Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 19)

De la condemna del dèspota Miquel Àngel

El motiu de l'arrest i dels sofriments d'aquell home han estat explicats anteriorment¹. Per completar, cal en tot cas dir que entre els soldats de les tropes imperials que acabaven de venir d'improvís del front oriental empesos per l'ofensiva dels perses, acompanyats per dones i fills, i vagaven per les contrades d'occident, hi havia un tal Coterzes; amb ell com a intermediari, Miquel Àngel cità un centenar d'aquests soldats. Quan arribaven els acollia a la ciutat, on es trobava, i els proposava d'associar-se i jurar ajuda: ser enemics dels enemics i amics dels amics; ell feia el mateix per ells, donant el primer pas per a l'aliança, tot fent promesa d'això i molt més. La qual cosa es va fer d'amagat de tothom, no només de l'emperador, sinó també dels seus íntims i els seus familiars. Però quan el fet fou denunciat pels homes de Coterzes, l'emperador començà a témer quelcom terrible i a tenir sospites de traïció, sobretot quan, després de la mort de la seva germana, Miquel Àngel es casà amb la filla de Terter, una dona d'una raça hostil al monarca². És per això doncs que el mes de gener³ convocà en assemblea el patriarca, els bisbes i la clerecia i, en presència dels membres del senat, dels monjos i dels membres de la ciutadania, el monarca va sotmetre el dèspota a judici. Miquel Àngel va comparèixer doncs davant seu a defensar-se i per bé que intentà, amb diferents arguments, desactivar els càrrecs que se li imputaven, fou finalment condemnat i tancat al Gran Palau, el tretze de març, amb la muller i els fills que havia tingut de la filla de Terter. Els ramats de cavalls, tots els bens i el cabal passaren al fill de l'emperador, el coemperador⁴. És més, la seva casa fou assignada al dèspota Joan⁵. Posteriorment, després d'intentar fugir d'allà i ser descobert, va ser tancat a les masmorres de les Blaquernes.
 

1 Veure XI, 13.

2 Com ja s'ha explicat, Miquel Àngel s'havia casat en primeres núpcies amb Anna Palaiologuina, germana de l'emperador. Posteriorment es va casar amb la filla de Terter de Bulgària,despertant les suspicàcies de l'emperador. En aquell moment Bizanci està en plenes operacions contra Svetoslav de Bulgària.

3 El procés contra el dèspota Miquel Àngel, segons el Failler, comença el 1er de gener de 1304 i acaba el 13 de març següent.

4 Veure capítol anterior.

5 Joan Paleòleg, segons Failler.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 19)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 18)

De la incursió de Svetoslav sobre els Balcans¹

En el mateix període, Svetoslav², emperador (o com es digui) de Bulgària – ja sia per raó del repudi de la seva germana per part del rei de Sèrbia en pro de tenir parentela amb l'emperador, ja sia perquè irritat a causa d'ella mateixa i del seu marit³, arrestat per acusacions que resultaven provades, ja sia perquè, pel decaïment del nostre exèrcit, menyspreava l'estat romà – com aquell qui diu, amb els fums pujats al cap, davant la mala situació romana, va atacar els castells de la regió dels Balcans amb tota la seva força. Uns quants, llevat d'alguns, els prengué amb la força, d'altres també amb la negociació i per als qui encara quedaven era imminent els seu atac: tenia alhora habilitat en aprofitar el moment i la descaradura pròpia dels bàrbars.

L'emperador⁴ llavors, tot i trobar-se un problema més als que ja tenia, pensant que era vital per la població de la regió prevenir els atacs dels bàrbars, hi envià ràpidament tropes de suport, les que podia, i així mateix envià a l'oest l'emperador successor seu⁵, car tenia sospites sobre el qui manava a Krounos, Altimir, gendre de Smilec, que era oncle patern de Svetoslav – germà de Terter, en efecte – i tenia per al búlgars la dignitat equivalent a la de dèspota. Per això l'emperador, amb vista a conjurar un tractat entre aquells dos, perquè Altimir no s'unís als atacs de Svetoslav i en canvi donés, si possible, suport militar als romans, intentà estovar-lo, amb una missió, enviant-li regals importants, i fins i tot comprometent-se a donar-li els seu reconeixement amb l'atorgament de concessions sobre el territori de l'estat⁶. D'altra banda, confiava moltíssim que la sogra d'Altimir, muller de Smilec i cosina seva – era filla del sebastocrator Constantí⁷ –, seria capaç d'estovar i convèncer el gendre; i amb l'enviament del germà d'ella, Miquel Paleòleg⁸, feia els preparatius per a la regió.

