Macedoni de Tessalònica: AP 6, 40

Vine Demetra! Aquests són els bous que m'aporten el blat,

   accepta'ls fets de pastís, i no en carn i ossos.

Fes sobreviure els dos bous de veritat, perquè m'omplin el camp

   de collites, accepta això a canvi d'una gràcia bonica.

Car el teu Filaletes, treballador de la terra,

   a prop del llindar dels vuitanta-quatre anys,

mai no gaudí d'una sega Coríntia¹, mes mai no tastà

   la misèria que odia les espigues del blat.

 

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 172]

1 Les collites de cereals de la regió entre Corint i Sició eren proverbials. Zenobi Centur. 3, 57 (CPG) ho recorda, dient «la regió entre totes dues ciutats [Corint i Sició] és d'allò més fèrtil».

Macedoni de Tessalònica: AP 6, 30

Aminticos, ja vell, va penjar la xarxa plomada al trident

   deixant els treballs i fatigues de pescador.

Davant Poseidó i les ones salades del mar,

   digué entre les llàgrimes que li queien dels ulls:

«Saps, déu beat, que estic acabat: amb la negra vellesa

   floreix –i no hi ha remei– la gangrenosa misèria.

Alimenta aquest vell que encara es belluga, però des de terra,

   si vols, ja que ets amo i senyor de la terra i del mar.»

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 271

En el seu esplendor femení provocava furors dionisíacs

   si bellugava el cròtal daurat de les seves polseres¹,

i ara és hostatge de mala salut i vellesa, implacables.

   Antany els amants que venien n'invocaven el nom,

ara els agafen calfreds. La lluna creixent va minvar.

   No tornaran a sortir llunes noves².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 161]

1 Segurament hi ha milions de referències per a aquests versos. La meva és:

Once upon a time you dressed so fine,

you threw the bums a dime in your prime,

didn't you?

2 I per a aquests versos:

soles occidere et redire possunt:

nobis cum semel occidit brevis lux

nox est perpetua una dormienda.

Catul 5, 4-6.

El substantiu és σύνοδος «conjunció astronòmica entre astres», en aquest cas la lluna amb la terra i el sol (no estan en línia però en el mateix pla), però també «unió sexual» i «ingrés econòmic». Impossible mantenir la polisèmia del vers.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 245

Amb rialletes –renills de cavall, promeses d'un clau–,

   melosa, t'adreces a mi. Inútil tirar-me la canya.

Per aquestes tres roques¹, prometo, no fer-me el simpàtic mai més

   amb una noia tan poc delicada lligant.

Practica el besar pel teu compte! Fes petar els llavis tu sola

   amb absurds espetecs, amb ningú que s'hi enganxi.

Jo seguiré per un altre camí, car hi ha proveïdores

   millors dels plaers de la dea xipriota.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 150]

1 Jurar per les pedres/roques sembla que no era infreqüent en l'antiguitat, per la seva immutabilitat en el temps.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 243

Anit en un somni la vaig tenir entre els braços,

  aquella noia a qui tant li agrada la gresca.

No es feia enrere, ni hi posava problemes quan jo m'hi abrandava

  amb tot l'entusiasme que ve de la dea xipriota...

Prò Amor és un déu envejós: en una emboscada nocturna

  em féu perdre la son, i amb la son el desig.

És a dir, quant a mi, fins i tot en els somnis quan dormo,

  Amor m'impedeix gaudir d'un enllaç divertit.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 235

De sobte, vens aquí a veure'm, a mi que em deleixo per tu,

    desbaratant-me amb l'ensurt tot el pla que tenia.

M'agafen calfreds mentre un pou de desfici em provoca extrasístoles

    i el mar de fons d'Afrodita m'ofega l'ànim.

Socorre doncs aquest nàufrag que albires davant de la costa,

    dona-li asil a l'empar del teu port.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 233

«Demà et vindré a veure.» Mes és allò que mai acomplim

    car les llargues que em dones ja són un clàssic.

Estic boig per tu, i així m'ho agraeixes; als altres, d'una altra

    manera els en dones les gràcies, tot rebutjant el meu vot.

«Et veuré al vespre». Doncs d'una dona, quin és el seu vespre?

         És la vellesa, tan plena d'arrugues a manta.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 231

Fereixen, l'encís de ta boca, la frescor de la cara,

  l'encant d'Afrodita a l'esguard, la lira a les mans.

