Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

8 de juliol de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (8 i final)

D'Hipòcrates a Damagetes, salutacions.

És precisament allò que ens imaginàvem: Demòcrit no s'ha tornat boig, ben al contrari, la capacitat del seu pensament és absolutament fora del comú1; és més, ens va donar saviesa, a nosaltres i també a tots els homes, a través de nosaltres. Amic meu, t'he enviat el vaixell, «Asclepiadeu» de nom i de fet; i afegeix-hi també l'emblema de la salut, a més del sol, car gràcies als déus va fer la travessia a tota vela i, efectivament, va entrar al port el dia exacte que els havíem comunicat com el previst de la nostra arribada.
Ens els vam trobar tots reunits davant de les portes de la ciutat, esperant-nos, que és normal, no només els homes però, també dones, i a més a més vells, nens, tots tristos –sí, pels déus!– fins i tot els més petits. Bé doncs, tots ells estaven així a causa de la presumpta demència de Demòcrit –quan ell, en canvi, no tenia iguals en la recerca escrupolosa de la saviesa en el seu màxim grau2–. Només en veure'm van sentir-se una mica alleujats i es van crear esperances de solució del cas. Filopèmen insistia per convidar-me a casa seva i els altres hi estaven d'acord, però els vaig dir: –Abderites, per a mi no hi hauria res més útil que poder observar Demòcrit.
Ells aprovaren la meva proposta i, ben contents, em van dur de pressa a través del mercat: uns m'anaven al darrere, altres corrien per una banda i per l'altra davant meu; deien «salva'l», «ajuda'l», «cura'l». Jo els donava ànims pensant –tot confiat com estava en els vents etesis3– que segurament el mal no seria res, i que si hi hagués alguna petita cosa, seria fàcil de curar. I mentre explicava això anava avançant: la casa no era lluny i la ciutat no arribava gaire més enllà.
Hi vam arribar doncs, era a prop de la muralla. Llavors, amb molt de compte, em van fer pujar pel darrera de la torre: hi havia un turó elevat, a l'ombra d'uns pollancres alts i frondosos. D'allà estant, es podia observar la casa de Demòcrit. Ell seia sota un plàtan baix, de copa ampla, vestit amb una túnica humil4 de tela gruixuda, tot sol, el cos descuidat5, sobre un seient de pedra, amb la cara groguenca, demacrada, la barba llarga. A prop d'ell, a la dreta, l'aigua del rierol que baixava per la pendent del turó clapotejava suaument6. A dalt del turó hi havia un recinte, pel que semblava, consagrat a les nimfes, tot tapat per vinyes espontànies. Demòcrit tenia amb molta cura un rotllo de papir sobre els genolls i se'n veien uns quants més escampats al voltant seu; també hi havia un cúmul d'animals oberts en canal. Ara, assegut, escrivia acaloradament, adés s'aturava i es quedava quiet una bona estona, abstret en meditacions. Fet això, no gaire després s'aixecava i començava a passejar, escrutava les vísceres dels animals, les deixava i tornava a seure. Els abderites m'envoltaren abatuts i, amb els ulls gairebé plorosos, em van dir: –Hipòcrates, estàs veient doncs la vida que mena Demòcrit i que està boig i no sap ni què vol ni què fa.
I amb la intenció d'emfatitzar-ne encara més la follia, un d'ells emetia uns gemecs aguts que semblava una dona plorant la mort d'un fill. Després, un altre es planyia com un viatger que hagués perdut una part del seu equipatge. Demòcrit, que havia estat escoltant, somrigué, en un cas, i esclatà en una rialla sonora, en l'altre, i va deixar d'escriure mentre sacsejava repetidament el cap. Els vaig dir: –Abderites, resteu aquí: mentrestant m'acostaré a les paraules i a la persona de Demòcrit per saber, amb l'observació i l'escolta, la veritat sobre el seu mal.
Dit això, amb molt de compte, vaig baixar: gairebé no podia aguantar-me dret caminant per aquell indret, tan pronunciada era la pendent; tot i així, m'hi apropava i, quan vaig poder-hi arribar, ell estava escrivint ves a saber què, com empès per la inspiració divina. Em vaig aturar allà mateix, tot esperant que acabés. Al cap de poc, va aturar l'impuls per escriure, per mirar cap a mi mentre m'hi apropava, i va dir: –Hola, foraster.
Jo també et saludo, mil cops, Demòcrit, el més savi de tots.
Ell avergonyit, crec, per no haver-se adreçat a mi pel nom, va dir:
Com et dius? És perquè no sé el teu nom que t'he dit «foraster».
El meu nom és Hipòcrates, el metge.
L'excel·lència dels asclepiadeus i la teva gran fama de savi com a metge està escampada arreu i ha arribat fins a nosaltres. I quin propòsit et duu aquí, company? Però, primer de tot, seu. Veus que hi ha aquest gens desagradable seient de fulles, encara verdes i tendres, és més còmode per seure que els seients de la bona sort, que són objectes d'enveja.
Quan vaig seure, va tornar a preguntar: –Bé doncs, explica'm clarament, la qüestió que vens aquí a investigar és particular o afecta la comunitat? Personalment, puc ajudar-te en allò que em sigui possible.
Quant a la causa, en veritat, jo vinc aquí per tu, a veure un savi. L'excusa m'és donada per la pàtria, en nom de la qual estic actuant d'ambaixador.
Aprofita doncs de la meva hospitalitat.
Amb la intenció de posar a prova l'home amb tots els mitjans, si bé ja tenia clar que no estava boig, vaig replicar:
Coneixes el vostre conciutadà Filopèmen?
I tant! –va dir ell– vols dir el fill de Damó, el que viu al costat de la font d'Hermes.
Aquest! –vaig dir –resulta que, per qüestions de parentela, sóc convidat a casa seva; tot i així, Demòcrit, convida'm tu, la teva hospitalitat té més valor. Primer de tot, però, explica'm, què és això que estàs escrivint?
Es quedà aturat un moment i –És sobre la follia –va respondre.
Per Zeus sobirà –dic jo– una resposta ben oportuna a la ciutat!
De quina ciutat parles, Hipòcrates?
No res, no sé com m'ha sortit això, però què escrius sobre la follia?
Em va respondre: –I de quina altra cosa podria escriure sinó de què és, de com apareix en les persones i de quina manera es pot apaivagar? Tots aquests animals que veus –va afegir– és precisament per això que els dissecciono, no pas perquè odiï l'obra divina, sinó perquè investigo la natura i la posició de la bilis: ja saps que és aquesta que causa la follia humana, quan és excessiva, car si bé per natura es troba present en totes les persones, en unes menys i en altres més, el seu excés té com a resultat la malaltia. Això perquè és una substància ara bona i adés dolenta.
Demòcrit, per Zeus! –vaig dir– parles amb veritat i sentit comú. Per la qual cosa crec que ets feliç, gaudint de tanta pau interior; a nosaltres, no ens és permès tenir-ne
I per què no és permès? –preguntà.
Vaig respondre: –Les vinyes, la casa, els fills, els deutes, les malalties, les morts, els esclaus o coses per l'estil ens impedeixen tenir temps lliure.
Va ser llavors que l'home va recaure en el sòlit estat emocional7 i tot d'un plegat esclatà a riure i a mofar-se i després tornà a calmar-se.
Demòcrit, de què et rius? –vaig preguntar. Dels béns o dels mals que he explicat?
I ell va riure encara més fort mentre, des de lluny, els abderites que havien restat en observació, alguns es donaven cops al cap, uns altres a la front, d'altres s'arrancaven els cabells –el fet és que, segons el que em van explicar després, estava rient encara més respecte al que era habitual. En resposta a això, vaig afegir: –Però, Demòcrit, el més savi entre els savis, tinc ganes de saber per què et poses així i per culpa de què sóc ridícul als teus ulls –o ho és el que he dit?– perquè n'elimini la causa amb l'aprenentatge o, si demostro que no tens raó, perquè deixis de fer rialles impertinents.
Per Hèracles! Si demostres que no tinc raó, Hipòcrates, seràs un terapeuta amb una teràpia que mai no has aplicat a ningú.
