Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

15 de juny de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (1)

[Tal com vaig avançar ahir, us presento un altre off topic, fruit d'aquesta meva erràtica manera de passejar-me pel món grec. Aquest text aparentment de medicina psiquiàtrica hipocràtica, que es troba al novè volum del Littré, és en realitat una petita novel·la epistolar, on el desconegut autor reflexiona sobre follia i saviesa, salut i malaltia, l'ús dels fàrmacs, la teoria dels humors i l'origen de la malenconia. L'autor es disfressa d'Hipòcrates, i n'imita la llengua, però ho fa amb tanta exageració que els filòlegs el van descartar ràpidament dels textos autèntics. Una imitació d'època tardana doncs (però no tan tardana per ser considerada bizantina, com pensava quan vaig començar a traduir). Tant és, autèntic o no, incipient o tardà, és un text captivador i viu, amb moments antològics –com el diàleg entre Hipòcrates i Demòcrit, descrit a l'última carta– i tremendament actual.]


    El senat i el poble d'Abdera saluden Hipòcrates.

Hipòcrates, hi ha un perill imminent per la nostra ciutat, és el perill enorme que actualment amenaça un conciutadà nostre, gràcies al qual Abdera sempre ha esperat fer-se famosa entre les generacions actuals i les futures; però ara com ara –per tots els déus!– no seria ni tan sols objecte d'admiració. Ha emmalaltit tant, per culpa de la gran saviesa que el domina, que hi ha el fundat temor que Abdera, la nostra ciutat, no caigui realment en l'oblit si Demòcrit perd el senderi.
Passa el seu temps abstret de la resta del món –d'ell mateix primer–, despert nit i dia, rient-se de qualsevol cosa, gran o petita que sigui, i opinant que la vida en la seva totalitat no és res1. Hi ha qui es casa, qui fa el mercant, qui arenga el poble, qui governa, qui fa ambaixades, qui és elegit, qui és destituït, qui cau malalt, qui es fereix, qui mor: ell riu en tots els casos, tant si els veu abatuts i tristos, com contents. Aquest home fa investigacions fins i tot sobre les coses de l'Hades2 i en fa informes; diu que l'aire està ple d'imatges3; para l'orella al cant dels ocells; sovint despert per la nit sembla cantar tot sol cançons en veu baixa; de tant en tant diu que se'n va de viatge cap a l'infinit i que existeixen incomptables Demòcrits com ell4; fins el seu colorit s'ha fet malbé igual que el discerniment.
És això que ens fa por, Hipòcrates, això que ens desconcerta, ajuda'ns doncs! No triguis a venir a donar consell a la nostra pàtria i non ens menyspreïs! Car no ens mereixem menyspreu i en donarem prova. Et garantim que de curar aquest home n'obtendràs glòria, diners i saber, tot i que, de ben segur és per tu molt més important allò que aporta el saber que no el que dóna la fortuna; però bé, també d'això, en tindràs generosament de nosaltres i sense regatejar: amb el que val la vida de Demòcrit, per la ciutat no té preu –ni que estigués fet d'or– el fet que vinguis, i amb màxima urgència.
Creiem que les nostres institucions estan malaltes, Hipòcrates, les institucions estan perdent el senderi. Home excel·lentíssim, vine a curar un home il·lustre, no pas com a metge, sinó com a refundador de la Jònia sencera, aixecant al voltant nostre la muralla més sagrada. Curaràs una ciutat, no pas un home i tu mateix tornaràs a obrir el nostre senat malalt i a punt de tancament, seràs tu el legislador, el jutge, l'arcont, el salvador: vindràs i seràs l'artífex d'això. És això que ens esperem que facis, Hipòcrates, allò que seràs quan vinguis. Una ciutat important, és més, la Grècia sencera necessita que t'ocupis de «la saviesa en carn i ossos». Imagina't, és com si el saber en persona t'hagués enviat una delegació per demanar-te d'alliberar-lo d'aquesta demència. Per a tothom, pel que sembla, la saviesa té quelcom de familiar, però encara més per a qui hi viu força més a prop com nosaltres.
Que ho tingues clar, faràs cosa grata també a les generacions futures no deixant Demòcrit exclòs de la veritat que ell confia ser el primer en assolir. Tu, per cert, estàs unit a Asclepi per estirp i ofici, i ell, és nebot d'Hèracles progenitor d'Abderos5, a qui –com saps de ben segur– la ciutat deu el seu nom: així, a ell igualment, li serà cosa grata la curació de Demòcrit. Veient doncs, Hipòcrates, que la ciutadania i un home il·lustre s'estan enfonsant en la demència, ajuda'ns! T'ho supliquem!
Ai, quina malaltia és l'excel·lència, si desaforada! En el cas de Demòcrit, com més es va esforçar per assolir els cims de la saviesa, més està ara en perill d'atordiment i paràlisi de l'enteniment. D'altra banda, la resta dels abderites, que són molts, tot i ser incultes mantenen el sentit comú i ara – ells que eren uns tòtils6– tenen ara més capacitat intel·lectual per identificar la malaltia d'un savi. Vine doncs amb Asclepi, el pare, vine amb Epío, filla d'Hèracles, vine amb els seus fills que van anar a lluitar a Ílion, vine ara a portar-nos els remeis de Peó per a la malaltia7. La terra donarà en abundància arrels, plantes i flors medicinals contra la follia. Gairebé mai, la terra i els cims de les muntanyes no hauran produït plantes medicinals més generosament que ara, per Demòcrit.

Salutacions.


[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 320-324]


1 Els abderites, destaca Y. Hersant (Hippocrate, Sur les rire et la folie, Editions Rivages, 1989), empren arguments hipocràtics –oblit d'un mateix, insomni, riure, menyspreu de tot– per demostrar la follia de Demòcrit. No reconeixen l'ambigüitat d'aquests suposats símptomes: podrien estar esbossant sense voler el retrat d'un savi.
2 «De les coses de l'Hades» és el títol d'una obra perduda de Demòcrit que Diògenes Laerci esmenta a partir de Trasil·le. Segons Procle (Comentari a la República de Plató, II,113,6-22) la temàtica seria sobre persones cregudes mortes que han tornat a la vida.
3 «Eidola» (εἴδωλα). Un altre element de la doctrina de Demòcrit. Diògenes Laerci ens informa que segons ell «veiem mitjançant el contacte amb imatges» (Vitae philosophorum IX, 44).
4 Diògenes Laerci ens explica que per Demòcrit «hi ha infinits mons que es van generant i descomponent. Res no es crea del no-res ni es destrueix en el no-res» (Vitae philosophorum IX, 44). Els abderites en donen una versió popular.
5 Naturalment aquesta és una de les versions del mite d'Abderos. Segons altres Abderos és fill d'Hermes company «erômenos» d'Hèracles que fundà Abdera en honor seu.
6 La neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits, tal com queda documentat pel recull Philogelos; serien una mena de «leperos» ante litteram doncs.
7 Epió és també l'esposa d'Asclepi i els seus fills són Macaó i Podaliri. Peó, en Ilíada V, 401 i 899 és esmentat com a metge dels déus.

14 de juny de 2019

Konstandinos Kavafis: Bàquic


Fart d'erràtics daltabaixos, fruit del nostre món,
en aquest tassó, hi vaig trobar consol:
hi guardo vida, anhels i esperes;
   poseu-me'n, vull beure.

