Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

19 de juny del 2012

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 206-269)

    Plany d'Androcleu per Crisocroe
   El pare doncs, amb la túnica esquinçada, la cabellera tallada, la testa empolvorada de cendra, la cara esgarrapada, l'expressió dolguda, inicià, infeliç, un plany1 ple de dolor: 'Filla! Nena! arrancada tan d'hora d'aquí. Filla, descendència d'un pare infeliç, te n'has anat per l'enveja del destí maligne, sense nuvi, sense vestició, sense veure la cambra dels nuvis, el teu pare no t'ha encès la teia nupcial, ni ha entonat amb veu melodiosa el cant dels esposos. Has estat collida - ens han tret l'encant del teu rostre - en el ple de la primavera, i el destí ruïna dels mortals no ha esperat la verema.
Joiell de ta mare, cor de ton pare, arbre de colors vius, garrit, bonic, gran, florit en va, baldament ple de la vida. Quina fera salvatge, quin lleó de rugit temerari, de pel eriçat i coll dret, ha saltat de la màquia, ha baixat la muntanya, arrencant-te quan encara no portaves els fruits? Jo nodria la vana esperança de trobar el meu final sota la teva ombra, de tenir protecció amb les teves branques boniques. Però això ha canviat tràgicament i s'ha tornat quelcom dolorós.
I si hagués estat natural la manera com s'ha mort, jo hauria plorat igualment al crit2 més commovedor que hauries fet en l'abraçada sincera d'un pare (i cóm no ho faria un pare amorós davant la mort de la seva estimada i única filla?), però el plor tindria fi i jo tindria un límit al dolor: podria trobar un remei als gemecs per ser dolor natural, normal. Ara, la mort de la meva Crisocroe no és normal ni natural, aliena a qualsevol llei humana. Noia, on se'n ha anat l'encís del teu rostre? El cap ha estat trencat per la pedra, glopades de sang n'enfosqueixen l'encant, s'han perdut l'aspecte, el dibuix ben traçat, la forma humana.
Cratandre malparit, quina immensa descaradura, bandoler sense llei, quina índole feroç, quina manera més vil, més perversa, més cruel, més estúpida de matar una noia així. Porto dins meu ensurt i desconcert: per què la pedra, desviant-se (com rebent un missatge de la natura), no ha matat justament el llançador, i en canvi ha colpit sense pietat Crisocroe? Tu, el seu depredador i assassí, aviat trobaràs la justa mort que et correspon, un cop hagi plorat el dol com cal i dipositat la noia al sepulcre (no robaràs també les lleis ni mataràs els jutges amb una pedra), tu que has assassinat la meva filla, llançant-li l'odiosa pedra amb un gest menyspreable, moriràs tristament, apedregat, com un miserable.'

1Τραγῳδία: no està al Montanari amb aquest significat, però és clar que es tracta d'un θρῆνος.
2 ἐρυγή es tradueix com F. Conca, utilitzant el Lèxic d'Hesiqui, 6068, com a model.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 206-269]

12 de juny del 2012

Jordi Gramàtic: Epitalami

Bufa una brisa nupcial
i sona una música;
de prompte, els cants de les Gràcies trenen
la manta nuvial d'Afrodita.

Eros, que es mofa de tot
i lliga estirp amb estirp,
del buirac generós
gita el dard del desig.

Hi és el vell Nil1,
el cap coronat de roses,
bellugant els peus blancs
per ballar amb els joves.

Apol·lo, rei de la cítara,
entona un cant de nuviatge;
hi són les Muses boniques,
celebrant, amb Bròmios2, les núpcies.

Per això surto feliç –
un cop escrit el poema –
a ballar amb els joves,
car he acomplert el costum de les noces.

1 Ciccolella destaca que la personificació del riu Nil junt a altres divinitats típiques dels epitalamis apareix als epitalamis d'un poeta egipcià: Diòscor.
2 Βρόμιος. Epítet de Dionís. També és sinònim de vi.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 573]

9 de juny del 2012

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (final)

 
M'acollí l'il·lustre Esteve,
el qui primer aixecà el trofeu,
el qui va veure sota un cel esquinçat
el Fill segut amb el Pare.

