Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

15 de setembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 1)

Els plans dels gots derrotats
   Quan Teïes, el rei dels gots successor de Tòtila, després de reunir les tropes i atacar Narsès i els romans amb totes les forces, va ser durament derrotat morint al camp de batalla1, els gots que havien sobreviscut –amb els romans que els encalçaven i els deixaven sense sortides– si bé turmentats per les seves incursions i malgrat que es concentraven en uns indrets àrids, van concertar un armistici amb Narsés2 amb la condició, d'una banda, de detenir amb garanties els drets sobre el seu propi territori i, de l'altra, continuar sent súbdits en futur de l'emperador romà. Quan això es va concloure d'aquesta manera, tothom pensava que era el final de les guerres a Itàlia, però, de fet, n'era el principi.

  Si haig de ser sincer, crec que la nostra generació no viurà el final d'aquests mals: els tindrem sempre amb tota la seva gravetat –si més no si la natura humana continuarà sent la mateixa– perquè, per dir-ho d'alguna manera, ens han acompanyat des d'un bon principi. I sens dubte la poesia n'està plena, tota la història n'està clafida, de guerres i de batalles, i no es troba explicat quasi res més que això. La causa crec que no n'és, com diu la gent, el moviment dels astres, el destí o certs influxos absurds; si el fat ho determinés tot, si s'eliminessin l'arbitri i la voluntat humanes, hauríem de considerar buits i inútils tots els consells, les habilitats i els aprenentatges i es tornarien inoperants i estèrils les expectatives de qui actua de la millor manera. Però tampoc, al meu entendre, no s'ha de considerar Déu com la causa de carnisseries i batalles. De fet, que la bondat per definició, protectora del mal, sigui sanguinària i bel·licosa, jo no ho crec pas, ni m'ho creuria si m'ho expliquessin. L'ànima humana, quan rellisca voluntàriament cap a la cobdícia i la iniquitat, ho omple tot de guerres i desordres; llavors és quan s'esdevenen innombrable calamitats, els pobles són devastats i surten milers d'altres desgràcies.

  I així també en aquest cas: els gots després de concertar el tractat i de separar-se, uns d'ells que abans vivien fins a sud del riu Po es mudaren a la Túscia i la Ligúria i on volia i solia viure cada un d'ells; d'altres es van moure més enllà, per la Venècia3 i els castells i ciutats dels voltants, escampant-se allà on ja eren abans. I quan van ser doncs allà, per bé que els convenia ratificar els acords amb els fets, apartar-se dels perills constants, mantenint els seus territoris al segur, i a penes prendre's un respir dels ensurts, ells, sense badar ni un moment, es llançaren de nou cap a la rebel·lió i es disposaren a donar inici a una nova guerra. I com que creien que ja no podien afrontar els romans tots sols, dit i fet, van buscar els francs, atès que consideraven que atacar tan bon punt es procuressin l'aliança dels pobles limítrofs i propers seria la millor opció per a ells en aquell moment, i d'allò més útil a la causa.

1 Autumne del 552 d.C. (Keydell, 9). Mons Lactarius, Procopi VIII, 37.
2 Narsés és el general romà. 
3 Entesa com a província romana Venetia et Histria.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 1]

Cap comentari:

Publica un comentari