Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

16 de setembre de 2019

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 271

En el seu esplendor femení provocava furors dionisíacs
   si bellugava el cròtal daurat de les seves polseres1,
i ara és hostatge de mala salut i vellesa, implacables.
   Antany els amants que venien n'invocaven el nom,
ara els agafen calfreds. La lluna creixent va minvar.
   No tornaran a sortir llunes noves2.


[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 161]

1 Segurament hi ha milions de referències per a aquests versos. La meva és:
Once upon a time you dressed so fine,
you threw the bums a dime in your prime,
didn't you?
2 I per a aquests versos:
soles occidere et redire possunt:
nobis cum semel occidit brevis lux
nox est perpetua una dormienda.
Catul 5, 4-6.
El substantiu és σύνοδος «conjunció astronòmica entre astres», en aquest cas la lluna amb la terra i el sol (no estan en línia però en el mateix pla), però també «unió sexual» i «ingrés econòmic». Impossible mantenir la polisèmia del vers.

5 de setembre de 2019

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 245

Amb rialletes –renills de cavall, promeses d'un clau–,
   melosa, t'adreces a mi. Inútil tirar-me la canya.
Per aquestes tres roques1, prometo, no fer-me el simpàtic mai més
   amb una noia tan poc delicada lligant.
Practica el besar pel teu compte! Fes petar els llavis tu sola
   amb absurds espetecs, amb ningú que s'hi enganxi.
Jo seguiré per un altre camí, car hi ha proveïdores
   millors dels plaers de la dea xipriota.


[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 150]


1 Jurar per les pedres/roques sembla que no era infreqüent en l'antiguitat, per la seva immutabilitat en el temps.

2 de setembre de 2019

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 243

Anit en un somni la vaig tenir entre els braços,
  aquella noia a qui tant li agrada la gresca.
No es feia enrere, ni hi posava problemes quan jo m'hi abrandava
  amb tot l'entusiasme que ve de la dea xipriota...
Prò Amor és un déu envejós: en una emboscada nocturna
  em féu perdre la son, i amb la son el desig.
És a dir, quant a mi, fins i tot en els somnis quan dormo,
  Amor m'impedeix gaudir d'un enllaç divertit.