Konstandinos Kavafis: Bàquic

Fart d'erràtics daltabaixos, fruit del nostre món,

en aquest tassó, hi vaig trobar consol:

hi guardo vida, anhels i esperes;

   poseu-me'n, vull beure.

Aquí, lluny del malastruc, de les borrasques de la vida,

em sento com el mariner que sobreviu al naufragi

i es troba sa i estalvi al port, a bord del seu vaixell.

   Posa'm el beure.

Oh! sana efervescència del meu vi, que apartes

tots els freds efluvis. El glaç de la desgràcia,

de l'odi o la calúmnia, no m'afecten:

   poseu-me'n, vull beure.

Ja no veig la lletja, nua veritat.

Gaudeixo una altra vida, tinc un nou univers:

visc a l'amplitud de les planors dels somnis...

   poseu, poseu-me'n, vull beure.

Si és metzina i descobreixo

l'agror mortal que porta a dins, tant és,

hi vaig trobar plaer, delit i allò sublim, en el verí;

   poseu-me'n, vull beure.

[Termina aquí aquesta breu antologia de poemes refusats de Kavafis. Properament vindran més propostes. Aquestes també força fora temàtica respecte a aquest blog, fruit dels meus viatges textuals, erràtics i molt poc acadèmics, pel món grec].

Kostandinos Kavafis: Logos i silenci

Si les paraules no tenen sentit, el silenci és valuós.

Proverbi àrab.

«El silenci és or i la paraula és argent»

Quin sacríleg pronuncià semblant renec?

Quin home asiàtic, cec i mut i indiferent

davant la Moira, cega i muda? Quin dement,

tan inhumà com miserable, fent ultratge a la virtut,

de psique, en diu quimera i anomena argent el Logos?

El nostre únic do, escaient als déus, que tot

ho abasta –inspiració, dolor, felicitat, amor;

el sol i únic tret humà en la nostra natural bestialitat!

Tu, que l'anomenes plata no hi creus,

en el futur que dissoldrà el silenci, un mot ple de misteri.

No et complaus amb la saviesa, ni t'atreu el progrés:

t'agrada la ignorància... el silenci d'or.

Estàs malalt. Silenci obtús és malaltia mortal,

Logos, càlid i afectuós, és benestar.

Kostandinos Kavafis: Dolces veus

Les veus més dolces són aquelles

ja callades, són ressons

–al cor tan sols– de l'aflicció pel dol.

Quan somiem, modestes i porugues, venen

les veus de la malenconia,

i ens porten al record, tan feble,

els cars difunts que freda, la terra freda

amaga, i per als quals l'aurora

riallera mai no brilla, ni broten primaveres.

Les veus sospiren melodioses: i dins l'ànima,

la poesia primera de la vida

ens sona... com, de nit, una música distant.

[Επιμέλεια Γ. Π. Σαββίδης. Από τα Αποκηρυγμένα, Ίκαρος 1983]

Kostandinos Kavafis: La mort de l'emperador Tàcit

Tàcit l'Autokràtor s'ha posat malalt.

Està decrèpit l'home, ja no pot parar

les embranzides de la guerra.

Al llit d'un sòrdid campament,

a Tíana, vil·la d'indigents –tan lluny!–

recorda l'estimada terra

de Campània, l'hort, el mas, la passejada

matinal –la seva vida fa sis mesos.

I al mig de l'agonia renega

del senat, escòria de senat.

Konstandinos Kavafis: El poeta i la musa

EL POETA

Quin benefici o quin profit buscava el Fat

quan féu de mi un poeta en la impotència?

Els meus poemes són en va: les notes de la lira,

d'allò més musicals, no copsen veritat.

Podria fer un himne a un noble sentiment,

–i glòria i virtut, ho sé... tan sols uns somnis.

Arreu, allà on miro, hi trobo desencís,

el peu em rellisca entre els espins.

La terra és una esfera fosca, freda, mentidera.

Els meus poemes són un fals retrat de l'univers.

Amor i joia, canto. Quina mísera paròdia,

la pobra lira, a la fira dels enganys!

LA MUSA

Poeta meu, no ets mentider. I l'univers que albires

és veritat. Les cordes de la lira

coneixen veritat, i en aquesta vida, elles sí,

ens són les guies més segures.

Ets el ministre del Diví que et va donar una part,

de bellesa i primavera. Un cant melat

et regalima al llavi. Ets un cabal

de mirra –una àuria prometença, veu del més enllà.

No tinguis por, si Terra s'arrecera en la foscor,

no pensis que tot el que és silenci sigui etern.

Tens uns plaers a prop, amic, i flors i valls.

Confia i ves cap endavant, que l'alba ja és aquí!

Només hi ha boira fina esparverant-te els ulls.

Gentil, Natura et para sota un vel garlandes:

roses, violetes i narcisos de noblesa,

són el fragant guardó per al teu cant.

Konstandinos Kavafis: La veu del mar

El mar difon una secreta veu...

  una veu que arriba

al cor, i que el commou

  i el gronxa.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,

cançó composta per tres sublims poetes,

  el sol, el cel i l'aire.

Canta amb el seu timbre, propi més d'un déu,

quan l'estiu li abriga les espatlles

  amb la bonança.

La seva melodia ens duu a l'ànima notícies

de frescor. I ens recorda nostra joventut

  passada, sense pena, sense agror.

Els amors passats ens parlen xiuxiuejant,

reviuen sensacions deixades en l'oblit

  en el respir suau de les onades.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,

cançó composta per tres sublims poetes,

  el sol, el cel i l'aire.

Quan n'escrutes la planura aquosa,

i en mires la verdor infinita,

aquella prada tan a prop i alhora tan distant,

pletòrica de flors citrins que la llum

cuidadora de jardins escampa, l'alegria

et venç, t'inebria i t'asserena el cor.

I si ets jove, et correrà a la sang

desig de mar. I a tu, tan sols un mot

dirà del seu amor l'onada i impregnarà

el teu amor d'un misteriós aroma.

El mar difon una secreta veu...

  una veu que arriba

al cor, i que el commou

  i el gronxa.

I és un cant o el plany dels ofegats?

El tràgic plany dels morts,

  al fred, embolcallats per les escumes,

que ploren per les dones, la canalla,

els pares i pel niu desert,

  mentre el mar esquerp els va escorxant,

els va empaitant entre rocs i penyes punxegudes

i els cabdella d'algues mentre els arria amunt i avall,

  i ells, es mouen com si fossin vius,

amb la mirada esbatanada de terror

i mans salvatgement esteses,

  des de la seva última agonia.

I és un cant o el plany dels ofegats?

El tràgic plany dels morts

  amb el desig d'un cementiri de cristians.

Tomba, que els parents arrosen dels seus plors,

i cares mans la van guarnint de flors

  i el sol hi aboca una llum benevolent i càlida.

Tomba, a recer d'una creu immaculada

on ve, de tant en tant, un capellà,

  cremant encens i salmejant pregàries.

Una vídua l'acompanya recordant el seu marit,

un fill, o bé un amic que enyora.

Recorden el difunt; i l'ànima

  descansa, assossegada en el perdó.

 

[Postfaci: οὐδὲν πρὸς Διόνυσον? Res a veure amb literatura bizantina? Segurament. Però crec que valia la pena publicar aquest poema i quatre o cinc més que vindran].