Teofilacte Simocatta: Històries (I, 9)

El front persa

En tot cas, he terminat el preludi de la història dels huns que viuen al llarg del Danubi. Som-hi ara, fem ressonar també els fets de Pèrsia amb la cítara de la narració. Tornaré doncs a la investidura de Maurici emperador, tot narrant aquí la guerra meda. I ningú es molesti, si més no amb mi, perquè me'n vaig de nou a fets anteriors. No seran els mateixos, tot i que ens dedicarem si fa no fa al mateix període. La narració de les coses suara narrades en un sol bloc ha avançat a regna solta¹, per tal de no generar confusió inserint a la vegada exposicions de fets que no tenien res a veure amb els que s'estaven presentant.

Encara era el primer any del regnat de l'emperador Maurici després d'aquella celebrada campanya amb Pèrsia, quan precisament Tamchosro era el comandant de l'exèrcit meda, i l'emperador havia transferit Joan – conegut també com El Bigotut entre els romans pel seu bigoti tan llarg – de l'exèrcit acampat a Armènia al dels territoris orientals. Tan bon punt doncs el general tingué la comandament del front oriental, prengué posició allà on el riu Nimfios² barreja les seves aigües amb el Tigris. El xoc es preparava doncs en aquest indret, amb Joan comandant les forces romanes, i Cardarigan³ les perses. Aquest nom és un títol propi del poble part: als perses, els agrada que els diguin pel títol, com si desdenyessin els noms que duen de naixement. Per a definir el seu nom, respecten les contribucions del destí més que no pas l'obligació envers el pare, que es genera en el moment mateix de néixer dels lloms materns.

Joan dividí el conjunt de les seves forces en tres sectors: ell mateix s'encarregà del sector central de l'exèrcit, Curs, el subcomandant, del sector dret, i Ariulf, de l'esquerre. Així es disposaren les tres esquadres i igualment es desplegaren els perses. Quan les trompetes elevaren l'enyàlion⁴, la terra de ningú es va encongir i la guerra va fer el seu ingrés.

Ataquen llavors els romans amb dues columnes: Joan amb la del mig, Ariulf amb l'esquerra, i vencen les forces desplegades davant seu, però Curs no entra en acció. Desconfiava d'allò més de Joan pels seus èxits, perquè competiria amb ell pels esglaons més alts de la fama. Els perses doncs tornaren enrere, ja que temien que els adversaris els ataquessin amb més impuls. Els romans van mirar cap a Curs – absent de la lluita – i als seus homes, i giraren cua, tot pujant per una zona escarpada. Els perses, un cop van deduir – de la cursa impetuosa i de la duresa del terreny de retirada, unes fortificacions entre barrancs – que la cavalleria romana estava esgotada, anaren al contraatac, amb unes escomeses furioses, fent una carnisseria i amb prou feines deixaren arribar els romans al campament. La guerra havia anat avançant amb aquestes operacions i ja entrava la tardor.

1 Literal: “no ha obeït al fre”, una metàfora “hípica”.

2 Νύμφιος. El modern riu Batman que passa per l'hodierna ciutat de Batman a la Turquia armènia.

3 Καρδαριγάν. Semblaria significar Falcó Negre (W. & W. 32).

4 El crit de guerra.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 55-57]

Jordi de Pisídia: Per la restitució de la Santa Creu (poema sencer)

Versos improvisats en ocasió de la lectura de la comunicació de la restauració de la Santa Creu¹

Gòlgota exulta! Tota la creació

de nou t'alaba, et diu “Refugi de Déu”:

del país de Pèrsia ha tornat l'emperador

mostrant la creu plantada sobre teu,

aclama'l amb paraules que canten;

com que, de boca, no en tenen els penyals,

tendres prepara els rams de palmera

per a l'encontre amb el nou triomfador.

Car, si no s'hagués endut de nou la creu,

riurien encara els mags ben arrogants.

Però amb els fets n'aprengueren la força,

saberen com, amb un foc misteriós,

va ser la creu que incinerà la flama².

Què bo, senyor³, va ser el vostre esforç

i la vostra lluita per a la pau!

Com us beneiré amb un discurs cabalós,

a vós que la gràcia us diu beneït?

Com vau tornar a agafar la creu rapinyada,

adormint-ne el rèptil rapinyador?

Déu us proclamà com a heroi quan al drac,

degollat, li arrancàreu daurada la pell;

i vós no matàreu la fera amb metzines

medèiques⁴, sinó travessant-la amb la creu.

Deixeu, per fi, falsos israelites

la vostra paterna fe d'infidels!

La creu ha arribat amb rebuda imperial,

entre oracions, pregàries, plors i vigílies,

iambes harmònics i música d'orquestra,

i amb un guardó, gran, del basileu:

els enemics la volen i més la temen;

car ella no acceptava viure amb el bàrbar,

encara que, per punir aquell delicte,

havia d'exiliar-se i córrer per terres estranyes.

I tornà, aplegant els seus fills

de l'obscura i falsa morada,

i l'honoren, estimant-la encar més,

car dóna saviesa i allibera encar més⁵.

Pau, sabedor d'aforismes obscurs,

no pot ser doncs que diguin les gents,

que la creu és un absurd⁶; per les gents

és potent i imponent d'allò més.

I ara, meu Basileu, teniu per nosaltres

el seu poder místic; tota Bizanci

tots els països, tot l'univers exalten

el vostre carisma en un sol concert.

Que us alabi el gran Constantí, a vós, que sou

gran, tal com ell; ningú més us val en lloances.

Constantí, reveleu-vos a Roma de nou,

celebreu el vostre fill, per com, rebuda

una herència malmesa, la va restaurar.

Deixeu, ara, la Ciutat celestial,

i baixeu aquí a la nostra ciutat terrenal:

al cor, hi guardàveu tristesa i angoixa,

fins quan no vau veure la creu retornar

en triomf, que vós, quan era amagada,

vau descobrir el primer cop, allà on sempre

havia estat⁷, i el vostre nét no només descobrí,

sinó que, arribat als brasers de les terres de Pèrsia⁸,

novament l'ha portat al seu lloc inicial.

Teniu un fill per Providència divina,

com si ell fos un nou Constantí

fet matèria per les fustes de vida.

Car sobta com, en aquells entrebancs,

un emperador piadós, per sobre dels altres,

apagà el foc amb una fusta de foc,

que Cosroe menystingué, per ser fusta,

i descobrí que era una espasa clavada al seu cor.

Qui explicarà una tan miraculosa campanya,

ni que enlairi paraules alades?

I ara aneu, amb l'ànima neta,

pel camí joiós dansant amb els Àngels.

Als enemics, la creu que porteu,

els sembla una altra arca, i més que l'arca;

Aquesta enviava desgràcies als enemics,

a un tret de sageta⁹, però la fusta d'aquella

els envià, recte a la diana, ses fletxes ben vives:

vet aquí els parts fent fogueres dels perses,

els escites aterrant els eslaus i sent-ne aterrats,

bruts de la sang dels seus homicidis,

mesclen una enorme barreja en una sola batalla.

Vós, en canvi, calleu, duent les insígnies i el ceptre,

talment com un àrbitre tot separant lluitadors,

heu lluitat amb molts d'ells, i ara poseu fi a la baralla.

Els qui estan ficats en la lluita

esperen, mirant de gairell, el vostre gest;

i allà on és aquest gest la lluita té èxit.

I si el gest canviés i anés al contrari, la força

de l'èxit també canviaria, i mirant el gest vostre

..................................................¹⁰

i us mofeu d'espases innòcues

i us rieu de l'espectacle dels bàrbars,

que veieu ara subjectes, ells que us perseguien fa temps.

Un cop anunciades aquestes notícies,

en un dia agraït, un dia de victòria,

quan qui plasmà el nostre ésser

tornà al cadàver de Llàtzer la vida –

havien d'anar juntes, diria, resurrecció

de la mort i reaparició de la creu¹¹ –,

sencera s'ajuntà la Ciutat – com la sorra

o un torrent, com onatge desmesurat,

que es trenca en rompents de mil cossos–,

delerosa, com gasela a l'estiu

sedegosa i estremida, de venir, rabent,

al ros de les vostres paraules.

1 Es refereix a l'episodi definitiu de la guerra d'Heracli contra l'imperi persa: la recuperació de la creu que els perses s'havien endut de Jerusalem. És un episodi (primavera del 630, segons Ostrogorsky, pàg 115) que sembla haver despertat una gran commoció en tot el món cristià de l'època, demostrada pel gran nombre d'obres que en fan esment (Veure Pertusi, pàg. 237)

2 Metàfora que es refereix a la flama/foc, que era el centre del ritus perses.

3 L'emperador Heracli.

4 Μηδικοὶς. Joc de paraules (impossible de passar al català) entre Μήδη (Μήδεια), Medea i Μῆδος, Meda, Persa.

5 El Pertusi en les notes explica aquest paràgraf fent la hipòtesi d'unes comunitats perses convertides al cristianisme.

6 Referència a I Corintis, 23.

7 Segons les diferents tradicions el redescobriment de la veracreu va ser obra de Constantí o de la seva mare Helena.

8 Es refereix als temples del foc del culte zoorastrià.

9 Es refereix a l'arca que Josuè ordena dur al voltant de les muralles de Jericó per fer-les caure el setè dia (Jos. 6, 1-21).

10 Hi ha una llacuna d'11 versos.

11 El dia de Sant Llàtzer (Llàtzer de Betània), en l'església ortodoxa, és el dissabte abans del Diumenge de Rams. L'any 630, aquest dia era el 31 de març, quan suposadament a Constantinoble es va anunciar el retorn de la creu al seu lloc d'origen.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 225-230)

Jordi de Pisídia: Per a la restitució de la Santa Creu (1)

Versos improvisats en ocasió de la lectura de la comunicació de la restauració de la Santa Creu¹

Gòlgota exulta! Tota la creació

de nou t'alaba, et diu “Refugi de Déu”:

del país de Pèrsia ha tornat l'emperador

mostrant la Creu plantada sobre teu,

aclama'l² amb paraules cantadores;

i si, de boca, no en tenen els penyals,

doncs tendres prepara els rams de la palmera

per a l'encontre amb el nou triomfador.

Car si no hagués tornat a endur-se la Creu,

riurien encara els mags ben arrogants.

Però amb els fets n'aprengueren la força,

saberen com, amb un foc ple de misteri,

la creu incinera a l'inrevés la flama³.

Què bé, senyor, el vostre esforç

i la vostra lluita per la pau!

Com us podré beneir amb un discurs cabalós

vós que la gràcia us indica com a beneït?

Com vau prendre de nou la creu rapinyada,

adormint-ne el rèptil rapinyador?

Déu us indicà com a heroi quan al drac,

degollat, li arrancàreu daurada la pell;

i vós no matàreu la fera amb metzines

medeiques⁴, sinó travessant-la amb la creu.

1 Es refereix a l'episodi definitiu de la guerra d'Heracli contra l'imperi persa: la recuperació de la creu que els perses s'havien endut de Jerusalem. És un episodi (primavera del 630, segons Ostrogorsky, pàg 115) que sembla haver despertat una gran commoció en tot el món cristià de l'època, demostrada pel gran nombre d'obres que en fan esment (Veure Pertusi, pàg. 237)

2 Αὐτὸν. Podria referir-se tant a la creu com a l'emperador. El Pertusi opta per la creu. A mi em sembla més coherent referir l'aclamació a l'emperador, en vista del que diu en els versos següents.

3 Metàfora que es refereix a la flama/foc, que era el centre del ritu persa d'Ahura Mazda.

4 Μηδικοὶς. Joc de paraules (impossible de passar al català) entre Μήδη (Μήδεια), Medea i Μῆδος, Meda, Persa.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 225-226)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul, 21 - 32)

Heus aquí que, si bé vaig començar la meva narració només després que Justí el jove obtingués el poder imperial amb la mort de Justinià, jo aniré en tot cas fins a l'època anterior, incloent a la meva obra allò que encara no hagi estat tractat per algú altre. Per exemple, la gran majoria dels fets de l'època de Justinià no els tindré pas en compte, precisament perquè es troben explicats de manera satisfactòria d'ençà que Procopi, el rètor de Cesarea, els té narrats amb precisió; en canvi, hauré d'exposar de la millor manera el que ve després. Aquell autor de fet va iniciar la seva història amb la mort d'Arcadi -el fill del qual, Teodosi, passà llavors sota la tutela del rei persa Yezdegerd-, amb les guerres de Balash i Peroz, explicant com Kobad, proclamat rei, perdé el tro i després s'hi tornà a seure, com va conquerir Amida -a l'època de l'emperador romà Anastasi-, i així també els treballs que el seu successor, Justí el vell, hagué de suportar, per la seva banda, en les mateixes tasques. Després, quant a les guerres pèrsiques que l'emperador romà Justinià combaté contra Kobad i Cosroes a Síria i Armènia, sense oblidar-nos de la guerra als territoris de la Làzica, totes aquestes guerres hom pot conèixer a fons en els llibres de Procopi, així com aquelles contra el vàndal Gelímer i la ciutat de Cartago i tot el territori africà, conquerides per Justinià, després de molts temps -des de Bonifaci i Genseric, quan hi va haver la rebel·lió- i sotmeses de nou a l'imperi romà. Deixarem estar tot allò en relació als fets protagonitzats pels moros, després de la fi dels vàndals, a tot arreu de Líbia en la seva lluita contra els romans, així com pel que fa a Stotzes i Gòntaris, soldats romans, causants, amb la seva rebel·lió, de calamitats i enfrontaments molt greus en detriment d'Àfrica, i les desventures que no acabaren fins que ambdós homes no moriren: tot això es pot trobar en aquells llibres. També hi trobem com la guerra interna contra l'emperador esclatada a Bizanci, amb el consegüent enorme terrabastall, arruïnà l'estat, i com les incursions dels huns, travessant el Danubi en el mateix període, profanaren l'imperi romà més que mai, assolant la Il·líria, la Tràcia, molts territoris del continent europeu i àdhuc una part d'Àsia, després de passar per l'Hel·lespont. Hi trobem els saquejos lamentables de les ciutats de Suró de Síria, Véria, Antioquia del riu Orontes, per mà de Cosroes, i el setge d'Edessa i com aquest en fou repel·lit i hagué de desistir i retirar-se. Fins i tot això podem trobar en els llibres d'aquella obra; i també les disputes dels etíops amb els homerites i a causa de qui en concret tots dos pobles arribaren a tanta hostilitat. Aquest autor fa una explicació molt àmplia de la gran pesta, de com en un moment determinat començà a insinuar-se en els homes i quina mena de fets increïbles s'esdevingueren; així com també, es pot llegir en aquella obra entorn de les nombroses gestes dels soldats romans per les ciutats de la Lazica, al castell de Petra, contra Corianes i Mermeroes i els perses.

I en el seu itinerari cap a occident, es llegeix com morí Tedoric, el rei dels gots, com Teodat en matà la filla Amalasunta i exactament per quins motius esclatà la guerra gòtica: no passa sota silenci ni aquestes qüestions, en absolut, ni tampoc com Vitigis, rei de la nació goda que succeí a Teodat, només després d'infinites batalles, va ser deportat a Bizanci com a botí de guerra, ni com Sicília, Roma i Itàlia, un cop repel·lits els bàrbars forasters, tornaren a fer gala de les virtuts antigues. S'hi pot trobar també que Narsès el castrat, nomenat comandant en cap per l'emperador, fou enviat a Itàlia, per a aquelles guerres tan famoses, que duria a terme amb èxit contra Tòtila, a qui li succeí com a rei dels gots el fill de Fredigernes, Teies, que també fou eliminat no gaire després.

Això s'esdevingué fins al vint-i-sisè any del regnat de Justinià¹: Procopi rètor de Cesarea, ell sol, crec, ho va descriure tot, fins al final. Quant a mi, em dirigiré doncs als fets posteriors al punt on justament he arribat. Bé doncs segueixo els fets.

Fi del pròleg

1 El vint-i-sisè any de Justinià comença l'1 d'abril del 552.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 21-32)