Aquí, lluny del malastruc, de les borrasques de la vida,
em sento com el mariner que sobreviu al naufragi
i es troba sa i estalvi al port, a bord del seu vaixell.
   Posa'm el beure.

Oh! sana efervescència del meu vi, que apartes
tots els freds efluvis. El glaç de la desgràcia,
de l'odi o la calúmnia, no m'afecten:
   poseu-me'n, vull beure.

Ja no veig la lletja, nua veritat.
Gaudeixo una altra vida, tinc un nou univers:
visc a l'amplitud de les planors dels somnis...
   poseu, poseu-me'n, vull beure.


Si és metzina i descobreixo
l'agror mortal que porta a dins, tant és,
hi vaig trobar plaer, delit i allò sublim, en el verí;
   poseu-me'n, vull beure.



[Termina aquí aquesta breu antologia de poemes refusats de Kavafis. Properament vindran més propostes. Aquestes també força fora temàtica respecte a aquest blog, fruit dels meus viatges textuals, erràtics i molt poc acadèmics, pel món grec].

12 de juny de 2019

Kostandinos Kavafis: Logos i silenci

Si les paraules no tenen sentit, el silenci és valuós.
Proverbi àrab.

«El silenci és or i la paraula és argent»

Quin sacríleg pronuncià semblant renec?
Quin home asiàtic, cec i mut i indiferent
davant la Moira, cega i muda? Quin dement,
tan inhumà com miserable, fent ultratge a la virtut,
de psique, en diu quimera i anomena argent el Logos?
El nostre únic do, escaient als déus, que tot
ho abasta –inspiració, dolor, felicitat, amor;
el sol i únic tret humà en la nostra natural bestialitat!
Tu, que l'anomenes plata no hi creus,
en el futur que dissoldrà el silenci, un mot ple de misteri.
No et complaus amb la saviesa, ni t'atreu el progrés:
t'agrada la ignorància... el silenci d'or.
Estàs malalt. Silenci obtús és malaltia mortal,
Logos, càlid i afectuós, és benestar.

4 de juny de 2019

Kostandinos Kavafis: Dolces veus

Les veus més dolces són aquelles
ja callades, són ressons
–al cor tan sols– de l'aflicció pel dol.

Quan somiem, modestes i porugues, venen
les veus de la malenconia,
i ens porten al record, tan feble,

els cars difunts que freda, la terra freda
amaga, i per als quals l'aurora
riallera mai no brilla, ni broten primaveres.

Les veus sospiren melodioses: i dins l'ànima,
la poesia primera de la vida
ens sona... com, de nit, una música distant.


[Επιμέλεια Γ. Π. Σαββίδης. Από τα Αποκηρυγμένα, Ίκαρος 1983]

1 de juny de 2019

Kostandinos Kavafis: La mort de l'emperador Tàcit

Tàcit l'Autokràtor s'ha posat malalt.
Està decrèpit l'home, ja no pot parar
les embranzides de la guerra.
Al llit d'un sòrdid campament,
a Tíana, vil·la d'indigents –tan lluny!–

recorda l'estimada terra
de Campània, l'hort, el mas, la passejada
matinal –la seva vida fa sis mesos.
I al mig de l'agonia renega
del senat, escòria de senat.

31 de maig de 2019

Konstandinos Kavafis: El poeta i la musa

EL POETA

Quin benefici o quin profit buscava el Fat
quan féu de mi un poeta en la impotència?
Els meus poemes són en va: les notes de la lira,
d'allò més musicals, no copsen veritat.

Podria fer un himne a un noble sentiment,
–i glòria i virtut, ho sé... tan sols uns somnis.
Arreu, allà on miro, hi trobo desencís,
el peu em rellisca entre els espins.

La terra és una esfera fosca, freda, mentidera.
Els meus poemes són un fals retrat de l'univers.
Amor i joia, canto. Quina mísera paròdia,
la pobra lira, a la fira dels enganys!

LA MUSA

Poeta meu, no ets mentider. I l'univers que albires
és veritat. Les cordes de la lira
coneixen veritat, i en aquesta vida, elles sí,
ens són les guies més segures.

Ets el ministre del Diví que et va donar una part,
de bellesa i primavera. Un cant melat
et regalima al llavi. Ets un cabal
de mirra –una àuria prometença, veu del més enllà.

No tinguis por, si Terra s'arrecera en la foscor,
no pensis que tot el que és silenci sigui etern.
Tens uns plaers a prop, amic, i flors i valls.
Confia i ves cap endavant, que l'alba ja és aquí!

Només hi ha boira fina esparverant-te els ulls.
Gentil, Natura et para sota un vel garlandes:
roses, violetes i narcisos de noblesa,
són el fragant guardó per al teu cant.

20 de maig de 2019

Konstandinos Kavafis: La veu del mar

El mar difon una secreta veu...
  una veu que arriba
al cor, i que el commou
  i el gronxa.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,
cançó composta per tres sublims poetes,
  el sol, el cel i l'aire.
Canta amb el seu timbre, propi més d'un déu,
quan l'estiu li abriga les espatlles
  amb la bonança.

La seva melodia ens duu a l'ànima notícies
de frescor. I ens recorda nostra joventut
  passada, sense pena, sense agror.
Els amors passats ens parlen xiuxiuejant,
reviuen sensacions deixades en l'oblit
  en el respir suau de les onades.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,
cançó composta per tres sublims poetes,
  el sol, el cel i l'aire.
Quan n'escrutes la planura aquosa,
i en mires la verdor infinita,
aquella prada tan a prop i alhora tan distant,
pletòrica de flors citrins que la llum
cuidadora de jardins escampa, l'alegria
et venç, t'inebria i t'asserena el cor.
I si ets jove, et correrà a la sang
desig de mar. I a tu, tan sols un mot
dirà del seu amor l'onada i impregnarà
el teu amor d'un misteriós aroma.

El mar difon una secreta veu...
  una veu que arriba
al cor, i que el commou
  i el gronxa.

I és un cant o el plany dels ofegats?
El tràgic plany dels morts,
  al fred, embolcallats per les escumes,
que ploren per les dones, la canalla,
els pares i pel niu desert,
  mentre el mar esquerp els va escorxant,

els va empaitant entre rocs i penyes punxegudes
i els cabdella d'algues mentre els arria amunt i avall,
  i ells, es mouen com si fossin vius,
amb la mirada esbatanada de terror
i mans salvatgement esteses,
  des de la seva última agonia.

I és un cant o el plany dels ofegats?
El tràgic plany dels morts
  amb el desig d'un cementiri de cristians.
Tomba, que els parents arrosen dels seus plors,
i cares mans la van guarnint de flors
  i el sol hi aboca una llum benevolent i càlida.

Tomba, a recer d'una creu immaculada
on ve, de tant en tant, un capellà,
  cremant encens i salmejant pregàries.
Una vídua l'acompanya recordant el seu marit,
un fill, o bé un amic que enyora.
Recorden el difunt; i l'ànima
  descansa, assossegada en el perdó.

 
[Postfaci: οὐδὲν πρὸς Διόνυσον? Res a veure amb literatura bizantina? Segurament. Però crec que valia la pena publicar aquest poema i quatre o cinc més que vindran].

