Les anacreòntiques de l'Antologia Barberiniana

[Aprofito la publicació d'aquesta darrera anacreòntrica de Lleó Magistre per recuperar un escrit que vaig enviar per correu electrònic a alguns membres inscrits a aquest blog fa un any, sobre les anacròntriques de l'Antologia Barberiniana. Els qui ja coneixen aquesta meva aportació em perdonin: en un any s'han afegit alguns membres més als quals pot interessar saber quelcom sobre aquest interessant recull poètic bizantí.]

Avui us vull presentar no pas un autor, sinó una col·lecció de poemes: l'antologia del manuscrit Barberinià gr. 310, del segle X que recull anacreòntiques d'autors d'èpoques diferents, entre el VI i el X segle. Representa el testimoni més antic de l'Antologia Barberiniana i és a més a més codex unicus per a la majoria de poemes que conté.

No és la meva intenció fer un tractat sobre l'anacreòntica en l'antiguitat; cal recordar només que, en origen, el poema anacreòntic era una composició que expressava més aviat temes joiosos, l'amor, el convit. Tanmateix, ja en època tardoantiga, els escriptors cristians – Sinesi i Gregori Nazianzé, entre d'altres – empraven aquesta forma mètrica per a composicions de caire religiós intimista. En època bizantina la temàtica del poema anacreòntic sembla comptar amb un ventall molt variat d'aplicacions: al recull barberinià, hi tenim poemes de temàtica religiosa – sempre des d'una aproximació personal, intimista – de caire penitencial o de plany, però ja troben espai altres temàtiques com ara l'epitalami, les etopeies, i les ekphraseis. D'altra banda, recalcant aquesta idea, fora de l'antologia barberiniana ja hem presentat al nostre blog dues anacreòntiques: una és un threnos de Cristòfol de Mitilena i l'altra és una invocació a la Verge de Joan de Damasc. Heus aquí doncs un producte de la μίμησις bizantina, que utilitza formes i metres clàssics per a nous continguts, adaptats als contexts a l'empara dels quals són produïts: la vida religiosa, les escoles de retòrica, la cort imperial.

Els autors inclosos a l'antologia que s'han conservat fins avui són:

- Sofroni de Jerusalem, VI-VII segle; (22)

- Sofroni Iatrosofista, no identificable; (1)

- Elies Sincel·le, final IX segle; (2)

- Miquel Sincel·le, VIII-IX segle; (1)

- Ignasi Diaca, IX-X segle; (1)

- Lleó Magistre i/o Querosfactes, IX-X segle, (5)

- Joan de Gaza, V-VI segle; (6)

- Jordi Gramàtic, V-VI segle; (9)

- Cristòfol Protasecretis (2)

- Foci Patriarca, IX segle (2)

Una particularitat important és que l'antologia era dividida en dues parts: en la primera parts es trobaven els poemes escrits en el metre quantitatiu originari, mentre que en la segona hi havia els poemes escrits amb metre accentuatiu.

Originàriament, els poemes i els autors eren molt més nombrosos. El manuscrit va patir unes amputacions importants i s'ha perdut una part de poemes del II-VI segle i gairebé tots els poemes de la segona part del manuscrit (justament els accentuatius) dels quals només s'han salvat els de Foci i Cristòfol Protasecretis.

Els poemes de l'antologia barberiniana van ser publicats per Pietro Matranga en el marc dels Anecdota Graeca (Roma, 1850; Hildeseim 1971) i recentment, de manera parcial, per Federica Ciccolella (Cinque poeti bizantini, Edizioni dell'Orso, Alessandria, 2000, amb traducció a l'italià). Altres editors han presentat algunes d'aquestes anacreòntiques en els seus reculls, però, diria que aquestes són les dues edicions més completes. En el cas de Ciccolella, els textos van acompanyats d'unes introduccions i uns comentaris sobre els autors i els poemes d'allò més enriquidors.