Com, que no ho demostraré, amic meu? O no creus que ets incongruent quan rius de la mort d'una persona, de la malaltia, del deliri, de la follia, de la melancolia, de l'assassinat, o d'alguna altra cosa encara pitjor? O al contrari, dels casaments, de les solemnitats, dels naixements dels fills, dels misteris, de les autoritats, dels honors, o de qualsevol altre bé. És a dir, rius d'allò que caldria lamentar i, d'allò que ens hauria d'alegrar, te'n burles: així que, no hi ha separació per tu entre bé i mal.
Tens raó sobre això, Hipòcrates, però no saps res del perquè de les meves rialles i, quan el descobreixis, estic segur que et podràs emportar, amb el teu equipatge, una cura per al meu riure, millor que aquesta ambaixada, pel bé de la pàtria i el teu; i podràs donar saviesa als altres (a canvi d'això, tal vegada podries ensenyar medicina a mi també), després d'adonar-te amb quant d'interès tots els homes es deixen la pell per coses sense cap interès, estimant important fer coses que no en tenen cap d'importància, tot perseguint coses ridícules.
Explica't, pels déus! –vaig dir– no sigui que el món estigui malalt sense adonar-se'n, sense ni un lloc on enviar una ambaixada a la recerca del remei, car què hi hauria fora del món?
Moltes són les infinitats dels mons, Hipòcrates, i ai de tu, si menysprees la naturalesa, rica com és.
Això, Demòcrit, ja m'ho explicaràs quan toqui: haig de vigilar que no comencis a riure fins i tot explicant-me la «infinitat». De moment tingues clar que hauràs de retre compte del teu riure a la teva gent.
I ell, entrant en detall, em diu: –Tu imagines dues causes del meu riure: allò que és un bé i allò dolent. Personalment, em ric únicament de l'home ple d'idees absurdes i buit d'accions sensates, que es perd de manera infantil darrere de projectes de tot tipus, patint penes infinites sense guanyar-hi res, que, pels seus desitjos desbocats, viatja als confins de la terra i als racons més inexplorats, que fon or i plata i no para d'acumular-ne, sempre preocupat per créixer i no caure enrere. I no li fa vergonya ser considerat una persona feliç tot i que cava forats a la terra fent servir mans de presoners (del quals uns moren quan la terra massa friable se'ls cau a sobre, altres sotmesos a aquest suplici durant molts anys, viuen aguantant el càstig com si fossin a casa seva). Cercar or i plata, escrutar restes i palletes a la pols, recollir sorra ara aquí ara allà, obrir les venes de la terra, trencar terrosos sense parar per fer diners, fent de la terra-mare una enemiga i, malgrat que sigui la mateixa, admirar-la i ultratjar-la: quin tip de riure! Són uns amants de la terra amagada, plena de treballs, i d'altra banda violen la terra que tenen davant els ulls. Uns es compren gossos, d'altres es compren cavalls, uns altres encara tanquen i registren com a pròpies vastes extensions de terreny, ja que volen ser amos de molta terra, però no saben ser-ho d'ells mateixos. Delegen casar-se amb unes dones que repudiaran al cap de poc; amen i després odien; fan fills amb entusiasme que després treuen de casa quan són adults. Quina mena de zel és, buit i absurd, que no difereix en res de la follia? Fan guerres fratricides en comptes de cercar la pau. Són víctimes i alhora inspiradors de complots reials, assassinen, cerquen plata cavant la terra, quan troben la plata volen comprar terra, adquirida la terra en venen els fruits i amb la venda dels fruits adquireixen plata. Que frívols i que dolents que són! Quan no tenen patrimoni, el desitgen, i quan el tenen, l'amaguen, el fan desaparèixer. Em ric d'ells quan fracassen i em fan riure encara més quan tenen mala sort, car han faltat a les normes de la veritat; competint rancuniosament els uns amb els altres, tenen enfrontaments amb germans, pares, conciutadans; en qualsevol cas, es maten entre ells per uns bens dels quals ningú no pot ser amo després de morir; van en contra de les normes consuetudinàries negant la seva ajuda als amics i a la pàtria en dificultat; són rics d'objectes sense valor, es gasten el patrimoni en estàtues, perquè «l'estàtua sembla que parli» i odien qui parla de veres. Procuren les coses difícils d'assolir: quan viuen al continent desitgen el mar, i quan són en una illa anhelen el continent, i tot ho desvien envers els desitjos personals. En temps de guerra diries que elogien el coratge, però en el dia a dia es deixen vèncer per la disbauxa, la cobdícia i per totes les passions que fan emmalaltir. Són tots uns Tersites de la vida! Per què doncs critiques el meu riure, Hipòcrates? Un no riu de la seva pròpia follia, sinó que cadascú de la follia d'altri: uns d'aquella dels borratxos, quan aquells creuen ser sobris, d'altres riuen dels enamorats, quan pateixen una malaltia pitjor, d'altres dels mariners, d'altres encara dels agricultors, ja que no van d'acord ni en la professió ni en l'activitat.
Jo llavors vaig dir: –Tot això és veritat, Demòcrit, cap altra definició seria més apropiada per a explicar les misèries dels mortals. D'altra banda, l'acció és ineludiblement necessària, en relació a la gestió de la llar o a la construcció de vaixells o altres activitats públiques que l'home no pot evitar: la natura no el va engendrar perquè es quedés sense fer res. Tot i aquestes aquestes premisses, l'ambició, ficada a tot arreu, ha espatllat l'ànima de moltes persones, que es comprometen en tot tipus d'activitat com si fossin infal·libles i són però incapaces de preveure allò que no es veu. O és que algú, Demòcrit, que es casa pensa a la separació o a la mort? Anàlogament, qui, quan té uns fills, pensa en perdre'ls? I això val per a l'agricultura, navegació, la reialesa, el govern, i tot allò que pertany a aquest món: ningú pensa que fracassarà, al contrari, tothom és mogut per unes expectatives d'èxit i no es recorda de les possibilitats de fracàs. No és doncs impertinent riure d'això?
Hipòcrates, tens la ment força espessa, ben lluny d'entendre el que vull dir si, per desconeixement, no consideres els límits de la calma i de la pertorbació. És a dir, si les persones gestionessin aquests mateixos problemes amb lucidesa, els evitarien fàcilment i jo deixaria de riure. En canvi, amb la ment marcada per determinades situacions de la vida, com si aquestes fossin immutables8, deliren en l'enteniment mancat de sentit comú, desconeixedors del moviment irregular de les coses. De fet, n'haurien hagut prou amb tenir present la mutació universal, que s'esdevé amb canvis radicals i que concep girs sobtats de tot tipus9. Però ells, com si davant a quelcom fix i estable, oblidant-se de les incidències que solen produir-se ara d'una manera i adés d'una altra, delegen allò perjudicial, anhelen allò intranscendent i acaben rebolcant-se en desgràcies de tot tipus. Algú que pensés fer-ho tot segons les seves pròpies forces, mantindria la seva vida exempta de daltabaixos, en el coneixement de si mateix i en la comprensió de la seva pròpia composició, sense atiar contínuament l'impuls del desig, ans contemplant amb satisfacció la natura opulenta, nodrissa de tots. D'altra banda, de la mateixa manera que una complexió robusta en les persones obeses representa un risc evident, així l'èxit excessiu és perillós: tothom es fixa en les celebritats quan els van malament les coses. D'altres que no coneixen la història passada cauen per efecte de la seva pròpia matusseria, incapaços d'identificar allò que és evident –com si fos ocult– encara que disposin d'una vida llarga per marcar els fets reals i els que no ho són, a partir dels quals seria possible també preveure el futur. El meu riure significa això: els humans són ximples, perquè són castigats per la seva maldat, cobdícia, insaciabilitat, rancúnia, deslleialtat, perfídia, malignitat –és difícil d'explicar la gran varietat de vicis que són capaços d'empescar-se10 car, també en aquest cas, es tracta d'una mena d'infinitat11–, i perquè amb ment retorçada competeixen en l'engany: per ells allò negatiu és una forma de virtut, entrenen la inclinació a la mentida i celebren la pràctica del plaer, tot desobeint a les lleis. El meu riure els condemna doncs per la seva irreflexió car no miren ni escolten –només els sentits humans, mitjançant el rigor de l'intel·lecte, tenen claredat, i preveuen allò que és i allò que serà. Estan descontents de tot i tornen a embolicar-se en les mateixes coses, reneguen de la navegació i després naveguen, es cansen de l'agricultura i després tornen a conrear, repudien la dona i després n'agafen una altra, fan els fills i després els enterren, havent-los enterrats, en tornen a procrear i a criar, arriben a la vellesa i quan ho fan es lamenten, incapaços de mantenir estabilitat de criteri en cap situació. Reis i cabdills envegen la felicitat del ciutadà particular, mentre que el ciutadà particular voldria ser rei, l'home de govern enveja l'artesà perquè el suposa al segur dels perills, mentre que l'artesà enveja l'home de govern perquè el suposa omnipotent. El fet és que no contemplen la recta via de la virtut, clara, plana, sense entrebancs, cap a la qual ningú gosa anar; en canvi, van per aquella impracticable, tortuosa, caminant pel terreny accidentat, a empentes i rodolons i la gran majoria va caient i panteixant com si els perseguissin, ara van darrere i ara passen davant. Alguns d'ells, cremen pel desig immoral d'ocupar els llits d'altri, ben confiats de la seva poca vergonya, d'altres es consumeixen en la cobdícia, malaltia sense límits; entre uns i altres, es paren trampes i contratrampes; d'altres encara, que l'ambició ha fet pujar fins als núvols, són arrossegats pel pes de la seva maldat fins a tocar el fons de la ruïna. Arrasen i després construeixen, consenten i després se'n penedeixen, es neguen les obligacions de l'amistat, actuant malament fins a caure en l'enemistat, i les del parentiu, creant conflictes; i la causa de tot això és la cobdícia. En què difereixen dels nens que juguen, que tenen un intel·lecte incapaç de discernir i pels quals els esdeveniments són un divertiment? I quant als desitjos, en què els serien inferiors els animals sense discerniment? Llevat que no sigui pel fet que les feres s'acontenten amb allò que basta. Fixa't, quin és el lleó que amaga or sota terra? Quin és el brau que es juga les banyes per avarícia? Quin és el lleopard que s'abandona a una cobdícia desbocada? El porc senglar té set de l'aigua que necessita; el llop devora la quantitat disponible d'aliment necessari i s'atura, però l'home, no en té prou amb banquets que duren dies i nits seguits! L'ordre dels cicles anuals regula l'aparellament entre els animals irracionals, l'home en canvi té una dèria furiosa pel sexe, i amb diferència. Au va, Hipòcrates, no hauria de riure de qui plora per amor quan, oportunament, n'és impedit, i riure més fort encara, si a més a més es comporta temeràriament, es llança per penya-segats o a les profunditats del mar? No hauria de riure de qui sobrecarrega un vaixell, i després es plany amb la mar per haver-lo fet naufragar amb tot el seu contingut? Personalment, no em sembla que me'n ric tant com es mereixerien: voldria produir en ells quelcom que els molestés, però sense pretendre ser la medicina que els cura, ni el guaridor que els prepara remeis. Que el teu avantpassat Asclepi et serveixi d'advertiment, que salvava els homes i se'l va agrair amb un llampec. No veus que jo també sóc un d'aquests malalts? Mato i dissecciono animals per investigar la causa de la follia: entre els homes havia de cercar-la aquesta causa. No veus que també l'univers sencer odia els homes i els arreplega problemes de tot tipus? Des del naixement l'home en la seva totalitat és malaltia, quan és bebè, és inútil, implora ajuda; quan creix es torna malvat, neci i a la mercè dels educadors; un cop adult és arrogant; en la tercera edat, és infeliç per haver cultivat nèciament les seves pròpies desgràcies: el fet és que ha sortit així dels líquids ensangonats de la matriu. Per això n'hi ha uns, impulsius i salvatgement agressius, que viuen entre daltabaixos i baralles, i d'altres entre sexe i adulteris, d'altres encara en la embriaguesa, d'altres que cobegen les coses d'altri, i uns altres encara que malbaraten les seves. Tant de bo existís el poder de destapar les cases de tothom per impedir que res del seu contingut no resti amagat i conèixer el que es fa a dins. Veuríem que hi ha qui menja, qui vomita, qui tortura i maltracta, qui fa barreges de metzines, qui confabula un complot, qui calcula, qui dóna les gràcies, qui es desespera, qui trama una denúncia contra uns amics, qui s'exalta amb somnis de glòria. I encara més a fons, hi ha els efectes d'allò que s'amaga dins l'ànima: arran d'això, hi ha joves i vells que exigeixen, rebutgen, lluiten en la misèria o que neden en l'abundància, oprimits per la fam, o que són aclaparats pels excessos, bruts, encadenats, o ben cofois dels seus luxes, uns que crien, o d'altres que degollen o d'altres que enterren, o que menystenen allò que tenen, abocats com estan en esperances de nous béns, uns que són desvergonyits, o que són garrepes, o insaciables, uns que maten o d'altres que reben pallisses, uns ben arrogants, o d'altres esborronats per vanes creences, uns aficionats als cavalls, o als homes, o als gossos, o a pedres o fustes, o al bronze, o a la pintura, que estan ficats en la diplomàcia, o en els comandaments militars, o en el sacerdoci, o que són magistrats, o que són soldats, o que són assassinats. Cadascú es mou en una direcció, qui cap a la guerra per mar, qui cap a la guerra terrestre, qui cap a l'agricultura, qui cap al transport marítim, qui cap al comerç, qui cap a la política i qui cap al teatre, qui cap a l'exili, cada qual cap a llocs diferents, doncs: uns són atrets per una vida agradable, regalada, descontrolada, uns altres per l'oci i la ganduleria. Veient doncs tantes ànimes indignes i miserables, com no burlar-se del seu estil de vida tan desordenat? Per exemple, tinc la clara sensació que no els agrada tampoc la teva medicina. Per culpa de la seva intemperància rondinen sobre qualsevol cosa i consideren follia la saviesa. I en efecte em temo molt que gran part de la teva gran ciència es perd per culpa de l'enveja i de la ingratitud; per exemple, els malalts, així que es curen, n'atribueixen el mèrit als déus o al destí. N'hi ha molts que imputen el mèrit de la curació a la natura, el seu benefactor els molesta i s'irriten encara més si algú considera que li deuen quelcom; d'altra banda, la massa insensible a les arts, en la seva ignorància, es carrega tot allò que representa l'excel·lència: el vot, de fet, és a les mans dels ximples. Els malalts doncs no volen admetre el deute, però tampoc els col·legues de professió estan disposats a donar-ne fe: és l'enveja que ho impedeix. No cal que entri en detalls amb tu ja que tens experiència directa del que vull dir, sé que et veus sovint tractat de manera impròpia i no aixeques escàndols per qüestions de diners o de mala fe. La veritat no se sap ni s'explica.
Ell somreia mentre deia aquestes coses, Damagetes, per mi tenia l'aspecte d'un déu, m'oblidava de la forma humana que tenia abans. Li dic: –Il·lustre Demòcrit, realment m'emportaré a Cos uns magnífics dons de la teva hospitalitat, em em fas sentir una admiració immensa per la teva saviesa. Ara me'n tornaré a casa anunciant com un herald que tu has investigat la veritat sobre la natura humana i l'has entès. M'has donat una cura per al meu pensament i ara me'n vaig, car l'hora ho requereix i el cos demana atencions. Hi tornarem demà i els dies següents.
Dit això, em vaig aixecar i ell, que m'anava a acompanyar, donà els llibres a algú que no sé d'on sortia. Vaig accelerar el pas per dirigir-me cap els que havien romàs de guaita esperant-me –uns abderites autèntics!
Senyors –vaig dir – moltes gràcies per la vostra ambaixada! Car he conegut Demòcrit, home d'allò més savi, l'únic que té tot el poder de donar saviesa als homes.
És això que tinc el gust d'anunciar-te, Damaget.

