Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 10-14)

Hismine insisteix

La jove [Hismine] tornà a mesclar per ordre del pare i es col·locà darrera de Sostenes i de la mare Pàntia i davant meu, l'herald. Sostenes va dir: “Herald Hismínies, aquest brindis per la festa és per a tu, beu en honor de Zeus i salut! Gaudeix de la diversió, beu en alegria, passa't-ho bé anunciant les Diàsies.” I jo: “A la teva salut també, que ens has reservat la teva cortesia amb bon gust i sumptuositat.” Arribà la noia, duent la copa a les seves mans i enllaçant la seva mirada amb la meva. Allargo la mà per agafar-la i ella m'estreny el dit, tot parrupant, i emet un tènue sospir com des del cor. Fent cas a Cratístenes, jo callava. Terminà així el banquet.

Sostenes, Pàntia i la jove Hismine ens dugueren a l'habitació juntament amb tres criades; una duia aigua del pou, l'altra portava a les espatlles una safata de plata i la tercera duia lli blanc com la neu. Entrarem a l'habitació i Sostenes ens saludà i se'n anà amb Pàntia. Cratístenes i jo ens en anàrem a seure a unes butaques, que estaven allà preparades amb bon gust. Aquella que duia la safata la deixà al tamboret vora el meu seient i l'altra hi abocà l'aigua. Hismine s'aclofà agafant-me els peus i me'ls rentà (és un honor que es reserva als heralds) - els agafa, els estreny amb força, els embolica amb les mans, els comprimeix, sense dir res els besa, un petó d'amagat; finalment, tot fregant-los amb les ungles, em fa pessigolles.

Jo, que durant la resta d'operacions havia aguantat en silenci, sense voler, vaig esclatar a riure. La noia va parar, em mirà fixament, tot fent un somriure, i tornà a plegar el cap, sense cap gest de condescendència per part meva. M'eixugà llavors els peus amb la tovallola que havia agafat de les mans de la sirventa i amb un “Adéu”, se'n anà.

Em vaig adormir immediatament, ple de menjar, de vi i de les preocupacions pròpies d'un herald. Al voltant de la tercera vigília, el bell Cratístenes em despertà tot dient: “No ha de dormir tota la nit un home que és un herald¹.” Vaig intentar treure'm la son – per respecte i amistat – que però no es desenganxava de les parpelles: el menjar el beure i el cansament n'eren la causa. “Què dius, Cratistenes,” vaig dir, “perquè em treus la son agradable de les parpelles?” Ell volia saber del sopar i per què havia esclatat a riure i, tot mofant-se de la meva llengua, va dir:“El tresor més gran de l'home és una llengua parca i és l'encant més gran, si es modera²”.

I jo: “La resta de coses que han passat al sopar les saps tu també, ja que has estat assegut al costat meu bevent. Quant a la noia, va anar així: primer de tot, quan em portava la beguda m'ha xiuxiuejat 'Hola', i després diu: 'Pren la copa de les mans de la noia amb el mateix nom³' en veu baixa i sense que se la pugui sentir; i mentre jo em prenc la copa, ella em trepitja el peu. Tercer, em porta la beguda, fa per donar-me-la i me la treu i jo dic el que has sentit. Saps com ha seguit la cosa: la ràbia de Pàntia, l'enuig del pare, el seu gest amb el cap, la vergonya de la noia, la seva excitació, la cara vermella, i tot el que li ha passat, com colpejada per un llampec. Amb tot això, jo mateix m'he sentit avergonyit – sí, per aquest bastó⁴ sagrat – sobretot per la teva recomanació de callar. I quart, mentre brindem a Zeus Salvador, Hismine un altre cop m'agafa el dit.

Això pel que fa el sopar; i què ha passat mentre era assegut a la butaca? Em renta els peus, els embolica amb les mans, els besa d'amagat i finalment em pessigolleja la planta del peu. Per això, ho has sentit, he esclatat a riure.”

I Cratístene exclamà: “Quina sort! Una noia t'estima, una noia tan maca! Tu no l'estimes també?” I jo: “Què és això d'estimar?” I ell, cridant encara més fort: “Per Hèracles, quina estupidesa, quina idiotesa! Però, si tens a favor Amor, la Mare Afrodita i tots els encanteris de l'enamorament!” “I què són?” Vaig respondre a Cratístenes, “qui me'ls ensenya?” I ell: “Són propietats naturals dels sers vivents que no s'ensenyen.” Llavors tornem a dormir.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Cf. Ilíada, 2.24. No és del tot literal. (Trad. Montserrat Ros, 2005).

