Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (24-39)

Mort d'Odoacre, mort de Teodoric

 

Els gots i Teodoric, després de tres anys de setge, estaven descontents per la situació de bloqueig, i els homes d’Odoacre aclaparats per l’escassetat d’avituallaments però, gràcies la intermediació del bisbe de Ravenna, arribaren a un acord pel qual Teodoric i Odoacre conviurien a Ravenna en igualtat i reciprocitat de condicions.

Durant un cert temps respectaren els tractats, però aviat Teodoric, segons s’explica, tenia preparada una conxorxa contra Odoacre: el convidà a una festa amb un fals motiu i el matà. Des d’aleshores i un cop es va haver conciliat tots els gots contraris que era necessari convèncer, va ser senyor dels gots i dels italians. No va considerar adient investir-se emperador ni en el nom ni tampoc en les formes, sinó que durant tota la vida es va fer dir “rex” (i en efecte els bàrbars acostumen anomenar així els seus reis). Però, governà els seus súbdits, assumint totes les prerrogatives pròpies d’un emperador. Es va preocupar de manera extraordinària per la justícia, conservà les lleis amb fermesa, protegí el país dels atacs dels pobles bàrbars veïns, era una persona amb intel·ligència i valentia en el nivell més alt. Gairebé no perpetrà injustícies contra els seus súbdits, ni ell directament, ni ho va permetre a ningú altre, exceptuant, si més no, el fet que els gots van rebre per si mateixos la part de terres que Odoacre havia donat als seus companys d’insurrecció. Era un rei de nom però de fet era un veritable emperador, inferior a ningú dels que són més ben considerats per aquest càrrec des de l'establiment de la institució. I madurà l’amor de gots i italians envers ell, en contradicció amb la natura humana, perquè en efecte allò normal en el govern dels estats és que el poder d’uns homes determinats, que prenen unes decisions, i no unes altres, sigui automàticament ben valorat per qui és beneficiat per les seves iniciatives, i molesti qui no vegi respectada la seva opinió. Visqué trenta-set anys més i va morir sent temut per tots el enemics i deixant un gran buit entre els seus súbdit. Morí doncs així.

Símmac i el seu gendre, Boeci, eren supervivents de l’antiga aristocràcia: ambdós eren membres de primer nivell del senat romà i cònsols. No eren inferiors a ningú en la pràctica de la filosofia i la cura de la justícia, amb grans quantitats de diners solucionaven els problemes d’autòctons i nouvinguts, però quan es tornaren molt famosos, van provocar l’enveja de les persones mesquines. Els qui els calumniaven van convèncer Teodoric, i ell, amb l’acusació de tramar unes revoltes, va fer matar tots dos i en féu confiscar els bens. Pocs dies després mentre dinava, els servents li portaren el cap d’un gros peix i va creure que es tractava del cap de Símmac, executat poc abans. Semblava amenaçar-lo, amb les dents fixes avall en el llavi inferior i els ulls que el miraven d’una manera terrible i insana. Esglaiat per aquell presagi aterrador, va corre cap al llit tremolant com una fulla, demanà que li portessin vàries mantes i intentava calmar-se. Després, explicà al metge Elpidi tots els successos mentre anava deplorant l’error comès amb Símmac i Boeci. A còpia de plors i de dolor per aquella desgràcia, no molt temps després morí: havia comès la primera i última injustícia contra uns súbdits seus, perquè, contràriament als seus costums, s’havia creat una opinió sobre els dos homes sense fer-ne un examen detallat.

FI DEL CAPÍTOL 1

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 24-39)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (9-23)

