Teofilacte Simocatta: Històries (I, 8)

Una nova ofensiva dels àvars

A l'inici de la tardor, els bàrbars trencaren els pactes un cop més, violant la pau de manera flagrant i no em em puc eximir d'explicar-ne les causes. Un escita¹ amb el sobrenom de Bookolabra (si voleu conèixer allò del sobrenom més clarament, el traduiré a l'idioma grec. Descobrirem, traslladant l'escita a la llengua noble, que la traducció és “mag” o, el que és el mateix, “sacerdot”). Aquest senyor doncs va cometre una gran imprudència: anar-s'en al llit amb una de les dones del Khagan; atret per l'esquer d'un petit plaer, va caure en la gran xarxa de la mort. Intuí que el delicte d'alguna manera seria descobert i que patiria els dolors de la ben coneguda prova². Subornà llavors set súbdits gèpids i intentà trobar refugi al poble dels orígens, els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs. Mentre travessava el Danubi dirigint-se cap a la ciutat de Libidina, va ser descobert per un oficial de l'exèrcit romà, de guàrdia a la vora del riu. Explicà doncs a quin poble pertanya, quina era la seva ocupació anterior i la passió que l'havia empès fins allà. Atès que semblava creïble en la narració de les seves desventures, l'oficial l'envià davant l'emperador. Així que, els àvars consideraren trencats els acords amb els romans. La guerra recomençava, quan Targici encara era a la ciutadella imperial, en qualitat d'ambaixador, per cobrar el tribut anual als romans que el tractat determinava per al Khagan. Això provocà el lògic enuig de l'emperador perquè entenia que els àvars li havien fet beure aigua a galets: un exigia de cobrar un tribut anual i de gaudir dels beneficis del tractat, i l'altre continuava fent, tot saquejant el continent i aterrant ciutats. Llavors va fer deportar Targici a Calquitis³, on el tractaren amb duresa durant sis mesos: com que, fins a aleshores a l'emperador no li canvià humor, l'ambaixador va estar constantment sota l'amenaça de la condemna a mort.

Els soldats del Khagan s'acarnissaren amb els camperols d'Escítia i Mèsia, sense fer excepcions, i conqueriren moltes ciutats: Rateria, Bononia, Aquis, Dorostolon, Zaldapa, Pannasà, Marcianòpoli i Tropaion. Les operacions li presentaren no poques dificultats, atès que no va sotmetre aquests poblats sense suar, com si res, malgrat la seva gran idea de fer un atac d'improvís, sent frenat per un mal que no té rivals: la indolència. L'emperador mentrestant anomenà Comentiol comandant, amb poder militar absolut.

1 Nom genèric que pot significar vàries coses.

2 No està gens clar què és. Jo crec que es tracta d'una ordalia.

3 Χαλκῖτις en el text. Gr. modern: Χάλκη (Halki). El nom en turc és Heybeliada. És una de les nous Illes del Príncep, Πριγκηπονήσια (Gr. modern), Πριγκήπων νήσοι (Gr. antic). Les més importants són Πρώτη, Αντιγόνη, Χάλκη, Πρίγκηπος. Situades davant la costa asiàtica de Constaninoble. En època bizantina eren seus de monestirs i llocs de deportació.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 53-55]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 7)

Els eslaus col·laboren amb els àvars

És a dir, [els àvars] van empènyer els eslaus a l'atac, que arrasaren grans extensions del territori romà i quan s'afuaren contra l'anomenada Gran Muralla¹, apareixent tots alhora de manera sobtada, van provocar una carnisseria. Tot preocupat per això, l'emperador va reforçar la guàrdia a la Gran Muralla, fent sortir de la ciutat la seva guàrdia personal, amb el propòsit d'improvisar una mena barrera d'allò més “notable”². Justament aleshores Comentiol va rebre l'important grau de taxiarca³, llavors atacà per Tràcia i en va foragitar el gros dels eslaus. Arribà fins i tot a l'anomenat riu Ergínia, plantant-se d'improvís davant dels eslaus, i els va envestir amb energia provocant-los baixes a dojo. Desprès que, arran d'aquesta acció, va ser nomenat de nou general per l'emperador, el van fer tornar, carregat de condecoracions romanes i duent el grau militar conegut pels romans amb el nom de comandant del praisenton⁴.

Passat un temps, amb el retorn de la primavera va reunir les forces romanes i, tot dirigint-se cap a Adrianòpoli, es va trobar pel camí Ardagast amb un gran exèrcit eslau. Duia molts presoners, com a presa de guerra, i un ric botí. Després de passar la nit despert arribà de bon matí a prop del castell d'Ansinos on afrontà els bàrbars, amb valentia. L'enemic, obligat a retirar-se, girà cua, sent empès fins i tot fora de l'Àstica; i un dia radiant brillà per als presoners gràcies al coratge romà. El general entonà llavors un himne de victòria i va fer erigir un monument al triomf.

