Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) quarta part

Quant a l'emperador, renunciava a intentar saber quina feina feia aquella gent car no estava resultant gens profitosa, i com que atribuïa la causa de tot allò només a l'ira divina, tenia el patriarca celebrant vetlles i lletanies – on ell mateix, com a emperador, presenciava sovint amb pregàries i himnes propis: allò necessari per suplicar a Déu – i intentant que en aquell moment confiessin en quelcom positiu, per damunt de llur força objectiva.

Amb tot, confiava de manera total i exclusiva en els catalans: això volia dir, actuar així que ells es moguessin. Cal saber que havia rebut informació dels fets tràgics de Filadèlfia i que Alishir¹ amb els seus karmans² assetjava la ciutat després d'haver pres tots els castells dels voltants, i estava esperant de conquerir-la per fam i manca de bens de primera necessitat. I és que la fam encalçava: s'explicava que el cap d'ase valia tants diners i que la sang d'un animal sacrificat, encara que fos de porc, valia un nomisma d'or, però ja anava bé per fer contents els beneficiaris, encara que poc. I així, amb l'entrada la Setmana Santa, a final de març, envià a Cízic per mar la seva germana Irene, l'esposa d'Asan, sogra de Roger, que la de convèncer el seu gendre i posar-lo en moviment: era el moment oportú per a una ofensiva, i també l'exèrcit havia cobrat per anticipat tota la soldada. Es va esdevenir llavors que ella al cap d'uns dies havia fet tots els intents que calien per tal de promoure l'ofensiva, però els catalans amb la intenció de dilatar una vegada més els terminis, fins i tot entraren en disputes inoportunes amb els alans, iniciant lluites intestines fruit només de l'arrogància.

Cal saber que el descontentament agullonava també el alans perquè si els altres havien estat retribuïts amb tres unces o dues unces per a cada ú, ells havien cobrat una quantitat petita i se sentien considerats escòria al costat dels altres. A partir d'això, arran d'unes diferències i unes desavinences, la seva actitud es tornà hostil. Els fets van ser doncs que uns alans feien farina a un molí quan uns almogàvers posaren les mans sobre la molinera, ultratjant-la, tot emportant-se la farina; llavors odi i rivalitat s'anaren materialitzant de paraula, de moment. Però un alà, es narra, els va etzibar que tractarien el megaduc³ ben bé com havien fet amb el megadomèstic⁴. La frase, qua va caure així, sense pensar-hi, no quedà desapercebuda: de l'hostilitat verbal va néixer l'odi i Roger, així que li ho van explicar, va prendre represàlies, com si l'amenaça contra ell s'hagués ja portat a terme. De nit, el catalans, molts i ben preparats, s'afuaren doncs sobre el alans, pocs i desprevinguts, començant la batalla d'improvís: protegits pels escuts i confiant en la situació d'avantatge, passaven per les portes o fins i tot arrancaven les teulades, cosint-los de dards sense pietat. Però quan els altres també van poder agafar les armes, feien resistència disparant els seus dards: i començaren a morir de tots dos bàndols. Així i tot, els catalans es van imposar i el fill de Jordi, el cabdill alà, una persona important, valerós en batalla, va caure, traspassat per una fletxa, amb molts altres companys. Llavors, plens de ferits i de baixes com estaven, es van dispersar, encara que a desgrat. El dia després van reprendre la pugna amb generositat, els catalans amb arrogància i els alans amb el pes insuportable de la mort de qui havia caigut. És quan en caigueren tres-cents, es relata, d'alans en la lluita. Això va ser el nou d'abril, quan ni el mateix megaduc havia estat capaç d'interrompre d'alguna manera la batalla, interposant-se al mig dels dos bàndols. Tanmateix, quan amainà la violència, com que la població local propera als catalans va començar a tenir por perquè Jordi, al cap d'uns quants dies, estava al davant del alans, per destrossats que estiguessin aquests, el cabdill català va intentar d'estovar-lo amb uns quants regals, mes ell no acceptà una compensació tan lletja per la mort del seu fill, ans va dur [al cor] la revenja fins al moment oportú d'engegar-la⁵. Arribà maig i estaven estacionats a Aquiraus⁶, uns quants milers, sis dels quals eren de l'exèrcit català, mentre que el que quedava dels alans era si fa no fa uns mil soldats. La resta era l'exèrcit bizantí a les ordres del gran arcont Marules, però el megaduc manava sobre tots ells: ell decidia els salaris, ell els pagava i, actuant com un vertader comandant absolut, feia estralls allà on volia.

1 Ἀλισύρας.

2 Germiyan.

3Roger de Flor.