Quant a la Flor de Porfira, ja he presentat alguns assajos d'aquestes obres. Més d'un lector m'ha manifestat l'interès en ampliar un xic més el ventall; per això presentarem més poemes que pertanyen a aquest recull, així com també altres anacreòntiques, d'origen diversa però significatives. En tot cas, els poemes que pertanyen a l'antologia estan degudament marcats amb l'etiqueta corresponent.

Lléo Magistre Querosfactes: Per la mort de la filla Teoctiste

Tetis de peus argentats¹, joia dels pares,

com vares caure? Digues, digues-m'ho, filla;

duies flors virginals i lliris santíssims,

roses, narcisos. I tan sols eren pols?

Eres antòfora, i has trobat podrimer

i nit profunda, tu, la de cara² lluent.

Hades, vet-la, la noia de túnica llarga,

bonica i solemne, celebra-ho, golafre.

Senyor altíssim, ara vetlla per Teoctiste,

al bosc sant, ombrívol, de danses boniques,

dóna-li un premi: corones de vida immortal,

mostra-li, Déu, les altes cases del cel.

De bon grat inspira'm somnis noctívags

en l'ànim, benèvola, mentre somrius.

Tu que flaires d'espígol i balsamina,

Primavera, doncs, per què aquesta ferum?

Tenia un nena, un grifoll d'arbre argentat,

i ara l'he vist caigut al terra, podrit;

la justícia, amatent, em punxa amb fibló;

i així, arrio les nits entre plors i treballs.

1 Ἀργυρόπεζα Θέτις. Tetis podria ser un disminutiu de Teoctiste, però és en tot cas una evident referència homèrica a Ilíada 1, 538, entre d'altres.

2 εἴδεϊ. Seguim Ciccolella i no Matranga.

 [Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, I]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (segona part)

Fills¹, perquè no m'estimeu?

Un fervent seguidor de les Muses

que du un vi ple de saviesa

amb calzes de l'Helicona.

La joventut no té,

de costum, un criteri:

car jovenívola Ebe

s'estima més bromejar.

El pas del temps assenyat

jutjarà amb veritat,

ensenyant a tenir com a pare

el qui us educa amb les faules.

Jo, pastor amb ramat,

embriac de la llet de la Musa,

canto amb la veu més suau,

absort per l'encant dels poncells.

Febos llavors, celebrant-ho

entona un cant amb la lira

bonica, cantant, tot rient,

sobre els pètals ciprins.

1 El poeta s'adreça als seus alumnes de l'escola de retòrica.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (primera part)

Quan Faetó, el qui porta la llum,

toca el mig del trajecte,

tirant el seu carro en la ruta,

somriuen les deus de la terra.

I, pel món errabundes, les Moires

criden de nou a la llum

els fruits amagats dels conreus,

consagrant la terra jaspiada,

per tal que el cosmos, amable,

florint, cada cop es renovi,

i la Ciprina amb Amor

dugui unes riques nissagues.

Senyora Natura, rebrotes,

marques la joventut,

perquè no s'adormi la vida

separant les estirps entre si.

De fet, què no porten les hores,

desprès del pas de l'hivern?

Hi ha quelcom que no crea una Gràcia,

coronant la bellesa vernal?

Hi ha quelcom que no atén primavera,

que cura els dolors de la vida

quan també fa néixer la rosa

de corimbes purpuris?

Citera de pell delicada

té les galtes rosades,

digueu-li, pel seu flaire de pètals,

“Dits del color de les roses”,

quan Adonis renovant-se de nou,

més amable que la mar en bonança,

deixa els caus de la terra

tot ple de les Gràcies.

El jove és el fruit,

nunci potent de la vida,

ja que és un brot de natura,

és una dansa d'amor.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Del dia de les roses

El ponent va bufant entre brises

i jo miro el plançó de les Gràcies.

Tots els boscos sagrats són replets

dels cabells¹ d'Afrodita.

Amor, amb fletxes sapients,

entrelliga criatura amb criatura,

per tal que l'oblit, quan s'escampi,

no separi els llinatges.

Quan de nou apareix primavera

reviuen per mitjà de les Muses,

sàvies, al temps de Dionís²,

uns cants plens de joia.

