Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) segona part

És per això que el sobirà, incapaç de fer front a tota aquella ruïna, envià un tal Sgouros, stratopedarca dels ballesters¹ i persona molt ben considerada, pagant-li uns diners, a la recerca de gent que s'afegís a la lluita. Quan llavors els seus homes arribaren pels volts de Katoikia², la gent recuperà la confiança: clarament, es van creure que estarien segurs. Però això va ser per a ells la més ruïnosa calamitat. De nit, es desplegà una multitud de soldats enemics, com uns cinc mil i, completament desapercebuts, ocuparen les vies que duien a la ciutat fortificada. I agredint-los en direcció oposada, amb tota la intenció, deixaren oberta una via de fuga cap a la plaça forta per als qui buscarien refugi, a la banda sud. Era impossible adonar-se'n i, donat el cas, era impossible salvar-se: els qui feren resistència van ser massacrats; dones i nens que fugien en gran nombre cap al castell eren una presa fàcil per als enemics que havien ocupat les posicions prèviament³. Finalment els qui eren encarregats de donar-los suport decidiren buscar la seva pròpia salvació retirant-se, perdent a més a més els emoluments que els pagaria l'emperador. Després d'això, l'enemic aniquilà tot el que hi havia de bonic en aquell indret, calant-hi foc. Aleshores Osman⁴, tot i retirar-se amb els seu, com que els belocomites eren aliats d'aquella ciutat que acabava de conquerir, assaltà Belokomis, ja abandonada pels civils; la va prendre amb la força, assassinant, quedant-se totes les grans quantitats de bens que va trobar i finalment aconseguint una garantia de seguretat pel que fa a les places fortes enemigues de la regió.

També Prusa⁵ tastà d'aquestes calamitats, l'única que havia estat estalviada entre les belleses de fora. De contrarietats semblants, n'havia experimentat fins i tot la ciutat costanera de Peges. Quan la gent dels voltants hi quedà tancada, tanta concentració generà un brot pestilencial i així cada dia els qui s'havien salvat fins i tot de l'espasa queien de cent en cent per la fam, els sofriments i ara, a més a més, per la pesta. I és més: l'emperador els va imposar una sanció de milers de nomismes per no haver volgut deixar entrar al megaduc⁶, quan de fet això ho havia decidit l'emperador Miquel⁷, tornant d'aquella ciutat, car temia que patís els mateixos accidents de Cízic⁸. Les barbaritats que se n'havien explicat eren inadmissibles i, fins i tot, d'alguna manera intolerables: es robaven els bens de primera necessitat, es violaven les dones, es desfloraven les noies. Qui tenia era depredat automàticament, i si era interessant allò que tenia se li perdonava la vida. Qui no tenia, per desconfiança en el fet de no tenir, era denunciat i l'investigaven amb cadenes i tortures, sota l'acusació de negar-se a pagar diners per procurar-se la impunitat. Tots els seus cabals, tant si se'ls havien guanyats com si els havien agafats, acabaren a les mans dels almogàvers; així es deia aquest poble, agafant el seu nom dels àvars⁹. Això no només ho patien els autòctons, sinó, per dir-ho d'alguna manera, tot l'orient bizantí, car tothom s'hi havia precipitat, fent servir la plaça forta com a refugi: pels seus habitants, això era una altra conquesta de la ciutat per part dels qui fugien de l'enemic. Deixem corre mutilacions, assassinats i la brutícia pestilencial, amb què els encarregats de la seguretat perseguien amb cruesa els pobres desgraciats assetjats. Pel que fa al cabdill d'aquella gent¹⁰, si bé és veritat que la seva intenció era de posar-se al servei dels ciutadans de Cízic, que li havien lliurat el poder, però com que temia problemes de part dels seus, en el cas que haguessin tardat a rebre allò que se'ls devia –mentre que ell en canvi cobrava còmodament la seva part pels serveis prestats–, no s'atrevia de cap manera a retenir-los i els deixava fer el que volien; i de totes formes, rebien el salari de l'emperador, quan encara no havien tingut cap èxit especial ni havien fet res. Però, tornem a la narració per entendre-ho bé.

