home que rentava al riu

   Tot i així la concubina malvada l'endemà anà a veure el rei, se li plantà davant en llàgrimes i, dolenta més que dolenta, li va dir:

   “Majestat, no és oportú que algú jutjat culpable i condemnat a mort no se l'executi immediatament. Si permeteu que algú amb aquesta condemna no sigui ajusticiat, ningú acceptarà els judicis que emanin de la vostra autoritat.

   Una vegada un cardador feia l'esbandida al riu, acompanyat pel seu fill. El nen no parava de jugar i nedar dins l'aigua del riu, però de prompte la corrent impetuosa l'ofegà. El pare llavors es llançà per intentar treure'l d'allà, però el riu que baixava amb vehemència, se'ls emportà tots dos i els ofegà en un tres i no res. I així vós també morireu si no us afanyeu a fer morir el vostre fill. Perquè si n'ajorneu l'execució, ni que sigui una mica, aixecarà el cap i es rebel·larà a vós, privant-vos no només del poder, sinó també de la vida.”

   Cir, després d'escoltar les paraules de mal averany de la dona tornà ordenar l'execució del seu fill.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 18 - 19]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (5)

El lloro

   Hi havia una vegada un home, un Àrab, que per l'obsessió de controlar totes les coses que passaven a casa seva, fil per randa, amb zel exagerat, comprà un ocell d'allò més especial, capaç de parlar amb sentit, el que es coneix com a lloro¹: el ficà en una gàbia i el posà dins de casa, tot demanant-li que es fixés en la seva dona. 'I, fins que jo no torni, si ella fa alguna cosa,' li diu, 'mira d'explicar-m'ho.' Després de parlar així amb el lloro, se n'anà de viatge lluny de casa. Llavors un foraster que havia vingut a viure allà anà al llit, una i altra vegada, amb la seva dona, a sabuda de la criada de la família. Quan l'home tornà del viatge cridà el lloro i li preguntà què havia vist fer a la seva dona i l'ocell li xivà totes les marranades que havia fet. L'home s'agafà molt malament aquelles revelacions sobre la seva muller i no volia fer més l'amor amb ella. Bé doncs, la dona, suposant que la seva esclava havia explicat les coses, la va fer venir i li va dir tota enfadada:

   'És cert doncs, tu has explicat al meu marit el que he fet!'

   L'esclava jurava, reclamant justícia, que de cap manera havia parlat amb l'home de la seva ama, 'ha estat el lloro', deia, 'que li ha explicat les teves coses.

   La dona, només sentir sentir això, s'adonà d'haver estat acusada per l'ocell, i va pensar un parany per difamar-lo com a mentider davant el marit. Se l'emportà doncs i el tingué a prop seu dins la gàbia durant tota la nit següent, llavors, com de costum, se n'anà a dormir i així li parà la trampa: va fer girar un molí manual al costat del lloro, que produïa una mena d'espetecs, i a més li col·loca un mirall davant dels ulls que reflectia la llum amb amb resplendors de llampec. Finalment, a més de tot això, de lluny, feia caure unes gotes d'aigua.

   El lloro doncs es va creure que de veritat durant tota la nit havia plogut, tronat i llampegat i, el matí, el marit de la dona el va anar a veure i li preguntà:

   'Què has vist doncs aquesta nit?'

   'La pluja nocturna, els trons un darrere l'altre i els llamps no m'han deixat gens veure què ha passat durant la nit.'

   L'home, en sentir l'ocell dient això, pensà:

   'Realment, res de tot el que ha relatat aquest ocell és veritat, ans al contrari les coses que em diu són falses, un engany; està clar pel que m'acaba d'explicar, ja que res de tot això ha passat aquesta nit: ni ha plogut, ni ha tronat, ni ha llampegat. Llavors tot el que el lloro em va explicar de la meva dona és en realitat fals i enganyós.'

   Majestat, veieu que aquella dona dolenta, actuant el seu astut estratagema, finalment enganyà l'home, en dominà a viva força el pensament, difamant el lloro com a mentider, i així el marit es reconcilià amb la muller. Doncs bé, Majestat, sapigueu que ningú pot guanyar amb una dona en mala fe. Cir, escoltades les paraules del conseller i filòsof, va suspendre immediatament la condemna, o més aviat la capgirà, ordenant que no es matés el seu fill.

