Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (284 - 358)

 Lament de Drosil·la

  Així, mentre Caricles intentava agafar la son, Drosil·la jeia a l’habitació de Crisil·la reservada a les noies i plorava d’un plor amarg, des del cor – la son agraïda escampada pels ulls no podia apoderar-se’n – i deia: “Ànima meva, Caricles espòs, espòs Caricles, i només de nom, perquè al cor gairebé no hi tens Drosil·la, oblidant, per les desgràcies que ens enfronten, la nostra lliure promesa i el déu que fa temps em va unir amb tu, Caricles, però era només una promesa. Drosil·la en canvi plora sense consol per Caricles, inundada de llàgrimes, i es queixa de tu i encara més del Destí¹, que s'ha oblidat de qui t’ha estat promesa. Per mal que el Destí homicida, Caricles, t’ataqui, o ataqui en lloc teu la verge Drosil·la, tan durament com per trencar i partir en dos la nostra unió indivisible – per què, Destí maligne, no estàs tip dels treballs que ja hem sofert i del càstig a què estic sotmesa i em tanques en canvi lluny de Caricles? Millor que la llum hauria estat la foscor del presidi si hagués estat condemnada a estar-hi amb ell, ahir mateix l'hauria seguit a la càrcer – no ens hem d’abatre, Caricles, per mal que el Destí ataqui tan fort per separar dos amants, ordint dividir-los, i estigui ansiós, ai, de trencar-ne, per fi, el compromís de ser una única cosa; ni ens hem de resignar a l’oblit, sinó, encara més, ens hem de vestir amb molt de coratge davant el Destí homicida. Però tu mentrestant dorms i no plores Drosil·la, i ella gemega i jura pels déus de no separar-se mai de Caricles. L'heura és difícil d'arrancar de l'alzina: avesada a la unió, des que encara és un brot, s'hi amalgama i sembla un sol cos amb doble vitalitat. Així és Drosil·la amb l'estimat Caricles, un cos, un sol pensament, una ànima, tot i que ahir, amb la taula parada, era clar que Cràtil anava alimentant un amor insà, llançant-me mirades malignes. Ah, Caricles, com estimo aquest nom! Com podran acabar les nostres desgràcies? Ara penso, malgrat separada de tu, que és un petit consol poder veure encara que només la presó on t'han tancat – sí, és molt poc – i saber, si més no, on et trobes, on dorms, on seus. Deixa corre la son, si és que pots dormir, pensa a Drosil·la: ella plora, gemega per tu; plora! gemega! estigues trist com ella²! Però és cert, Caricles, no vas brotar d'algun roure; sé que gemegues i plores i en el cor de la nit no et pots adormir, pensant sempre a la jove Drosil·la. I ara, Son, agafa'm una estona també, potser tinc un somni on veig Caricles, el meu amor, i em consolo; als amants que es desitgen, sovint, quan no es veuen de dia, els agrada unir paraules i alens quan somien.”

   I mentre així gemia i es lamentava la jove Drosil·la, la llum del matí tornà pels captius que dormien, miserables, a les masmorres, si bé la profunda foscor d'aquelles podia sufocar i obscurir el dia.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Es tradueix en majúscula perquè en la novel·la comnena, com ja en la d'època romana, el destí/sort (τύχη) té característiques de divinitat omnipotent, a la mercè de la qual estan subjectes els protagonistes; com posen en relleu diferents autors (Hunger, Beaton, etc.), és un clar símptoma del sentiment pessimista que amara l'època comnena, després de la derrota tan dolorosa de Manzikert.

2 Συγκαηφία (συγκατηφιάω): és un quasi-apax que es troba un cop només en un altre autor contemporani (Miquel Itàlic).

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 284 - 358]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (258 - 283)

Amistat entre Caricles i Cleandre

   Amb Caricles que, sense parar, ordia els seu plany cortrencador per Drosil·la, hi era un bon noi, de veu melodiosa i noble aparença, company de presó, un estranger presoner com ell¹, que, assegut al seu costat, intentava pal·liar-ne les penes que patia amb aquestes paraules: “Caricles, para de plorar d’una vegada! Parla, respon, és que pots atenuar la càrrega feixuga del desànim fent sortir les paraules de forma espontània. Les paraules són la medecina de tots els dolors; certament l’ànima no sabria apaivagar els focs dels turments d’altra manera, sinó desviant-ne la causa cap a algú que consoli qui està patint.”

