Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

31 de desembre de 2013

Pal·ladi, Història Lausíaca: Alexandra

[Dídim] m'explicà d'una noia anomenada Alexandra que va deixar la ciutat per recloure's en un sepulcre; rebia el necessari per viure a través d'un espirall i en deu anys no es va trobar cara a cara amb cap dona ni amb cap home1. Però el desè any s'adormí per sempre després d'haver-se disposat ella mateixa en decúbit2, i així, la dona que solia fer-li visita, quan no en va rebre senyals de resposta, ens va avisar; tirada al terra la porta doncs hi vam entrar i la vam trobar dormint el son etern. La tres vegades beata Melània, de qui parlaré més endavant, d'ella explicava: “Jo no la vaig veure cara a cara, però des de l'espirall li vaig preguntar per què s'havia tancat al sepulcre. Parlant a través de l'obertura va dir: 'Un home va perdre el cap per mi i jo que no volia que semblés que li estava fent mal o que l'estava exposant al ridícul, vaig preferir anar a viure a la tomba abans que ofendre una ànima feta a imatge de Déu'. I quan –afegí– li vaig preguntar: 'Llavors com aguantes sense veure ningú, barallant-te amb el tedi3?' Va contestar: 'Des del matí fins a la nona prego cada hora, mentre filo el lli; la resta del temps vaig viatjant amb la ment entre els sants patriarques, els profetes, els apòstols i els màrtirs, i després de menjar el meu rosegó de pa, les hores que resten les dedico a aguantar tossudament i a esperar el final amb confiança.'”

1 μητὲ γυναιξὶ μητὲ ἄνδρασι συντυγκανούσα κατ'ὄψιν.
2 σχηματίσασα ἑαυτήν. Força ambigu. Ramon i Arrufat, seguint en part Lucot (“après s'être revêtue de l'habit monastique”), opta per “després d'haver-se vestit ella mateixa”. Barchiesi: “si compose”. R. T. Meyer: “arranged herself”. Lampe en aquest cas no és de massa ajuda.
3 τῇ ἀκηδίᾳ. És, com ja hem vist al pròleg, a més de la φιλοζωΐα i ήδονή (covardia i voluptat) un dels tres enemics de la vida monàstica.
L'accídia (taedium) serà un dels temes centrals de la literatura monàstica de l'edat mitjana. Per exemple, en trobem esment en L'Spill de la vida religiosa, una obra del segle XVI de la literatura catalana. Tal com ens explica Pep Valsalobre al seu blog, Melancholia, l'acedia ocupa un lloc destacat en aquesta obra, tant que l'autor (anònim, per cert) li dedica un personatge, Bé Em Vull, imatge en negatiu del protagonista, Desitjós, que encarna de totes les virtuts. 

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 5]

25 de desembre de 2013

Pal·ladi, Història Lausíaca: Dídim

Molts homes i dones que van aconseguir la perfecció en la mort1 a l'església d'Alexandria van ser dignes de la terra dels humils2. Entre d'altres l'escriptor Dídim3, que era cec, amb qui em vaig trobar quatre vegades quan, de manera irregular durant deu anys, anava a veure'l. Va morir amb vuitanta-cinc anys. Era cec, segons em va dir, per haver perdut la vista a l'edat de quatre anys i no havia après a llegir i a escriure ni havia tingut cap mestre; el mestre natural del qual disposava en tot cas era molt bo: la pròpia consciència. Havia rebut tan generosament el do del coneixement innat4, que en ell es complia, i al peu de la lletra, allò que està escrit: “El Senyor il·lumina els cecs5”. En efecte va interpretar l'Antic i el Nou Testament, paraula per paraula. S'ocupà de les doctrines amb tanta dedicació, tot analitzant-ne les fonamentacions amb agudesa i eficàcia, que superà tots els antics en saviesa. En una ocasió que insistia perquè jo pregués amb ell a la seva cel·la i que m'hi vaig resistir, va explicar: “A aquesta mateixa cel·la va venir per la tercera vegada el beat Antoni en visita i quan el vaig convidar a resar, de seguida va plegar el genoll dins la cel·la, sense deixar-me repetir-li la invitació: amb l'exemple m'ensenyà l'obediència. Així que, si vols seguir les petjades de la seva vida excel·lent –atès que ets monjo i vius aïllat del món6 per assolir l'excel·lència– evita dur tossudament la contrària.”
Així mateix em va explicar aquest fet: “Un dia que estava amoïnat perquè Julià – el terrible emperador que no parava les persecucions– encara durava7 i n'estava preocupat; sense haver haver tocat menjar fins ben entrada la nit per culpa d'aquell neguit, vet aquí que em vaig adormir mentre estava assegut a la càtedra: en l'èxtasi vaig veure uns cavalls blancs corrent que duien els seus genets i van anunciar: 'Digueu a Dídim que avui a l'hora setena ha mort Julià. Lleva't doncs, menja i envia un missatger al bisbe Atanasi perquè ell també n'estigui assabentat'. Vaig anotar –afegí– l'hora, el mes, la setmana i el dia i va resultar ser així.

1 ἐτελειώθησαν. Lampe. s.v. 8.
2 Referència a Mateu 5, 5 (les benaurances).
3313-398 aprox. Va ser per Atanasi anomenat cap de l'escola de catequesi d'Alexandria.
4 ἐκεκόσμητο γνώσεως. La gnosis és quelcom que va més enllà del coneixement après en els llibres; és un coneixement que es té molt endins. No sempre és fàcil restituir-lo a la llengua catalana perquè el mot “saviesa” s'adapta més a σοφία.
5 Κύριος σοφοῖ τυφλούς. Salms 146, 8. Traduït diferentment que en les edicions corrents del VT (“el Senyor dóna la vista als cecs”), sinó seguint la vulgata latina, car en aquest context el que que pretén destacar l'autor amb el verbσοφοῖ” és la saviesa del protagonista. La metàfora de Tirèsies, cec i savi, que torna.
6 ξενιτεύων. Traduït segons Lampe s.v. 2.
7 Φροντίζοντός μου περὶ τῆς ζωῆς Ιουλιανοῦ. Veure vida 63, 3: μέχρι τῆς ζωῆς Κωνσταντίου (fins que va viure Constanci).


[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 4]

21 de desembre de 2013

Pal·ladi, Història Lausíaca: Potamiena

El benaurat Isidor de qui hem dit, un cop que va coincidir amb Antoni, al cel sigui, em va narrar un fet prou remarcable que li va explicar aquell home: a l'època de Maximià1 el persecutor, hi havia una noia de nom Potamiena, en la flor de la joventut, que servia a casa d'una persona. El seu amo, qua havia estat assetjant-la amb tot de promeses, no havia aconseguit seduir-la. Finalment, en un accés de ràbia la va denunciar al qui era llavors prefecte d'Alexandria i la va fer arrestar, acusant-la de ser cristiana i de renegar dels costums vigents2 i dels emperadors a causa de les persecucions. Li va suggerir, afegint-hi una aportació en diners, que si ella s'adequava als seus desitjos, la tingués retinguda sense condemnar-la, si en canvi seguia intractable, va demanar que fos condemnada, per tal que, continuant vivint, no es rigués de la seva libidinositat. Quan doncs la van dur davant el tribunal, en la investigació de les seves conviccions va ser objecte d'un setge en tota regla fet d'instruments de tortura: entre d'altres, el jutge va fer omplir de pega una gran caldera i va ordenar que la posessin a escalfar. I quan la pega ja bullia, a la màxima temperatura, va proposar a la noia la disjuntiva:
O te'n vas i obeeixes als desitjos del teu amo o, si no, sàpigues que ordenaré que et posin a la caldera.”
I ella va contestar: “Tant de bo no existís un jutge així, capaç d'ordenar submissió a uns delers propis d'un porc”.
Tot furiós doncs, l'home va ordenar que la despullessin i la llancessin a la caldera. Ella, féu vibrar la seva veu, dient:
Per la testa de l'emperador que tems, si has sentenciat venjar-te amb mi d'aquesta manera, ordena que em baixin a la caldera a poc a poc, perquè sàpigues quanta resistència m'ha donat el Crist que tu no coneixes.”
I baixant a poc a poc, durant una hora, va exhalar l'ànima quan la pega li va arribar al coll.


1 Va ser cèsar entre 305 i 311 i emperador entre 311 i 313. De Potamiena, també en parla Eusebi (Història Ecclesiàstica 6, 5) que però la relaciona amb el regnat de Septimi Sever (193-211).
2 βλασφημοῦσαν τοὺς καιροὺς... Barchiesi (scagliare oltraggi contro i tempi), Ramon i Arrufat (anàlogament a Lucot, blasmadora de l'època). Bartelink (pàg. 313) suggereix l'esperit del temps. R. T. Meyer (pàg. 34): blasphemed the existing state of affairs. L'ús que l'autor fa aquí de καιρός és ben sui generis, tanmateix diria que Bartelink i Meyer l'interpreten de manera més eficaç ja que l'època o els temps em semblen solucions massa neutres: el lector del segle quart havia de tenir molt clar a què es referia Pal·ladi.
 
[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 3]

18 de desembre de 2013

Pal·ladi, Història Lausíaca: Doroteu

[Isidor] em confià doncs a Doroteu, un asceta Tebà que vivia des de feia seixanta anys en una caverna, tot manant-me de passar tres any sencers amb ell per tal de domar les meves passions –car sabia que el vell tenia una vida molt austera– i em recomanà que després tornés a veure'l per rebre ensenyament espiritual. Però no vaig poder completar els tres anys perquè em vaig posar malalt i així l'asceta em va fer marxar1 abans. Efectivament, duia una vida ben mísera i d'allò més salvatge: en la xardor del desert que voreja la mar, es passava tot el dia, no exagero2, aplegant pedres i les usava per bastir unes cel·les que donava a qui no en podia edificar. Cada any duia a terme la construcció d'una cel·la. Una vegada li vaig dir: “Pare, què fas? Vell com ets, mates el cos amb aquesta calor?” I ell va respondre: “Ell em mata a mi i jo el mato a ell!” El fet és que s'alimentava amb sis unces de pa i un manat d'hortalisses verdes3 i d'aigua, en bevia la justa. Déu m'és testimoni que no el vaig veure mai jeure per dormir, ni en una estora, ni en un llit, sinó que estava assegut durant tota la nit trenant cordes de fulla de palmera per guanyar-se el pa. Com que vaig imaginar que ho feia per la meva presència, em vaig obstinar a investigar-ho, procurant amb cura informacions amb uns altres deixebles seus que vivien fora i em vaig assabentar que tenia aquell estil de vida ja des de jove: no es dormia de propòsit, sinó que tancava els ulls vençut per la son mentre estava fent alguna feina o mentre menjava, així que, per l'excés de son, li podia caure el bocí de la boca just en el moment d'empassar-s'ho. Un cop que el volia fer jeure en una estora, em va dir, una mica molest: “Quan puguis fer dormir els àngels, també faràs dormir l'home treballador”. Un dia, cap a la nona, em va enviar a omplir l'àmfora per a l'àpat d'aquella hora. Hi vaig anar i, avall dins del pou, hi vaig veure casualment una cobra4; vaig deixar de pouar aigua i un cop tornat li vaig dir: “Pare, estem morts; he vist una cobra dins el pou”. Ell llavors, es quedà durant força estona fitant-me tot consirós amb un mig somriure als llavis i, tot fent que no amb el cap, va dir: “I si al dimoni tingués la idea de tornar-se serp o tortuga a tots els pous i entaforar-se a les fonts d'aigua, tu restaries sense beure?” I se'n va anar a treure l'aigua amb les seves mans, tastant-ne ell mateix el primer, sense haver menjat, i va dir: “Allà on passa la creu no hi pot res la maldat de ningú”.

1 ἤρθην παρ΄ἀυτοῦ. El παρὰ, en comptes de traduir-lo amb valor d'origen (Barchiesi i Ramon i Arrufat) es tradueix amb valor d'agent.
2 μὲν γὰρ.
3 λεπτολαχάνων δέμα. Ben intueix Barchiesi que no es tracta de verdures picades, tal com semblaria suggerir Lampe s.v. (chopped-up vegetables), sinó de vegetals herbacis (dels quals es consumeix la planta, com ara xicoires, endívies, escaroles, i no pas un fruit, un rizoma o un bulb). Uns exemples: “Σκάνδιξ [el cerfull] γὰρ εἶδος λαχάνου λεπτοῦ” (Suda, delta, 753); “τὰ δὲ συγκεκομμένα λάχανα κνιστὰ ἐκάλουν, ὡς τὰ ἄγρια κιχόρια, καὶ ἰσχνὰ λάχανα τὰ λεπτά” (Pollux, Onomasticon 6, 62, 10); “συρμαίαν [pot ser una herba purgativa o un tipus de rave] Ἀττικοί τὰ λεπτὰ λάχανα” (Moeris, D. U. Hansen, Das Attizistische Lexikon des Moeris, sigma, 24). D'altra banda, sembla evident que les λεπτολάχανα formaven part de la dieta dels ascetes, si més no la dels d'Egipte. Pacomi, per exemple, en consumia sense coure-les: οὔτε .... ἤσθιέν.... πλὴν ἄρτου καὶ ὄξους μετὰ λαχάνων λεπτῶν ὠμῶν εἰς ὅλην τὴν ζωὴν αὐτοῦ (Vita tertia Sancti Pachomii F. Halkin, Sancti Pachomii vitae Graecae 328, 7).
4 ἀσπίς. Més que l'escurçó europeu, la cobra egípcia, letal.