Era imminent també la sortida de l'emperador Miquel, car se l'havia proveït d'uns bens propis, i havia obtingut concessions imperials. És a dir, com que havia perdut les concessions sobre les terres orientals pels atacs dels turcs, el pare li havia assignat les terres a occident, del dèspota Miquel – justament les terres que a aquell home li havien estat generosament regalades pel seu sogre, l'emperador Miquel⁹, després de fer-lo venir d'occident, amb un acord absolutament fraudulent¹⁰, quan li donà la seva filla com a esposa, reservant-li l'honor de ser gendre seu.

1 Ἅιμος, Haimos. Regió de les muntanyes balcàniques.

2 Teodor Svetoslav I de Bulgària (1300-1322) fill de Jordi I Terter de Bulgària, es va fer amb Tirnovo el 1300 (X,13). Milutin, kral de Sèrbia repudià la germana de Svetoslav per casar-se amb la filla d'Andronic, la qual després de tornar de Constantinoble es casà amb Miquel Àngelos (X,13).

3 Miquel Àngel. Vd. XI,13.

4 Andrònic II. Veure capítols anteriors.

5 Miquel IX, coemperador amb ell. Veure capítols anteriors.

6 Πρόνοια. És una institució pròpia de Bisanci, nascuda en l'època d'Aleix I Comnè, similar (amb diferències) al feu, que es desenvolupa en el mateix període a l'Europa occidental.

7 És fill en segona núpcies de Andronic Duques Comnè Paleòleg mega domestikos, que és pare també de Miquel VIII (pare de l'emperador Andronic II) en primeres núpcies. Constantí i Miquel VIII són doncs germanastres.

8 Miquel Comnè Branes Paleòleg, fill de Constantí Paleòleg sebastocràtor i de Irene Comnena Lascarina Branaina. El nom de la germana no és conegut. Miquel i la germana són doncs cosins de l'emperador Andronic II.

9 Miquel VIII. Mique Àngel s'havia casat el primer cop amb la seva filla Anna Palaiologuina (veure XI, 13).

10 No sé a què es refereix.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 18)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 17)

Del retorn de l'emperador a la ciutat

D'altra banda l'emperador Miquel¹, recuperat de la seva malaltia, estava encara a Peges² quan el megaduc³, que venia dels tumults provocats pels seus homes a Cízic -i de fet tenia la intenció de donar-li la seva salutació i de gaudir com a servidor de la presència del seu senyor-, es va veure barrat l'ingrés a la ciutat, per ordre expressa seva. Certament els actes recents dels italians⁴ a Cízic, havien disgustat i molt l'emperador quan en va estar assabentat i anul·là amb aquest motiu la trobada amb el megaduc. A més a més, com que ja estava completament guarit, salpà cap a occident, juntament amb la seva augusta consort que també havia vingut a Peges i es trobava amb ell.

Després de quedar-se alguns dies per la part occidental del país, com que era necessària la seva tornada i el seu pare i emperador⁵ l'encalçava en aquest sentit, el dia vint-i-tres del mes gener⁶ arribà a Dripeia⁷; el dia següent, l'emperador sortí al seu encontre, venia també tot el seu seguici, així com els monjos i tota la clerecia i, quant a la resta de la ciutadania, tampoc no hi faltava ningú dels notables. Aleshores, a la meitat del camí, un emperador en trobà un altre: tornava a aparèixer després de molt de temps; entrà a la ciutat entre molts visques, com un triomfador.

1 Miquel IX Paleòleg, associat amb el pare Andronic II Paleòleg des del 1295 al tron de l'imperi.

2 L'arribada a Peges és assenyalada al XI, 10. Novembre o desembre 1303 (Failler).

3 Roger de Flor.

4 Paquimeres es refereix, també en aquest cas, als catalans de Roger de Flor (veure capítols anteriors).

5 És el coemperador Andronic II.

6 23/01/1304. Literalment: 23è dia del mes de l'hecatombeó. Paquímeres utilitza els mesos àtics.