Salutacions.


[Terminat de traduir el 18/03/2017]


[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 348-380]

1 ὑπερφρονέω, en Littré tradueix: «Mais il méprisat tout», que podria ser. Veure Montanari s.v. 1. Aquí regeix l'acusatiu (πάντα) que sembla ser més indicar una relació que una separació.
2 ὑπερεφιλοσόφεεν. Littré: était tout entier livré a une philosophie trascendente. Forçat, no atestat en cap altre cas. M'estimo més la literalitat i la senzillesa que a més a més encaixa amb ὑπερφρονέω que es troba més amunt.
3 Vents estivals de l'Egeu, frescos. Hipòcrates els donava molta atenció.
4 ἐξωμίς. Un tipus de túnica d'una sola màniga que a Atenes es posaven els esclaus (Vd. Montanari s.v.) També la feien servir els espartans i els filòsofs cínics. Una indumentària doncs que suggereix humilitat de la persona que la du.
5 ἀνήλιφος. Literalment «amb el cos no ungit». Suggereix que Demòcrit no feia exercici. Pensem a Sòcrates, sempre entre gimnasos.
6 La descripció de l'entorn ha estat posta en relació amb la descripció de l'entorn del passeig pel riu Ilís en el diàleg platònic del Fedre.
7 Cal pensar que hi ha 7 cartes abans que aquesta on Hipòcrates debat i rep informació dels seus interlocutors sobre l'estat de Demòcrit.
8 ἐπαρηρόσι. El Littré (també l'Hersant que el segueix a rebuf) tradueix amb «solides», més allunyat del significat (veure Montanari s.v. ἐπαραρίσκω) i, que no capta la dialèctica fix-immutable/en moviment-mutable de la frase, perdent així el concepte filosòfic de fons.
9 L'Hersant destaca l'antítesi en aquest punt entre la la taxis d'Hipòcrates i l'ataxia de del filòsof atomista, pel qual el món és un moviment tumultuós.
10 Molt diferent de Littré i Hersant (van junts, gairebé sempre!) que subjectiven κακῶν, quan en canvi està clarament referida al subjecte de tota la frase, és a dir els homes.
11 La infinitat de dolenteries (ἀπειρίη κακῶν) recupera irònicament les infinitats dels mons (ἀπειρίαι κόσμων), d'abans.

4 de juliol de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (7)

Hipòcrates saluda Crateves.

Amic meu, em consta que, gràcies a haver practicat i a tenir uns pares excel·lents, ets un herborista tan bo que iguales en eficàcia el teu avi Crateves1. Doncs, ara més que mai, fes collita de plantes en quantitat i de tot tipus –la necessitat ens encalça– i envia-me-les. És per a un home que val tant com una una ciutat sencera: és un abderita, però és Demòcrit2. Diuen que està malalt i que necessita d'allò més purificar-se, car està posseït per la follia. Bé, segurament no ens faran falta remeis, segons l'opinió que me'n he fet. Tot i així, cal estar preparats per a qualsevol situació.
Per cert, sovint he admirat quina importància té per tu el món vegetal, així com la natura i l'ordre de l'univers i el sustent tan sagrat de la terra, que genera els animals, els vegetals, els aliments, els remeis, la fortuna i fins i tot la riquesa –sí, la cobdícia no sabria on dirigir-se, i els abderites tampoc no haurien intentat seduir-me amb deu talents, prenent-me no pas per metge, sinó per mercenari. Tant de bo, Crateves, poguessis extirpar l'amarga arrel de la cobdícia sense deixar-ne ni un resquill, no ho dubtis, netejaríem les ànimes malaltes dels homes a més dels cossos.
Això en tot cas són desitjos; ara per ara m'has de fer una bona collita d'arrels de plantes de zones de muntanya o de relleus de més alçada: tenen més densitat i contundència que les que són sucoses perquè la terra és més compacta i l'aire més lleuger, a més a més allò que absorbeixen és més vital. Prova en tot cas de collir plantes d'aiguamoll o de riu o bé de font o brollador –com en diem nosaltres– que estic convençut que són fluixes, poc contundents i de suc dolç. Tota mena i líquids han de ser enviats dins de recipients de vidre, mentre que pel que fa a fulles, flors i arrels, dins de vasos nous ben tancats, per tal que no perdin vigor farmacològic –com si es desmaiés– per l'exposició a l'aire; però envia-m'ho tot de seguida, car l'estació és la favorable3 i la urgència de la suposada follia, encalçant. D'altra banda ajornar les coses és quelcom aliè a totes les arts, especialment a la medicina on el retard és un perill mortal: en els tractaments el moment propici4 és vital i cal buscar-lo.
Sí, tinc esperances que Demòcrit estigui bé, i sense seguir cap teràpia. Ara bé, necessito concentrar tots els recursos davant la incertesa, en el cas d'un error lligat a la constitució individual5 o al moment del tractament o alguna altra causa –molts aspectes ens poden passar desapercebuts, car som simples mortals i per això no tenim una idea precisa de la veritat. D'altra banda, qui corre un perill no es conforma amb allò que podem fer, sinó que pretén també allò que no podem. Gairebé sempre lluitem entre dos elements, la persona i l'art mèdica, dels quals, un és indefinit i l'altre és limitat pel coneixement científic. En ambdós casos cal també tenir sort. Per exemple, en les purgacions, allò indefinit ha de ser tractat amb prudència: cal prendre precaucions per no fer mal a l'estomac i calcular una dosi moderada de medicament davant un pacient de qui no coneixem la constitució individual6. No hi ha una única constitució individual per a totes les persones: aquesta fixa successivament allò que li és aliè i l'assimila, però algun cop ho ensorra tot. A més a més, nombroses espècies de rèptils injecten verí en les plantes i a través de la boca insuflen a la saba propietats nocives en comptes de curatives. Això passarà desapercebut, excepte que es doni el cas que n'aparegui un indici: una taca, una impuritat, una ferum d'animal. Llavors doncs l'art mèdica fracassa quan es donen circumstàncies adverses.
Per cert, són més eficaces en aquest sentit les purgacions amb el·lèbor7 que es narra que també van fer servir Melamp per a les filles de Prítoo i Anticreu per a Hèracles. Tant de bo no emprem cap d'aquests per a Demòcrit i que la saviesa sigui en el seu cas un remei eficaç i curatiu en el punt més extrem.

Salutacions.



[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 342-348]


1 Tant l'avi com el nét no semblarien coincidir per cronologia amb el famós metge i herborista, metge personal de Mitridates VI, conegut per Plini, Dioscorides, Elià, entre d'altres, del qual es coneixen –ben que fragmentàriament– dos tractats, un sobre herbes i plantes, l'altre més aviat sobre les propietats farmacològiques de les arrels i les plantes.
2 L'autor segueix jugant amb el doble sentit en la manera de referir-se als abderites, que com hem vist eren objecte de bromes sobre les seves suposades baixes capacitats cognitives.
3 La medicina hipocràtica va molt lligada a l'estudi de les condicions exteriors i a les estacions, una qüestió a la qual es reserva tot el tractat «Aires, aigües i llocs» que inicia amb aquestes paraules: «Qui vulgui realitzar correctament recerques en el camp de la medicina, cal que faci això que segueix: en primer lloc estudiar amb cura les estacions de l'any i llurs efectes, puix que no s'assemblen res, sinó que hi ha una gran diferència tant en elles mateixes com en els canvis llurs.» (Trad. Josep Alzina).
4 El moment propici, kairos, és una de les idees-clau de la tasca de curar segons la visió hipocràtica. El primer del Preceptes hipocràtics (ja esmentats en una nota anterior) reforça el concepte d'aquesta manera: «El temps (chrônos) és allò en el qual hi ha el moment propici (kairos), i el moment propici és allò en el qual no hi ha gaire temps. La curació és una qüestió de temps, però de vegades és també una qüestió de moment propici.»
5 Physis (φύσις): en general, «naturalesa». En Hipòcrates aquest mot sovint indica la «constitució física individual» (constitution of the individual, segons W.H.S. Jones) que diferencia de la diathesis (διάθεσις), les «condicions en què es troba l'individu en un determinat moment».
6 És possible que per a aquestes purgacions, Hipòcrates estigui pensant l'el·lèbor que, com veurem en la nota següent, és una planta mot tòxica. D'aquí la prudència que recomana en el seu ús.
7 Segons P. Prioreschi (pàg. 289), «la planta més utilitzada pel metge hipocràtic era l'el·lèbor que és citada molt freqüentment en el Corpus (106 o 169 cops, segons les referències). El medicament, de fet, era ben conegut com a remei contra la follia i és esmentat com a tal, per exemple, a les Vespes d'Aristòfanes (1489)... (pàg. 290) Referències a l'el·lèbor com a droga a emprar pels seus efectes sobre la ment se'n poden trobar a la literatura occidental de totes les èpoques... (pàg. 291) El nom el·lèbor es refereix a dues plantes diferents: Helleborus niger i Veratum album. El metge hipocràtic, si bé conscient del fet que es tracta de dues plantes distintes, no semblava tenir clares les seves diferències farmacològiques i utilitzava totes dues espècies per als mateixos propòsits. Això es pot entendre, ja que comparteixen certes característiques: ambdues són molt tòxiques, perilloses i inútils. És interessant en tot cas que, probablement gràcies al prestigi d'Hipòcrates, l'el·lèbor (si més no en el cas de l' Helleborus niger) ha format part no només de la tradició literària occidental fins als nostres dies, sinó també de la tradició farmacològica occidental... (293) L'el·lèbor hipocràtic és prescrit principalment com a emètic i laxatiu però també s'utilitzen altres de les seves suposades propietats.» Prioreschi subratlla la gran varietat d'usos que es donen a l'el·lèbor en el corpus hipocràtic, però conclou que, en realitat, per a les malalties mentals, s'hi troba ben poc recomanat.

1 de juliol de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (6)

Hipòcrates saluda Fiopèmen.

Havia estat rumiant amb preocupació sobre Demòcrit i aquella mateixa nit, mentre dormia, just abans de l'alba vaig tenir un somni arran del qual tinc la convicció que no hi ha perill (cal dir que em vaig despertar desconcertat)1. Em va semblar de veure Asclepi en persona, era al meu costat i ens trobàvem a la vora de les portes d'Abdera. Però el déu no apareixia com se'l sol representar, afable i tranquil, sinó amb actitud exaltada i aspecte aterrador: el seguien unes serps2, una espècie de rèptils gegants que s'arrossegaven fent àmplies rosques i produint xiulets esfereïdors com els dels congostos solitaris i enclotats. Els companys que el seguien venien amb cabassos ben lligats plens de remeis. Aleshores el déu em va estendre la mà; tot agafant-la content, jo el suplicava que anéssim junts i que no em fallés en el tractament. Ell va dir: –Ara com ara, no tens cap necessitat de mi. Aquesta serà la dea que et guiarà, que és compartida entre els immortals i els mortals.
Jo doncs em giro i veig una dona bella i alta, amb el cabell lligat de manera senzilla i un vestit magnífic; els ulls li brillaven d'una llum tan cristal·lina que semblava llambreig d'estels. El déu se'n va anar i aquella dona, agafant-me el canell amb energia i tendresa, em dugué amablement per la ciutat. Quan érem a prop de la casa on jo pensava que hi havia la recepció preparada, se'n va anar com un fantasma i va dir més o menys: –Demà et veuré a casa de Demòcrit.
Quan ja s'havia girat, vaig preguntar: –Si us plau, noble senyora, qui sou, com us dieu?
Sóc Veritat –digué– i aquesta, que veus que va amb mi– i de sobte va aparèixer una altra dona, també molt bella, però aparentment més altiva i impetuosa –es diu Opinió i viu entre els abderites.
Quan doncs em vaig despertar la meva interpretació del somni va ser que a Demòcrit no li cal un metge, atès que justament el déu de la curació se'n havia anat per no haver trobat matèria per curar, i que la veritat del bon estat de salut de Demòcrit és amb ell, i en canvi l'opinió segons la qual ell ha emmalaltit és entre els abderites. Confio que això sigui cert, i és així, Filopèmen, no rebutjo els somnis, especialment quan contenen certa coherència. D'altra banda medicina i divinació tenen estret parentiu ja que que ambdues arts són filles del mateix pare, Apol·lo, també avantpassat nostre, capaç de pronosticar malalties presents i futures i de curar malalties presents i futures3.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 338-342]

1 El somni del Pseudo-Hipòcrates en aquest àmbit té, sens dubte, una funció narrativa pròpia. Tot i així cal destacar la importància de la dimensió onírica per a la pròpia medicina hipocràtica, amb funció predictiva i diagnòstica. En el llibre sobre la dieta o els somnis (Vol. IV Loeb Classical Library, pàg. 420) trobem: «Aquell qui coneix correctament els senyals que apareixen quan dormim es troba que tenen una important influència sobre totes les coses. En efecte quan el cos està despert l'ànima és al seu servei i mai és ama de si mateixa, però divideix la seva atenció entre moltes coses, l'assignació d'una part a cada facultat del cos a l'oïda, a la vista, al tacte, a caminar, i per a activitats de tot el cos; però la ment no es deu a ella mateixa. Quan en canvi el cos està en repòs, l'ànima, es posa en marxa i desperta, administra la seva pròpia llar, i ella sola fa totes les activitats pròpies del cos. El cos quan està dormit no té la percepció, mentre l'ànima, ben desperta, té coneixement de totes les coses -veu el que és visible, sent el que és audible, passeja, toca, sent dolor, reflexiona. En una paraula, l'ànima du a terme totes les funcions del cos durant el son. El que, per tant, sap com interpretar correctament aquestes activitats té una saviesa gairebé completa.» Hipòcrates insisteix d'altra banda (pàg. 421) que hi han uns somnis «divins, que prediuen a les ciutats o als particulars coses dolentes o bones», i uns altres on l'ànima prediu «símptomes físics, d'excés, d'afartament o d'esgotament, de coses naturals, o canvi cap coses a què no hi ha costum». Els somni d'Hipòcrates semblaria doncs ser de la primera categoria. Y. Hersant observa amb subtilesa que es tracta del somni d'un metge, no d'un pacient i té valor de símptoma i alhora de premonició: revela la situació actual de Demòcrit i l'evolució futura d'Hipòcrates respecte a ell.
2 La serp és l'emblema de la medicina (ja hem vist el bastó de xiprer en el detall de la processó de Cos). El déu Asclepi s'havia reencarnat en un rèptil.
3 Apol·lo, pare d'Asclepi, matant Pitó (el serpent), fa seu l'oracle de Delfos i el do de la divinació. D'altra banda havia rebut el do de la curació del centaure Quiró. Veiem doncs que Apol·lo i Asclepi comparteixen símbols i funcions.

28 de juny de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (5)

Hipòcrates saluda Damagetes.

Damagetes, com que vaig estar a Rodes a casa teva, hi tinc vist el vaixell aquell –sí, duia la imatge del sol– un de realment bonic, amb una bona popa, una quilla sòlida i un pont ben gran. Tu a més a més n'elogiaves tant la tripulació –per la seva habilitat, seguretat i competència en actuar–, com la gran velocitat de navegació. Envia'ns aquest. Però, si pot ser, que no vingui remant, sinó volant! Que el problema acuita, amic meu, perquè vagi a Abdera de pressa i corrents. Vull curar una ciutat, malalta per un sol malalt: Demòcrit. Segurament ha arribat fins a tu la fama del personatge: d'aquest home, la gent del seu país considera que ha quedat afectat per la follia. Personalment, preferiria –o més aviat espero– que en realitat no hagi embogit, sinó que sigui l'opinió d'ells. Riu sempre, diuen, i no para de fer-ho davant qualsevol tema: és això que els sembla un símptoma de follia. Explica per això als amics de Rodes que cal mantenir sempre la mesura: no mostrar-se molt riallers ni tampoc massa esquerps, és a dir, tenir un punt mig entre ambdues actituds, per tal de semblar simpàtic als uns i seriós i preocupat per la virtut, als altres. Però és veritat, Damagetes, que hi ha quelcom que no funciona si ell riu en tots els casos, perquè si la falta de mesura és una cosa negativa, actuar així «sempre» ho és encara més1. Jo li diria: «Demòcrit, si un es posa malalt, un altres és mort, un altre s'està morint, un altres és assetjat, o no importa quina desgràcia pateix, per a tu qualsevol acte és matèria del teu riure. Joia i dolor són dues coses que formen part de la realitat, rebutjar una d'elles no és trencar amb els déus? Et pots considerar afortunat (però és impossible) si la teva mare no ha tingut malalties, ni el teu pare, ni després els teus fills o la muller o un amic i, gràcies al teu riure, tot es preserva en la felicitat! En canvi, rius davant dels malalts, estàs content quan algú mor, si mai t'assabentes d'una desgràcia te n'alegres: que n'ets de dolent, Demòcrit, i que lluny de la saviesa, si creus que aquestes coses no són uns mals! Llavors estàs boig, Demòcrit, ets gairebé un abderita2 però la ciutat té més seny que tu.»
Però de tot això, en parlarem més a fons allà mateix: el temps que estic trigant en posar-t'ho per escrit està fent esperar el vaixell.

Salutacions.



[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 336-338]

1 Torna el concepte de «metriazein», tenir mesura, tenir equilibri, i el seu pes en la salut i la curació. És un tema que no apareix casualment: el «metriazein» es pot dir que és un concepte molt «grec», ja des dels poemes homèrics. Trencar la mesura és un pecat, sempre, un hybris. Per això no sorprèn si apareix com a determinant en la salut en tractats mèdics fins i tot d'èpoques anteriors als hipocràtics. Alcmeó de Crotona, filòsof pitagòric i metge (més o menys contemporani), per exemple destaca la importància de l'equilibri (isonomia) entre els contraris en determinar l'estat de salut de la persona: «Alcmeó diu que «l'equilibri» (isonomia) dels potencials de humit, sec, calent, fred, amarg, dolç i de la resta, propicia la salut, mentre que la «monarquia» en ells genera la malaltia.» (H. Diehls, Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlí, 1903). L'Hipòcrates de la carta d'altra banda és perfectament «hipocràtic» en aquest aspecte, només cal esmentar un fragment sobre la teoria dels humors per veure-ho: «El cos humà conté sang, flegma, bilis groga i bilis negra i això ho té per natura i a causa d'aquestes coses pateix o està sa. Està completament sa quan té aquestes coses en un equilibri (metriôs) on es temperen (krêsis) recíprocament propietats i quantitats i es barregen completament. Pateix quan alguna d'aquestes és en menor o major quantitat o estigui separada dins del cos o no barrejada amb la resta.» (Sobre la natura de l'home, Littré, Hippoctate, Oeuvres complètes, VI, 38-40). Aquest concepte de «metriazein» de «isonomia» no és patrimoni només de la cultura occidental, sinó que sembla ser compartit amb les cultures orientals. Plinio Prioreschi («History of Medicine: the Greek», Vol. II, 1996, pàg. 627) ens recorda que «la mateixa idea es troba en la medicina xinesa i hindú... segons la medicina xinesa, el cos humà i totes les seves parts són en equilibri amb l'univers i amb totes les seves parts i la malaltia neix quan s'altera aquest equilibri (normalment quan s'altera l'equilibri entre Yin i Yang amb la conseqüent alteració dels Cinc Elements); el metge aiurvèdic considerava que la malaltia era deguda a un desequilibri de la tridosa (alè, bilis, flegma).»
2 Cal recordar que la frase no només té sentit intern (els abderites apriorísticament convençuts de la follia de Demòcrit, no tenen una actitud del tot racional, pel metge de Cos). Com ja hem recordat, la neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits.

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (4)

Hipòcrates saluda Dionís1.