 [Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 2]
 

15 de desembre de 2013

Pal·ladi, Història Lausíaca: Isidor

Quan per primer cop vaig posar peu a Alexandria, (durant el segon consolat de Teodosi1, el gran emperador que ara és amb els àngels per la seva fe en Jesucrist), a la ciutat, hi vaig trobar un home extraordinari, excel·lent pel que fa a conducta i saviesa2: el prevere Isidor, hospitaler3 de l'església d'Alexandria, de qui es deia que havia guanyat els seus primers combats ascètics juvenils al desert; jo en vaig visitar la cel·la i tot, a la muntanya de Nítria. Em vaig trobar amb ell quan era un vell de setanta any; va viure quinze anys més i va morir en pau.
Aquest home fins al moment de morir no va dur roba de lli, tret d'un mocador, no es va banyar, no va menjar carn, però tenia un cos modelat amb tanta gràcia, que les persones desconeixedores de quin estil de vida duia es pensaven que vivia entre les comoditats. Si jo volgués descriure una per una les excel·lències de la seva ànima em faltaria el temps. Era tan bondadós i pacífic que fins els seu enemics, els infidels, en veneraven l'ombra, per la seva gran bondat. Les santes escriptures i els preceptes divins els tenia tan interioritzats que fins i tot durant els àpats amb els germans s'abstreia4, tot restant en silenci, i quan el convidaven a explicar la seva actitud extàtica, deia: “He anat lluny amb la ment, arrabassat per una mena de contemplació”. Jo mateix sovint em vaig adonar que plorava sobre la taula i quan li vaig preguntar el perquè d'aquelles llàgrimes en vaig rebre com a resposta: “Em fa vergonya alimentar-me amb una menja no espiritual, quan en canvi sóc un ésser espiritual, destinat al paradís de la joia5, gràcies al potencial que ens atorgat Jesucrist”. Aquest home, que s'havia fet famós entre els membres de tot el senat de Roma, així com entre les dones dels cercles de poder –d'ençà que hi va anar per primer cop amb el bisbe Atanasi i després amb el bisbe Demetri–, tan ric i tan pròdig com era davant la necessitat aliena6, no va fer testament quan va morir, no llegant ni riqueses ni béns materials per a les seves germanes solteres, ans al contrari les va encomanar al Crist amb aquestes paraules: “El qui us va crear tindrà cura de la vostra vida, així com ho ha fet amb mi.” Amb les seves germanes hi vivia una comunitat de setanta verges.
Quan el vaig anar a veure per demanar-li que m'ensenyés els rudiments de la vida ascètica –de fet jo estava encara en la flor de la joventut que no necessita paraules sinó posar a prova el cos–, ell, fent-ho per mi7, com un hàbil domador de poltres, em va dur fora de la ciutat a l'indret anomenat “Solitud”, a unes cinc milles lluny.

1 És el 388. Tota la frase entre parèntesis és dubtosa, però Butler en defensa l'autenticitat.
2 γνώσις.
3 ξενόδοχος. Lampe s.v. Guest-master.
4 ἐξίστασθαι τὴν διάνοιαν.
5 ἐν παραδείσῳ τρυφῆς. Que és com s'anomena el jardí d'Edèn en la Bíblia dels Setanta. Gènesi 3, 23.
6 καὶ περισσεύων πλούτῳ καὶ ἀφθονιᾳ χρειῶν... Segueixo “The Lausiac history”, Palladius; translated and annotated by Robert T. Meyer. 1965. The Newman Press: “very rich and exceedingly generous”. Lucot, en canvi: ayant du superflu par sa fortune et par abondance des choses nécessaires. I així fan Barchiesi (“ricco del denaro e del superfluo”), i de Ramon i Arrufat (“i nedant en riquesa i abundor de béns”). Tornant el mot ἀφθονιᾳ al seu significat original de generositat/prodigalitat es recupera el sentit de la frase en el seu context. Així fa Meyer. Anàlogament faig jo, donant més èmfasi a χρειῶν.
7 Οὗτος, φοιτήσαντι μοι... Una manera per fer aflorar al datiu ètic.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 18-20]

9 de desembre de 2013

Pal·ladi: Història Lausíaca (2)