 

1 La Muralla d'Anastasi o Grans Muralles és una fortificació situada a 64 km a l'oest de Constantinoble, construïda pels Bizantins durant finals del 5è segle. Originalment uns 56 km, s'estén de Skelesi Evcik a la costa de Mar Negra a través de la península de Tràcia fins a la costa del Mar de Marmara a 6 km a l'oest de Silivri (antic Selymbria)..

2 La guàrdia personal de l'emperador era formada per gent de la classe propera al poder.

3 És un càrrec creat per Maurici mateix. Segons l'Strategikon, el taxiarca mana els Optimatoi, un cos cavalleria d'elit format per efectius estrangers (Kazhdan ODB, s.v.).

4 Magister militum praesentalis. El comandant de les tropes estacionades a prop de la capital (W. & W. 29).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 52-53)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 6)

L'ira del Khagan

Quan aquest gran home terminà els seus retrets carregats d'arguments, la sang en ebullició va remoure la fúria del Khagan, se li va enrogí tota la cara, dels seus ulls, asafranats per la flama de la indignació, i de tot el seu posat es desprenia que no tindria pietat dels ambaixadors. Jutjant per aquelles celles, tan aixecades que gairebé passaven el front, un perill enorme amenaçava Comentiol a causa de les seves paraules. I efectivament, aquell home, sense tenir respecte pels ambaixadors, exposà Comentiol a la infàmia de les cadenes, li tancà els peus en la presa d'uns grillons de fusta, esquinçà la tenda de l'ambaixador i llavors l'amenaçà de condemnar-lo a mort, emparant-se en una llei local. El dia després estava de millor humor i els nobles àvars li donaren consells i, amb paraules persuasives, el van convèncer, sense que ell se n'adonés, a no condemnar a mort Comentiol, i que n'hi hauria prou amb humiliar els ambaixadors, només amb les cadenes. El Khagan doncs s'hi va avenir i els envià a l'emperador amb infàmia, concedint-los inesperadament la llibertat.

L'any següent Elpidi, elegit i enviat un altre cop com a delegat, quan va ser a la seva presència, digué al Khagan que era necessària la participació d'un delegat que l'acompanyés davant l'emperador, per tal de renovar el tractat de pau i augmentar l'import acordat amb vint mil sòlids¹ addicionals. El Khagan, acceptà la proposta i envià Targici, persona molt ben considerada entre el poble àvar, amb Elpidi, a la presència del Cèsar. Es presentaren tots dos davant l'emperador i va haver-hi acord: es va convenir que els romans havien d'afegir vint mil sòlids més als vuitanta mil i, en el cas de desdir-se'n, en rebrien guerra a canvi. Així l'acord semblava d'alguna manera trobar terreny favorable i s'iniciava una treva en el conflicte.

Tanmateix, al cap de poc temps, el bon estat de la pau precipita i els àvars tornen a atacar els romans, però no obertament, sinó més aviat de manera deshonesta, amb l'engany. 

1 Χρυσοῦς (adj.): lit.: peça o moneda d'or. Des del regnat de Constantí la moneda d'or oficial és el sòlid.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 50-52)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 5)

El discurs de Comentiol

“Khagan, els romans creien que vos teníeu temor dels déus i respectàveu la sal dels juraments, que mai us desdèieu de compromisos i acords, ni cap camí de pau es perdia per culpa vostra; i no només això, sinó també que teníeu presents les nombroses donacions fetes per l'emperador i l'amabilitat romana, i que no us oblidàveu de la seva generositat o, més ben dit, l'hospitalitat envers els vostres avantpassats, ni tampoc toleràveu que cap poble subaltern vostre faltés al respecte dels romans.

És certament convenient que qui mana sigui, de fama i de fet, més savi que els seus súbdits, és a dir que com més poder tingui més ha de destacar per les seves virtuts. Doncs bé, els romans, amb la bona voluntat que deriva d'un acord de pau, han oblidat els horrors i tots els abusos patits per culpa vostra i, demostrant una generositat molt superior a la de qualsevol altre poble, no han emprès cap acció de represàlia. Havien valorat molt millor per al futur la no intervenció, després de totes aquelles violències comeses i van declarar que s'abstindrien de revenges.