Beat, tu que ja has fet el camí de la benaurança
empenya'm a mi, Pau, cap al refugi de Crist.

A casa teva, m'hi amago,
Esteve, i imploro fremint
que Déu sigui propici
quan obri el judici.

Hades sota terra
amagarà tots els mortals,
amb tot, el nunci de vestit
rutilant durà llum a tothom.

Senyor de tots, morts i immortals,
tant de bo duguis Pau a ton palau, amb els teus.

Mare, com a fill estimat
que soc, et crido; vell pare,
quan ja no ploris, tant de bo
ens acompanyis en la joia eternal.

Arribares1 als anys juvenils
plens de joia, i et perdí com a fill;
vas trobar un segon pare,
Déu, que tot ho ha creat.”2

Ja heu ruixat l'himne de llàgrimes,
no l'amareu amb més plors:
per als morts, l'himne és un premi
i Déu se'n complau.

1 ἔλασας. Preferit a ελάσας de Matranga, segons Ciccolella.
2 En aquesta estrofa en 2ª persona l'autor intenta una mena de diàleg amb el seu pare. Els guionets són de Ciccolella.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

5 de juny del 2012

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (segona part)

Mira on corres, atura't,
mira com estàs assetjat pel podrit,
per més que corris
no fugiràs de la tomba

Fet i fet, el món és com pols,
boira, tempesta, cendra.
L'univers, com el vent,
recorda una bufada.

La terra m'amagà a ses entranyes
i ja no dic cap paraula:
el podrit em trava la llengua
i ha escampat els meus membres.

Qui ha inventat els turments?
qui ens ha cavat la tomba?
qui ens ha compost el plany?
L'odiós Adam, la bellesa d'Eva.

Tu, resplendor perenne de l'aurora,
Crist, salva'm dels cúmuls de cadàvers a les fosques.

Llençà el meu cos exànime,
s'endugué l'ànima al cel,
per presentar a Déu l'inventari
precís dels meus actes.

Escolta, quin increïble miracle!
Com una espiga verda, Déu
de nou em recollirà de terra,
d'allà abaix, a mi, la pols que veus.

El temps corre, què cerques?
El jutge, guaita, és a prop
per a castigar-te amb justícia
per tot el que has fet.

Pare, Déu pare meu,
que ets amo del respir de tothom
que vas crear amb tes mans,
neteja'm, salva'm del càstig.

Com faré que no cremi,
ai, amb l'onada abrusadora
la porqueria que m'he procurat?
He fet obres de palla1.

1 καλάμης γὰρ ἔσχον ἔργα: referència a Isaïes 1,31: "El qui anava confiat serà com palla, i les seves obres seran la guspira: cremarà tot plegat, i no ho apagarà ningú."

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

1 de juny del 2012

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (1)

El final de la vida és sense retorn,
no corris doncs endebades;
aquí, persegueix la virtut,
per trobar la pau més enllà.

La vida no és duradora,
és herba de fàcil pansir,
benestar imaginari,
petjades efímeres.

Mira com tot és pols, tot és cendre,
allò que és part del món serà part de la tomba.

La mare ha plorat de dolor
sobre el meu sepulcre
i, tan sols en mirar-ho,
la pena t'encongirà el cor.

Les tombes vessen de llàgrimes,
vessen de laments infinits:
qui s'aboca a un sepulcre
hi troba dolor.

Aixeca l'ull al meu
sepulcre i mira la terra:
Hades m'ha arrancat
com un tendre arbrissó.

Plutó insaciable, oberta
l'obscura mansió, se'm va endur,
a mi, Pau, com un verd
branquilló, podat abans d'hora.

La mort sega la beutat
del jovent, com blat immadur,
perquè, de veritat,
és una falç implacable.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]