1 Τζαγγρατόρες. Vd. nota a pàg. 204, Codinus Curopalates, De officialibus palatii cosmopolitani et de officis magnae Ecclediae liber. Bonn 1839.

2 La fortalesa de Kara-Çepüş, a prop de Nicea, segons Halil Hinalcik, The struggle between Osman Gazí and the Byzantins for Nicaea, pàg. 72. Istanbul, 2003. http://www.inalcik.com/images/pdfs/18732736THESTRUGGLEBETWEENOSMANGAZiANDBYZANTiNES.pdf

3 Aquesta maniobra, explicada molt sumàriament per Paquímeres, va ser, segons Failler, una tenalla en la qual van ser agafats els bizantins, entre dues ales dels turcs, una desplegada d'amagat a prop de Katoikia, i l'altra més lluny. Aquesta empeny les víctimes cap a Katoikia que es troben l'altra esperant.

4 Osman I, Osman Gazí, fundador de la dinastia osmanlí.

5 Bursa, a 30 km al sud de Quis (Gemlik).

6 Roger de Flor. Veure capítols anteriors.

7 Recordem que en aquest moment a Bizanci hi ha dos coemperadors: Andronic i Miquel. Quan Paquímeres diu l'emperador, en general en es refereix a Andronic. Quan es refereix a Miquel diu l'emperador Miquel.

8 Veure el capítol 17. Es torna a tractar dels almogàvers. Muntaner l'anomena Artaqui.

9 Extemporània etimologia, fent derivar ἀμογάβαρος de ἄβαρος i no del mot àrab al-mughawir.

10Roger de Flor.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 455, 457, 459)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 18)

De la incursió de Svetoslav sobre els Balcans¹

En el mateix període, Svetoslav², emperador (o com es digui) de Bulgària – ja sia per raó del repudi de la seva germana per part del rei de Sèrbia en pro de tenir parentela amb l'emperador, ja sia perquè irritat a causa d'ella mateixa i del seu marit³, arrestat per acusacions que resultaven provades, ja sia perquè, pel decaïment del nostre exèrcit, menyspreava l'estat romà – com aquell qui diu, amb els fums pujats al cap, davant la mala situació romana, va atacar els castells de la regió dels Balcans amb tota la seva força. Uns quants, llevat d'alguns, els prengué amb la força, d'altres també amb la negociació i per als qui encara quedaven era imminent els seu atac: tenia alhora habilitat en aprofitar el moment i la descaradura pròpia dels bàrbars.

L'emperador⁴ llavors, tot i trobar-se un problema més als que ja tenia, pensant que era vital per la població de la regió prevenir els atacs dels bàrbars, hi envià ràpidament tropes de suport, les que podia, i així mateix envià a l'oest l'emperador successor seu⁵, car tenia sospites sobre el qui manava a Krounos, Altimir, gendre de Smilec, que era oncle patern de Svetoslav – germà de Terter, en efecte – i tenia per al búlgars la dignitat equivalent a la de dèspota. Per això l'emperador, amb vista a conjurar un tractat entre aquells dos, perquè Altimir no s'unís als atacs de Svetoslav i en canvi donés, si possible, suport militar als romans, intentà estovar-lo, amb una missió, enviant-li regals importants, i fins i tot comprometent-se a donar-li els seu reconeixement amb l'atorgament de concessions sobre el territori de l'estat⁶. D'altra banda, confiava moltíssim que la sogra d'Altimir, muller de Smilec i cosina seva – era filla del sebastocrator Constantí⁷ –, seria capaç d'estovar i convèncer el gendre; i amb l'enviament del germà d'ella, Miquel Paleòleg⁸, feia els preparatius per a la regió.