Però, atès que menysteniu la lleialtat, l'ull de la justícia és cec, els peus de la providència coixegen i no són capaços de donar una justa compensació a qui és víctima i, és més, Déu és per a vós voluntat sense solta ni volta, els romans no s'oblidaran dels mèrits propis: duran de veritat la guerra a tots els fronts i us provocaran innombrables baixes. Per a ells és en realitat més desitjable la guerra que la pau, excepte quan és l'enemic que vol una treva. D'altra banda, quin poble sobre la terra s'ha cobert més de glòria lluitant en pro de la llibertat, de l'honor, de la pàtria i dels fills? Si fins entre els més humils dels ocells, hi ha guerra sense treva i lluita furibunda, per a no sucumbir un o l'altre, per no cedir un a l'altre, què creieu doncs que sigui per als romans, el poble més guerrer de tots, l'imperi més notable? No és fàcil d'infravalorar, llevat potser al principi. No presumiu d'èxits aconseguits avui en dia amb trampes i mala fe, ja que potser el que s'ha d'aplaudir en els èxits és la grandesa d'ànim. Ser arrogants per coses mal fetes ha de considerar-se un pecat, no pas un honor.

Molt grans són les demostracions d'insensibilitat que acabeu de donar, però enorme és també la força dels romans, la cura que hi posa l'emperador, el suport dels pobles aliats, el pes dels recursos i, quant a la fe, és la més pietosa entre les de tots els pobles de la terra i doncs la més poderosa. Preteneu afrontar aquest poble, sense més ni més, i no us preocupa què en podria derivar. Quina mena de reputació podreu aportar fins i tot als vostres veïns, després de faltar-li al respecte als romans? Quins avals us resten per oferir? Maltracteu els vostres déus: infringiu els acords, impugneu els tractats, els justos pateixen de tot per culpa vostra i tampoc canvieu d'actitud davant uns dons de tot respecte. Deixeu-nos en pau! No convertiu aquest moment positiu en buida xerrameca per la vostra actitud ofensiva amb qui, sense haver fet res de dolent, només té la culpa de ser veí vostre.

Heu de tenir respecte per aquest nostre sòl romà, més que per la vostra alta dignitat: va ser la vostra salvació, us va obrir els braços quan éreu un apàtrida, us va acollir, a vós, un estrany, un foraster, quan la vostra fracció, després de rebel·lar-se, se separà de la tribu oriental originària. No trenqueu el bonic vincle d'hospitalitat, no reneguin els homes de la solidaritat, ni tampoc expliqueu a qui us escolta que us fa fàstic el respecte als déus, causa, segons vós, de tots els mals.

I si us agraden els diners, els romans ja han complert en aquest sentit: aquesta és gent noble, considera una riquesa la generositat i la munificència. Teniu a disposició una terra vasta que pot créixer molt més encara, tant que no anirà estreta als seus habitants ni als nouvinguts. Torneu doncs al vostre territori que us ha estat donat pels romans i no desvieu l'exèrcit més enllà dels confins.

És a dir, el vent, per impetuós que bufi, no pot fer res amb un arbre fort i alt, de capçada gran i tronc ferm, amb arrels plenes de vitalitat i d'ombra densa, que les estacions i l'aigua fan créixer, ja sigui regant-lo a través de canals, o bé mullant-lo i abonant-lo amb els xàfecs del cel. Qui vulgui posar el peu imprudentment més enllà de la seva terra, recuperarà tard la saviesa, juntament amb el càstig escaient, perquè no podrà suportar la deshonra, més penosa que la seva desgràcia.”

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 48-50)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 4)

Llavors, quan l'emperador s'hi negà iradament, [El Khagan] trencà els acords i va fer volar pels aires els tractats: de sobte, agafa la trompeta preada per la guerra i crida el seu exèrcit. Es llançà doncs sobre Singuedó¹ que tot d'una havia quedat sense defensa i sense enginys de guerra, per la relaxació difosa d'ençà que Tràcia estava en pau: la pau no vigila i no suporta fer previsions. Es trobà molta gent de la ciutat acampant a les vinyes, on l'empenya la collita: era estiu i es buscava allò necessari per viure.

Aquell bàrbar, en tot cas, no conquerí tan fàcilment la ciutat; la pugna a les seves portes va ser dura, amb molts àvars morts, i ell n'obtingué, com en diu la dita, una victòria Cadmea². Saquejà moltes més ciutats, fàcilment i sense patir: la crueltat, per cert, era increïble i del tot inesperada. Després de conquerir Augusta³ i Viminacium⁴ (unes boniques ciutats tributàries de la Prefectura de l'Il·líric), es desplaçà immediatament i assetjà Anquíalos⁵, tot devastant-ne les viles dels voltants. Expliquen tanmateix que salvà les termes. Si més no ens ha arribat la història que les dones del Khagan s'hi banyaven i, per recompensar el profit que n'havien tret li demanaren de no destruir el balneari. S'explica que aquestes termes fan bé a qui s'hi banya, i ajuden a millorar la salut.