1 F. Conca ens recorda aquí la importància d'aquest animal en el Śukasaptati “Les històries del lloro”, on aquest animal fa la funció contrària: amb els seus relats convenç la protagonista a no trair el marit.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 16 - 18]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (4)

El Lleó

  “Majestat, no és de justícia que els reis actuïn abans de saber la veritat”, i desprès, inicià a explicar un conte:

   “Vet aquí una vegada un rei que anava tan boig per les dones que creia que res valia més la pena. Un dia, mentre era a la finestra del palau reial, va veure una noia jove, ben guapa, i, sucumbint al seu encant, li va néixer un desficiós desig d'ella. Així, maquinant satisfer les seves brames, va convocar-ne el marit, l'envià a fer alguna gestió reial i, de nit, anà a veure la dona i la incità a fer l'amor amb ell. Aquella dona, que era força intel·ligent i perspicaç i també orgullosa del seu autocontrol, digué:

   “Meu Rei i Senyor, jo sóc esclava del meu amo que sou vós, disposada a complir els vostres ordres en tot, però primer necessito fer una única sol·licitud a sa Majestat.”

Dit això, li va ensenyar un llibre del seu marit, que parlava de la castedat i de l'aberració dels instints baixos i insensats; i tot acostant-li el llibre digué:

   “Majestat, llegiu una estona aquest llibre i aprengueu com la gent del vostre nivell ha de controlar i dominar adequadament les passions.”

   El rei, no va fer cas al contingut del llibre, només volia passar una estona d'esbargiment fornicant amb la dona i l'anava agafant sense cap pudor, però no va treure gens de benefici del seu desvergonyiment: se'n va anar, de fet, sense haver-li fet res de reprovable. Però, justament mentre agafava la dona així sense pudor, li relliscà l'anell reial del dit de la mà i va caure al llit, sense que la dona se n'adonés.

  Quan tornà el marit i entrà a casa seva, es va asseure al llit com de costum i veié que hi havia l'anell reial. L'observà amb atenció i s'adonà que era realment una joia del rei. En plena confusió mental, pensà:

   “Ha vingut el rei, s'ha abraonat sobre la meva dona i se l'ha dut al llit.”

   Aleshores començà a tenir por del rei i no volia dormir amb ella, però tampoc no li comentava res d'això. Quan ja feia força temps que el marit se li negava, la dona envià un missatge al seu pare i els seus germans, explicant-los que el marit l'havia pràcticament abandonat. El pare i els germans, sentit el missatge, se n'anaren a veure el rei i acusaren l'home, dient:

   “Majestat, vam deixar una parcel·la de propietat nostra a aquest home, el qual, després de treballar-la força temps, ara la té abandonada i, com se n'ha desentès, l'ha deixat eixorca, com era abans. Així, necessitem la vostra autoritat: ha de llaurar el camp o tornar-nos-lo.”

   El rei escoltà la súplica i preguntà al marit:

   “Què diu aquesta gent?”

Aquell, separat dels altres, contestà:

   “Diuen coses certes i correctes. Em van deixar una parcel·la per treballar-la amb tota la dedicació possible i no me'n vaig desentendre. Però un dia, mentre hi llaurava, hi vaig trobar les petjades d'un lleó: després de veure-les, des d'aquell moment, no vaig gosar més acostar-m'hi.”

   Ell escoltà tot això i digué al marit:

   “Dius la veritat: el lleó certament va entrar al teu camp, però no hi va fer cap estrall, ni intentarà més de tornar-hi. D'ara endavant explotaràs la parcel·la que t'han donat, com abans, i la llauraràs sense por.”

   El savi, doncs, explicada la història al rei, digué:

   “Rei meu, he presentat aquesta història a sa Majestat perquè n'aprengueu que no tot el que es denuncia o se sospita és veritat, ni tampoc ens hem de precipitar a creure a les calúmnies o dictar sentència sense proves. I ara tinc una altra història per explicar.”

