Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

28 de maig del 2012

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (final)

Ja ha passat la flor tendra,
ara és el temps de la sega,
la moira, em crida a la pols,
n'amuntega un cúmul a la tomba.

I, finalment, sóc jo i res més,
un altre cop, una mera partícula,
una remor a la mercè de la brisa,
un nou passatemps de les sorres.

O Déu, concedeix-me,
per la vida que em resta,
de seguir la sola l'única via
perfecta dels teus manaments.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

25 de maig del 2012

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (II)

Mira com en seràs de petit,
mira com jauràs en la mort,
mira la glòria inestable,
mira com muda l'aspecte.

Pols fètida d'ossos,
cabells que cauen del cap;
cranis podrits,
hòrrids de veure.

Pensa llavors en el futur,
com et podràs presentar
i al·legar amb justícia,
ponderant els teus actes?

Amb altres vagabunds,
tot sol, et presentaràs
al gran tribunal de Déu,
amagant el que has fet.

Soc aliè a la bondat,
aliè a la justícia,
aliè a la saviesa,
aliè a la prudència.

Quan doncs, nu, arribaré,
i ple de neguits,
tot i plorar amargament
no trobaré pas ajuda.

I sentiré que el Jutge dirà:
Teniu-lo lligat,
llanceu-lo a les flames
i que hi cremi amb dolor.”

Salva'm del foc, Jesucrist,
salva'm de la foscor Salvador,
salva'm de les flames de la gehenna,
salva'm dels botxins inclements.

Preserva'm del tàrtar,
estalvia'm el petar de dents1,
salva'm de la caldera,
i2 dels gemecs inacabables.

Qui seré davant de tot això?
Qui serà el meu defensor?
Quin3 serà el meu rescat?
Quina excusa trobaré?

El temps s'ha escapolit,
la vida m'ha deixat,
m'he rendit a la vacuïtat
per la meva insensatesa.

És terrible per mi caure
a les terribles mans de Déu;
terrible el tribunal
que arrossega les estirps terrenals.

1 Mt. 22, 14: ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων.
2 τε τῶν. Seguim la lectura de Ciccolella en comptes del τεῶν de Matranga.
3 τί. Segons Ciccolella i Christ-Paranikas.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

22 de maig del 2012

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (I)

Des del més fons del cor
trec un gemec feixuc:
el pes de les culpes
que porto em turmenta.

Soc un home feble,
duc un llast que pesa,
allargo la vida com un viatge
i m'aboco al bàratre dels mals.

Com per una passera, vaig
pel cercle1 trontollant d'aquest món
i amb pena hi carrego
el pes oprobiós dels meus mals.

Ànima per què dorms?
Per què somies?
Per què lluites amb les ombres?
Per què corres sense meta?

Acota el cap sobre els sepulcres
sobre els qui ja han mort,
mira els amics i els pares,
guaita'ls al fètid podrimener.

Habiten2 la foscor eterna
dins de foscos vestíbuls,
en uns foscos indrets
fins a l'hora fatal3.

Allà el poderós és feble,
el monarca, desconegut;
allà, hi són el savi i l'inculte
i els diners no interessen.

Guaita la dolça beutat
acabant en un trist espectacle,
guaita la flor del jovent
pansida en la mort.

1 γύρον. Com Ciccolella, no pas com Matranga (γῆρας). Molt difós en la patrística fer servir el mot per referir-se al món (ὁ γύρος τῆς γῆς).
2 κατοικεῖν. S'assumeix la lectura de Ciccolella en comptes de κατοικῶν de Matranga.
3 ζαθέης. S'assumeix la lectura de Ciccolella en comptes de ζαθέειν de Matranga.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

18 de maig del 2012

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (3)