Al cap de tres mesos, els romans enviaren al Khagan una delegació per per negociar una treva. Hi van enviar Elpidi, un home qua havia ascendit a l'honor de senador, després de ser governador de Sicília amb el càrrec de praetor: un poder que no era poca cosa entre els romans. El van fer acompanyar per Comentiol, un oficial de la guàrdia imperial, que els romans en llatí anomenen scribo. Ambdós anaren a reunir-se amb el Khagan a Anquíalos i, segons les instruccions rebudes, intentaren trobar un acord. Però aquell era incapaç d'admetre les violacions de les regles que havia comès i fins i tot amenaçava, amb força arrogància, d'abatre les anomenades Grans Muralles. I mentre que Elpidi baixava el to de les seves paraules per no donar més força a la prepotència creixent, Comentiol va donar un assaig de la seva noble elocució i, tot esposant la dignitat romana, pura com una esposa casta, i sense deixar-se desviar per llagoteries adúlteres, pronuncià, a la presència dels nobles àvars i del Khagan, el discurs que segueix.

[CONTINUARÀ] 

1 Σιγγήδων: Singidunum, l'hodierna Belgrad. W. & W. Consideren no real l'asserció de Teofilacte sobre la indefensió de la ciutat.

2 És una expressió d'origen herodotea (I, 166) per definir una victòria amb enormes pèrdues.

3 Αὐγοῦσται: No identificada.

4 Βιμινάκιον: L'hodierna Kostolac, a 70 km de Belgrad, a la ribera dreta del Danubi.

5 Podria ser l'actual Bursa, a la costa del Mar Negre.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 46-48)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 3)

Els àvars

Posaré finalment el fil a l'agulla, teixint la tela de la història i, repassant les guerres amb els bàrbars, començaré primer narrant les operacions militars contra els àvars, per proximitat dels fets i pertinència en l'economia del relat¹.

Aquests en més d'una ocasió havien intentat cops de mà de gran violència. Són un poble hun² que viu a la vora del Danubi, la més deslleial i cobdiciosa de les ètnies nòmades. Enviaren una delegació a l'emperador Maurici, només perquè s'havien quedat amb la ciutat més gran que es deia Sirmium i era molt coneguda: els romans d'Europa se'n omplien la boca i la celebraven. Havia caigut poc temps abans que l'emperador Maurici pugés al tro dels Cèsars, revestint-se de la púrpura i de les responsabilitats pròpies de l'imperi romà. L'il·lustre Menandre n'explica el com amb eficàcia i jo no tinc el temps d'analitzar en detall aquells grans llibres i, “quan és ben clara una història, contar-la una altra vegada”³ o perdre el temps embrutant-ne el resultat literari.

Quan ja la ciutat estava en les mans dels huns, es va concloure un acord pel qual els enemics acceptaven parar les operacions militars i procurar iniciar una treva. El tractat era tanmateix molt humiliant per als romans; en efecte, després d'un colofó tan roí, es van establir com uns àrbitres i, com a demostració d'estima pel huns, els lliuraren magnífiques donacions i acceptaren pagar vuitanta mil monedes d'or anuals en argent i vestits.

El tractat no va anar més enllà dels dos anys per l'arrogància del Khagan⁴ -així l'anomenen els Huns- amb els romans. Hi ha una història sobre ell que va circular abans que trenqués la treva: els romans criaven animals de grans dimension; així, ell havia demanat a l'emperador que en fes venir algun exemplar perquè el pogués observar. L'emperador, més aviat amb la intenció de fomentar-ne l'amor pel coneixement, li ho concedí perquè pogués estudiar els elefants i li envià l'exemplar més notable entre tots els que estava criant. Però en veure l'elefant, un exemplar de l'Índia, el Khagan va interrompre la demostració i ordenà que el tornessin al Cèsar, per l'espant o el menyspreu, no ho sé pas dir, i no ho podria dissimular. A més a més insistia fins a l'avorriment que el Cèsar encarregués uns artesans de fer-li un llit daurat i que li enviés: tan amunt l'havia col·locat la gran sort del moment. L'emperador va fer fabricar el regal i l'envià amb gran pompa. Aquell, desafiant com ningú i fanfarronejant, com ofès pel poc valor del regal, el restituí a l'emperador com si aquell llit d'or, absolutament ostentós, fos una cosa barata i ordinària. Però sobretot exigí dels romans que li aportessin vint mil monedes d'or cada any, ultra les vuitanta mil que ja li donaven.

1 No s'acaba d'entendre. Per cronologia, tocaria a les guerres perses, però Teofilacte deu estar pensant a un altre ordre.

2 Segons Whitbiy i Whitby, en realitat els Àvars no eren huns.

3 És el 457 de l'Odissea 12. Traducció de C. Riba (ed. 1948).

4 És el nom que utilitzen el Àvars, Khagan, gran khan o khan dels khans, propi de la llengua mongola i turca. És un equivalent de l'emperador.

 (Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 44-46)