Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 22)

Derrota dels Francs

   Atès que els enemics no estaven patint gens, Narsès, analitzà la situació en conjunt i pensà una tàctica pròpia dels bàrbars, força practicada pel huns. Manà als seus homes de girar cua i retirar-se precipitosament, com si estiguessin fugint espantats, i així atreure els bàrbars com més lluny del bosc millor, pels camps del pla sense arbres. Ell ja s'encarregaria de la resta. Van fer doncs així i van fugir. Els francs enganyats per aquella fuga, imaginant que la por fos real, sobtadament plens d'ardiment, van desfer la falange i es llançaren en la persecució sortint del bosc: davant corrien els genets, després venien els soldats a peu més forts i més ràpids, però tots ells maldaven per capturar, justament en aquell moment, ni més ni menys que Narsès i amb poc esforç posar el punt i final desitjat a la guerra, una vegada per totes. Oblidant-se de la disciplina tàctica, anaven a la desbandada sense precaucions, tots eufòrics, fent festa amb les seves esperances. I dels romans, que s'endinsaven a regnes soltes cada cop més enllà, hom diria que realment fugien aterrits: de manera tan realista simulaven la por! Quan els bàrbars ja s'havien dispers pel camp obert i s'havien separat el més possible del bosc, aleshores tot d'un plegat, a un senyal del general, els romans van fer girar els cavalls, es tombaren en direcció contrària i anaren al xoc frontal amb els perseguidors, astorats per la sorpresa, els van colpir sense pietat i els van repel·lir, canviant la retirada en contraatac. Dels bàrbars, els genets van ser els primers a adonar-se del perill imminent i se'n van tornar galopant a regnes soltes fins al seu campament dins dels boscos, ben contents per haver-se'n sortit. En canvi, els soldats d'infanteria eren ingloriosament exterminats, sense ni poder pegar un cop, esvalotats i aclaparats com eren per aquell daltabaix increïble. Jeien tots, aquí i allà, talment com un ramat de porcs o de bens miserablement putrefactes. Atès que havien mort precisament els homes millors, més de nou-cent, els supervivents van moure en retirada i es van unir de nou amb els seus cabdills, perquè ja seria perillós per a ells restar separats del gros de l'exèrcit.

   Narsès doncs, tornat a Ravenna, quan ho va tenir tot ben organitzat, es dirigí a Roma on hi passà l'hivern.

[AQUÍ ACABA EL PRIMER DELS CINC LLIBRES DE LES HISTÒRIES D'AGATIES ESCOLÀSTIC]

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 22]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 21)

Una incursió del francs

  Mentrestant Narsès, instal·lat a Ravenna, passà en ressenya els soldats i, tot emportant-se allò que fes falta, es dirigí cap a Rímini acompanyat per tot el contingent que ja el seguia. Atès que havia mort poc temps abans Vacar el varn¹, un home amb moltes qualitats i guerrer valerós, tot seguit el seu fill Todobald (així es deia el fill) es va unir a l'emperador romà amb els seus varns i era a Rímini per a trobar-se amb Narsès. Per això ell també hi va anar, demostrant-los la seva satisfacció amb els diners gràcies als quals podria comptar amb tots ells com a aliats d'allò més segurs.

  Mentre estava ocupat en dites qüestions, uns dos mil francs, entre infanteria i cavalleria, que havien estat enviats pels seus cabdills a pillar i saquejar es trobaven a prop de la ciutat tot devastant els camps, emportant-se els bous de tir i robant-ho tot a plaer; fins al punt que Narsès mateix s'adonà del que s'esdevenia mentre seia en una habitació a les plantes superiors, amb vista a la campanya. Tot seguit doncs sortí de la fortalesa –considerava en efecte un deshonor i una viltat no intervenir davant aquella situació– a dalt d'un cavall obedient i salvatge, capaç d'encabritar-se i galopar amb disciplina, i en tot cas avesat a practicar l'atac i la retirada. Però ordenà així mateix que el seguís si més no qui no era del tot inexpert de batalles entre els seus. Van muntar a cavall amb ardor (eren tres-cents homes), anaren a l'encalç dels enemics i els van atacar. Però aquests, quan els van albirar mentre s'apropaven, deixaren de corre aquí i allà, despreocupant-se del botí, em sembla; es van agrupar entre tots, cavalleria i infanteria, i van formar una falange, no gaire grossa –i com podia ser grossa, amb tan pocs integrants?– però forta, amb els escuts compactats i les ales tancades en bon ordre. Els romans quan ja van ser a tir d'arc, van pensar que no havien d'entrar en xoc en un cos a cos amb un enemic ben organitzat, de cap de les maneres, i van intentar desballestar les primeres files i esquerdar el front central, tan dens, amb llançaments de fletxes i javelines. Tanmateix, perfectament protegits pels escuts, els francs es mantenien ferms, impertèrrits, sense rompre la formació compacta. El fet és que havien ocupat una zona de bosc, aprofitaven també dels arbres com a barrera i a més responien amb llançaments d'angons. Així anomenen el seu propi tipus de javelina.

1 Una tribu saxona, com els hèruls.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 21]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 20)

La deserció del got Aligern

   Mentrestant Aligern, el fill de Fredigern, germà de Teïes, del qual hem fet esment en el setge de Cumes [veure capítol 8, capítol 9 i capítol 10], doncs aquest Aligern, atès que els francs acabaven d'arribar a Itàlia, i ja les possessions godes passaven a estar sota el seu domini, demostrà ser l'únic a intuir què passaria i què convenia fer. En efecte, meditant sobre la situació, va entendre que els francs usaven el mot “aliança” com a excusa bonica: una vegada arribats en resposta a la demanda d'ajuda, es veuria que el seu propòsit real era un altre. Encara que sortissin vencedors dels romans, no acceptarien cedir Itàlia als gots, al contrari, entre tots serien els primers que sotmetrien –ells, que en teoria els venien a ajudar–, els posarien uns governadors francs i aniquilarien la seva cultura. Sota el pes del setge, tot sospesant i desembullant el garbuix d'aquests dubtes, estimà millor lliurar la ciutat i els seus tresors i llavors assumir la ciutadania romana, deixant enrere una vida de perills i els seu costums de bàrbar. Creia que si era impossible per als gots mantenir el domini d'Itàlia, era lícit que els antics habitants, els amos originaris des del principi la poguessin reconquerir, i no ser exclosos per sempre d'allò que era seu. Per això decidí complir quelcom que era predestinat i ser exemple de sensatesa per als seus compatriotes. Conseqüentment, primer informà els assetjadors que volia reunir-se amb el general i, quan n'obtingué el permís, es presentà a Classes, on s'havia assabentat que es trobava Narsès: la plaça forta està situada a les afores de Ravenna. Aleshores, en arribar a la seva presència, li lliurà les claus de Cumes i declarà que li feia tot aquell favor per simpatia. L'altre el va acollir amb satisfacció per la rendició i li anuncià que, a canvi, el premiaria d'allò més generosament. Tot seguit ordenà que els soldats acampats a les afores de Cumes s'instal·lessin dins de les muralles de la ciutat, per rebre el tresor i mantenir sota control la seguretat de tot, i que la resta es desplacés a hivernar a les altres viles i places fortificades. I tot es va fer així.

