Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

27 d’agost de 2013

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (3) La trompeta de la mort i Les quatre capses


  Contestà llavors Ioasaf: “Vell venerable, parlant de mi, amb deler i amor incontenibles procuro escoltar alguna idea nova i benigna i el foc que crema, terrible, en el meu cor m'esperona a investigar certes qüestions fonamentals. No he trobat fins avui una sola persona capaç de satisfer-me en això. Si trobés algú, savi i docte, i escoltés paraules de salvació, no les deixaria a la mercè dels ocells, crec, o de les feres, ni seria dur com les pedres, com tu dius, ans les acolliria amablement i en tindria cura a consciència. I tu, si saps quelcom semblant, no m'ho amaguis, explica-m'ho. Car quan vaig sentir que venies d'una terra llunyana, la meva ànima es va alegrar, em vaig sentir optimista per la trobada amb tu. Per això, t'han dut aquí sense esperar i t'he acollit amb cortesia, com un amic o un coetani, si és que no m'equivoco en tenir-hi expectatives.
  Barlaam digué: “Heu fet bé, d'acord amb la vostra magnanimitat reial, perquè no us heu cenyit a la meva aparent insignificança, sinó que heu seguit la il·lusió que s'hi amaga.

Apòlegs de la trompeta de la mort i de les quatre capses

 Vet aquí una vegada un rei gran i famós1. Un dia, mentre anava amb una carrossa tota decorada amb or, acompanyat per una escorta tal com escau a un rei, se li van apropar dos homes amb les túniques esquinçades i brutes, els rostres emaciats i d'allò més pàl·lids. Era conscient que aquests homes tenien les carns consumides perquè mortificaven el seu cos practicant la dura disciplina ascètica; i només veure'ls, baixà de la carrossa, es deixà caure de genolls al terra i, quan tornà a aixecar-se, els abraçà, tot besant-los afectuosament. Però, això no va caure gens bé als alts dignataris i funcionaris de cort, a qui els semblava que havia actuat de forma indigna de la categoria reial. No gosant retreure-li-ho personalment, demanaren al seu germà de sang que digués al rei que no deshonrés així la corona reial. Aquell explicà això al germà, tot criticant-ne l'actuació sense solta ni volta, però el rei li donà una resposta que el germà no pogué entendre. El rei tenia el costum següent quan decretava una sentència de mort per a algú: li enviava un herald a la porta amb una trompeta amb aquesta funció específica; tothom que en sentia el toc sabia que aquell home havia estat condemnat a mort. Al vespre doncs el rei envià la trompeta de la mort a sonar davant de la porta de casa del seu germà. En sentir-la, l'home va caure en la desesperació, va fer testament i es passà tota la nit plorant i gemint. L'endemà, vestit amb el negre del dol, anà amb la dona i els fills a la porta del palau, entre plors i laments. El rei el va fer venir i en veure'l tan afligit li la dir: 'Ets ben ximple si has tingut por de l'herald del teu germà, del teu mateix sang, del teu mateix rang, contra el qual saps de no haver fet res de mal! Com m'has pogut retreure la càlida acollida dels heralds del meu déu que, amb més suavitat que la trompeta, m'anunciaven la mort i la temuda vinguda de l'amo, contra qui sé d'haver fet molts pecats i ben grans? Vet aquí doncs que he denunciat justament així la teva insensatesa, exactament com aviat denunciaré el disbarat de qui et va recomanar blasmar-me.' Així, doncs respectà i ajudà el seu germà i el deixà tornar a casa.
  Després demanà quatre capses de fusta2; dues les va far recobrir totes d'or, col·locant-hi uns ossos fètids i les tancà amb sivelles daurades. Les altres, les va fer envernissar de pega i brea, omplint-les de pedres precioses, perles i tota mena de perfums, i les va tancar amb cordill de crin. Va fer venir llavors els notables que l'havien criticat per l'acollida d'aquells homes i els ensenyà les quatre capses i els reptà a avaluar quin valor tenien unes i altres. Ells estimaren que les dues capses daurades tenien el màxim valor: 'Car en aquestes, hi deu haver diademes i cinyells reials; i les envernissades de pega i brea són de poc valor, miserables i tot' van dir. El rei els replicà: 'Sabia que diríeu això, perquè us fixeu en sensacions superficials, amb ulls superficials; però no ha de ser així, la vàlua o la barator dipositades a dins s'han de mirar amb els ulls de dins.' Dit això, va ordenar que s'obrissin les capses daurades; i en ser obertes, s'alliberà una terrible ferum acompanyada per un espectacle repugnant. Digué llavors el rei: 'Aquest és l'aspecte real de qui s'embolcalla amb l'elegància i la glòria, tot arrogant per la fama i el poder, però fètid per dins de mort i maldat.' Després, ordenà d'obrir també les capses cobertes de pega i brea, alleujant tothom present amb la gràcia i el perfum d'allò que hi havia dins. I els va dir: 'Sabeu què recorda això? Recorda aquells pobres homes, vestits amb túniques míseres, uns homes de qui vau mirar només l'aspecte exterior, per qualificar d'insolència la meva genuflexió a la seva presència. Mes jo, albirant amb els ulls de l'esperit la seva vàlua i la bellesa de les seves ànimes, vaig ser enaltit per llurs carícies i els vaig considerar superiors a qualsevol corona, qualsevol porpra imperial.' I així, mortificats, els ensenyà a no deixar-se enganyar per l'aparença exterior i a confiar en la reflexió. Vós heu actuat sens dubte com aquell rei pietós i savi, acollint-me amb il·lusió, sobre la qual, crec jo, no us enganyareu.”
  Llavors Ioasaf li va dir: “Tot allò que expliques és certament bonic i coherent, però m'agradaria saber qui és el teu amo, a qui dèieu que us referíeu al principi del relat del sembrador aquell.”

[FI DEL SISÈ LLIBRE]

1 Primera paràbola. Comença aquí la primera d'una sèrie de deu paràboles, d'origen divers, més aviat oriental, que s'insereixen en el text principal. Són ja presents no només en el Belavariani (model georgià sobre el qual es construeix la versió grega), sinó ja en la versió àrab de la qual deriva la versió georgiana. Aquesta primera paràbola consta en realitat de dues encaixades: la de La trompeta de la Mort i la de Les quatre Caixes. L'origen d'aquests relats no és del tot clar, tot i ser segurament oriental.
2 Incia aquí la segona paràbola que en aquest cas queda encaixada en l'anterior. És una paràbola que ha tingut molta fortuna en la literatura occidental, car la trobem reproduïda en diferents formes. Per exemple, en el Mercant de Venècia (II, 7 i 9) de Shakespeare i en el Decameron de Boccaccio (X, 1).

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 53-59]

Cap comentari:

Publica un comentari