El rei troba uns monjos que no respecten el seu edicte
   El rei, en tot cas, havia tornat a estar ple d'odi contra els monjos. Deia que era obra d'ells aquella doctrina per la qual la gent desdenyava les joies de la vida per somiar amb unes esperances improbables.
   Quan tornà un altre cop a sortir a caçar, es trobà dos monjos que travessaven el desert. Ordenà llavors d'arrestar-los i dur-los a dalt del seu carro i, amb mirada plena d'odi i insuflant violència abrusadora a les paraules, els digué:
   “Heretges xarlatans, no vau sentir els heralds proclamant amb tot detall que en tres dies no havia de trobar-se cap membre d'aquesta bogeria vostra a cap ciutat o contrada del meu regne, altrament seria cremat?”
   “Mireu,” li respongueren, “vam seguir fil per randa les vostres ordres i vam sortir de ciutats i veïnats del regne. Però hem de fer un camí molt llarg per tornar amb els nostres germans i ens faltava menjar; és això que estàvem procurant, per tenir queviures i no caure víctimes de la fam.”
   “Un que té por de la mort no es preocupa d'anar a la recerca de menjar” digué el rei.
   I els monjos:
   “Teniu raó, Majestat, els qui temen la mort tenen entre cella i cella la preocupació de com fugir-ne. Qui són aquests, si no els qui es deleixen per allò que passa i se'n va, i que els confon, els qui no esperen res de bo del més enllà i, aferrats desesperadament a aquest món, tenen por per això de morir? Nosaltres que odiem des de fa temps el món terrenal i allò que en forma part i anem pel camí estret i ple de tribulacions de Jesucrist, ni tenim por de la mort ni ens sentim atrets per les coses d'aquest món, només desitgem allò que ha de venir. Doncs bé, com que la mort que vós ens podeu infligir és en realitat el gual cap a la vida eterna del cel; més aviat la desitgem que no pas la temem.”
   El rei, que pretenia servir-se amb habilitat justament d'aquelles paraules, digué:
   “Llavors què? No dèieu fa un moment que estàveu deixant el país, segons el meu edicte? Però, si no temeu morir, com és que accepteu l'exili? Veieu que vantant-vos absurdament d'això, heu mentit?”
   “No fugim per por de la mort que amenaceu,” respongueren els monjos, “sinó per la compassió que tenim de vós, per tal de no ser per a vós la causa d'una condemna encara més gran, hem preferit exiliar-nos. Quant a nosaltres, les vostres amenaces ja no ens fan cap por.”
   En sentir aquelles paraules, el rei, ple de ràbia, ordenà que fossin cremats a la foguera. El servidors de Crist assoliren la perfecció amb el foc, guanyant-se la corona del martiri. Sortí un edicte pel qual, qualsevol monjo que fos descobert seria ajusticiat sense judici. No restà llavors ningú de l'ordre dels monjos en aquell país, excepte els qui s'havien amagat les muntanyes, a les coves i als caus.
   Així doncs van anar les coses.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 44, 46, 48]

12 de maig del 2012

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (2)

