Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

15 de juny de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (1)

[Tal com vaig avançar ahir, us presento un altre off topic, fruit d'aquesta meva erràtica manera de passejar-me pel món grec. Aquest text aparentment de medicina psiquiàtrica hipocràtica, que es troba al novè volum del Littré, és en realitat una petita novel·la epistolar, on el desconegut autor reflexiona sobre follia i saviesa, salut i malaltia, l'ús dels fàrmacs, la teoria dels humors i l'origen de la malenconia. L'autor es disfressa d'Hipòcrates, i n'imita la llengua, però ho fa amb tanta exageració que els filòlegs el van descartar ràpidament dels textos autèntics. Una imitació d'època tardana doncs (però no tan tardana per ser considerada bizantina, com pensava quan vaig començar a traduir). Tant és, autèntic o no, incipient o tardà, és un text captivador i viu, amb moments antològics –com el diàleg entre Hipòcrates i Demòcrit, descrit a l'última carta– i tremendament actual.]


    El senat i el poble d'Abdera saluden Hipòcrates.

Hipòcrates, hi ha un perill imminent per la nostra ciutat, és el perill enorme que actualment amenaça un conciutadà nostre, gràcies al qual Abdera sempre ha esperat fer-se famosa entre les generacions actuals i les futures; però ara com ara –per tots els déus!– no seria ni tan sols objecte d'admiració. Ha emmalaltit tant, per culpa de la gran saviesa que el domina, que hi ha el fundat temor que Abdera, la nostra ciutat, no caigui realment en l'oblit si Demòcrit perd el senderi.
Passa el seu temps abstret de la resta del món –d'ell mateix primer–, despert nit i dia, rient-se de qualsevol cosa, gran o petita que sigui, i opinant que la vida en la seva totalitat no és res1. Hi ha qui es casa, qui fa el mercant, qui arenga el poble, qui governa, qui fa ambaixades, qui és elegit, qui és destituït, qui cau malalt, qui es fereix, qui mor: ell riu en tots els casos, tant si els veu abatuts i tristos, com contents. Aquest home fa investigacions fins i tot sobre les coses de l'Hades2 i en fa informes; diu que l'aire està ple d'imatges3; para l'orella al cant dels ocells; sovint despert per la nit sembla cantar tot sol cançons en veu baixa; de tant en tant diu que se'n va de viatge cap a l'infinit i que existeixen incomptables Demòcrits com ell4; fins el seu colorit s'ha fet malbé igual que el discerniment.
És això que ens fa por, Hipòcrates, això que ens desconcerta, ajuda'ns doncs! No triguis a venir a donar consell a la nostra pàtria i non ens menyspreïs! Car no ens mereixem menyspreu i en donarem prova. Et garantim que de curar aquest home n'obtendràs glòria, diners i saber, tot i que, de ben segur és per tu molt més important allò que aporta el saber que no el que dóna la fortuna; però bé, també d'això, en tindràs generosament de nosaltres i sense regatejar: amb el que val la vida de Demòcrit, per la ciutat no té preu –ni que estigués fet d'or– el fet que vinguis, i amb màxima urgència.
Creiem que les nostres institucions estan malaltes, Hipòcrates, les institucions estan perdent el senderi. Home excel·lentíssim, vine a curar un home il·lustre, no pas com a metge, sinó com a refundador de la Jònia sencera, aixecant al voltant nostre la muralla més sagrada. Curaràs una ciutat, no pas un home i tu mateix tornaràs a obrir el nostre senat malalt i a punt de tancament, seràs tu el legislador, el jutge, l'arcont, el salvador: vindràs i seràs l'artífex d'això. És això que ens esperem que facis, Hipòcrates, allò que seràs quan vinguis. Una ciutat important, és més, la Grècia sencera necessita que t'ocupis de «la saviesa en carn i ossos». Imagina't, és com si el saber en persona t'hagués enviat una delegació per demanar-te d'alliberar-lo d'aquesta demència. Per a tothom, pel que sembla, la saviesa té quelcom de familiar, però encara més per a qui hi viu força més a prop com nosaltres.
Que ho tingues clar, faràs cosa grata també a les generacions futures no deixant Demòcrit exclòs de la veritat que ell confia ser el primer en assolir. Tu, per cert, estàs unit a Asclepi per estirp i ofici, i ell, és nebot d'Hèracles progenitor d'Abderos5, a qui –com saps de ben segur– la ciutat deu el seu nom: així, a ell igualment, li serà cosa grata la curació de Demòcrit. Veient doncs, Hipòcrates, que la ciutadania i un home il·lustre s'estan enfonsant en la demència, ajuda'ns! T'ho supliquem!
Ai, quina malaltia és l'excel·lència, si desaforada! En el cas de Demòcrit, com més es va esforçar per assolir els cims de la saviesa, més està ara en perill d'atordiment i paràlisi de l'enteniment. D'altra banda, la resta dels abderites, que són molts, tot i ser incultes mantenen el sentit comú i ara – ells que eren uns tòtils6– tenen ara més capacitat intel·lectual per identificar la malaltia d'un savi. Vine doncs amb Asclepi, el pare, vine amb Epío, filla d'Hèracles, vine amb els seus fills que van anar a lluitar a Ílion, vine ara a portar-nos els remeis de Peó per a la malaltia7. La terra donarà en abundància arrels, plantes i flors medicinals contra la follia. Gairebé mai, la terra i els cims de les muntanyes no hauran produït plantes medicinals més generosament que ara, per Demòcrit.