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 13 - 16]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (3)

   Ella llavors, agafat el noi de la mà, el dugué a casa seva i encetà a parlar amb ell molt amablement. Però ell continuava amb ella el seu silenci, sense flaquejar davant les paraules ensucrades de la dona. Llavors ella li diu:

   “Estic convençuda que no tens cap motiu per no parlar, amor meu. Què pretens doncs callant durant tanta estona? Si tens por que et passi alguna cosa inesperada, et donaré un consell útil i t'estaré a sobre fins que no facis això que dic. És a dir: saps que el teu pare, se l'està menjant la vellesa, està perdent moltes facultats; tu, en canvi, estàs ple de vigor i en la flor de la joventut. Llavors, si t'animes, et puc organitzar un complot contra el teu pare i eliminar-lo, tu puges al tron al seu lloc i m'agafes com a esposa teva¹.”

   Quan la dona malvada acabà de dir-li tot això, el noi va tenir un atac de ràbia furiosa; estava tant fora de si, que s'oblidà de l'ordre que el mestre li havia donat de no parlar durant set dies i li digué:

   “Dona, sàpigues que, si més no ara, fins que no passin set dies, no contestaré a això que acabes d'explicar.”

   La dona, a aquelles paraules, va perdre tota la seguretat i li agafaren els canguelis; s'empescà llavors una idea malvada, un pla homicida, contra el noi: tot d'una, s'estripà la túnica i, després de donar-se un cop a la cara, començà a xisclar ben fort. El rei sentí el crits, tot preocupat per la seva dona, de seguida la fa cridar i li demana:

   “Què són aquests crits?”

   “Majestat, era amb el teu fill, tot procurant convèncer-lo a parlar amb mi i, de sobte, se m'ha tirat a sobre intentant violar-me; i així m'ha estripat la túnica en l'agressió, com pots veure, i m'ha ferit a la cara amb les ungles. És veritat que sabia que el noi tenia uns quants defectes, però no imaginava, ni de bon tros, que estigués afectat per una monstruositat semblant.”

  El rei, escoltà això, que mai a la vida s'hauria esperat i, colpit per aquella increïble explicació, tot ple de ràbia envers el seu fill, el repudià i el desheretà. I, amb aquella fiblada tan dolorosa al cor, empès per l'amargura del desconfort, covava idees estranyes i terribles contra el fill i finalment, entre els turments del dolor, en decretà la condemna a mort.

   Ara bé, el rei tenia set consellers, d'allò més savis, que solia tenir al corrent de totes les seves decisions. Els set consellers doncs, informats de la seva sentència contra el fill, decretada sense el seu consens, després de fer una consulta interna, consideraren que el rei, presa de l'odi i del dolor que l'aclaparaven, per haver donat crèdit a la declaració de la dona, havia condemnat el seu fill sense haver investigat. “No és just que el mati així, sense proves. D'aquí a un temps” , deien ells, “se'n penedirà amargament, ens acusarà, ens renegarà com uns enemics, per no haver-ne evitat l'assassinat. Vinga, doncs, pensem un estratagema com cal per al rei, com podem salvar el seu fill del cop de dalla de la mort?”

   Aleshores acordaren que, cada dia, cada un d'ells conversaria amb el rei sobre el seu fill. A més a més, un dels set savis, el que era el primer, va dir:

   “Avui jo em presentaré davant el rei i, per a aquest dia, allunyaré el seu fill de la mort. Vet aquí que es presentà davant el rei i, prostrat al terra li digué:

   “Majestat, no és de justícia que els reis actuïn abans de saber la veritat”, i desprès, inicià a explicar un conte.

1 F. Conca destaca que en la Mil i una nit, la concubina no manifesta aquestes intencions successòries. 


[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 10 - 13]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (2)

   En virtut d'aquells acords, el rei posà el seu fill a les mans del filòsof i Syntipas, rebut el fill del rei de les seves pròpies mans, se l'endugué a casa. Doncs bé, primer de tot li construí una habitació ben gran, la va pintar i decorar a dins, tota d'un color blanc lluminós, i hi va escriure a les parets tot el que havia d'ensenyar al noi. Tot seguit li va dir:

   “Passaràs tot el temps dins d'aquesta habitació fins que aprenguis allò que hi he escrit a les parets.”

