El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VII)

[Lleó] acabava de ser proclamat¹, si més no, per l’exèrcit i se li insinuaren unes angoixes i unes pors, tant si és que estava actuant, per tenir una justificació posterior, com si estava en realitat sospesant els pros i els contres d'una acció d’aquesta mena –fins i tot als lladres més atrevits se'ls estova el coratge al moment decisiu²-. Per sobre de tot el preocupava com aconseguiria el control del Palau Imperial, ja que estava acampat en camp obert i a certa distància. En tot cas era destí que s'instal·laria al Palau; i per això mateix, l’Esperit del Mal, per boca de Miquel “el Tartamut”, l'amenaçà de mort si no acceptava la proclamació de bon grat, car ell s'ocuparia de totes les qüestions que podien ser delicades i, com no, de l'ingrés al palau. I així va ser.

1 Veure capítols anteriors.
2 Semblaria una dita, però no hem pogut identificar-la.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 16-17]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (II)

  [Lleó, Miquel i Tomàs] Es dedicaven ànima i cos a Bardanes, ancorant en ell les seves esperances de guanys materials. D’altra banda, amb la seva dèria pel poder, Bardanes consultà un que practicava la vida monàstica i vivia pels volts de Filomelion [1] sobre el seu projecte i desig i l'exhortava a elevar a Déu unes súpliques, que guiarien els seus passos i li assegurarien l’accés al poder. Però l'altre li digué tot seguit que havia de desistir d’intencions d'aquella mena, per les quals, “Bardanes, perdràs la prosperitat i els ulls, entre altres desgràcies. Si vols escoltar algun consell, deixa-ho estar, i treu-te del cap qualsevol idea que vagi en aquest sentit.”
  En sentir aquelles paraules l’agafaren decepció i tristor i finalment sortí de la cel·la desanimat i preocupat. El monjo, que s’havia quedat observant com Lleó, Miquel i Tomàs, dels quals ja he dit, portaven el cavall a Bardanes perquè hi pugés, cridà el general, tot dient-li que tornés, i ell, pensant que escoltaria una cosa nova i inesperada, tornà immediatament. Però només el pregà novament que no es busqués les desgràcies que l'estaven esperant i no canviés la felicitat actual per la perversió i l’error i, pel que feia aquells altres, amb paraules profètiques afirmà solemnement i amb seguretat: “L'imperi que cobeges, el tindran el primer i el segon dels que sou aquí, no pas tu, i el tercer només rebrà lloances i aclamacions, però no ho aconseguirà, fins i tot perdrà l'ànima de mala manera.”
  Afectat profundament per aquelles paraules, amb la cara que se li posava de tots colors agafà el camí del retorn. Tot renegant, llançava insults contra l’home i alhora, tot rient-se’n, revelava als companys les profecies sobre ells.

[1] Akşehir: ciutat de l’Àsia Menor a Pisídia.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 7-8]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (I)

La pàtria de Lleó, a qui acabem de fer esment, segurament era Armènia i els seu pares eren siris d’una banda i, és clar, armenis de l’altra. Arran d’una idea blasfema, aquests havien assassinat els seus propis pares i per això havien estat condemnats al desterrament. Llavors, entre els dolors d’una vida de misèria – sent, a més a més, uns exiliats - engendraren aquella fera.

Així que va ser un efeb¹, Lleó s’allistà, deixant la seva pàtria per la vila que es diu Pidra del tema² de l’Anatòlia. Arribat a l’edat adulta, tot i ser un home especialment agressiu i sanguinari, es guanyà fama de persona dotada de noblesa.

En aquell temps Nicèfor, aquell que es va tornar un trofeu de guerra a Bulgària³, duia les regnes de l’imperi i tenia Bardanes, conegut com El Turc, en destacament, com a monostrategos⁴, pel valor demostrat en guerra i altres mèrits preclars, encarregat del govern i la cura dels cinc temes d’Anatòlia. Aquest últim, com que desitjava vèncer els enemics i es delia⁵ per assolir el poder absolut, va incloure Lleó, justament el de la nostra història, a la seva guàrdia personal i entre els seus col·laboradors, perquè tenia un aspecte terrible, alhora un portament noble i, a més a més, demostrava bones maneres quan parlava. Abans o, en tot cas, poc després, va fer el mateix amb Miquel el Tartamut i Tomàs del llac de Gaziura⁶, ambdós d’origen plebeu, que recentment s’havien guanyat una reputació als ulls dels alts manaments militars.

1 εἰς ἐφήβους. L’edat anterior a l’adulta. Pot canviar segons l’època i el poble

2 Subdivisió administrativo-militar que s'instaurà a Bizanci amb la reforma d'Heracli.

3 Nicèfor I Logotetes, va morir el 811. Crum, el rei de Bulgària es va fer una copa amb el seu crani: per això allò del "trofeu de guerra".

4 És un grau de l'exèrcit que ha anat canviant en la història. En l'antiga Grècia i època hel·lenística era proper al Comandant en cap. A Bizanci, l'època de la reforma del temes el monostrategos, era un militar amb responsabilitats alhora de govern civil,que governava un tema. Enaquest cas, sembla ser quelcom més que això perquè semblaria controlar 5 temes.

5 Traduït una mica lliurement: ἑκάστοτε ὀνειροπολῶν. Lit. “somiant en tot moment”.

6 Gazziura, Gazur, Gaziora, Gazouron, Zagoron. L’onomàstica no està clara. Tampoc la col·locació, en el Pont. Pot ser la moderna Turhal. Tomàs és conegut com Tomàs l’Eslau, ja que el tema Armeníac havia estat ocupat per soldats/colons eslaus.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 6-7]