El rei posa a prova el prohom
   El rei, que sabia molt bé quant d'afecte tenia l'home per ell, considerà inversemblants i falses aquelles afirmacions, però com que no es podien rebre sense verificar-ne el contingut, pensà que era correcte aclarir la qüestió i les acusacions. El va fer venir a soles doncs i li va dir per a posar-lo a prova:
   “Amic, saps de quantes coses he estat acusat1 pels qui són coneguts amb el nom de monjos i per tots els cristians. Però, ara que n'estic penedit i que he deixat de donar importància a les coses d'aquest món, vull participar de l'esperança, de què els he sentit parlar, en un regne etern futur en l'altra vida, ja que el d'avui dia certament acabarà amb la mort. Crec que no hi altra manera de dur-ho a bon fi i no fallar – tot dient adéu a la fama que em dóna el fet de ser rei i a la resta de plaers i comoditats de la vida – sinó convertint-me en cristià i unint-me als ascetes i als monjos, buscant, allà on siguin, justament aquells que vaig perseguir amb perversió. Què hi dius? Què en penses? Digues-m'ho per amor de veritat, car sé que, entre totes, ets la persona més equilibrada i sincera.”
   Aquell bon home, quan va sentir això, sense sospitar l'engany que s'hi amagava, es va commoure profundament i, entre llàgrimes, contestà amb ingenuïtat:
Majestat, visqueu per sempre més2, car heu pres una decisió útil i santa: el regne dels cels és difícil de trobar, però, sigui com sigui, se l'ha de cercar amb totes les forces. Qui el cerca el trobarà3;” afegí, “és bo evitar el benefici fruit d'allò terrenal, malgrat que ens agradi i ens afalagui amb les aparences, perquè en realitat no existeix, i qui en gaudeix després patirà set vegades més. Els avantatges i les penes que en provenen són més volàtils que una ombra i desapareixen tot seguit, com el deixant d'un navili que solca el mar o el d'un ocell que vola per la calitja. L'esperança en el futur que anuncien els cristians és ferma i segura; tot i així, en el món passarà tribulacions4, però la joia d'aquest món és breu i, al més enllà, no procura res més que càstig i pena eterns i sense indult: el plaer que se'n desprèn és momentani i el dolor, perpetu, mentre que el sofriment dels cristians és momentani i la seva felicitat i benestar són imperibles. Tant de bo el bon criteri del rei vagi pel bon camí, car és bonic, massa bonic, rebre eternitat a canvi de mortalitat.”
   El rei, en sentir tot això, se li regirava la bilis, però va contenir la ràbia i de moment no li digué res. L'altre, que era persona intel·ligent i perspicaç, intuí que les seves paraules havien caigut fatal al monarca i que havia estat posant-lo a prova amb l'engany. Mentre feia el camí cap a a casa, s'angoixava i es turmentava perquè no sabia com ser lleial al rei i evitar al mateix temps l'amenaça imminent que representava per ell.
  Després de passar tota una nit sense dormir, es recordà de l'home ferit al peu, el va fer venir i li digué:
   “Em recordo que vas dir que ets un que cura paraules danyades.”
   I ell:
   “Sí, si ho necessiteu us mostraré la meva art.”
   El conseller real contestà explicant l'afecte que tenia des del principi per al rei, la confiança que n'havia obtingut, el discurs ambigu que li acabava de fer i com ell li havia contestat en bona fe, mentre que l'altre s'havia pres molt malament les seves paraules i, amb la seva cara desencaixada, li havia fet veure l'ira que portava.
   Aquell home pobre i malalt mirà al seu voltant i digué:
  “És clar, il·lustríssim, que el rei té algun prejudici sobre vós, com per exemple que aspireu a prendre-li el regne; és que ha dit el que ha dit per posar-vos a prova. Doncs bé, desprès d'aixecar-vos, rapeu-vos el cap, deixeu estar aquests induments elegants i, vestit amb un cilici, aneu de bon matí a veure el rei. Si us pregunta què vol dir aquest vestit, contesteu-li: 'Per allò que em diguéreu ahir, Majestat, heus-me aquí disposat a acompanyar-vos pel camí que és el vostre anhel. Car, si bé la vida beata és desitjable i és la cosa més agradable, no pot ser que jo en gaudeixi sense vós. El camí de la virtut que voleu seguir és difícil i accidentat, però amb vós es torna planer, fàcil i desitjable. No hi ha dubte que, tal com em vau tenir com a company en els bons temps, així em tindreu en les tribulacions compartint amb vós el futur.'”
  El prohom rebé amb satisfacció els consells del malalt i ho va fer exactament com li havia recomanat. El rei després de veure'l i escoltar-lo en quedà content i impressionat pel seu bon cor. D'altra banda, ja que va entendre que eren falses les acusacions en contra seu, el va beneficiar amb un càrrec més alt i li va donar encara més confiança.

1 ἐνεδειξάμην. Tot i ser una forma mèdia, creiem que s'ha d'interpretar come passiva, tal com sovint passa en aquest tipus de literatura.
2 És una referència a Daniel 6, 22.
3 Ref. a Lluc 10,11 i Mateu 7, 8.
4 Referència a Joan 16, 33.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  38, 40, 42, 44]

9 de maig del 2012

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 2)