12 de març de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (16)

[Amb aquesta entrada es completa finalment la traducció sencera d'aquest discurs de Julià.
Moltes gràcies per les paciència!]

   Sigui com sigui, potser serà millor callar sobre tot allò que he fet en pro de tots els súbdits, perquè no sembli que estic intentant fer dissimuladament un monòleg d'autoelogi, quan en canvi us he anticipat que abocaria sobre meu tot tipus d'insults d'allò més denigrants. Amb tot, en relació a les coses que he fet amb precipitació i insensatesa –que de cap de les maneres, en tot cas, no es mereixen la vostra ingratitud– serà del tot convenient, crec, confessar-les, com a motius de vergonya meva, atès que són tant més greus que les anteriors –l'aspecte físic descurat i la inapetència sexual– com més fidels són a la imatge de la meva ànima.
   Bé doncs, primer de tot, us vaig elogiar generosament, pel que m'era possible, sense esperar els fets ni preocupant-me de com ens entendríem, sinó que, pensant que vosaltres éreu descendents dels grecs i jo, tot i ser de raça tràcia, era grec per cultura, estava segur que ens estimaríem moltíssim. Aquí sens dubte teniu un fet, estigmatitzeu-lo com a imprudència.
   En segon lloc, malgrat que la vostra delegació s'havia presentat després que les altres ciutats, fins i tot que les alexandrines i les egipcianes, us vaig condonar un import important en or, un altre també important en argent i nombrosos impostos –tot un tractament ad hoc respecte als altres. És més, vaig completar la llista de la cúria amb dos-cents membres, sense deixar-m'hi ningú (procurava, de fet, que la vostra ciutat fos més gran i més poderosa). Us donava la possibilitat de tenir entre vosaltres els més adinerats, escollits entre els administradors de la meva tresoreria i els responsables de l'encunyació de la moneda imperial, però no vau triar aquells que hi tenien aptituds. Al contrari, aprofitant de l'oportunitat, vau fer coses ni gens ni mica en línia amb les d'una ciutat ben governada, molt pròpies, d'altra banda, del vostre estil. Voleu que us en recordi alguna? Vau nomenar un conseller abans que estigués inscrit a la llista i li vau assignar un servei públic quan encara la deliberació estava pendent. Un altre, que vau treure a pes de la plaça del mercat, un pobre home –dels que serien descartats a tot arreu i que entre vosaltres, amb sublim demostració de serietat, es transformen d'escòria en or–, el vau escollir com a col·lega, tot i mancar d'un patrimoni acceptable.
   Amb tot, aquests encara eren aspectes certament secundaris que no havien d'enemistar-me la ciutat. Sens dubte el més greu, d'on sortiria el vostre odi desmesurat, va ser quan vaig arribar aquí i el poble, oprimit com estava pels rics, al teatre va aixecar per primer cop aquest crit: «Hi ha de tot, però tot molt car.» El dia després vaig discutir personalment amb els vostres pròcers per tal de persuadir-los del fet que és millor no perseguir un guany injust per beneficiar conciutadans i forasters. Ells, després d'haver promès que s'ocuparien de la qüestió –mentre jo durant els tres mesos següents vaig deixar de pensar-hi, tot quedant-me a l'espera–, van fer tan poc com ningú s'ho hauria pogut imaginar. Veient doncs que el crit del poble era real i que el mercat no tenia pas un problema de poca disponibilitat de productes1, sinó d'insaciabilitat dels propietaris, llavors vaig fixar un preu equilibrat per a cada producte i el vaig publicar. Atès que, tot i l'abundància pel que fa a la majoria de productes (hi havia vi, oli i tota la resta) faltava el blat per culpa d'una greu carestia derivada de sequeres anteriors, vaig considerar oportú enviar gent a Calcida, Ieràpolis i les ciutat veïnes. D'allà us en van dur quatre-centes mil mesures, i quan aquestes es van exhaurir, vaig utilitzar primer cinc mil, després set mil i finalment deu mil modis de blat (tal com ja s'anomenen usualment avui), tots de la meva reserva. Vaig repartir a la ciutat blat fet arribar per mi d'Egipte, cobrant, no pas per deu mesures, sinó per quinze, els mateixos diners que anteriorment es cobraven per deu. Si era aquesta la quantitat de blat que a la vostra ciutat es podia comprar amb una moneda d'or a l'estiu, què calia doncs esperar-se'n per a
«quan, cruel, la fam reemplaça la sega»2,
com va dir el poeta beoci? No serien potser, a tot estirar, unes cinc mesures, sobretot amb l'arribada d'un hivern tan dur? I què van fer els vostres rics? Van vendre d'amagat el blat de producció pròpia a preu més alt, fent pagar a la comunitat les seves pèrdues personals. I així, no només la població urbana es va abocar sobre aquest producte, l'únic gènere disponible en quantitat i a bon preu, sinó que la massa rural també va corre a procurar-se pa. De veritat, qui entre vosaltres recorda que, fins i tot quan la ciutat passava per bon moments, s'hagin venut quinze mesures de blat al preu de només una moneda d'or? Per culpa d'aquest afer vaig ser envestit pel vostre odi, perquè vaig prohibir que s'us vengués a preu d'or el vi, els llegums, la fruita, i que el blat tancat als graners dels rics, tot d'una, se'ls convertís en argent i or a compte vostre. I la veritat és que ells l'havien col·locat hàbilment fora de la ciutat provocant en les persones la fam «que tritura els mortals3», com va dir el déu acusant els responsables d'aquesta mena de pràctiques. La ciutat, d'altra banda, ha assolit abundància de proveïments només pel que fa al pa, i res més.
   Òbviament entenia fins i tot aleshores que actuant així no agradaria a tothom, però no m'importava. El fet és que creia que calia donar suport al poble perjudicat injustament i als forasters que havien vingut aquí per causa meva i dels oficials que em seguien. Però, em sembla que la realitat és que ells se'n van i la ciutat en bloc està en contra meu: uns m'odien i els altres, tot i que els vaig alimentar, es mostren ingrats. Aleshores ho confiaré tot a la Nemesi i aniré a viure amb un altre poble, una altra gent, sense entrar a recordar-vos les coses que us vau fer mútuament fa nou anys4 quan us vau prendre la justícia pel vostre compte. El poble, al mig d'una gran cridòria, va calar foc a les cases dels pròcers de la ciutat i va matar el governador, rebent però el càstig d'aquells actes: tot i estar justament indignat en relació a les causes d'aquells fets, s'havia passat del límit5.
   Doncs, a comptes de què, pels déus! hem de suportar aquesta ingratitud? Potser perquè us alimentem –i amb quina generositat!– amb els nostres propis recursos (cosa que fins avui no s'havia produït mai)? Per haver augmentat la llista dels curials? Per no haver castigat algú enxampat a robar? Voleu que que us en recordi un o dos exemples, perquè ningú es pensi que la cosa sigui un mer artifici o retòrica o il·lusionisme? Dèieu que hi havia, si no m'equivoco, tres mil lots de terra desocupats i en vau demanar l'assignació, però un cop obtinguts els vau distribuir entre els qui no en tenien cap necessitat. Es va investigar i va sortir a llum això. Jo personalment els vaig fer confiscar a aquells que els tenien indegudament –sense ficar-me en les propietats adquirides anteriorment com a lliures d'impostos, quan en canvi eren subjectes a un gravamen molt alt– i els vaig assignar als serveis públics més cars6. Així doncs, ara les escuderies que us proporcionen cada any cavalls de competició disposen de prop de tres mil lots de terra, gràcies al sentit comú i a la capacitat de gestió del meu oncle homònim i a la meva generositat. Certament, perseguint d'aquesta manera estafadors i lladres, us semblarà òbviament que he trasbalsat l'ordre universal. Però sabeu perfectament que la tolerància amb gent d'aquesta mena reforça i alimenta la maldat dels homes.
   El meu discurs, doncs, torna on volia jo: de tots els mals, jo només en sóc responsable, que he volgut reservar els meus favors a unes natures ingrates. La cosa doncs té origen en la meva ruqueria i no pas en la vostra liberalitat. De ben segur que en futur intentaré ser més hàbil amb vosaltres. I tant de bo els déus us recompensin per la simpatia i el respecte que em vau reservar públicament.
[AQUÍ TERMINA EL MISOPOGON]



