Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 4, 12-31)

La història d'Amalasunta (epíleg)

Mentrestant Pere ja estava en camí, duent la delegació, amb el mandat de l’emperador de trobar-se amb Teodat d’amagat dels altres membres i, amb l'acord de no fer públic absolutament res d’allò que es negociés, deixar per a ell les terres de la Túscia, però aliant-se alhora en secret amb Amalasunta, per governar tota Itàlia de la manera que convingués a ambdós. Oficialment anava a negociar el contenciós del Lilibeu i les altres qüestions esmentades abans; en efecte, l’emperador no estava encara informat de la mort d’Atalaric, de l’entrada al poder de Teodat ni del que havia passat a Amalasunta. Durant el camí, Pere es trobà amb la delegació d’Amalasunta i va ser informat de la pujada al tron de Teodat. Poc després, a la ciutat d’Auló, sobre el mar Ioni, en un encontre fortuït amb gent de l’entorn de Liberi i Oplió, va conèixer els esdeveniments. N’envià doncs la informació a l’emperador i es quedà allà.

L’emperador, després d’escoltar tot això, amb l'ànim confondre els gots i Teodat, va escriure una carta a Amalasunta on explicava que faria tots els esforços possibles per rescatar-la i ordenà a Pere que no ho mantingués secret, sinó que ho donés a conèixer a Teodat i als gots. Una part dels delegats que venien d’Italia quan arribaren van relatar tots els fets a l’emperador, especialment Liberi: era una persona que destacava per rectitud i capacitat i sabia atenir-se a la veritat. Només Opili mantenia la versió segons la qual Teodat no havia fet cap mal a Amalasunta. Però, quan Pere arribà a Itàlia, Amalasunta va deixar el món dels vius. Els familiars del gots que ella havia fet matar, anaren a veure Teodat i afirmaren que la seva vida i la d’ells no estaria al segur si no es feia fora Amalasunta immediatament. Ell va cedir i aquells, desembarcats a l’illa, mataren Amalasunta¹ sense hesitar. Aquest fet creà una gran commoció entre tots els italians, els gots i la resta, perquè, com deia fa un moment, aquesta era una dona de gran valor moral. Pere aleshores féu constar davant Teodat i la resta del gots que per aquest crim esclataria una guerra sense quarter entre ells i l’emperador. Teodat, tot i els honors i les atencions que reservava als assassins d’Amalasunta, matusserament intentà convèncer Pere i l’emperador que ell en cap cas ho havia aprovat, sinó que els gots havien dut a terme aquell crim absolutament contra la seva voluntat.

1 Iordanes, “De origine actibusque Getarum”, 306: “Llavors la mare [d’Atalaric], per evitar el menyspreu dels gots per la feblesa del seu sexe, després de reflexionar-hi, va convocar el seu cosí Teodat de Túscia, on vivia com a ciutadà particular a les seves propietats, col·locant-lo al poder, en virtut del vincle familiar. Aquell, al cap d’un temps, oblidant-se del parentiu, la va treure del palau de Ravenna i l’exilià a una illa del llac de Bolsena, on després de passar-hi uns pocs dies d’amargura, va ser escanyada pels sicaris d’ell a la cambra de bany”. (Trad. S. Sanfilippo).

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 4, 12-31]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 4,1-11)

La història d'Amalasunta (5)

Mentre a Bizanci succeïa¹ això, un gran nombre de tuscis² acusaren Teodat davant Amalasunta d’abusar dels habitant de la regió i d’apropiar-se sense cap raó de les terres seves i també les dels altres; fins i tot el palau real, que els romans anomenen Patrimonium rebia el mateix tracte. Per això ella convocà tot seguit Teodat i, quan fou provada la seva culpabilitat pels acusadors, l’obligà a restituir tot allò que havia sostret, despatxant-lo sense més comentaris. Des d’aleshores va tenir com a enemic aquell home, malalt de cobdícia i que ja no podia abusar i prevaricar.

En aquella època moria Atalaric³, extenuat per la malaltia, després de vuit anys de regne. Amalasunta (ja que era destí que li aniria malament), sense tenir en compte la natura de Teodat, ni allò que li havia fet recentment, imaginava que no patiria rés de dolent per part seva si li feia algun favor important. El va fer venir i, quan arribà, amb la intenció domesticar-lo, li digué que sabia des de fa temps que el seu fill era destinat a morir en no gaires dies. De fet, havia sentit que també els metges pensaven això i ella mateixa s’havia adonat que el cos d’Atalaric s’anava esllanguint. D’altra banda veia que gots i italiotes no en tenien una bona en opinió, de qui encarnava la caiguda de nivell de la família de Teodoric; tot i així ella es preocuparia de netejar-ne la mala fama, de manera tal que això no li fos un impediment per pujar al tron. Al mateix temps la preocupava el contenciós, però pensava que si ell es trobés a afrontar els que ja l’havien acusat d'abusos, aquests no podrien comptar amb ningú a qui explicar allò que els havia passat i en canvi es trobarien amb l’hostilitat d'un rei. Així, un cop en tingués netejada la reputació, ella l’escolliria com a rei. Tanmateix havia de jurar molt solemnement que la corona seria nominalment de Teodat, però en realitat ella gaudiria d'un nivell de poder no inferior al d' abans.

Teodat quan sentí això, jurant tot el que desitjava Amalasunta, acceptà el pacte, amb un pla pervers, tenint ben clar el record del que li havia fet ella. Amalasunta, enganyada en les seves opinions i en els acords presos amb Teodat, el va fer pujar tro.

Enviant així mateix una delegació d’homes gots a Bizanci, informà Justinià d'aquells fets.

1Veure els capítols anteriors.

2Habitants de la Túscia, l'hodierna Toscana.

3Com ja hem vist, el fill d'Amalasunta.

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 4, 1-11]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,13-30)

La història d'Amalasunta (4)

  Es donava el cas que amb Hipati i Demetri havia vingut Alexandre, un senador. El motiu era que l’emperador, quan fou informat que el vaixell d’Amalasunta estava fondejat a Epidamne i que ella encara dubtava, tot i haver passat bastant de temps, envià Alexandre amb el mandat d'investigar-ho i d'explicar-li tot sobre ella. Però oficialment, l’emperador l’havia enviat com a membre de la delegació, perquè preocupat per la situació del Lilibeu [1] (que he explicat en els llibres anteriors), i també pel fet que deu Huns desertors de l’exèrcit d'Àfrica havien arribat a la Campània on els havia acollit Uliaris, el responsable de la defensa de Nàpols, sense cap objecció per part d'Amalasunta. Estava inquiet així mateix perquè en la guerra que els gots havien iniciat contra els gèpides pel volts de Sírmium, havien tractat  Gratiana, situada als confins de l’Il·líric, com a ciutat enemiga. Li retragué això en una carta, enviant-li Alexandre que, quan arribà a Roma, va deixar els delegats ocupats en allò per a què havien vingut, viatjà cap a Ravenna i vingué a la presència d’Amalasunta, referint-li en privat les paraules de l’emperador i entregant-li en públic la carta, que deia textualment:

  “Teniu ocupada amb la força la plaça forta del Lilibeu [2], que és nostra; en cap moment i fins i tot ara, no us heu mostrat disposats a entregar-nos uns bàrbars fugitius a qui heu donat acollida, encara que ens pertanyen, i àdhuc heu portat la desgràcia a la meva Gratiana que no tenia res a veure amb vós: és hora doncs que reflexioneu sobre com acabarà tot això.”

  Un cop li fou lliurada, la dona llegí la carta i contestà:

  “Allò normal és que un rei gran i valerós es preocupi per a un nen orfe que no entén gairebé res de tot el que s'esdevé, més que ser-li enemic sense raó. La veritat és que una victòria en una lluita és sense mèrit, si no s’obté amb un adversari equivalent. Vós, per culpa del Lilibeu, per deu desertors i per l’error comès contra una ciutat amiga, per desconeixement, per un soldats que perseguien els seus enemics, esteu amenaçant Atalaric. No Majestat, no podeu pensar això, vós no! Al contrari, considereu que a l’època de la vostra expedició contra els vàndals, no només no us obstaculitzàrem, sinó que amb tota la disponibilitat us obrírem el camí cap a l’enemic i cedírem els recursos més necessaris, entre d’altres el gran nombre de cavalls, gràcies als quals, més que altres coses, aconseguíreu la victòria sobre els rivals. Sigui com sigui, justament pot dir-se aliat i estimat no només qui té un tractat d’aliança amb els veïns, sinó també qui es mostra disposat a col·laborar en allò que calgui per a la guerra. Compteu d’altra banda que en aquella època la vostra flota no podia atracar enlloc més que a Sicília, ni s'hauria pogut dirigir cap a Àfrica sense les provisions comprades a Sicília. Així la base d'aquella vostra victòria és nostra, car és just que qui donà solució als problemes en derivi uns mèrits. Majestat, què hi ha de més dolç per l’home que la victòria sobre els enemics? Però n’hem sortit ben perjudicats en aspectes no secundaris, ja que no ens hem reservat la nostra part del botí seguint les lleis de guerra. I ara fins i tot preteneu sostreure'ns el Lilibeu de Sicília que pertoca des de fa temps als gots, res més que una roca, Majestat, que no té valor i, per bé que hagi estat antigament propietat del vostre imperi, és si més no raonable que sigui el vostre pagament a Atalaric pels seus favors en una situació tan difícil.”

  Amalasunta, públicament expressava això per escrit a l’emperador, però en privat acordà entregar-li tot el territori italià. Els delegats, quan tornaren a Bizanci ho explicaren amb detall a l’emperador Justinià: Alexandre, les opinions d’Amalasunta, mentre que Demetri i Hipati, tot el que havien escoltat de Teodat, tot afegint que aparentment disposava de molta força a la Túscia, sent senyor de gran part de la regió, i semblava que no li seria difícil complir amb els acords. L’emperador, content amb les explicacions, sense pensar-s’ho dues vegades, envià Pere [3] a Itàlia, un il·liri que venia de Tessalònica i era advocat a Bizanci, especialment intel·ligent i afable i per natura molt versat en l’art de convèncer.
 
[1] Procopi narra en la Gerra Vandàlica (II, 5, 11, Haury) que hi havia un contenciós per una plaça forta al Lilibeu (Sicília) entre gots i romans.
[2]  Promontori prop de Marsala.
[3] Es tractaria de Pere el Patrici autor d'una obra d'història de la qual ens ha restat ben poc (v. Impllizzeri, pàg. 230) i uns tractats sobre història del càrrec de Magister Officiorum (v. Khazdan, The Oxford Dictionary of Byzantium, 1991, s.v.).

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 13-30]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,1-12)

 La història d'Amalasunta (3)

Hi havia un got de nom Teodat, fill d’Amalafrida, germana de Teodoric, d'edat avançada, que tenia cert interès per la cultura llatina i la doctrina platònica, però era del tot inexpert dels afers militars. Era tot menys que eficaç, però extraordinàriament efectiu en satisfer la seva cobdícia. Aquest home s’havia fet senyor, amb abusos, de la majoria dels territoris de la Toscana, i tenia tota la intenció de sostraure’n la resta que hi quedava als propietaris. En efecte, per Teodat tenir un veí era com una desgràcia. Com que Amalasunta tenia ganes de parar-li els peus, per això es turmentava sempre per culpa d’ella ella i l’odiava. Meditava en efecte donar la Toscana a l’emperador Justinià, per tal de poder passar la resta de la seva vida a Bizanci, gràcies als diners i a l’honor de senador guanyats amb això. Teodat estava amb aquests plans, quan de Bizanci arribà una delegació a la presència l’arquebisbe de Roma: el bisbe d’Èfes Hipati i Demetri de Filips de Macedònia. La raó tenia a veure amb la teoria¹ per la qual els cristians, desorientats, estan en disputa entre si². Tot i que conec a fons les qüestions en disputa, en faré esment el menys possible, perquè considero propi de la demència d’un fanàtic investigar com és la natura de Déu, car si allò humà no és comprensible en tot detall per l’home, encara menys ho serà allò que concerneix la natura divina. Estaré callat sobre tot això preventivament³ per no mostrar incredulitat per al que és objecte de fe. Jo de Déu no diria res més que és absolutament bo i que és omnipotent. I cada u, clergue o laic que sigui, pot dir⁴ quina és la seva concepció de tot això. Teodat es presentà doncs d’amagat a aquesta delegació, sol·licitant que anunciessin a l’emperador el pla que acabo d’explicar en la meva digressió anterior.

