Cassia: Els armenis

Quina raça més odiosa els armenis*,
purulenta i dolenta com poques,
delirant, bipolar i malparlada,
arrogant de les que més i farsaire.
Deia d'ells i amb raó un filòsof:
“Els armenis són dolents, quan anònims,
però són més dolents quan famosos,
són dolentíssims en tot, quan són rics,
i quan són molt rics i plens d'honors
són per a tothom els pitjors dels pitjors.”

* No coneixem la causa d'aquesta animositat amb els armenis. Podria ser en relació amb el conflicte de les imatges: Cassia, monja i per tant iconòdula, podria referir-se a l'emperador Lleó V l'Armeni, iconoclasta, que va regnar entre el 813 i el 820.

[Medieval and Modern Greek Poetry, Ed. C.A Trypanys, Oxford, 1951, pàg. 43]

Cassia: Idiomelon al Dimecres Sant

Senyor, la dona més pecadora,

tocada per la teva omnipotència,

ha triat ser miròfora¹; plora,

els ungüents tot portant de sepultura.

I diu: “La nit fosca i sense lluna

-fúria de passions- em domina:

el desig de perdició.

Meu de plors emporta't aquest riu,

Tu, que als núvols dus l'aigua marina;

als gemecs del cor meu para l'orella,

Tu, que a l'encarnació pares el cel.

Et besaré els peus immaculats

i, després, els rentaré de nou

amb rínxols de la meva cabellera.

D'Eva a l'Edèn eixordaven l'oïda

amb un so paorós, i s'amagà pel terror:

munts de pecats, els meus,

abismes de sentències, les teves,

qui ho jutjarà, Salvador de ma vida?

No menyspreïs la teva sirventa,

Tu, que tens compassió infinita.”

1Μυρόφορος: portador d'ungüents.

(Ed. W. Christ et M. Paranikas, Anthologia graeca carminum christianorum, Liepzig, Teubner, 1871, p. 104)