   Atès que l'exèrcit hèrul tornava a estar sense general propi, hi havia dos d'ells, uns prohoms, que es disputaven el càrrec: les preferències de la gent estaven dividides entre un i l'altre. Una part tenia la màxima consideració per Arut i creia que, triant ell, tot milloraria; als altres els agradava Sindval, per ser d'allò més enèrgic i amb molta experiència militar, i Narsès, decidint a favor d'aquests últims, el nomenà general del hèruls. Així mateix els va fer transferir on millor estarien per a passar l'hivern.

   D'altra banda, envià Aligern a Cisina, convenint amb ell que, quan hi arribés, pugés a les muralles i es deixés veure per la ciutadania, per tal que tothom sabés qui era. Ho demanà perquè els francs (que havien de passar per allà) veiessin que Aligern havia desertat i renunciessin a l'expedició cap a Cumes, a les seves esperances d'enriquiment i potser fins i tot a la guerra, per haver estat anticipats en tot. Ell, en veure els francs a prop, se'n va mofar i se'n va riure des d'allà dalt, dient-los que s'afanyaven en va, venint amb els fets ja consumits i totes les finances i fins les insígnies del poder got ja en les mans dels romans: així que, qui fos proclamat rei dels gots, no tindria ningú que el podria reconèixer i respectar, és a dir que només podria portar la capa militar, vestit com una persona qualsevol. Els francs esclataren de ràbia, l'insultaren i li van dir traïdor de la seva família. Però començaren a dubtar respecte a la situació, així que, es consultaren sobre si calia lluitar: guanyà en tot cas la idea de no desdir-se'n i aconseguir els objectius que pretenien assolir al principi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 20]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 19)

S'apropa l'hivern

   Expugnada Lucca i sense cap més obstacle, Narsès pensà que no calia passar-hi més estona, i ni tan sols agafar-se un respir dels treballs. Hi deixà el general Bonos, de Mèsia¹, aquella al costat del Danubi, un home d'allò més intel·ligent, políticament i militarment competent, tot entregant-li una força suficient amb la qual, en cas de rebel·lió dels bàrbars de la zona, amb tota facilitat l'hauria controlat, sortint-ne vencedor.

  Deixades doncs així aquestes disposicions, es dirigí de pressa directament a Ravenna, perquè les tropes, un cop aquarterades, hi descansessin durant l'hivern. En efecte, sent ja a les acaballes de la tardor, pels volts del solstici d'hivern², creia que no era el moment per a la guerra. Això, és clar, hauria estat a favor dels francs, ja que la canícula els és enemiga i els treu quasi tota l'empenta, i no lluiten de bon grat a l'estiu. En canvi, amb el fred, sempre revifen, es tornen pletòrics de forces i afronten els treballs amb entusiasme, perquè els és familiar, ja que les seves terres d'origen són de clima rígid, així que, els és connatural passar fred. Tenint present aquestes consideracions, intentava doncs agafar temps i ajornar les operacions militars per a l'any següent. Llavors distribuït l'exèrcit entre companyies i batallons, els manà que passessin l'hivern a les ciutats i places fortificades de la zona i que vinguessin a reunir-se tots a Roma al principi de la primavera, per tal de sortir d'allà tots junts preparats a combatre. L'exèrcit es va moure seguint les ordres i Narsès es va mudar a Ravenna, duent només els seus criats, la guàrdia personal i els seus subordinats, membres de l'estat major, encarregats de la gestió del quarter general i, entre altres aspectes administratius, evitar que Narsès fos accessible, sense criteri, a tothom que ho demanava. Els romans els solien donar un nom derivat de “cancell”, també per la tasca que feien. El va seguir també Zandalàs, cap dels criats que l'acompanyaven, així com tots els domèstics i els camarlencs eunucs. Anà a Ravenna doncs amb unes quatre-centes persones.

1 Els grecs anomenen igual Mèsia i Mísia (a la Anatòlia): Μύσια.

2 Finals del 553 d.C.

 

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 19]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 18)

Finalment termina el setge de Lucca

  Els generals escoltaren això [el discurs d'Esteve enviat per Narsès. Veure capítol anterior] però, conscients del fet que era l'opinió de Narsès, no podien dir que els dirigia unes acusacions injustes; treien doncs pretextos i excuses, com ara que s'havien desplaçat per necessitat, perquè a la regió de Parma era impossible obtenir una quantitat suficient d'avituallaments per als seus soldats; a més a més, no hi era Antíoc, el prefecte d'Itàlia en aquell moment, que havia de proveir aquests bens. I no només això, sinó que tampoc havien cobrat els pagaments habituals. Esteve tan bon punt va ser a Ravenna, dugué el prefecte del pretori a la presència dels generals i així que tingué resolts els equívocs, si més no pel que era possible, els va convèncer a tornar tots ells a prendre posició a les afores de Parma. Amb la missió complida, tornà a Lucca i animà Narsès a actuar sense temor i amb energia, atès que els enemics ja no li farien nosa; ben al contrari, els seus atacs serien neutralitzats per les tropes romanes esperant a l'aguait al lloc que tocava.

  Narsès d'altra banda, que ja pensava que era intolerable que els luquesos poguessin resistir sense problemes a un setge tan poc aclaparador, començà a arremetre enèrgicament contra les muralles. Alhora, es van treure els trabuquets¹ i es van fer llançaments de projectils de foc contra les torres, mentre que els assetjats pujaven a l'adarb i gitaven pedres i dards. Es va obrir una bretxa en un punt de la muralla: la desgràcia, en totes les seves formes, planava sobre la ciutat². Les persones que havien estat hostatges eren les que més feien en pro dels romans, i si hagués estat per ells, la ciutat s'hauria rendit immediatament. Ara bé, els governadors francs posicionats a la ciutadella fortificada, insistien en continuar a lluitar i a repel·lir el setge amb les armes. Aleshores, de prompte s'obrien les portes i tot d'una es feien atacs sobtats contra els romans creient de poder-los encerclar així. Però el mal que podien fer als enemics era tan petit, com gran el prejudici que en traurien. El cert és que la majoria dels luquesos, convençuts ja pels qui actuaven des de dins, lluitaven deliberadament sense empenta. Però malgrat que, havent-lo intentat una i altra vegada, res havia funcionat tal com esperaven, sinó que, després de patir tantes baixes, s'estaven retirant de manera totalment deshonrosa, un cop a l'interior del recinte interior, s'hi tancaren a pany i forrellat, sense tenir cap més possibilitat de sortida. Llavors, per ser ja impossible salvar-se d'altra manera, va ser quan tothom per força va optar per la pau i es va decidir arreglar la situació de la millor manera. Van rebre doncs la garantia per part de Narsès que no els faria pagar la seva ira pels fets anteriors, tot seguit van lliurar la ciutat i ben contents van deixar entrar l'exèrcit desprès de tres mesos de setge. Ja tornaven a ser súbdits de l'emperador dels romans.