Durant aquest temps, Atalaric, que es trobava en estat de borratxera permanent, va caure malalt de decaïment. Per la qual cosa, Amalasunta era indecisa i no sabia si confiar en el judici del fill, que havia assolit aquest nivell d’insensatesa, i creia que, si Atalaric desapareixia, la seva vida no seria segura, sent en desacord amb la aristocràcia goda. Estava per això disposada a lliurar a l’emperador Justinià el poder sobre gots i italiotes per tal de salvar-se.

1 δόξη. Notar que no es fa servir la paraula tècnica δόγμα.

2 Es refereix al monofisisme, doctrina que es va condemnar en el concili de Calcedònia del 451.

3 ἀκινδύνως. “per tal de no tenir problemes”.

4 Lit. digui. En imperatiu. És una crítica subtil a Justinià, que en tots aquests temes estava intervenint, inclòs més que els seus antecessors.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 1-12)

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 2,18-29)

La història d'Amalasunta (2)

Amalasunta escoltà això i no ho aprovava però, tement els plans d'aquells homes, feia veure que aquelles paraules li agradaven i anava acceptant tot el que li exigien. Els ancians deixaren Atalaric; ara l’acompanyaven uns joves que havien de compartir-hi el mateix estil de vida: eren encara impúbers, però una mica més grans que ell. Justament aquests, tan bon punt va ser un adolescent, començaren a convidar-lo a borratxeres i al sexe amb dones, convertint-lo en un poca vergonya que faltava estúpidament al respecte a la seva mare; fins al punt de desinteressar-se completament d'ella, mentre que els bàrbars, units en contra d’ella, li demanaven de deixar la cort reial espontàniament. Amalasunta, no s’espantà pas per la conxorxa dels gots ni tampoc, tot i ser dona, es va descoratjar, ans els contrari, continuant exhibint dignitat de reina, identificà entre els gots les tres persones més influents, que segons ella tenien màxima responsabilitat en la insubordinació, i ordenà que fossin enviats a les fronteres d’Itàlia, i no pas tots junts, sinó separadament: hi foren enviats amb l’excusa de la vigilància del país dels atacs enemics. Però aquests homes, mitjançant amics i parents (tots aquests continuaven a reunir-se amb ells, tot i haver de recorre grans distàncies), no pararen ni un moment els preparatius de la conxorxa contra Amalasunta. Com que ja no podia aguantar més la situació, excogità una solució: envià una ambaixada a Bizanci per saber de l’emperador Justinià si podia acceptar que Amalasunta, la filla de Teodoric, vingués a la seva cort¹, car se'n volia anar d'Itàlia, com més aviat millor.

L’emperador, quan va rebre la sol·licitud, invità la dona a venir, ordenant que se li preparés la casa més bella d’Epidamne², per tal que s’hi allotgés i, després de passar-hi tot el temps que volgués, vingués a Bizanci. Quan Amalasunta en fou informada, reuní els gots més ben disposats i absolutament fidels i els envià a matar aquells tres que acabem d'esmentar, com a responsables que eren del motí en contra seva. Després carregà un sol vaixell amb 40.000 libres d’or, entre d’altres riqueses, i hi embarcà les persones més fiables, ordenant que navegués fins a Epidamne. Una vegada arribat, havia de fondejar-hi al port, sense que ningú en tragués la càrrega fins que no ho ordenés ella mateixa. Feia això perquè si s’assabentava que havien mort tots tres, es quedaria allà, fent tornar el vaixell, perquè ja no tindria cap por dels enemics. Si en canvi sobrevivia un dels tres, sense tenir més esperances, es faria de seguida a la mar, posant-se fora de perill, ella i el seu patrimoni, a les terres de l’imperi. Amb més o menys aquest pla, Amalasunta havia enviat el vaixell a Epidamne, i quan ingressaren al port d’aquella ciutat, els encarregats del tresor compliren les ordres. Poc després, amb l’execució dels assassinats tal com ella desitjava, feia tornar el vaixell i, restant a Ravenna, enfortí el seu poder.