Mort de Tiberi
Corre la història que Tiberi havia sentit el ressò d'una veu divina algun temps abans de la malaltia. En somni li havia aparegut un home molt bonic, amb un aspecte de bellesa sobrenatural, allò indescriptible amb la paraula i inimitable amb la pintura. El jove duia una túnica blanca, que il·luminava l'entorn i qui el mirava, amb esclats rutilants. Digué al Cèsar1, acompanyant les paraules amb gestos de la mà: “Tiberi, la Santa Trinitat et diu: Durant el teu imperi no vindran temps de tirania blasfema”. L'emperador, un cop despert, estava amoïnat per aquella visió i al matí quan s'aixecà explicà als seus col·laboradors allò que l'havia colpit del somni.
Continuant la narració, el dia després Tiberi, tot i ser emperador, obeint al poder de les lleis universals de la natura, deixà aquest món: es va desfer de la tenda2 de l'ànima, aquesta pesarosa tuniqueta terrenal. Una onada de plors envestí la ciutat, una riuada baixà de tots els ulls, una sagnia de llàgrimes i un profund dol posseí els sentiments de molta gent. S'arrancà la gaubança del vestit i l'aflicció en prengué el lloc. La notícia convocà tothom a aquell l'odiós espectacle. La gent s'acostà a la cort imperial. El vestíbul no tenia guàrdies per les nombroses portes d'ingrés, gairebé insuficients per a tots els alts dignitaris que desitjaven entrar. Es va sentir durant tota la nit un cant fúnebre que donava una melangiosa fastuositat3 als llums encesos. El matí, quan el sol travessà el nostre hemisferi llançant els seus raigs més enllà de l'horitzó, tothom estava anunciant la mort de l'emperador entre lloances i pluges de llàgrimes. Gran va ser el plany fúnebre, un de sol que brollà d'una infinitat de boques, com un riu que es parteix en molts ramals o un arbre alt i de copa bonica que es divideix en nombroses branques imponents. En efecte els súbdits solen donar-se mal cor per una mort prematura d'algú en el poder, sempre que hagi governat fent servir carisma i sensibilitat envers el poble. Tot i així, quan Tiberi va ser acollit pel mausoleu dels emperadors, tothom va dirigir l'atenció als cerimonials4 de l'emperador Maurici: el dol va ser doncs només per aquell dia. El fet és que per als homes el record del passat no és comparable amb la intensa dedicació que tenen per al present.

1 Tiberi, que era August. Cèsar seria Maurici, tal com s'hi ha referit en el capítol anterior. Aquestes imprecisions semblen ser bastant usuals en Teofilacte (veure The Histories trad. M.Whitby i M. Whitby)
2 El cos, tenda de l'ànima, és un motiu recurrent en filòsofs clàssics i en el Nou Testament.
3 σκυθρωπόν ὄψιν. Amb aquest significat (ὄψις), no hi és en el LSJ, sinó Lampe s.v., l'autor de referència (Marcus Diaconus) és del IV sec.
4 δορυφορία. Segons Lampe s.v. 4 i 5 i Montanari s.v. No hi és en LSJ.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 43-44)

5 de maig del 2012

Barlaam i Ioasaf: Llibre quart (1)

El prohom cristià i els envejosos
  Hi havia un prohom a la casa real, responsable de les qüestions més importants, que era bona persona i un fidel devot; obrava per la seva salvació, fent-ho més bé que podia, però d'amagat, per por del rei. Per això certes persones, que en tenien enveja per la seva familiaritat amb el sobirà, meditaven desacreditar-lo: era la seva preocupació. Doncs bé, un dia que el rei va sortir a una batuda de caça amb la seva escorta, entre els seus companys de caça hi havia també aquell home de bé. I mentre passejava a soles va passar – jo crec, per un designi superior – que entre els matolls va trobar un home tirat al terra, greument ferit a un peu per un animal feroç. Aquell home, quan el va veure, el suplicà que no se'n anés, i que tingués pietat per la seva desgràcia duent-lo a casa, afegint a més a més: “Potser no m'has trobat en va o del tot sense un profit.” I aquell gran home li respongué: “Jo et portaré perquè és bo pel fet en si mateix i et procuraré tota l'ajuda que pugui. Però, quin profit dius que obtindré de tu?” I el pobre malferit: “Jo soc un que cura paraules, quan hi ha paraules o discursos lesionats o deteriorats, jo els curo amb els fàrmacs apropiats, perquè la malaltia no empitjori.” L'home devot no donà en tot cas importància a aquelles paraules: servint-se de la seva autoritat, ordenà de dur-lo a casa i no li va fer faltar les cures que calien. Però els envejosos i maldients, de qui ja hem dit, traient a la llum l'agre ressentiment que nodrien de fa temps, acusaren l'home davant el sobirà del fet que no només havia abandonat el culte als déus i s'havia convertit al cristianisme, oblidant-se de la seva amistat amb el rei, sinó que fins i tot, mentre confonia la plebs i es guanyava els favors de tothom, tramava un complot contra la la sobirania del monarca. “Però si us voleu assegurar,” deien, “que la nostra versió dels fets concorda totalment amb la realitat, reuniu-vos a soles amb ell i, per posar-lo a prova, digueu-li que voleu ser cristià, deixant la religió dels pares, i abraçar la regla monàstica que heu estat perseguint en passat, cosa que considereu, direu, molt equivocada.” Aquestes persones que al·legaven amb tanta animositat contra aquell home coneixien la natura bonhomiosa del seu ànim, és a dir sabien que, en sentir el rei dient això i demanant-li l'opinió sobre les qüestions del cel, l'aconsellaria de no dubtar davant una decisió tan bonica, i així ells podrien veure confirmades les seves afirmacions.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  36, 38]

1 de maig del 2012

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 1)

El testament de Tiberi
Quan l'adéu a aquest món de l'emperador Tiberi era ja inevitable, obeint a les lleis universals de la natura, car a la malaltia s'hi havia afegit la bilis negra1, com solen definir-la els metges2, Maurici va rebre la proclamació, sent elevat a la dignitat imperial, i malgrat ser molt jove per vestir-se amb la púrpura, assumí l'enorme poder dels emperadors.
Tiberi es va fer portar de pressa al pati imperial a l'aire lliure -unit a la sala de molts sofàs del palau per un vestíbul i un atri molt coneguts-, convocà el qui ocupava el tron episcopal (Joan3 era en aquell moment el timoner de l'església) i reuní l'assemblea de les autoritats religioses, els llancers, la guàrdia del cos, tots els funcionaris de les oficines imperials i, com no, els notables del país.
És cert que ell no parlà amb els presents, però nomenà Joan com a portaveu de l'emperador, un orador hàbil, expert en dret romà que, amb eloqüència esmolada, elevava els decrets imperials a l'alçada del pensament de l'emperador. Era allò que els romans, en el seu idioma, anomenen quaestor4. Estava doncs present l'emperador a l'elecció del successor, acompanyat per Constantina, la seva filla, que havia unit al destí i a la vida de Maurici, i abans de la votació confià a l'assemblea aquestes reflexions:
Romans - paraula plena de fama i d'honor escampada entre els pobles, pel seu renom a la boca de tothom, com a elogi-, ens amenacen avui els turments mortals de les preocupacions: n'hi ha unes que m'empenyen a tractar de la millor manera les qüestions del moment, d'altres m'angoixen amb la separació que representa mort, i m'animen a encomanar al Creador la valoració dels fets de la meva vida.”
La llibertat confiada de fa uns anys és tímida avui, perquè, òbviament, els daltabaixos empaiten més qui deté els màxims càrrecs. En tot cas, les penes més grans i agudes tenen que veure amb el govern, és a dir, no tant sobre com deixar-lo així, de prompte, sinó com llegar-lo amb èxit, car no em fou concedit perquè jo pogués gaudir d'una alta posició o satisfer les meves necessitats materials.”
Sento la pressió de la natura i del destí. El govern, les filles i l'esposa alhora tenen unes exigències. El primer cerca un líder competent, ella un cuidador atent i honrat de la seva vellesa, i elles qui les guiï per la seva edat encara immadura i la fragilitat natural de les dones. Per efecte de la malaltia, m'estic allunyant sovint de la natura, eludint-ne els lligams, oblidant-me de les filles i de l'esposa, convençut com estic d'estar a punt de morir i de ser alliberat d'aquesta responsabilitat. Però de seguida soc presa de la preocupació inexorable pel govern: la lluita no és només per mantenir el poder un cop que en som investits, sinó també per traspassar-lo amb èxit en herència a algú altre. Els successors han de ser millors que els governants anteriors, aportant les seves pròpies rectificacions als actes de qui es va equivocar, si no, vull dir, es perd autoritat, per culpa d'uns fonaments més febles que suporten el govern.”
Tot i que questes consideracions ens esgoten la ment, la Providència, artesana experta, ens ajuda en les dificultats, oferint, ella i nosaltres, una sola solució, i ens mostra qui regnarà, pujant al vaixell del poder: Maurici, aquí al meu costat, persona de grans mèrits, que ha fet seus tots els importants reptes de l'imperi romà, tot una garantia de sentit comú en el maneig del poder. Avui el veureu investit emperador i estic tant convençut d'aquesta decisió cabdal (i no he perdut l'enteniment) que, a més a més de l'imperi, li confio la meva filla. Deixant-vos la confiança que ve d'una tan gran assegurança natural, m'emporto com a viàtic aquesta satisfacció per al llarg viatge que sabeu.”
