Amb
rialletes –renills de cavall, promeses d'un clau–,
melosa,
t'adreces a mi. Inútil tirar-me la canya.
Per
aquestes tres roques1,
prometo, no fer-me el simpàtic mai més
amb
una noia tan poc delicada lligant.
Practica
el besar pel teu compte! Fes petar els llavis tu sola
amb
absurds espetecs, amb ningú que s'hi enganxi.
Jo
seguiré per un altre camí, car hi ha proveïdores
millors
dels plaers de la dea xipriota.
[Macedonius
Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995,
pàg. 150]
1 Jurar
per les pedres/roques sembla que no era infreqüent en l'antiguitat,
per la seva immutabilitat en el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada