Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 16)

Narsès arenga els soldats

   Narsès era persona d'allò més sensata, enèrgic i hàbil a adaptar-se a les circumstàncies. No tenia gens d'instrucció ni es preocupava per l'eloqüència, però destacava, això sí, per la seva ma esquerra i sabia defensar les seves idees amb arguments: i això que era un eunuc crescut entre els luxes de la cort. Era baix d'estatura, i d'una magresa fora del comú, però tan valent i generós que no t'ho esperaries. Fet i fet, no hi ha res que impedeixi ser el millor a qui té un esperit lleial i noble.

   Doncs, aleshores Narsès es plantà al bell mig dels seus soldats i els va dir: “A qui està avesat a vèncer els enemics en totes les ocasions i a escometre empreses sempre plenes d'èxits, qualsevol contrarietat fora de les seves previsions que l'afecti, per momentània que sigui, li fa perdre l'alegria i li afluixa la confiança. Jo crec que s'adiu als homes sensats no deixar-se ensuperbir per la bona sort, i estar sempre amb la ment preparada, pensant que és fàcil patir un canvi. L'èxit serà molt més agradable per a qui té aquesta actitud, i tampoc no l'angoixarà tant fracassar, si mai, inesperadament, se'n donés el cas. Doncs bé, soldats, veig que us angoixeu més del normal per a les circumstàncies i és clar que això us passa únicament per presumir en excés, acostumats com sou a la victòria, i per creure que no fracassaríeu mai, de manera que, si examinéssiu només els fets en si mateixos, ignorant aquesta vostra suposició, el desastre no us semblaria tan gran com creieu. Si és veritat que el general Fulcaris¹ – un bàrbar predisposat a la imprudència que sense criteri va jugar-se-la amb un nombre tan gran d'enemics – va rebre, com és normal, allò que li esqueia, no vol dir, soldats meus, que cal témer les circumstàncies i canviar les previsions. Seria una vergonya que, mentre els supervivents gots – i això que el seu poble està quedant aniquilat – es procuren aliances, ens creen cada cop més problemes i de cap manera capitulen davant el seu destí, nosaltres ara deixéssim perdre els triomfs anteriors i perdéssim l'entusiasme, només perquè albirem una possible derrota en una victòria incompleta. En realitat, hem d'estar més aviat contents per això que ens ha passat. Ara que la supèrbia i les ínfules s'han moderat podrem afrontar la lluita amb confiança, crec jo, i tornar a vèncer com abans. És cert, l'enemic ostenta un gran nombre d'efectius, però nosaltres els serem molt superiors gràcies al rigor tàctic, si som prudents; lluitem contra uns forasters que pateixen escassedat d'avituallaments, com és natural, mentre que nosaltres n'estem ben proveïts. Nombroses fortaleses i ciutats ens aportaran protecció, si en fes falta, i això ells no ho tindran. I és més, el Totpoderós lluitarà amb nosaltres, car defensem amb tot el dret la nostra terra; ells, saquegen la terra d'altri. Així que, és del tot absurd no confiar plenament i tenir por. No deixem doncs als Luquesos ni un moment de respir del setge; que cada u de vosaltres es prepari per a la guerra sense quarter amb tanta de cura com d'entusiasme.”

1Veure capítols anteriors.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 16]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 15)

Mort de Fulcaris

   Quan el seu exèrcit s'esfumà, el general Fulcaris, tot i haver quedat sol amb la seva guàrdia personal, no pensà en tot cas a fugir, sinó que actuaria millor escollint una mort gloriosa, en comptes de sobreviure com un miserable. Doncs bé, esperà a peu ferm en la posició més favorable que podia, és dir amb les espatlles protegides per un túmul: matà molts enemics, ara baixant sobtadament, ara, un cop cara a cara, reculant poc a poc cap a munt. Per bé que encara podia fugir amb tota facilitat, i que els seus companys el pregaven de fer-ho, va dir: “Com aguantaré les paraules de Narsès retraient-me la meva insensatesa?” Més preocupat doncs, pel que sembla, per la mala reputació que per l'espasa, no es va moure i va resistir amb totes les seves forces sense afluixar la lluita fins que, per la inferioritat numèrica, ferit per vàries llances, amb el cap ja esquerdat per una destral, gairebé sense agonitzar, va caure de bocaterrosa sobre l'escut. Amb ell, queien també els altres, sense distincions, tots aquells que havien restat amb amb ell, ja fos per elecció, o bé per l'oposició dels enemics. Fulcaris doncs va morir sense treure gaire profit del seu ascens: desprès d'una breu felicitat, com en un somni agradable, se li acabà ràpidament el càrrec i la vida.

   Davant aquests fets, els francs estaven animats i d'allò més confiats. D'altra banda, amb els gots que vivien a Emília, Ligúria i les regions circumveïnes, al principi, més per por que no per il·lusió, hi havia un tractat de pau i aliança, això sí, insegur i gairebé obligat; però llavors, així que recuperaren els ànims, s'associaren als bàrbars conforme a la seva proximitat cultural, fins i tot trencant ostensiblement aquell tractat. Quant a l'exèrcit romà, sota el manament de Joan Vitalià, com ja he dit, i d'Artabanes, es mudà tot seguit a la ciutat de Favència amb els hèruls que s'havien salvat fugint. Els generals opinaven que no era oportú mantenir-se desplegats davant de Parma, per la quantitat d'enemics que s'hi concentrava i perquè, tot i que l'èxit que havien obtingut no era lògic, no els havia arribat encara el moment fatal. El fet és que les ciutats gotes els estaven obrint les portes, als francs, i que, després d'haver ocupat places ben fortificades, òbviament els podrien caure a sobre amb tot l'exèrcit. Per això llavors els generals es proposaven mantenir-se com més a prop possible a Ravenna i evitar així l'enemic, ja que consideraven que no tenien capacitat per sostenir el combat amb ells.

   Quan tot això va ser comunicat a Narsès, quedà indignat i disgustat per la fatxenderia dels bàrbars¹ i per la mort sobtada de Fulcaris, no pas un soldat qualsevol que ningú coneix, sinó un home valerós i brillant dels qui més, cenyit de tantes victòries que als enemics hauria estat impossible vèncer-lo, crec jo, si hagués tingut una prudència proporcional a la seva força. Per conseqüència es dolia i es lamentava, però estava abatut i amoïnat, no pas com la majoria, sinó sobretot pels seus soldats: com que els veia aclaparats pel desconcert, considerà que seria bo arengar-los, tots junts en assemblea, per infondre'ls optimisme i guarir-los de les pors.

1S'hauria de referir als hèruls de Fulcaris.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 15]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 14)

Narsès pateix uns revessos per mà dels francs per culpa de la ineptitud de Fulcaris

  Amb Narsès encara ocupat amb al setge, l'exèrcit romà enviat a l'Emília [havia patit importants revessos]¹; ell naturalment estava amoïnat pel que s'havia esdevingut i força desanimat. La qüestió és que en arribar allà, les forces romanes al principi actuaven en tot amb prudència i disciplina: si feien una incursió a un poblat o una ciutat hostils, es desplaçaven en columnes i eren prudents en els atacs. Les retirades no es feien per separat, sinó en bon ordre, amb les rereguardes col·locades a les posicions correctes, amb la falange distribuïda a rectangle, tenint el botí de guerra al mig, per protegir-lo de la manera més segura. I així, si més no al començament, assolaven les terres enemigues, però al cap d'uns pocs dies tot allò aconseguit s'estava esfondrant i esvaint.

  Venint als fets, Fulcaris, el comandant dels hèruls, era sens dubte un home valent i, pel seu temperament, no li feia por res de la guerra; però tan imprudent, cap calent i mancat de criteri com era, considerava que la tàctica militar no formava part de les responsabilitat d'un general o d'un oficial: ben al contrari, fanfarronejava que entraria en acció ell personalment, amb sobrada valentia per a la batalla, fins i tot llençant-se i envestint l'enemic amb tota la seva empenta. Llavors doncs, situant-se a un nivell d'ineptitud encara superior, va fer una incursió a la ciutat Parma: es donaven les circumstàncies que Parma, de fa temps, estava en les mans dels francs. Allò adient hauria estat que enviés uns informadors a espiar amb precisió les intencions de l'enemic i així moure's ordenadament sobre informació certa. Ell, sense confiar en res més que no fos temeritat i impulsivitat absurda, va moure de manera desordenada el seu exèrcit i els batallons romans sota els seus ordres, fent-los avançar ràpidament, sense sospitar que podria haver-hi algun problema. Assabentat prèviament d'això, el cabdill franc Butilí, seleccionà els més valents i bel·licosos dels seus soldats, els amagà a l'amfiteatre situat a prop de la ciutat (es feia servir per als homes que es guanyaven la vida lluitant amb les feres davant del públic), preparant una gran emboscada, i va restar en observació, esperant el moment per entrar en acció.

  Quan Fulcaris i els hèruls van ser a l'abast de l'enemic, a una senyal preestablerta, els francs es catapultaren tot d'una sobre aquells, que venien sense tenir un ordre i sense precaucions, i de seguida van matar a l'atzar a cops d'espasa els que tenien a prop, atordits per la sorpresa, podríem dir, caiguts a la xarxa sense adonar-se'n. La majoria dels soldats, així que van comprendre la situació en que es trobaven van procurar salvar-se de manera miserable i infamant: van donar l'esquena als enemics i van fugir cames ajudeu-me, passant per sobre del valor militar i del seu llarg entrenament al perill.

1Hi ha una breu llacuna al text.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 14]