Espera'm a Halicarnàs o si no, amic meu, afanya't a venir, ja que haig d'anar a Abdera sens falta, a causa de Demòcrit: la seva ciutat m'ha demanat d'intervenir perquè s'ha posat malalt. Realment és increïble l'empatia de la gent amb ell, Dionís: la ciutat cau malalta alhora que el seu conciutadà, com si fossin una sola ànima; fins al punt que també els abderites em semblen necessitar atenció. Personalment, crec que no es tracta de malaltia, sinó d'un excés de saber, que no és ben bé un excés –més aviat, és considerat així per la gent comú– atès que allò que supera la mesura en virtut mai no és negatiu. L'abundància deriva en suposició de malaltia per la ignorància de qui opina. Tothom opina que en els altres allò que abunda sobra, si és quelcom que no es té: més o menys com el covard creu veure desmesura en el coratge, o l'avariciós en la generositat, o com tota situació de carència fa semblar exageració la mesura perfecta de virtut. Així doncs, serà només quan l'hagi vist personalmentamb un pronòstic fet només llavors– i l'hagi sentit enraonar, que en sabrem més2.
Quant a tu, Dionís, afanya't a venir. Vull que passis uns dies al meu país fins que no hagi tornat jo, per a ocupar-te dels nostres afers i especialment de la nostra ciutat. L'any es presenta en bona salut –no sé per quines circumstàncies– i segueix tal com estava. Així que, les malalties no ens turmentaran gaire. Però, sigui com sigui, vine. T'allotjaràs a casa meva, d'allò més confortable, perquè la meva dona restarà a casa dels seus pares durant el meu viatge. Controla què fa en tot cas, perquè tingui seny, no sigui que pensi als altres homes aprofitant de l'absència del seu home. És cert que sempre s'ha portat com cal, els seus pares són persones honestes: el seu pare és un vellet enèrgic, un fustigador extraordinari de la indecència. Amb tot, la dona sempre necessita d'algú que la freni ja que, si no es desbrossa diàriament com les plantes, té sempre un què de selvàtic que n'incrementa la ufanor3. D'altra banda, crec personalment que, en el control d'una muller, un amic serà més escrupolós que els seus pares, perquè per ella no tindrà la mateixa benevolència que ells, motiu pel qual sovint atenuen les amonestacions: en tots els aspectes la indiferència és més sensata, car no cedeix a la benevolència.

Salutacions.



[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 332-336]



1 Y. Hersant aventura la hipòtesi que es tracti del rètor i historiador Dionís d'Halicarnàs del I segle aC. La qual cosa creiem improbable perquè seria un anacronisme molt greu per part de l'autor de les cartes apòcrifes que, pel que estem veient, ignorant no és. Recordem que tant Hipòcrates com Demòcrit van viure el V segle aC.
2 Als Preceptes (un text hipocràtic considerat tardà) trobem la insistència sobre l'obligació de treballar sobre els fets. Per exemple, al primer precepte diu: «Aquell que sap això, per practicar la medicina ha de cenyir-se primer no pas a raonaments versemblants, sinó a l'experiència argumentada. El raonament és una mena de memòria sintètica d'allò que la sensibilitat ha percebut.» I encara, al segon precepte: «No feu servir arguments fundats únicament en el discurs, sinó fundats en fets demostrats. Les afirmacions de xerrameca són arriscades i relliscoses. Per tant com a regla general cal cenyir-se als fets i, quant a això, ha de ser sense excepcions si es vol obtenir aquella capacitat fàcil i segura que anomenem medicina.»
3 Un símil agronòmic introduït per l'adjectiu akólaston («no corregit», «no castigat», però també «no podat»).

27 de juny de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (3)

Hipòcrates saluda Filopèmen.

Els delegats que em van fer a mans la carta de la ciutat també em lliuraren la teva: m'ha fet molta il·lusió la teva oferta d'hospitalitat amb manutenció inclosa. Podrem venir, si la Sort acompanya, i creiem que serà amb perspectives millors que aquelles que apareixen a la vostra carta, ja que l'home mostra símptomes no pas de follia, sinó de vitalitat una mica excessiva de la psique1. No hi ha res que l'amoïni: ni fills, ni muller, ni parents, ni patrimoni, res de res. Es queda apartat en la seva calma, amb si mateix, sovint dins de coves o a llocs deserts o a l'ombra dels arbres o a la gespa tendra o a la vora de rierols plens d'aigua. Bé doncs, és la mena de símptomes que es presenten amb freqüència en el cas dels melancòlics. Per exemple, de vegades són callats i solitaris, prefereixen els llocs aïllats, són misantrops i eviten la presència dels seus semblants perquè estranya per ells2. D'altra banda en qui es dedica al saber no és fora del comú que la seva immersió en la saviesa foragiti la resta de preocupacions. És com quan els esclaus i les esclaves discuteixen fent xivarri a casa i, tot d'una, es presenta la senyora i ells s'aturen esmaperduts. De manera similar actua la resta de les inclinacions humanes, asservides als mals: és a dir, així que es manifesta la presència de la saviesa, les altres afeccions cedeixen el lloc com esclaves. No només els bojos cerquen les coves i la tranquil·litat, sinó també qui transcendeix amb la ment els problemes humans, cercant la pau interior. D'altra banda quan la ment, fatigada per les preocupacions exteriors, desitja fer descansar el cos, cerca la tranquil·litat. Després, quan de bon matí es es lleva, recollit en si mateix, contempla al voltant seu el país de la veritat, on no hi ha pare, no hi ha mare, no hi ha dona, no hi ha fills, no hi ha germans, no hi ha parents, no hi ha esclaus, no hi ha atzar, no hi ha res que generi convulsió3. Tots els elements pertorbadors tenen por i en queden fora; no gosen ni apropar-s'hi per temor dels habitants del lloc. Aquell país és habitat per arts, virtuts de tota mena, déus, éssers divins, voluntats i pensaments; en aquell punt, el pol és envoltat per la corona dels astres en moviment divers4. I és a aquest indret on potser ha emigrat també Demòcrit procurant la saviesa. Llavors, com que per culpa de la llunyania ja no presta atenció als seus conciutadans, és considerat malalt mental, pel fet de ser un solitari. D'altra banda els Abderites delatats pels diners que es volen gastarfan que es noti que no comprenen Demòcrit.
Sigui com sigui, benvolgut Filopèmen, prepara't a rebre'm, car no vull causar molèsties a la vostra ciutat ja plena de problemes quan tinc una relació d'amistat amb tu des de fa molt de temps, com saps.

Salutacions.


[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 330-332]

1 Hipòcrates dubta entre dos aparents extrems: manía/sofía (follia/saviesa). El comportament de Demòcrit és símptoma de follia o és indici de saviesa?

2 En la teoria dels humors, el temperament –és a dir la combinació– és determinat per quatre humors principals: sanguini (sang), colèric (bilis groga), melancòlic (bilis negra), flegmàtic (flegma). Això ens duu directament al Problema XXX que forma part del corpus aristotèlic (953a): «Per què tots els personatges qua han destacat en la filosofia, la política, la creació literària o en les arts apareixen melancòlics, i alguns fins al punt d'emmalaltir per culpa dels efectes de la bilis negra, com per exemple, entre els herois, s'explica d'Hèracles?» Més endavant entre les persones considerades melancòliques s'esmenten Empèdocles, Plató i Sòcrates, dient que són nombrosos els filòsofs en aquesta categoria i, quant als poetes, s'explica que gairebé tots són així. Interessant també el cas de l'heroi Bel·lerofont, que es descriu com un solitari –com Demòcrit– i del qual es recorden uns versos d'Ilíada VI, 200 («Bel·lerofontes, més tard, quan tots els déus l'odiaven/i vagarós travessava la plana aleienca/bo i rosegant el seu cor i defugint camins d'home...». Trad. M. Peix). La relació entre l'autor d'aquesta carta i l'Aristòteles dels Problemata és doncs innegable: en ambdós casos, la relació entre melancòlic i savi és estreta, gairebé és identitat. Y. Hersant, en relació a aquestes paraules d'Hipòcrates i al Problema XXX, apunta (nota 17) que «perdre els contactes amb el món pot ser una característica tant dels melancòlics com dels estudiosos, tota la paideia dels quals malda per assolir la sophiaI es pregunta: «D'aquestes actituds anàlogues no es pot tal vegada inferir una idèntica causa?»