La teva mirada arranca la llum a la vista, el teu cant les orelles,

  i enlloc t'és vedada la caça d'algun pobre il·lús.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 229

A Evippe

En veure que Níobe plorava, tot trasbalsat, un pastor

  es preguntà si una roca podia plorar llàgrimes¹.

En canvi, de mi, que gemego en la fosca d'una nit que no acaba,

  Evippe –una roca vivent– no, no en té de pietat.

Parlant d'ambdós casos, la culpa és d'Amor, que ens rega amb les penes,

  a Níobe a causa dels fills, a mi per la meva fal·lera.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 126]

1 Sobre el mite de Níobe, una breu i amena narració del blog El teixit de Penèlope. El detall del pastor semblaria ser més aviat un invent de Macedoni.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 227

A la dona estimada

Hom cull el fruit de la vinya cada any, i ningú,

   sempre que talla el raïm, no en desdenya el circell.

Noia de braços rosats, monument a la meva fal·lera,

   t'he lligat a un tendre cinyell amb un nus que hi he fet

i cullo el fruit de l'amor¹. No puc esperar més estius,

   ni més primaveres: en tens massa d'encant, a dins teu.

Tant de bo siguis jove per sempre i en el cas que un circell sorneguer

   t'aparegui d'arrugues, l'acceptaré, car t'estimo.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 121]

1 Inspiradors d'aquest «τρυγόω τὸν ἔρωτα» i de tota la metàfora que regeix l'epigrama poden ser molts poemes i autors (Madden n'esmenta alguns). Però tots aquests tenen una mare, més ben dit, La Mare, és a dir Safo Fr. 105a:

οἶον τὸ γλυκύμαλον / ἐρεύθεται ἄκρῳ ἐπ' ὔσδῳ,

ἄκρον ἐπ' ἀκροτάτῳ, / λελάθοντο δὲ μαλοδρόπηες,

οὐ μὰν ἐκλελάθοντ', ἀλλ' οὐκ ἐδύναντ' / ἐπίκεσθαι

Tal com la poma qui vermelleja tota sola dalt de tot

de la branca més alta: els qui feien la collita l'han oblidada.

Oblidada? No, és que no han pogut abastar-la.

La traducció del fragment és de Carles Riba, descoberta per Ramon Torné i Teixidó (per cert, seguidor d'aquest blog) i publicada en un article de 1997 de la revista Faventia que es pot trobar al Web: no poso l'enllaç perquè és quilomètric, però només cal teclejar carles+riba+safo a Google.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 225

 El meu amor és una ferida. Un humor en traspua

   –llàgrimes– sense que mai se'm eixugui la nafra.

Sense esperança davant aquest mal, ni tampoc un Macàon¹

   posant-me un remei lenitiu, i tanta falta que em fa!

Noia, sóc Tèlef, i tu el cavallerívol Aquil·les:

   amb la teva bellesa cura'm la dèria –car tu em vas ferir!².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 116]

1 Macàon.

2 Tèlef. Pau Silenciari (contemporani de Macedoni, com Agaties) AP, 5, 291:

L'home que, a Tèlef, li féu una ferida, també el va curar,

noia, no siguis amb mi més cruel que un enemic.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 224

Prou amb el cor i el fetge, Amor! Si desitges ferir-me,

   has d'atacar-me unes parts diferents¹.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 114]

1 Reminiscències de Teòcrit 11, 15-16 en aquests versos:

..Ferit cruelment al fetge

per la sageta que la poderosa Cipris li havia clavat.

I, basculant 1400 anys, Nicetes Eugenià, en Drosil·la i Caricles III, 252-254, sembla conèixer aquest dístic i inspirar-s'hi:

..., com m'has ferit, para de turmentar-me el fetge

i si no t'agrada fereix-me amb una altra fletxa,

però preserva'm el fetge i el cor.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 223

Lucífer, no acuitis Amor, ni vulguis aprendre a tenir,

  –sent a la vora de Mart– un cor que no té compassió.

Com el dia que vas veure Fetont al palau de Climene,

  aturant-te en la cursa rabent, lla quan venies de llevant.