7 Dripeia es trobava a la costa a uns 12 km de Constantinoble.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 17)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 16)

De l'èxit dels nostres a Sardis gràcies a la seva habilitat

Com dèiem, la nostra situació era doncs realment desesperada: pel que fa a la població de fora de la ciutat, com que no podia resistir a l'imparable ímpetu persa¹, una part era eliminada, una altra emigrava – uns a les ciutats i als castells, d'altres a les illes, d'altres fins i tot identificaven les zones segures de l'altra ribera i s'hi desplaçaven -, i pel que fa a la població de la ciutat, patia l'escassedat de queviures per la pèrdua dels dominis exteriors. L'emperador doncs, amb aquesta situació, mentre lluitava com podia amb aquelles riuades de problemes, decebut pels famosos alans i per la seva gent i tot aferrant-se al podrimener estranger², envià una delegació al Khazan, el dels tocaris³ que es troben a orient, Kan, en llur llengua, i li proposà una aliança matrimonial, demanant així mateix que donessin suport a l'imperi romà que estava a punt d'enfonsar-se. Aquell acceptà la sol·licitud i la proposta de matrimoni -estava d'acord en efecte que fos amb la filla natural⁴ de la qual es considerava el pare l'emperador-, i jurà solemnement que perseguirien aquell malson de gent. Quan va corre la veu, òbviament, la resta de tribus van aplicar una reducció de les operacions de manera variada, tot i que de moment no se'n preocupaven gaire; però un sol d'aquests, Alais, un que havia assolat la Lídia, deixant-la com una presa dels misis o dels lidis⁵, amb les notícies que l'empenyen a fer plans, pensà que per a ell i els seus seria adient preocupar-se per la defensa. Sigui com sigui, envià doncs uns missatgers a proposar una col·laboració, a determinades condicions, als qui es trobaven a la plaça-forta de Sardes -que era especialment segura, sent l'acròpoli de la ciutat antiga, amb una part infranquejable i l'altra molt escarpada- que s'hi havien tancat, assetjats per aquella gent. Amb la plaça-forta separada en dues parts per una alta i sòlida muralla, el seu propòsit era reservar-ne meitat per ells i meitat per als nostres, lligant llavors relacions amistoses i, tot i anar junts, la intenció era que els nostres es dedicarien a les seves activitats econòmiques corrents i ells seguirien de totes maneres amb les pròpies; però es mantindrien lluny dels nostres, òbviament, dedicant a altres pobles els seus esforços per guanyar-se la vida segons els seus sistemes, és a dir el pillatge.

Proposaren doncs això i obstinadament es mantenien pels volts del castell; els altres consideraven inútil oposar-se a la proposta i, quant a acceptar-la, si bé no la veien del tot segura per la proximitat dels enemics – i anyells i llops no és bo que tinguin tractes – amb tot, donada la situació difícil i la necessitat que tenien de proveir-se d'aigua i de sembrar, els semblà tolerable; així que acceptaren.

Llavors acolliren un gran nombre de perses⁶ -i òbviament es podien veure les palades de diners que venien amb ells- i vivien separats dels nouvinguts amb el mur del mig que tenia allunyats uns i altres. Alguns però tenien relació passant per unes portetes, segons el que es deia. Això va durar durant un cert temps i evità que s'escampessin mals pitjors per la plaça-forta. Però quan la força de les notícies sobre els tocars a poc a poc anà minvant, començaren a sentir-se més confiats i a recuperar-se de les seves pors; així, els qui llavors demanaven asil, ja es tornaven a apropiar d'ells mateixos, tot recuperant allò que havien estat, i planejaren atacar els veïns. Ara bé, la intriga va ser contraproduent; car igualment els romans, que per la seva banda ja tenien plans, arran d'això es despertaren en contra seu, convençuts que era millor ser els primers a actuar que a patir. Llavors, anticipant-se al complot dels altres, els nostres enviaren un missatger al cap de les tropes romanes en aquell moment, un primiceri⁷ de la jerarquia de cort. Aquell, preparat un contingent important, una nit es dirigí a la plaça-forta, presentant-se allà, esperat per uns i no per uns altres. Així que uns el feren entrar amb joia, mentre un tràgic malson s'abatia sobre els altres que dormien i els reservà tota la seva terrible duresa.

1 Els turcs.

2 Es refereix als catalans, que estan instal·lats a Cízic (veure capítols anteriors),

3 No està clar a quin poble es refereix aquí. Podria ser un poble tàrtar que ocupava la Bactriana (nord de l'Afganistan). Segons el Failler això hauria d'haver-se esdevingut abans del 17 de maig de 1304.

4 No s'específica de quina filla natural es tracti. Segons Failler, podria ser Irene Palaiologina.

5 És una expressió proverbial molt coneguda des de l'època clàssica, per dir que una ciutat queda durament devastada (veure p.ex., en aquest mateix blog, Teodor Prodrom 1-38).

6 Són turcs, com ja vam destacar. És un anacronisme constant en Paquímer.

7 Πριμμικήριος: Un títol de la jerarquia de cort bizantina, que es va passar també a la eclasiàstica.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 16)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 15)

Del miracle prodigiós de Magnèsia

Em resta per narrar també un fet miraculós esdevingut a les nostres contrades, terrible per qui l'explica, increïble per qui l'escolta, al qual sens dubte jo tampoc hauria donat crèdit i que, per això, hauria fins i tot omès, si no fos pel gran nombre de persones que ho afirmen i li donen crèdit i perquè té la marca de la voluntat de Déu i de la seva protecció del gènere humà -si bé la voluntat divina actua en nosaltres de forma molt variada- i la senyal d'un emperador considerat magnànim¹, car Déu en tot cas jutja cenyint-se a les accions i fent servir únicament les que determinen o el fracàs o l'èxit.

Ja hem explicat anteriorment que l'emperador deixà Magnèsia de l'Hermos². Un cop hagué marxat, uns altres restaren encarregats de la plaça-forta, entre ells, el mestre de taula³ Filantropé, una persona que ostentava noblesa i ancianitat, intel·ligència i dots estratègics. Com que la plaça-forta tenia d'altra banda la protecció d'un castrophylax⁴, que es quedava a més a més despert fent guàrdia fins ben entrada la nit, aquest va veure en vàries ocasions una llàntia encesa que feia la ronda per la plaça-forta. Això, quan s'esdevingué dos i tres cops, va fer dubtar el kastrophylax, que òbviament informà també els seus superiors, als qui els creà la mateixa sorpresa. Aleshores volgueren saber perquè passava allò. S'enviaren així diferents persones com a observadors sense que poguessin descobrir res més que allò que els propis esdeveniments. 

Entre molts altres venia també el germà del castrophylax, que tothom sabia sord de naixement. Mentre que uns doncs no podien entendre res més del que ja es coneixia, a ell se li revelà aquell prodigi increïble, i a allò que, de per si, era un misteri ell li donà una explicació; ja que, sordmut com era, tornava creïble i àdhuc inconfutable allò que deia. I doncs, amb la mirada fixa, no veia una llàntia encesa, sinó un home vestit d'emperador dient, com si menystingués els seus guàrdies, que era ell qui tenia l'encàrrec de vigilar, i al mateix temps, parlava com amb algú que l'escoltava! -el sord podia sentir, si més no de moment-, i ordenà fins i tot d'anunciar amb veu ben alta als guàrdies, el missatge de treballar confiats per la salvació! I així al miracle s'hi afegí el miracle: el qui escoltava el que havia de fer ja se'l sentia parlar i explicava, amb la seva veu, conceptes versemblants. Això a tothom els recordà, i era veritat, la intervenció d'aquell famós emperador Joan el misericordiós⁵, com ho explica El Lidi⁶, per la qual tenien fe en la protecció de Déu.

1 Joan III Vatatzés (1222-1254), emperador de l'Imperi en el període de Nicea.

2 Hivern 1302-1303 (X, 20).

3 Ὁ ἐπὶ τραπέζης. És un càrrec de cort, persona encarregada dels àpats dels convidats però no només, pel que sembla. Wikipedia.en s.v.: “From the 13th century on, the epi tēs trapezēs and the variant domestikos tēs trapezēs became purely honorary court titles, bereft of any specific duties. In this vein, Nikephoros Gregoras reports that this dignity was allegedly conferred and made hereditary to the princes of Russia from the time of Constantine the Great on.”

4 Comandant en cap de la defensa d'una plaça-forta.

5 Per a l'església ortodoxa, Joan III Vatatzés és Άγιος Ιωάννης Βατάτζης ο Ελεήμων, Sant Joan Vatatzés el Misericordiós.

6 Joan Lidi. No s'identifica a quin punt de l'obra de l'escriptor es refereix Paquímeres.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 15)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 14)

Batalla entre catalans i genovesos i mort del gran drungari¹

Llavors mentre ells² es preparaven i estaven ja a punt de marxar, els genovesos de la ciutat sortiren en contra seu reclamant el pagament del crèdit: és a dir, creien que no podien exigir-lo a l'emperador, ja que el préstec l'havien fet a uns altres. Però els altres imputaven el crèdit a l'emperador, si més no perquè era en benefici seu que l'havien utilitzat. L'emperador, per part seva, fins llavors no havia reconegut el deute; nogensmenys acceptà pagar per tallar així de soca-arrel tot conflicte, enviant Esteve Musaló, gran drungari³ de la flota, a calmar els ànims encesos. Malauradament, a aquest li sortí tan malament la cosa, que el mataren a dalt del cavall.

Llavors esclatà la fúria entre els dos bàndols: entre els forasters, que se situaren al monestir del Cosmidi⁴ per fer-lo servir com a plaça-forta en batalla, i els genovesos, que immediatament s'atrinxeraren a la platja, amb una barrera feta de barrils, contenidors i taules de fusta, des d'on atacaven, com des d'unes muralles, i on rebien els atacs. Així que hi va haver moltes baixes d'ambdós bàndols. L'emperador calmà amb feines i treballs tota aquella agitació i els catalans pogueren fer veles⁵ rumb a Cízic on havien d'hivernar. Un cop allà, instal·lats dins de les muralles, van cometre moltes malifetes: extorquien, segrestaven les persones, assetjaven les dones casades i tractaven la població local com els esclaus de comprar i vendre. Mentrestant, Ferran Eiximenis, avergonyit per allò que estaven fent, després d'haver denunciat reiteradament les coses que feien -i com havien aprofitat de l'emperador-, ja que no pogué dissuadir aquells bàrbars, ara que tenia en contra a més a més el cap mateix de l'expedició, havia decidit marxar. Així, un cop preparat, salpà cap a casa, amb les seves naus i els seus homes. Però aquella gent, que encara estava instal·lada a les muralles de Cízic, ostentant la seva arrogància, tothom sabia de quina manera acabaria amb aquestes actituds: el desastre encerclava els romans que, malgrat els sofriments, es barallaven entre ells.

1 Els capítols 202 i 203 de Muntaner narren com els catalans lluiten contra els genovesos. Les dues versions no coincideixen en molts aspectes.

2 Els catalans. Es reprèn la narració del capítol 13.

3 Δρουγγάριος τοῦ πλωίμου. És un càrrec que va anar canviant amb els anys. En època dels Paleòlegs el megaduc (R. De Flor, en aquest cas) té unes responsabilitats superiors i similars a les de primer ministre, mentre el drungari tornaria a ser l'almirall de la flota.

4 Κοσμίδιον. No està claríssima la seva col·locació a Constinoble.

5 Els almogàvers.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 14)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 13)

Del dèspota Miquel i com fou arrestat arran d'unes sospites¹

També el dèspota Miquel² per una certa raó, arran de la qual va ser sotmès a unes acusacions, va corre perill. Com que l'emperador volia que es desplegués amb els seus a Nicea, convocà els parents escrivint-los vàries cartes: però aquella gent no se'n volia fer càrrec. Per això, pensà servir-se de membres de la guàrdia imperial, que per les circumstàncies es trobaven inactius. Després d'aquests contactes els incorporà, però sense que en fos assabentat l'emperador, i els exigí un jurament - eren, segons les seves estimacions, al voltant d'un centenar-, tot rebent llur paraula i, a la vegada, donant-los la seva. El jurament era, en la meva opinió, prerrogativa exclusiva de l'emperador; i, de fet, juraren que serien els enemics dels enemics i els amics dels amics del qui fins llavors havia estat el seu senyor. Així, quan el fet sortí a la llum, l'emperador, tenint en compte aquesta i moltes altres qüestions i, com que aquell home era marit de la filla de Terter³, sospità clarament un acte de traïció per part seva; dugué doncs els fets a judici i féu condemnar l'acusat. Però, d'això també en parlarem d'aquí a una estona.

Però, l'emperador feia un jurament del mateix caire amb Roger⁴. Aquest, per la seva banda, un cop rebut l'escrit, probablement considerà que ell també era un home poderós, i decidí que havia de fer venir no només els homes que estaven directament a les seves ordres, sinó que, per voler destacar encara més, en convocà uns de nous⁵, car les esperances que provocava l'emperador li donaven ales, fins al punt de no disposar de prou vaixells per transportar la gent allistada ni tampoc de tants diners per pagar bestretes amb la garantia que l'emperador hauria donat la resta. Per això s'adreçà fins als genovesos, rebent, a compte de l'acord amb l'emperador, al voltant de 20.000 nomismes: uns quants els cobrà i uns altres li foren descomptats per l'aprovisionament de les naus que justament havien transportat l'exèrcit.

El mes de setembre doncs, tal com dèiem, arribà a Constantinoble. I l'emperador, tot i haver d'acollir un exèrcit que superava les seves previsions, com que confiava en tot cas en l'aliança, refermà els seus propòsits i per ells dilapidà diners a palades, mentre les reserves, que es nodrien dels impostos recaptats a tot arreu, es buidaven en profit d'aquella gent, quan estaven sospesos fins els sous i els ingressos per a qui servia a palau – els imports que justament els emperadors des de feia temps pagaven com a salari indispensables per a la gent del servei-. Amb tot, l'emperador elevà Roger a la dignitat de megaduc, tot reconeixent-ne també els seu altres títols particulars, i reservant-li el casament segons allò acordat. Per als nouvinguts llavors era bo, després de gaudir de tants reconeixements, demostrar la seva utilitat i que servien per alguna cosa. Se'ls ordenà que anessin a Cízic. Es tenia molt clar que la malevolència (més aviat l'agressivitat) ataca els rics⁶, i que la gent que es concentrava allà, rica en diners i altres recursos, òbviament atreia els perses⁷; per això es creia que, per trobar-se aïllada, havia de comptar amb un suport.

1 En realitat aquest és només un breu incís en la història que Paquímeres està explicant de Roger de Flor.

2 Miquel Àngelos fill del dèspota Miquel II d'Epir, que havia vingut a Constantinoble el 1278. Primer s'havia casat amb Maria Palaiologina (filla de Miquel VIII) i després la filla d'un Terter (dinastia de tsars búlgars 1280-1292, 1300-1323).

3 Veure nota anterior.
4 Reprèn la narració del capítol anterior.
5 Muntaner 199, 200 i 201 ens descriu breument qui el seguí. També ens diu que R. De Flor va haver de llogar una part de l'esquadra.

6 Cita, no literal de Sòfocles, Àiax, 157.

7 Turcs. És un anacronisme.
 
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 13)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 12)

Dels llatins arribats amb la convocatòria i les coses que van fer

El mes de setembre següent a la segona indicció¹, Constantinoble també va conèixer -i tant de bo no hagués fet!- el llatí² Roger de Flor, amb les seves set naus i una esquadra aliada, formada principalment per catalans i almogàvers que comptava aproximadament amb vuit mil homes; el precedia Ferran Eiximenis³, que sumava encara més homes a l'armada. Però l'Eiximenis -que era un aristòcrata- s'havia presentat per iniciativa pròpia, amb el seu exèrcit personal, per donar el seu suport en la guerra contra els perses⁴, si l'emperador ho volia, i a un preu determinat, és clar. Roger, ell sí, havia salpat responent a la convocatòria; era un home de mirada aterradora, ràpid quan decidia i impetuós quan actuava; vull fer-hi un breu excurs tal com m'ho han explicat, i si mai la història s'allunya dels fets veritables, que se'n reprovi no pas l'escriptor, sinó la informació rebuda.

A Ptolemaida de Síria⁵, quan encara existia i era una ciutat famosa, ell servia el Temple com a frare. Quan aquesta fou presa dels etíops⁶, com ja hem explicat en els llibres anteriors, i aquells indrets quedaren devastats, robà els bens del monestir i després d'armar uns grans vaixells, afrontà els agarens⁷; era un pirata molt dur i amb els seus nombrosos companys duia atacs de sorpresa. Amb la riquesa i el luxe que venien dels botins acumulats pel mar, es tornà més confiat -i els seus homes també- i deixà aquell ordre de frares i l'hàbit; amb decisió i amb les naus plenes, anà a unir-se a Frederic⁸, aquell que regnava sobre Sicília amb el poder que li venia del temps de Manfred⁹ -tot lluitant contra la seva família, s'havia rebel·lat a l'Església i, com a conseqüència, escometia guerres i batalles amb Carles¹⁰-. Li anà doncs a prestar suport amb el seu exèrcit, per un salari pactat, i, participant a l'aliança amb Frederic, durant cert temps lluità amb els seus homes al costat seu.

