Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 22)

Derrota dels Francs

   Atès que els enemics no estaven patint gens, Narsès, analitzà la situació en conjunt i pensà una tàctica pròpia dels bàrbars, força practicada pel huns. Manà als seus homes de girar cua i retirar-se precipitosament, com si estiguessin fugint espantats, i així atreure els bàrbars com més lluny del bosc millor, pels camps del pla sense arbres. Ell ja s'encarregaria de la resta. Van fer doncs així i van fugir. Els francs enganyats per aquella fuga, imaginant que la por fos real, sobtadament plens d'ardiment, van desfer la falange i es llançaren en la persecució sortint del bosc: davant corrien els genets, després venien els soldats a peu més forts i més ràpids, però tots ells maldaven per capturar, justament en aquell moment, ni més ni menys que Narsès i amb poc esforç posar el punt i final desitjat a la guerra, una vegada per totes. Oblidant-se de la disciplina tàctica, anaven a la desbandada sense precaucions, tots eufòrics, fent festa amb les seves esperances. I dels romans, que s'endinsaven a regnes soltes cada cop més enllà, hom diria que realment fugien aterrits: de manera tan realista simulaven la por! Quan els bàrbars ja s'havien dispers pel camp obert i s'havien separat el més possible del bosc, aleshores tot d'un plegat, a un senyal del general, els romans van fer girar els cavalls, es tombaren en direcció contrària i anaren al xoc frontal amb els perseguidors, astorats per la sorpresa, els van colpir sense pietat i els van repel·lir, canviant la retirada en contraatac. Dels bàrbars, els genets van ser els primers a adonar-se del perill imminent i se'n van tornar galopant a regnes soltes fins al seu campament dins dels boscos, ben contents per haver-se'n sortit. En canvi, els soldats d'infanteria eren ingloriosament exterminats, sense ni poder pegar un cop, esvalotats i aclaparats com eren per aquell daltabaix increïble. Jeien tots, aquí i allà, talment com un ramat de porcs o de bens miserablement putrefactes. Atès que havien mort precisament els homes millors, més de nou-cent, els supervivents van moure en retirada i es van unir de nou amb els seus cabdills, perquè ja seria perillós per a ells restar separats del gros de l'exèrcit.

   Narsès doncs, tornat a Ravenna, quan ho va tenir tot ben organitzat, es dirigí a Roma on hi passà l'hivern.

[AQUÍ ACABA EL PRIMER DELS CINC LLIBRES DE LES HISTÒRIES D'AGATIES ESCOLÀSTIC]

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 22]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 14)

Narsès pateix uns revessos per mà dels francs per culpa de la ineptitud de Fulcaris

  Amb Narsès encara ocupat amb al setge, l'exèrcit romà enviat a l'Emília [havia patit importants revessos]¹; ell naturalment estava amoïnat pel que s'havia esdevingut i força desanimat. La qüestió és que en arribar allà, les forces romanes al principi actuaven en tot amb prudència i disciplina: si feien una incursió a un poblat o una ciutat hostils, es desplaçaven en columnes i eren prudents en els atacs. Les retirades no es feien per separat, sinó en bon ordre, amb les rereguardes col·locades a les posicions correctes, amb la falange distribuïda a rectangle, tenint el botí de guerra al mig, per protegir-lo de la manera més segura. I així, si més no al començament, assolaven les terres enemigues, però al cap d'uns pocs dies tot allò aconseguit s'estava esfondrant i esvaint.

  Venint als fets, Fulcaris, el comandant dels hèruls, era sens dubte un home valent i, pel seu temperament, no li feia por res de la guerra; però tan imprudent, cap calent i mancat de criteri com era, considerava que la tàctica militar no formava part de les responsabilitat d'un general o d'un oficial: ben al contrari, fanfarronejava que entraria en acció ell personalment, amb sobrada valentia per a la batalla, fins i tot llençant-se i envestint l'enemic amb tota la seva empenta. Llavors doncs, situant-se a un nivell d'ineptitud encara superior, va fer una incursió a la ciutat Parma: es donaven les circumstàncies que Parma, de fa temps, estava en les mans dels francs. Allò adient hauria estat que enviés uns informadors a espiar amb precisió les intencions de l'enemic i així moure's ordenadament sobre informació certa. Ell, sense confiar en res més que no fos temeritat i impulsivitat absurda, va moure de manera desordenada el seu exèrcit i els batallons romans sota els seus ordres, fent-los avançar ràpidament, sense sospitar que podria haver-hi algun problema. Assabentat prèviament d'això, el cabdill franc Butilí, seleccionà els més valents i bel·licosos dels seus soldats, els amagà a l'amfiteatre situat a prop de la ciutat (es feia servir per als homes que es guanyaven la vida lluitant amb les feres davant del públic), preparant una gran emboscada, i va restar en observació, esperant el moment per entrar en acció.