Ara que saps tot això i ho tens present, Lause, esclau fidel de Crist, també tingues paciència amb el meu llenguatge ridícul que procura mantenir la pietat de la ment, la qual està exposada per natura als embats del mal, en les seves diferents formes, visibles i invisibles, i pot trobar pau1 tan sols amb la pregària perpètua2 i la cura de la vida interior. I de fet, hi ha tot de germans, orgullosos dels seus treballs i de les seves almoines, que feien gala de celibat i puresa, però tot i dedicar-se amb diligència a meditar sobre els manaments de Déu i a complir-los, no assoliren la pau contemplativa3, per culpa d'una mena de frenesia, presentada absurdament4 com a excel·lència religiosa, que desemboca en activisme excessiu o mal orientat, obstacle a la cura del bé, d'on neix la cura de la vida interior.
Sigues fort doncs, t'ho demano, renuncia a engreixar les teves riqueses, que és precisament el que has fet, ja que les has reduït, distribuint-les espontàniament5 als indigents, això pel bé que en deriva per a la teva virtut. I no has lligat la teva llibertat d'elecció6 a un jurament per un rampell qualsevol o una intuïció sense solta ni volta, com per complaure algú7, tal com s'esdevingué a certes persones: en l'afany de competir per ser considerats els millors en l'abstinència del menjar o del beure van vincular la seva llibertat al jurament; i per això doncs quan van tornar a cedir miserablement a la covardia8, al tedi9 i a la voluptat, van patir el pes del perjuri. En fi, si uses la raó quan acceptes i quan rebutges, mai no pecaràs; la raó reguladora dels nostres impulsos10, quan en descarta els nocius i dóna cabuda als que són beneficiosos, té natura divina; val a dir: “la llei no és destinada als justos11”. És millor beure vi amb seny que beure aigua vanant-se'n. Fes-me cas, tingues per sant12 qui beu vi racionalment, i profà qui beu aigua irracionalment. No llancis invectives o alabances a allò material, ans al contrari reserva admiració o commiseració per al criteri emprat quan hom utilitza, bé o malament, allò material. Una vegada, al país dels egipcis Josep begué vi, però no en va ser afectada la ment, ja que no va perdre el criteri. En canvi, Pitàgores, Diògenes i Plató bevien aigua, així com els maniqueus i tota la resta de la colla dels que es feien dir filòsofs, i assoliren un nivell tan gran de desenfrèn en la seva frivolitat que àdhuc van ignorar Déu per adorar uns ídols. També els companys de l'apòstol Pere solien beure vi; fins que els jueus feren arribar al seu mestre, el Salvador, els seus retrets per com aquells s'alimentaven13, i van dir: “Per què els teus deixebles no fan dejuni com els de Joan?14”. I desprès envestiren els deixebles amb insults, tot dient-los: “El vostre mestre menja i beu amb els publicans i els pecadors15”. Pel pa i l'aigua, no n'haurien rebut d'atacs, mentre que és evident que fou per les viandes i el vi; i el Salvador justament a aquells, que tenien una admiració il·lògica envers el fet de beure aigua i condemnaven el fet de beure vi, els respongué: “Joan, que no menja ni beu –carn i vi, òbviament, car no podria sobreviure sense la resta–, ve pel camí de la rectitud, i diuen: 'Té un dimoni'. Ve el Fill de l'Home que menja i beu, i diuen: 'Vet aquí un golafre i un bevedor, amic dels publicans i dels pecadors16'”, pel fet que menja i beu. Nosaltres què hem de fer doncs? No farem cas als qui condemnen ni als qui aproven, més aviat, farem dejuni de manera raonable com Joan, mal que diguin: “Tenen un dimoni”; o, si no, beurem vi amb seny com Jesús, si el cos ho necessita, encara que diguin: “Heus aquí uns golafres i uns bevedors”. En realitat l'essencial no és el fet de menjar o d'abstenir-se'n, sinó la fe que afecta el nostre comportament a través de l'amor. Quan tots els nostres actes s'ajusten a la fe, qui menja o beu en el marc de la fe no és condemnable, ja que és, en tot cas, el que no ve de la fe que és pecat17. Tanmateix, com que qualsevol pecador, amb insensata descaradura, dirà que s'ha alimentat18 o que ha fet qualsevol altra cosa per fe, el Salvador va fer aquesta advertència, destinada a les consciències corruptes: “Pels seus fruits els coneixereu19”. I tothom reconeix que, segons el diví apòstol, el fruit de qui actua fent servir la raó i la intel·ligència és “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix20.”
Sent exactes, el que Pau va dir va ser: “El fruit de l'esperit21” és això i allò; i comptant que aquell qui s'esforça per obtenir semblants fruits no menjarà carn i no beurà vi de manera insensata, forassenyada o a destemps, ni voldrà conviure amb la mala consciència, Pau va afegir una altra vegada: “L'atleta s'absté de tot22” ja que el cos es manté sa quan l'atleta evita els menjars que l'engreixen. I quan el cos emmalalteixi, pateixi o tingui moments de dolor o dificultat, ell usarà els aliments i les begudes com medicaments que curen qui pateix, i s'abstindrà d'allò que és nociu per a l'ànima: la ira, l'enveja, la vanitat, la desídia, la calúmnia i la desconfiança injustificada, tot donant-ne les gràcies en el nom del Senyor.
I ara, desprès d'haver fet prou llum sobre aquest punt, lliuraré al teu desig d'aprendre una nova recomanació. Evita, amb tota la teva força, la companyia dels homes inútils23 o que cuiden les aparences més del necessari –per molt seguidors de la recta fe que siguin–, i encara més dels heretges24, que fan mal amb la seva hipocresia, per bé que, amb les seves canes i arrugues, donin la impressió d'arrossegar una llarga vida. I encara que, gràcies a la teva noble actitud, no en rebessis cap perjudici, rient-te d'ells et tornaries arrogant i fatxenda, justament això és el que et faria mal. Encara més que un espirall de llum, procura la companyia d'homes i dones sants, per tal de llegir amb claredat, a través d'ells, en el teu cor, com en un llibre25 tot atapeït de lletres26 i per comparació podràs avaluar la teva desídia o la teva negligència. El colorit dels seus rostres que destaca entre les canes, la seva manera de vestir-se, la seva modèstia en el parlar, les seves paraules plenes de pietat27, les boniques reflexions, t'enfortiran, per molt desanimat que estiguis. Com diu la saviesa: “La manera de vestir, de caminar, de riure, revelen quina mena d'home és28”.
Quant al tractat que estic començant, no et deixaré a les fosques amb la meva narració ni dels homes de les ciutats, ni d'aquells dels pobles i dels deserts, ja que no és pas el lloc l'objecte de la recerca, sinó la natura de llur elecció.

1 ἠρεμεῖν: Ramon i Arrufat: fruir de calma, Barchiesi: conservare la calma della contemplazione (la nota, eixampla el concepte amb “darsi alla contemplazione nella calma delle passioni”. La idea de contemplació, inclosa al verb no està atestada en Lampe. Em sembla forçat incloure-la explícitament (encara que l'autor vulgui dir precisament això).
2 προσευχῇ συνεχεῖ. No sé si es refereix exactament a la tècnica hesicasta de la “pregària del cor” (veure “Relats d'un pelegrí rus al seu pare espiritual”), però podria ser quelcom de molt similar.
3 ἀπαθεία. Impassibilitat, massa tècnic. Millor Lampe s.v. 3: tranquillity, contemplative peace.
4 Tota la frase es construeix de manera força diferent de Ramon i Arrufat per culpa de l'adverbi ἀδιάκριτως, que creiem més ben interpretat per Barchiesi com a matís (lògic) de προσχήματι εὐσεβείας.
5 αὐτάρκως. Seguim el suggeriment de J.M Bartelink pg. 305 (Mondadori, Milano, 1974). És d'alguna manera l'antítesi de ἀνθρωπαρέσκως, dues línies més avall.
6 προαίρεσις , Lampe sv: faculty of free choice, deliberate choice.
7 ἀνθρωπαρέσκως. Veure nota 5 sobre αὐτάρκως.
8 φιλοζωΐα. Veure LSJ s.v. Φιλόζωος.
9 ἀκηδία. Lampe s.v. B: listlessness, torpor, boredom, “accidie”. Technical term for a special temptation of monks en hermits. És una mena de tedi/avorriment (taedium o anxietas cordis, segons Cassià, De institutis coenobiorum) fruit del desànim envers la vida ascètica. Jo crec que es pot traduir invariablement com desànim o com tedi/avorriment. Ramon i Arrufat: descoratjament; Barchiesi: fiacchezza morale.
10 Ramon i Arrufat: perquè la raó, divina entre les nostres activitats...
11 1 Timoteu 1,9.
12 βλέπε μοι... ἁγίους. Una manera per traslladar el datiu ètic. En comptes de Tingues-me per sant...
13 ἐπὶ τῇ μεταλήψει. Segons Lampe s.v. Μεταλήψις 3 (partake food), i per coherència amb l'ús de Μεταλαμβάνω (veure més endavant).
14 Marc 2, 18.
15 Mateu 9, 11.
16 Mateu 21, 32.
17 Romans 14, 23.
18 Ἀλλ`ἐπειδὴ πᾶς τις ἐρεῖ τῶν πλημμελούντων πίστει μεταλαμβάνειν... Per μεταλαβάνω amb aquest significat i usat de manera absoluta, veure Lampe s.v. B: partake (aliments). Es troba també utilitzat de manera absoluta (B1), com en aquest cas, en el capítol 48 d'aquesta obra. Això fa que la traducció s'allunyi molt de la interpretació de Ramon i Arrufat: Però, per tal com tot aquell que peca dirà que participa de la fe, que fa dependre πίστει, un datiu, de μεταλαμβάνειν, gens probable, ja que, no està documentat, si més no pels diccionaris (en aquest cas fins i tot s'allunya de Lucot). I àdhuc en aquesta obra podem dir que es troba 3 cops en la forma absoluta (en 2 ocasions, tal com diem abans, amb significant d'alimentar-se) i 6 cops amb genitiu (sempre d'algun substantiu que indica algun tipus d'aliment). Cal veure així mateix la nota anterior sobre l'ús del mot μεταλήψις que deriva de μεταλαμβάνω.
19 Mateu 7, 16.
20 Gàlates 5,22.
21 Ibídem. És a dir la cita sencera, partida en dos, és El fruit de l'esperit és amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. Diferent de Ramon i Arrufat i Barchiesi.
22 1 Corintis 9, 25.
23 ὄφελος οὐδὲν ἐχόντων. Que no tenen cap utilitat.
24 μὴ τί γε αἱρετικῶν. És una forma que no seria possible segons la gramàtica estàndard, ja que no segueix una frase negativa. De fet no tothom accepta aquesta solució, com ara, Lucot.
25 La metàfora cor / llibre és freqüent tant en el autors clàssics com en la literatura cristiana.
26 λεπτόγραφον. Molt poc documentat. Només en Llucià, sempre amb significat de “escrit petit o atapeït”, per tant la necessitat de la font de llum.
27 εὐλαβεία. Lampe, s.v. 2.
28 Siràcida 19, 30.