1 ἑλεπόλεις. B. Ortega els considera com els ariets (que l'autor anomena κριοί no pas ἑλεπόλεις) descrits per Procopi en V. 21. Segons Dennis, “Byzantine heavy artillery: the helopolis”a Greek, Roman and Byzantine Studies, 39 (1998), 99-115, els trabuquets són utilitzats pels bizantins ja des des del VI segle.

2 ἄπασα ἰδέα κακοῦ περιεστήκει τὴν πόλιν. Tucídides 3.81.5: πᾶσά τε ἰδέα κατέστη θανάτου.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 18]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 17)

Els generals de Favència

Narsès amb aquest discurs¹ donà coratge als soldats, elevant la duresa del setge de Lucca. També estava furiós amb els altres generals perquè eren a Favència, lluny de les posicions estratègiques: i això anava en contra de les seves previsions. És a dir, considerava que les tropes d'aquells generals havien d'estar desplegades al voltant de Parma a tall de barrera murallada, perquè fossin obstacle a les ofensives enemigues, de manera que ell es dirigiria allà només després de tenir la Túscia del tot tranquil·la. Ara doncs es donava l'avinentesa que, com que aquelles tropes s'havien allunyat, els homes de Narsès eren directament exposats als atacs enemics. I dit i fet, considerant que era una cosa intolerable, els envià un dels més fidels –es deia Esteve, i era de la ciutat il·lírica d'Epidamne²– a retreure'ls la seva covardia i avisar-los que, si no recuperaven les seves posicions, serien considerats traïdors de l'interès col·lectiu. Esteve es posà en marxa immediatament, enduent-se dos-cents cavallers dels més valents, molt ben armats. Van fer el viatge entre patiments i nits insomnes, ja que un destacament franc freqüentava aquelles planes, pel farratge i pel botí que treia dels camps. Per això doncs, es movien de nit, ben agrupats i vigilant-se a les espatlles, per no ser agafats de sorpresa en el cas fins i tot d'un combat. S'oien plors de pagesos, mugits de bestiar arriat, espetecs d'arbres que queien. Aclaparats pel terror, a dures penes van arribar a Favència i al campament. Presentant-se davant els generals, Esteve digué: “Senyors, per què us passa això? On és la glòria de les accions d'antany? I els triomfs tan importants aconseguits? De quina manera Narsès podrà prendre Lucca i sotmetre tots els territoris a sud dels Alps si vosaltres gairebé obriu el camí als enemics i els deixeu anar lliurement on volen, com si hi estiguéssiu d'acord? Jo no diria res de negatiu de vosaltres, un altre potser dirà que la qüestió és la indolència i el menyspreu del bé comú. Però si no us afanyeu a tornar a Parma, no s'apagarà mai més la còlera de Narsès i, sempre que hi hagi qualsevol problema, us en donarà les culpes. I vigileu, estimats generals, que no s'enfadi l'emperador.”

1 Veure capítol anterior.

2 Durrës (It. Durazzo) un port de l'Albània, ja Tucídides l'anomena Ἐπιδάμνος.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 17]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 16)

Narsès arenga els soldats

   Narsès era persona d'allò més sensata, enèrgic i hàbil a adaptar-se a les circumstàncies. No tenia gens d'instrucció ni es preocupava per l'eloqüència, però destacava, això sí, per la seva ma esquerra i sabia defensar les seves idees amb arguments: i això que era un eunuc crescut entre els luxes de la cort. Era baix d'estatura, i d'una magresa fora del comú, però tan valent i generós que no t'ho esperaries. Fet i fet, no hi ha res que impedeixi ser el millor a qui té un esperit lleial i noble.

   Doncs, aleshores Narsès es plantà al bell mig dels seus soldats i els va dir: “A qui està avesat a vèncer els enemics en totes les ocasions i a escometre empreses sempre plenes d'èxits, qualsevol contrarietat fora de les seves previsions que l'afecti, per momentània que sigui, li fa perdre l'alegria i li afluixa la confiança. Jo crec que s'adiu als homes sensats no deixar-se ensuperbir per la bona sort, i estar sempre amb la ment preparada, pensant que és fàcil patir un canvi. L'èxit serà molt més agradable per a qui té aquesta actitud, i tampoc no l'angoixarà tant fracassar, si mai, inesperadament, se'n donés el cas. Doncs bé, soldats, veig que us angoixeu més del normal per a les circumstàncies i és clar que això us passa únicament per presumir en excés, acostumats com sou a la victòria, i per creure que no fracassaríeu mai, de manera que, si examinéssiu només els fets en si mateixos, ignorant aquesta vostra suposició, el desastre no us semblaria tan gran com creieu. Si és veritat que el general Fulcaris¹ – un bàrbar predisposat a la imprudència que sense criteri va jugar-se-la amb un nombre tan gran d'enemics – va rebre, com és normal, allò que li esqueia, no vol dir, soldats meus, que cal témer les circumstàncies i canviar les previsions. Seria una vergonya que, mentre els supervivents gots – i això que el seu poble està quedant aniquilat – es procuren aliances, ens creen cada cop més problemes i de cap manera capitulen davant el seu destí, nosaltres ara deixéssim perdre els triomfs anteriors i perdéssim l'entusiasme, només perquè albirem una possible derrota en una victòria incompleta. En realitat, hem d'estar més aviat contents per això que ens ha passat. Ara que la supèrbia i les ínfules s'han moderat podrem afrontar la lluita amb confiança, crec jo, i tornar a vèncer com abans. És cert, l'enemic ostenta un gran nombre d'efectius, però nosaltres els serem molt superiors gràcies al rigor tàctic, si som prudents; lluitem contra uns forasters que pateixen escassedat d'avituallaments, com és natural, mentre que nosaltres n'estem ben proveïts. Nombroses fortaleses i ciutats ens aportaran protecció, si en fes falta, i això ells no ho tindran. I és més, el Totpoderós lluitarà amb nosaltres, car defensem amb tot el dret la nostra terra; ells, saquegen la terra d'altri. Així que, és del tot absurd no confiar plenament i tenir por. No deixem doncs als Luquesos ni un moment de respir del setge; que cada u de vosaltres es prepari per a la guerra sense quarter amb tanta de cura com d'entusiasme.”

1Veure capítols anteriors.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 16]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 15)

Mort de Fulcaris

   Quan el seu exèrcit s'esfumà, el general Fulcaris, tot i haver quedat sol amb la seva guàrdia personal, no pensà en tot cas a fugir, sinó que actuaria millor escollint una mort gloriosa, en comptes de sobreviure com un miserable. Doncs bé, esperà a peu ferm en la posició més favorable que podia, és dir amb les espatlles protegides per un túmul: matà molts enemics, ara baixant sobtadament, ara, un cop cara a cara, reculant poc a poc cap a munt. Per bé que encara podia fugir amb tota facilitat, i que els seus companys el pregaven de fer-ho, va dir: “Com aguantaré les paraules de Narsès retraient-me la meva insensatesa?” Més preocupat doncs, pel que sembla, per la mala reputació que per l'espasa, no es va moure i va resistir amb totes les seves forces sense afluixar la lluita fins que, per la inferioritat numèrica, ferit per vàries llances, amb el cap ja esquerdat per una destral, gairebé sense agonitzar, va caure de bocaterrosa sobre l'escut. Amb ell, queien també els altres, sense distincions, tots aquells que havien restat amb amb ell, ja fos per elecció, o bé per l'oposició dels enemics. Fulcaris doncs va morir sense treure gaire profit del seu ascens: desprès d'una breu felicitat, com en un somni agradable, se li acabà ràpidament el càrrec i la vida.

   Davant aquests fets, els francs estaven animats i d'allò més confiats. D'altra banda, amb els gots que vivien a Emília, Ligúria i les regions circumveïnes, al principi, més per por que no per il·lusió, hi havia un tractat de pau i aliança, això sí, insegur i gairebé obligat; però llavors, així que recuperaren els ànims, s'associaren als bàrbars conforme a la seva proximitat cultural, fins i tot trencant ostensiblement aquell tractat. Quant a l'exèrcit romà, sota el manament de Joan Vitalià, com ja he dit, i d'Artabanes, es mudà tot seguit a la ciutat de Favència amb els hèruls que s'havien salvat fugint. Els generals opinaven que no era oportú mantenir-se desplegats davant de Parma, per la quantitat d'enemics que s'hi concentrava i perquè, tot i que l'èxit que havien obtingut no era lògic, no els havia arribat encara el moment fatal. El fet és que les ciutats gotes els estaven obrint les portes, als francs, i que, després d'haver ocupat places ben fortificades, òbviament els podrien caure a sobre amb tot l'exèrcit. Per això llavors els generals es proposaven mantenir-se com més a prop possible a Ravenna i evitar així l'enemic, ja que consideraven que no tenien capacitat per sostenir el combat amb ells.

   Quan tot això va ser comunicat a Narsès, quedà indignat i disgustat per la fatxenderia dels bàrbars¹ i per la mort sobtada de Fulcaris, no pas un soldat qualsevol que ningú coneix, sinó un home valerós i brillant dels qui més, cenyit de tantes victòries que als enemics hauria estat impossible vèncer-lo, crec jo, si hagués tingut una prudència proporcional a la seva força. Per conseqüència es dolia i es lamentava, però estava abatut i amoïnat, no pas com la majoria, sinó sobretot pels seus soldats: com que els veia aclaparats pel desconcert, considerà que seria bo arengar-los, tots junts en assemblea, per infondre'ls optimisme i guarir-los de les pors.

1S'hauria de referir als hèruls de Fulcaris.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 15]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 14)

Narsès pateix uns revessos per mà dels francs per culpa de la ineptitud de Fulcaris

  Amb Narsès encara ocupat amb al setge, l'exèrcit romà enviat a l'Emília [havia patit importants revessos]¹; ell naturalment estava amoïnat pel que s'havia esdevingut i força desanimat. La qüestió és que en arribar allà, les forces romanes al principi actuaven en tot amb prudència i disciplina: si feien una incursió a un poblat o una ciutat hostils, es desplaçaven en columnes i eren prudents en els atacs. Les retirades no es feien per separat, sinó en bon ordre, amb les rereguardes col·locades a les posicions correctes, amb la falange distribuïda a rectangle, tenint el botí de guerra al mig, per protegir-lo de la manera més segura. I així, si més no al començament, assolaven les terres enemigues, però al cap d'uns pocs dies tot allò aconseguit s'estava esfondrant i esvaint.

  Venint als fets, Fulcaris, el comandant dels hèruls, era sens dubte un home valent i, pel seu temperament, no li feia por res de la guerra; però tan imprudent, cap calent i mancat de criteri com era, considerava que la tàctica militar no formava part de les responsabilitat d'un general o d'un oficial: ben al contrari, fanfarronejava que entraria en acció ell personalment, amb sobrada valentia per a la batalla, fins i tot llençant-se i envestint l'enemic amb tota la seva empenta. Llavors doncs, situant-se a un nivell d'ineptitud encara superior, va fer una incursió a la ciutat Parma: es donaven les circumstàncies que Parma, de fa temps, estava en les mans dels francs. Allò adient hauria estat que enviés uns informadors a espiar amb precisió les intencions de l'enemic i així moure's ordenadament sobre informació certa. Ell, sense confiar en res més que no fos temeritat i impulsivitat absurda, va moure de manera desordenada el seu exèrcit i els batallons romans sota els seus ordres, fent-los avançar ràpidament, sense sospitar que podria haver-hi algun problema. Assabentat prèviament d'això, el cabdill franc Butilí, seleccionà els més valents i bel·licosos dels seus soldats, els amagà a l'amfiteatre situat a prop de la ciutat (es feia servir per als homes que es guanyaven la vida lluitant amb les feres davant del públic), preparant una gran emboscada, i va restar en observació, esperant el moment per entrar en acció.

  Quan Fulcaris i els hèruls van ser a l'abast de l'enemic, a una senyal preestablerta, els francs es catapultaren tot d'una sobre aquells, que venien sense tenir un ordre i sense precaucions, i de seguida van matar a l'atzar a cops d'espasa els que tenien a prop, atordits per la sorpresa, podríem dir, caiguts a la xarxa sense adonar-se'n. La majoria dels soldats, així que van comprendre la situació en que es trobaven van procurar salvar-se de manera miserable i infamant: van donar l'esquena als enemics i van fugir cames ajudeu-me, passant per sobre del valor militar i del seu llarg entrenament al perill.

1Hi ha una breu llacuna al text.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 14]

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina, VII, 220

Fent camí cap a Erifa¹, pel voral, hi vaig veure la tomba

   de Laís, una dona d'abans, tal com diu la inscripció.

Tot vessant-hi mes llàgrimes, “Dona,” vaig dir, “te n'hauries d'alegrar:

   et ploro d'oïda, car mai no et vaig veure.

Ai! quants cors vas trencar entre el jovent! Tanmateix ara habites

   els marges del Lete i has colgat ta bellesa a la terra.”

1Antic nom de Corint.

[H. Beckby, Anthologia Graeca, 2ª ed. Munich, 7^è llibre, 220].

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 13)

La negociació amb el habitants de Lucca i l'alliberament dels hostatges

  A totes aquestes invectives Narsès contestà: “No sou doncs vosaltres els culpables de la mort d'aquesta gent, aquells qui els ha menystingut i abandonat? És evident que jurar en fals i violar un tractat com si res és una política que no us ha beneficiat. Però si encara esteu disposats a saber-ne més sobre què us convé fer i posar en pràctica els pactes, encara sou a temps: aquella gent reviurà i nosaltres no farem mal a la ciutat. Si és que no, ja no caldrà que us dolgueu d'ells, més aviat vigileu de no patir tots vosaltres la mateixa sort.” En sentir això, els luquesos pensaren que els estava enganyant i que els volia fer beure a galet amb allò de ressuscitar gent ja enterrada. És veritat que aquelles paraules eren enganyoses, però no com ells imaginaven. Sigui com sigui, s'hi van avenir de bon grat i van jurar que si veien els ostatges amb vida, es lliurarien immediatament, així com també lliurarien la ciutat, per fer-ne el que ell volgués. Això perquè, ja que era una cosa impossible, si més no, s'espolsarien culpabilitats i passarien a tenir la raó. Aleshores Narsès va fer cridar els presoners tots alhora i els va ensenyar, sans i estalvis, als compatriotes que, en veure'ls, quedaren astorats, com és normal, per la inversemblança d'allò que que veien. Però ni tan sol així, no tots ells opinaven que s'havia de complir els pactes, sinó que també hi havia qui s'hi negava. Com que ja tenien els supervivents i el dolor i l'aflicció s'havien convertit en confiança, de nou tornaren a allò d'abans – talment com la turbamulta que eren – i agafava força la deslleialtat. Davant tanta ximplesa a què havia arribat aquella gent Narsès va ser molt generós: els deixà estar i els envià a casa seva, a més a més, sense cobrar cap rescat ni exigir a la ciutat cap altre compromís. I amb els Luquesos desconcertats i dubitatius sobre per què havia fet això, “No estic acostumat”, digué, “a vantar-me de pallassades i esperances mesquines. Crec que, encara que sense això, si no us rendiu ara mateix, voluntàriament, us venceran aquestes.” I els ensenyava les espases mentre parlava. Els homes aquells, després de ser alliberats i tornar amb els seus, quan acudien a una reunió, elogiaren d'allò més Narsès: es recordaven de la seva cordialitat amatent envers ells, i, en veu baixa, anaven dient pertot arreu que era cortès i afable i que actuava amb generositat aplicant la justícia. Aquells discursos no trigarien gaire a tenir més eficàcia que les armes, estovant els més impulsius i volubles entre el poble, fins a arribar persuadir la majoria a acceptar les propostes dels romans.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 13]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 12)

La ciutat de Lucca es resisteix, un altre estratagema de Narsès

  Només la gent de Lucca va intentar prendre temps i no cedir. El cert és que anteriorment havien estipulat un tractat amb Narsès, oferint ostatges i tot, donant el seu compromís a que, llevat que en el termini de trenta dies no arribés una força aliada, capaç de combatre fins i tot en la guerra regular, lluitant, no pas des de les torres i les muralla, sinó en camp obert, si això doncs no succeïa, certament es rendirien immediatament i lliurarien¹ la ciutat. Pensaven en efecte que els francs no trigarien a venir a ajudar-los: havien fet un tractat amb aquella mena de clàusules perquè comptaven amb ells.

  Però aleshores es va esgotar el termini i els francs no hi eren, i ells, així i tot, tenien realment la intenció de fer cas omís del tractat o de denunciar-lo. Narsès doncs tot indignat, com és normal, perquè havia quedat ben enganyat, es va disposar al setge.

  Alguns dels seus col·laboradors creien fins i tot que havia de matar tots els ostatges, perquè als habitants de la ciutat, els faria mal i així expiarien la seva mala fe. El general, tanmateix, actuà amb tot el sentit comú i no s'abandonà gens a l'ira: no arribà a ser tant cruel com per a matar qui no havia comès cap delicte en lloc d'uns altres culpables reals, però excogità l'engany següent. Els va dur allà al mig doncs, un d'arrere l'altre, amb les mans lligades darrere l'esquena, capcots, demostrant als seus compatriotes de quina manera tan lamentable eren tractats, i amenaçà que aviat els mataria, si abans no s'afanyaven a complir tots els compromisos presos. Havien col·locat darrere d'ells un pals curts, que anaven de la nuca als peus, dissimulats d'alguna manera al darrere de la roba, perquè els enemics, si més no de lluny, no els veiessin. I atès que aquells no es deixaven convèncer, ordenà doncs que els ostatges fossin decapitats tots, un al costat de l'altre. Els guardes van desembeinar les espases, els van envestir colpejant-los amb violència, com per tallar-los el cap; però els cops anaren contra les fustes sense fer-los cap mal i, tot i així, queien de bocaterrosa, segons l'ordre rebut, i es debatien i es rebolcaven a posta, fent veure que s'estaven morint.

  Els defensors de la ciutat, quan ho van veure, inferint sense dubtar, per la distància que hi havia, no pas allò que era, sinó el que semblava, gemien tots junts: per a ells era una tragèdia. Els ostatges no eren persones qualssevol, de classe baixa, sinó prohoms i membres de la noblesa, entre els més distingits. Tot suposant una pèrdua de tanta importància, un plany doncs els va posseir, infinit; se sentia una gemegor espessa, un cant planyívol i tombejant, i a dalt dels bastions venien tot de dones, donant-se cops i esquinçant-se els mantells, potser eren les mares dels qui pensaven morts, potser n'eren les pubilles², o potser els tenien afecte per qualsevol altra raó. És més, tothom insultava Narsès sense embuts, li deien fanfarró, malparit, i reblaven que endebades es feia passar per persona d'allò més piadosa i devota a Déu, sent en canvi un prepotent i un assassí.

1 Hi ha un ὕστερον πρότερον (πόλιν ἐγχειρεῖν καὶ παραδώσειν) sovintegen en Agaties.

2 ἐπικλήροι literalment, segons la llei d'Atenes són les filles amb dret a herència (en absència de fills mascles legítims). És possible que aquí Agaties s'hi refereixi en sentit més ample.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 12]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 11)

Narsès intenta prevenir l'atac dels francs i es ocupa diferents ciutats de la Túscia

   Atès que amb la guerra i els assalts no havia estat possible prendre la plaça forta, va decidir que no tots els soldats s'havien d'ocupar d'això, per dirigir-se en canvi directament cap a Florència i Centumcel·les¹, així com altres ciutats de la Túscia, ocupant aquella regió abans de l'arribada dels enemics². El fet és que li havien comunicat que Lotari i Butilí, amb els exèrcits franc i alaman ja eren a sud del Po, i per això mateix va moure ràpidament el gros de l'exèrcit i es dirigí en aquella direcció. Com que Filimut, el general dels hèruls, que els acompanyaven en l'expedició, havia mort de malaltia pocs dies abans i els calia doncs el comandament d'un nou general de la seva ètnia, nomenà tot seguit el seu compatriota Fulcaris, nebot de Faniteu. Li ordenà que, en companyia de Joan Vitalià, Valerià i Artabanes, així com altres generals i taxiarques, seguits per la part més nombrosa i més potent de l'exèrcit, passessin els Alps³ –la cadena que s'estén entre les regions de Túscia i d'Emília–, arribessin als volts del riu Po i que, després d'establir-hi el quarter general i ocupar prèviament les posicions fortificades de la regió, en fessin fora els enemics i els tallessin l'entrada. Els va demanar així mateix de donar les gràcies al destí si els podien repel·lir de totes totes o, si no, en l'eventualitat que per la inferioritat numèrica no ho aconseguissin, cedir-los terreny a poc a poc, no deixar-los avançar tot confiats –fer-los por, doncs, com més millor, i retenir-los el més possible–, fins que ell no resolgués els problemes actuals segons el seu pla. I ells doncs endegaren la marxa disposats a això.
  A Cumes hi va deixar un destacament de tota confiança, desplegat i disposat a tenir tancat l'enemic, per tal de vèncer-lo amb un setge llarg. Excavaven trinxeres tot al voltant i vigilaven els accessos, per capturar-hi qui sortís a cercar farratge, car estaven convençuts que, com que estaven assetjats ja des de quasi un any, els enemics tenien escassedat d'avituallaments.
  Narsés mentrestant anava atacant ciutats i la majoria les capturava quasi sense lluitar. Els florentins, per exemple, després d'haver-li sortit a l'encontre i de rebre'n la garantia que no patirien res de dolent, s'entregaren, lliurant així mateix les seves terres. Els centumcel·lesos van fer més o menys el mateix. Els volterrans⁴ tampoc no ho van fer diferent, i així els lunesos⁵ i els pisans. Més o menys d'aquesta manera, anava amb el vent a favor: era posar-se en marxa i sotmetre les ciutats que anava trobant.