Quan després la guerra es va acabar, i els qui estaven en conflicte en aquell moment signaren un acord de pau referendat per un matrimoni¹¹ -en efecte, el germà del rei prengué com a esposa Caterina; aquell també havia estat coronat rei pel papa, si bé sine terra, és a dir sense terra, i proclamat així mateix emperador universal, lligant les seves pretensions sobre Constantinoble a la seva esposa, una néta de Balduí¹²-, per això, com que l'església s'hi havia reconciliat, el papa va fer buscar Roger. Frederic tanmateix, que pensava que no era apropiat i sobretot no era just trair qui s'havia demostrat útil en el moment de la necessitat -tinguem en compte que hi ha la condemna immediata i espantosa a la foguera per algú que hagi trepitjat l'hàbit-, considerà oportú reservar, per a ell, gratitud autèntica i, per al el papa, condescendència amb les acusacions, i no fer-lo arrestar, però tampoc reservar-li honors; va doncs ordenar-li que se'n anés lluny a buscar-se un lloc segur.

Abandonat per tothom, Roger envià un nunci a l'emperador, implorant que li donés acollida, ja que, segons deia, quan el monarca ho volgués, podria disposar d'un potent exèrcit com a aliat. Realment, tal com demostrà, era valent de natura i de mentalitat guerrera; i és més: al mateix temps tenia dominada una tropa ferotge gràcies a la seva intel·ligència àgil i aguda, i també a còpia de promeses sobre els grans èxits que aconseguirien. Però l'emperador per part seva, que per necessitat ja havia començat a fer servir mercenaris, es va abocar sobre aquella situació com si fos un regal del cel i, enviant-los una butlla d'or com a garantia, acceptà Roger i el seu exèrcit tan bé que, a ell, li concedí l'honor del títol de megaduc i a més a més el casà amb la seva neta Maria filla d'Assan¹³; i, pel que fa als seus homes, els va satisfer amb els sous corresponents, per prestar llurs serveis en guerra. En tot cas, com s'ha dit, es menystenien les forces romanes, afeblides i disperses a occident, que buscaven llavors on donar els seus serveis i guanyar-se la vida.

1 Setembre, 1303. Els fets d'aquest capítol són narrats, amb més detall i alguns matisos diferents, als capítols 194-199 de la Crònica de Muntaner.

2 El Failler ens recorda que “els mercenaris de la Companyia Catalana són denominats en aquesta Història catalans (Κατελάνοι), almogàvers (Ἀμογάβαροι), italians o llatins.

3 Ferran Ximenis d'Arenós

4 Paquímeres vol dir els turcs. Un dels seus nombrosos anacronismes.

5 Roger era templer i es trobava, el 18 de maig de 1291, al port de Sant Joan d'Acre (és com es deia la ciutat en aquell moment). Muntaner dóna d'aquests fets una visió diferent (194). Al·lega que Roger va rebre grans quantitats de riqueses per transportar bens i persones d'Acre, a punt de ser conquerida, a Mont Pelegrí (Trípoli del Líban), i que ell els donava a l'Ordre. En tot cas, admet que hi havien veus (malintencionades, segons ell) que deien que en aquella ocasió s'havia enriquit indegudament.

6 Els egipcians, mamelucs.

7 Els musulmans.

8 Frederic II de Sicília (1302-1337), fill de Pere el gran de Constança, filla de Manfred I de Hohenstaufen.

9 Manfred I (de Hohenstaufen, 1258-1266).

10 Carles II el coix, rei de Nàpols (de la dinastia d'Anjou, 1285-1309).

11 La pau de Caltabellotta (31/08/1302) entre Frederic i Carles II d'Anjou va ser segellada amb el casament de Frederic amb Eleonora d'Anjou, filla de Carles. No és doncs cert allò que explica Paquímeres a l'incís següent.

12 El gener de 1301, Felip IV el bell va fer casar Carles de Valois amb Caterina de Courtenay, descendent de Balduí II de Courtenay, antic emperador llatí de Constantinoble. El 03/09/1301 és investit emperador per Bonifaci VIII, en l'esperança que pogués tornar a recuperar el tro de l'imperi llatí. Paquímeres aquí confon els dos esdeveniments.

13 Maria de Bulgària (Latzaura, segons l'anomena Muntaner), filla de Joan III Asan de Bulgària i d'Irene Paleologina.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999)