Vosaltres sou els meus testimonis fidedignes d'aquest acord únic, des de la vostra experiència de quan hem portat les regnes de l'imperi i ell ha cavalcat al costat nostre amb molt criteri.”
I vós, Maurici, feu del vostre regnat l'epitafi més bonic en meu honor. Decoreu el meu mausoleu amb la vostra excel·lència i no traïu les expectatives de qui va creure en vós, sense desconsiderar les vostres capacitats ni oblidar la vostra noblesa d'ànim. Agarreu amb intel·ligència la brida de l'imperi i aguanteu amb saviesa el timó del poder. El poder de l'emperador és un bé sublim i insegur: pot aixecar el genet i en la seva lògica pujar-lo al cel d'una bufada. Teniu en compte que no sou el més savi, per bé el destí us ha reservat el màxim, per sobre de qualsevol altre. Perseguiu l'aprovació dels súbdits, no pas la por i, en comptes de l'adulació, respecteu-ne la desaprovació, com a mestra incomparable: el poder sense crítica tampoc no aprèn. La justícia us sigui consellera abans que els vostres ulls i governi les activitats diàries. Com que sou savi, per vos ha de ser igual vestir-vos de púrpura que fer-ho amb una tela barata, i heu de pensar que la corona no tindrà més valor que uns pedrolins de la platja. Odiós és l'esplendor de la púrpura i és bo recomanar a qui governa, de moderar-se en l'èxit i no exaltar-se ni tornar-se arrogant en la trist indumentària de l'emperador. El ceptre de l'imperi no exigeix exercir el poder entre els plaers, sinó ser servidor entre els honors.”
La sensibilitat ha de moderar l'ira, i la por, la prudència. La naturalesa ha donat uns cabdills fins a les abelles i reforça l'abella reina amb un fibló i, amb això, d'alguna manera en referma el domini instintiu, per poder picar qui no estigui executant les ordres correctament. Però el seu no és un fibló “de tirà”, més aviat és d'utilitat pública, equitatiu. Imitem doncs la naturalesa, si més no, fins que la lògica no ens pugui aportar quelcom encara millor. Jo proposo això. Vós, tindreu l'autoritat imparcial en la vostra opinió, com un jutge, que ha de reconèixer els mèrits i menysprear la maldat.”
Quan l'emperador acabà el discurs, els presents estaven plorant a llàgrima viva, uns s'afligien per la pena, per tenir-hi un lligam afectiu evident; altres, es planyien per compassió: l'adversitat ama fer els espectadors partícips del dolor.
L'emperador aixecà llavors la corona i la capa doble de púrpura i en vestí el Cèsar5. Va córrer un fort brogit d'aprovació entre el poble: hi havia qui estava entusiasmat amb l'elecció feta per l'emperador i colpit pel seu sentit comú; algú altre admirava l'elegit per postular-se per a tan alta responsabilitat; però tothom estava extasiat amb Déu, impulsor d'aquells fets, i inspirador de les decisions de tots dos. Quan ja s'havia complert el gran i extrem objectiu de l'emperador i s'havien celebrat els ritus de proclamació segons les consuetuds imperials, Tiberi se'n tornà a ajeure's.
1 μελαίνη χολή. Segons Teòfanes (256, 11-13), la malaltia de Tiberi va ser provocada per menjar un plat de mores.
2 παισὶν ἰατρῶν.
3 Joan IV Nesteutes (582-594).
4 Κυαίστωρ: Quaestor Sacri Palatii: cap del consistori imperial i ministre de justícia.
5 El Cèsar és en època tardoimperial i bizantina el designat a la successió.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 39-43)