 [Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 8-16]

6 de desembre de 2013

Pal·ladi: Història Lausíaca (1)

[Fem un parèntesi en la narració de les fetes de Narsès en la seva guerra contra els gots, per presentar un autor nou per a aquest blog, Pal·ladi, i la seva obra, la Història Lausíaca (amb aquest títol, es troba només en un manuscrit, però és com es coneix universalment). De fet, en aquest cas infringim una mica la política d'aquesta pàgina, car aquesta obra, ha estat editada en català, el 1927 per la Fundació Bernat Metge, amb la traducció, per cert excel·lent, d'Antoni Ramon i Arrufat. Tot i i així hem optat per oferir aquesta obra, si més no algun capítol, perquè la considerem molt important per entendre la literatura posterior i la sensibilitat literària de Bizanci, on l'hagiografia té un pes considerable.
El text que he utilitzat és el de G. J. M. Bartelink, Milà 1974, que poc difereix de la primera edició de Butler, 1898-1904.
I aquí el tenim, Pal·ladi, amb la seva retòrica, les seves anècdotes, la seva fe, les seves exageracions, el seu gust per narrar.]


1Una munió d'autors en ocasions diferents ha lliurat al públic una munió bigarrada d'escrits: uns, inspirats per la gràcia d'origen superior enviada per Déu, han promogut l'edificació2 i l'enfortiment de qui segueix la doctrina del Salvador en el marc de la fe; d'altres en canvi, amb una fecunditat exagerada3, fruit de propòsits frívols i caducs, han procurat encoratjar qui es deleix per creences absurdes4; d'altres encara, empesos per alguna mena de follia i per l'influx del Dimoni que odia el bé, plens de rancor per al model sant de vida5, han penetrat6 les ments dels necis, per tal tal de corrompre amb fúria cega7 les persones senzilles i sollar l'Església pura i universal. Amb tot això d'antecedent8, jo també, tan pobre de recursos com delerós d'obeir a la demanda del teu esperit superior –àvid de coneixement com ets!– i en coincidència amb el meu trenta-tresè any de vida de frare i de regla monàstica, el vintè d'episcopat i el cinquanta-sisè des que estic al món, amb tota humilitat, he cregut escaient presentar-te aquest llibre escrit com una narració, davant el teu desig de sentir narrades les fetes dels pares –els homes i les dones–, les que he vist o les que he sentit dir, en companyia dels quals em vaig estar al desert d'Egipte, a Líbia, a la Tebaida9 i a Siene10, on són, Nil avall, els anomenats Tabennesiotes11, i després a Mesopotàmia, Palestina, Síria, i a les regions d'Occident, a Roma, Campània i els seus voltants. En tenir a disposició un memoràndum12 sant i edificant, una medecina eterna contra l'oblit, eliminaràs tota indolència13 que ve de desitjos irracionals, tota hesitació o gasiveria en la conducta, actituds passives o mesquines de tota mena, o irascibilitats, inquietuds, angoixes, temors injustificats o distraccions14 mundanes, i progressaràs amb passió constant pel camí de la pietat, tot convertint-te en guia de tu mateix, dels teus companys, dels teus subordinats i àdhuc dels més piadosos dels reis –és a través d'aquests exemples excel·lents, que tots els amants de Crist es deleixen per unir-se a Déu– tot practicant, és clar, el deslliurament diari de l'ànima, segons aquell text que diu “És bonic deslliurar-se i ser amb Crist15” i també “Assegura la feina de fora, enllesteix els tràfecs del camp16”. En efecte, qui sempre té present la mort –el fet que ha de venir per força i que no trigarà– no comet pecats greus17: no es desentén18 del que recomanen dels preceptes, i tampoc no en reprova la col·loquialitat19 i la pobresa estilística. Car no és propi de l'ensenyament diví explicar-se de manera retòrica, sinó persuadir la ment amb pensaments plens de veritat, tal com diuen les Escriptures: “Obre la boca a la paraula del Senyor20”. I després: No refusis el que conten els ancians, que ells també ho van aprendre dels seus pares21”.
Home de Déu, delerós d'aprendre, sàpigues que per part meva, seguint, tot i que de manera incompleta, aquestes dites, em vaig trobar amb nombrosos homes sants, i no sense un propòsit seriós22, ben al contrari: viatjant durant trenta dies i fins i tot el doble i recorrent a peu tot el territori de Roma –Déu n'és testimoni– vaig acceptar de bon grat les dureses del camí per tal de poder estar amb homes devots i guanyar-hi allò que no tenia. Pau, d'altra banda, molt superior a mi per conducta, saviesa, consciència i fe, viatjà de Tars a Judea per trobar-se amb Pere, Jaume i Joan –i ho explica amb cert orgull–, tot exposant les seves fatigues per encoratjar pusil·lànimes i mandrosos dient: “Vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes23”, val a dir que, no conformant-se amb el que s'explicava de la virtut de Pere, desitjà veure'l personalment. Quanta més raó doncs tenia jo de fer això, deutor de deu mil talents, no pas per beneficiar els sants, sinó per treure'n un guany per a mi! En efecte, els narradors de les vides dels pares Abraham i dels qui van venir després, Moisès, Elies i Joan, no les contaren per donar-los la fama, sinó per beneficiar els qui les escoltessin.