FI DEL CAPÍTOL SEGON DEL PRIMER LLIBRE

1 Παρὰ αὐτὸν.

2 Durazzo. Epidamnos, Dyrrachium (llatí).

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 18-29)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 2 (1-17)

 La història d'Amalasunta (1)

Amb la mort de Teodoric, la corona passà a Atalaric, nét seu per part de filla, un nen de vuit anys, criat per Amalasunta, la mare, perquè ja havia perdut el pare¹. Poc temps després Justinià assumí el comandament de l’imperi a Bizanci. Com a tutora del nen, Amalasunta detenia el poder amb el màxim nivell d’intel·ligència i equitat, demostrant masculinitat per sobre de la seva natura. Durant tot el temps que regí el govern de l’estat no infligí cap pena corporal ni multa pecuniària a ciutadans romans, ni tampoc s'acoquinava davant els gots delerosos d’encruelir-s’hi: fins i tot restituí els bens de Símmac i Boeci als fills. Amalasunta, que segurament desitjava per al seu fill un estil de vida similar al dels notables romans, el feia atendre a les classes d’un mestre de lletres². Escollí després tres ancians, dotats, segons el que ella creia, d’intel·ligència i equilibri per sobre de la majoria dels gots, i els envià Atalaric a viure-hi.

Però als gots, no els agradava gens això: preferien que manés algú més “bàrbar”, per poder-se aprofitar de la població sotmesa. Un dia que va sorprendre el fill fent alguna cosa malament a l’habitació de matrimoni, el bufetejà i aquell se’n anà plorant als apartaments dels homes. Els gots que se'l trobaren s’enfadaren moltíssim i, després de dir-li el nom del porc a la mare, començaren a sostenir que volia fer desaparèixer el seu fill com més aviat millor, per casar-se amb algú altre i regnar amb ell sobre gots i italians. Els nobles gots, tots junts, es presentaren a Amalasunta per afirmar que, segons ells, no estava educant el rei com calia ni com els convenia. Continuaren dient que la cultura és molt menys important que el coratge, i que l’ensenyament d’uns vells com a conseqüència té més aviat la vilesa i la mesquinesa. Per ells no hi havia dubte que un home que vol ser valent com a soldat i destinat a la glòria, s’ha d'exercitar amb les armes i restar lluny de les pors que creen els mestres. Afirmaven que tampoc Teodoric hauria enviat uns nens gots a les classes d’un mestre, car deia a tothom que si els agafava el temor de l'assot, mai més sentirien com un honor menysprear una espasa o una llança. Li demanaven que es donés compte que el seu pare Teodoric, que s’havia fet senyor d’un país tan gran i havia conquerit una corona que no li corresponia, havia mort sense ni tant sols haver sentit el so d’una lletra de l’alfabet. Van afegir: “Sí, altesa real, deixeu estar tots aquests institutors i doneu a Atalaric uns companys de la mateixa edat i dels mateixos estils de vida que, en la mesura que es facin grans, el portaran a l’excel·lència, però segons els costums barbàrics.”

1 Eutaric, mort el 521.

2 Mestre elemental, mestre de γράμματα.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 1-17)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (24-39)

Mort d'Odoacre, mort de Teodoric

 

Els gots i Teodoric, després de tres anys de setge, estaven descontents per la situació de bloqueig, i els homes d’Odoacre aclaparats per l’escassetat d’avituallaments però, gràcies la intermediació del bisbe de Ravenna, arribaren a un acord pel qual Teodoric i Odoacre conviurien a Ravenna en igualtat i reciprocitat de condicions.

Durant un cert temps respectaren els tractats, però aviat Teodoric, segons s’explica, tenia preparada una conxorxa contra Odoacre: el convidà a una festa amb un fals motiu i el matà. Des d’aleshores i un cop es va haver conciliat tots els gots contraris que era necessari convèncer, va ser senyor dels gots i dels italians. No va considerar adient investir-se emperador ni en el nom ni tampoc en les formes, sinó que durant tota la vida es va fer dir “rex” (i en efecte els bàrbars acostumen anomenar així els seus reis). Però, governà els seus súbdits, assumint totes les prerrogatives pròpies d’un emperador. Es va preocupar de manera extraordinària per la justícia, conservà les lleis amb fermesa, protegí el país dels atacs dels pobles bàrbars veïns, era una persona amb intel·ligència i valentia en el nivell més alt. Gairebé no perpetrà injustícies contra els seus súbdits, ni ell directament, ni ho va permetre a ningú altre, exceptuant, si més no, el fet que els gots van rebre per si mateixos la part de terres que Odoacre havia donat als seus companys d’insurrecció. Era un rei de nom però de fet era un veritable emperador, inferior a ningú dels que són més ben considerats per aquest càrrec des de l'establiment de la institució. I madurà l’amor de gots i italians envers ell, en contradicció amb la natura humana, perquè en efecte allò normal en el govern dels estats és que el poder d’uns homes determinats, que prenen unes decisions, i no unes altres, sigui automàticament ben valorat per qui és beneficiat per les seves iniciatives, i molesti qui no vegi respectada la seva opinió. Visqué trenta-set anys més i va morir sent temut per tots el enemics i deixant un gran buit entre els seus súbdit. Morí doncs així.

Símmac i el seu gendre, Boeci, eren supervivents de l’antiga aristocràcia: ambdós eren membres de primer nivell del senat romà i cònsols. No eren inferiors a ningú en la pràctica de la filosofia i la cura de la justícia, amb grans quantitats de diners solucionaven els problemes d’autòctons i nouvinguts, però quan es tornaren molt famosos, van provocar l’enveja de les persones mesquines. Els qui els calumniaven van convèncer Teodoric, i ell, amb l’acusació de tramar unes revoltes, va fer matar tots dos i en féu confiscar els bens. Pocs dies després mentre dinava, els servents li portaren el cap d’un gros peix i va creure que es tractava del cap de Símmac, executat poc abans. Semblava amenaçar-lo, amb les dents fixes avall en el llavi inferior i els ulls que el miraven d’una manera terrible i insana. Esglaiat per aquell presagi aterrador, va corre cap al llit tremolant com una fulla, demanà que li portessin vàries mantes i intentava calmar-se. Després, explicà al metge Elpidi tots els successos mentre anava deplorant l’error comès amb Símmac i Boeci. A còpia de plors i de dolor per aquella desgràcia, no molt temps després morí: havia comès la primera i última injustícia contra uns súbdits seus, perquè, contràriament als seus costums, s’havia creat una opinió sobre els dos homes sense fer-ne un examen detallat.

FI DEL CAPÍTOL 1

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 24-39)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (9-23)