Més amunt que el verd de les plantes,

un ocell modula el seu cant

i tots els vivents, esverats,

dansen davant primavera.

Apol·lo, senyor de saviesa

lluminós, fa brillar el resplendor,

i, assegut a l'esquena d'uns poltres,

una llum superposa bonica.

Una rosa, porteu-me de Cítera,

eixams de sàvies abelles,

que jo entoni, quan Cipris somrigui³,

un cant a la rosa.

1 Χαίτη. Mot ambigu que pot al mateix temps referir-se als cabells/caballera d'una persona o a la vegetació (referint-se aquest cas a la rosa). En la tradició literària el culte d'Afrodita és sovint lligat a la primavera.

2 Es refereix a les Grans Panatenees que se celebraven a Atenes en el mes de març/abril. El poeta estableix un paral·lelisme entre aquella festa i aquesta.

3 El tema del somriure d'Afrodita remunta ja a la Ilíada (3, 424, 5, 375, 14, 211).

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 635]

Jordi Gramàtic: Epitalami (segon)

Em poso a dansar,

tocant amb les cordes flexibles

un epitalami bonic,

el primer do de la vida.

“Què?” em deia algú, “eres¹

conegut com expert del camí de la cítara

i, durant tant de temps, has deixat

els dards² sense els plectres?

Que et convenci l'amor que ella sent,

que et convenci, afortunat, a cantar

un amic que va cap al llit

junt amb la sàvia consort.”

Això he sentit i, tot d'una,

he tret la lira del clau³:

vull cantar⁴ tot allò

que la vida em demana.

D'on seria doncs l'inici

del treball heliconi?

De qui parlaré primer, fent cas a la norma?

[falta un vers]?

Potser d'algú no tan important

com els pares, o ton pare o ta mare,

que duu la glòria dels versos

i honora antigues costums?

És el temps d'explicar-ho,

però evito ser llarg i tediós⁵,

car fins tan sols una hora del dia

és temps perdut, pels amants.

Adreçades poques paraules

a la noia, motiu de les meves cançons,

deixaré de tocar melodies

durant tota la festa.

Ets esposa amable,

casada a un consort

prudent de caràcter,

segueix-lo, n'és digne.

Gaudeix, doncs, beata,

del noble connubi

i, quan sigui el temps,

que puguis nodrir un nen entre els braços.

1 La puntuació és la de Ciccolella i no pas la de Matranga i Bergk.

2 Els dards d'Amor.

3 Ἀπὸ πασσάλου ... καθεῖλον. El model homèric: Od. 8, 67 ἐκ πασσαλόφι κρέμασεν φόρμιγγα λιγεῖαν, i pindàric: Ol. 1, 17 δωρίαν ἀπὸ φορμίγγα πασσάλου λάμβαν`...

4 μέλπειν. Seguim Ciccolella, en comptes de l'improbable πέλπειν de Matranga.

5 Lit.: evito el tedi causat per la llarga estona.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 574]

Jordi Gramàtic: Epitalami

Bufa una brisa nupcial

i sona una música;

de prompte, els cants de les Gràcies trenen

la manta nuvial d'Afrodita.

Eros, que es mofa de tot

i lliga estirp amb estirp,

del buirac generós

gita el dard del desig.

Hi és el vell Nil¹,

el cap coronat de roses,

bellugant els peus blancs

per ballar amb els joves.

Apol·lo, rei de la cítara,

entona un cant de nuviatge;

hi són les Muses boniques,

celebrant, amb Bròmios², les núpcies.

Per això surto feliç –

un cop escrit el poema –

a ballar amb els joves,

car he acomplert el costum de les noces.

1 Ciccolella destaca que la personificació del riu Nil junt a altres divinitats típiques dels epitalamis apareix als epitalamis d'un poeta egipcià: Diòscor.

2 Βρόμιος. Epítet de Dionís. També és sinònim de vi.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 573]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (final)

 

M'acollí l'il·lustre Esteve,

el qui primer aixecà el trofeu,

el qui va veure sota un cel esquinçat

el Fill segut amb el Pare.

