Bardanes va dir doncs que no fessin cas de les paraules d’aquell home i el dinou de juliol de l’any 803 [1], després d’haver reunit una gran força contra l'emperador Nicèfor i desprès de convèncer amb les seves paraules quatre dels seus temes [2], menys el tema dels Armenis (que no era gaire condescendent amb ell), va donar inici a la rebel·lió.
El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.
[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]
El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.
[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]