1 Al text de Ramon i Arrufat hi va inclòs un proemi i una carta; Bartelink (així som la majoria dels editors) considera que, tant un com l'altra, no formen part de l'obra original.
2 οἰκοδομήν. Aquest mot des de les epístoles de Sant Pau ha agafat el significat d'edificació. Veure nota Bartelink pg. 299 (Mondadori, Milano, 1974).
3 ὑλομανήσαντων. Veure Lampe s.v. Es refereix més aviat al vigor vegetatiu dels brots secundaris que cal controlar amb la poda. Veure també nota de J. M. Bartelink pg. 299 (Mondadori, Milano, 1974).
4 τῶν κενοδοξίαν κισσόντων. Κενοδοξία, LSJ s.v. 1: liability to vain imagination. Lampe s.v. 1: vain, idle opinion; false doctrine. Barchiesi: gloria vuota; Ramon i Arrufat: vanaglòria.
5 πολιτεία.
6πεισφρήσας. De ἐπειςφρέω, un verb molt rar. Amb sentit intransitiu molt poc documentat. En la Συναγωγὴ λέξεων χρησίμων (603.): ἐπεισφρήσας· ἐπεισελθών. En Montanari només amb sentit actiu. En LSJ, també intransitiu (Suda, probablement de la Συναγωγὴ): come in besides.
7  τύφῳ καὶ μήνιδι.
8 Tot el paràgraf anterior està format per una sèrie de genitius absoluts.
9 Correspon a l'Alt Egipte. Província creada per Dioclecià entre Hermopolis i Siene.
10 Asswan, Alt Egipte.
11 Tabennisis (Oxford Dictionnary of Byzantium, s.v. Tabennisi): A site in upper Egypt, on the right bank of the Nile, near Dendera, halfway between PBow and Chenoboskion [aquestes localitats es troben bastant més al nord, seguint el curs del Nil, respecte a Asswan que és a l'extrem sud de la Tebaida].
12 ὑπομνηστικόν. Literalment, memoràndum (Lampe), informe.
13 κιμβικίαν. Més literal seria “somnolència”.
14 μετεωρισμόν τοῦ κόσμου. Lampe s.v. Distraction, light-mindedness. Ramon i Arrufat: excitació del món. Barchiesi: distrazioni del mondo. Aquí es veu clarament que Barchiesi ja disposa del Lampe.
15 Paràfrasi de Pau, Carta als Filipencs 1, 23.
16 Proverbis 24, 27.
17  Ὁ γὰρ μνημονεύων ἀεὶ τοῦ θανάτου ὡς ἐξ ἀνάγκης ἥξει καὶ οὐ μελλήσει, οὐ πταίσει μεγάλα. Efrem sirià (306-373 dC. Per tant anterior a Pal·ladi) Sermo compunctorius (Phratzoles) 120, 7: Ὁ γὰρ μνημονεύων ἀεὶ τοῦ θανάτου οὐχ ἁμαρτήσει πολλά.
18 μητὲ παραλογιζόμενος τὴν ὑποθήκην τῶν ὑφηγήσεων. Παραλογίζομαι segons Lampe s.v.: leave out of reckoning, contemn (citant Basili de Cesarea). La versió de Ramon i Arrufat “ni s'enganya sobre la base dels preceptes” l'obliga a un ús de l'acusatiu bastant forçat. Millor Barchiesi: egli non deforma il contenuto degli insegnamenti.
19 ἰδιωτεία.
20 No identificat.
21 Siràcida 8, 9.
22 οὐ περιέργω χρησάμενος λογισμῷ: les traduccions d'aquesta frase varien una mica: Barchiesi: non fu il mio progetto superficiale. Ramon i Arrufat: i no pas per un càlcul indiscret. El sentit de les frase s'entén millor més avall, l'autor compara el seu pelegrinatge amb el de Pau de Tars.
23 Gàlates 1, 18.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 4-8]

1 de desembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 12)

La ciutat de Lucca es resisteix, un altre estratagema de Narsès
  Només la gent de Lucca va intentar prendre temps i no cedir. El cert és que anteriorment havien estipulat un tractat amb Narsès, oferint ostatges i tot, donant el seu compromís a que, llevat que en el termini de trenta dies no arribés una força aliada, capaç de combatre fins i tot en la guerra regular, lluitant, no pas des de les torres i les muralla, sinó en camp obert, si això doncs no succeïa, certament es rendirien immediatament i lliurarien1 la ciutat. Pensaven en efecte que els francs no trigarien a venir a ajudar-los: havien fet un tractat amb aquella mena de clàusules perquè comptaven amb ells.
  Però aleshores es va esgotar el termini i els francs no hi eren, i ells, així i tot, tenien realment la intenció de fer cas omís del tractat o de denunciar-lo. Narsès doncs tot indignat, com és normal, perquè havia quedat ben enganyat, es va disposar al setge.
  Alguns dels seus col·laboradors creien fins i tot que havia de matar tots els ostatges, perquè als habitants de la ciutat, els faria mal i així expiarien la seva mala fe. El general, tanmateix, actuà amb tot el sentit comú i no s'abandonà gens a l'ira: no arribà a ser tant cruel com per a matar qui no havia comès cap delicte en lloc d'uns altres culpables reals, però excogità l'engany següent. Els va dur allà al mig doncs, un d'arrere l'altre, amb les mans lligades darrere l'esquena, capcots, demostrant als seus compatriotes de quina manera tan lamentable eren tractats, i amenaçà que aviat els mataria, si abans no s'afanyaven a complir tots els compromisos presos. Havien col·locat darrere d'ells un pals curts, que anaven de la nuca als peus, dissimulats d'alguna manera al darrere de la roba, perquè els enemics, si més no de lluny, no els veiessin. I atès que aquells no es deixaven convèncer, ordenà doncs que els ostatges fossin decapitats tots, un al costat de l'altre. Els guardes van desembeinar les espases, els van envestir colpejant-los amb violència, com per tallar-los el cap; però els cops anaren contra les fustes sense fer-los cap mal i, tot i així, queien de bocaterrosa, segons l'ordre rebut, i es debatien i es rebolcaven a posta, fent veure que s'estaven morint.
  Els defensors de la ciutat, quan ho van veure, inferint sense dubtar, per la distància que hi havia, no pas allò que era, sinó el que semblava, gemien tots junts: per a ells era una tragèdia. Els ostatges no eren persones qualssevol, de classe baixa, sinó prohoms i membres de la noblesa, entre els més distingits. Tot suposant una pèrdua de tanta importància, un plany doncs els va posseir, infinit; se sentia una gemegor espessa, un cant planyívol i tombejant, i a dalt dels bastions venien tot de dones, donant-se cops i esquinçant-se els mantells, potser eren les mares dels qui pensaven morts, potser n'eren les pubilles2, o potser els tenien afecte per qualsevol altra raó. És més, tothom insultava Narsès sense embuts, li deien fanfarró, malparit, i reblaven que endebades es feia passar per persona d'allò més piadosa i devota a Déu, sent en canvi un prepotent i un assassí.