Era imminent també la sortida de l'emperador Miquel, car se l'havia proveït d'uns bens propis, i havia obtingut concessions imperials. És a dir, com que havia perdut les concessions sobre les terres orientals pels atacs dels turcs, el pare li havia assignat les terres a occident, del dèspota Miquel – justament les terres que a aquell home li havien estat generosament regalades pel seu sogre, l'emperador Miquel⁹, després de fer-lo venir d'occident, amb un acord absolutament fraudulent¹⁰, quan li donà la seva filla com a esposa, reservant-li l'honor de ser gendre seu.

1 Ἅιμος, Haimos. Regió de les muntanyes balcàniques.

2 Teodor Svetoslav I de Bulgària (1300-1322) fill de Jordi I Terter de Bulgària, es va fer amb Tirnovo el 1300 (X,13). Milutin, kral de Sèrbia repudià la germana de Svetoslav per casar-se amb la filla d'Andronic, la qual després de tornar de Constantinoble es casà amb Miquel Àngelos (X,13).

3 Miquel Àngel. Vd. XI,13.

4 Andrònic II. Veure capítols anteriors.

5 Miquel IX, coemperador amb ell. Veure capítols anteriors.

6 Πρόνοια. És una institució pròpia de Bisanci, nascuda en l'època d'Aleix I Comnè, similar (amb diferències) al feu, que es desenvolupa en el mateix període a l'Europa occidental.

7 És fill en segona núpcies de Andronic Duques Comnè Paleòleg mega domestikos, que és pare també de Miquel VIII (pare de l'emperador Andronic II) en primeres núpcies. Constantí i Miquel VIII són doncs germanastres.

8 Miquel Comnè Branes Paleòleg, fill de Constantí Paleòleg sebastocràtor i de Irene Comnena Lascarina Branaina. El nom de la germana no és conegut. Miquel i la germana són doncs cosins de l'emperador Andronic II.

9 Miquel VIII. Mique Àngel s'havia casat el primer cop amb la seva filla Anna Palaiologuina (veure XI, 13).

10 No sé a què es refereix.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 18)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 17)

Del retorn de l'emperador a la ciutat

D'altra banda l'emperador Miquel¹, recuperat de la seva malaltia, estava encara a Peges² quan el megaduc³, que venia dels tumults provocats pels seus homes a Cízic -i de fet tenia la intenció de donar-li la seva salutació i de gaudir com a servidor de la presència del seu senyor-, es va veure barrat l'ingrés a la ciutat, per ordre expressa seva. Certament els actes recents dels italians⁴ a Cízic, havien disgustat i molt l'emperador quan en va estar assabentat i anul·là amb aquest motiu la trobada amb el megaduc. A més a més, com que ja estava completament guarit, salpà cap a occident, juntament amb la seva augusta consort que també havia vingut a Peges i es trobava amb ell.

Després de quedar-se alguns dies per la part occidental del país, com que era necessària la seva tornada i el seu pare i emperador⁵ l'encalçava en aquest sentit, el dia vint-i-tres del mes gener⁶ arribà a Dripeia⁷; el dia següent, l'emperador sortí al seu encontre, venia també tot el seu seguici, així com els monjos i tota la clerecia i, quant a la resta de la ciutadania, tampoc no hi faltava ningú dels notables. Aleshores, a la meitat del camí, un emperador en trobà un altre: tornava a aparèixer després de molt de temps; entrà a la ciutat entre molts visques, com un triomfador.

1 Miquel IX Paleòleg, associat amb el pare Andronic II Paleòleg des del 1295 al tron de l'imperi.

2 L'arribada a Peges és assenyalada al XI, 10. Novembre o desembre 1303 (Failler).

3 Roger de Flor.

4 Paquimeres es refereix, també en aquest cas, als catalans de Roger de Flor (veure capítols anteriors).

5 És el coemperador Andronic II.

6 23/01/1304. Literalment: 23è dia del mes de l'hecatombeó. Paquímeres utilitza els mesos àtics.

7 Dripeia es trobava a la costa a uns 12 km de Constantinoble.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 17)