   “Tens raó, Cleandre,” va dir Caricles, “de veritat el teu consell, per si sol, basta per atenuar les meves penes, gairebé del tot. Ja és nit com veus i convé deixar-me convèncer per la nit, amic. Deixa que, un cop sol, em fiqui al llit, per si mai m’agafa un xic de son als ulls i puc oblidar per un moment les meves penes. Demà, passada la nit, sentiràs els treballs de Caricles.”

1 Συμφυλακίτης: Es tradueix segons Lampe s.v., no segons LSJ i Montanari (policia).

 [Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 258 - 283]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (207 - 257)

Lament de Caricles

   Un cop allà, doncs, al cap de cinc dies, van tancar els presoners i els mesclaren amb altres pobres reclusos capturats en saqueigs anteriors. Aquella gent, tancada en una presó, tirada al terra, agenollada, plorava el seu trist destí; li deien benaurat i digne d'elogi només a qui l'espasa li havia fet la tasca mortal i a la seva mort li deien la benefactora. L'ànima ja no ama la vida quan passa, una i altra vegada, per dolors massa grans. Drosil·la, desventurada i infeliç, lluny de Caricles – el seu espòs només de paraula – per culpa del destí maleït, estava al gineceu de Crisil·la, la dona de Cràtil, el part.

   Caricles, tancat, tal com dèiem, a la presó deia entre gemecs: “Zeus, poder celestial, quina Erinis ha arrabassat Drosil·la de l'abraçada de Caricles, tan summament infeliç?” continuava Caricles més fort: “Ai, Drosil·la, on has anat? On ets? A quines tasques d'esclava estàs dedicada? T'ha matat un enemic sense cor? O bé vius obscurament i et mous com una ombra? Plores? Rius? T'has mort? O t'has salvat de la mort? Estàs contenta? Angoixada? Tens por? No tems l'espasa? Tens dolor? Et peguen? Pateixes? No estàs ensorrada? De quin gran príncep ocupes el llit? Com és l'enemic, per tu ara senyor, que rep les copes de les teves mans? Serà que, quan està ple de vi, et colpeja amb el seu puny de salvatge, si hi topes sense voler? Quin destí! I si el Cràtil aquest fixa en tu la seva mirada golosa i desfà el matrimoni? Però, abans que passés això, t'eliminaria l'enveja de Crisil·la, amb l'ajuda d'una copa de verí. Dionís, fill de Zeus! Com em vas prometre, fa temps, la unió amb Drosil·la? Potser, quan per ella t'honrava amb nombroses ofertes anunciaves llavors mals presagis? Tens doncs el record en el cor de Caricles, el teu estimat que plora i gemega a la presó? O t’oblides del déu Dionís i de la promesa feta en nom seu a Caricles, com de les molèsties que et trobes al mig del camí; ignores la desgràcia i el patiment del presoner?”

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 207 - 257]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (120 - 206)

Descripció de Drosil·la. Els parts se'n van amb el botí

La jove era com un cel estelat, vestida expressament per a la festa amb un mantell daurat, brillant, de púrpura clar. Amb la gràcia de la joventut: mans blanques com sardònix¹, llavis i galtes vermelles, com de rosa; ull negre ben perfilat, galta encesa, nas aquilí²; cabellera lluent, suau i ben lligada; els llavis una poncella, un rusc obert, que destil·lava la mel agradable de la paraula; un astre enlluernador de la terra, una rosa del cel! El coll s'allargava harmoniós, un encant; celles curvilínies; els llums de les galtes treien un centelleig brillant, blanc-i-roig; neu era la resta del rostre de la jove. Els cabells d'or: les trenes rosses, dolces, boniques, daurades, llargues i amb flaire de bàlsams; coll i mentó eren quelcom resplendent, els llavis eren gotes de nèctar; al pit duia rosada del nou matí, l'alçada conforme a l'edat, com un jove xiprer; nas ben polit, les files de dents eren un collar de perles blanques; les celles curvilínies recordaven la forma de l'arc d'Amor satisfet; la natura, hi semblava mesclar la llet i les roses i, com un pintor, colorar-ne el cos de blanc-i-roig. Era un prodigi també per les noies que dansaven al prat del temple de Dionís. Robins als dits i als lòbuls de les orelles, com brases enceses, encastats amb or pur: les mans rutilaven pels ors, així com els peus, argentats. Així la verge Drosil·la gaudia de tant extraordinaris favors de bellesa.