2 Hesíode, Treballs i dies, 719-720.

3 Ella es diu Hismine i ell Hismínies.

4 Κηρύκειον. El bastó sagrat de l'herald, el caduceu.

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 11-14. Munchen, 2001]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 9-10)

Hismine tira la canya

I de nou ens vam posar a menjar i beure. La noia venia a barrejar i m'acostà el calze i jo vaig allargar la mà per agafar-lo i quan el tenia, les seves mans no el deixaven anar, me'l posava i me'l treia de davant, feia veure que me l'oferia, però se'l quedava. Una lluita de mans doncs, i la mà d'una noia jove guanyà la de l'herald, home pur.

En sentir-me ridícul per la derrota, vaig parlar com un herald, sense pels a la llengua i sense doble sentits: “No me la vols donar? Llavors què vols?” A aquelles paraules ella va treure la mà de la copa, començà a tremolar tota ella, les galtes se li posaren d'allò més vermelles i baixà els ulls, fitant el terra, com colpida per un llamp i amb la cara plena de vergonya.

Pàntia es girà cap a la noia, els ulls congestionats, carregats de ràbia i d'indignació, va llançar la mirada al cap de la filla, a les mans, als peus, al coll: se la mirà de dalt a baix, estava com una fúria, tota ella, amb les galtes ara vermelles (crec que és extraordinari el color vermell generat per la ràbia) i ara pàl·lides, com si tota la vermellor passés al rostre d'Hismine.

Quant a Sostenes, ell també va fer un gest amb el cap, tot dirigint una mirada penetrant a la filla però, girant tot seguit els ulls, va dir: “És l'hora de les Diàsies, anem a gaudir de les festes de Zeus. Tothom a les festes, tothom a celebrar. Zeus és a la nostra taula, la taula és de Zeus perquè aquí tenim també l'herald de Zeus,” i m'assenyalava amb la mà.

Cratístenes, assegut vora meu, d'amagat em va donar un cop amb la mà, em va aixafar el peu i em va dir a cau d'orella: “Calla.” Jo no sabia ni qui era. Em posava vermell, empal·lidia, callava, tenia por, tremolava, tenia vergonya de mi mateix davant Sostenes, Pàntia, la noia i el meu amic Cratístenes, amb els ulls clavats a la taula, feia vots perquè sortíssim d'allà.

  

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 9-10. Munchen, 2001]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 8-9.1)

Apareix Hismine¹

I pel que fa a menjars i delícies², perquè ho hem de valorar en detall? Sostenes encarregà Hismine, la filla encara verge, de servir el vi. Ella es va estrènyer la cinta de la túnica, descobrí els braços fins als colzes, lligant les mànigues al coll³ amb un llaç subtil, es rentà les mans asseguda a la vora del colom, amb la boca del volàtil ajudant en l'operació. Després agafà un gerro d'argent i el posà al bec de l'àliga i en un moment l'omplí d'aigua que es vessà així per la font. Acompanyà el gerro amb les copes que netejà amb gran cura i, amb elegància, es disposà a servir.

Sostenes començà a beure, perquè no em va convèncer a començar abans que ell, Pàntia també begué abans meu i jo m'hi vaig unir en tercer lloc. La noia vingué i mentre em servia la beguda em murmurà “Salut!” jo ho vaig sentir però no vaig dir res, vaig continuar bevent amb gran plaer, la copa era agradable: la beguda deliciosa, l'aigua transparent i fresca i no hi ha res millor per a un home assedegat i mort de calor. Cratístenes m'acompanyava bevent nèctar: així en dic jo del vi d'Aulicomis.

Gaudírem una estona d'unes viandes que eren abundants i delicioses,  sobretot a les que eren especials, i després tornàrem a beure. Vingué doncs la noia i em va dir lacònicament: “Agafa la copa de les mans de la noia amb el mateix nom”, posant el seu peu sobre el meu i el tingué pitjat mentre jo bevia. Jo m'hagués posat vermell, sí pels déus, i l'hauria mirat per un moment, si hagués pensat que allò no era casual.