1 Hi ha un ὕστερον πρότερον (πόλιν ἐγχειρεῖν καὶ παραδώσειν) sovintegen en Agaties.
2 ἐπικλήροι literalment, segons la llei d'Atenes són les filles amb dret a herència (en absència de fills mascles legítims). És possible que aquí Agaties s'hi refereixi en sentit més ample.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 12]

22 de novembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 11)

Narsès intenta prevenir l'atac dels francs i es ocupa diferents ciutats de la Túscia
   Atès que amb la guerra i els assalts no havia estat possible prendre la plaça forta, va decidir que no tots els soldats s'havien d'ocupar d'això, per dirigir-se en canvi directament cap a Florència i Centumcel·les1, així com altres ciutats de la Túscia, ocupant aquella regió abans de l'arribada dels enemics2. El fet és que li havien comunicat que Lotari i Butilí, amb els exèrcits franc i alaman ja eren a sud del Po, i per això mateix va moure ràpidament el gros de l'exèrcit i es dirigí en aquella direcció. Com que Filimut, el general dels hèruls, que els acompanyaven en l'expedició, havia mort de malaltia pocs dies abans i els calia doncs el comandament d'un nou general de la seva ètnia, nomenà tot seguit el seu compatriota Fulcaris, nebot de Faniteu. Li ordenà que, en companyia de Joan Vitalià, Valerià i Artabanes, així com altres generals i taxiarques, seguits per la part més nombrosa i més potent de l'exèrcit, passessin els Alps3 –la cadena que s'estén entre les regions de Túscia i d'Emília–, arribessin als volts del riu Po i que, després d'establir-hi el quarter general i ocupar prèviament les posicions fortificades de la regió, en fessin fora els enemics i els tallessin l'entrada. Els va demanar així mateix de donar les gràcies al destí si els podien repel·lir de totes totes o, si no, en l'eventualitat que per la inferioritat numèrica no ho aconseguissin, cedir-los terreny a poc a poc, no deixar-los avançar tot confiats –fer-los por, doncs, com més millor, i retenir-los el més possible–, fins que ell no resolgués els problemes actuals segons el seu pla. I ells doncs endegaren la marxa disposats a això.
  A Cumes hi va deixar un destacament de tota confiança, desplegat i disposat a tenir tancat l'enemic, per tal de vèncer-lo amb un setge llarg. Excavaven trinxeres tot al voltant i vigilaven els accessos, per capturar-hi qui sortís a cercar farratge, car estaven convençuts que, com que estaven assetjats ja des de quasi un any, els enemics tenien escassedat d'avituallaments.
  Narsés mentrestant anava atacant ciutats i la majoria les capturava quasi sense lluitar. Els florentins, per exemple, després d'haver-li sortit a l'encontre i de rebre'n la garantia que no patirien res de dolent, s'entregaren, lliurant així mateix les seves terres. Els centumcel·lesos van fer més o menys el mateix. Els volterrans4 tampoc no ho van fer diferent, i així els lunesos5 i els pisans. Més o menys d'aquesta manera, anava amb el vent a favor: era posar-se en marxa i sotmetre les ciutats que anava trobant.

1 Centumcellae: l'hodierna Civitavecchia.
2 Els francs, que arribarien el juny del 553 (Ortega). Veure capítols anteriors.
3 Són evidentment el Apenins, no pas el Alps. Podria referir-se a les Alpes Cotiae, les quals, segons alguns escriptors, arriben més al sud que les actuals, però no tant. Podria ser més aviat certa desinformació d'Agaties sobre la geografia local.
4 De Volaterrae , l'hodierna Volterra.
5 De Luna, ciutat romana a prop de Sarzana. Abandonada des del 1016.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 11]

11 de novembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 10)

Narsès intenta prendre la fortalesa gota amb un estratagema
  Per tot això, Narsès estava molt amoïnat i molest perquè els romans perdrien massa temps en un poblet de res. Si bé immers en un mar de dubtes, analitzant cada detall, arribà a la conclusió que havia d'intentar prendre la fortalesa, fos com fos, i de la manera següent. Sota el contrafort oriental del turó, completament amagada, hi ha una cova tan buida per dins que té com uns santuaris naturals i un cau ampli i barrancós. Aquí s'explica que vivia la famosa Sibil·la, la itàlica, posseïda per Apol·lo i inspirada pels déus, que predeia el futur a qui li ho demanava. Es conta també que Enees, fill d'Anquises, va anar a veure-la una vegada i ella li va explicar fil per randa la història futura.
  Doncs bé, una part del recinte murallat es trobava construïda a sobre de la cova. Narsès, que ho havia notat, pensà que això era un avantatge i tot seguit envià com més homes possible a entaforar-se a les profunditats de la caverna, equipats amb instruments per tallar i perforar la pedra i, barrinant amb paciència, va fer obrir el sostre de la caverna allà on era edificada la muralla; cavaren i rascaren la base de la construcció fins a arribar a deixar-ne al descobert els fonaments Després, col·locà perpendicularment, distribuïts de manera estudiada, uns pals per apuntalar i sostenir el pes de la muralla, perquè no s'ensorrés l'estructura, cedint d'improvís, i els gots no s'adonessin del que havien fet. En aquest cas segurament, primer hi vindrien corrents i després, un cop arreglats els desperfectes, hi farien una vigilància molt estreta. Perquè els gots no tinguessin la percepció del que estaven fent i no sentissin el retruny de la pedrera, els soldats romans atacaven les muralles pujant fins on podien, fent cridòria i esvalot: era un estrèpit molt superior al normal i el setge era un caos.
  Quan ja tota la part de muralla sobre la qual descansava la caverna va estar sense base i aixecada, sostinguda només per uns pals recolzats ortogonalment, llavors van recollir fulles seques i fusta seca inflamable que col·locaren allà, tot calant-hi foc, i van sortir. No gaire després d'encendre's les flames, es trencaren els puntals que havien cremat de seguida, deixant de fer resistència, i tota la part que mantenien aixecada de les muralles s'enfonsà de cop, esfondrant-se fins al fons per l'espai buit que hi havia; les torres i els bastions per aquella banda, separant-se de la resta de l'estructura, tot d'un plegat es van esbaldregar costa avall; el portal adjacent a aquella zona havia estat tancat a pany i forrellat, atesa la presència dels enemics, i els sentinelles en tenien les baldes, però només el balandreig provocat per les barres i les baldes la va fer caure pel penya-segat a la vora del mar, i allò que hi era annex acabà remullant-s'hi: els brancals, la cornisa, l'arquitrau i les frontisses fixades al llindar. Amb aquesta situació, els romans creien que l'entrada a la ciutat havia de ser fàcil i que no havien de preocupar-se més de l'enemic. Però també s'equivocaven en les previsions: tant els esvorancs del turó com les restes de la muralla que hi quedaven, d'allò més estesos, també en feien un lloc no menys difícil de prendre. Narsès doncs anà a l'atac de la plaça forta tot confiat, com si anés a conquerir-la al primer assalt, però com que els gots, que s'havien ajuntat immediatament, lluitaren amb totes les seves forces, en va ser repel·lit, sense treure cap més resultat.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 10]

6 de novembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 9)