4 Alexios Raül, occís pels alans amb una fletxa en un banquet (Paquímeres X, 22).

5 Ilíada 1, 82.

6 Bahkeshir a sud de Cízic.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) tercera part

El general allà era Marules, investit també de la dignitat de gran arcont. Aquest home atenia i servia Roger de Flor en gairebé tot, com un subordinat – així ho havia establert el decret de l'emperador – , i al mateix temps, com que li sabia realment greu pels seus homes, tractats de manera lamentable pels catalans, els recolzava bastant i els reconfortava: també els havia afectat la ruïna general; allistats com a soldats, sent uns combatents realment bons, havien estat desarmats i aquells altres els havien privat dels seus bens, com uns pagesos, uns vagabunds, tot fent-se els fatxendes davant dels seus ulls. Ells certament eren cohibits per por del sobirà i del perill que representaria una guerra intestina, de crear una situació sense sortides, però de moment esperonats per la còlera, frisaven per revenjar-se. I finalment, amb l'enemic que s'anunciava a prop, als peus del castell de Goulielmou, no van hesitar, juntament amb el seu general Marules, a envestir l'exèrcit adversari des de totes les direccions, mentre que els catalans, sí, certament havien fet creure que sortirien i s'afegirien a la lluita, però no, no es van oblidar dels seus costums: es posaven les cuirasses a poc a poc, els costava ensellar els cavalls, tot preocupant-se per la seva incolumitat personal, pel que sembla; i com que eren encara a mig camí, el seu retard va permetre als primers tenir èxit en la batalla tots sols. Amb tot, mentre els altres trigaven a venir, ells tornaren després de l'èxit aconseguit; llavors hom va veure la mala índole dels aliats i que actuaven no pas com a amics nostres, allò que seria normal, sinó com enemics. Els vencedors que tornaven, es trobaren els altres; era per tant inevitable retreure'ls la seva falta d'empenta i desídia. Els catalans llavors van cometre allò inaudit, decidint agredir els seus aliats com si fossin un enemic més. La idea de la baralla, tal com es va veure, era per a quedar-se el botí dels altres. Qui obeïa lliurant el seu botí quedava salvat; qui s'oposava, per cobdícia o bé per dignitat personal, a deixar-se prendre vilment el fruit de la victòria després de posar en perill la pròpia vida davant l'enemic, era eliminat i acceptava la mort, preferint justament caure en la glòria, que ser privat vergonyosament del botí.

En tot cas, aquests eren els èxits dels catalans entre tardor i primavera, quan justament una certa part d'ells, gens menyspreable, ja que no podien continuar fent certes coses com abans, mentre els autòctons se n'anaven gràcies a un permís momentani que havien obtingut d'ells, estibaven a les naus càrregues importants, sobretot de cereals i de béns de primera necessitat i, seguint l'exemple dels homes de l'Eiximenis, també agafaven la mar, sense preocupar-se gaire dels pactes amb el megaduc. La resta es va quedar inactiva durant tot l'hivern a Cízic. L'excusa per aquesta inactivitat era que, transcorregut ja el trimestre pel qual havien cobrat el sou, no els havien pagat per anticipat la soldada, segons allò acordat amb l'emperador, per la col·laboració del període successiu.

Per això, tot i la vergonya per la inactivitat, el seu cabdill es dirigí ràpidament cap a Constantinoble. Fent cas omís, pel que li era possible, d'unes coses, presentà informes i sol·licituds només en relació a la qüestió dels salaris. A més a més, com que volia rebre provisions per als alans, perquè eren un recurs militar temible – i és que l'home semblava no tenir confiança ni tan sols en els seus –, un cop decretat que una part l'agafés allà mateix i que obtingués la resta de les illes, se'n tornà enrere, convençut que rebria aviat els cavalls destinats als alans, tal com ho havia demanat. Les coses van anar així. I després que, durant tota la quaresma va estar donant-se demostracions recíproques de perseverança i de zel amb els qui volien cobrar, el repartiment dels salaris el va fer d'aquesta manera. Als catalans, els va donar a cada qual dues o tres unces d'or per a cada mes; quant als alans, pagà a cada ú només tres nomismes al mes, afegint els cavalls rebuts segons allò acordat, que es lliuraren a alguns d'ells. No cal dir que això creà, entre uns i altres, desordres importants avivats per l'egoisme, com explicarem una mica més endavant.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 459, 461)

 

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) segona part

És per això que el sobirà, incapaç de fer front a tota aquella ruïna, envià un tal Sgouros, stratopedarca dels ballesters¹ i persona molt ben considerada, pagant-li uns diners, a la recerca de gent que s'afegís a la lluita. Quan llavors els seus homes arribaren pels volts de Katoikia², la gent recuperà la confiança: clarament, es van creure que estarien segurs. Però això va ser per a ells la més ruïnosa calamitat. De nit, es desplegà una multitud de soldats enemics, com uns cinc mil i, completament desapercebuts, ocuparen les vies que duien a la ciutat fortificada. I agredint-los en direcció oposada, amb tota la intenció, deixaren oberta una via de fuga cap a la plaça forta per als qui buscarien refugi, a la banda sud. Era impossible adonar-se'n i, donat el cas, era impossible salvar-se: els qui feren resistència van ser massacrats; dones i nens que fugien en gran nombre cap al castell eren una presa fàcil per als enemics que havien ocupat les posicions prèviament³. Finalment els qui eren encarregats de donar-los suport decidiren buscar la seva pròpia salvació retirant-se, perdent a més a més els emoluments que els pagaria l'emperador. Després d'això, l'enemic aniquilà tot el que hi havia de bonic en aquell indret, calant-hi foc. Aleshores Osman⁴, tot i retirar-se amb els seu, com que els belocomites eren aliats d'aquella ciutat que acabava de conquerir, assaltà Belokomis, ja abandonada pels civils; la va prendre amb la força, assassinant, quedant-se totes les grans quantitats de bens que va trobar i finalment aconseguint una garantia de seguretat pel que fa a les places fortes enemigues de la regió.

També Prusa⁵ tastà d'aquestes calamitats, l'única que havia estat estalviada entre les belleses de fora. De contrarietats semblants, n'havia experimentat fins i tot la ciutat costanera de Peges. Quan la gent dels voltants hi quedà tancada, tanta concentració generà un brot pestilencial i així cada dia els qui s'havien salvat fins i tot de l'espasa queien de cent en cent per la fam, els sofriments i ara, a més a més, per la pesta. I és més: l'emperador els va imposar una sanció de milers de nomismes per no haver volgut deixar entrar al megaduc⁶, quan de fet això ho havia decidit l'emperador Miquel⁷, tornant d'aquella ciutat, car temia que patís els mateixos accidents de Cízic⁸. Les barbaritats que se n'havien explicat eren inadmissibles i, fins i tot, d'alguna manera intolerables: es robaven els bens de primera necessitat, es violaven les dones, es desfloraven les noies. Qui tenia era depredat automàticament, i si era interessant allò que tenia se li perdonava la vida. Qui no tenia, per desconfiança en el fet de no tenir, era denunciat i l'investigaven amb cadenes i tortures, sota l'acusació de negar-se a pagar diners per procurar-se la impunitat. Tots els seus cabals, tant si se'ls havien guanyats com si els havien agafats, acabaren a les mans dels almogàvers; així es deia aquest poble, agafant el seu nom dels àvars⁹. Això no només ho patien els autòctons, sinó, per dir-ho d'alguna manera, tot l'orient bizantí, car tothom s'hi havia precipitat, fent servir la plaça forta com a refugi: pels seus habitants, això era una altra conquesta de la ciutat per part dels qui fugien de l'enemic. Deixem corre mutilacions, assassinats i la brutícia pestilencial, amb què els encarregats de la seguretat perseguien amb cruesa els pobres desgraciats assetjats. Pel que fa al cabdill d'aquella gent¹⁰, si bé és veritat que la seva intenció era de posar-se al servei dels ciutadans de Cízic, que li havien lliurat el poder, però com que temia problemes de part dels seus, en el cas que haguessin tardat a rebre allò que se'ls devia –mentre que ell en canvi cobrava còmodament la seva part pels serveis prestats–, no s'atrevia de cap manera a retenir-los i els deixava fer el que volien; i de totes formes, rebien el salari de l'emperador, quan encara no havien tingut cap èxit especial ni havien fet res. Però, tornem a la narració per entendre-ho bé.

1 Τζαγγρατόρες. Vd. nota a pàg. 204, Codinus Curopalates, De officialibus palatii cosmopolitani et de officis magnae Ecclediae liber. Bonn 1839.

2 La fortalesa de Kara-Çepüş, a prop de Nicea, segons Halil Hinalcik, The struggle between Osman Gazí and the Byzantins for Nicaea, pàg. 72. Istanbul, 2003. http://www.inalcik.com/images/pdfs/18732736THESTRUGGLEBETWEENOSMANGAZiANDBYZANTiNES.pdf

3 Aquesta maniobra, explicada molt sumàriament per Paquímeres, va ser, segons Failler, una tenalla en la qual van ser agafats els bizantins, entre dues ales dels turcs, una desplegada d'amagat a prop de Katoikia, i l'altra més lluny. Aquesta empeny les víctimes cap a Katoikia que es troben l'altra esperant.

4 Osman I, Osman Gazí, fundador de la dinastia osmanlí.

5 Bursa, a 30 km al sud de Quis (Gemlik).

6 Roger de Flor. Veure capítols anteriors.

7 Recordem que en aquest moment a Bizanci hi ha dos coemperadors: Andronic i Miquel. Quan Paquímeres diu l'emperador, en general en es refereix a Andronic. Quan es refereix a Miquel diu l'emperador Miquel.

8 Veure el capítol 17. Es torna a tractar dels almogàvers. Muntaner l'anomena Artaqui.

9 Extemporània etimologia, fent derivar ἀμογάβαρος de ἄβαρος i no del mot àrab al-mughawir.

10Roger de Flor.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 455, 457, 459)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) primera part

 [Comença un capítol molt llarg i complex dels relats històric de Paquimeres que, justament per això, he dividit en vàries parts. Com veureu més endavant, els almogàvers i Roger de Flor en són els protagonistes. De fet, ho són de tots els capítols que resten del llibre XI i també dels llibres XII i XIII, els darrers de l'obra, que l'historiador terminà el 1307. Aquí es narra la situació general als voltants de Constantinoble i a l'Anatòlia abans de la batalla de Filadèlfia]

Dels fets preocupants de la banda asiàtica de Constantinoble i explicació dels que se succeïren arreu