Aleshores, els bàrbars, que s'havien dedicat a aixecar el colze fins al vespre i ben entrada la nit, contents d'allò que havien robat – als bàrbars per naturalesa els agraden les gresques, els excessos i les borratxeres, especialment quan troben els bens d'altri tots junts i poden robar sense problemes – a males penes s'aixecaren de taula per anar drets al llit.

Cràtil llavors, era el príncep part, refet una mica de l'embriaguesa que tot ho confon, digué al sàtrap Lisímac: “Ja en tenim prou de menjar, de beure i de borratxera que fa entrar la son als ulls; ja és hora de cedir a la son, després de divertir-nos. Però tu, autèntic cor infatigable, només tu de nosaltres, no dormis: tria els millors soldats, cavalca al voltant dels captius en cadenes, custodia'ls, vigila'ls, observa'ls, mou-te, que no se'ns escapin d'amagat i nosaltres fem el ridícul o, si no, que no facin un cop de mà de sorpresa contra els nostres que estan dormint tranquils.”

Rebuda aquesta ordre tan dura del príncep, Lisímac el sàtrapa, va fer fugir la son i es va disposar a vigilar els presoners. Quan el sol, el resplendent auriga, encengué la seva llum arreu per la terra, tot descobrint el dia radiant, es llevà tot seguit el príncep de Pàrtia i, admirat amb Lisímac per la seva feina de guardià, li va retre homenatge amb paraules d'elogi, donant compliment a moltes promeses que li havia fet, sobretot que donaria la part més gran del botí a ell i als seus homes, dient-los: “S'ha de reconèixer qui s'ha esforçat més que els altres, amb un premi major.”

Dient això, s'aixecà de la llitera. S'aixecà també la tribu de bàrbars, tots a punt per tornar amb rapidesa i recolliren tot el que havien robat: per ordre del mateix Cràtil, llur cap, encaminaren cabres, vaques, presoners capturats, cap al seu país.

1 Λευκοχειροσαδόνυξ: és un àpax,. Problema: El sardònix no és blanc, sinó jaspiat roig i blanc. Sembla per tant lligar a les paraules que segueixen. Existeix d'altra banda un problema de transmissió del text, ja que existeix molta divergència entre el manuscrits.

2 Ῥις γρυπή: el nas aguilenc, igual que en el romanç de Prodrom (1.48, ὑπόγρυπος ῥις), és una característica de la bellesa femenina.

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 120 - 205]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (61 - 119)

Aguantaven així els dolors, i s'aixecà un plany tètric i profund, una barreja d’homes i dones, de noies i nois. I els bàrbars no deixaven corre la collita, amb la ment sens dubte ocupada amb el pillatge: en efecte, l’enemic, de pensament bàrbar i salvatge¹, creu, contra qualsevol delicadesa, que depredar cadàvers no és cap acte immoral. Només que tingueren lligats els presoners de mans i peus, es dedicaren, finalment, a festes i copes.

Hi havia també botí estranger amb els altres, lligat com ells amb cadenes indissolubles, acompanyant aquells presoners en els seus plors: el bell Caricle i la bella Drosil·la. Seien en un un lloc pla, tot agafant el menjar que tenien davant d’ells.

Descripció del prat

I allà hi havia un prat bonic i, tot al voltant, tendres llorers, xiprers, plàtans i alzines i, al mig, arbres agradables i plens de fruites. Aquella prada tenia plantes de lliri i de rosa boniques en quantitat, i les poncelles de rosa tancades o, més aviat, entreobertes li feien com de tàlem a la noia. La causa n'era, diguem-ho així, el càlid raig del sol, que quan s'escampa – i ho fa bé – amb la seva escalfor entre les flors, aquestes alliberen el delit de la fragància de rosa. Hi corria aigua de font, fresca, clara, dolça com la mel. Al mig de la deu, un pilar, treballat per dins tan hàbilment que es tornava realment en un gran sortidor², d'on brollava³ el líquid que hi fluïa; però una àliga el rebia – col·locada a dalt amb perícia –, i el treia pel rostre. Dins la bella font un cercle d'imatges ben polides de pedra blanca; les estàtues eren obres de Fídies, Zeuxip i Praxíteles, els millors en l'escultura. A la dreta del jardí, més enllà de la tanca de fusta, un temple preparat per a Dionís on en celebraven la festa els barzites, durant la qual de sobte la turma de bàrbars sacrílegs els va fer sentir el seu alè⁴, quan es trobaven fora de les muralles de defensa tots junts amb les dones i la canalla celebrant la festa del déu Dionís amb un banquet a l'ombra d'unes tendes. La verge Drosil·la també havia deixat les muralles en aquella festa, amb les joves i verges com ella i havia donat inici a una bonica rotllana d'una dansa.