1El títol és del traductor, no hi és en el text.

2Joc de paraules amb l'assonància τροφή τρυφή

3No queda clara aquesta operació. Literalment no diu “les mànigues”, sinó “el teixit al voltant dels braços”. S'hauria de tractar d'unes falses mànigues, bastant comuns en els quitons.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 8-9.1. Munchen, 2001)

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 5.6-7)

El jardí de Sostenes (2)

A la vora de l'estanc hi havia també una oreneta, un pavó, un colom, un gall, tots forjats per Hefest i acabats per la mà de Dèdal. L'aigua sortia dels seus becs i amb el so que emetia quan fluïa donava veu ocells. Xiuxiuejaven també les fulles dels arbres que el vent feia vibrar. En sentir-ho, hauríeu dit que els aus estaven entonant un cant melodiós. L'aigua que corria, transparent, assumia els colors de les pedres. Marbre blanc decorava el fons de l'estanc, però, aquí i allà, amb matisos negres; aquestes zones negres imitaven l'art del pintor, tant que semblava que allà l'aigua es mogués contínuament, s'agités i d'alguna manera s'inflés. Els voltants de l'estanc eren decorats amb marbres de Quios de Lacònia¹, d'una banda i, de l'altra, amb els de Tessàlia, i al mig amb marbre virolat, d'efectes policroms; tots aquests elements en perfecte equilibri entre si. Era un espectacle sorprenent, ple d'encant, un estanc de colors tan variats, uns aus que treuen aigua, una pàtera tessàlia i una àliga amb la font al bec.

Hi havia uns seients² ordenats en rotllana, no pas de fusta, ni d'ivori, sinó de marbres preciosos i lluents, amb base de marbre de Tessàlia i decorats amb braços de calcita; sota d'aquests, com unes semiesferes que un artista va modelar totes amb habilitat amb marbre pentèlic, per fer descansar els peus. Els seients per totes bandes estaven a recer d'unes plantes de murtra podades hàbilment, entrellaçades i conduïdes a pèrgola³.

Així, per Zeus, veient això, l'espectacle em va prendre la vista i per poc no em vaig quedar sense veu. Sostenes llavors em diu: “Deixa estar l'ambaixador, deixa estar l'herald i vine a seure amb nosaltres.” Deixada la corona, la túnica de l'herald i el calçat sagrat, me'n vaig a asseure, i seu amb mi el meu amic⁴ Cratístenes, jo mateix en una altra persona (això és per mi l'amistat), que s'havia embarcat amb mi des d'Eurocomis. Estem doncs asseguts Cratístenes i jo, Sostenes i la seva dona Pàntia.

1 Aquil·les Taci II, 2, 2.

2 Κλίνη no està atestat amb aquest significat en els diccionaris. Generalment és considerat quelcom on s'està estirats. Queda per tant difícil d'interpetar d'aquesta manera allò que ve després. Seguim la interpretació de Conca, que es recolza en una referència que de moment no hem comprovat.Travaux et Memoires, Tome VII, 1979, Études et Documents : José Grosdidier de Matons, Note sur le sens médiéval du mot klinè, p. 363-373.Centre de recherche d'histoire et civilisation de Byzance De Boccard, Édition-Diffusion – 11, rue de Médicis, 75006 Paris

3 Com de la vinya es diu que és conduïda a espatllera, etc. Literalment seria: dirigides, alineades per fer com un sostre.

4 Nebot? Cosí (Conca)?

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 5.6-7. Munchen, 2001)

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 4-5.5)

El jardí de Sostenes

 

Aquest jardí tenia un encant i una voluptat desbordants, ric en plantes, tot ple de flors: els xiprers arrenglats, les murtres ombrívoles fent una pèrgola, les vinyes s'arrissaven pels raïms, les violetes sobresortien entre les fulles, amb el seu perfum enriquien la vista; les roses aquí obrien les poncelles, allà es quedaven tancades, en algun altre lloc ja estaven obertes i hi havia on s'havien pansit i havien caigut al terra. El lliri decorava el jardí, delectava l'olfacte, atreia la vista, rivalitzant amb la rosa. Si vostè n'hagués estat el jutge, no sé a quina flor hauria acordat la victòria.

Veient això, em semblava veure el jardí d'Alcinoo i ja no em semblaven un mite els Camps Elisis descrits emfàticament pels poetes: llorers, murtres, xiprers, vinyes i la resta de plantes, que decoraven el jardí -o, més aviat¹, que el jardí de Sostenes presentava a la vista-, obrien les branques com els dits de la mà i, fent com una dansa, cobrien el jardí, impedint al sol d'arribar a tocar el terra, fins quan el ponent, amb les seves bufades, n'agitava les fulles. Davant de tot allò jo anava dient: “M'has lligat amb un llaç daurat², Sostenes.”

Hi havia un pou de quatre braços amb forma circular i un sortidor com una columna al bell mig, al centre del cercle del pou. De pedra era el sortidor, pedra de cent colors. Una pàtera de marbre de Tessàlia a la seva extremitat, amb una àliga daurada a dalt, que treia aigua pel bec. La pàtera rebia l'aigua i l'àliga obria les ales com si volgués banyar-s'hi. Una cabra que acabava de parir bevia l'aigua plegant les potes anteriors; un pastor seia a prop de les mamelles, tot agafant-ne els mugrons: una bevia aigua i l'altre munyia llet blanca i, per més que aquella obrís la boca per beure, el pastor continuava munyint; la rústica copa sota d'ella, amb un forat mal tancat a la base, deixava escapar la llet acabada de munyir. Un conill assegut al marge de la font cavava amb la pota dreta i hi feia com un sortidor a la font, mullant-s'hi tot el morro.

1 Marcovich elimina τὸν κήπον ἐκόσμει ἢ μᾶλλον. F. Conca considera que no hi ha raó documental (cap manuscrit) per fer-ho. Seguim Conca.

2   Una referència homèrica a Illada, VIII, 18.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 4-5.5. Munchen, 2001)

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 1-3)

La ciutat d'Euricomis és plena de prosperitat, entre d'altres coses, perquè la cenyeix el mar, l'envolten els rius, és rica de prats ufanosos, gaudeix de luxes de tota mena, però respecta els déus: més que Atenes, és tota un altar, tota un sacrifici, una oferta als déus. Convoca les celebracions, obre les festes, duu els ritus pertinents a Zeus i la resta de divinitats. Justament a Euricomis eren les festes de Zeus i es feia el sorteig dels heralds. És una tradició i una llei no escrita de la ciutat: quan hi ha la celebració sagrada, es fa un sorteig entre els solters de les millors famílies de la ciutat i a qui li toca és enviat com a herald, amb el cap coronat de llorer, a la ciutat que es tria per sorteig.

Doncs, benvolgut gran capit๠meu, em tocà el sorteig i vaig ser el sacre herald coronat, destinat a Aulicomis. Vaig sortir del santuari, amb el cap coronat de llorer, la túnica sagrada, el calçat venerable; la gent m'acollí amb un seguici multicolor, ple de llums, saltiris², deies, cants de comiat, tota la sagrada processó. La ciutat estava doncs expectant i tota al voltant meu: qui em saluda efusivament, qui m'abraça, qui se'm posa davant fent un ball, qui broda un cant triomfal. Veient-ho, hauríeu dit que jo, l'herald, estava sent submergit per un riu turbulent i impetuós. Una frase sola arreu de la ciutat: “Hismínies és un herald, i no està d'herald a un lloc qualsevol, sinó a Aulicomis.”

Hi vaig arribar doncs; per què filosofar del que em va passar mentrestant? Bon senyor, vaig arribar com a herald i hi vaig ser acollit no pas com a un herald, ans com un déu: acudeix la gent, decoren els carrers, escampen garlandes de murta pel terra, impregnen l'aire amb aromes, ruixen els presents amb gotes de roses. M'envolten, iniciant allà mateix una esplèndida dansa en rotllana, com els deixebles també envoltaven Sòcrates. Tothom m'estira, perquè es pensa que és una sort si m'allotjo a casa seva, ja que soc, segons ells, un herald enviat d'una ciutat important per unes qüestions importants. Sostenes se'n va sortir amb la seva: se'm dugué amb el carro que tenia i em portà a casa seva: em dedicava un tracte cortès ple de generositat i em portà al seu jardí.

1 Χαρίδουξ. Caridux. És un àpax.

2 Κυμβάλων.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI. I, 1-3. Munchen, 2001)