Cada dia tornava a augmentar la inquietud pels turcs¹, tant que les esperances de recuperació s'allunyaven del tot; d'altra banda quina desgràcia encara hi faltava? A orient ja feia temps, però la situació era aquesta també a les portes de la ciutat i al pati imperial. Per qui feia la travessada per l'estret del Bòsfor, això era immediat en baixar de la barca, ja que corries perill així que tocaves terra. Els turcs corrien per tot arreu a la banda asiàtica² de la ciutat i acampaven allà on volien. En tot cas no actuaven en gran nombre, sinó desordenadament, en petis grups, amb la conseqüència que la banda asiàtica de Bizanci era ja un proverbial desert dels escites³, amb ningú que gosés enfrontar-s'hi. Aleshores va ser quan, alguns començaren a actuar de manera més agosarada i a atrevir-se a fer sortides, car ho demanava el sentit de responsabilitat o, més aviat, era la necessitat que hi empenya, pel pas del temps i l'exhauriment de les provisions que s'havien dut des de fora. Es prenien doncs més riscos. És a dir, mentre uns quants es feien enrere, cohibits per la por i l'actitud amenaçadora dels qui manaven, uns altres, quan hi havia algú que semblava capaç d'actuar de manera expeditiva – allò que hom diria un líder –, d'amagat, agafaven la iniciativa; i així, en algun cas tenien èxit, amb pocs soldats desprotegits i sense armes, i més sovint sucumbien.

   Gairebé no hi havia dia que no se sentia parlar d'atacs per mar de les places fortes, de segrestos, o de massacres, i encara més – allò desesperant – justament quan adreçàvem a Déu les nostres súpliques. I només ens separava d'ells aquest estret⁴. Durant el dia⁵, els guaites veien sovint soldats a peu i a cavall. I si mai algú, empès per les dificultats i en l'esperança de quedar-se els bens aliens que havien estat abandonats, gosava anar-hi, per compte d'altri o en benefici propi, el capturaven o el mataven. Es podien veure nombroses persones massacrades o ferides a mort, algun cop, fins i tot sense cap i testes sense coll⁶.

   La ciutat era plena de pagesos i gairebé no hi havia lloc per a una gent que s'entaforava a tot arreu, allà on fos, al carrer, que es veien vius només perquè respiraven: la fam i la pesta es repartien aquells malaguanyats. Els habitants també gaudien⁷ de la ruïna: uns ja sentien l'angoixa de la tragèdia, l'afrontaven sense opcions de sortir-se'n i sense mitjans; altres comptaven que els passaria aviat⁸ allò que ja s'havia esdevingut als seus veïns.

Els turcs, en els seus atacs contra Queles i Astrabetes i fins i tot la plaça-forta de Hieron, cometien tota mena d'atrocitats, i l'emperador, com si dormís o s'hagués mort. Nicomèdia⁹, afeblida per la fam i la falta d'aigua, s'abocava cap a una situació sense sortida. La cèlebre Nicea¹⁰, esquilada de l'encant que l'envoltava, també les passava magres. I ara Belokomis, després Angelokomis, després Anagourdis, i Platanea i Melangeia¹¹ i totes les ciutats dels voltants, abandonades pels seus habitants, feien plorar qui se n'assabentava. Això van patir també Krul·la¹² i Katoikia i fins i tot pitjor.

Ja que la via d'Herakleion i Neankomis¹³ cap a Nicea estava tancada i els camins habituals antigament eren sota l'amenaça d'atacs –perill aquest que es corria permanentment– s'havia obert el camí de Quios¹⁴, que passava a l'ombra de les boscúries amb un traçat una mica erràtic, i encara i així¹⁵ hi havia por i desconfiança –car els bebrics¹⁶, els que diem de Pile¹⁷ i de Pítia, patien el mateix que els calcedonis i els halizons¹⁸–. Qui es deixava enrere el mar per agafar el camí de Quios havia de confiar a la nit la seva seguretat després d'esperar tot el dia; baixar a la platja, navegar pel llac Ascani¹⁹ i, un cop desembarcat en front de la porta sobre el litoral, escapolir-se dins Nicea, car aleshores les portes havien d'estar tancades, pel perill que corrien els niceans sota l'amenaça imminent dels enemics.

1 Lit.: perses. Anacronisme.

2 Quan es refereix a la Pera dels llatins Paquímeres fa servir la precisió geogρàfica δυτικὴ περαία. ἀνατολικὴ παραία és la part asiàtica de la ciutat.

3 Expressió proverbial que Hesiqui Alexandrí explica de la següent forma: Σκυθῶν ἐρημία· παροιμία, ἀπὸ τῶν φυγόντων ἐξ Ἐφέσου Σκυθῶν διαδοθεῖσα· φοβηθέντες γὰρ καὶ ταραχθέντες κατὰ γνώμην· (K. Latte, Lexicon Π~Ω) 1161.

4 El Bòsfor.

5μεθ`ἡμέραν.

6 κόρσας ἀνάυχενας. És una expressió que es troba en més d'un autor. És una cita d'Aristòtil que cita Empedocle d'Agrigent.

7 παραπηλαύον. Enlloc amb aquest significat, però molt documentat en diferents autors bizantins.

8 ὅσον οὕπω. Quasi immediatamente (Montanari).

9 Izmit.

10 Iznik.

11 Belokomis = Bilecik, a 50 km sud-est; Angelokomis = Inegöl, a 40 km sud-oest; Melangeia = Yanishir, entre Iznik i Gemlik.

12 Gürle, entre Gemlik i Iznik.

13 Herakleion = Eregli; Neankomis: vàries lliçons per aquest nom, en tot cas ambdós indrets a la costa meridional del golf Nicomèdia.

14 Gemlik. La via oberta havia de passar pel Llac d'Iznik.

15 οὕτω καὶ τότε.

16 Antic nom d'un poble de la Bitínia.

17 Pylai (Topdji Iskelesi) és a l'entrada del Golf de Nicomèdia i Pythia (Yalova), 15 km a l'oest.

18 The inhabitants of the region of Sangarius are mentioned as Alizones and commonly as Mesothynites. See Παχυμέρης, Georges Pachymérès Relations Historiques, Failler, A. (ed.), (Corpus Fontium Historiae Byzantinae 24/2, Paris 1999), p. 402, 405.

19 El llac d'Iznik.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 451, 453, 455)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 17)

Del retorn de l'emperador a la ciutat

D'altra banda l'emperador Miquel¹, recuperat de la seva malaltia, estava encara a Peges² quan el megaduc³, que venia dels tumults provocats pels seus homes a Cízic -i de fet tenia la intenció de donar-li la seva salutació i de gaudir com a servidor de la presència del seu senyor-, es va veure barrat l'ingrés a la ciutat, per ordre expressa seva. Certament els actes recents dels italians⁴ a Cízic, havien disgustat i molt l'emperador quan en va estar assabentat i anul·là amb aquest motiu la trobada amb el megaduc. A més a més, com que ja estava completament guarit, salpà cap a occident, juntament amb la seva augusta consort que també havia vingut a Peges i es trobava amb ell.

Després de quedar-se alguns dies per la part occidental del país, com que era necessària la seva tornada i el seu pare i emperador⁵ l'encalçava en aquest sentit, el dia vint-i-tres del mes gener⁶ arribà a Dripeia⁷; el dia següent, l'emperador sortí al seu encontre, venia també tot el seu seguici, així com els monjos i tota la clerecia i, quant a la resta de la ciutadania, tampoc no hi faltava ningú dels notables. Aleshores, a la meitat del camí, un emperador en trobà un altre: tornava a aparèixer després de molt de temps; entrà a la ciutat entre molts visques, com un triomfador.

1 Miquel IX Paleòleg, associat amb el pare Andronic II Paleòleg des del 1295 al tron de l'imperi.

2 L'arribada a Peges és assenyalada al XI, 10. Novembre o desembre 1303 (Failler).

3 Roger de Flor.

4 Paquimeres es refereix, també en aquest cas, als catalans de Roger de Flor (veure capítols anteriors).

5 És el coemperador Andronic II.

6 23/01/1304. Literalment: 23è dia del mes de l'hecatombeó. Paquímeres utilitza els mesos àtics.

7 Dripeia es trobava a la costa a uns 12 km de Constantinoble.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 17)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 16)

De l'èxit dels nostres a Sardis gràcies a la seva habilitat

Com dèiem, la nostra situació era doncs realment desesperada: pel que fa a la població de fora de la ciutat, com que no podia resistir a l'imparable ímpetu persa¹, una part era eliminada, una altra emigrava – uns a les ciutats i als castells, d'altres a les illes, d'altres fins i tot identificaven les zones segures de l'altra ribera i s'hi desplaçaven -, i pel que fa a la població de la ciutat, patia l'escassedat de queviures per la pèrdua dels dominis exteriors. L'emperador doncs, amb aquesta situació, mentre lluitava com podia amb aquelles riuades de problemes, decebut pels famosos alans i per la seva gent i tot aferrant-se al podrimener estranger², envià una delegació al Khazan, el dels tocaris³ que es troben a orient, Kan, en llur llengua, i li proposà una aliança matrimonial, demanant així mateix que donessin suport a l'imperi romà que estava a punt d'enfonsar-se. Aquell acceptà la sol·licitud i la proposta de matrimoni -estava d'acord en efecte que fos amb la filla natural⁴ de la qual es considerava el pare l'emperador-, i jurà solemnement que perseguirien aquell malson de gent. Quan va corre la veu, òbviament, la resta de tribus van aplicar una reducció de les operacions de manera variada, tot i que de moment no se'n preocupaven gaire; però un sol d'aquests, Alais, un que havia assolat la Lídia, deixant-la com una presa dels misis o dels lidis⁵, amb les notícies que l'empenyen a fer plans, pensà que per a ell i els seus seria adient preocupar-se per la defensa. Sigui com sigui, envià doncs uns missatgers a proposar una col·laboració, a determinades condicions, als qui es trobaven a la plaça-forta de Sardes -que era especialment segura, sent l'acròpoli de la ciutat antiga, amb una part infranquejable i l'altra molt escarpada- que s'hi havien tancat, assetjats per aquella gent. Amb la plaça-forta separada en dues parts per una alta i sòlida muralla, el seu propòsit era reservar-ne meitat per ells i meitat per als nostres, lligant llavors relacions amistoses i, tot i anar junts, la intenció era que els nostres es dedicarien a les seves activitats econòmiques corrents i ells seguirien de totes maneres amb les pròpies; però es mantindrien lluny dels nostres, òbviament, dedicant a altres pobles els seus esforços per guanyar-se la vida segons els seus sistemes, és a dir el pillatge.

Proposaren doncs això i obstinadament es mantenien pels volts del castell; els altres consideraven inútil oposar-se a la proposta i, quant a acceptar-la, si bé no la veien del tot segura per la proximitat dels enemics – i anyells i llops no és bo que tinguin tractes – amb tot, donada la situació difícil i la necessitat que tenien de proveir-se d'aigua i de sembrar, els semblà tolerable; així que acceptaren.

Llavors acolliren un gran nombre de perses⁶ -i òbviament es podien veure les palades de diners que venien amb ells- i vivien separats dels nouvinguts amb el mur del mig que tenia allunyats uns i altres. Alguns però tenien relació passant per unes portetes, segons el que es deia. Això va durar durant un cert temps i evità que s'escampessin mals pitjors per la plaça-forta. Però quan la força de les notícies sobre els tocars a poc a poc anà minvant, començaren a sentir-se més confiats i a recuperar-se de les seves pors; així, els qui llavors demanaven asil, ja es tornaven a apropiar d'ells mateixos, tot recuperant allò que havien estat, i planejaren atacar els veïns. Ara bé, la intriga va ser contraproduent; car igualment els romans, que per la seva banda ja tenien plans, arran d'això es despertaren en contra seu, convençuts que era millor ser els primers a actuar que a patir. Llavors, anticipant-se al complot dels altres, els nostres enviaren un missatger al cap de les tropes romanes en aquell moment, un primiceri⁷ de la jerarquia de cort. Aquell, preparat un contingent important, una nit es dirigí a la plaça-forta, presentant-se allà, esperat per uns i no per uns altres. Així que uns el feren entrar amb joia, mentre un tràgic malson s'abatia sobre els altres que dormien i els reservà tota la seva terrible duresa.

1 Els turcs.

2 Es refereix als catalans, que estan instal·lats a Cízic (veure capítols anteriors),

3 No està clar a quin poble es refereix aquí. Podria ser un poble tàrtar que ocupava la Bactriana (nord de l'Afganistan). Segons el Failler això hauria d'haver-se esdevingut abans del 17 de maig de 1304.

4 No s'específica de quina filla natural es tracti. Segons Failler, podria ser Irene Palaiologina.

5 És una expressió proverbial molt coneguda des de l'època clàssica, per dir que una ciutat queda durament devastada (veure p.ex., en aquest mateix blog, Teodor Prodrom 1-38).

6 Són turcs, com ja vam destacar. És un anacronisme constant en Paquímer.

7 Πριμμικήριος: Un títol de la jerarquia de cort bizantina, que es va passar també a la eclasiàstica.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 16)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 14)

Batalla entre catalans i genovesos i mort del gran drungari¹

Llavors mentre ells² es preparaven i estaven ja a punt de marxar, els genovesos de la ciutat sortiren en contra seu reclamant el pagament del crèdit: és a dir, creien que no podien exigir-lo a l'emperador, ja que el préstec l'havien fet a uns altres. Però els altres imputaven el crèdit a l'emperador, si més no perquè era en benefici seu que l'havien utilitzat. L'emperador, per part seva, fins llavors no havia reconegut el deute; nogensmenys acceptà pagar per tallar així de soca-arrel tot conflicte, enviant Esteve Musaló, gran drungari³ de la flota, a calmar els ànims encesos. Malauradament, a aquest li sortí tan malament la cosa, que el mataren a dalt del cavall.

Llavors esclatà la fúria entre els dos bàndols: entre els forasters, que se situaren al monestir del Cosmidi⁴ per fer-lo servir com a plaça-forta en batalla, i els genovesos, que immediatament s'atrinxeraren a la platja, amb una barrera feta de barrils, contenidors i taules de fusta, des d'on atacaven, com des d'unes muralles, i on rebien els atacs. Així que hi va haver moltes baixes d'ambdós bàndols. L'emperador calmà amb feines i treballs tota aquella agitació i els catalans pogueren fer veles⁵ rumb a Cízic on havien d'hivernar. Un cop allà, instal·lats dins de les muralles, van cometre moltes malifetes: extorquien, segrestaven les persones, assetjaven les dones casades i tractaven la població local com els esclaus de comprar i vendre. Mentrestant, Ferran Eiximenis, avergonyit per allò que estaven fent, després d'haver denunciat reiteradament les coses que feien -i com havien aprofitat de l'emperador-, ja que no pogué dissuadir aquells bàrbars, ara que tenia en contra a més a més el cap mateix de l'expedició, havia decidit marxar. Així, un cop preparat, salpà cap a casa, amb les seves naus i els seus homes. Però aquella gent, que encara estava instal·lada a les muralles de Cízic, ostentant la seva arrogància, tothom sabia de quina manera acabaria amb aquestes actituds: el desastre encerclava els romans que, malgrat els sofriments, es barallaven entre ells.

1 Els capítols 202 i 203 de Muntaner narren com els catalans lluiten contra els genovesos. Les dues versions no coincideixen en molts aspectes.

2 Els catalans. Es reprèn la narració del capítol 13.

3 Δρουγγάριος τοῦ πλωίμου. És un càrrec que va anar canviant amb els anys. En època dels Paleòlegs el megaduc (R. De Flor, en aquest cas) té unes responsabilitats superiors i similars a les de primer ministre, mentre el drungari tornaria a ser l'almirall de la flota.