1 Centumcellae: l'hodierna Civitavecchia.

2 Els francs, que arribarien el juny del 553 (Ortega). Veure capítols anteriors.

3 Són evidentment el Apenins, no pas el Alps. Podria referir-se a les Alpes Cotiae, les quals, segons alguns escriptors, arriben més al sud que les actuals, però no tant. Podria ser més aviat certa desinformació d'Agaties sobre la geografia local.

4 De Volaterrae , l'hodierna Volterra.

5 De Luna, ciutat romana a prop de Sarzana. Abandonada des del 1016.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 11]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 10)

Narsès intenta prendre la fortalesa gota amb un estratagema

  Per tot això, Narsès estava molt amoïnat i molest perquè els romans perdrien massa temps en un poblet de res. Si bé immers en un mar de dubtes, analitzant cada detall, arribà a la conclusió que havia d'intentar prendre la fortalesa, fos com fos, i de la manera següent. Sota el contrafort oriental del turó, completament amagada, hi ha una cova tan buida per dins que té com uns santuaris naturals i un cau ampli i barrancós. Aquí s'explica que vivia la famosa Sibil·la, la itàlica, posseïda per Apol·lo i inspirada pels déus, que predeia el futur a qui li ho demanava. Es conta també que Enees, fill d'Anquises, va anar a veure-la una vegada i ella li va explicar fil per randa la història futura.

  Doncs bé, una part del recinte murallat es trobava construïda a sobre de la cova. Narsès, que ho havia notat, pensà que això era un avantatge i tot seguit envià com més homes possible a entaforar-se a les profunditats de la caverna, equipats amb instruments per tallar i perforar la pedra i, barrinant amb paciència, va fer obrir el sostre de la caverna allà on era edificada la muralla; cavaren i rascaren la base de la construcció fins a arribar a deixar-ne al descobert els fonaments Després, col·locà perpendicularment, distribuïts de manera estudiada, uns pals per apuntalar i sostenir el pes de la muralla, perquè no s'ensorrés l'estructura, cedint d'improvís, i els gots no s'adonessin del que havien fet. En aquest cas segurament, primer hi vindrien corrents i després, un cop arreglats els desperfectes, hi farien una vigilància molt estreta. Perquè els gots no tinguessin la percepció del que estaven fent i no sentissin el retruny de la pedrera, els soldats romans atacaven les muralles pujant fins on podien, fent cridòria i esvalot: era un estrèpit molt superior al normal i el setge era un caos.

  Quan ja tota la part de muralla sobre la qual descansava la caverna va estar sense base i aixecada, sostinguda només per uns pals recolzats ortogonalment, llavors van recollir fulles seques i fusta seca inflamable que col·locaren allà, tot calant-hi foc, i van sortir. No gaire després d'encendre's les flames, es trencaren els puntals que havien cremat de seguida, deixant de fer resistència, i tota la part que mantenien aixecada de les muralles s'enfonsà de cop, esfondrant-se fins al fons per l'espai buit que hi havia; les torres i els bastions per aquella banda, separant-se de la resta de l'estructura, tot d'un plegat es van esbaldregar costa avall; el portal adjacent a aquella zona havia estat tancat a pany i forrellat, atesa la presència dels enemics, i els sentinelles en tenien les baldes, però només el balandreig provocat per les barres i les baldes la va fer caure pel penya-segat a la vora del mar, i allò que hi era annex acabà remullant-s'hi: els brancals, la cornisa, l'arquitrau i les frontisses fixades al llindar. Amb aquesta situació, els romans creien que l'entrada a la ciutat havia de ser fàcil i que no havien de preocupar-se més de l'enemic. Però també s'equivocaven en les previsions: tant els esvorancs del turó com les restes de la muralla que hi quedaven, d'allò més estesos, també en feien un lloc no menys difícil de prendre. Narsès doncs anà a l'atac de la plaça forta tot confiat, com si anés a conquerir-la al primer assalt, però com que els gots, que s'havien ajuntat immediatament, lluitaren amb totes les seves forces, en va ser repel·lit, sense treure cap més resultat.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 10]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 9)

Narsès es llança a l'atac de Cumes. Aligern resisteix.

   Tot seguit, doncs, Narsès va empènyer els soldats a la càrrega. I un cop pujat a dures penes el turó, ja a prop de les fortificacions, començaren a llançar els seu dards contra els qui sobresortien dels bastions; i zumzejaven els arcs, disparant les fletxes, volaven els projectils, i treballaven tots els enginys especials per als setges. Els homes d'Aligern s'havien aplegat pel camí de ronda i lluitaven responent amb igual rapidesa a les fletxes i als dards, feien caure pedres enormes, troncs, destrals, qualsevol cosa que pensaven que serviria; també utilitzaven enginys de defensa, no es deixava de banda res. I els dards que enviava Aligern, els coneixien d'allò més fins i tot els romans: arribaven xiulant i a una velocitat tan gran que ho trencaven tot, encara que caiguessin sobre alguna cosa molt dura.

   Llavors, quan Aligern veié l'il·lustre Pal·ladi (no era un d'aquells que no comptaven res al costat de Narsès, sinó oficial de l'exèrcit, membre dels taxiarques majors) que, amb la seva cuirassa d'acer posada assaltava generosament les muralles, disparà el seu dard des de dalt i ferí l'home allà mateix, travessant-li l'escut i fins la cuirassa: tant superior era per vigor a tanta gent i tan fortes les seves mans en llançar el dard. Hi va haver combats semblants de javelines durant molts dies seguits, i a un bàndol no li anava tot com s'esperava; als romans tenien vergonya de retirar-se sense haver conquerit la plaça forta, però era evident que els gots no es plegarien de cap manera al setge.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 9]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 8)

Narsès emprèn el setge de Cumes

   Pel que fa al general romà Narsès, ell no coneixia en els detalls aquests fets però, tan previsor com era, sempre buscant anticipar-se als moviments dels enemics, sabia que les ciutats de Tuscia encara sota el control dels gots preparaven la rebel·lió. No havia celebrat grollerament la victòria, i tampoc, allò que passa a molta gent, no s'havia abandonat la indolència i la disbauxa després de patir, ans al contrari, amb tota la embranzida que tenia, aixecà l'exèrcit i es dirigí cap a Cumes. Cumes era una ciutat itàlica tan fortificada que seria difícil de ser conquerida pels enemics: es troba a dalt d'un turó escarpat i inaccessible, a les envistes del mar Tirrè; el turó segueix fins a la costa, on les onades retronen trencant-se contra els seus mateixos contraforts. A dalt, el volta una muralla construïda amb torres i bastions. Tòtila, Teïes i els emperadors anteriors als gots hi guardaven coses de valor inestimable en aquella fortalesa, per considerar que era tot una garantia. És per això doncs que Narsès, un cop arribat, donà prioritat absoluta a prendre la ciutat ràpidament i quedar-se'n les riqueses, perquè els gots no tinguessin una sòlida base operativa i per a tenir com més avançats millor els preparatius per guanyar la guerra. Justament a l'interior del recinte murallat hi havia Aligern, el germà més petit de Teïes quan va ser rei dels gots i, reunida com més tropa possible, no tenia cap intenció de rendir-se. Del fet que Teïes havia mort i que el regne dels gots s'havia ensorrat i dissolt, n'estava del tot al corrent, però tampoc així no s'hi avenia, i no l'espantava el destí imminent, ans ben al contrari, comptant amb el terreny favorable i amb abundància d'avituallaments, era arrogant i encara més confiat i disposat a la lluita, si esqueia.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 8]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 7)