Així, aquesta nit, que ha tardat a deixar-se veure per mi

  que ho desitjava, no corris!¹ Fes com quan vas a Cimmèria².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 109]

1 Aturar el temps perquè la llum del dia no pugui venir a interrompre l'idil·li és un topos en la poesia grega i romana. El primer model és potser Homer Od. 23, 241-246. Vet-lo aquí, traduït per C. Riba:

I, sanglotant, els llueix amb dits de rosa l'Aurora,

sols que pensà una altra cosa la dea d'ulls clars, Atenea;

llarga la nit retingué en el seu terme i vora les aigües

de l'Oceà l'Aurora aturà del tron d'or, no deixant-li

júnye' els cavalls rabents per portar la llum a la terra,

Lampos i Faetont, els poltres que duen l'Aurora.

2 Els cimmeris són un poble nòrdic, coneguts per habitar unes regions amb unes nits molt llargues.

Konstandinos Kavafis: Bàquic

Fart d'erràtics daltabaixos, fruit del nostre món,

en aquest tassó, hi vaig trobar consol:

hi guardo vida, anhels i esperes;

   poseu-me'n, vull beure.

Aquí, lluny del malastruc, de les borrasques de la vida,

em sento com el mariner que sobreviu al naufragi

i es troba sa i estalvi al port, a bord del seu vaixell.

   Posa'm el beure.

Oh! sana efervescència del meu vi, que apartes

tots els freds efluvis. El glaç de la desgràcia,

de l'odi o la calúmnia, no m'afecten:

   poseu-me'n, vull beure.

Ja no veig la lletja, nua veritat.

Gaudeixo una altra vida, tinc un nou univers:

visc a l'amplitud de les planors dels somnis...

   poseu, poseu-me'n, vull beure.

Si és metzina i descobreixo

l'agror mortal que porta a dins, tant és,

hi vaig trobar plaer, delit i allò sublim, en el verí;

   poseu-me'n, vull beure.

[Termina aquí aquesta breu antologia de poemes refusats de Kavafis. Properament vindran més propostes. Aquestes també força fora temàtica respecte a aquest blog, fruit dels meus viatges textuals, erràtics i molt poc acadèmics, pel món grec].

Kostandinos Kavafis: Logos i silenci

Si les paraules no tenen sentit, el silenci és valuós.

Proverbi àrab.

«El silenci és or i la paraula és argent»

Quin sacríleg pronuncià semblant renec?

Quin home asiàtic, cec i mut i indiferent

davant la Moira, cega i muda? Quin dement,

tan inhumà com miserable, fent ultratge a la virtut,

de psique, en diu quimera i anomena argent el Logos?

El nostre únic do, escaient als déus, que tot

ho abasta –inspiració, dolor, felicitat, amor;

el sol i únic tret humà en la nostra natural bestialitat!

Tu, que l'anomenes plata no hi creus,

en el futur que dissoldrà el silenci, un mot ple de misteri.

No et complaus amb la saviesa, ni t'atreu el progrés:

t'agrada la ignorància... el silenci d'or.

Estàs malalt. Silenci obtús és malaltia mortal,

Logos, càlid i afectuós, és benestar.

Kostandinos Kavafis: Dolces veus

Les veus més dolces són aquelles

ja callades, són ressons

–al cor tan sols– de l'aflicció pel dol.

Quan somiem, modestes i porugues, venen

les veus de la malenconia,

i ens porten al record, tan feble,

els cars difunts que freda, la terra freda

amaga, i per als quals l'aurora

riallera mai no brilla, ni broten primaveres.

Les veus sospiren melodioses: i dins l'ànima,

la poesia primera de la vida

ens sona... com, de nit, una música distant.

[Επιμέλεια Γ. Π. Σαββίδης. Από τα Αποκηρυγμένα, Ίκαρος 1983]

Kostandinos Kavafis: La mort de l'emperador Tàcit

Tàcit l'Autokràtor s'ha posat malalt.

Està decrèpit l'home, ja no pot parar

les embranzides de la guerra.

Al llit d'un sòrdid campament,

a Tíana, vil·la d'indigents –tan lluny!–

recorda l'estimada terra

de Campània, l'hort, el mas, la passejada

matinal –la seva vida fa sis mesos.

I al mig de l'agonia renega

del senat, escòria de senat.

Konstandinos Kavafis: El poeta i la musa

EL POETA

Quin benefici o quin profit buscava el Fat

quan féu de mi un poeta en la impotència?

Els meus poemes són en va: les notes de la lira,

d'allò més musicals, no copsen veritat.

Podria fer un himne a un noble sentiment,

–i glòria i virtut, ho sé... tan sols uns somnis.

Arreu, allà on miro, hi trobo desencís,

el peu em rellisca entre els espins.

La terra és una esfera fosca, freda, mentidera.