Salutacions.


[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 320-324]


1 Els abderites, destaca Y. Hersant (Hippocrate, Sur les rire et la folie, Editions Rivages, 1989), empren arguments hipocràtics –oblit d'un mateix, insomni, riure, menyspreu de tot– per demostrar la follia de Demòcrit. No reconeixen l'ambigüitat d'aquests suposats símptomes: podrien estar esbossant sense voler el retrat d'un savi.
2 «De les coses de l'Hades» és el títol d'una obra perduda de Demòcrit que Diògenes Laerci esmenta a partir de Trasil·le. Segons Procle (Comentari a la República de Plató, II,113,6-22) la temàtica seria sobre persones cregudes mortes que han tornat a la vida.
3 «Eidola» (εἴδωλα). Un altre element de la doctrina de Demòcrit. Diògenes Laerci ens informa que segons ell «veiem mitjançant el contacte amb imatges» (Vitae philosophorum IX, 44).
4 Diògenes Laerci ens explica que per Demòcrit «hi ha infinits mons que es van generant i descomponent. Res no es crea del no-res ni es destrueix en el no-res» (Vitae philosophorum IX, 44). Els abderites en donen una versió popular.
5 Naturalment aquesta és una de les versions del mite d'Abderos. Segons altres Abderos és fill d'Hermes company «erômenos» d'Hèracles que fundà Abdera en honor seu.
6 La neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits, tal com queda documentat pel recull Philogelos; serien una mena de «leperos» ante litteram doncs.
7 Epió és també l'esposa d'Asclepi i els seus fills són Macaó i Podaliri. Peó, en Ilíada V, 401 i 899 és esmentat com a metge dels déus.

14 de juny de 2019

Konstandinos Kavafis: Bàquic


Fart d'erràtics daltabaixos, fruit del nostre món,
en aquest tassó, hi vaig trobar consol:
hi guardo vida, anhels i esperes;
   poseu-me'n, vull beure.

Aquí, lluny del malastruc, de les borrasques de la vida,
em sento com el mariner que sobreviu al naufragi
i es troba sa i estalvi al port, a bord del seu vaixell.
   Posa'm el beure.

Oh! sana efervescència del meu vi, que apartes
tots els freds efluvis. El glaç de la desgràcia,
de l'odi o la calúmnia, no m'afecten:
   poseu-me'n, vull beure.

Ja no veig la lletja, nua veritat.
Gaudeixo una altra vida, tinc un nou univers:
visc a l'amplitud de les planors dels somnis...
   poseu, poseu-me'n, vull beure.


Si és metzina i descobreixo
l'agror mortal que porta a dins, tant és,
hi vaig trobar plaer, delit i allò sublim, en el verí;
   poseu-me'n, vull beure.



[Termina aquí aquesta breu antologia de poemes refusats de Kavafis. Properament vindran més propostes. Aquestes també força fora temàtica respecte a aquest blog, fruit dels meus viatges textuals, erràtics i molt poc acadèmics, pel món grec].

12 de juny de 2019

Kostandinos Kavafis: Logos i silenci

Si les paraules no tenen sentit, el silenci és valuós.
Proverbi àrab.

«El silenci és or i la paraula és argent»

Quin sacríleg pronuncià semblant renec?
Quin home asiàtic, cec i mut i indiferent
davant la Moira, cega i muda? Quin dement,
tan inhumà com miserable, fent ultratge a la virtut,
de psique, en diu quimera i anomena argent el Logos?
El nostre únic do, escaient als déus, que tot
ho abasta –inspiració, dolor, felicitat, amor;
el sol i únic tret humà en la nostra natural bestialitat!
Tu, que l'anomenes plata no hi creus,
en el futur que dissoldrà el silenci, un mot ple de misteri.
No et complaus amb la saviesa, ni t'atreu el progrés:
t'agrada la ignorància... el silenci d'or.
Estàs malalt. Silenci obtús és malaltia mortal,
Logos, càlid i afectuós, és benestar.

4 de juny de 2019

Kostandinos Kavafis: Dolces veus

Les veus més dolces són aquelles
ja callades, són ressons
–al cor tan sols– de l'aflicció pel dol.

Quan somiem, modestes i porugues, venen
les veus de la malenconia,
i ens porten al record, tan feble,

els cars difunts que freda, la terra freda
amaga, i per als quals l'aurora
riallera mai no brilla, ni broten primaveres.

Les veus sospiren melodioses: i dins l'ànima,
la poesia primera de la vida
ens sona... com, de nit, una música distant.


[Επιμέλεια Γ. Π. Σαββίδης. Από τα Αποκηρυγμένα, Ίκαρος 1983]

1 de juny de 2019

Kostandinos Kavafis: La mort de l'emperador Tàcit

Tàcit l'Autokràtor s'ha posat malalt.
Està decrèpit l'home, ja no pot parar
les embranzides de la guerra.
Al llit d'un sòrdid campament,
a Tíana, vil·la d'indigents –tan lluny!–

recorda l'estimada terra
de Campània, l'hort, el mas, la passejada
matinal –la seva vida fa sis mesos.
I al mig de l'agonia renega
del senat, escòria de senat.

31 de maig de 2019

Konstandinos Kavafis: El poeta i la musa

EL POETA

Quin benefici o quin profit buscava el Fat
quan féu de mi un poeta en la impotència?
Els meus poemes són en va: les notes de la lira,
d'allò més musicals, no copsen veritat.

Podria fer un himne a un noble sentiment,
–i glòria i virtut, ho sé... tan sols uns somnis.
Arreu, allà on miro, hi trobo desencís,
el peu em rellisca entre els espins.

La terra és una esfera fosca, freda, mentidera.
Els meus poemes són un fals retrat de l'univers.
Amor i joia, canto. Quina mísera paròdia,
la pobra lira, a la fira dels enganys!

LA MUSA

Poeta meu, no ets mentider. I l'univers que albires
és veritat. Les cordes de la lira
coneixen veritat, i en aquesta vida, elles sí,
ens són les guies més segures.

Ets el ministre del Diví que et va donar una part,
de bellesa i primavera. Un cant melat
et regalima al llavi. Ets un cabal
de mirra –una àuria prometença, veu del més enllà.

No tinguis por, si Terra s'arrecera en la foscor,
no pensis que tot el que és silenci sigui etern.
Tens uns plaers a prop, amic, i flors i valls.
Confia i ves cap endavant, que l'alba ja és aquí!

Només hi ha boira fina esparverant-te els ulls.
Gentil, Natura et para sota un vel garlandes:
roses, violetes i narcisos de noblesa,
són el fragant guardó per al teu cant.

20 de maig de 2019

Konstandinos Kavafis: La veu del mar

El mar difon una secreta veu...
  una veu que arriba
al cor, i que el commou
  i el gronxa.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,
cançó composta per tres sublims poetes,
  el sol, el cel i l'aire.
Canta amb el seu timbre, propi més d'un déu,
quan l'estiu li abriga les espatlles
  amb la bonança.

La seva melodia ens duu a l'ànima notícies
de frescor. I ens recorda nostra joventut
  passada, sense pena, sense agror.
Els amors passats ens parlen xiuxiuejant,
reviuen sensacions deixades en l'oblit
  en el respir suau de les onades.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,
cançó composta per tres sublims poetes,
  el sol, el cel i l'aire.
Quan n'escrutes la planura aquosa,
i en mires la verdor infinita,
aquella prada tan a prop i alhora tan distant,
pletòrica de flors citrins que la llum
cuidadora de jardins escampa, l'alegria
et venç, t'inebria i t'asserena el cor.
I si ets jove, et correrà a la sang
desig de mar. I a tu, tan sols un mot
dirà del seu amor l'onada i impregnarà
el teu amor d'un misteriós aroma.

El mar difon una secreta veu...
  una veu que arriba
al cor, i que el commou
  i el gronxa.

I és un cant o el plany dels ofegats?
El tràgic plany dels morts,
  al fred, embolcallats per les escumes,
que ploren per les dones, la canalla,
els pares i pel niu desert,
  mentre el mar esquerp els va escorxant,

els va empaitant entre rocs i penyes punxegudes
i els cabdella d'algues mentre els arria amunt i avall,
  i ells, es mouen com si fossin vius,
amb la mirada esbatanada de terror
i mans salvatgement esteses,
  des de la seva última agonia.

I és un cant o el plany dels ofegats?
El tràgic plany dels morts
  amb el desig d'un cementiri de cristians.
Tomba, que els parents arrosen dels seus plors,
i cares mans la van guarnint de flors
  i el sol hi aboca una llum benevolent i càlida.

Tomba, a recer d'una creu immaculada
on ve, de tant en tant, un capellà,
  cremant encens i salmejant pregàries.
Una vídua l'acompanya recordant el seu marit,
un fill, o bé un amic que enyora.
Recorden el difunt; i l'ànima
  descansa, assossegada en el perdó.

 
[Postfaci: οὐδὲν πρὸς Διόνυσον? Res a veure amb literatura bizantina? Segurament. Però crec que valia la pena publicar aquest poema i quatre o cinc més que vindran].