   Des d'aquell moment estigué al costat del noi i, passant allà tot el seu temps, li ensenyava el que havia escrit (el menjar i el beure, els proveïa el rei) i, amb gran dedicació fins al termini establert de sis mesos, dugué a terme la seva formació, tan bé que no calgué allargar ni una hora el termini establert. És més, el noi es formà en coses que cap altre és capaç d'aprendre. Aleshores, un dia abans del termini establert, el filòsof va ser preguntat de part del rei:

   “Com ho tens allò que has promès?”

   I ell va respondre al rei:

  “S'ha acomplert allò que volíeu i desitjàveu, Majestat Excel·lentíssima: demà a la segona hora del dia us duré el vostre fill i el veureu tal com exigeix la vostra autoritat.”

   El rei es posà molt content i i optimista per aquell anunci.

   I el filòsof digué al jove:

   “Crec que és bo que aquesta nit investiguem el destí reservat a la teva estirp examinant atentament el curs de les estrelles, perquè, si hi fos quelcom interessant, en parlaria amb el rei demà.”

   Va fer doncs el filòsof l'estudi astral que deia, i va saber immediatament que no era bo que el noi es presentés davant el rei abans que passessin set dies respecte al termini que havia marcat, i en el cas que no transcorreguessin tots set, la vida del jove correria perill.

   Després de passar la nit investigant, conscient de què comportava això, el filòsof caigué en el desconhort. En veure'l tan profundament angoixat, el fill del rei li preguntà:

   “Mestre, per què estàs en silenci, tot trist?”

   Syntipas n'explicà la causa al noi. I el jove li digué:

   “Llavors, si et plau i m'ho ordenes, durant un mes puc no obrir boca, com sigui, i davant el rei em puc quedar callat fins quan vulguis.”

   “Però amb el teu pare tinc un contracte que no puc infringir de cap de les maneres: m'he compromès amb ell a portar-te a la seva presència demà a la segona hora i no vull per res faltar-li a la paraula... llevat que després m'amagui, intentant de passar desapercebut, mentre tu, demà a l'hora segona te'n vagis a veure el rei i pare teu; llavors presenta't, segons el nostre acord, però resta callat a la seva presència, sense dir ni mu, fins que sigui el setè dia.”

   De bon matí doncs, a la segona hora en punt, el jove es presentà al seu pare, prostrant-se fins al terra. El rei llavors el va fer venir a prop i, amb la gana que tenia de veure'l, l'abraçà i, tot content, es posà a parlar amb ell. Però el fill no deia res: restava en silenci, tot fitant el seu pare sense obrir boca. El pare demanà al fill l'honor d'una resposta, però ell, amb la boca la boca tancada, no li contestà res. El rei havia convocat una reunió festiva per la joia pel fill, assegut al tron, havia convocat tot el senat a escoltar allò que el noi havia aprés. Sorprès doncs per tot aquell mutisme, el rei digué als seus alts dignitaris:

   “Parleu doncs vosaltres amb el meu fill, es veu que em té por i es queda callat.”

   I aquells parlaren directament amb el noi, dient-li, amb suavitat i amabilitat, que els contestés, però ell continuava callant, com abans. Vist això, el rei envià els soldats i els seus enèrgics servidors a la recerca del seu mestre. I tot i buscar-lo amb diligència, no el trobaren. Aleshores, el rei tornà a parlar amb els alts dignitaris de cort, dient-los:

   “Quina creieu que és la causa d'aquest silenci?”

   Un d'ells li contestà:

   "Majestat, pel que sembla, el mestre del teu fill li ha donat alguna poció per reforçar-li els seus ensenyaments i deduïm que se li ha travat la llengua per aquesta poció o, si no, és per una amenaça i una por incontrolables pel seu guia espiritual."

  Amb el rei completament fora de si per això, una de les seves dones, veient-lo en tantes dificultats, li digué: “Deixa'ns estar sols a mi i al teu fill, per si mai em revela el motiu que té amagat; car abans solia explicar-me els seus sentiments que fins i tot ni explicava a la seva mare.”

   I de ben segur també la seva mare tenia el cor trencat pel fill. El rei, finalment, digué a la madrastra:

  “Doncs emporta't el meu fill a casa teva i, si pots, digues-li paraules suaus; si mai aconsegueixes, com deies, que parli, intenta saber també quina causa li ha provocat aquest silenci.”

 Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 6 - 10]

  

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (1)

[Inicia amb aquesta entrada una nova proposta, el Llibre de Syntipas, una obra que, com el Barlaam i Ioasaf, ens demostra el sincretisme existent entre cultures occidentals i orientals en els segles X-XII, també a nivell de literatura més informal, com en aquest cas. És un text que, en l'època, es trobà en diverses versions i idiomes, per exemple en Castellà: és el famós Libro de los Engaños. Bona lectura!]

 

Pròleg de l'original, és a dir del text, del llibre siríac conegut com el de Syntipas, que comença amb aquestes paraules

Història filosòfica, que he escrit sobre Cir, rei dels perses, el seu fill legítim, el seu mestre, Syntipas, i a més a més els set savis del rei i una de les seves dones, malvada i desvergonyida, que tot i ser-ne la madrastra, presentà al rei una falsa i fraudulenta acusació contra el fillastre. Aquesta història havia estat narrada per Musa, el persa, en profit dels lectors.

Hi havia un rei que es deia Cir, casat amb set dones i que no tenia fills. Com que doncs desitjava un fill, amb passió suplicava Déu d'alliberar-lo del llast de l'esterilitat. I finalment, de tant demanar-ho, el seu prec va ser atès i li va néixer un fill que va ser ben criat i va créixer sa i es va fer gran, com un arbre ufanós.

Aleshores, quan aquest noi acabava la seva adolescència, el pare el posà a les mans d'un mestre perquè s'eduqués amb els ensenyaments filosòfics. Tanmateix, després de tres anys dedicats en això i de no treure'n cap profit, el rei, preocupat de la qüestió, digué:

“El meu fill, ni que es quedés uns anys llargs - vull dir els de les històries¹ - amb aquest mestre, no n'aprendrà absolutament res; així que el confiaré al filòsof Sintypas, car tinc entès que l'home és molt savi i té una cultura superior a la resta.”

Dit això, convoca en Syntipas i li diu:

“Filòsof, de quina manera educaràs el meu fill i quant trigaràs?”

L'altre li contesta:

“Estic disposat a formar i educar el vostre fill en tots els aspectes, durant sis mesos com a molt, omplint-lo de tanta saviesa que no trobareu ningú més savi que ell. Que jo pugui morir i que tots els meus bens passin en vostre poder si no us el presento en aquestes condicions dins del termini, Majestat. Seria certament absurd que una regió tan important, que compta entre altres coses amb un monarca com vós, tan intel·ligent i enginyós, no tingués un filòsof dotat a més a més d'experiència en la disciplina mèdica. I si no hi fos un home d'aquesta mena a la regió, caldria que no hi visqués ningú en absolut: sé perfectament que els reis, pel seu caràcter irós, són iguals al foc que crema i els cal l'assessorament d'uns savis, per evitar que, en un rampell de ràbia excessiva, acabin matant algun dels seus súbdits. Si aleshores, tal com us he avançat, iniciaré el vostre fill a la filosofia, sa Majestat, si demano una cosa, me l'haureu concedir generosament.”

El rei preguntà al filòsof:

“I què és que demanes? Digues, ja que més possible t'ho garantiré i si, en canvi, m'és impossible, no et seré útil per a quelcom irrealitzable.”

Syntipas, després que, tal com preveia, s'havia guanyat la bona predisposició i el consentiment del rei a la seva proposta, digué:

“Majestat, allò que no voleu que els altres us facin, no vulgueu fer-ho als altres.”

Llavors el rei, que feia que sí amb el cap després d'aquelles paraules i fixava les seves esperances en aquell home, digué:

“Qualsevol cosa em demanis te la donaré de bon grat.”

Es van dir doncs aquestes coses i el filòsof presentà a Cir el seu compromís, pel qual entre altres coses prometia restituir el seu fill en sis mesos i dues hores completament instruït i, si allò contractat s'allargués més enllà del termini establert, Syntipas se sotmetria a la decapitació.

1 Es refereix al μέγας ἐνιαυτός que tradicionalment es considerava un període de 600 anys. No sé si es troba a la versió siríaca original.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 2 - 6]