Els plans dels gots derrotats
Quan
Teïes, el rei dels gots successor de Tòtila, després de reunir les
tropes i atacar Narsès i els romans amb totes les forces, va ser
durament derrotat morint al camp de batalla1,
els gots que havien sobreviscut –amb els romans que els encalçaven
i els deixaven sense sortides– si bé turmentats per les seves
incursions i malgrat que es concentraven en uns indrets àrids, van
concertar un armistici amb Narsés2 amb la condició, d'una banda, de
detenir amb garanties els drets sobre el seu propi territori i, de
l'altra, continuar sent súbdits en futur de l'emperador romà. Quan
això es va concloure d'aquesta manera, tothom pensava que era el
final de les guerres a Itàlia, però, de fet, n'era el principi.
Si haig de
ser sincer, crec que la nostra generació no viurà el final
d'aquests mals: els tindrem sempre amb tota la seva gravetat –si
més no si la natura humana continuarà sent la mateixa– perquè,
per dir-ho d'alguna manera, ens han acompanyat des d'un bon principi.
I sens dubte la poesia n'està plena, tota la història n'està
clafida, de guerres i de batalles, i no es troba explicat quasi res
més que això. La causa crec que no n'és, com diu la gent, el
moviment dels astres, el destí o certs influxos absurds; si el fat
ho determinés tot, si s'eliminessin l'arbitri i la voluntat humanes,
hauríem de considerar buits i inútils tots els consells, les
habilitats i els aprenentatges i es tornarien inoperants i estèrils
les expectatives de qui actua de la millor manera. Però tampoc, al
meu entendre, no s'ha de considerar Déu com la causa de
carnisseries i batalles. De fet, que la bondat per definició,
protectora del mal, sigui sanguinària i bel·licosa, jo no ho crec
pas, ni m'ho creuria si m'ho expliquessin. L'ànima humana, quan
rellisca voluntàriament cap a la cobdícia i la iniquitat, ho
omple tot de guerres i desordres; llavors és quan s'esdevenen
innombrable calamitats, els pobles són devastats i surten milers
d'altres desgràcies.
I així
també en aquest cas: els gots després de concertar el tractat i de
separar-se, uns d'ells que abans vivien fins a sud del riu Po es
mudaren a la Túscia i la Ligúria i on volia i solia viure cada un
d'ells; d'altres es van moure més enllà, per la Venècia3
i els castells i ciutats dels voltants, escampant-se allà on ja eren
abans. I quan van ser doncs allà, per bé que els convenia ratificar
els acords amb els fets, apartar-se dels perills constants, mantenint
els seus territoris al segur, i a penes prendre's un respir dels
ensurts, ells, sense badar ni un moment, es llançaren de nou cap a
la rebel·lió i es disposaren a donar inici a una nova guerra. I com
que creien que ja no podien afrontar els romans tots sols, dit i fet,
van buscar els francs, atès
que consideraven que atacar tan bon punt es procuressin l'aliança
dels pobles limítrofs i propers seria la millor opció per a ells en
aquell moment, i d'allò més útil a la causa.
3 Entesa com a província romana Venetia et Histria.
[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 1]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada