Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 10-14)

Hismine insisteix

La jove [Hismine] tornà a mesclar per ordre del pare i es col·locà darrera de Sostenes i de la mare Pàntia i davant meu, l'herald. Sostenes va dir: “Herald Hismínies, aquest brindis per la festa és per a tu, beu en honor de Zeus i salut! Gaudeix de la diversió, beu en alegria, passa't-ho bé anunciant les Diàsies.” I jo: “A la teva salut també, que ens has reservat la teva cortesia amb bon gust i sumptuositat.” Arribà la noia, duent la copa a les seves mans i enllaçant la seva mirada amb la meva. Allargo la mà per agafar-la i ella m'estreny el dit, tot parrupant, i emet un tènue sospir com des del cor. Fent cas a Cratístenes, jo callava. Terminà així el banquet.

Sostenes, Pàntia i la jove Hismine ens dugueren a l'habitació juntament amb tres criades; una duia aigua del pou, l'altra portava a les espatlles una safata de plata i la tercera duia lli blanc com la neu. Entrarem a l'habitació i Sostenes ens saludà i se'n anà amb Pàntia. Cratístenes i jo ens en anàrem a seure a unes butaques, que estaven allà preparades amb bon gust. Aquella que duia la safata la deixà al tamboret vora el meu seient i l'altra hi abocà l'aigua. Hismine s'aclofà agafant-me els peus i me'ls rentà (és un honor que es reserva als heralds) - els agafa, els estreny amb força, els embolica amb les mans, els comprimeix, sense dir res els besa, un petó d'amagat; finalment, tot fregant-los amb les ungles, em fa pessigolles.

Jo, que durant la resta d'operacions havia aguantat en silenci, sense voler, vaig esclatar a riure. La noia va parar, em mirà fixament, tot fent un somriure, i tornà a plegar el cap, sense cap gest de condescendència per part meva. M'eixugà llavors els peus amb la tovallola que havia agafat de les mans de la sirventa i amb un “Adéu”, se'n anà.

Em vaig adormir immediatament, ple de menjar, de vi i de les preocupacions pròpies d'un herald. Al voltant de la tercera vigília, el bell Cratístenes em despertà tot dient: “No ha de dormir tota la nit un home que és un herald¹.” Vaig intentar treure'm la son – per respecte i amistat – que però no es desenganxava de les parpelles: el menjar el beure i el cansament n'eren la causa. “Què dius, Cratistenes,” vaig dir, “perquè em treus la son agradable de les parpelles?” Ell volia saber del sopar i per què havia esclatat a riure i, tot mofant-se de la meva llengua, va dir:“El tresor més gran de l'home és una llengua parca i és l'encant més gran, si es modera²”.

I jo: “La resta de coses que han passat al sopar les saps tu també, ja que has estat assegut al costat meu bevent. Quant a la noia, va anar així: primer de tot, quan em portava la beguda m'ha xiuxiuejat 'Hola', i després diu: 'Pren la copa de les mans de la noia amb el mateix nom³' en veu baixa i sense que se la pugui sentir; i mentre jo em prenc la copa, ella em trepitja el peu. Tercer, em porta la beguda, fa per donar-me-la i me la treu i jo dic el que has sentit. Saps com ha seguit la cosa: la ràbia de Pàntia, l'enuig del pare, el seu gest amb el cap, la vergonya de la noia, la seva excitació, la cara vermella, i tot el que li ha passat, com colpejada per un llampec. Amb tot això, jo mateix m'he sentit avergonyit – sí, per aquest bastó⁴ sagrat – sobretot per la teva recomanació de callar. I quart, mentre brindem a Zeus Salvador, Hismine un altre cop m'agafa el dit.

Això pel que fa el sopar; i què ha passat mentre era assegut a la butaca? Em renta els peus, els embolica amb les mans, els besa d'amagat i finalment em pessigolleja la planta del peu. Per això, ho has sentit, he esclatat a riure.”

I Cratístene exclamà: “Quina sort! Una noia t'estima, una noia tan maca! Tu no l'estimes també?” I jo: “Què és això d'estimar?” I ell, cridant encara més fort: “Per Hèracles, quina estupidesa, quina idiotesa! Però, si tens a favor Amor, la Mare Afrodita i tots els encanteris de l'enamorament!” “I què són?” Vaig respondre a Cratístenes, “qui me'ls ensenya?” I ell: “Són propietats naturals dels sers vivents que no s'ensenyen.” Llavors tornem a dormir.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Cf. Ilíada, 2.24. No és del tot literal. (Trad. Montserrat Ros, 2005).

2 Hesíode, Treballs i dies, 719-720.

3 Ella es diu Hismine i ell Hismínies.

4 Κηρύκειον. El bastó sagrat de l'herald, el caduceu.

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 11-14. Munchen, 2001]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 9-10)

Hismine tira la canya

I de nou ens vam posar a menjar i beure. La noia venia a barrejar i m'acostà el calze i jo vaig allargar la mà per agafar-lo i quan el tenia, les seves mans no el deixaven anar, me'l posava i me'l treia de davant, feia veure que me l'oferia, però se'l quedava. Una lluita de mans doncs, i la mà d'una noia jove guanyà la de l'herald, home pur.

En sentir-me ridícul per la derrota, vaig parlar com un herald, sense pels a la llengua i sense doble sentits: “No me la vols donar? Llavors què vols?” A aquelles paraules ella va treure la mà de la copa, començà a tremolar tota ella, les galtes se li posaren d'allò més vermelles i baixà els ulls, fitant el terra, com colpida per un llamp i amb la cara plena de vergonya.

Pàntia es girà cap a la noia, els ulls congestionats, carregats de ràbia i d'indignació, va llançar la mirada al cap de la filla, a les mans, als peus, al coll: se la mirà de dalt a baix, estava com una fúria, tota ella, amb les galtes ara vermelles (crec que és extraordinari el color vermell generat per la ràbia) i ara pàl·lides, com si tota la vermellor passés al rostre d'Hismine.

Quant a Sostenes, ell també va fer un gest amb el cap, tot dirigint una mirada penetrant a la filla però, girant tot seguit els ulls, va dir: “És l'hora de les Diàsies, anem a gaudir de les festes de Zeus. Tothom a les festes, tothom a celebrar. Zeus és a la nostra taula, la taula és de Zeus perquè aquí tenim també l'herald de Zeus,” i m'assenyalava amb la mà.

Cratístenes, assegut vora meu, d'amagat em va donar un cop amb la mà, em va aixafar el peu i em va dir a cau d'orella: “Calla.” Jo no sabia ni qui era. Em posava vermell, empal·lidia, callava, tenia por, tremolava, tenia vergonya de mi mateix davant Sostenes, Pàntia, la noia i el meu amic Cratístenes, amb els ulls clavats a la taula, feia vots perquè sortíssim d'allà.

  

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 9-10. Munchen, 2001]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (284 - 358)