4 Κοσμίδιον. No està claríssima la seva col·locació a Constinoble.

5 Els almogàvers.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 14)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 13)

Del dèspota Miquel i com fou arrestat arran d'unes sospites¹

També el dèspota Miquel² per una certa raó, arran de la qual va ser sotmès a unes acusacions, va corre perill. Com que l'emperador volia que es desplegués amb els seus a Nicea, convocà els parents escrivint-los vàries cartes: però aquella gent no se'n volia fer càrrec. Per això, pensà servir-se de membres de la guàrdia imperial, que per les circumstàncies es trobaven inactius. Després d'aquests contactes els incorporà, però sense que en fos assabentat l'emperador, i els exigí un jurament - eren, segons les seves estimacions, al voltant d'un centenar-, tot rebent llur paraula i, a la vegada, donant-los la seva. El jurament era, en la meva opinió, prerrogativa exclusiva de l'emperador; i, de fet, juraren que serien els enemics dels enemics i els amics dels amics del qui fins llavors havia estat el seu senyor. Així, quan el fet sortí a la llum, l'emperador, tenint en compte aquesta i moltes altres qüestions i, com que aquell home era marit de la filla de Terter³, sospità clarament un acte de traïció per part seva; dugué doncs els fets a judici i féu condemnar l'acusat. Però, d'això també en parlarem d'aquí a una estona.

Però, l'emperador feia un jurament del mateix caire amb Roger⁴. Aquest, per la seva banda, un cop rebut l'escrit, probablement considerà que ell també era un home poderós, i decidí que havia de fer venir no només els homes que estaven directament a les seves ordres, sinó que, per voler destacar encara més, en convocà uns de nous⁵, car les esperances que provocava l'emperador li donaven ales, fins al punt de no disposar de prou vaixells per transportar la gent allistada ni tampoc de tants diners per pagar bestretes amb la garantia que l'emperador hauria donat la resta. Per això s'adreçà fins als genovesos, rebent, a compte de l'acord amb l'emperador, al voltant de 20.000 nomismes: uns quants els cobrà i uns altres li foren descomptats per l'aprovisionament de les naus que justament havien transportat l'exèrcit.

El mes de setembre doncs, tal com dèiem, arribà a Constantinoble. I l'emperador, tot i haver d'acollir un exèrcit que superava les seves previsions, com que confiava en tot cas en l'aliança, refermà els seus propòsits i per ells dilapidà diners a palades, mentre les reserves, que es nodrien dels impostos recaptats a tot arreu, es buidaven en profit d'aquella gent, quan estaven sospesos fins els sous i els ingressos per a qui servia a palau – els imports que justament els emperadors des de feia temps pagaven com a salari indispensables per a la gent del servei-. Amb tot, l'emperador elevà Roger a la dignitat de megaduc, tot reconeixent-ne també els seu altres títols particulars, i reservant-li el casament segons allò acordat. Per als nouvinguts llavors era bo, després de gaudir de tants reconeixements, demostrar la seva utilitat i que servien per alguna cosa. Se'ls ordenà que anessin a Cízic. Es tenia molt clar que la malevolència (més aviat l'agressivitat) ataca els rics⁶, i que la gent que es concentrava allà, rica en diners i altres recursos, òbviament atreia els perses⁷; per això es creia que, per trobar-se aïllada, havia de comptar amb un suport.

1 En realitat aquest és només un breu incís en la història que Paquímeres està explicant de Roger de Flor.

2 Miquel Àngelos fill del dèspota Miquel II d'Epir, que havia vingut a Constantinoble el 1278. Primer s'havia casat amb Maria Palaiologina (filla de Miquel VIII) i després la filla d'un Terter (dinastia de tsars búlgars 1280-1292, 1300-1323).

3 Veure nota anterior.
4 Reprèn la narració del capítol anterior.
5 Muntaner 199, 200 i 201 ens descriu breument qui el seguí. També ens diu que R. De Flor va haver de llogar una part de l'esquadra.

6 Cita, no literal de Sòfocles, Àiax, 157.

7 Turcs. És un anacronisme.
 
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 13)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 12)

Dels llatins arribats amb la convocatòria i les coses que van fer

El mes de setembre següent a la segona indicció¹, Constantinoble també va conèixer -i tant de bo no hagués fet!- el llatí² Roger de Flor, amb les seves set naus i una esquadra aliada, formada principalment per catalans i almogàvers que comptava aproximadament amb vuit mil homes; el precedia Ferran Eiximenis³, que sumava encara més homes a l'armada. Però l'Eiximenis -que era un aristòcrata- s'havia presentat per iniciativa pròpia, amb el seu exèrcit personal, per donar el seu suport en la guerra contra els perses⁴, si l'emperador ho volia, i a un preu determinat, és clar. Roger, ell sí, havia salpat responent a la convocatòria; era un home de mirada aterradora, ràpid quan decidia i impetuós quan actuava; vull fer-hi un breu excurs tal com m'ho han explicat, i si mai la història s'allunya dels fets veritables, que se'n reprovi no pas l'escriptor, sinó la informació rebuda.