3 Torna la convulsió, el thorybos (θόρυβος), la mateixa dels abderites en la carta anterior.


4 L'Hipòcrates d'aquesta carta demostra tenir present la doctrina d'Aristòteles: «Com que tota la volta del cel i l'univers són esfèrics i permanentment en moviment, hi ha necessàriament dos punts,... que són inamovibles i que contenen l'esfera, al voltant dels quals tot l'univers es mou en desplaçament circular, i que s'anomenen pols (póloi).» (De mundo, 391b, citat per Stephani Thesaurus s.v. πόλος). Es reenvia així mateix a la doctrina democritea sobre el moviment vorticós (dinoumenos) dels àtoms. Aquí els astres són polykinêtoi (πολυκίνητοι), tenen un gran moviment, molt variat. Tant Littré com Y. Hersant opten per donar al mot polos (πόλος) el significat de volta del cel que corona els astres, però creiem que cal referir-lo al seu significat aristotèlic de punt astronòmic «fix» en un univers «en moviment», desplegant així completament la metàfora doncs –de l'actitud «coherent» del savi envers al món– i que clou magníficament aquest excursus utòpic, suggeridor com un mite platònic, del país de la veritat.

21 de juny de 2019

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (2)

Hipòcrates saluda el senat i el poble d'Abdera.

El vostre conciutadà Amelosagores va arribar a Cos i, justament aleshores, aquell dia era la festa anual de la recepció del bastó1: com sabeu, fem un aplec i una magnífica processó fins a un xiprer, amb els seguidors del déu2 al capdavant. Atès que Amalosagores, pel que deia i per la cara que feia, semblava estar impacient, creient que la qüestió era urgent –i així era efectivament– vaig llegir la vostra missiva. Em va sorprendre el fet que, per culpa de només un home, la ciutat estigui convulsionada com un sol home3. Benaurats els pobles que saben que les seves defenses són les persones excel·lents! No pas les torres o les muralles, sinó les sàvies idees d'homes savis. Personalment, convençut com estic que les arts són dons dels déus i que els homes són obres de la natura –que no us ho preneu com una ofensa, abderites– crec que no sou vosaltres, sinó la natura mateixa que em crida a salvar-ne una obra mortalment amenaçada per la malaltia. Tant és així que jo ara, obeint a la natura i als déus abans que a vosaltres, maldaré per curar la malaltia de Demòcrit, en el benentès que de malaltia es tracti, i no esteu tots ofuscats per una idea errònia –que és allò que desitjo. De fet, preocupar-vos per una sospita seria una prova encara més gran del vostre afecte per ell.
Quant als diners, si ni la natura ni un déu me'n poden oferir per venir, Abderites, vosaltres tampoc intenteu fer-ho a la força, deixeu fer la feina en llibertat a una art liberal. Qui treballa a sou obliga la ciència a servir-lo, d'alguna manera l'esclavitza, fent-li perdre la independència original4; és obvi que pugui mentir exagerant la gravetat d'una malaltia o bé desdramatitzar-la com si fos lleu, i no venir havent-ho promès o venir sense haver estar cridat. Sens dubte ben miserable és la vida humana, penetrada de part a part –com per un vent de tempesta– per l'atracció abominable pels diners, contra la qual tant de bo s'unissin els metges: és més difícil de curar que la follia perquè és molt ben considerada, tot i ser una malaltia i de les greus. D'altra banda, la meva opinió personal és que tots els mals de l'ànima, no són sinó formes greus de follia, que generen en el pensament determinades idees i fantasies, de les quals es cura qui empra la virtut com a purgant.
En el meu cas, si hagués volgut fer-me ric de veritat, Abderites, no us vindria a visitar per deu talents, sinó que me'n hauria anat a veure el rei dels perses, ja que la renda hauria consistit en ciutats senceres, que els homes han fet pròsperes: hi hauria anat a curar la pestilència que patien allà. En tot cas, em vaig negar a curar una greu malaltia d'un país enemic de Grècia, contribuint així, a la meva manera, a enfonsar la flota dels bàrbars. Haurien estat un deshonor per mi els diners del rei, els guanys que venen d'un enemic de la pàtria; armat de tot això m'hauria sentit com una torre de setge amenaçant Grècia. Fer diners a tota costa no és riquesa, perquè la virtut és molt venerada i no queda amagada per la justícia, sinó a la vista de tothom. O no creieu que és igual de condemnable guarir els enemics que curar els compatriotes a pagament? Però no és així en el meu cas, ciutadans, jo no trec profit de les malalties, i vaig lamentar la notícia del deliri de Demòcrit. Si ell està bé, serà amic meu, i si està malalt, un cop curat, ho serà més. Prenc bona nota també que és de posat sever i de caràcter esquerp i és l'orgull de la vostra ciutat.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 324-330]


1 Analêpsis tou rabdou (ἀναλήψις τοῦ ράβδου). El bastó, que es representa amb una serp entrelligada, és el símbol d'Asclepi, déu de la medicina i la curació. Cos era la seu d'un important santuari del déu i d'una antiga escola mèdica. S'hi celebrava anualment l’analêpsis tou rabdou en honor al déu: es tractava d'una processó solemne guiada pels Asclepíades (els seguidors del déu) que arribava doncs a un bosc sagrat de xiprers on es feia el lliurament al sacerdot del nou bastó. Aquest pas és únic en l'atestació d'aquest cerimonial. És un cerimonial complex, ric en simbologies que aporta elements d'interpretació diversos als estudiosos (Veure A. Magri, «Le serpent guérisseur et l’origine de la gnose ophite», Revue de l'histoire des religions, 2007, 4, pàg. 395-434).
2 Els seguidors del déu eren els Asclepíades dels quals el mateix Hipòcrates era membre, tal com explica, entre d'altres, Plató en dos diàlegs: Protàgores i Fedre.
3 Y. Hersant (pàg. 108) destaca que el thorybos (θόρυβος), la convulsió del abderites dóna a Hipòcrates pistes per a la diagnosi: d'una banda es podria tractar del símptoma d'un mal col·lectiu, Demòcrit podria haver contagiat tot el cos social; de l'altra podria ser indici d'un error d'interpretació dels abderites sobre qui és realment el malalt –ell o la ciutat?
4 En un text tardà del cos hipocràtic, els Preceptes, (el quart precepte, Littré, IX, 254), s'enfoca d'aquesta manera la qüestió deontològica de la retribució del metge: «Si comences pels honoraris –que en conjunt també hi tenen relació– generaràs la idea en el pacient que el deixaràs plantat si no arribes a un acord, o que no te'n faràs càrrec o que en aquesta situació no li faràs cap prescripció. Fixar uns honoraris prefixats no serà la teva preocupació, ja que creiem que crearà una angoixa perjudicial en el malalts, especialment negativa en les patologies agudes». El motiu que addueix doncs l'autor de les cartes és doncs diferent: la independència del metge i de la seva ciència. El metge només ha de ser guiat que per la natura, la ciència i (fixeu-nos) la seva responsabilitat com a ciutadà.