Beat, tu que ja has fet el camí de la benaurança

empenya'm a mi, Pau, cap al refugi de Crist.

A casa teva, m'hi amago,

Esteve, i imploro fremint

que Déu sigui propici

quan obri el judici.

Hades sota terra

amagarà tots els mortals,

amb tot, el nunci de vestit

rutilant durà llum a tothom.

Senyor de tots, morts i immortals,

tant de bo duguis Pau a ton palau, amb els teus.

Mare, com a fill estimat

que soc, et crido; vell pare,

quan ja no ploris, tant de bo

ens acompanyis en la joia eternal.

“Arribares¹ als anys juvenils

plens de joia, i et perdí com a fill;

vas trobar un segon pare,

Déu, que tot ho ha creat.”²

Ja heu ruixat l'himne de llàgrimes,

no l'amareu amb més plors:

per als morts, l'himne és un premi

i Déu se'n complau.

1 ἔλασας. Preferit a ελάσας de Matranga, segons Ciccolella.

2 En aquesta estrofa en 2ª persona l'autor intenta una mena de diàleg amb el seu pare. Els guionets són de Ciccolella.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (segona part)

Mira on corres, atura't,

mira com estàs assetjat pel podrit,

per més que corris

no fugiràs de la tomba

Fet i fet, el món és com pols,

boira, tempesta, cendra.

L'univers, com el vent,

recorda una bufada.

La terra m'amagà a ses entranyes

i ja no dic cap paraula:

el podrit em trava la llengua

i ha escampat els meus membres.

Qui ha inventat els turments?

qui ens ha cavat la tomba?

qui ens ha compost el plany?

L'odiós Adam, la bellesa d'Eva.

Tu, resplendor perenne de l'aurora,

Crist, salva'm dels cúmuls de cadàvers a les fosques.

Llençà el meu cos exànime,

s'endugué l'ànima al cel,

per presentar a Déu l'inventari

precís dels meus actes.

Escolta, quin increïble miracle!

Com una espiga verda, Déu

de nou em recollirà de terra,

d'allà abaix, a mi, la pols que veus.

El temps corre, què cerques?

El jutge, guaita, és a prop

per a castigar-te amb justícia

per tot el que has fet.

Pare, Déu pare meu,

que ets amo del respir de tothom

que vas crear amb tes mans,

neteja'm, salva'm del càstig.

Com faré que no cremi,

ai, amb l'onada abrusadora

la porqueria que m'he procurat?

He fet obres de palla¹.

1 καλάμης γὰρ ἔσχον ἔργα: referència a Isaïes 1,31: "El qui anava confiat serà com palla, i les seves obres seran la guspira: cremarà tot plegat, i no ho apagarà ningú."

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Ignasi Diaca: Poema anacreòntic penitencial dedicat al deixeble Pau (1)

El final de la vida és sense retorn,

no corris doncs endebades;

aquí, persegueix la virtut,

per trobar la pau més enllà.

La vida no és duradora,

és herba de fàcil pansir,

benestar imaginari,

petjades efímeres.

Mira com tot és pols, tot és cendre,

allò que és part del món serà part de la tomba.

La mare ha plorat de dolor

sobre el meu sepulcre

i, tan sols en mirar-ho,

la pena t'encongirà el cor.

Les tombes vessen de llàgrimes,

vessen de laments infinits:

qui s'aboca a un sepulcre

hi troba dolor.

Aixeca l'ull al meu

sepulcre i mira la terra:

Hades m'ha arrancat

com un tendre arbrissó.

Plutó insaciable, oberta

l'obscura mansió, se'm va endur,

a mi, Pau, com un verd

branquilló, podat abans d'hora.

La mort sega la beutat

del jovent, com blat immadur,

perquè, de veritat,

és una falç implacable.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (final)

Ja ha passat la flor tendra,

ara és el temps de la sega,

la moira, em crida a la pols,

n'amuntega un cúmul a la tomba.

I, finalment, sóc jo i res més,

un altre cop, una mera partícula,

una remor a la mercè de la brisa,

un nou passatemps de les sorres.