Narsès es llança a l'atac de Cumes. Aligern resisteix.
   Tot seguit, doncs, Narsès va empènyer els soldats a la càrrega. I un cop pujat a dures penes el turó, ja a prop de les fortificacions, començaren a llançar els seu dards contra els qui sobresortien dels bastions; i zumzejaven els arcs, disparant les fletxes, volaven els projectils, i treballaven tots els enginys especials per als setges. Els homes d'Aligern s'havien aplegat pel camí de ronda i lluitaven responent amb igual rapidesa a les fletxes i als dards, feien caure pedres enormes, troncs, destrals, qualsevol cosa que pensaven que serviria; també utilitzaven enginys de defensa, no es deixava de banda res. I els dards que enviava Aligern, els coneixien d'allò més fins i tot els romans: arribaven xiulant i a una velocitat tan gran que ho trencaven tot, encara que caiguessin sobre alguna cosa molt dura.
   Llavors, quan Aligern veié l'il·lustre Pal·ladi (no era un d'aquells que no comptaven res al costat de Narsès, sinó oficial de l'exèrcit, membre dels taxiarques majors) que, amb la seva cuirassa d'acer posada assaltava generosament les muralles, disparà el seu dard des de dalt i ferí l'home allà mateix, travessant-li l'escut i fins la cuirassa: tant superior era per vigor a tanta gent i tan fortes les seves mans en llançar el dard. Hi va haver combats semblants de javelines durant molts dies seguits, i a un bàndol no li anava tot com s'esperava; als romans tenien vergonya de retirar-se sense haver conquerit la plaça forta, però era evident que els gots no es plegarien de cap manera al setge.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 9]

2 de novembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 8)

Narsès emprèn el setge de Cumes
   Pel que fa al general romà Narsès, ell no coneixia en els detalls aquests fets però, tan previsor com era, sempre buscant anticipar-se als moviments dels enemics, sabia que les ciutats de Tuscia encara sota el control dels gots preparaven la rebel·lió. No havia celebrat grollerament la victòria, i tampoc, allò que passa a molta gent, no s'havia abandonat la indolència i la disbauxa després de patir, ans al contrari, amb tota la embranzida que tenia, aixecà l'exèrcit i es dirigí cap a Cumes. Cumes era una ciutat itàlica tan fortificada que seria difícil de ser conquerida pels enemics: es troba a dalt d'un turó escarpat i inaccessible, a les envistes del mar Tirrè; el turó segueix fins a la costa, on les onades retronen trencant-se contra els seus mateixos contraforts. A dalt, el volta una muralla construïda amb torres i bastions. Tòtila, Teïes i els emperadors anteriors als gots hi guardaven coses de valor inestimable en aquella fortalesa, per considerar que era tot una garantia. És per això doncs que Narsès, un cop arribat, donà prioritat absoluta a prendre la ciutat ràpidament i quedar-se'n les riqueses, perquè els gots no tinguessin una sòlida base operativa i per a tenir com més avançats millor els preparatius per guanyar la guerra. Justament a l'interior del recinte murallat hi havia Aligern, el germà més petit de Teïes quan va ser rei dels gots i, reunida com més tropa possible, no tenia cap intenció de rendir-se. Del fet que Teïes havia mort i que el regne dels gots s'havia ensorrat i dissolt, n'estava del tot al corrent, però tampoc així no s'hi avenia, i no l'espantava el destí imminent, ans ben al contrari, comptant amb el terreny favorable i amb abundància d'avituallaments, era arrogant i encara més confiat i disposat a la lluita, si esqueia.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 8]

30 d’octubre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 7)

Digressió sobre el alamans i la tolerància religiosa
   Els alamans segueixen les lleis i els costums heretats, compartint naturalment el poder, amb el mateix sistema polític dels francs, i només se'n diferencien per la religió. Veneren unes plantes, uns rius, uns turons, uns precipicis, tot sacrificant-los cavalls i bous, entre moltes altres coses, que decapiten en una mena de ritus. Però de fet la barreja amb els francs, els va bé, atès que els està fent canviar, també en aquest aspecte, atraient ja els més sensats d'entre ells, i crec que no trigarà gaire a convèncer tots ells.
   Allò insensat i extravagant de les creences és obvi, evident i fàcil d'eliminar, fins i tot pels seus mateixos adeptes, si no són uns babaus. És just doncs que tothom que es desvia de la veritat, pugui elegir, sense ser castigat, i gaudeixi de la màxima tolerància, atès que, òbviament, no cau i s'arruïna voluntàriament, sinó de bona fe i, des d'un error de valoració, segueix amb coherència les seves conviccions, siguin les que siguin. No sé si enraonant es pot posar remei a la follia cruel dels ritus de sacrificació, tant si es celebren en honor dels boscos sagrats, és a dir, a la manera dels bàrbars, com si es fa en honor dels déus de la tradició antiga, tal com requereix el culte pagà. Jo, personalment, crec que no hi ha res de bonic en uns altars bruts de sang o en la mort d'allò més violenta d'uns animals; ara bé, si això té valor general, no serien tampoc ni bons, ni civilitzats – sinó salvatges i insensats– Deímon (Terror), tal com baldament l'han inventat els poetes, Phobos (Esglai), Enion (Guerra), Ate (Follia) o Eris (Fúria) invencible1, com en dirien els mateixos; i afegiu-hi també, si voleu, Arimanes2, com en diuen els perses i, entre els espectres infernals, aquells malvats i sanguinaris.
   Per cert, si bé algú pot considerar que aquests aspectes no escauen gens a la narració i que són tangencials i aliens als nostres propòsits, a mi, en tot cas m'agrada molt treure tot el que sé i elogiar-ne les coses positives, tot denunciant-ne aquelles que no ho són i destacant-ne aquelles nocives. En realitat, si a les a les narracions els faltés això, perquè així serien molt més útils i edificants, serien pures explicacions sense anàlisi i, tal vegada, sense voler ofendre ningú, a certes persones podrien semblar no gaire millors que les balades que es conten al gineceu vora al teler. Comptat i debatut, que cada u pensi com li agrada i, quant a mi, ara cal que torni on havia arribat la narració.
   Lotari i Butilí, doncs, quan al principi es van moure a l'atac dels romans, tenien unes expectatives molt altes, ja no aguantaven actuant segons allò que els havien imposat. Creien que Narsès de ben segur no resistiria a la seva escomesa, que Itàlia sencera seria seva i així arribarien a Sicília. Els sorprenia que els gots tinguessin tanta por d'un eunuc3 mocós, amanerat i efeminat, que s'escudava darrere dels homes de veritat. Doncs, amb aquestes opinions plenes de supèrbia, tot confiats del valor de la seva tropa, van fer els preparatius de la guerra, reunint un exèrcit de setanta-cinc mil homes aproximadament, entre alamans i francs, i tot seguit es dirigiren cap a Itàlia.

1 Edip a Colon, 127, per exemple.
2 Hades o esperit maligne, entre els perses.
3 Narsés abans de ser general havia estat eunuc de la cort de Justinià.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 7]