L'arribada dels gots, el setge de Ravenna i el Po

Al mateix temps també els gots, tot i haver pogut colonitzar la Tràcia per concessió de l’emperador, entraren en guerra amb els romans. Els acabdillava Teodoric, un patrici que a Bizanci havia ascendit fins al càrrec consular. Però l’emperador Zenó sabia com reconduir la situació: l’exhortà a dirigir-se cap a Itàlia i obtenir per a si i els gots el poder suprem sobre l'imperi occidental, lluitant amb Odoacre. Deia que, especialment per un que havia arribat al rang de senador, era millor per ser padró absolut sobre romans i italians, atacant-ne el rei, que afrontar un perill tan gran, fent la guerra a l’emperador. La recomanació agradà a Teodoric que inicià la marxa cap a Itàlia; el seguien els gots, amb fills i dones als carros, així com tots els estris que eren capaços de portar. I quan es van trobar a la vora del Mar Adriàtic- que de cap manera eren capaços de travessar per falta d’embarcacions- iniciaren la marxa, recorrent el camí vora el mar, passant pel país dels Taulantis i altres pobles. Els homes d’Odoacre malgrat haver anat al seu encontre, es tancaren amb el seu rei a Ravenna i a les ciutats fortificades més forts a l’abast després de perdre unes quantes batalles. Els gots, iniciaren el setge i conqueriren totes les places fortes, cada una de la manera que demanava la situació, però no aconseguiren expugnar, ni amb la negociació ni amb la força, ni la ciutadella de Cesena, a tres-cents estadis de Ravenna, ni la mateixa Ravenna, que era on es trobava també Odoacre. Ravenna està al fons d’un pla obert cap a un extrem del Mar Adriàtic, distant dos estadis de la costa. Sembla no fàcilment atacable per mar ni tampoc per terra amb la infanteria. Els vaixells no poden de cap manera atracar a les seves costes perquè el mar mateix representa un obstacle, ja que crea bancs de sorra no inferiors als trenta estadis. La platja en aquell indret de mar, encara que als navegants sembli molt a prop, resulta estar llunyíssima. A més a més, per a la infanteria no és accessible per enlloc. En efecte, el riu Po -que anomenen també Eridà i baixa de les muntanyes cèltiques¹-, uns altres rius navegables i uns aiguamolls rodegen la ciutat per totes bandes i en fan una illa. Allà hi té lloc cada dia un fenomen insòlit i amb les característiques següents: al matí ben d’hora, el mar, prenent forma de riu, penetra el continent per un trajecte d’un dia de camí d’home lleuger de pas i es torna navegable al bell mig de la terra ferma, per desfer novament aquesta mena de braç de mar quan, més o menys ben entrada la tarda, inverteix la direcció i dirigeix el corrent cap a si mateix. Llavors els qui han d’introduir provisions a la ciutat o n’hi han treure per a algun mercat o per qualsevol altra raó, carreguen les barques, les baixen a la zona on sol formar-se el braç de mar i esperen la marea. Quan hi arriba, les barques se separen poc a poc del fons i comencen a flotar, mentre els mariners, preparats per a l’acció, ja poden navegar. Aquest fenomen no té lloc només allà, sinó que s’hi estén de manera contínua per tota la costa, fins a Aquileia. No sol tanmateix esdevenir-se constantment amb la mateixa intensitat, ans al contrari, quan la llum de la lluna és més feble, tampoc és forta l’entrada del mar; mentre que normalment la marea és especialment vigorosa després del segon quart lunar i fins a la següent fase. Les coses són doncs més o menys així.

1 Els Alps.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 9-23)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (1-8)

Caiguda de l'imperi romà d'occident

Els afers africans es van doncs desenvolupar així per als romans¹. Passaré ara a tractar la guerra gòtica, recordant primer tot el que havia succeït als gots i als italians abans que comencés.

Mentre a Bizanci regnava Zenó, a occident regnava August, anomenat Augústul pels romans amb diminutiu perquè, tot i ser encara adolescent, havia obtingut l’imperi que el seu pare Orestes, persona de gran intel·ligència, administrava en nom seu. Els romans, tenien una aliança prèvia amb Sciris, Alans i altres pobles gòtics, d’ençà que els havia tocat patir per culpa d’Alaric i Àtiles allò que ja he explicat en els llibres anteriors. En la mesura que creixia el pes dels bàrbars entre ells, la importància dels soldats romans anava declinant ràpidament, i sota el nom, formalment correcte, de “aliança” eren sotmesos al lideratge dels estrangers. Així que els bàrbars en moltes qüestions se'n sortien amb la seva sense obligar-los, gràcies a bona voluntat d'aquells, però al final ja reclamaren l’assignació del conjunt de les terres itàliques. En realitat, exigien a Orestes que els en donés la tercera part i, com que no hi estava gens d’acord, el mataren sense gaire miraments. Entre ells hi havia un que es deia Odoacre i pertanyia a la guàrdia imperial²: doncs bé, els va prometre de dur a terme el que planejaven, en el ben entès que el col·loquessin en el poder. Un cop obtingut així el manament suprem, no va fer cap mal a l’emperador i el deixà viure la resta de la seva existència com a ciutadà particular. Amb el lliurament als bàrbars de la tercera part de les terres i el sòlid suport guanyat d’aquesta manera, mantingué el poder durant deu anys.

1 Es refereix als fets narrats en els dos llibres de Les guerres vandàliques

2 La de Ròmul Augústul.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 1-8)