O Déu, concedeix-me,

per la vida que em resta,

de seguir la sola l'única via

perfecta dels teus manaments.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (II)

Mira com en seràs de petit,

mira com jauràs en la mort,

mira la glòria inestable,

mira com muda l'aspecte.

Pols fètida d'ossos,

cabells que cauen del cap;

cranis podrits,

hòrrids de veure.

Pensa llavors en el futur,

com et podràs presentar

i al·legar amb justícia,

ponderant els teus actes?

Amb altres vagabunds,

tot sol, et presentaràs

al gran tribunal de Déu,

amagant el que has fet.

Soc aliè a la bondat,

aliè a la justícia,

aliè a la saviesa,

aliè a la prudència.

Quan doncs, nu, arribaré,

i ple de neguits,

tot i plorar amargament

no trobaré pas ajuda.

I sentiré que el Jutge dirà:

“Teniu-lo lligat,

llanceu-lo a les flames

i que hi cremi amb dolor.”

Salva'm del foc, Jesucrist,

salva'm de la foscor Salvador,

salva'm de les flames de la gehenna,

salva'm dels botxins inclements.

Preserva'm del tàrtar,

estalvia'm el petar de dents¹,

salva'm de la caldera,

i² dels gemecs inacabables.

Qui seré davant de tot això?

Qui serà el meu defensor?

Quin³ serà el meu rescat?

Quina excusa trobaré?

El temps s'ha escapolit,

la vida m'ha deixat,

m'he rendit a la vacuïtat

per la meva insensatesa.

És terrible per mi caure

a les terribles mans de Déu;

terrible el tribunal

que arrossega les estirps terrenals.

1 Mt. 22, 14: ἐκεῖ ἔσται ὁ κλαυθμὸς καὶ ὁ βρυγμὸς τῶν ὀδόντων.

2 τε τῶν. Seguim la lectura de Ciccolella en comptes del τεῶν de Matranga.

3 τί. Segons Ciccolella i Christ-Paranikas.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

Elies Sincel·le: Anacreòntica penitencial cantada en quart to plagal (I)

Des del més fons del cor

trec un gemec feixuc:

el pes de les culpes

que porto em turmenta.

Soc un home feble,

duc un llast que pesa,

allargo la vida com un viatge

i m'aboco al bàratre dels mals.

Com per una passera, vaig

pel cercle¹ trontollant d'aquest món

i amb pena hi carrego

el pes oprobiós dels meus mals.

Ànima per què dorms?

Per què somies?

Per què lluites amb les ombres?

Per què corres sense meta?

Acota el cap sobre els sepulcres

sobre els qui ja han mort,

mira els amics i els pares,

guaita'ls al fètid podrimener.

Habiten² la foscor eterna

dins de foscos vestíbuls,

en uns foscos indrets

fins a l'hora fatal³.

Allà el poderós és feble,

el monarca, desconegut;

allà, hi són el savi i l'inculte

i els diners no interessen.

Guaita la dolça beutat

acabant en un trist espectacle,

guaita la flor del jovent

pansida en la mort.

1 γύρον. Com Ciccolella, no pas com Matranga (γῆρας). Molt difós en la patrística fer servir el mot per referir-se al món (ὁ γύρος τῆς γῆς).

2 κατοικεῖν. S'assumeix la lectura de Ciccolella en comptes de κατοικῶν de Matranga.

3 ζαθέης. S'assumeix la lectura de Ciccolella en comptes de ζαθέειν de Matranga.

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]

Lléo Magistre Querosfactes: Epitalami per a les noces de l'emperador Lleó

(Part final)

   Una rosa, un encant, pell blanca de lliri,

flòrid, garrit, és el nuvi.

  La testa cenyida de roses,

tocant la lira d'Orfeu

llanço al senyor les corones¹,

car bonic n'és l'encant.

   Primavera gentil, encanteri en l'aurora,

llum agradable, vas aparèixer a tothom².

   Agafada una rosa amb la mà,

noia, porta-la al teu dormitori³,

perquè l'amor que és amb tu

et venci amb sos justos desitjos.