L'arribada dels gots, el setge de Ravenna i el Po

Al mateix temps també els gots, tot i haver pogut colonitzar la Tràcia per concessió de l’emperador, entraren en guerra amb els romans. Els acabdillava Teodoric, un patrici que a Bizanci havia ascendit fins al càrrec consular. Però l’emperador Zenó sabia com reconduir la situació: l’exhortà a dirigir-se cap a Itàlia i obtenir per a si i els gots el poder suprem sobre l'imperi occidental, lluitant amb Odoacre. Deia que, especialment per un que havia arribat al rang de senador, era millor per ser padró absolut sobre romans i italians, atacant-ne el rei, que afrontar un perill tan gran, fent la guerra a l’emperador. La recomanació agradà a Teodoric que inicià la marxa cap a Itàlia; el seguien els gots, amb fills i dones als carros, així com tots els estris que eren capaços de portar. I quan es van trobar a la vora del Mar Adriàtic- que de cap manera eren capaços de travessar per falta d’embarcacions- iniciaren la marxa, recorrent el camí vora el mar, passant pel país dels Taulantis i altres pobles. Els homes d’Odoacre malgrat haver anat al seu encontre, es tancaren amb el seu rei a Ravenna i a les ciutats fortificades més forts a l’abast després de perdre unes quantes batalles. Els gots, iniciaren el setge i conqueriren totes les places fortes, cada una de la manera que demanava la situació, però no aconseguiren expugnar, ni amb la negociació ni amb la força, ni la ciutadella de Cesena, a tres-cents estadis de Ravenna, ni la mateixa Ravenna, que era on es trobava també Odoacre. Ravenna està al fons d’un pla obert cap a un extrem del Mar Adriàtic, distant dos estadis de la costa. Sembla no fàcilment atacable per mar ni tampoc per terra amb la infanteria. Els vaixells no poden de cap manera atracar a les seves costes perquè el mar mateix representa un obstacle, ja que crea bancs de sorra no inferiors als trenta estadis. La platja en aquell indret de mar, encara que als navegants sembli molt a prop, resulta estar llunyíssima. A més a més, per a la infanteria no és accessible per enlloc. En efecte, el riu Po -que anomenen també Eridà i baixa de les muntanyes cèltiques¹-, uns altres rius navegables i uns aiguamolls rodegen la ciutat per totes bandes i en fan una illa. Allà hi té lloc cada dia un fenomen insòlit i amb les característiques següents: al matí ben d’hora, el mar, prenent forma de riu, penetra el continent per un trajecte d’un dia de camí d’home lleuger de pas i es torna navegable al bell mig de la terra ferma, per desfer novament aquesta mena de braç de mar quan, més o menys ben entrada la tarda, inverteix la direcció i dirigeix el corrent cap a si mateix. Llavors els qui han d’introduir provisions a la ciutat o n’hi han treure per a algun mercat o per qualsevol altra raó, carreguen les barques, les baixen a la zona on sol formar-se el braç de mar i esperen la marea. Quan hi arriba, les barques se separen poc a poc del fons i comencen a flotar, mentre els mariners, preparats per a l’acció, ja poden navegar. Aquest fenomen no té lloc només allà, sinó que s’hi estén de manera contínua per tota la costa, fins a Aquileia. No sol tanmateix esdevenir-se constantment amb la mateixa intensitat, ans al contrari, quan la llum de la lluna és més feble, tampoc és forta l’entrada del mar; mentre que normalment la marea és especialment vigorosa després del segon quart lunar i fins a la següent fase. Les coses són doncs més o menys així.

1 Els Alps.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 9-23)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (1-8)

Caiguda de l'imperi romà d'occident

Els afers africans es van doncs desenvolupar així per als romans¹. Passaré ara a tractar la guerra gòtica, recordant primer tot el que havia succeït als gots i als italians abans que comencés.

Mentre a Bizanci regnava Zenó, a occident regnava August, anomenat Augústul pels romans amb diminutiu perquè, tot i ser encara adolescent, havia obtingut l’imperi que el seu pare Orestes, persona de gran intel·ligència, administrava en nom seu. Els romans, tenien una aliança prèvia amb Sciris, Alans i altres pobles gòtics, d’ençà que els havia tocat patir per culpa d’Alaric i Àtiles allò que ja he explicat en els llibres anteriors. En la mesura que creixia el pes dels bàrbars entre ells, la importància dels soldats romans anava declinant ràpidament, i sota el nom, formalment correcte, de “aliança” eren sotmesos al lideratge dels estrangers. Així que els bàrbars en moltes qüestions se'n sortien amb la seva sense obligar-los, gràcies a bona voluntat d'aquells, però al final ja reclamaren l’assignació del conjunt de les terres itàliques. En realitat, exigien a Orestes que els en donés la tercera part i, com que no hi estava gens d’acord, el mataren sense gaire miraments. Entre ells hi havia un que es deia Odoacre i pertanyia a la guàrdia imperial²: doncs bé, els va prometre de dur a terme el que planejaven, en el ben entès que el col·loquessin en el poder. Un cop obtingut així el manament suprem, no va fer cap mal a l’emperador i el deixà viure la resta de la seva existència com a ciutadà particular. Amb el lliurament als bàrbars de la tercera part de les terres i el sòlid suport guanyat d’aquesta manera, mantingué el poder durant deu anys.

1 Es refereix als fets narrats en els dos llibres de Les guerres vandàliques

2 La de Ròmul Augústul.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 1-8)