1 ὠμόνους. Està atestat 3 cops en tot el TLG, exclusivament en aquesta obra. De ment salvatgia, sinònim de βαρβαρόφρων. ὤμος vol dir salvatge.

2 σωλῆνι μακρῷ. És una paraula que té molts significats, tots d'objectes de forma cilíndrica, entre d'altres el penis (atestat pel Lexicon d'Hesiqui), a tenir en compte en tot cas, donades les referències sexuals que té tota aquesta descripció.

3 Ὑπανήκετο és un àpax,com forma mèdia de ὑπανήκω. Les formes semblants documentades deriven de ὑπανίημι.

4 Hi ha un problema textual: la traducció és vàlida si s'assumeix el text παρεισέπνευσε del Conca i no el παρεισέρρευσε d'altres editors. Hi ha manuscrits amb una versió i altres amb l'altra. Tenir en compte que la proposta del Conca és un àpax que apareix només en aquesta obra dos cops.

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, 61 - 119]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (1 - 60)

L’astre sobirà, portador de llum, sorgia de l’hemisferi austral, banyat pels corrents de l’Oceà, passant pels pics més alts de la terra que s'estén amb gran amplada, quan de sobte els parts s’abrivaren sobre la ciutat de Barzos, no per fer-hi la guerra o per llançar amb catapultes contra les muralles les pedres que les esfondren, ni per derrocar-les amb pedres, tortugues o ariets amb cap de bronze – car la ciutat no era fàcil de prendre, amb els barrancs que la cenyien tot al voltant- sinó per raptar-ne els homes que trobaven fora de les muralles i emportar-se tots els bens a l'abast. Doncs bé, escampada pertot, fora de les muralles, la soldadesca al servei dels prínceps de Pàrtia devastà per sorpresa els indrets dels voltants; els bàrbars en els seus saquejos feren de les afores de la ciutat una presa dels misis¹: travessaven amb l’espasa els desgraciats que veien intentar resistir-los, mentre que arrossegaven encadenats els qui es deixaven vèncer. Robaven doncs cabres i vaques que no havien estat llestes a entrar a les muralles. Raptaven les dones amb els seus nadons al pit. Gemegaven les seves pobres mares i, amb elles, ploraven les criatures que no podien mamar com calia, ja que l’aliment que fluïa de les mamelles es tornava aigua tacada² de sang. Les espigues, tallades fora del temps, eren aliment per a les egües dels bàrbars; els raïms ufanosos eren trepitjats miserablement per les peülles dels cavalls abans de la berena; i els parts cruels, durs i forasters saquejant la comarca!

Què haig de dir doncs a més d'això? Els de fora de les muralles, si més no aquells que havien pogut fugir fins llavors de l’espasa, pobres! Oferien el coll al jou feixuc d’una servitud odiosa i ploraven la seva dissort. Els qui s’havien precipitat dins de les mateixes muralles, evitant el sabre part, corrien a dalt d'una plataforma segura d’un dels alts baluards i es planyien dels compatriotes que havien quedat fora, dient: “Quin destí malvat i cruel separa, un cop més, els germans? Ai de nosaltres³! Quina Erínia, quin esperit venjador⁴, quina dissort fan esclaus uns homes lliures a causa d’uns bàrbars malvats? Per qui, d'entre ells, tocarà plorar⁵ a llàgrima viva? Pels degollats? Pels encadenats? Per les viudes? Per les núvies sense el nuvi? Per tots els nadons innocents? Per nosaltres mateixos? Ai, quines desgràcies!”

1 Expressió proverbial molt usada en època bizantina (veure, per exemple, Teodor Prodrom I, 26), que es refereix a algú o quelcom que pateix un saqueig de gran violència.

2 αἰματοστάλακτος, és la única referència que existeix al TLG. Podria significar literalment quelcom com “degoteig de sang”.

3 L’exclamació és senzillament φέυ!

4 Alàstor: Geni venjador.

5 El verb ἐνστενάζω és pràcticament un àpax en absolut, documentat només en dos autors posteriors. Aquest autor, com d'altres de la seva època, té segurament un gust especial per fer servir paraules noves.

(Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990)