Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

21 de setembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 2)

Els francs

  El poble franc és en efecte limítrof i adjacent amb Itàlia. Serien els antigament anomenats germanis. I és evident, ja que viuen a la conca del Rin i a les regions veïnes, ocupen així mateix la major part de la Gàl·lia, que antigament no tenien i que van adquirir després, i Massàlia, una colònia iònica1. El cert és que aquesta ciutat va ser fundada per colons Foceus que van marxar sota l'embranzida dels medes, quan el rei de Pèrsia era Darios2 fill d'Histaspes; i ara ja no és grega i s'ha tornat bàrbara. Van deixar l'antiga forma de govern i segueixen les tradicions dels dominadors3. I ara no sembla tenir gaire menys reputació que al temps dels seus antics colons.

  Els francs no són nòmades com per exemple altres pobles bàrbars, sinó que fins i tot utilitzen, en la majoria d'aspectes, el sistema polític de Roma, i les lleis també, que són les mateixes; pel que fa a altres aspectes, tenen tradicions similars a les nostres en els contractes, el matrimoni i la religió. Són de fet tots cristians, fidels de la recta fe: a les ciutats hi tenen governadors i sacerdots i celebren les festes gairebé com nosaltres; si més no a mi, em sembla que, a la seva manera, són força respectables i d'allò més ben educats i que les diferències no són més que l'abillament bàrbar, i les peculiaritats lingüístiques. El fet és que els admiro d'allò més per moltes coses bones que tenen, entre d'altres, la justícia i la concòrdia que regnen entre tots ells. Per exemple: sovint en el passat, però també a la meva època, quan, ara tres, ara fins i tot més reis han compartit el poder, en cap ocasió s'han fet la guerra, i han estat capaços de no tacar la pàtria amb la sang dels seus propis germans. Amb tot, quan apareixen grans poders iguals enfrontats, és inevitables que sorgeixin actituds rígides i arrogants, i neixen, naturalment, gelosies i ambicions, així com altres infinites frenesies generadores de lluites i desordres. Sigui com sigui, a ells, no els esdevé res de semblant, per molta divisió que hi hagi del poder. Ara bé, si mai es dona el cas d'un conflicte entre monarques, tothom es desplega al camp de batalla com si fos per a lluitar i dirimir la qüestió amb les armes i, tot seguit, pren posició davant de l'enemic. Quan els exèrcits es troben cara a cara, abandonen l'hostilitat recíproca allà mateix, la canvien per la concòrdia i insten els seus reis a dirimir les diferències amb un judici i, si no, a combatre en un duel individual, jugant-se-la ells dos, atès que no és conforme a la llei divina ni a la tradició fer malbé o destruir el bé comú per culpa dels odis personals. Així, tot seguit trenquen files i deixen les armes. Seguidament tornen la pau i la cordialitat, les relacions amistoses i la col·laboració i el perill s'esvaeix.
  És a dir doncs que el súbdit franc és honest i ama la seva pàtria, i el seu governant és benèvol i persuasiu, quan cal. Per les mateixes raons doncs, també compten amb una sòlida potència militar i amb unes lleis estables, no perden cap dels territoris propis, malgrat tots els que van adquirir. Precisament els pobles que conreen justícia i solidaritat, fan l'estat pròsper, durador i molt poc vulnerable a l'enemic.

1 Agaties es refereix a l'origen de Massàlia (Marsella), fundada per colons de Focea, ciutat iònica, els mateixos que fundarien Emporion.
2 Darios I el Gran (540 aC-485 aC).
3 τῶν κρατοῦντων. De l'imperi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 2]

Cap comentari:

Publica un comentari