L'emperador Joan Zimisces, que aportà tants beneficis a l'imperi bizantí i en va fer créixer el poder, lliurà aleshores la vida. La incumbència de l'imperi requeia clarament sobre Basili o Constantí, els fills de Romà. Ambdós havien superat l'adolescència, però tenien caràcters diferents: Basili, més gran, era considerat actiu i seriós, mentre que Constantí als ulls de la gent era una persona superficial, que es prenia la vida a la lleugera i es preocupava més aviat per passar-s'ho bé. Cap dels dos es postulà com a emperador, però el fet era que Basili, qui detenia el poder absolut, compartia amb el germà el títol d'emperador només nominalment, perquè, altrament, no haurien pogut donar un rumb al govern imperial, si no s'hagués assignant tota la gestió al més gran i més seriós. Aquí es pot aplaudir Constantí perquè, penso jo, malgrat li fos lícit, per igualtat de drets heretats pels pares1, compartir el poder amb el germà, hi renuncià gairebé completament en favor d'aquell; això tot i ser molt jove que és quan crema més fort el desig de poder, i no pas quan va veure el germà en edat adulta, sinó encara amb els primers pèls, com qui diu, en la primera adolescència. Constantí doncs es mereix un elogi des del principi d'aquesta història.
Basili, en canvi, quan ja fou coronat emperador, preferí no compartir amb ningú les funcions imperials, ni com a conseller per a les qüestions d'estat. No podia però confiar en si mateix, no tenint experiència de qüestions militars, ni tampoc d'ordenació civil; vet aquí que es fixà en el parakoimòmenos2 Basili. Aquest home ocupava un rang molt alt en l'imperi en consonància amb el seu nivell intel·lectual, la prestància física i la manera de ser propis d'un rei. Nascut del mateix pare que Basili i Constantí, era fill de mare diferent: per això havia estat castrat encara molt jove, perquè el fill de la concubina no s'emportés la primacia dels dos legítims. Però estava content del seu destí i estava lligat a la família imperial, la seva família. Es dedicava completament al seu parent Basili i el tractava com un íntim seu i se'n feia càrrec amb l'afecte d'una dida. Per tot això Basili, mentre li entregava el gruix del govern, fins i tot aprenia amb l'exemple del compromís d'aquell home. El parakoimòmenos era com un atleta o un lluitador, Basili, l'emperador, era un espectador, però no pas per proclamar-lo campió, sinó per poder corre i lluitar ell mateix i afrontar la competició seguint-ne les petjades. Basili doncs coneixia els afers públics en tots els seus aspectes i l'emperador, quedant-se al seu costat, veia el funcionament de la política i dominava l'entrellat de les qüestions militars. S'ocupava del pagament d'impostos i de la millora de l'estat, tenint-se en primer pla, o bé3 tot sol també; l'emperador a totes les qüestions hi aportava la seva veu o la seva mà, ara aprovant les decisions, ara ratificant-les per escrit.
1 Diferent de la traducció del Ranauld, per una diferència de text (τὸν πατρῴων κλήρων), que es manté.
2 Encarregat del dormitori imperial, que s'ocupava de vàries coses, entre d'altres, de la seguretat.
[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 3-5]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada