Les anacreòntiques de l'Antologia Barberiniana

[Aprofito la publicació d'aquesta darrera anacreòntrica de Lleó Magistre per recuperar un escrit que vaig enviar per correu electrònic a alguns membres inscrits a aquest blog fa un any, sobre les anacròntriques de l'Antologia Barberiniana. Els qui ja coneixen aquesta meva aportació em perdonin: en un any s'han afegit alguns membres més als quals pot interessar saber quelcom sobre aquest interessant recull poètic bizantí.]

Avui us vull presentar no pas un autor, sinó una col·lecció de poemes: l'antologia del manuscrit Barberinià gr. 310, del segle X que recull anacreòntiques d'autors d'èpoques diferents, entre el VI i el X segle. Representa el testimoni més antic de l'Antologia Barberiniana i és a més a més codex unicus per a la majoria de poemes que conté.

No és la meva intenció fer un tractat sobre l'anacreòntica en l'antiguitat; cal recordar només que, en origen, el poema anacreòntic era una composició que expressava més aviat temes joiosos, l'amor, el convit. Tanmateix, ja en època tardoantiga, els escriptors cristians – Sinesi i Gregori Nazianzé, entre d'altres – empraven aquesta forma mètrica per a composicions de caire religiós intimista. En època bizantina la temàtica del poema anacreòntic sembla comptar amb un ventall molt variat d'aplicacions: al recull barberinià, hi tenim poemes de temàtica religiosa – sempre des d'una aproximació personal, intimista – de caire penitencial o de plany, però ja troben espai altres temàtiques com ara l'epitalami, les etopeies, i les ekphraseis. D'altra banda, recalcant aquesta idea, fora de l'antologia barberiniana ja hem presentat al nostre blog dues anacreòntiques: una és un threnos de Cristòfol de Mitilena i l'altra és una invocació a la Verge de Joan de Damasc. Heus aquí doncs un producte de la μίμησις bizantina, que utilitza formes i metres clàssics per a nous continguts, adaptats als contexts a l'empara dels quals són produïts: la vida religiosa, les escoles de retòrica, la cort imperial.

Els autors inclosos a l'antologia que s'han conservat fins avui són:

- Sofroni de Jerusalem, VI-VII segle; (22)

- Sofroni Iatrosofista, no identificable; (1)

- Elies Sincel·le, final IX segle; (2)

- Miquel Sincel·le, VIII-IX segle; (1)

- Ignasi Diaca, IX-X segle; (1)

- Lleó Magistre i/o Querosfactes, IX-X segle, (5)

- Joan de Gaza, V-VI segle; (6)

- Jordi Gramàtic, V-VI segle; (9)

- Cristòfol Protasecretis (2)

- Foci Patriarca, IX segle (2)

Una particularitat important és que l'antologia era dividida en dues parts: en la primera parts es trobaven els poemes escrits en el metre quantitatiu originari, mentre que en la segona hi havia els poemes escrits amb metre accentuatiu.

Originàriament, els poemes i els autors eren molt més nombrosos. El manuscrit va patir unes amputacions importants i s'ha perdut una part de poemes del II-VI segle i gairebé tots els poemes de la segona part del manuscrit (justament els accentuatius) dels quals només s'han salvat els de Foci i Cristòfol Protasecretis.

Els poemes de l'antologia barberiniana van ser publicats per Pietro Matranga en el marc dels Anecdota Graeca (Roma, 1850; Hildeseim 1971) i recentment, de manera parcial, per Federica Ciccolella (Cinque poeti bizantini, Edizioni dell'Orso, Alessandria, 2000, amb traducció a l'italià). Altres editors han presentat algunes d'aquestes anacreòntiques en els seus reculls, però, diria que aquestes són les dues edicions més completes. En el cas de Ciccolella, els textos van acompanyats d'unes introduccions i uns comentaris sobre els autors i els poemes d'allò més enriquidors.

Quant a la Flor de Porfira, ja he presentat alguns assajos d'aquestes obres. Més d'un lector m'ha manifestat l'interès en ampliar un xic més el ventall; per això presentarem més poemes que pertanyen a aquest recull, així com també altres anacreòntiques, d'origen diversa però significatives. En tot cas, els poemes que pertanyen a l'antologia estan degudament marcats amb l'etiqueta corresponent.

Quan Buda era un sant cristià. Silvia Ronchey

[Amb aquesta entrada vull presentar-vos, traduït al català, aquest article de Silvia Ronchey, bizantinista, historiadora i escriptora, que parla d’un dels textos que he estat publicant durant els darrers mesos: Barlaam i Ioasaf. Aquest article, escrit en coincidència amb la publicació de la seva nova edició italiana de Barlaam i Ioasaf – La vita bizantina del Buddha (la introducció del qual conté algunes de les idees seguidament expressades) es pot trobar en versió original a la web de la professora Ronchey.

Bona lectura!]

Quan Buda era un sant cristià            

“Perquè no podem dir-nos cristians”, escrivia el laic Benedetto Croce, tot reflexionant sobre les arrels comuns d’Europa. Amb igual objectivitat hauríem  de reflexionar seriosament avui sobre “perquè no podem no dir-nos budistes”. Més que una filosofia i menys que una religió, el budisme és tal vegada la doctrina compartida del món contemporani. N’és imbuïda, molt més que del cristianisme, la filosofia moderna, tant la existencialista, com la que no ho és. Un bestseller silenciós, Siddharta de Hesse, ha orientat espontàniament la formació de les dues darreres generacions. Ratificat per la New Age, però ja anticipat per pioners del modernisme catòlic com Thomas Merton, l’acolliment cultural i cultual del budisme ha produït una hibridació confessional, en què el ioga cristià i les formes de meditació mixtes són finalment un costum acceptat. De Yahoo Answers fins als cercles parroquials, la pregunta “podem ser budistes i cristians alhora” està escampada de manera viral i la resposta és gairebé sempre que sí.

En general, es fa remuntar l’influx del budisme sobre el pensament, la cultura i la manera de sentir d’occident, a l’impuls dels estudis d’orientalística, pels quals hom diu que era influenciat, ja des de jove, Schopenhauer. Però, en realitat el budisme ja havia penetrat, des de fa segles, a occident, n’havia impregnat la psique col·lectiva i s’havia inserit en el seu ADN cultural, tot predisposant subliminalment el terreny al tomb vuitcentista definitiu. Ja des de l’onzè segle el Buda s’havia tornat un sant de l’església cristiana. El seu nom havia estat només lleugerament emmascarat: Ioasaf, de bodhisattva — budasaf – iudasaf, travessant les diferents versions que havien dut la seqüència de fets, circumstàncies, arquetips i símbols, diguem-ne la tira originària de la vida del Buda, fins a Bizanci.

Mai fixada abans en un text sagrat, allà es va fer llibre. El budisme mai no havia tingut una Escriptura, car no és una ortodòxia, sinó una ortopraxi, on allò que importa és l'harmonia del comportament, no pas la de les doctrines: fet per adaptar-se a cultures diverses, es reflectia diversament en les seves escriptures. Però la força plasmadora de Bizanci, la civilització del llibre per excel·lència, generà un nou text original: la Història de Barlaam i Ioasaf, elaborada, entre la fi del Xè segle i l’inici del XIè, per Eutimi d’Iviron, un hostatge aristòcrata circassià, educat a l’alta cultura dels palaus de Constantinoble, que després es va fer monjo del Mont Athos. És justament a partir de quan, per primer cop, es cala l’empremta budista dins el motllo bizantí que la seqüència narrativa de la vida del Buda es multiplicarà en progressió geomètrica en la literatura occidental, i que Buda estendrà la seva predicació a occident en travesti, en forma de sant cristià.

La història del bodhisattva Ioasaf seria un dels llibres més difusos de l’edat mitjana global, un Siddharta ante litteram elevat a la màxima potència. Del text grec passaria a l’eslau eclesiàstic, d’aquí al rus i al serbi. A l’orient del món, la versió d’Eutimi seria traduïda a l’àrab i a més a més a l’etiòpic, l’armeni, l’hebreu i el siríac. Dites i fetes de l’àlies cristià de Siddharta ressonarien en tots els idiomes occidentals amb una difusió que mai ha assolit cap altra llegenda. Mitjançant el llatí, però amb la influència del maniqueisme, la seva història assoliria la Provença dels càtars i dels albigesos. Es transmetria a les primeres chansons de geste, als poemes èpics medievals en langue d’oïl, a aquells mig-alt-alemanys, fins al Barlaam und Josaphat de Rudolf von Ems. Seduiria la Itàlia més mística, el Tres-cents senès de Caterina de Siena, i mitjançant el Novellino es transmetria al Decameron de Boccaccio. Es lliuraria del llatí en els fabliaux, en els resums dels Leggendari, en els misteris populars, en les balades i en els ludi medievali del Maggio. Sorprendria el públic a les places i en les sagrades representacions. Travessaria les fronteres septentrionals d’Europa i arribaria fins al teatre de Shakespeare. En segle disset veuria la seva màxima fortuna, de Port-Royal fins a Espanya, on Lope de Vega en trauria el seu Barlán y Josafá, a través del qual, el jove príncep aïllat del món i absorbit en el somni, trobaria el més complet retrat occidental a La vida es sueño de Calderón de la Barca. Seria mitjançant Calderón que la trama del la vida del Buda — aquesta llegenda de mil cares, aquest punt de l’espai literari que conté tots els altres punts, justament com l’Aleph de Borges — es transmetria a la literatura dels segle dinou i vint i encara trobaria intèrprets amb Hugo von Hofmannsthal i amb Marcel Schwob.

Mentrestant, repertoris com l’Speculum de Vincenç de Beauvais i la Legenda aurea de Jacopo da Varazze havien reflectit i nebulitzat en el seu perdurable radi d’influència no només la història del Gautama Sâkyamuni, sinó també el lluent polsim llegendari i sapiencial de les deu faules o paràboles que la marquen, la més famosa del les quals, l’apòleg del Caminant i l’Unicorn -avui coneguda sobretot en la seva versió zen-, justament a través del Barlaam i Ioasaf, s’ha escampat a totes les literatures del món.

Un home és perseguit per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot precipitant, aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall,  però, s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre negre, n’estan rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu quatre caps de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls al cel i veu que està regalimant mel de les branques de l’arbust.  Deixa de pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella gota de mel.

Haver dut a occident aquesta paràbola, d’origen potser jainista, és un dels mèrits més exquisits de Bizanci. Aquell eco místic arribà fins a Baudelaire, per insinuar-se dins Mon coeur mis à nu, i fins a Tolstoj, la Confessió del qual és, tal vegada, la més clara enunciació del budisme cristià: conegut via la tradició ortodoxa dels Menaioi, el Buda bizantí, escriu, “li revelà el sentit de la vida”.

Sílvia Ronchey

La Stampa, 13 de novembre de 2012

Notes sobre la novel·la del segle XII (2)

Els elements narratius de la Novel·la Comnena

La fabula de les quatre novel·les no presenta novetats respecte als models tardoantics, amb les dues constants basilars: eros i aventura, però aquest últim element minva molt respecte al model. La història es torna un canemàs en què s'insereixen monòlegs, ekphraseis, planys, cançons o escenes de gènere, com ara el banquet, l'atac dels pirates, duets amorosos, etc. Tot per fer mostra de virtuosisme i erudició en un joc continu de entre autor i lector, el primer posant a prova les capacitats i l'erudició del segon. Gran pes hi té l'element declamatori i per això els exercicis de retòrica molt difosos a l'època, els progymnasmata que havien trobat en Nicèfor Basilace el seu més important representant. La mateixa subdivisió en episodis clarament definits, marcada en els manuscrits, dóna la percepció d'aquest concepte present per a la novel·la, quelcom per declamar retòricament (καταρρητορεύω) en l'àmbit d'un theatron retòric.

Tal com ens destaca H. Hunger (Heidelberg, 1980, pàg. 8), “els autors de les quatre novel·les en llengua culta del temps dels Comnens tenien els exemples antics davant dels ulls i se sentien cridats i obligats a la seva imitació, amb la mimesis exigida per l'escola retòrica i tota la tradició educativa. Que aquests texts presenten relacions molt estretes amb les novel·les antigues, malgrat la gran distància temporal, d'aproximadament vuit segles, ha estat reconegut naturalment fa molt temps. Els models respecte al contingut, guia d'actuació, tècnica narrativa i els motius emparentats relacionen el grup antic amb el bizantí. És fàcil esmentar una dotzena de temes importants que apareixen tant les novel·les antigues, com en les bizantines.

Hunger (ibidem) identifica així mateix aquests elements comuns entre la novel·la antiga i la de l'època comnena:

1. Separació dels que estimen i la seva reunificació final

2. Els perills i les aventures de tot el tipus amenacen la parella d'enamorats

3. La fidelitat dels amants, posada a prova, s'uneix sovint amb amenaces, en la forma propostes d'amor externes.

4. Llargs viatges, escenaris orientals, el naufragi, mirabilia de tot tipus.

5. L'amor a primera vista condueix les persones principals l'una cap a l'altra

6. Els oracles i els somnis

7. Els progenitors (pares) venen a portar els seus fills a casa

8. Assassinats, tortures, crueltats de tot el tipus; enverinament ( -intent), suïcidi( -intent), mort aparent.

9. Eros com a “Tyrannos”.

10. Tyche com a poder vital omnipotent, normalment envejós.

11. Sensibilitat i feblesa psicofísica dels "herois" (atacs de desmai)

12. La conservació de la virginitat sexual dels dos amants.

D'alta banda, C. Cupane destaca que el fet que encara, que hi tenim les mateixes situacions narratives, que es reprodueixin situacions i personatges, mortals o divins, no implica necessàriament que no hi hagi una reelaboració dels continguts: els deus són presents però gairebé són ininfluents en la història, els somnis premonitoris hi són, però sovint són il·lusoris. Fins i tot la repetició de situacions i de cites fixa sovint la diversitat del text bizantí. Com a exemple d'això, C. Cupane ens recorda la famosa frase de Rodante i Dosicle ἕλλην θεοὶ σωτῆρες, οὕτος ὁ ξενὸς ἕλλην (I, 153-154), cita d'Heliodor, que agafa ja un altre sentit: ja no es refereix a un passat clàssic antic, si no a l'afirmació d'una realitat nacional actual davant el perill exterior de Francs i Normands.

El pes i la funció de l'amor canvien notablement entre les tres novel·les de l'època. En Teodor Prodrom sembla no haver-hi interès per l'amor. L'heroi s'enamora per la pròpia bellesa de l'heroïna. Els moments en què es verbalitza l'acció de l'amor són més aviat exercicis retòrics dels quals ja hem dit. Nicetes Eugenià sembla donar a l'amor més presència, pouant sovint de tot el repertori alexandrí, de l'elegia, de l'epigrama, de les Anacreontees. Canta l'amor insatisfet, el festeig. Però també en aquest cas no deixa de ser un exercici retòrica, ja que tampoc hi té una funció narrativa.

Més complexa i innovadora és en aquesta sentit la posició de Eustaci Macrembolites. En ell “l'amor no s'encén a la vista de la bellesa sinó és fruit d'una gradual conversió al les lleis d'un déu inicialment rebutjat pel protagonista” (C. Cupane 2004, pàg. 426). Actua mitjançant somnis i visions. La seva potència es fa aflorar a través dels atributs clàssics (buiracs, dards, foc). L'epítet és basileus autokrator (emperador sobirà). Cupane destaca els ecos platònics d'aquest concepte de l'amor, el del Convit. A més de la lectura platònica, Cupane destaca també la de la iconografia i la himnografia bizantina (aquests elements es poden retrobar no només en la novel·la, sinó en moltes manifestacions profanes de la literatura de l'època). Tercer, cal esmentar la potència de les imatges de la lírica amorosa provençal “che avavano sviluppato intorno alla figura del dio d'amore e del suo paradiso una nuova mitologia profana” (C. Cupane, 427). Això explicaria aquest creixement que no s'entendria dins de les categories ideològiques i literàries bizantines. “Al·lusivament antic i nou al mateix temps, l'Eros de Macrembolites és una construcció sincrètica formada al punt d'enllaç entre dues civilitzacions.”

Com a conclusió sobre la novel·la comnena, Cupane destaca que Hismine i Hismínies tanca la primera fase de la escriptura novel·lesca. “Il romanzo bizantino in lingua dotta, come peraltro quello francese pressoché contemporaneo, fu un prodotto tipicamente cortese, legato al mecenatismo culturale della famiglia imperiale e scomparso con essa.”

La crítica de la novel·la

A banda de l'intent de reconstrucció de Mazal (Manasses, 1967) fins el 1990 l'única edició disponible que es podia qualificar com crítica (i amb moltes reserves) era la de Hilberg de Macrembolites, del 1876 (!!). El motiu d'això no és tant que hi ha menys Bizantinistes que filòlegs clàssics, sinó en les sentències aniquiladores dels filòlegs alemanys de la fi de segle, sobre les novel·les bizantines, que no feien atractiu, fins fa pocs anys, ocupar-se d'aquests texts, fins i tot dins de la Bizantinística.

Hunger (ibidem, pàg. 7) ens en dóna una mostra:

K. Krumbacher: “En tot cas, enlloc els bizantins han sofert una derrota tan total com precisament en aquest gènere.” “Ja al bressol d'aquest gènere, havia un enemic mortal de qualsevol art autèntic, la falsedat.” “Cap novel·lista grec no ha arriscat posar la mà sobre la plena vida humana”. “No té a penes una vena del naturalisme modern”. “Insipidesa ... monstruositat ... la unió de brutalitat atroç amb coqueteria dolçassa i ampul·lositat més superficial”.

W. Schmid (sobre Macrembolites): “La novel·la és el producte poc natural, íntimament fred i barroer, que fingeix cultura grega i gust àtic amb pretensions desagradables ... La novel·la té només interès patològic per a l'aparició de la desintegració artística”.

E. Rohde: “... la mescla realment bizantina d'afectació dolçassa amb brutalitat realment barroera  del caràcter, que es fan notar a tot arreu”.

D'aquestes posicions desqualificatòries són filles les de molts altres filòlegs i crítics europeus del segle XX. Citem només un parell que ens semblen molt significatives:

J. Alsina i C. Miralles (Barcelona, 1966, pàg. 39, sobre Prodrom): “La primera novela bizantina... farragosa descripción... y a la que presta una molesta monotonía la uniformidad del metro.”

C. A. Trypanis (Chicago London, 1981, pàg. 488, sobre Prodrom): “The narrative is long, unwieldy, pretentious and barbaric, and the involved, implausible development of plot demonstrates Prodromos' complete inhability to compose a vers romance.”

El mateix (sobre Eugenià): “Considered as a whole, this novel has nothing original or attractive about it.”

Aquestes desqualificacions radicals s'expliquen fàcilment en sentit doble: En primer lloc no s'ha d'ignorar, per a les novel·les bizantines de l'època comnena, la menor qualitat respecte a la millor literatura clàssica, però això val de la mateixa manera per a les novel·les antigues. En segon lloc els filòlegs citats han imposat equivocadament, com als fills del seu temps, un estàndard als texts bizantins que és fora de lloc. No és pertinent, jutjar la novel·la d'època comnena segons els patrons de la novel·la naturalista del XIX segle; al contrari, cada obra literària ha de ser explicada des del seu propi temps i el seu ambient cultural i social. Arran de les expressions desqualificatòries dels filòlegs, aflora tanmateix també - i ens agafa encara més de sorpresa - una avaluació equivocada del concepte de la mimesi. Des dels dies que es va difondre l'aticisme, durant l'antiguitat tardana i a Bizanci, corresponia a l'ofici de l'autor que escrivia en llengua culta imitar autors antics, per la qual cosa aportava les al·lusions més variades sobre el mite i la història antiga, que citava més o menys "d'amagat", i intentava crear una atmosfera - expressament - pseudoantiga amb tot tipus de detalls.

A partir en tot cas de la segona meitat del '900 aquesta tendència es va revertir gràcies als treballs de H. Hunger i Beaton que estudien, ara sí, la novel·la com a fenomen literari en relació amb la cultura de la seva època. Successivament es publiquen ja els textos, primer una edició no crítica de Conca de totes quatre novel·les del període (incloent-hi la que és en fragments), després venen les edicions de Nicetes Eugenià (Conca, 1990), Teodor Prodrom (Marcovich, 1992) i Eustaci Macrembilites (Marcovich, 2001). Paral·lelament i successivament seguiran monografies i estudis de nombrosos estudiosos, testimonis del nou interès suscitat al voltant d'aquest gènere literari.

Aquesta redescoberta, com destaca molt bé Cupane (Roma, 2004, pàg. 418) “involucra primer de tot el concepte de μίμησις, imitació, vista ja no com a límit, sinó al contrari fins i tot punt cardinal   de la poètica medieval en general” i es focalitza, diguem-ho així, en la elegància i la originalitat de la “reescriptura” del model clàssic.

La llengua de la novel·la comnena

Al contrari de les novel·les d'època posterior, les del període dels comnens (XII segle), no són escrites en grec vulgar, sinó en un grec arcaïtzant, molt proper a la koinè d'època tardoantiga (d'on d'altra banda venen els models narratius), amb les òbvies complicacions i idiosincràsies d'aquest tipus de grec que imita un model antic, sent-ne separat per gairebé mil anys. Des del punt de vista lexical trobarem diferències algunes per acció per la llengua parlada a l'època, altres generades per invencions pròpies de l'autor (tots tres presenten un important nombre de apax legomenon). Tot i que la morfologia clàssica es respecta força, sovint la sintaxi no segueix cap tipus de model clàssic o tardoantic, ni tampoc la llengua de l'època.

En tot cas, podem dir que la llengua d'aquetes novel·les no es diferencia gaire de la de la resta d'autors que escriuen el llengua “culta” del període. En aquest sentit són vàlids els criteris d'obres de referència sobre el tema, com les de Robert Browning i d'Adrados.

Les edicions modernes

-       Constantí Manasses, Der Roman des Konstantinos Manasses [Només fragments], Ed. Otto Maazal, Österreiche Akademie des Wissenschaften, Wien, 1967.

-       Nicetes Eugenià, De Drosillae et Chariclis amoribus, Ed. Fabrizio Conca, J. C. Gieben Publisher, Amsterdam, 1990.

-       Teodor Prodrom, Rhodanthe et Dosicles, Ed. Miroslavs Marcovich, Teubner, Suttgart Leipzig, 1992.

-       Eustaci Macrembolites, De Hismines et Hysminiae amoribus libri XI, Ed. Miroslavs Marcovich, K. G. Saur Verlag GmbH, München i Leipzig, 2001.

Les traduccions principals

Només 2 idiomes poden comptar amb la traducció complete de les novel·les bizantines del segle XII: l'anglès i l'italià. En el cas de l'anglès, la publicació de les quatre novel·les és del més d'abril de 2012 (!). La traducció italiana de Fabrizio Conca és la primera completa en absolut:

-       Four Byzantine Novels: Theodore Prodromos, Rhodanthe and Dosikles; Eumathios Makrembolites, Hysmine and Hysminias; Constantine Manasses, Aristandros and Kallithea; Niketas Eugenianos, Drosilla and Charikles, Edit. Elizabeth Jeffreys, Liverpool University Press, Liverpool, 2012.

-       Il romanzo bizantino del XII secolo, Edit. Fabrizio Conca, UTET, Torino, 1994.

En altres idiomes, la traducció és puntual. En llengua castellana, només consta la traducció de J. A. Moreno de Rodante i Dosicles:

-       Rodante y Dosicles, trad. J. A. Moreno Jurado, Madrid, Ediciones Clásicas, 1996.

Literatura secundària

-       J. Alsina, C. Miralles, La literatura griega medieval y moderna, CREDSA, Barcelona, 1966, pàg. 36-42.

-       Roderick Beaton, Il romanzo greco medievale (Trad. it. The medieval greek romance, Cambridge, 1989), Rubbettino, 1997.

-       Fabrizio Conca, Il romanzo bizantino del XII secolo, Introduzione, UTET, Torino, 1984, pàg. 9-62.

-       Carolina Cupane, Il romanzo, en  “Lo spazio letterario del Medioevo 3. Le culture circostanti” – Volume 1: La cultura bizantina”, Ed. Guglielmo Cavallo, Salerno Editrice, Roma, 2004, pàg. 407-453.

-       Herbert Hunger, Antiker un byzantinischer Roman, Carl Winter Universitätverlag, Heidelberg, 1980.

-       Karl Krumbacher, Geschichte der byzantinischen Literatur, München, 1897, pàg.749-766.

-       Suzanne McAlister, Derams and Suicides, The Greek Novel from Antiquity to the Byzantine Empire, Routledge, New York London, 1996.

-       C. A. Trypanis, Greek Poetry, From Homer to Seferis, Universitiy of Chicago Press, Chicago, 1981, pàg. 487-489.