Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

27 de juliol del 2013

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 238 (239)

Pàfia, ja ha minvat el vigor de la flama ardorosa,
  i jo no pateixo més, però em moro glaçat.
Després de les carns, ara entre ossos i nervis, bleixant,
  serpenteja, voraç, aquest amor amarg.
La flama dels sacrificis, quan s'ha menjat l'animal,
  tota sola es refreda, car li falta aliment.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 238]

20 de juliol del 2013

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 235 (236)


Sí, la pena terrible de Tàntal a l'Aqueront
  potser és més suau que els nostres dolors.
No li prohibiren d'unir-se als teus llavis –davant del teu encant–
  més tendres que corol·les de rosa, a Tàntal
que plora tant! I ell temia la pedra penjada
  al damunt; tanmateix hom no pot morir un segon cop!
A mi, un ésser vivent, em devora la passió més insana,
  esgotat com estic, tinc la mort ben a prop.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 235]

13 de juliol del 2013

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 233 (234)

Jo que abans, de jove, per culpa d'un cor inflexible
  negava la dolça llei de la Pàfia1 i la seva disbauxa,
jo que abans era immune als dards dels Amors que abrusen el cos,
  plego ara el cap davant teu, Ciprina2, ja ple de canes.
Acull-me rient –atès que has vençut la Pal·les, que és sàvia–
  més ara que quan per la poma de les Hesperides3.

1 Afrodita.
2 Un altre epítet d'Afrodita, en aquest cas per Κύπρι (vocatiu).
3 Veure el conegut episodi del concurs de bellesa entre Afrodita, Hera i Atena, la poma, Paris, Helena, etc.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 233]

7 de juliol del 2013

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 10-14)

Hismine insisteix
La jove [Hismine] tornà a mesclar per ordre del pare i es col·locà darrera de Sostenes i de la mare Pàntia i davant meu, l'herald. Sostenes va dir: “Herald Hismínies, aquest brindis per la festa és per a tu, beu en honor de Zeus i salut! Gaudeix de la diversió, beu en alegria, passa't-ho bé anunciant les Diàsies.” I jo: “A la teva salut també, que ens has reservat la teva cortesia amb bon gust i sumptuositat.” Arribà la noia, duent la copa a les seves mans i enllaçant la seva mirada amb la meva. Allargo la mà per agafar-la i ella m'estreny el dit, tot parrupant, i emet un tènue sospir com des del cor. Fent cas a Cratístenes, jo callava. Terminà així el banquet.
Sostenes, Pàntia i la jove Hismine ens dugueren a l'habitació juntament amb tres criades; una duia aigua del pou, l'altra portava a les espatlles una safata de plata i la tercera duia lli blanc com la neu. Entrarem a l'habitació i Sostenes ens saludà i se'n anà amb Pàntia. Cratístenes i jo ens en anàrem a seure a unes butaques, que estaven allà preparades amb bon gust. Aquella que duia la safata la deixà al tamboret vora el meu seient i l'altra hi abocà l'aigua. Hismine s'aclofà agafant-me els peus i me'ls rentà (és un honor que es reserva als heralds) - els agafa, els estreny amb força, els embolica amb les mans, els comprimeix, sense dir res els besa, un petó d'amagat; finalment, tot fregant-los amb les ungles, em fa pessigolles.
Jo, que durant la resta d'operacions havia aguantat en silenci, sense voler, vaig esclatar a riure. La noia va parar, em mirà fixament, tot fent un somriure, i tornà a plegar el cap, sense cap gest de condescendència per part meva. M'eixugà llavors els peus amb la tovallola que havia agafat de les mans de la sirventa i amb un “Adéu”, se'n anà.
Em vaig adormir immediatament, ple de menjar, de vi i de les preocupacions pròpies d'un herald. Al voltant de la tercera vigília, el bell Cratístenes em despertà tot dient: “No ha de dormir tota la nit un home que és un herald1.” Vaig intentar treure'm la son – per respecte i amistat – que però no es desenganxava de les parpelles: el menjar el beure i el cansament n'eren la causa. “Què dius, Cratistenes,” vaig dir, “perquè em treus la son agradable de les parpelles?” Ell volia saber del sopar i per què havia esclatat a riure i, tot mofant-se de la meva llengua, va dir:“El tresor més gran de l'home és una llengua parca i és l'encant més gran, si es modera2”.
I jo: “La resta de coses que han passat al sopar les saps tu també, ja que has estat assegut al costat meu bevent. Quant a la noia, va anar així: primer de tot, quan em portava la beguda m'ha xiuxiuejat 'Hola', i després diu: 'Pren la copa de les mans de la noia amb el mateix nom3' en veu baixa i sense que se la pugui sentir; i mentre jo em prenc la copa, ella em trepitja el peu. Tercer, em porta la beguda, fa per donar-me-la i me la treu i jo dic el que has sentit. Saps com ha seguit la cosa: la ràbia de Pàntia, l'enuig del pare, el seu gest amb el cap, la vergonya de la noia, la seva excitació, la cara vermella, i tot el que li ha passat, com colpejada per un llampec. Amb tot això, jo mateix m'he sentit avergonyit – sí, per aquest bastó4 sagrat – sobretot per la teva recomanació de callar. I quart, mentre brindem a Zeus Salvador, Hismine un altre cop m'agafa el dit.
Això pel que fa el sopar; i què ha passat mentre era assegut a la butaca? Em renta els peus, els embolica amb les mans, els besa d'amagat i finalment em pessigolleja la planta del peu. Per això, ho has sentit, he esclatat a riure.”
I Cratístene exclamà: “Quina sort! Una noia t'estima, una noia tan maca! Tu no l'estimes també?” I jo: “Què és això d'estimar?” I ell, cridant encara més fort: “Per Hèracles, quina estupidesa, quina idiotesa! Però, si tens a favor Amor, la Mare Afrodita i tots els encanteris de l'enamorament!” “I què són?” Vaig respondre a Cratístenes, “qui me'ls ensenya?” I ell: “Són propietats naturals dels sers vivents que no s'ensenyen.” Llavors tornem a dormir.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Cf. Ilíada, 2.24. No és del tot literal. (Trad. Montserrat Ros, 2005).
2 Hesíode, Treballs i dies, 719-720.
3 Ella es diu Hismine i ell Hismínies.
4 Κηρύκειον. El bastó sagrat de l'herald, el caduceu.

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 11-14. Munchen, 2001]