Digressió sobre el alamans i la tolerància religiosa

   Els alamans segueixen les lleis i els costums heretats, compartint naturalment el poder, amb el mateix sistema polític dels francs, i només se'n diferencien per la religió. Veneren unes plantes, uns rius, uns turons, uns precipicis, tot sacrificant-los cavalls i bous, entre moltes altres coses, que decapiten en una mena de ritus. Però de fet la barreja amb els francs, els va bé, atès que els està fent canviar, també en aquest aspecte, atraient ja els més sensats d'entre ells, i crec que no trigarà gaire a convèncer tots ells.

   Allò insensat i extravagant de les creences és obvi, evident i fàcil d'eliminar, fins i tot pels seus mateixos adeptes, si no són uns babaus. És just doncs que tothom que es desvia de la veritat, pugui elegir, sense ser castigat, i gaudeixi de la màxima tolerància, atès que, òbviament, no cau i s'arruïna voluntàriament, sinó de bona fe i, des d'un error de valoració, segueix amb coherència les seves conviccions, siguin les que siguin. No sé si enraonant es pot posar remei a la follia cruel dels ritus de sacrificació, tant si es celebren en honor dels boscos sagrats, és a dir, a la manera dels bàrbars, com si es fa en honor dels déus de la tradició antiga, tal com requereix el culte pagà. Jo, personalment, crec que no hi ha res de bonic en uns altars bruts de sang o en la mort d'allò més violenta d'uns animals; ara bé, si això té valor general, no serien tampoc ni bons, ni civilitzats – sinó salvatges i insensats– Deímon (Terror), tal com baldament l'han inventat els poetes, Phobos (Esglai), Enion (Guerra), Ate (Follia) o Eris (Fúria) invencible¹, com en dirien els mateixos; i afegiu-hi també, si voleu, Arimanes², com en diuen els perses i, entre els espectres infernals, aquells malvats i sanguinaris.

   Per cert, si bé algú pot considerar que aquests aspectes no escauen gens a la narració i que són tangencials i aliens als nostres propòsits, a mi, en tot cas m'agrada molt treure tot el que sé i elogiar-ne les coses positives, tot denunciant-ne aquelles que no ho són i destacant-ne aquelles nocives. En realitat, si a les a les narracions els faltés això, perquè així serien molt més útils i edificants, serien pures explicacions sense anàlisi i, tal vegada, sense voler ofendre ningú, a certes persones podrien semblar no gaire millors que les balades que es conten al gineceu vora al teler. Comptat i debatut, que cada u pensi com li agrada i, quant a mi, ara cal que torni on havia arribat la narració.

   Lotari i Butilí, doncs, quan al principi es van moure a l'atac dels romans, tenien unes expectatives molt altes, ja no aguantaven actuant segons allò que els havien imposat. Creien que Narsès de ben segur no resistiria a la seva escomesa, que Itàlia sencera seria seva i així arribarien a Sicília. Els sorprenia que els gots tinguessin tanta por d'un eunuc³ mocós, amanerat i efeminat, que s'escudava darrere dels homes de veritat. Doncs, amb aquestes opinions plenes de supèrbia, tot confiats del valor de la seva tropa, van fer els preparatius de la guerra, reunint un exèrcit de setanta-cinc mil homes aproximadament, entre alamans i francs, i tot seguit es dirigiren cap a Itàlia.

1 Edip a Colon, 127, per exemple.

2 Hades o esperit maligne, entre els perses.

3 Narsés abans de ser general havia estat eunuc de la cort de Justinià.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 7]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 6)

Com els alamans participen a la guerra

  Si bé els delegats van insistir sobre tot això, Teodobald, un adolescent apocat i amb gens d'aptitud per a la guerra que ja estava molt malalt i físicament decaigut, era en tot cas de l'opinió –més aviat per aquests motius, no pas certament pels arguments dels ambaixadors– que no havien de buscar-se problemes originats per la malaurança aliena. D'altra banda, Lotari i Butilí, tot i que al seu rei no li agradava gens ni mica, estaven d'acord amb l'aliança. Aquests dos homes eren germans alamans que duien un contingent militar al servei dels francs tan gran, que es podia dir que acabdillaven el seu propi poble, això havia estat amb el permís de Teodobert.

  Si donem fe a Asini Quadrat, un italià que va narrar amb detall també la història dels germanis, els alamans son una gent de molta barreja i el seu nom significaria precisament això¹. Quant a aquest poble, el rei got Teodoric, quan regnava a tot Itàlia, els tenia com a súbdits subjectes a un tribut. A la mort de Teodoric, esclatà la guerra terrible entre l'emperador romà Justinià i els gots; llavors aquests últims començaren a afalagar els francs i, amb la intenció d'obtenir tota la seva amistat i indulgència, es relaxarien la pressió sobre diferents pobles, entre d'altres, deixaren lliures justament els alamans. Pensaven que en aquell moment havien de reunir les seves forces de tot arreu i alliberar tots els pobles súbdits que no els fossin massa favorables, car ja no lluitaven pel poder i la glòria, sinó que se la jugaven per Itàlia i per no desaparèixer. I doncs, van fer de necessitat virtut, prevenint espontàniament les fragilitats futures. I així, el mateix Teodobert va sotmetre el poble alaman alliberat pels gots i després de la seva mort, com ja he explicat, ells i la resta de pobles súbdits passaren sota el fill Teodobald.

1 Alle Menschen, en alemany modern.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 6]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 5)

Els gots demanen ajuda als francs

  En el moment que moria Teïes¹ la situació dels gots necessitava un suport extern i llavors eren reis dels francs Teodobald, l'adolescent, i a més a més Xildibert i Clotari, els besoncles² del noi, conforme al dret romà. Però els gots pensaven que no havien de visitar aquests darrers, ja que les seves regions eren massa llunyanes. Van enviar una delegació oficial a Teodobald, la qual no va representar tot el poble got, sinó la part que s'havia establert a nord del riu Po. Quant a la resta del poble got, ja els agradava la rebel·lió i el desbaratament de l'estat de les coses. Nogensmenys, estaven desconcertats: entre dubtes sobre el futur i temors per la incertesa de la sort, mantenien les seves intencions vagues i ambigües i, amatents, esperaven els fets, amb el propòsit de posar-se al costat del vencedor.