 Lament de Drosil·la

  Així, mentre Caricles intentava agafar la son, Drosil·la jeia a l’habitació de Crisil·la reservada a les noies i plorava d’un plor amarg, des del cor – la son agraïda escampada pels ulls no podia apoderar-se’n – i deia: “Ànima meva, Caricles espòs, espòs Caricles, i només de nom, perquè al cor gairebé no hi tens Drosil·la, oblidant, per les desgràcies que ens enfronten, la nostra lliure promesa i el déu que fa temps em va unir amb tu, Caricles, però era només una promesa. Drosil·la en canvi plora sense consol per Caricles, inundada de llàgrimes, i es queixa de tu i encara més del Destí¹, que s'ha oblidat de qui t’ha estat promesa. Per mal que el Destí homicida, Caricles, t’ataqui, o ataqui en lloc teu la verge Drosil·la, tan durament com per trencar i partir en dos la nostra unió indivisible – per què, Destí maligne, no estàs tip dels treballs que ja hem sofert i del càstig a què estic sotmesa i em tanques en canvi lluny de Caricles? Millor que la llum hauria estat la foscor del presidi si hagués estat condemnada a estar-hi amb ell, ahir mateix l'hauria seguit a la càrcer – no ens hem d’abatre, Caricles, per mal que el Destí ataqui tan fort per separar dos amants, ordint dividir-los, i estigui ansiós, ai, de trencar-ne, per fi, el compromís de ser una única cosa; ni ens hem de resignar a l’oblit, sinó, encara més, ens hem de vestir amb molt de coratge davant el Destí homicida. Però tu mentrestant dorms i no plores Drosil·la, i ella gemega i jura pels déus de no separar-se mai de Caricles. L'heura és difícil d'arrancar de l'alzina: avesada a la unió, des que encara és un brot, s'hi amalgama i sembla un sol cos amb doble vitalitat. Així és Drosil·la amb l'estimat Caricles, un cos, un sol pensament, una ànima, tot i que ahir, amb la taula parada, era clar que Cràtil anava alimentant un amor insà, llançant-me mirades malignes. Ah, Caricles, com estimo aquest nom! Com podran acabar les nostres desgràcies? Ara penso, malgrat separada de tu, que és un petit consol poder veure encara que només la presó on t'han tancat – sí, és molt poc – i saber, si més no, on et trobes, on dorms, on seus. Deixa corre la son, si és que pots dormir, pensa a Drosil·la: ella plora, gemega per tu; plora! gemega! estigues trist com ella²! Però és cert, Caricles, no vas brotar d'algun roure; sé que gemegues i plores i en el cor de la nit no et pots adormir, pensant sempre a la jove Drosil·la. I ara, Son, agafa'm una estona també, potser tinc un somni on veig Caricles, el meu amor, i em consolo; als amants que es desitgen, sovint, quan no es veuen de dia, els agrada unir paraules i alens quan somien.”

   I mentre així gemia i es lamentava la jove Drosil·la, la llum del matí tornà pels captius que dormien, miserables, a les masmorres, si bé la profunda foscor d'aquelles podia sufocar i obscurir el dia.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Es tradueix en majúscula perquè en la novel·la comnena, com ja en la d'època romana, el destí/sort (τύχη) té característiques de divinitat omnipotent, a la mercè de la qual estan subjectes els protagonistes; com posen en relleu diferents autors (Hunger, Beaton, etc.), és un clar símptoma del sentiment pessimista que amara l'època comnena, després de la derrota tan dolorosa de Manzikert.

2 Συγκαηφία (συγκατηφιάω): és un quasi-apax que es troba un cop només en un altre autor contemporani (Miquel Itàlic).

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 284 - 358]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (258 - 283)

Amistat entre Caricles i Cleandre

   Amb Caricles que, sense parar, ordia els seu plany cortrencador per Drosil·la, hi era un bon noi, de veu melodiosa i noble aparença, company de presó, un estranger presoner com ell¹, que, assegut al seu costat, intentava pal·liar-ne les penes que patia amb aquestes paraules: “Caricles, para de plorar d’una vegada! Parla, respon, és que pots atenuar la càrrega feixuga del desànim fent sortir les paraules de forma espontània. Les paraules són la medecina de tots els dolors; certament l’ànima no sabria apaivagar els focs dels turments d’altra manera, sinó desviant-ne la causa cap a algú que consoli qui està patint.”

   “Tens raó, Cleandre,” va dir Caricles, “de veritat el teu consell, per si sol, basta per atenuar les meves penes, gairebé del tot. Ja és nit com veus i convé deixar-me convèncer per la nit, amic. Deixa que, un cop sol, em fiqui al llit, per si mai m’agafa un xic de son als ulls i puc oblidar per un moment les meves penes. Demà, passada la nit, sentiràs els treballs de Caricles.”

1 Συμφυλακίτης: Es tradueix segons Lampe s.v., no segons LSJ i Montanari (policia).

 [Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 258 - 283]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (207 - 257)

Lament de Caricles

   Un cop allà, doncs, al cap de cinc dies, van tancar els presoners i els mesclaren amb altres pobres reclusos capturats en saqueigs anteriors. Aquella gent, tancada en una presó, tirada al terra, agenollada, plorava el seu trist destí; li deien benaurat i digne d'elogi només a qui l'espasa li havia fet la tasca mortal i a la seva mort li deien la benefactora. L'ànima ja no ama la vida quan passa, una i altra vegada, per dolors massa grans. Drosil·la, desventurada i infeliç, lluny de Caricles – el seu espòs només de paraula – per culpa del destí maleït, estava al gineceu de Crisil·la, la dona de Cràtil, el part.

   Caricles, tancat, tal com dèiem, a la presó deia entre gemecs: “Zeus, poder celestial, quina Erinis ha arrabassat Drosil·la de l'abraçada de Caricles, tan summament infeliç?” continuava Caricles més fort: “Ai, Drosil·la, on has anat? On ets? A quines tasques d'esclava estàs dedicada? T'ha matat un enemic sense cor? O bé vius obscurament i et mous com una ombra? Plores? Rius? T'has mort? O t'has salvat de la mort? Estàs contenta? Angoixada? Tens por? No tems l'espasa? Tens dolor? Et peguen? Pateixes? No estàs ensorrada? De quin gran príncep ocupes el llit? Com és l'enemic, per tu ara senyor, que rep les copes de les teves mans? Serà que, quan està ple de vi, et colpeja amb el seu puny de salvatge, si hi topes sense voler? Quin destí! I si el Cràtil aquest fixa en tu la seva mirada golosa i desfà el matrimoni? Però, abans que passés això, t'eliminaria l'enveja de Crisil·la, amb l'ajuda d'una copa de verí. Dionís, fill de Zeus! Com em vas prometre, fa temps, la unió amb Drosil·la? Potser, quan per ella t'honrava amb nombroses ofertes anunciaves llavors mals presagis? Tens doncs el record en el cor de Caricles, el teu estimat que plora i gemega a la presó? O t’oblides del déu Dionís i de la promesa feta en nom seu a Caricles, com de les molèsties que et trobes al mig del camí; ignores la desgràcia i el patiment del presoner?”

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 207 - 257]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (120 - 206)

Descripció de Drosil·la. Els parts se'n van amb el botí

La jove era com un cel estelat, vestida expressament per a la festa amb un mantell daurat, brillant, de púrpura clar. Amb la gràcia de la joventut: mans blanques com sardònix¹, llavis i galtes vermelles, com de rosa; ull negre ben perfilat, galta encesa, nas aquilí²; cabellera lluent, suau i ben lligada; els llavis una poncella, un rusc obert, que destil·lava la mel agradable de la paraula; un astre enlluernador de la terra, una rosa del cel! El coll s'allargava harmoniós, un encant; celles curvilínies; els llums de les galtes treien un centelleig brillant, blanc-i-roig; neu era la resta del rostre de la jove. Els cabells d'or: les trenes rosses, dolces, boniques, daurades, llargues i amb flaire de bàlsams; coll i mentó eren quelcom resplendent, els llavis eren gotes de nèctar; al pit duia rosada del nou matí, l'alçada conforme a l'edat, com un jove xiprer; nas ben polit, les files de dents eren un collar de perles blanques; les celles curvilínies recordaven la forma de l'arc d'Amor satisfet; la natura, hi semblava mesclar la llet i les roses i, com un pintor, colorar-ne el cos de blanc-i-roig. Era un prodigi també per les noies que dansaven al prat del temple de Dionís. Robins als dits i als lòbuls de les orelles, com brases enceses, encastats amb or pur: les mans rutilaven pels ors, així com els peus, argentats. Així la verge Drosil·la gaudia de tant extraordinaris favors de bellesa.

Aleshores, els bàrbars, que s'havien dedicat a aixecar el colze fins al vespre i ben entrada la nit, contents d'allò que havien robat – als bàrbars per naturalesa els agraden les gresques, els excessos i les borratxeres, especialment quan troben els bens d'altri tots junts i poden robar sense problemes – a males penes s'aixecaren de taula per anar drets al llit.

Cràtil llavors, era el príncep part, refet una mica de l'embriaguesa que tot ho confon, digué al sàtrap Lisímac: “Ja en tenim prou de menjar, de beure i de borratxera que fa entrar la son als ulls; ja és hora de cedir a la son, després de divertir-nos. Però tu, autèntic cor infatigable, només tu de nosaltres, no dormis: tria els millors soldats, cavalca al voltant dels captius en cadenes, custodia'ls, vigila'ls, observa'ls, mou-te, que no se'ns escapin d'amagat i nosaltres fem el ridícul o, si no, que no facin un cop de mà de sorpresa contra els nostres que estan dormint tranquils.”

Rebuda aquesta ordre tan dura del príncep, Lisímac el sàtrapa, va fer fugir la son i es va disposar a vigilar els presoners. Quan el sol, el resplendent auriga, encengué la seva llum arreu per la terra, tot descobrint el dia radiant, es llevà tot seguit el príncep de Pàrtia i, admirat amb Lisímac per la seva feina de guardià, li va retre homenatge amb paraules d'elogi, donant compliment a moltes promeses que li havia fet, sobretot que donaria la part més gran del botí a ell i als seus homes, dient-los: “S'ha de reconèixer qui s'ha esforçat més que els altres, amb un premi major.”

Dient això, s'aixecà de la llitera. S'aixecà també la tribu de bàrbars, tots a punt per tornar amb rapidesa i recolliren tot el que havien robat: per ordre del mateix Cràtil, llur cap, encaminaren cabres, vaques, presoners capturats, cap al seu país.

1 Λευκοχειροσαδόνυξ: és un àpax,. Problema: El sardònix no és blanc, sinó jaspiat roig i blanc. Sembla per tant lligar a les paraules que segueixen. Existeix d'altra banda un problema de transmissió del text, ja que existeix molta divergència entre el manuscrits.

2 Ῥις γρυπή: el nas aguilenc, igual que en el romanç de Prodrom (1.48, ὑπόγρυπος ῥις), és una característica de la bellesa femenina.

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 120 - 205]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 431-515)

Mort de Nausicrates

Dosicles i Cratandre, els estrangers, ajaguts al terra tou com un llit, dormiren fins a l'aurora. Mistil llavors (era el nom del cap dels pirates) surt de la seva dolça casa i ordena als seus bàrbars de portar-li els presoners sota custòdia. Gobries va doncs a la presó, en treu corrents els presoners i els duu davant Mistil, el rei.

El cap dels pirates mirà Dosicles i tot seguit girà l'ull cap a Rodanta, no podia haver quedat més parat¹: l'un i l'altra eren bonics d'aspecte. Atordit per l'encant del rostre va dir: “Aquesta parella tan bonica i aquest,” indicant Cratandre, “Gobries, torna'ls al calabós, els lliuraré als déus com a guardians del temple. Aquest vell ploraner, (segur que plora i tremola per la por que el degollin)” indicant Stratocleu, “envia'l al seu país, alliberat del dur destí de l'esclau. Aquells quatre, capcots, mariners, pel que sembla, mata'ls i dóna'n la sang per beure als déus. Qui se salva per la providència dels déus, un cop a casa seva, és bo que doni ofertes² d'agraïment per a qui l'ha salvat. Als déus pelàgics els encanta beure la sang dels navegants que travessen el mar. Tots els altres, si són rescatats pels pares o els germans o els fills estimats, que se'n tornin a casa, i si no, que coneguin un destí d'esclaus.”

Després de donar aquestes ordres a Gobries, passà a repartir el botí, pagant vint mines a cada home, tot quedant-se'n primer vuitanta per a ell (quan repartia seguia aquest criteri). Les imatges dels déus rodis les va col·locar totes al temple de Selene.

Stratocleu, per ordre de Gobries, agafà el camí cap a casa mentre els quatre dissortats mariners, queien degollats per la fulla de Gobries: abans, havien plorat llàgrimes amargues pels pares, fills i consorts. Un havia esclatat en plors pel pobre fill petit, recent nascut i que encara s'alimentava de llet; un altre plorava, xisclava i gemia del profund pel vell pare; un altre misèrrim es planyia per la seva companya, bella i jove esposa d'un marit novell.

Però Nausicrates, amb decisió i sense plors, anava segur al suplici³, com si anés a prendre unes copes, i deia amb sincera alegria: “Adéu, banquets i festes de la meva vida, fins a la més rica de les taules: ple de vosaltres fins a la sacietat, Nausicrates baixa content a la casa d'Hades, coneixerà també les festes que fan els morts i en veurà els tiberis.” Així va dir i, reclinant el coll, continuà “Ara travessa'm amb l'espasa⁴, Gobries, aquí tens Nausicrates, preparat al suplici.” Aleshores, Gobries desembeinà l'espasa i matà misèrrimament el bell Nausícrates. Ara bé, qui havia estat present al suplici, sense excepcions, quedà impressionat d'aquell mort i del seu cor impàvid.

Cratandre i Dosicles, i aquest amb la seva noia estimada, se'n van tornar a la presó. Cratandre doncs diu a Dosicles: “Que els déus es preocupin dels nostres problemes (sí, Dosicles, perquè als déus els importa tothom), però tu explica'ns el teu cas i compleix les promeses d'abans.” “Jove foraster coetani meu⁵, em demanes, i ho sé, plors i rius de llàgrimes,” respongué Dosicles, amb paraules ploroses, “ens fas recordar coses passades; en tot cas (què podríem soportar per un amic que ens ho demana?) que ara comenci la història.

[FI DEL LLIBRE PRIMER]

1 Lit.: no sabia quina mena de cosa el deixaria més parat.

2 Es considera θύειν en sentit absolut, diversament de Conca.

3 Més literalment seria “cap al sacrifici”, que és precisament això que s'està duent a terme.

4 Σπαθίζω. És una paraula que no té aquest sentit en autors clàssics i tardoimperials.

5 Seguim Markovich (συννεώτερε) i no pas Conca (συννεωκόρε).

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 431-515]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (3)

Els conflictes i els turments de Ioasaf

   En veure i sentir tot això aquell jove intel·ligent i savi, després de treure un sospir del fons del cor, digué:

   “Que amarga és aquesta vida, embrutada per tot tipus de pena i adversitat, almenys si això és així. Com podem estar tranquils amb l'espera de la mort que mai se sap, l'arribada de la qual, segons m'heu explicat, no només és inevitable sinó també imprevisible?”

   Se'n va anar, tot donant voltes a aquestes coses entre si mateix, no parava de pensar-hi, amb el pensament que tornava una i altra vegada a la mort, vivia entre angoixa i desànim i patia un dolor constant. De fet es deia entre si mateix: “Aleshores, la mort un dia m'atraparà? Qui mantindrà el meu record després de la mort, quan el temps ho lliuri tot a l'oblit? I un cop mort em dissoldré en el no res?”

   Es consumia, immers contínuament en aquests pensaments i en d'altres similars, i es tornava cada cop més pàl·lid. Però davant del seu pare, quan venia a veure'l, es mostrava alegre i seré, car no volia que s'assabentés de les coses que el preocupaven. Tenia un desig irrefrenable, es delia per trobar algú que li pogués satisfer el cor i fes ressonar unes paraules de bé a les seves orelles.

   Llavors tornà a preguntar a l'institutor de qui ja hem dit si coneixia algú que li podria fer trobar allò que cercava i donar confiança a la seva ment, marejada per les conjectures i incapaç d'evitar la preocupació per aquells problemes. L'institutor, fent memòria del que ja li havia dit, va respondre:

   “Ja us vaig dir d'aquells savis monjos que el vostre pare, alguns els va fer matar, altres els va perseguir amb violència; ara no sé si hi ha algú d'ells a les nostres terres.”