Els meus poemes són un fals retrat de l'univers.

Amor i joia, canto. Quina mísera paròdia,

la pobra lira, a la fira dels enganys!

LA MUSA

Poeta meu, no ets mentider. I l'univers que albires

és veritat. Les cordes de la lira

coneixen veritat, i en aquesta vida, elles sí,

ens són les guies més segures.

Ets el ministre del Diví que et va donar una part,

de bellesa i primavera. Un cant melat

et regalima al llavi. Ets un cabal

de mirra –una àuria prometença, veu del més enllà.

No tinguis por, si Terra s'arrecera en la foscor,

no pensis que tot el que és silenci sigui etern.

Tens uns plaers a prop, amic, i flors i valls.

Confia i ves cap endavant, que l'alba ja és aquí!

Només hi ha boira fina esparverant-te els ulls.

Gentil, Natura et para sota un vel garlandes:

roses, violetes i narcisos de noblesa,

són el fragant guardó per al teu cant.

Konstandinos Kavafis: La veu del mar

El mar difon una secreta veu...

  una veu que arriba

al cor, i que el commou

  i el gronxa.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,

cançó composta per tres sublims poetes,

  el sol, el cel i l'aire.

Canta amb el seu timbre, propi més d'un déu,

quan l'estiu li abriga les espatlles

  amb la bonança.

La seva melodia ens duu a l'ànima notícies

de frescor. I ens recorda nostra joventut

  passada, sense pena, sense agror.

Els amors passats ens parlen xiuxiuejant,

reviuen sensacions deixades en l'oblit

  en el respir suau de les onades.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,

cançó composta per tres sublims poetes,

  el sol, el cel i l'aire.

Quan n'escrutes la planura aquosa,

i en mires la verdor infinita,

aquella prada tan a prop i alhora tan distant,

pletòrica de flors citrins que la llum

cuidadora de jardins escampa, l'alegria

et venç, t'inebria i t'asserena el cor.

I si ets jove, et correrà a la sang

desig de mar. I a tu, tan sols un mot

dirà del seu amor l'onada i impregnarà

el teu amor d'un misteriós aroma.

El mar difon una secreta veu...

  una veu que arriba

al cor, i que el commou

  i el gronxa.

I és un cant o el plany dels ofegats?

El tràgic plany dels morts,

  al fred, embolcallats per les escumes,

que ploren per les dones, la canalla,

els pares i pel niu desert,

  mentre el mar esquerp els va escorxant,

els va empaitant entre rocs i penyes punxegudes

i els cabdella d'algues mentre els arria amunt i avall,

  i ells, es mouen com si fossin vius,

amb la mirada esbatanada de terror

i mans salvatgement esteses,

  des de la seva última agonia.

I és un cant o el plany dels ofegats?

El tràgic plany dels morts

  amb el desig d'un cementiri de cristians.

Tomba, que els parents arrosen dels seus plors,

i cares mans la van guarnint de flors

  i el sol hi aboca una llum benevolent i càlida.

Tomba, a recer d'una creu immaculada

on ve, de tant en tant, un capellà,

  cremant encens i salmejant pregàries.

Una vídua l'acompanya recordant el seu marit,

un fill, o bé un amic que enyora.

Recorden el difunt; i l'ànima

  descansa, assossegada en el perdó.

 

[Postfaci: οὐδὲν πρὸς Διόνυσον? Res a veure amb literatura bizantina? Segurament. Però crec que valia la pena publicar aquest poema i quatre o cinc més que vindran].

Joan Geometres: L'estiu

Abunden les fruites del temps¹ i a la vinya el raïm ja madura,

   i alhora, dels ruscs va vessant la mel verda²;

hi ha exuberància: mamelles, anyells guimbant tot el dia,

   cabres inflades de llet, espigues que miren avall.

Ocells i boscos i arbres ombrosos afinen les veus,

   i amb la frescor de les aigües, els còdols esclaten de joia;

ressona a l'uníson un cant de cigales i, encara més dolç, de † caderneres³.

   Canta, Joan, tu també alguna cosa, malgrat els afanys.

 

1 Ὥρια πάντα τεθήλε inspirat probablement a un vers de Nonnos (Dion. 42, 294). Ἄνθεα πάντα τεθήλε.

2 Com en Od. X, 235, per exemple.

3 El manuscrit porta ναυτίλος (mariner). Nosaltres optem per la interpretació de Piccolos i Dübner, ἀκανθυλίς.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 206]