  Els delegats dels gots del nord arribaren i, un cop a la presència del rei i dels alts dignitaris, els van pregar de no deixar-se pressionar pels romans, i de participar, en canvi, a la lluita; els cridava un poble veí i amic que potser seria definitivament destruït. Explicaven que a ells tampoc no els interessaria deixar camp lliure als romans que venien amb gran força; al contrari, n'havien d'amputar el creixement, com fos:

“Si aniquilaran el poble got” van dir els delegats, “no trigaran a venir en contra vostre i a recomençar guerres antigues. No els faltarà una acusació ben maca per dissimular la seva cobdícia, no importa com, i us faran creure que us perseguiran estricament segons el dret, enumerant una munió de màrius, camils, i césars, pel fet que en algun temps llunyà van fer la guerra amb els antics germanis conquerint les terres més enllà del Rin. Així creureu que no us hauran fet un abús, ans al contrari que us faran guerra per raons sacrosantes, no per perseguir res d'estrany, sinó per recuperar les possessions dels seus avantpassats. Adduint, per cert, un argument acusatori semblant –és a dir, com que per ells, Teodoric, el nostre antic rei i fundador, va conquerir Itàlia d'una manera no escaient– ens han tret la nostra terra, han matat gran part de la nostra gent i sense pietat han fet esclaus les dones i els fills dels nostres prohoms. I no és així, Teodoric es guanyà Itàlia, no pas agafant-la amb la força, sinó després que l'hi lliurés Zenó, el seu emperador; i no va agafar res als romans (atès que ja l'havien perdut), ben al contrari: eliminà l'estranger Odoacre, l'usurpador, i n'ocupà tots els dominis, conforme a la llei de la guerra. Però, quan els ha estat possible abusar, no han actuat gens amb justícia: atesa la seva indignació inicial amb Teodat per l'afer d'Amalasunta³, van adduir aquest origen i pretext per a la guerra; doncs bé, fins avui no ho han perdonat, sinó que els duu la còlera, sí a ells, als savis, timorats de Déu, que es vanten de ser els únics a actuar amb justícia. Per això doncs, perquè, un cop sofert el mateix que nosaltres, no us penediu de la vostra condescendència, després, quan ja no calgui, cal anticipar-se als enemics ara i cal no fallar en aquest moment, som-hi! Envieu contra ells un exèrcit ben preparat i un general dels vostres, expert de batalles, capaç de dur a bon fi la guerra contra els romans, per fer-los fora d'aquí com més aviat millor i salvar el país. Així, de ben segur, fareu un gran favor al poble got, sereu aclamats com uns salvadors, deslliuradors del mal, i tindreu el vostre país fora del perill dels romans, encara que no surti cap enemic dels veïns. Per sobre, guanyareu no sé quants diners i, amb tot, nosaltres n'afegirem encara més.”

1 Com hem vist al preàmbul, això passa el 552 dC i és narrat per Procopi.

2 Veure 1, 3.

3 Veure Procopi Guerra gòtica 1, 4. Teodat, es casa amb Amalasunta, mare del futur rei got i després la fa matar. Aquesta, intuint la situació delicada en què es trobava, havia prèviament demanat protecció a l'emperador.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 5]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 4)

La història del rei franc Teodobert



   Després de rebre la corona del pare, Teodobert subjugà els alamans i altres poblacions veïnes. Era un home decidit, turbulent i amb una gosadia més enllà de la necessària. Doncs bé, quan esclatà la guerra dels romans contra el rei got Tòtila, va ordir i preparar un pla: aprofitant que Narsès i el seu exèrcit estaven durament ocupats, arribar fins als extrems de Tràcia –amb un exèrcit valent i bel·licós, reunit prèviament– i, un cop sotmès el país, dur la guerra a Bizanci, ciutat de l'emperador. Amb tanta energia es va prendre el seu propòsit i en va fer una preparació tan seriosa, que envià una delegació als gèpides i als longobards i altres pobles fronterers per tal que participessin a la guerra. El fet és que creia realment que no era tolerable que concretament Justinià en els edictes imperials s'autoanomenés Franc, Alaman, Gèpida, Longobard, així com altres denominacions semblants¹, com si tots aquest pobles fossin súbdits seus. Bé, ell no podia suportar aquella ofensa i considerava que els altres estarien igual d'indignats, perquè també igual d'ofesos. En tot cas, encara que hagués dut a terme aquesta expedició, crec jo, no hauria tret profit de la seva temeritat car, ja fos a Tràcia, o bé topant amb els regiments de l'Il·líria, hauria estat ingloriosament destruït pels romans. El màxim que podem fer és inferir sobre aquell home que – pel fet de tenir, si més no, l'objectiu al cap i després tenir la intenció d'assolir-lo i desitjar-lo amb deler, i pel fet que sens dubte ja havia fet almenys una part de la feina – era insensatament superb, tant que confonia la valentia amb la impulsivitat esbojarrada; és a dir, si la mort no s'hagués avançat a la seva iniciativa, tal vegada ell hauria emprès l'expedició. Llavors, un dia que caçava, intentà envestir-lo un enorme brau amb llargues banyes, no pas un d'aquells que són manyacs i treballadors, sinó un de selvàtic, de muntanya, dels que destrossen els rivals amb les banyes: li diuen búfal, crec jo, a aquesta espècie. N'hi ha molts que pasturen per aquells indrets; l'animal prefereix per natura valls ufanoses, muntanyes boscoses i climes tempestuosos. En veure'l doncs treure el cap sortint d'una vall boscosa, s'hi plantà al davant a peu ferm, amb l'ànim d'afrontar-lo amb la javelina. Quan l'animal va arribar a prop, amb amb una virada brusca de la cursa, s'estavellà frontalment contra una arbre, no massa gros, que trontollà, tot inclinant-se cap a l'altra banda; llavors, vet aquí que una branca enorme d'aquelles cedí i es trencà amb violència, colpint Teodobert al cap. Ja que el cop havia estat d'extrema força en una part vital, va caure d'esquena: amb penes i treballs el portaren a braços fins a les seves dependències i morí el mateix dia².

  El regne passà al fill Teodobald que, tot i ser realment jove i encara sota tutela, era cridat al tron per la llei dels seu país.

1 A les Novellae és així que s'anomena Justinià: Ἐν ὀνόματι τοῦ δεσπότου Ἰησοῦ Χριστοῦ τοῦ θεοῦ ἡμῶν Αὐτοκράτωρ Καῖσαρ Φλάβιος Ἰουστινιανὸς Ἀλαμανικὸς Γοτθικὸς Φραγγικὸς Γερμανικὸς <Ἀντικὸς Ἀλανικὸς> Οὐανδαλικὸς Ἀφρικανὸς <εὐσεβὴς> εὐτυχὴς ἔνδοξος <νικητὴς> τροπαιοῦχος ἀεισέβαστος Αὔγουστος Πέτρῳ τῷ λαμπροτάτῳ μαγίστρῳ τῶν θείων ὀφφικίων. Cameron afirma d'aquests títols que a partir del 533 es diu que “alaman” i que “gèpida” i “longobard” pertany a Justí.

2 547 dC (Keydell, 15).

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 4]