Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

29 de juny del 2013

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 9-10)

Hismine tira la canya
I de nou ens vam posar a menjar i beure. La noia venia a barrejar i m'acostà el calze i jo vaig allargar la mà per agafar-lo i quan el tenia, les seves mans no el deixaven anar, me'l posava i me'l treia de davant, feia veure que me l'oferia, però se'l quedava. Una lluita de mans doncs, i la mà d'una noia jove guanyà la de l'herald, home pur.
En sentir-me ridícul per la derrota, vaig parlar com un herald, sense pels a la llengua i sense doble sentits: “No me la vols donar? Llavors què vols?” A aquelles paraules ella va treure la mà de la copa, començà a tremolar tota ella, les galtes se li posaren d'allò més vermelles i baixà els ulls, fitant el terra, com colpida per un llamp i amb la cara plena de vergonya.
Pàntia es girà cap a la noia, els ulls congestionats, carregats de ràbia i d'indignació, va llançar la mirada al cap de la filla, a les mans, als peus, al coll: se la mirà de dalt a baix, estava com una fúria, tota ella, amb les galtes ara vermelles (crec que és extraordinari el color vermell generat per la ràbia) i ara pàl·lides, com si tota la vermellor passés al rostre d'Hismine.
Quant a Sostenes, ell també va fer un gest amb el cap, tot dirigint una mirada penetrant a la filla però, girant tot seguit els ulls, va dir: “És l'hora de les Diàsies, anem a gaudir de les festes de Zeus. Tothom a les festes, tothom a celebrar. Zeus és a la nostra taula, la taula és de Zeus perquè aquí tenim també l'herald de Zeus,” i m'assenyalava amb la mà.
Cratístenes, assegut vora meu, d'amagat em va donar un cop amb la mà, em va aixafar el peu i em va dir a cau d'orella: “Calla.” Jo no sabia ni qui era. Em posava vermell, empal·lidia, callava, tenia por, tremolava, tenia vergonya de mi mateix davant Sostenes, Pàntia, la noia i el meu amic Cratístenes, amb els ulls clavats a la taula, feia vots perquè sortíssim d'allà.
  
[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 9-10. Munchen, 2001]

17 de juny del 2013

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 11)

Una condemna i execució per bruixeria
Atès que tothom sap que d'alguna manera qui escriu la història presenta els fets més importants, som-hi doncs, barrejarem situacions crítiques i accions glorioses.
Al principi de la primavera, al lloc que es coneix com Fòrum (un esplèndid indret de Constantinoble), uns greus incendis1 van cremar les belleses de la ciutat sense que es pogués posar remei a la fúria devoradora del foc. Tanmateix els ciutadans aconseguiren debilitar una mica el foc, seguint-ne els rierols daurats i vencent-ne la ràbia gairebé del tot, car l'ímpetu del vent realment va ser tan important que quasi tota la ciutat es va omplir de fum.
Durant el mateix any, un tal Paulí, un comú ciutadà, home de notable cultura, es va descobrir que empenya la seva ànima cap l'abisme de la bruixeria; i el mètode d'acusació va ser propi de les històries de miracles. Ho explicaré ja que és realment sorprenent. El bruixot tenia una pàtera de plata, on recollia la sang en els seus rituals amb les forces del mal2. Vengué doncs aquesta safata a uns mercaders que comerciaven plata. Els mercaders, un cop pagada la safata, se l'emportaren i l'exposaren davant de l'ingrés de la seva botiga, oferint-la a tothom que passava. El destí va voler que el bisbe d'Heraclea3 (aquella coneguda antigament com Perint) justament en aquell moment estigués a Bizanci i es fixés en la safata del bruixot, exposada per ser venuda. Tot content, comprà la peça i se n'anà de la ciutat tornant a la seva seu episcopal. Com que els líquids divins que rajaven del cos4 de la màrtir Gliceria eren recollits en una safata de bronze, el bisbe, considerant lleig aquell objecte de culte, reemplaçà un estri amb l'altre, retirant la safata de bronze i col·locant aquella de plata per acollir-hi els divins exsudats. Aleshores s'aturà el flux miraculós, la deu de la gràcia desaparegué. La màrtir deixà d'ensenyar els seus poders, deixà de gratificar, de donar i va decidir no destil·lar més els exsudats atès que hi havia impuritat. És veritat d'altra banda que allò pur no pot tocar allò impur, citant aquí, sense equivocar-me, fins i tot teories de filòsofs pagans. Aquest fenomen va durar doncs molts dies i quan la desgràcia va ser manifesta a la ciutadania, el bisbe va ser presa del desconfort. Llavors, vet-el lamentant els fets, plorant per la suspensió del miracle, invocant la gràcia, rebutjant el càstig, buscant els motius i no resignant-se a la vergonya. La vida ja no era tolerable per a ell, amb la seva diòcesi deixada sense el miracle. Vet allà els atacs dels dejuns i les oracions, la lluita de les llàgrimes, amb els gemecs com a aliats, les pregàries nocturnes armades de tot allò que pogués convertir l'enuig diví en misericòrdia. Quan Déu, evitat el sacrilegi, es compadí justament de l'equivocació, els horrors de la pàtera es revelaren al bisbe en un somni. Llavors retirà immediatament de l'església la pàtera que havia comprat i hi portà aquella de bronze, tot col·locant-la amb l'objecte de veneració, com una vella i honesta criada, tal qual una verge, no tacada pels abominis de la bruixeria. Tot d'una, reiniciaren els prodigis, exsudaren els líquids. Brollà la gràcia a borbollons, en rajà el do, caigueren les gotes, se n'anà el desconfort, s'esvaí la tristesa, l'horror quedava denunciat i la ciutat recuperava la seva bona reputació. Déu és propens a la compassió si el venerem amb devoció.
El bisbe tornà llavors a la ciutat imperial i, un cop va saber dels mercaders qui els havia venut la safata, es presentà al patriarca Joan explicant-li els fets. Aquell doncs, es posà com una fúria i, incapaç de suportar tot allò, sortí corrents cap al palau imperial per informar l'emperador dels fets que li havien explicat. Maurici en realitat veia amb reluctància la condemna a mort d'aquells desgraciats, ja que preferia guarir els pecadors amb el penediment que no pas amb el càstig. El patriarca en canvi era més dur, seguint estrictament la tradició de l'església, l'instà a lliurar els heretges al foc i, citant de memòria les paraules de Pau, les va repetir al peu de la lletra:
És impossible que qui ha estat il·luminat una vegada per sempre i ha gustat el do celestial, després d'haver participat de l'Esperit Sant i d'haver gustat la Paraula de Déu que tot ho fa bé, així com els prodigis del Segle futur, si ha caigut en l'apostasia, és impossible que torni a renéixer per la conversió, crucificant per a si mateix el Fill de Déu i exposant-lo a la ignomínia. Efectivament, la terra que ha begut la pluja que a dolls davalla sovint damunt d'ella, si germina plantes útils a aquells per als quals ha estat conreada, té part en la benedicció de Déu; però si lleva espines i escardots, és reprovada i propera a la maledicció, i acabarà consumida pel foc.”5
L'opinió de l'emperador va quedar doncs en minoria i va prevaldre Joan amb les seves citacions. El dia després es reuní el tribunal i els qui practicaven la bruixeria van ser sotmesos a interrogatori i, gravats per una condemna inevitable, es lliuraren al càstig. Paulí l'empalaren a un tronc ben fort i ample amb la punta cap amunt6, un cop hi fou lligat per la gola, amb el coll serrat, s'anà asfixiant, i així arribà al final de la seva vida sacrílega, després d'assistir a la decapitació del seu fill que havia iniciat als trucs abominables i impius de la bruixeria.
1 Abril de 583, segons Teòfanes (252, 27).
2 Ἀποστατικαῖς. Literalment “rebels”. Amb aquest adjectiu a la literatura patrística es fa referència al àngels caiguts. Atesos els elements que feia sevir (la pàtera per recollir la sang dels animals sacrificats), es tracta segurament d'algun ritus propi de la religió tradicional, que Paulí havia de practicar per tradició familiar.
3 Marmara Ereğli és una ciutat de Turquia a la província de Tekirdağ capçalera del districte de Marmara Ereğli, a la regió de la Màrmara.
4 Μύρον. Literalment és el líquid (l'oli) de la màrtir Glicèria. Traduim a partir de Lampe s.v. A. 5, segons el qual μύρον és l'exsudat que es creia que desprenien les restes dels sants. Vd. també “Myrum apud Graecos, liquor e sanctorum cadaveribus manans”. Lexicon Ecclesiaticum Minus.
5 Hebreus 6, 4-8. Es citada literal només falta un γάρ al principi. Traducció segons Bíblia, 2213, Fundació Bíblica Catalana, 1968.
6 Molt poc clara la descripció de Teofilacte. Podria ser l'apotympanismos, una variant de la crucifixió. 


[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 59-62]

1 de juny del 2013

Les anacreòntiques de l'Antologia Barberiniana

[Aprofito la publicació d'aquesta darrera anacreòntrica de Lleó Magistre per recuperar un escrit que vaig enviar per correu electrònic a alguns membres inscrits a aquest blog fa un any, sobre les anacròntriques de l'Antologia Barberiniana. Els qui ja coneixen aquesta meva aportació em perdonin: en un any s'han afegit alguns membres més als quals pot interessar saber quelcom sobre aquest interessant recull poètic bizantí.]

Avui us vull presentar no pas un autor, sinó una col·lecció de poemes: l'antologia del manuscrit Barberinià gr. 310, del segle X que recull anacreòntiques d'autors d'èpoques diferents, entre el VI i el X segle. Representa el testimoni més antic de l'Antologia Barberiniana i és a més a més codex unicus per a la majoria de poemes que conté.

No és la meva intenció fer un tractat sobre l'anacreòntica en l'antiguitat; cal recordar només que, en origen, el poema anacreòntic era una composició que expressava més aviat temes joiosos, l'amor, el convit. Tanmateix, ja en època tardoantiga, els escriptors cristians – Sinesi i Gregori Nazianzé, entre d'altres – empraven aquesta forma mètrica per a composicions de caire religiós intimista. En època bizantina la temàtica del poema anacreòntic sembla comptar amb un ventall molt variat d'aplicacions: al recull barberinià, hi tenim poemes de temàtica religiosa – sempre des d'una aproximació personal, intimista – de caire penitencial o de plany, però ja troben espai altres temàtiques com ara l'epitalami, les etopeies, i les ekphraseis. D'altra banda, recalcant aquesta idea, fora de l'antologia barberiniana ja hem presentat al nostre blog dues anacreòntiques: una és un threnos de Cristòfol de Mitilena i l'altra és una invocació a la Verge de Joan de Damasc. Heus aquí doncs un producte de la μίμησις bizantina, que utilitza formes i metres clàssics per a nous continguts, adaptats als contexts a l'empara dels quals són produïts: la vida religiosa, les escoles de retòrica, la cort imperial.

Els autors inclosos a l'antologia que s'han conservat fins avui són:
- Sofroni de Jerusalem, VI-VII segle; (22)
- Sofroni Iatrosofista, no identificable; (1)
- Elies Sincel·le, final IX segle; (2)
- Miquel Sincel·le, VIII-IX segle; (1)
- Ignasi Diaca, IX-X segle; (1)
- Joan de Gaza, V-VI segle; (6)
- Jordi Gramàtic, V-VI segle; (9)
- Cristòfol Protasecretis (2)
- Foci Patriarca, IX segle (2)

Una particularitat important és que l'antologia era dividida en dues parts: en la primera parts es trobaven els poemes escrits en el metre quantitatiu originari, mentre que en la segona hi havia els poemes escrits amb metre accentuatiu.

Originàriament, els poemes i els autors eren molt més nombrosos. El manuscrit va patir unes amputacions importants i s'ha perdut una part de poemes del II-VI segle i gairebé tots els poemes de la segona part del manuscrit (justament els accentuatius) dels quals només s'han salvat els de Foci i Cristòfol Protasecretis.

Els poemes de l'antologia barberiniana van ser publicats per Pietro Matranga en el marc dels Anecdota Graeca (Roma, 1850; Hildeseim 1971) i recentment, de manera parcial, per Federica Ciccolella (Cinque poeti bizantini, Edizioni dell'Orso, Alessandria, 2000, amb traducció a l'italià). Altres editors han presentat algunes d'aquestes anacreòntiques en els seus reculls, però, diria que aquestes són les dues edicions més completes. En el cas de Ciccolella, els textos van acompanyats d'unes introduccions i uns comentaris sobre els autors i els poemes d'allò més enriquidors.

Quant a la Flor de Porfira, ja he presentat alguns assajos d'aquestes obres. Més d'un lector m'ha manifestat l'interès en ampliar un xic més el ventall; per això presentarem més poemes que pertanyen a aquest recull, així com també altres anacreòntiques, d'origen diversa però significatives. En tot cas, els poemes que pertanyen a l'antologia estan degudament marcats amb l'etiqueta corresponent.