   D'allò més dolgut per aquelles revelacions, amb una ferida espantosa dins l'ànima, el príncep semblava algú que hagués perdut un gran tresor i es dediqués amb tot el seu enteniment a buscar-lo. Vivia immers en el conflicte i l'angoixa constants: tot allò agradable i divertit d'aquest món era als seus ulls quelcom detestable i abominable. Mentre es trobava doncs en aquesta situació, demanant a crits poder descobrir el bé, el va veure l'ull que tot ho veu, aquell que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat¹ no el deixà sol, ans al contrari, demostrà també en aquesta ocasió el seu càlid amor pels homes, fent-li conèixer el camí que havia de seguir², de la següent manera.

[FI DEL LLIBRE CINQUÈ]

1 I Carta a Timoteu 2, 4.

2 Salm 143, 8.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 58, 60]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (2)

Ioasaf descobreix el dolor i la mort

   El pare va sentir pena en escoltar això, però s'adonava que, oposant-se a aquella sol·licitud, causaria encara més disgust i pena al fill.

“Fill,” digué, “jo seguiré els teus desitjos.”

   I, tot seguit, donà l'ordre que es preparessin els millors cavalls i el cos de guàrdia destinat al rei, establint que el seguissin quan ell ho volgués, tot recomanant als seus acompanyants que no li causessin res de desagradable mentre estiguessin amb ell, ans al contrari, li suscitessin tota mena de sentiments positius i delitosos, en fi, que donessin l'exemple al noi, organitzant, llarg del camí, danses acompanyades per cançons harmonioses i representant peces teatrals variades, de manera que la seva ment es distragués agradablement.

   Tanmateix, quan ja viatjava amb freqüència, el fill del rei, en un descuit dels seus servidors, un dia veié dos homes: un esguerrat i un cec. En veure'ls, tot trist, digué als seus acompanyants:

   “Qui són aquests homes i per què són així?

   Aquells, sense poder amagar allò que ell tenia davant dels ulls, li respongueren: “Són malalties dels homes, que solen manifestar-se pel deteriorament del cos i pels humors dolents.”

   El noi els preguntà: “Això sol passar a tothom?”

   “No a tothom”, van dir ells, “sinó a qui es desvia d'un estat saludable per corrupció dels humors.”

   “Si no sol passar a tothom,” preguntà un altre cop el noi, “sinó a uns quants, potser hi ha gent que sap a qui tocarà patir aquestes desgràcies? O és que passen sense un criteri, a l'atzar?”

  Digueren aquells: “Qui pot entre els home preveure el futur i conèixer-lo exactament?   Això evidentment supera la naturalesa humana i és prerrogativa només dels déus immortals.”

   Llavors el noi deixà de preguntar, però tenia mal al cor per allò que havia vist: aquell fet, al qual no era avesat, li havia provocat un canvi en la seva persona.

   No gaires dies després, en un nou viatge, una i altra vegada, trobà pel camí un home vell i emaciat, amb la cara arrugada i les cames insegures, corb, amb tot el cabell blanc, sense dents i que anava balbotejant. En quedà impressionat i, després de fer-lo venir a prop, preguntà per aquell estrany espectacle¹. Els presents li digueren:

   “Aquest home viu des de fa molts anys, poc a poc li minven les forces, i se li afebleix el cos, fins a decaure en l'estat lamentable que veieu.”

   “I com acaba això?” digué ell.

   “Senzillament, el rebrà la mort”, respongueren.

   “Però això,” digué, “toca a tots els homes o només a alguns també?”

   “Llevat que la mort els faci fora abans de temps, és impossible evitar aquesta obligació”.

   I el jove preguntà:

   “Quants anys triga a arribar aquest moment? I si no hi ha dubte que hi ha la mort, llavors no hi ha manera d'evitar-la, ni tampoc d'assolir aquest estat lamentable?”

I ells:

  “Els homes arriben a aquest estat de vellesa en vuitanta o fins i tot cent anys; llavors moren i no pot ser d'altra manera. La mort és una obligació natural, imposada als homes des del principi: la seva arribada és inevitable”.

1 ‘Who is this man that has come here, O charioteer, with white hair and his hand resting on a staff, his eyes hidden beneath his brows, his limbs bent down and hanging loose, – is this a change produced in him or his natural state or an accident?’ Pregunta Siddharta en el Buddhacarita 3, 28 (trad. F.B Cowell, Cambridge, 1894).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 54, 56, 58]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 390-430)

Final de la narració de Cratandre

“És sorprenent i extraordinari això que dius”, va dir Dosicles, “el foc va entendre que no havies comès l'homicidi i no et va cremar!”. “No era obra de la caldera, sinó de la dea,” digué Cratandre. Com que no m'havia passat res, un cop tornat al seu lloc, Crató, amb més confiança, digué: 'Mireu, homes irreprotxables del jurat, com el foc ha pres la decisió encertada i ens lliura, ni calcinat ni cremat, el jove innocent d'homicidi, condemnant, en el fons, el seu acusador.' A aquestes paraules s'aixecà una cridòria indistinta de la gentada present, que alhora desaprovava l'acusador Androcleu i feia ressonar el seu elogi per a nosaltres.

Així, un cop aixecada la sessió, me'n vaig tornar a casa amb Crató. Però ja no podia continuar vivint a Xipre d'on s'havia esvaït l'encant de Crisocroe i vaig pensar exiliar-me, marxant lluny. Vaig anar doncs a la platja el capvespre i trobat tot seguit un vaixell de càrrega que acabava de treure les amarres de proa, vaig agafar el camí de l'exili.

Però, quan ja sortia el Portador de llum, aclarint amb les seves teies els alts cims de les muntanyes, l'estol de bàrbars vingué a l'abordatge i, duent nombroses naus robades, s'apoderà, de la càrrega i també del vaixell, que navegava rumb al desastre¹, amb tots els seus homes. Es dirigiren després al seu territori i, un cop tancats els presoners a les masmorres (vull dir, aquest calabós que compartim tu i jo), tornaren a sortir cap un nou saqueig. I això és tot allò meu, foraster company de presó. Ara explica les teves desgràcies.” “Ara” digué Dosicles “no és el moment per mi d'explicar, mes, si et sembla, posant les cames al terra, alleugerirem les nostres grans penes amb el son, car ja som al tercer cant del gall.”

1 És per a traduir el δυστυχώς πλεοῦσαν.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 390-430]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (1)

Ioasaf cerca respostes

   Mentrestant, el fill del rei, de qui, des de bon principi, narra la història, tancat al palau construït expressament per a ell, arribà a la joventut rebent una educació del màxim nivell, segons els principis etíops i perses. No era menys formós en l'esperit que en el físic i, intel·ligent i sensat com era, destacava per tot tipus qualitats positives, proposant unes qüestions de ciències naturals als seus propis mestres, que ells mateixos es meravellaven de la intel·ligència i perspicàcia del jove i fins i tot el rei provava estupefacció per la seva bellesa exterior i enteresa moral¹.

   El rei ordenà així mateix a qui vivia amb el jove que en cap cas se l'informés de les penes de la vida i que tampoc se li expliqués que la mort pren el lloc als plaers terrenals. Però nodria unes expectatives injustificades, ja que intentava, com fins i tot en diu la dita, colpir el cel amb una fletxa². I com podria la mort passar desapercebuda a la naturalesa humana? Bé doncs, no passà desapercebuda tampoc al jove. Amb la seva intel·ligència amarada de saviesa, el jove es preguntava per quina raó el pare havia decretat el seu aïllament i havia prohibit a tothom de tenir-hi contacte: sabia, en el fons, que això no podia que ser decisió del seu pare. Amb tot, no gosava fer-li la pregunta: d'una banda, pensava que això era inversemblant, que el seu pare no es preocupés pel seu bé i, d'altra banda, veia que si això era decisió del seu pare, encara que li ho preguntés, ell no li hauria explicat la veritat. Per la qual cosa decidí demanar informació d'aquestes qüestions a unes altres persones i no al seu pare.

   Com que amb un dels seus mestres hi tenia una amistat i una confiança especials, més que amb la resta, després de fer-se'l encara més amic i fer-li demostracions d'estimació amb magnífics regals, li preguntà amb quina finalitat el rei el tenia reclòs en aquell castell, i afegí:

   “Si m'ho expliques tot, tindràs un càrrec per sobre de tots els altres, i faré un pacte amb tu d'amistat eterna.”

   L'institutor, que també era persona de sentit comú, veient la intel·ligència del noi i la seva extrema maduresa i que no li causaria cap problema, li ho explicà tot, fil per randa: la persecució dels cristians decretada pel rei, especialment la dels monjos que havien estat bandejats d'aquelles terres, i li explicà a més a més les prediccions fetes pels astròlegs quan ell va néixer, tot afegint:

   “Perquè, un cop que n'escoltessis la doctrina, no hi optessis en detriment de la nostra fe, el rei va fer de manera que no tinguessis contacte amb molta gent, sinó amb poques persones i donà l'ordre de no parlar-te dels dolors de la vida.”

   Escoltà aquelles paraules el jove i decidí de no parlar de res més. El verb de salvació li havia tocat el cor i la gràcia de l'Esperit intercessor havia començat a obrir-li els ulls del pensament, tal com ho pot demostrar la continuació de la història.

   El rei i pare seu venia sovint a fer-li visita (car l'estimava enormement) i un dia el fill li digué:

   “Majestat, fa temps que vull que m'expliqueu, per què una pena perpètua i una angoixa contínua em consumeixen l'ànima”.

   El pare, que havia sentit una punxada al cor per aquelles paraules, li digué:

   “Digues-me, fill estimadíssim, quina és la pena que et tenalla? Intentaré que es torni joia.”

   El noi li respongué:

   “Quin sentit té la meva reclusió? És a dir el fet que em tingueu tancat entre muralles i portes, obligant-me a ser del tot inaccessible i invisible per tothom?”

   I el pare digué:

   “No vull que vegis alguna cosa que provoqui repulsió en el teu cor o que et trenqui la felicitat, car el meu fi és que passis tota la vida en el luxe, la felicitat i el bon humor”.

   “Però tingueu ben clar, Majestat,” diu el fill al seu pare, “que en aquest sentit no estic vivint en la felicitat i el bon humor, ans en l'aflicció i l'angoixa, tant que fins i tot el menjar i la beguda em semblen dolents i agres. El fet és que vull veure tot allò que hi ha fora d'aquestes portes. Si doncs no voleu que jo visqui en el dolor, ordeneu que pugui anar on vulgui, fent gaudir la meva ànima mirant allò que no he mirat fins ara.”

1 τὸ τῆς ψυχῆς κατάστημα.

2 És una dita bastant documentada per diversos reculls paremiològics (entre d'altres. la Suda, ει 300) i per alguns autors tardoantics (Joan Crisòstom i Libani).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 48, 50, 52, 54]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 311-389)

Continua la narració de Cratandre

I això restà així fins quan, exactament el novè dia, el pare de la pobre morta, acomiadat el dol, es presentà davant el jutge¹ al tribunal i em denuncià d'assassinat. Amb totes dues parts presents (d'una banda, Crató, Estale i jo i, de l'altra, Mirtale i Androcleu), és Androcleu a parlar primer, amb aquestes paraules: 'Senyors del jurat, defensors del bé, encarregats de la Justícia, protectors dels déus, hauria estat bo per a mi, sí, bo i convenient, restar a casa meva, ja que pensava que era millor quedar-m'hi a pensar sobre les meves qüestions que fer discursos de rètor. No perquè ho considerés una activitat indigna (què hi ha millor que la justícia?), sinó perquè tinc per detestable, odiosa i abominable la xerrameca pròpia dels plets. Peró com que el peó² del Destí voluble, movent-se de manera estranya i girant-se en contra nostre, ens ha empès pel camí de l'horror i ens demana, a nosaltres, amants de la vida tranquil·la, de presentar-nos al tribunal i al judici, encara que a desgrat, ja em teniu aquí davant del tribunal i parlaré.

Tenia una filla que es deia Crisocroe, bonica d'aspecte, sí, bonica i verge, a punt per casar-se, ben preparada per a la unió conjugal. El lladre aquest l'ha matat amb una pedra, penetrant de nit a casa meva. I ara està aquí, que expliqui el fet pel qual, de manera criminal, va cometre assassinat contra nosaltres. Li tocarà segurament la mort per lapidació, per haver colpit, desgraciat, amb una pedra la noia desgraciada.'

Quan acabà de parlar, em disposava a dir doncs que estava d'acord amb les paraules de qui m'acusava i donava fe que els fets havien estat segons la seva versió³, però Crató m'agafà la paraula i digué: 'Senyors jutges, homes justos, crec que és correcte, i d'acord amb les lleis, prestar atenció a ambdues parts, per això el sant Judici us ha concedit judicar i donar el vot amb consciència. Heu sentit les paraules d'Androcleu, escolteu i jutgeu ara les meves.

L'homicida -si més no per Androcleu- que va ser generat pels meus lloms dissortats, ha dut fins ara una vida impecable, no embrutada per l'assassinat, sense robatoris ni qualsevol acció deshonesta o reprovable per les lleis: o és que algú n'ha fet denúncia? Ja que el noble, l'honorable Androcleu, ell que estima el silenci i la vida apartada, pel seu desmesurat amor, ens ha inundat amb un riu de paraules, obrint els llavis i esbatanant la boca i, oblidant-se gairebé del silenci, imputa falsament l'homicidi a Cratandre i acusa ciutadans innocents: que vingui el foc aleshores a decidir la sentència i ens doni l'opinió perfecta.

Ja que soc testimoni, pel foc que dóna fe i per Selene, divina i verge, que Cratandre és aliè a l'homicidi, que vinguin els guardians del temple, que encenguin la flama set cops més calenta⁴. Mireu, que Cratandre travessi la flama i si és un lladre i un homicida, que el foc se'l treballi i que mori (odiaria un fill culpable d'homicidi), i si no és un homicida, que en surti il·lès .'

Quan Crató, cridant força, acabà de dir això, el jurat s'havia convençut que havia parlat amb bon criteri. Els guardians doncs van encendre la pira i intimaren a l'homicida d'apropar-s'hi. Aleshores fins i tot vaig passar pel bell mig de les flames, caminant pel foc, i em vaig quedar sense cremar allà dins.”

1 Βῆμα és el banc: el del jutge i el de l'acusat.

2 πεσσός Com una peça d'un joc tipus escacs, molt popular en l'antiguitat. Creiem és millor aquesta solució que traduir-lo “pedra”com fa Conca, forçant la metàfora πεσσός/pedra.

3 F. Conca (Il Romanzo bizantino del XII secolo pàg 83, nota 14) observa: “El tema de l'autoacusació retorna també a la narrativa tardoantiga: en Caritó I, 5, 4-5 Querees demana ser condemnat i no de manera diferent es comporta Cariclea en Heliodor VIII, 8, 4-5.”

4Ἐπταπλασίως. És una referència a Sept. Daniel 3, 19.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 311-389]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 270-310)

Plany de Cratandre per Crisocroe

D'amagat, darrera el portal, vaig escoltar el plany tètric d'Androcleu, que gemegava així del profund del seu cor. Vaig tornar cap a les terres paternes i, tombat al llit, cridant del fons de l'ànima amb la mateixa amargor, vaig replicar als laments del pare de la noia: 'Estàtua admirable, ninona, oh bellesa, capaç d'atreure els déus i tot, fer-los baixar del més alt de la volta del cel i obligar-los, segur, als teus capritxos. Te'n has anat abans d'hora, verge Crisicroe, deixant Cratandre mort amb vida. Te n'has anat, bella imatge per qui et contemplava, bon presagi per qui t'observava. Estàs morta, esfumant-te abans de temps; nosaltres en tot cas (ah, el Destí inhumà!) som l'origen de la teva mort, noia meva. Quan el desgraciat, l'odiós Lesti amenaçava matar-me, t'has fet escut, emportant-te la mort amb una pedrada, has afrontat la mort amb fermesa en lloc de qui estimaves.

Ah, pare infeliç d'una noia infeliç, vaig treure la vida, la preuada vida al teu branquilló, la teva poncella. Dóna'm la culpa de la mort de la teva filla, denuncia'm davant el jutge, demana una sentència, tirant-me i arrossegant-me fins al tribunal i reclamant la venjança conforme a la llei. S'estableix, tal com deies abans, que qui dóna pedrades rebi pedrades. Puc acceptar la mort amb la pedra perquè per una pedra ha mort Crisocroe. A mi sol, m'ha de matar la mà de Lesti que per desgràcia ha matat la noia. Denuncia'm com a assassí sense dilacions, ja que tinc pressa d'arribar allà on ja està ella. Com que els lligams del matrimoni no han unit Cratandre amb la teva filla, que sigui la mort, doncs, a unir els infeliços en la penosa unitat d'una relació desgraciada.'

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 270-310]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 206-269)

    Plany d'Androcleu per Crisocroe

   El pare doncs, amb la túnica esquinçada, la cabellera tallada, la testa empolvorada de cendra, la cara esgarrapada, l'expressió dolguda, inicià, infeliç, un plany¹ ple de dolor: 'Filla! Nena! arrancada tan d'hora d'aquí. Filla, descendència d'un pare infeliç, te n'has anat per l'enveja del destí maligne, sense nuvi, sense vestició, sense veure la cambra dels nuvis, el teu pare no t'ha encès la teia nupcial, ni ha entonat amb veu melodiosa el cant dels esposos. Has estat collida - ens han tret l'encant del teu rostre - en el ple de la primavera, i el destí ruïna dels mortals no ha esperat la verema.

Joiell de ta mare, cor de ton pare, arbre de colors vius, garrit, bonic, gran, florit en va, baldament ple de la vida. Quina fera salvatge, quin lleó de rugit temerari, de pel eriçat i coll dret, ha saltat de la màquia, ha baixat la muntanya, arrencant-te quan encara no portaves els fruits? Jo nodria la vana esperança de trobar el meu final sota la teva ombra, de tenir protecció amb les teves branques boniques. Però això ha canviat tràgicament i s'ha tornat quelcom dolorós.

I si hagués estat natural la manera com s'ha mort, jo hauria plorat igualment al crit² més commovedor que hauries fet en l'abraçada sincera d'un pare (i cóm no ho faria un pare amorós davant la mort de la seva estimada i única filla?), però el plor tindria fi i jo tindria un límit al dolor: podria trobar un remei als gemecs per ser dolor natural, normal. Ara, la mort de la meva Crisocroe no és normal ni natural, aliena a qualsevol llei humana. Noia, on se'n ha anat l'encís del teu rostre? El cap ha estat trencat per la pedra, glopades de sang n'enfosqueixen l'encant, s'han perdut l'aspecte, el dibuix ben traçat, la forma humana.

Cratandre malparit, quina immensa descaradura, bandoler sense llei, quina índole feroç, quina manera més vil, més perversa, més cruel, més estúpida de matar una noia així. Porto dins meu ensurt i desconcert: per què la pedra, desviant-se (com rebent un missatge de la natura), no ha matat justament el llançador, i en canvi ha colpit sense pietat Crisocroe? Tu, el seu depredador i assassí, aviat trobaràs la justa mort que et correspon, un cop hagi plorat el dol com cal i dipositat la noia al sepulcre (no robaràs també les lleis ni mataràs els jutges amb una pedra), tu que has assassinat la meva filla, llançant-li l'odiosa pedra amb un gest menyspreable, moriràs tristament, apedregat, com un miserable.'

1Τραγῳδία: no està al Montanari amb aquest significat, però és clar que es tracta d'un θρῆνος.

2 ἐρυγή es tradueix com F. Conca, utilitzant el Lèxic d'Hesiqui, 6068, com a model.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 206-269]

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (3)

El rei troba uns monjos que no respecten el seu edicte

   El rei, en tot cas, havia tornat a estar ple d'odi contra els monjos. Deia que era obra d'ells aquella doctrina per la qual la gent desdenyava les joies de la vida per somiar amb unes esperances improbables.

   Quan tornà un altre cop a sortir a caçar, es trobà dos monjos que travessaven el desert. Ordenà llavors d'arrestar-los i dur-los a dalt del seu carro i, amb mirada plena d'odi i insuflant violència abrusadora a les paraules, els digué:

   “Heretges xarlatans, no vau sentir els heralds proclamant amb tot detall que en tres dies no havia de trobar-se cap membre d'aquesta bogeria vostra a cap ciutat o contrada del meu regne, altrament seria cremat?”

   “Mireu,” li respongueren, “vam seguir fil per randa les vostres ordres i vam sortir de ciutats i veïnats del regne. Però hem de fer un camí molt llarg per tornar amb els nostres germans i ens faltava menjar; és això que estàvem procurant, per tenir queviures i no caure víctimes de la fam.”

   “Un que té por de la mort no es preocupa d'anar a la recerca de menjar” digué el rei.

   I els monjos:

   “Teniu raó, Majestat, els qui temen la mort tenen entre cella i cella la preocupació de com fugir-ne. Qui són aquests, si no els qui es deleixen per allò que passa i se'n va, i que els confon, els qui no esperen res de bo del més enllà i, aferrats desesperadament a aquest món, tenen por per això de morir? Nosaltres que odiem des de fa temps el món terrenal i allò que en forma part i anem pel camí estret i ple de tribulacions de Jesucrist, ni tenim por de la mort ni ens sentim atrets per les coses d'aquest món, només desitgem allò que ha de venir. Doncs bé, com que la mort que vós ens podeu infligir és en realitat el gual cap a la vida eterna del cel; més aviat la desitgem que no pas la temem.”

   El rei, que pretenia servir-se amb habilitat justament d'aquelles paraules, digué:

   “Llavors què? No dèieu fa un moment que estàveu deixant el país, segons el meu edicte? Però, si no temeu morir, com és que accepteu l'exili? Veieu que vantant-vos absurdament d'això, heu mentit?”

   “No fugim per por de la mort que amenaceu,” respongueren els monjos, “sinó per la compassió que tenim de vós, per tal de no ser per a vós la causa d'una condemna encara més gran, hem preferit exiliar-nos. Quant a nosaltres, les vostres amenaces ja no ens fan cap por.”

   En sentir aquelles paraules, el rei, ple de ràbia, ordenà que fossin cremats a la foguera. El servidors de Crist assoliren la perfecció amb el foc, guanyant-se la corona del martiri. Sortí un edicte pel qual, qualsevol monjo que fos descobert seria ajusticiat sense judici. No restà llavors ningú de l'ordre dels monjos en aquell país, excepte els qui s'havien amagat les muntanyes, a les coves i als caus.

   Així doncs van anar les coses.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 44, 46, 48]

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (2)

El rei posa a prova el prohom

   El rei, que sabia molt bé quant d'afecte tenia l'home per ell, considerà inversemblants i falses aquelles afirmacions, però com que no es podien rebre sense verificar-ne el contingut, pensà que era correcte aclarir la qüestió i les acusacions. El va fer venir a soles doncs i li va dir per a posar-lo a prova:

   “Amic, saps de quantes coses he estat acusat¹ pels qui són coneguts amb el nom de monjos i per tots els cristians. Però, ara que n'estic penedit i que he deixat de donar importància a les coses d'aquest món, vull participar de l'esperança, de què els he sentit parlar, en un regne etern futur en l'altra vida, ja que el d'avui dia certament acabarà amb la mort. Crec que no hi altra manera de dur-ho a bon fi i no fallar – tot dient adéu a la fama que em dóna el fet de ser rei i a la resta de plaers i comoditats de la vida – sinó convertint-me en cristià i unint-me als ascetes i als monjos, buscant, allà on siguin, justament aquells que vaig perseguir amb perversió. Què hi dius? Què en penses? Digues-m'ho per amor de veritat, car sé que, entre totes, ets la persona més equilibrada i sincera.”

   Aquell bon home, quan va sentir això, sense sospitar l'engany que s'hi amagava, es va commoure profundament i, entre llàgrimes, contestà amb ingenuïtat:

“Majestat, visqueu per sempre més², car heu pres una decisió útil i santa: el regne dels cels és difícil de trobar, però, sigui com sigui, se l'ha de cercar amb totes les forces. Qui el cerca el trobarà³;” afegí, “és bo evitar el benefici fruit d'allò terrenal, malgrat que ens agradi i ens afalagui amb les aparences, perquè en realitat no existeix, i qui en gaudeix després patirà set vegades més. Els avantatges i les penes que en provenen són més volàtils que una ombra i desapareixen tot seguit, com el deixant d'un navili que solca el mar o el d'un ocell que vola per la calitja. L'esperança en el futur que anuncien els cristians és ferma i segura; tot i així, en el món passarà tribulacions⁴, però la joia d'aquest món és breu i, al més enllà, no procura res més que càstig i pena eterns i sense indult: el plaer que se'n desprèn és momentani i el dolor, perpetu, mentre que el sofriment dels cristians és momentani i la seva felicitat i benestar són imperibles. Tant de bo el bon criteri del rei vagi pel bon camí, car és bonic, massa bonic, rebre eternitat a canvi de mortalitat.”

   El rei, en sentir tot això, se li regirava la bilis, però va contenir la ràbia i de moment no li digué res. L'altre, que era persona intel·ligent i perspicaç, intuí que les seves paraules havien caigut fatal al monarca i que havia estat posant-lo a prova amb l'engany. Mentre feia el camí cap a a casa, s'angoixava i es turmentava perquè no sabia com ser lleial al rei i evitar al mateix temps l'amenaça imminent que representava per ell.

  Després de passar tota una nit sense dormir, es recordà de l'home ferit al peu, el va fer venir i li digué:

   “Em recordo que vas dir que ets un que cura paraules danyades.”

   I ell:

   “Sí, si ho necessiteu us mostraré la meva art.”

   El conseller real contestà explicant l'afecte que tenia des del principi per al rei, la confiança que n'havia obtingut, el discurs ambigu que li acabava de fer i com ell li havia contestat en bona fe, mentre que l'altre s'havia pres molt malament les seves paraules i, amb la seva cara desencaixada, li havia fet veure l'ira que portava.

   Aquell home pobre i malalt mirà al seu voltant i digué:
  “És clar, il·lustríssim, que el rei té algun prejudici sobre vós, com per exemple que aspireu a prendre-li el regne; és que ha dit el que ha dit per posar-vos a prova. Doncs bé, desprès d'aixecar-vos, rapeu-vos el cap, deixeu estar aquests induments elegants i, vestit amb un cilici, aneu de bon matí a veure el rei. Si us pregunta què vol dir aquest vestit, contesteu-li: 'Per allò que em diguéreu ahir, Majestat, heus-me aquí disposat a acompanyar-vos pel camí que és el vostre anhel. Car, si bé la vida beata és desitjable i és la cosa més agradable, no pot ser que jo en gaudeixi sense vós. El camí de la virtut que voleu seguir és difícil i accidentat, però amb vós es torna planer, fàcil i desitjable. No hi ha dubte que, tal com em vau tenir com a company en els bons temps, així em tindreu en les tribulacions compartint amb vós el futur.'”

  El prohom rebé amb satisfacció els consells del malalt i ho va fer exactament com li havia recomanat. El rei després de veure'l i escoltar-lo en quedà content i impressionat pel seu bon cor. D'altra banda, ja que va entendre que eren falses les acusacions en contra seu, el va beneficiar amb un càrrec més alt i li va donar encara més confiança.

1 ἐνεδειξάμην. Tot i ser una forma mèdia, creiem que s'ha d'interpretar come passiva, tal com sovint passa en aquest tipus de literatura.

2 És una referència a Daniel 6, 22.

3 Ref. a Lluc 10,11 i Mateu 7, 8.

4 Referència a Joan 16, 33.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  38, 40, 42, 44]

Barlaam i Ioasaf: Llibre quart (1)

El prohom cristià i els envejosos

  Hi havia un prohom a la casa real, responsable de les qüestions més importants, que era bona persona i un fidel devot; obrava per la seva salvació, fent-ho més bé que podia, però d'amagat, per por del rei. Per això certes persones, que en tenien enveja per la seva familiaritat amb el sobirà, meditaven desacreditar-lo: era la seva preocupació. Doncs bé, un dia que el rei va sortir a una batuda de caça amb la seva escorta, entre els seus companys de caça hi havia també aquell home de bé. I mentre passejava a soles va passar – jo crec, per un designi superior – que entre els matolls va trobar un home tirat al terra, greument ferit a un peu per un animal feroç. Aquell home, quan el va veure, el suplicà que no se'n anés, i que tingués pietat per la seva desgràcia duent-lo a casa, afegint a més a més: “Potser no m'has trobat en va o del tot sense un profit.” I aquell gran home li respongué: “Jo et portaré perquè és bo pel fet en si mateix i et procuraré tota l'ajuda que pugui. Però, quin profit dius que obtindré de tu?” I el pobre malferit: “Jo soc un que cura paraules, quan hi ha paraules o discursos lesionats o deteriorats, jo els curo amb els fàrmacs apropiats, perquè la malaltia no empitjori.” L'home devot no donà en tot cas importància a aquelles paraules: servint-se de la seva autoritat, ordenà de dur-lo a casa i no li va fer faltar les cures que calien. Però els envejosos i maldients, de qui ja hem dit, traient a la llum l'agre ressentiment que nodrien de fa temps, acusaren l'home davant el sobirà del fet que no només havia abandonat el culte als déus i s'havia convertit al cristianisme, oblidant-se de la seva amistat amb el rei, sinó que fins i tot, mentre confonia la plebs i es guanyava els favors de tothom, tramava un complot contra la la sobirania del monarca. “Però si us voleu assegurar,” deien, “que la nostra versió dels fets concorda totalment amb la realitat, reuniu-vos a soles amb ell i, per posar-lo a prova, digueu-li que voleu ser cristià, deixant la religió dels pares, i abraçar la regla monàstica que heu estat perseguint en passat, cosa que considereu, direu, molt equivocada.” Aquestes persones que al·legaven amb tanta animositat contra aquell home coneixien la natura bonhomiosa del seu ànim, és a dir sabien que, en sentir el rei dient això i demanant-li l'opinió sobre les qüestions del cel, l'aconsellaria de no dubtar davant una decisió tan bonica, i així ells podrien veure confirmades les seves afirmacions.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  36, 38]

Barlaam i Ioasaf: Llibre tercer

La predicció

   A la mateixa festa per al naixement del nen es presentaren davant el rei uns cinquanta-cinc homes, dels millors, experts en la ciència astrològica caldea. El rei doncs, els va fer venir a la seva presència i els demanà que, un per un, diguessin què seria el seu fill recent nascut. Després d'estudiar-ho amb gran atenció, digueren que seria una persona important per cabal i poder i que superaria tots els reis anteriors. Només un dels astròlegs, superior a tots els seus companys, digué: “Pel que m'ensenya el curs dels astres, Majestat, l'èxit del nen que us acaba de néixer, no serà al vostre regne, sinó en un altre més alt, que el supera infinitament. També crec que es convertirà a la fe cristiana, la que perseguiu, i no fallarà ni en l'objectiu ni en les expectatives.” Això va dir l'astròleg, com ho va fer antigament Balaam¹, no perquè l'astrologia diu la veritat, sinó perquè Déu mostra la veritat a través dels seus enemics, per tal de treure qualsevol excusa als infidels.

