Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (9-23)

L'arribada dels gots, el setge de Ravenna i el Po

Al mateix temps també els gots, tot i haver pogut colonitzar la Tràcia per concessió de l’emperador, entraren en guerra amb els romans. Els acabdillava Teodoric, un patrici que a Bizanci havia ascendit fins al càrrec consular. Però l’emperador Zenó sabia com reconduir la situació: l’exhortà a dirigir-se cap a Itàlia i obtenir per a si i els gots el poder suprem sobre l'imperi occidental, lluitant amb Odoacre. Deia que, especialment per un que havia arribat al rang de senador, era millor per ser padró absolut sobre romans i italians, atacant-ne el rei, que afrontar un perill tan gran, fent la guerra a l’emperador. La recomanació agradà a Teodoric que inicià la marxa cap a Itàlia; el seguien els gots, amb fills i dones als carros, així com tots els estris que eren capaços de portar. I quan es van trobar a la vora del Mar Adriàtic- que de cap manera eren capaços de travessar per falta d’embarcacions- iniciaren la marxa, recorrent el camí vora el mar, passant pel país dels Taulantis i altres pobles. Els homes d’Odoacre malgrat haver anat al seu encontre, es tancaren amb el seu rei a Ravenna i a les ciutats fortificades més forts a l’abast després de perdre unes quantes batalles. Els gots, iniciaren el setge i conqueriren totes les places fortes, cada una de la manera que demanava la situació, però no aconseguiren expugnar, ni amb la negociació ni amb la força, ni la ciutadella de Cesena, a tres-cents estadis de Ravenna, ni la mateixa Ravenna, que era on es trobava també Odoacre. Ravenna està al fons d’un pla obert cap a un extrem del Mar Adriàtic, distant dos estadis de la costa. Sembla no fàcilment atacable per mar ni tampoc per terra amb la infanteria. Els vaixells no poden de cap manera atracar a les seves costes perquè el mar mateix representa un obstacle, ja que crea bancs de sorra no inferiors als trenta estadis. La platja en aquell indret de mar, encara que als navegants sembli molt a prop, resulta estar llunyíssima. A més a més, per a la infanteria no és accessible per enlloc. En efecte, el riu Po -que anomenen també Eridà i baixa de les muntanyes cèltiques¹-, uns altres rius navegables i uns aiguamolls rodegen la ciutat per totes bandes i en fan una illa. Allà hi té lloc cada dia un fenomen insòlit i amb les característiques següents: al matí ben d’hora, el mar, prenent forma de riu, penetra el continent per un trajecte d’un dia de camí d’home lleuger de pas i es torna navegable al bell mig de la terra ferma, per desfer novament aquesta mena de braç de mar quan, més o menys ben entrada la tarda, inverteix la direcció i dirigeix el corrent cap a si mateix. Llavors els qui han d’introduir provisions a la ciutat o n’hi han treure per a algun mercat o per qualsevol altra raó, carreguen les barques, les baixen a la zona on sol formar-se el braç de mar i esperen la marea. Quan hi arriba, les barques se separen poc a poc del fons i comencen a flotar, mentre els mariners, preparats per a l’acció, ja poden navegar. Aquest fenomen no té lloc només allà, sinó que s’hi estén de manera contínua per tota la costa, fins a Aquileia. No sol tanmateix esdevenir-se constantment amb la mateixa intensitat, ans al contrari, quan la llum de la lluna és més feble, tampoc és forta l’entrada del mar; mentre que normalment la marea és especialment vigorosa després del segon quart lunar i fins a la següent fase. Les coses són doncs més o menys així.

1 Els Alps.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 9-23)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (1-8)

Caiguda de l'imperi romà d'occident

Els afers africans es van doncs desenvolupar així per als romans¹. Passaré ara a tractar la guerra gòtica, recordant primer tot el que havia succeït als gots i als italians abans que comencés.

Mentre a Bizanci regnava Zenó, a occident regnava August, anomenat Augústul pels romans amb diminutiu perquè, tot i ser encara adolescent, havia obtingut l’imperi que el seu pare Orestes, persona de gran intel·ligència, administrava en nom seu. Els romans, tenien una aliança prèvia amb Sciris, Alans i altres pobles gòtics, d’ençà que els havia tocat patir per culpa d’Alaric i Àtiles allò que ja he explicat en els llibres anteriors. En la mesura que creixia el pes dels bàrbars entre ells, la importància dels soldats romans anava declinant ràpidament, i sota el nom, formalment correcte, de “aliança” eren sotmesos al lideratge dels estrangers. Així que els bàrbars en moltes qüestions se'n sortien amb la seva sense obligar-los, gràcies a bona voluntat d'aquells, però al final ja reclamaren l’assignació del conjunt de les terres itàliques. En realitat, exigien a Orestes que els en donés la tercera part i, com que no hi estava gens d’acord, el mataren sense gaire miraments. Entre ells hi havia un que es deia Odoacre i pertanyia a la guàrdia imperial²: doncs bé, els va prometre de dur a terme el que planejaven, en el ben entès que el col·loquessin en el poder. Un cop obtingut així el manament suprem, no va fer cap mal a l’emperador i el deixà viure la resta de la seva existència com a ciutadà particular. Amb el lliurament als bàrbars de la tercera part de les terres i el sòlid suport guanyat d’aquesta manera, mantingué el poder durant deu anys.

1 Es refereix als fets narrats en els dos llibres de Les guerres vandàliques

2 La de Ròmul Augústul.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 1-8)