   Et presentes, nena rossa i amb pell de rosa,

com superes l'encant de qui encanta amb els ulls!

   Ja he après una dansa bonica

i amant del bell cant,

i sacsejo els cabells,

amb llorer rialler a la mà.

   Dolça Penèlope, astre de la casa,

escampo per l'alcova agradoses violetes⁴.
  Eros llançant ses fletxes,

desig acoblant els sexes,

concediran el goig d'unes gemmes:

uns parts amb els dits de rosa.

   Hola dansaires, entreu, veniu, piqueu les mans,

serviu al dormitori de sostre daurat.

   Dus un buirac que flameja,

que et colpeixin fletxes ardents

per nodrir l'ànima

i endolcir cada cançó.

  Homes experts en versos amens

doneu ritme a melodies balladores⁵.

   Senyora, filla de Beats,

tens la beutat de les Gràcies:

Emoció, si algú no et sent,

és que té un cor de pedra!

1 στεφάνοις ἄνακτα βάλλων. Referència a pindàrica a Ἀλκμᾶνα στεφάνοισι βαλλω de Pítiques 8, 57.

2 ξυνοτερπὲς φάος πᾶσι φαάνθης. Referència que recorda l'homèric μάχη δ’ ἐπὶ πᾶσα φαάνθη de Il. 17, 650.

3 Παλάμαις ῥόδον λαβοῦσα / ποτὶ σὰς κόμιζε κοίτας. Referència a Jordi Gramàtic, del 6º segle, (Bergk, Poetae Lyrici Graeci, pàg. 366, 100): Παλάμαις ῥόδον λαβοῦσα / ποτὶ σὰς κόμιζε ῥῖνας

4 Ἐνίοις. Incomprensible. Optem per la lectura de Bergk, Poetae Lyrici Graeci, pàg. 1093, 54 : ἴοις.

5 ποσίκρουστα. És un mot que només utilitza aquest autor. Traduït molt diferent del Cantarella.

 [Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, II]

Lléo Magistre Querosfactes: Epitalami per a les noces de l'emperador Lleó

(Primera part)¹

   He despenjat la lira

de veu ben afinada,

amb la núvia a la ment,

tendra, a la dolça alcova.

   Treneu tots junts les corones, nois,

canteu amb la veu i els instruments².

Guaita el punxó de la rosa,

guaita l'esperó del desig.

Vinga, amara la flama,

inflama el desig amarat.

   Acull, senyor, la núvia de túnica llarga

als tàlems adornats de llorer i garlandes de rosa.

   Doneu-me una rosa per dur,

doneu-me una arpa a tocar,

deixa'm, tocaré com m'agrada

deixa'm, tocaré com jo vull.

   Donzella de cant melodiós, daurat branquilló,

acull aquests cants acompanyats pel cèmbal

   Mira com desig és desitjat

mira com amor és amat;

Ella rep, de les Gràcies, l'encant,

ell torna l'encant amb escreix.

   Sol, has trobat un company ple de llum,

per això ofereixo un cant amb lira daurada.

   Desitjo, desitjo dansar

desitjo picar les mans³,

cantar un cant nupcial, perquè

s'hi uneixin tots els presents.

   Esplendor colorit, flor de la pell,

fulgor del cos en mareperla.

   Cantaré amb versos sensats⁴

la icona santa de saviesa:

dels hermetismes dels savis⁵,

en canvi, se'n riuen les Gràcies.

1 Sembla haver esta compost (segons l'edició de “Poeti Bizantini” de 1992, vol. II, pag. 655) per a les noces de Lleó VI amb amb Zoe Carbonopsina (ulls lluminosos).

2  ὀργανοφώνον ἔπος.

3 κρότους ἐγείρειν. Podria ser també “suscitar aplaudiments”, però així és més lògic amb els versos anterior i posterior.

4 Λογικοῖς μέτροισι. Podria ser interpretat com “intel·lectuals”, tal com fa Cantarella (ibidem), però no em convenç.

5 λογίων σοφῶν. 

 

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, II]