   El rei escoltà això, però es va prendre la profecia molt malament; el dolor li tallà la joia. Amb tot això, en una ciutat allunyada va fer construir un palau magnífic, amb uns edificis de disseny brillant, i hi va posar el seu fill a viure quan arribà a l'adolescència; ordenà que era prohibit sortir-ne, donant l'encàrrec d'ocupar-se d'ell a mestres i servents, tots joves i de bella presència. Els intimà així mateix de no revelar-li res de les afliccions de la vida: ni vellesa, ni malaltia, ni pobresa, ni rés més de dolorós, que podria interrompre'n la felicitat, i de proposar-li tot allò agradable o delectable; això perquè la seva ment, feliç i satisfeta, no pogués pensar al futur, ni escoltar, ni el més mínim esment, la història de Crist i la seva doctrina. Es proposava amagar-li sobretot això, ja que temia la predicció de l'astròleg. Si passava que un dels seus servents es posava malalt, ordenava de treure'l immediatament d'allà i el substituïa amb un altre de jove i amb bona salut, perquè els ulls del fill no notessin absolutament res d'estrany. El rei ho havia preparat i ho posava en pràctica d'aquesta manera. Mirava però no veia, escoltava però no entenia².

   Informat que uns monjos havien sobreviscut, quan pensava que no n'havia quedat ni rastre, s'omplí de ràbia i els envestí amb violència: envià els pregoners a recórrer totes les ciutats i contrades del país, anunciant que en tres dies allà no hi seria, en cap cas, cap membre de l'ordre monacal. I si se'n trobés algú després dels tres dies marcats, hauria de ser lliurat a la mort pel foc o l'espasa, “perquè aquests”, deia ell, “convencen el poble a seguir el crucificat com si fos Déu”. Mentrestant va succeir un fet pel qual va créixer encara més l'hostilitat i l'odi del rei contra els monjos.

1 Nombres, 22 i següents.

2 Referència a Iasïes 6, 9.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  32, 34, 36]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (4)

La ràbia del rei i el naixement de Ioasaf

   Malgrat la pertinència i l'amabilitat emprades per l'home de Déu donant aquells consells, el rei fou sacsejat per la ràbia i desitjava castigar el sant amb duresa. Però dubtava i esperava, ja que desconfiava de la venerabilitat i notorietat de l'altre. Llavors li contestà:

   “Que infeliç! Realment, mentre procuraves la teva autodestrucció, empès, pel que sembla, pel Destí, sí que has afilat la ment i la llengua! T'empatolles unes coses sense solta ni volta i si no fos que t'he promès al principi de la teva oració que faria fora la ràbia de l'aula, ara estaria tirant el teu cos a les flames. I com que t'has anticipat i m'has ensarronat amb aquelles paraules, estic suportant la teva descaradura en nom de la nostra antiga amistat. Aixeca't i després ves-te'n, surt de la meva vista, que jo no pugui tornar-te a veure i matar-te.”

   L'home de Déu, un cop que sortí d'allà, se'n tornà al desert, trist per no haver rebut el martiri, però era màrtir cada dia en consciència, tot lluitant contra contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes¹, com diu el beat Pau. Quan doncs se'n anà, el rei, encara més enutjat, organitzà una persecució molt dura contra l'ordre dels monjos, mentre premiava servents i conserges dels ídols amb més honors.

   El rei estava immers en aquell error terrible i il·lusori quan li va néixer un fill, bonic; justament el florir de la seva bellesa era premonició del que havia de venir. Es deia que enlloc, en aquell país, hi havia un nen amb un encant i una bellesa semblants. El rei, feliç pel naixement del fill, l'anomenà Ioasaf i, com un ximple, anava personalment als temples idòlatres a retre sacrificis als seus déus, encara més insensats, i a dedicar himnes d'acció de gràcia, sense saber qui era en veritat la causa d'aquella joia a qui hauria d'haver retut el sacrifici espiritual. I, imputant el naixement del fill als objectes inanimats i sense sentit, ordenà d'anar a tot arreu a convocar el poble a les festes pel naixement. Es podia veure que tothom corria a reunir-se per por del rei, tot duent el necessari per preparar els sacrificis, segons les possibilitats de cada u i la seva bona predisposició envers el rei. I, d'altra banda, ell n'estimulava força el punt d'honor, duent enormes braus, com més millor, a sacrificar. Així, celebrant la festa per tot el país, era generós en regals amb tots els qui formaven part del seu consell o eren alts càrrecs, i també amb els militars, els pobres i gent sense importància. 

1 Efesis 6, 12.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 28, 30, 32]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (3)

El sàtrapa es defensa davant el rei (2)

   “Tanmateix, ja que us heu obstinat a treure'ns el nostre principal bé, la recta fe, i privar-nos de Déu, punició exagerada aquesta, i ara, amb dita intenció, m'esmenteu els càrrecs i l'amor propi, com podria dir, sense equivocar-me, que coneixeu el bé? Car compareu les coses sense matisar, és a dir, la recta fe en Déu, amb l'amistat entre persones o la glòria esmunyedissa igual que l'aigua. Com podríem estar junts nosaltres sense, al contrari, renegar de l'amistat, dels honors i, si hi ha res més potent que això, de l'amor pels fills, quan veiem que vós sou deslleial envers Déu? Ell, que us permet fins i tot ésser i respirar, que és Jesucrist, Senyor de l'univers, coengendrat i coetern amb el Pare, que va col·locar els cel i la terra amb la seva paraula, i amb les seves pròpies mans creà l'home, el premià amb la immortalitat, el va fer rei de tot allò que es troba a la terra, tot assignant-li, com un autèntic regne, el més bonic de tots: el Paradís. Però, segrestat per la malícia i seduït pel plaer (ai pobre de mi!), fou míserament apartat de tot això, aquell qui abans era admirat es veia ara un miserable, mereixedor de planys per la seva desgràcia. Qui ens va plasmar i ens va crear, mirant amb ulls bondadosos l'obra de les seves mans i, sense alterar el fet de ser Déu - allò que era des del principi -, es va fer igual a nosaltres, però sense pecat i, tot suportant voluntàriament la creu i la mort, tombant l'enemic que des de sempre intenta provocar l'espècie humana, restituí generosament l'antiga llibertat; ens rescatà de nou, amb la seva bondat, d'allà on havíem caigut per desobeir, i ens reservà encara més honors que abans.”

   “Ell menysteniu, aquell qui va patir així en bé de nosaltres i ens va tornar a premiar d'aquella manera? Us burleu de la seva crucificació? Vós, que hedonisme i passions destructives us han completament derrotat, proclameu com a déus els ídols del deshonor i la vergonya? No només us heu demostrat hostil a la unió amb el bens del cel, sinó que hi heu impedit l'accés als qui han obeït als vostres decrets, posant-ne les ànimes en perill. Sapigueu doncs que, per part meva, no us obeiré ni m'uniré a vós en semblant demostració de desagraïment envers Déu. Tampoc renegaré del meu benefactor i salvador, ni que em féssiu morir entre les feres o em lliuréssiu a l'espasa o al foc, coses que són en vostre poder. De fet, no tinc por de morir, ni desitjo les coses d'aquest món, ja que en menyspreo la feblesa i la insensatesa. Què tenen de vàlid, estable o durador? És més, la seva pròpia essència, inclou també grans dolors, grans afliccions, profundes angoixes inacabables. L'alegria i la fruïció que donen són vinculades a tota mena de tristesa i de dolor; llur riquesa és pobresa, llur sublimitat és humiliació extrema. Qui ens en pot enumerar tots els mals que justament el meu teòleg m'ensenyà amb poques paraules? I en efecte diu 'El món sencer està sotmès al Maligne'¹ i també 'No estimeu el món ni res del que hi pertany. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre.'² Procurant això, la voluntat de Déu plena de bondat, ho vaig deixar tot i em vaig unir a gent dominada pel mateix desig i que procurava el mateix Déu. En ells no hi ha odi o enveja, ni tampoc dolor ni angoixa, ben al contrari, tots corren a la mateixa cursa per aconseguir les mansions eternes que el Pare de les llums ha reservat per als qui l'estimen. Són aquests els pares, els germans, els amics, els coneguts que tinc; dels meus amics i germans d'un temps, he fugit, errant ben lluny i he habitat al desert³, tot acollint el Senyor, qui m'ha salvat del desànim i la tempesta.”

1 I Carta de Joan 5, 19.

2 Ibidem 2, 15-17.

3 Salms, 55 (54), 8

 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 22, 24, 26, 28]