A Ptolemaida de Síria⁵, quan encara existia i era una ciutat famosa, ell servia el Temple com a frare. Quan aquesta fou presa dels etíops⁶, com ja hem explicat en els llibres anteriors, i aquells indrets quedaren devastats, robà els bens del monestir i després d'armar uns grans vaixells, afrontà els agarens⁷; era un pirata molt dur i amb els seus nombrosos companys duia atacs de sorpresa. Amb la riquesa i el luxe que venien dels botins acumulats pel mar, es tornà més confiat -i els seus homes també- i deixà aquell ordre de frares i l'hàbit; amb decisió i amb les naus plenes, anà a unir-se a Frederic⁸, aquell que regnava sobre Sicília amb el poder que li venia del temps de Manfred⁹ -tot lluitant contra la seva família, s'havia rebel·lat a l'Església i, com a conseqüència, escometia guerres i batalles amb Carles¹⁰-. Li anà doncs a prestar suport amb el seu exèrcit, per un salari pactat, i, participant a l'aliança amb Frederic, durant cert temps lluità amb els seus homes al costat seu.

Quan després la guerra es va acabar, i els qui estaven en conflicte en aquell moment signaren un acord de pau referendat per un matrimoni¹¹ -en efecte, el germà del rei prengué com a esposa Caterina; aquell també havia estat coronat rei pel papa, si bé sine terra, és a dir sense terra, i proclamat així mateix emperador universal, lligant les seves pretensions sobre Constantinoble a la seva esposa, una néta de Balduí¹²-, per això, com que l'església s'hi havia reconciliat, el papa va fer buscar Roger. Frederic tanmateix, que pensava que no era apropiat i sobretot no era just trair qui s'havia demostrat útil en el moment de la necessitat -tinguem en compte que hi ha la condemna immediata i espantosa a la foguera per algú que hagi trepitjat l'hàbit-, considerà oportú reservar, per a ell, gratitud autèntica i, per al el papa, condescendència amb les acusacions, i no fer-lo arrestar, però tampoc reservar-li honors; va doncs ordenar-li que se'n anés lluny a buscar-se un lloc segur.

Abandonat per tothom, Roger envià un nunci a l'emperador, implorant que li donés acollida, ja que, segons deia, quan el monarca ho volgués, podria disposar d'un potent exèrcit com a aliat. Realment, tal com demostrà, era valent de natura i de mentalitat guerrera; i és més: al mateix temps tenia dominada una tropa ferotge gràcies a la seva intel·ligència àgil i aguda, i també a còpia de promeses sobre els grans èxits que aconseguirien. Però l'emperador per part seva, que per necessitat ja havia començat a fer servir mercenaris, es va abocar sobre aquella situació com si fos un regal del cel i, enviant-los una butlla d'or com a garantia, acceptà Roger i el seu exèrcit tan bé que, a ell, li concedí l'honor del títol de megaduc i a més a més el casà amb la seva neta Maria filla d'Assan¹³; i, pel que fa als seus homes, els va satisfer amb els sous corresponents, per prestar llurs serveis en guerra. En tot cas, com s'ha dit, es menystenien les forces romanes, afeblides i disperses a occident, que buscaven llavors on donar els seus serveis i guanyar-se la vida.

1 Setembre, 1303. Els fets d'aquest capítol són narrats, amb més detall i alguns matisos diferents, als capítols 194-199 de la Crònica de Muntaner.

2 El Failler ens recorda que “els mercenaris de la Companyia Catalana són denominats en aquesta Història catalans (Κατελάνοι), almogàvers (Ἀμογάβαροι), italians o llatins.

3 Ferran Ximenis d'Arenós

4 Paquímeres vol dir els turcs. Un dels seus nombrosos anacronismes.

5 Roger era templer i es trobava, el 18 de maig de 1291, al port de Sant Joan d'Acre (és com es deia la ciutat en aquell moment). Muntaner dóna d'aquests fets una visió diferent (194). Al·lega que Roger va rebre grans quantitats de riqueses per transportar bens i persones d'Acre, a punt de ser conquerida, a Mont Pelegrí (Trípoli del Líban), i que ell els donava a l'Ordre. En tot cas, admet que hi havien veus (malintencionades, segons ell) que deien que en aquella ocasió s'havia enriquit indegudament.

6 Els egipcians, mamelucs.

7 Els musulmans.

8 Frederic II de Sicília (1302-1337), fill de Pere el gran de Constança, filla de Manfred I de Hohenstaufen.

9 Manfred I (de Hohenstaufen, 1258-1266).

10 Carles II el coix, rei de Nàpols (de la dinastia d'Anjou, 1285-1309).

11 La pau de Caltabellotta (31/08/1302) entre Frederic i Carles II d'Anjou va ser segellada amb el casament de Frederic amb Eleonora d'Anjou, filla de Carles. No és doncs cert allò que explica Paquímeres a l'incís següent.

12 El gener de 1301, Felip IV el bell va fer casar Carles de Valois amb Caterina de Courtenay, descendent de Balduí II de Courtenay, antic emperador llatí de Constantinoble. El 03/09/1301 és investit emperador per Bonifaci VIII, en l'esperança que pogués tornar a recuperar el tro de l'imperi llatí. Paquímeres aquí confon els dos esdeveniments.

13 Maria de Bulgària (Latzaura, segons l'anomena Muntaner), filla de Joan III Asan de Bulgària i d'Irene Paleologina.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999)