Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 2 (1-17)

 La història d'Amalasunta (1)

Amb la mort de Teodoric, la corona passà a Atalaric, nét seu per part de filla, un nen de vuit anys, criat per Amalasunta, la mare, perquè ja havia perdut el pare¹. Poc temps després Justinià assumí el comandament de l’imperi a Bizanci. Com a tutora del nen, Amalasunta detenia el poder amb el màxim nivell d’intel·ligència i equitat, demostrant masculinitat per sobre de la seva natura. Durant tot el temps que regí el govern de l’estat no infligí cap pena corporal ni multa pecuniària a ciutadans romans, ni tampoc s'acoquinava davant els gots delerosos d’encruelir-s’hi: fins i tot restituí els bens de Símmac i Boeci als fills. Amalasunta, que segurament desitjava per al seu fill un estil de vida similar al dels notables romans, el feia atendre a les classes d’un mestre de lletres². Escollí després tres ancians, dotats, segons el que ella creia, d’intel·ligència i equilibri per sobre de la majoria dels gots, i els envià Atalaric a viure-hi.

Però als gots, no els agradava gens això: preferien que manés algú més “bàrbar”, per poder-se aprofitar de la població sotmesa. Un dia que va sorprendre el fill fent alguna cosa malament a l’habitació de matrimoni, el bufetejà i aquell se’n anà plorant als apartaments dels homes. Els gots que se'l trobaren s’enfadaren moltíssim i, després de dir-li el nom del porc a la mare, començaren a sostenir que volia fer desaparèixer el seu fill com més aviat millor, per casar-se amb algú altre i regnar amb ell sobre gots i italians. Els nobles gots, tots junts, es presentaren a Amalasunta per afirmar que, segons ells, no estava educant el rei com calia ni com els convenia. Continuaren dient que la cultura és molt menys important que el coratge, i que l’ensenyament d’uns vells com a conseqüència té més aviat la vilesa i la mesquinesa. Per ells no hi havia dubte que un home que vol ser valent com a soldat i destinat a la glòria, s’ha d'exercitar amb les armes i restar lluny de les pors que creen els mestres. Afirmaven que tampoc Teodoric hauria enviat uns nens gots a les classes d’un mestre, car deia a tothom que si els agafava el temor de l'assot, mai més sentirien com un honor menysprear una espasa o una llança. Li demanaven que es donés compte que el seu pare Teodoric, que s’havia fet senyor d’un país tan gran i havia conquerit una corona que no li corresponia, havia mort sense ni tant sols haver sentit el so d’una lletra de l’alfabet. Van afegir: “Sí, altesa real, deixeu estar tots aquests institutors i doneu a Atalaric uns companys de la mateixa edat i dels mateixos estils de vida que, en la mesura que es facin grans, el portaran a l’excel·lència, però segons els costums barbàrics.”

1 Eutaric, mort el 521.

2 Mestre elemental, mestre de γράμματα.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 1-17)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul, 21 - 32)

Heus aquí que, si bé vaig començar la meva narració només després que Justí el jove obtingués el poder imperial amb la mort de Justinià, jo aniré en tot cas fins a l'època anterior, incloent a la meva obra allò que encara no hagi estat tractat per algú altre. Per exemple, la gran majoria dels fets de l'època de Justinià no els tindré pas en compte, precisament perquè es troben explicats de manera satisfactòria d'ençà que Procopi, el rètor de Cesarea, els té narrats amb precisió; en canvi, hauré d'exposar de la millor manera el que ve després. Aquell autor de fet va iniciar la seva història amb la mort d'Arcadi -el fill del qual, Teodosi, passà llavors sota la tutela del rei persa Yezdegerd-, amb les guerres de Balash i Peroz, explicant com Kobad, proclamat rei, perdé el tro i després s'hi tornà a seure, com va conquerir Amida -a l'època de l'emperador romà Anastasi-, i així també els treballs que el seu successor, Justí el vell, hagué de suportar, per la seva banda, en les mateixes tasques. Després, quant a les guerres pèrsiques que l'emperador romà Justinià combaté contra Kobad i Cosroes a Síria i Armènia, sense oblidar-nos de la guerra als territoris de la Làzica, totes aquestes guerres hom pot conèixer a fons en els llibres de Procopi, així com aquelles contra el vàndal Gelímer i la ciutat de Cartago i tot el territori africà, conquerides per Justinià, després de molts temps -des de Bonifaci i Genseric, quan hi va haver la rebel·lió- i sotmeses de nou a l'imperi romà. Deixarem estar tot allò en relació als fets protagonitzats pels moros, després de la fi dels vàndals, a tot arreu de Líbia en la seva lluita contra els romans, així com pel que fa a Stotzes i Gòntaris, soldats romans, causants, amb la seva rebel·lió, de calamitats i enfrontaments molt greus en detriment d'Àfrica, i les desventures que no acabaren fins que ambdós homes no moriren: tot això es pot trobar en aquells llibres. També hi trobem com la guerra interna contra l'emperador esclatada a Bizanci, amb el consegüent enorme terrabastall, arruïnà l'estat, i com les incursions dels huns, travessant el Danubi en el mateix període, profanaren l'imperi romà més que mai, assolant la Il·líria, la Tràcia, molts territoris del continent europeu i àdhuc una part d'Àsia, després de passar per l'Hel·lespont. Hi trobem els saquejos lamentables de les ciutats de Suró de Síria, Véria, Antioquia del riu Orontes, per mà de Cosroes, i el setge d'Edessa i com aquest en fou repel·lit i hagué de desistir i retirar-se. Fins i tot això podem trobar en els llibres d'aquella obra; i també les disputes dels etíops amb els homerites i a causa de qui en concret tots dos pobles arribaren a tanta hostilitat. Aquest autor fa una explicació molt àmplia de la gran pesta, de com en un moment determinat començà a insinuar-se en els homes i quina mena de fets increïbles s'esdevingueren; així com també, es pot llegir en aquella obra entorn de les nombroses gestes dels soldats romans per les ciutats de la Lazica, al castell de Petra, contra Corianes i Mermeroes i els perses.

I en el seu itinerari cap a occident, es llegeix com morí Tedoric, el rei dels gots, com Teodat en matà la filla Amalasunta i exactament per quins motius esclatà la guerra gòtica: no passa sota silenci ni aquestes qüestions, en absolut, ni tampoc com Vitigis, rei de la nació goda que succeí a Teodat, només després d'infinites batalles, va ser deportat a Bizanci com a botí de guerra, ni com Sicília, Roma i Itàlia, un cop repel·lits els bàrbars forasters, tornaren a fer gala de les virtuts antigues. S'hi pot trobar també que Narsès el castrat, nomenat comandant en cap per l'emperador, fou enviat a Itàlia, per a aquelles guerres tan famoses, que duria a terme amb èxit contra Tòtila, a qui li succeí com a rei dels gots el fill de Fredigernes, Teies, que també fou eliminat no gaire després.

Això s'esdevingué fins al vint-i-sisè any del regnat de Justinià¹: Procopi rètor de Cesarea, ell sol, crec, ho va descriure tot, fins al final. Quant a mi, em dirigiré doncs als fets posteriors al punt on justament he arribat. Bé doncs segueixo els fets.

Fi del pròleg

1 El vint-i-sisè any de Justinià comença l'1 d'abril del 552.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 21-32)