1 ἐνδεία
2 No està clar a qui es pot adscriure la citació (Hesíode? Píndar? Cratetes cínic?). Tot el fragment sembla tenir problemes textuals que es reflecteixen en la traducció. Em decanto per una traducció més propera a la de Lacombrade. Poc probable la traducció de Prato («...per una manciata di grano, 'allorché', come dice il poeta di beozia, 'la fame diventa dura'»), per la posició de ἐπὶ τὸ δράγματι. ἡνίκα χαλεπὸν γενέσθαι τὸν λίμον επὶ τῷ δράγματι. A nivell de text, s'elimina la coma després de λίμον, segons Lacombrade.
3 Autor no identificat.
4 En el 354 (el Misopogon deu haver estat redactat entre gener i febrer del 363).
5 Es refereix als desordres d'Antioquia del 354, quan el cèsar Gal, va condemnar els pròcers, que s'oposaven a les mesures contra la carestia que llavors també assotava la ciutat. El comes Orientis Honorat va anul·lar la condemna, però el poble va voler fer justícia igualment, matant un pròcer i el governador de Síria Teòfil. Per això Constanci va condemnar Gal a mort i va prendre mesures duríssimes contra la ciutat.
6 No és ironia. La subvenció de curses de cavalls i carros eren unes partides importants dins del pressupost de la ciutat.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 72-80]

6 de març de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (15)

   Sempre pel que fa a les calúmnies que heu anat abocant en versos anapèstics per denigrar-me en públic i en privat, com que jo també he fet autocrítica, us autoritzo a fer-ho encara més lliurement, car a causa d'això no us faré cap mal, com ara degollar-vos, pegar-vos, encadenar-vos, empresonar-vos o castigar-vos. I com podria? I atès que, malgrat haver demostrat, juntament amb els meus amics, que sóc una persona seriosa (per vosaltres, quelcom d'allò més ridícul i lleig de veure), en la vostra opinió jo no he demostrat res de positiu, he decidit de canviar de ciutat, de marxar. Certament no em penso que donaré una gran alegria al poble on m'establiré, però crec que serà de ben segur preferible repartir la meva antipatia una miqueta entre tots –si no aconsegueixo ser considerat, tampoc per ells, una persona com cal– i no fastiguejar aquesta pròspera ciutat amb la ferum, diguem, de la meva rigorositat i de la moderació dels meus amics.
  És a dir, cap de nosaltres no us va comprar un terreny ni un hort, ni va comprar una casa, ni es va casar amb una de les vostres dones, ni ha concedit a les nostres de casar-se amb vosaltres; ni tampoc ens vam enamorar de les vostres belleses, ni hem intentat rivalitzar amb la vostra riquesa assíria1, ni ens hem repartit prebendes2, ni hem permès tràfics d'influències als prohoms de la ciutats, ni vam animar el poble (del qual hem millorat tant el benestar que, lliure com està ara de les precarietats, pot compondre anapèstics contra els promotors de la seva pròpia prosperitat) a organitzar banquets i espectacles, ni vam fixar tributs en monedes d'or, ni en vam cobrar en argent, ni vam augmentar els impostos, al contrari, a més de tots els saldos pendents de cobrament, s'ha condonat la cinquena part dels impostos ordinaris. I no crec que n'hi hagi prou amb la meva seriositat. També tinc una persona moderada, –sí, per Zeus i els déus!, n'estic convençut– com a cap d'administració3 (molt oportunament criticat per vosaltres, perquè, sent d'edat avançada i tenint una mica d'entrades als cabells, pel seu caràcter esquiu li fa vergonya anar amb cabell llargs pel darrere, com els abants cantats per Homer); i els altres que són a cort amb mi –dos, tres o també quatre i, si voleu, ara fins i tot hi ha un cinquè– no són en absolut gens inferiors a ell. I l'oncle meu que es deia com jo? No us va governar amb justícia fins quan els déus li van permetre viure i treballar entre nosaltres? No es va encarregar de tots els aspectes de l'administració de la ciutat amb la màxima cura?
   Així doncs, a nosaltres, la tolerància4 i la moderació en els governants, ens semblaven aspectes positius, i ens imaginàvem que gràcies a aquestes característiques ens apreciaríeu com a persones de gran mèrit. Tanmateix, com que us molesten la barba atapeïda, els cabells descurats, el desinterès pels espectacles, les exigències quant a capteniment als temples i, especialment, el nostre interès pels judicis i les mesures que han allunyat l'especulació5 del mercat, llavors, voluntàriament i en el vostre interès, ens en anem de la ciutat.
   En efecte, no crec que sigui fàcil, per a una persona que procura fer un canvi quan ja és gran, evitar allò que s'explica al conte del milà. Es narra, doncs, que el milà, tot i cantar igual que els altres ocells, intentava renillar com els pura sang. Finalment, oblidat el cant i incapaç de dominar el renill com calia, va acabar sense ambdues coses, [70] amb una veu pitjor que la de les altres aus. Això precisament procuro evitar: no aconseguir el vostre estil i perdre la meva rusticitat, atès que, per voluntat dels déus, ja em falta poc, com podeu veure, per arribar al moment
«quan els cabells blancs es barregin amb els negres»6
com va dir el poeta de Teos.
   Deixem-ho aquí, però, per Zeus, déu del fòrum i protector de la ciutat, heu de retre compte de la vostra ingratitud! Potser us he ofès mai, individualment o col·lectiva, que no podent rebre'n rescabalament públic, ens massacreu a les places amb versots anapèstics, tal com fan els comediants quan porten amunt i avall Hèracles i Dionís i els maltracten? O serà que em vaig abstindre de fer-vos algun mal, sense estar-me però de parlar-vos malament, de manera que us heu venjat amb mi amb els mateixos mètodes? Quin és el motiu d'aquest malestar, d'aquesta animadversió? Per part meva, estic convençut que no he fet res de greu ni de terrible a ningú de vosaltres, ni individualment, ni en conjunt contra la ciutat, que no he dit res de desagradable, i que, al contrari, us he elogiat, pel que m'era possible, tot aportant-vos algun benefici, en els límits del normal per qui, dins de les seves possibilitat, vol beneficiar moltes persones. I era impossible –prou que ho sabeu– condonar l'import sencer dels impostos i concedir tot a qui tenia el costum d'agafar-s'ho. Si és evident doncs que no he disminuït cap partida del finançament públic aportat, com sempre, pel pressupost imperial, i us he condonat una part significativa dels impostos, llavors no us sembla tot aquest afer un misteri?

1 Topos, vd. Tibullus 3, 2, 24: dives et Assyria.
2 τὰς προστασίας. C. Prato (nota pàg. 148: Il termine sta a indicare il ruolo del patronus, cioè il patrocinio a tutela degli interessi privati, svolto normalmente da personaggi di spicco nella vita política e militare.
3 εἰσαγγελεύς. En aquest context sembla, segons Lacombrade i C. Prato, coincidir o ser un càrrec similar al de magister officiorum, cobert per Anatoli.
4 πραότης
5 Πλεονεξία. No gaire ortodox. Literalment: excés de desig de benefici econòmic, cobdícia.
6 Cita d'Anacreont (Fr. 77 Gentili = 57 Page).

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 66-72]

1 de març de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (14)

  D'altra banda,vull fer memòria d'un altre aspecte de l'animadversió en contra meu; així que, faré com força sovint, és a dir insultar-me a mi mateix també en relació a això, autoinculpar-me i renyar-me.
  En el desè mes de l'any, crec, tal com ho calculeu vosaltres (em sembla que l'anomeneu Loos1), era la festa d'aquest déu patri i calia presentar-se plens de fervor al santuari de Dafne. Doncs bé, jo hi vaig anar, sortint del temple de Zeus Casios, convençut que allà gaudiria com mai d'una demostració de prosperitat i ambició de part vostra. En conseqüència m'imaginava una processó, figurant-me com en un somni, uns sacrificis, unes libacions, uns cors, uns encensos en honor del déu, uns efebs voltant el santuari preparats espiritualment de manera digna del déu i vestits amb senzillesa elegant. Quan tanmateix vaig entrar al santuari no hi vaig trobar encensos, ni coques, ni víctimes sacrificials. En realitat en aquell moment em vaig sorprendre, però vaig pensar que em trobava fora del santuari i que vosaltres esperàveu una senyal meva, per reverència a mi, com a Pontífex Màxim. Tanmateix, quan vaig preguntar al sacerdot què oferiria la ciutat en sacrifici celebrant la festa anual en honor del déu, em va respondre: «Sóc jo que he portat una oca de casa meva, la víctima del sacrifici per al déu, la ciutat de moment no té res de preparat.»
   Aleshores jo, el busca-raons, vaig pronunciar un discurs molt dur davant el senat, que potser no és descabellat recordar ara:
   «És terrible que una ciutat important com aquesta sigui tan gasiva amb els déus, com ni una aldea de les regions més remotes del Pont. Amb la quantitat de sòl públic de què disposa2, ara que ve per primer cop la festa anual del déu, tot just després que els déus han esvaït el núvol de l'ateisme, la ciutat no ha aportat ni una gallina en nom propi quan, ella especialment, tenia l'obligació de fer un sacrifici, fins i tot d'un bou per tribu i, si hi havia dificultats, oferir per part seva un brau en nom de tots. A cada cada u de vosaltres, en la seva vida privada no li sap greu gastar en banquets i celebracions i em consta que molts dilapideu un dineral en els banquets del Maiumà3, mentre que pel vostre bé i el de la ciutat ningú, cap ciutadà a títol individual, ni la ciutat en nom de la comunitat, ha aportat res per sacrificar, només ho ha fet el sacerdot, que hauria hauria estat més just que tornés a casa duent-se algun tros del munt d'ofertes fetes per vosaltres al déu, crec. En la pràctica, els déus exigeixen als sacerdots que els honorin amb noblesa d'ànim i amb la pràctica de la virtut i que atenguin com cal al seu ministeri. S'adiu en canvi a la ciutat sacrificar de manera individual i comunitària, em sembla. Avui en dia tots i cada u permeteu a les vostres mullers d'emportar-se de tot de casa seva per donar-ho als galileus i com que elles alimenten els pobres a compte vostre, produeixen una gran admiració per l'ateisme en la gent que necessita aquesta mena mena de suport, que, diria, és la categoria de persones més nombrosa. Vosaltres, en canvi, que sou els primers en despreocupar-vos d'honorar el déus, no veieu l'absurditat del vostre comportament, i mentrestant cap pobre s'acosta als temples, atès que, si no m'equivoco, no hi ha res de què alimentar-se. Fins i tot quan s'organitza una festa d'aniversari, es preparen amb generositat el dinar i el sopar i els amics són rebuts davant una taula sumptuosament parada, mentre que quan es tracta d'una solemnitat oficial, en honor del déu ningú porta ni oli per a la làmpada, ni libacions, ni víctimes, ni encens. No sé com s'ho agafaria una persona com cal veient aquest comportament de part vostra. Personalment, estic convençut que als déus tampoc els agradaria això.»
   Recordo d'haver dit això en aquella ocasió i el déu va avalar les meves paraules –i tant de bo no ho hagués fet mai!– abandonant aquell raval que havia protegit durant tant de temps, desviant l'atenció dels ministres i forçant-los la mà en aquell destret. D'altra banda, us vaig fer enfadar actuant insensatament: havia d'haver callat, com van fer, crec, molts dels qui m'acompanyaven, no ficar-me on no em cridaven i no posar el crit al cel. En canvi, per impulsivitat i una llagoteria ridícula (òbviament, no heu de pensar que en aquell moment us havia dit aquelles coses per simpatia, sinó per semblar pietós amb els déus i genuïnament simpàtic amb vosaltres, que per mi és una forma de llagoteria del tot ridícula) vaig abocar de tot sobre vosaltres, en va. Així doncs, heu fet bé en venjar-vos de mi per aquells retrets i també en canviar d'escenari: jo us vaig atacar en presència de poca gent, als dominis del déu, davant del seu altar, al peu de la seva estàtua; vosaltres no, ho heu fet a la plaça davant del poble, a través de ciutadans experts en gracietes d'aquest estil. I tot sigui dit4 qui fa les gracietes s'associa amb qui les escolta i qui es diverteix prestant orella a les calúmnies, gaudint –si bé no tan activament– del mateix divertiment de qui les formula, en comparteix la culpa. Doncs vosaltres heu estat explicant i escoltant arreu per la ciutat totes les bromes sobre aquesta estúpida barba i sobre aquell que ni tan sols va saber demostrar un tarannà amable, ni el demostrarà; el fet és que no duu un estil de vida com el que vosaltres heu tingut sempre i que voldríeu veure reflectit també en qui deté el poder.

1 Agost.
2 Μυρίους κλήρους γῆς ἰδίας κεκτημένη. Sembla referir-se segon C. Prato (nota a pàg. 143) al sòl propietat de la πόλις.
3 Festa tradicional a Antioquia, durant el mes de maig.
4 εὖ γὰρ ἴστε.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 60-66]

2 de febrer de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (13)

  Per cert, corre la veu que fa no gaire temps un Capadoci va ser exiliat en aquella terra, un que havia crescut a la vostra ciutat a casa de l'orfebre: bé, sabeu de qui estic parlant.... Després d'haver après, allà on ho va aprendre, que no havia de tenir relacions amb dones, sinó dedicar-se als nois joves (no sé des d'aleshores quantes en va fer ni quantes li van fer), quan, fa poc, va arribar a la cort del rei local, fent memòria de les coses d'aquí, va fer venir allà una multitud de dansadors i més coses boniques d'aquesta mena. És més, com que finalment trobava a faltar també un «kotylistos1» (a més de l'activitat, vosaltres en sabeu el nom), amb la nostàlgia i l'amor que sentia per aquesta vostra il·lustre tradició, també va fer cridar aquell. Però els celtes no van conèixer el kotylistos, ja que va ser immediatament acollit a cort; quant als dansadors, els van deixar demostrar la seva tècnica al teatre i desprès els van despatxar considerant que semblaven uns posseïts. També allà per als celtes, igual que per a mi, els espectacles del teatre eren una cosa ridícula, però eren uns pocs rient-se de molts2, mentre que jo aquí, amb uns pocs, davant tots vosaltres faig un ridícul descomunal.
   Amb tot, no estic ofès per aquesta història: seria injust si, després d'haver acceptat ben content aquella situació, no sabés adaptar-me a aquesta. És a dir, els celtes m'estimaven per afinitat de temperament, tant que no només s'atreviren a agafar les armes per mi, sinó que van arribar a oferir-me un munt de diners –quan els vaig rebutjar per poc me'ls feien acceptar a la força– i m'obeïen en tot. Però, allò més important: d'allà va venir fins a vosaltres la meva enorme fama. Unànimement i pública, jo era considerat valent, expert, just, no només extraordinàriament dotat per fer la guerra, sinó igualment hàbil en fer la pau, obert i afable. Vosaltres, per contra, des d'aquí els heu replicat que per culpa meva s'ha trastocat l'ordre còsmic –jo entenc que, per part meva, no he trastocat res, ni a posta ni sense voler–, després que cal fer cordes amb la meva barba i que amb la meva guerra contra en Khi us han vingut ganes d'en Kappa3. I tant de bo els déus protectors de la ciutat això us ho concedeixin pel doble, car a més a més heu arribat al punt d'acusar injustament les ciutats veïnes, piadoses i temoroses dels déus, com jo, d'haver haver elaborat, esclar, els escrit en contra meu, quan jo sé que m'estimen més que els seus propis fills. Ells van restaurar els temples dels déus i van rebentar totes les tombes4 dels impius, tant excitats i exaltats havien quedat a la senyal donada per mi poc abans, que van usar més força que la que jo pretenia5 amb aquells que havien pecat contra els déus.
   I vosaltres què? Molts, que la meva afabilitat a dures penes havia convençut a mantenir la calma, vau devastar els altars aixecats recentment. I quan6 vam treure el cadàver7 del temple de Dafne, alguns, retent honor els déus com cal, van restituir el temple del déu dafneu traient-lo de les vostres mans a aquells que estaven descontents per la presència de les relíquies del mort. Els altres, més o menys d'amagat, van muntar el famós espectacle de l'incendi, esborronador pels viatgers estrangers de pas, agradable en canvi per la vostra gent, i ignorat fins i tot pel senat que segueix avui despreocupant-se'n. Ara bé, jo estava convençut que el déu havia abandonat el santuari ja abans de l'incendi, car la seva imatge me'n havia donat la senyal un cop que hi vaig entrar i d'això, per als incrèduls, invoco el testimoni del Gran Sol.

1 És un àpax eiremenon. Tant Prato com Lacombrade citen la hipòtesi de Festugières, segons el qual es tractaria com d'un mim/actor/malabarista que actua en una mena de joc de gallina cega eròtic. Podria ser senzillament un malabarista que sap fer malabars amb platets o objectes similars.
2 Els 'pocs', en aquest context, són les poblacions 'bàrbares' comparades amb les poblacions 'civilitzades' de les quals troben ridícul l'amor per l'espectacle.
3 Torna l'enigma de les inicials que vam trobar anteriorment (Khi=Crist, Kappa=Constanci). L'objectiu són els antioquens, majoritàriament cristians.
4 Ja hem vist que els temples cristians són presentats com tombes.
5 En algunes ciutats, per complir el decret imperial de reobertura dels temples pagans es van succeir greus excessos, testimoniats també per altres escriptors (Gregori Nazianzé i Sozomè).
6 362 d.C. Hi ha nombrosos escriptors contemporanis de Julià que escriuen dels fets de Dafne.
7 Es refereix a les restes de Sant Bàbil.
 
[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 54-60]

14 de gener de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (12)

   Diuen: «Khi no va perjudicar de cap manera la ciutat, ni tampoc Kappa». És difícil saber què vol dir aquest enigma construït per la vostra ciència. Però ens vam trobar casualment amb uns intèrprets i ens vam assabentar que les lletres són inicials de dos noms que indiquen "Crist" d'una banda, i "Constanci"0 de l'altra. Deixeu-me ser franc, llavors: en una cosa Constanci us va perjudicar: no em va eliminar després nombrar-me Cèsar. D'altra banda, que els déus us concedeixin el privilegi, a vosaltres sols entre tots els romans, de tastar molts Constancis o, més aviat, la cobdícia dels seus amics. Aquest home era cosí i amic meu. Quan fins i tot va preferir l'enemistat a l'amistat –després els déus van resoldre la nostra disputa benevolment en favor meu– vaig continuar sent amic seu, més fidel encara que el que ell–abans de ser enemic meu– creia que jo seria. Per què doncs penseu que em molesten els elogis que s'adrecen a ell, quan en canvi m'ofenc amb qui l'insulta? Pel que fa a Crist, com que l'estimeu1, com a protector de la ciutat, l'heu preferit a Zeus Dafneu i a Cal·líope, la qual va descobrir el vostre truc2. Serà que els emisens3 amaven Crist, ells que van calar foc a les tombes dels galileus4? A quin emisé he creat mai molèsties? En canvi n'he creat a molts de vosaltres, a gairebé tots, al consell, als rics i al poble. Mireu, el poble que ha preferit l'ateisme, per la major part o, millor dit, en la seva totalitat, i m'odia perquè veu com he restat fidel a les tradicions religioses de la pàtria, els poderosos perquè no els deixo vendre a preus inflats, i tothom per la qüestió dels ballarins i els espectacles, no pas perquè, d'això, en privi els altres, sinó perquè d'aquesta mena de coses m'importa menys que de les granotes dels pantans. No és normal llavors que m'acusi a mi mateix, havent donat tantes oportunitats per ser odiat?
   El romà Cató (no sé com tenia això de la barba5, però és digne d'elogi per davant de qualsevol que vulgui presumir de saviesa, de generositat o –que és més important– de coratge), de camí cap a aquesta populosa, sensual i rica urbs, veient davant de les portes de la ciutat els efebs enviats a acompanyar els dignitaris fent com en una mena d'escorta, va pensar que tota aquella parafernàlia els vostres avantpassats l'havien organitzada per a ell. Acte seguit baixà del cavall i va seguir endavant, renyant els companys que anaven a l'avantguarda, perquè, segons ell, havien informat els habitants de la seva arribada i els havien animat a sortir a rebre'l.
   Mentre Cató, una mica confós i avergonyit, estava ocupat amb això, s'hi presentà el gimnasiarca i li va preguntar «foraster, on és Demetri?» Que era un llibert de Pompeu, propietari d'un patrimoni enorme, i si voleu saber-ne el valor total (de fet, crec que de tota la meva digressió és aquesta la informació que us interessa de veritat) jo puc dir qui explica això. És Damòfil de Bitínia que escriu tractats d'aquest caire en els quals narra històries –espigolades entre una multitud de llibres– d'allò més agradables per a la gent gran i el jovent curiós. Efectivament, la vellesa ama tornar a provocar en la gent la curiositat juvenil i d'aquí s'esdevé que joves i vells siguin d'igual manera amants de les històries. I deixem-ho aquí. Així que, voleu que us digui la reacció que va tenir6 Cató a les paraules del gimnasiarca? No ho interpreteu com un retret meu a la ciutat, la història no és meva. Si us arribat una informació difosa per un home de Queronea membre d'aquell gremi7 miserable dels que els xarlatans anomenen filòsofs(al qual, per cert, no vaig ingressar, tot i que per culpa de la meva ignorància em delia per ser-ne membre actiu), doncs la història que ell explica és que Cató no va contestar res, i que només va cridar com un ximple, un dement: «Quina ciutat més desgraciada!» i va tocar el dos.
   Aleshores no us sorprengueu si ara jo sento el mateix envers vosaltres –jo, home més maleducat que ell, més directe i arrogant, tant com ho són els celtes respecte als romans. Efectivament ell va néixer en aquella terra8 i va créixer al mig dels seus conciutadans fins gairebé a la vellesa, mentre que jo em vaig encarregar dels celtes, dels germanis i de la Selva Hercínia ja des que vaig entrar a l'edat adulta i hi vaig viure molt de temps, com un caçador que conviu amb les feres, en contacte amb uns caràcters que no saben adular ni llagotejar, sinó tractar tothom d'igual a igual, de manera senzilla i franca. Quan era un adolescent, després d'haver passat l'educació primària, se'm va obrir el camí que passa pels tractats de Plató i Aristòtil –gens adequat per a quan et trobes pobles que es creuen els més feliços en virtut de les seves comoditats de vida. Quan vaig ser adult em vaig espavilar tot sol entre els pobles més bel·licosos i impetuosos que hi ha, on es coneixen Afrodita l'alcavota i Dionís l'embriagador només en relació al matrimoni i la reproducció, i la ingestió de la quantitat de vi que pot beure cada qual. No hi ha grolleria ni pornografia en els espectacles i ningú balla el còrdax a l'escenari.

0 Constanci II, emperador entre 317 i 361. Antecessor de Julià.
1 És aquest en el fons el motiu de més pes de l'hostilitat de Julià envers la ciutat, per bé que al llarg de tot l'escrit Julià hi passa de puntetes.
2 Una mica enrevessat: Segons C. Prato (pàg. 133) el truc dels antioquens és la falsa atribució als emisens, ciutadans d'Emesa, dels epigrames dedicats a Julià, segons allò que el mateix Julià explicarà més endavant [58, 10 ss] i que també Libani explica (Or. 16, 33). La referència a Cal·líope es deu al fet que els epigrames circulaven lliurement a l'agorà, on era l'estàtua de la musa (protectora del cant). La dea podia, gràcies a la seva posició, desvelar l'hostilitat amagada dels antioquens envers l'emperador. A mi em sembla una manera elegant per referir-se als informadors (que segurament van cantar el que sabien) de qui segurament disposava el servei de policia imperial.
3 Els ciutadans de d'Emesa.
4 Galileus = cristians. Els emisens doncs no poden ser ells a haver escrit això. C. Prato destaca (pàg. 133) que Emesa era famosa pel seu culte del Sol i que, com a resposta a la restauració pagana promoguda per Julià, havia transformat en temple de Dionís la catedral de la ciutat.
5 En realitat, Julià sap perfectament que Cató duia barba llarga, com ell. Diversos autors ho expliquen, Plutarc entre d'altres.
6 ἀπηντησε.
7 γένος.
8 És a dir, Roma.
 
[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 48-54]

4 de gener de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (11)

   Això em va ensenyar [el meu mestre], suposant que jo seria un ciutadà particular: en efecte tampoc preveia que seria aquest el destí que vindria de Zeus, on el déu ara m'ha portat i m'ha establert. I per part meva, amb el complex que tinc de ser inferior, jo un emperador, a un normal ciutadà, no m'he adonat que us he posat al corrent de la meva rusticitat, sense cap necessitat de fer-ho. Una altra llei de Plató, alhora que m'empeny a l'autoreflexió, ha fet que m'odiéssiu: és aquella que estableix que els governants i els ancians de la comunitat practiquin el respecte i la moderació, perquè la gent, observant-los, en segueixi l'exemple. Doncs bé, aquest criteri ha canviat en el sentit contrari i s'ha tornat en retret en contra meu, ara que el segueixo només jo i uns pocs més, com a molt. De fet, som set persones, uns forasters nouvinguts (però un és conciutadà vostre i tot, car a Hermes i a mi i gran creador de discursos1) que no tenim negocis amb ningú i no seguim sinó els camins que duen als santuaris dels déus, i rarament –i tampoc som tots– els que duen als teatres. Reservant-nos la tasca més ingrata de totes i el més difícil dels fins que es persegueixen en la vida hem decidit dedicar-nos (i certament els savis grecs em permetran utilitzar un mot molt comú entre vosaltres, ja que no sabria com definir-ho millor) a fer de «mediadors», tant valorem barallar-nos amb vosaltres i ser-vos odiosos, quan en canvi us hauríem de complaure i adular!
   «Algú ha fet mal a algú altre. Ximple! A tu què t'importa d'això? Podies ser còmplice de males pràctiques i obtenir-ne benevolència, i en canvi renuncies al benefici tot guanyant-te enemistat; i fent això penses que estàs actuant bé i que compleixes amb el teu deure. Havies de pensar que ningú, per una ofensa rebuda, no acusa pas els governants, sinó qui l'ha ofès, mentre que quan s'impedeix a algú d'ofendre, aquest deixa de tenir-se-les amb la víctima i dirigeix el seu odi cap al governant. Per bé que amb aquest càlcul sensat podies abstenir-te de fer respectar l'obligació d'actuar conforme a justícia i permetre que cada qual fes allò que volia i podia fer –la natura de la ciutat és així, penso jo, d'allò més lliure, però tu no ho entens– estàs convençut que els has de governar amb seny. Que no t'has fixat en el nivell de llibertat2 que hi ha entre ells, fins i tot per a ases i camells? Mira, els jornalers duen aquests animals pels porticats, com si fossin unes núvies, car els carrers sense sostre i les avingudes amples, és clar, no estan fets per a això, perquè hi passin els ases carregats; no, al contrari, hi són per fer bonic, per presumir: en nom de la llibertat els rucs prefereixen servir-se dels porticats, doncs ningú sota cap concepte els ho impedeix per no treure'ls la llibertat. Així de lliure és la ciutat! I tu pretens que els joves d'aquí estiguin tranquils i, absolutament, facin allò que et plau o, si més no, diguin allò que t'agradaria escoltar! Ells en canvi gràcies a aquesta llibertat estan acostumats a anar de festa: ho fan bastant durant l'any i encara més durant les celebracions.»
   Una vegada els tarantins van rebre el càstig dels romans per unes bromes semblants, perquè sota els efectes de la borratxera en van ofendre els ambaixadors durant les festes dionisíaques. Però vosaltres sou sens dubte més afortunats que els tarantins car en comptes d'uns pocs dies teniu gresca durant tot l'any i en lloc que d'uns ambaixadors, us burleu dels vostres propis governants, dels pèls de la seva barba i de les seva imatge a les monedes. Molt bé, ciutadans sensats, tant els que us inventeu aquesta mena d'acudits, com els que en sou receptors i els trobeu divertits! Ja que és evident que als primers us agrada explicar-los, i els altres, gaudiu escoltant-los. Personalment, m'alegra aquesta vostra harmonia, i feu bé, una ciutat tan unida com la vostra en aquestes coses, car no és bonic ni desitjable prohibir i castigar la indisciplina dels joves: si s'impedeix a la gent de dir i fer el que li dóna la gana equivaldria a eliminar, a estroncar el nucli central de la llibertat.
   Ben conscients d'això, és a dir del fet que cal ser lliures en tots els aspectes, primer heu donat el permís a les dones de governar-se a si mateixes, per tal que siguin lliures i desinhibides en benefici vostre, i després els heu encomanat l'educació dels fills, pel temor que, amb el temps, aquests es revelin uns esclaus un cop que provin la disciplina amb vosaltres; i quan siguin adolescents primer aprenguin a respectar els ancians i després, per culpa d'un habit tan roí, es tornin més mansos per als governants, acabant sent finalment, no pas uns homes, sinó uns esclaus i, una vegada convertits en persones sensates, assenyades i com cal, sense adonar-se'n es facin malbé completament. Aleshores què fan les dones? Els acosten a les seves subjeccions servint-se del plaer –allò que sembla ser la felicitat i la glòria no només als homes, sinó també als animals.
   D'aquí ve, crec, la vostra gran felicitat, car rebutgeu tota forma de servitud: primer als déus, segon a les lleis i tercer als guardians de les lleis, com nosaltres. I seríem uns extravagants si ens indignéssim i ens enfurisméssim, quan en canvi els déus toleren una ciutat tan lliure i no la castiguen: sabeu perfectament que els déus comparteixen amb nosaltres també aquest menyspreu de part de la ciutat.



1 És el rètor Libani, antioquè de naixement, que a l'època de l'arribada de Julià a Antioquia es trobava a Constantinoble. L'emperador, amb moltes insistències, el va fer venir a Antioquia.
2 ἐλευθερία. Seria llibertat, però en aquesta obra es fa servir (sempre amb un matís d'irònica ambigüitat) més aviat com a sinònim de excessiva llibertat, disbauxa, llibertinatge, intemperància.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 42-48]

29 de novembre de 2015

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (10)

   Potser voleu que us digui així mateix el nom del preceptor i de quin país era per parlar així? Era bàrbar –sí, pels déus i les deesses– de raça escita, i es deia com l'home que va persuadir Xerxes a atacar la Grècia1, i era eunuc (un mot respectat que fins fa vint mesos donava notorietat i que ara es pronuncia per a ultratjar i insultar), mantingut pel meu pare perquè eduqués la meva mare amb la poesia d'Homer i Hesíode. Atès que ella, després de parir-me, el seu primer i únic fill, va morir pocs mesos després, una noia jove, deslliurada de moltes desgràcies per la Verge sense Mare2, el pare em van confiar a ell quan vaig complir set anys. Des d'aleshores –tot fent camí amb mi cap a l'escola– consolidà el meu convenciment en aquests principis com a única via. I com que no en volia conèixer, ni em permetia seguir-ne una altra, em va convertir en un antipàtic als ulls de tots vosaltres. Tot i així, si us sembla, acordem, vosaltres i jo, de posar fi a les hostilitats amb ell. El fet és que ell no sabia que jo arribaria entre vosaltres, ni tampoc, en el cas que arribés a tenir tractes amb vosaltres, que seria a més a més com a governant, i d'un regne gran com el que els déus m'han donat, fent violència alhora, creieu-me, tant a qui el va donar com a qui el va rebre. Sí, perquè semblava que cap dels dos hi estava d'acord, ni qui conferia l'honor, o favor o com li vulgueu dir vosaltres, el volia concedir, i el receptor, com és sabut per tots els déus, s'hi va negar en rodó.
   Això sens dubte és i serà com volen els déus. Però potser el meu preceptor si hagués previst això, hauria pres mesures per tal que us semblés com més simpàtic millor.
   «Llavors no és possible ara treure's i canviar el caràcter si abans se n'ha inculcat un de feréstec?»
   L'hàbit és com una segona natura, diuen. Enfrontar-se amb la natura és un problema: és d'allò més difícil deixar una manera de fer llarga trenta anys –particularment si ha arrelat amb mètodes tan durs– i jo en tinc més.
   «D'acord! Però què et passa que pretens conèixer i dictar sentències sobre dret mercantil?3 Això no pot ser un ensenyament del teu preceptor que no sabia si series emperador.»
   Tanmateix, va ser el terrible vellard qui m'hi va convèncer, insulteu ell juntament amb mi, estarà ben fet, ja que és el màxim culpable de la meva conducta; però ell també –que quedi clar– enganyat per uns altres. A vosaltres, us sonen els noms de Plató, Sòcrates, Aristòtil i Teofrast, ja que tant sovint són ridiculitzats en les comèdies. Fent cas precisament a aquests individus en la seva insensatesa, el vell, quan després em va trobar, jove i amant de les lletres com era, em va convèncer que emulant en tot aquests personatges potser no superaria cap altre home (car no era pas amb ells que havia de competir), però sí a mi mateix. Personalment, no sabia el que feia, però un cop convençut, ja no puc canviar; i pensar que sovint ho intento, i d'altra banda em retrec de no permetre la impunitat total a tots els delictes, però em ve al cap, entre els escrits de Plató, allò que explicà el foraster d'Atenes: «També és digne d'honors qui no infringeix de cap de les maneres la llei, però qui impedeix als criminals de fer-ho, n'és més del doble que el primer; vull dir que el primer val per una persona, mentre que el segon val per unes quantes per haver denunciat als magistrats el delicte comès per altres. Qui a més a més col·labora dintre de les seves possibilitats amb les autoritats –el prohom i ciutadà perfecte– ha de ser proclamat campió de virtut. Aquest mateix elogi, és clar, cal fer-lo també per la moderació, la saviesa i tots els mèrits que es tinguin, que no es poden reservar per a un mateix, sinó que cal compartir també amb els altres.»4

1 Mardoni. Una altra circumlocució, com la que hem trobat del de Samos, recurs típic de la segona sofística, em diuen.
2 Atenea, que va néixer del cap de Zeus que havia engolit Metis, quan estava embarassada d'ella.
3 L'autor ja ha fet referència a aquestes suposades ingerències. Gregori de Nazianzi, Libani i Ammià Marcel·lí també les esmenten.
4 Plató, Les lleis 5, 730 D.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 38-42]