  Quan Fulcaris i els hèruls van ser a l'abast de l'enemic, a una senyal preestablerta, els francs es catapultaren tot d'una sobre aquells, que venien sense tenir un ordre i sense precaucions, i de seguida van matar a l'atzar a cops d'espasa els que tenien a prop, atordits per la sorpresa, podríem dir, caiguts a la xarxa sense adonar-se'n. La majoria dels soldats, així que van comprendre la situació en que es trobaven van procurar salvar-se de manera miserable i infamant: van donar l'esquena als enemics i van fugir cames ajudeu-me, passant per sobre del valor militar i del seu llarg entrenament al perill.

1Hi ha una breu llacuna al text.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 14]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 7)

Digressió sobre el alamans i la tolerància religiosa

   Els alamans segueixen les lleis i els costums heretats, compartint naturalment el poder, amb el mateix sistema polític dels francs, i només se'n diferencien per la religió. Veneren unes plantes, uns rius, uns turons, uns precipicis, tot sacrificant-los cavalls i bous, entre moltes altres coses, que decapiten en una mena de ritus. Però de fet la barreja amb els francs, els va bé, atès que els està fent canviar, també en aquest aspecte, atraient ja els més sensats d'entre ells, i crec que no trigarà gaire a convèncer tots ells.

   Allò insensat i extravagant de les creences és obvi, evident i fàcil d'eliminar, fins i tot pels seus mateixos adeptes, si no són uns babaus. És just doncs que tothom que es desvia de la veritat, pugui elegir, sense ser castigat, i gaudeixi de la màxima tolerància, atès que, òbviament, no cau i s'arruïna voluntàriament, sinó de bona fe i, des d'un error de valoració, segueix amb coherència les seves conviccions, siguin les que siguin. No sé si enraonant es pot posar remei a la follia cruel dels ritus de sacrificació, tant si es celebren en honor dels boscos sagrats, és a dir, a la manera dels bàrbars, com si es fa en honor dels déus de la tradició antiga, tal com requereix el culte pagà. Jo, personalment, crec que no hi ha res de bonic en uns altars bruts de sang o en la mort d'allò més violenta d'uns animals; ara bé, si això té valor general, no serien tampoc ni bons, ni civilitzats – sinó salvatges i insensats– Deímon (Terror), tal com baldament l'han inventat els poetes, Phobos (Esglai), Enion (Guerra), Ate (Follia) o Eris (Fúria) invencible¹, com en dirien els mateixos; i afegiu-hi també, si voleu, Arimanes², com en diuen els perses i, entre els espectres infernals, aquells malvats i sanguinaris.

   Per cert, si bé algú pot considerar que aquests aspectes no escauen gens a la narració i que són tangencials i aliens als nostres propòsits, a mi, en tot cas m'agrada molt treure tot el que sé i elogiar-ne les coses positives, tot denunciant-ne aquelles que no ho són i destacant-ne aquelles nocives. En realitat, si a les a les narracions els faltés això, perquè així serien molt més útils i edificants, serien pures explicacions sense anàlisi i, tal vegada, sense voler ofendre ningú, a certes persones podrien semblar no gaire millors que les balades que es conten al gineceu vora al teler. Comptat i debatut, que cada u pensi com li agrada i, quant a mi, ara cal que torni on havia arribat la narració.

   Lotari i Butilí, doncs, quan al principi es van moure a l'atac dels romans, tenien unes expectatives molt altes, ja no aguantaven actuant segons allò que els havien imposat. Creien que Narsès de ben segur no resistiria a la seva escomesa, que Itàlia sencera seria seva i així arribarien a Sicília. Els sorprenia que els gots tinguessin tanta por d'un eunuc³ mocós, amanerat i efeminat, que s'escudava darrere dels homes de veritat. Doncs, amb aquestes opinions plenes de supèrbia, tot confiats del valor de la seva tropa, van fer els preparatius de la guerra, reunint un exèrcit de setanta-cinc mil homes aproximadament, entre alamans i francs, i tot seguit es dirigiren cap a Itàlia.

1 Edip a Colon, 127, per exemple.

2 Hades o esperit maligne, entre els perses.

3 Narsés abans de ser general havia estat eunuc de la cort de Justinià.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 7]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 6)

Com els alamans participen a la guerra

  Si bé els delegats van insistir sobre tot això, Teodobald, un adolescent apocat i amb gens d'aptitud per a la guerra que ja estava molt malalt i físicament decaigut, era en tot cas de l'opinió –més aviat per aquests motius, no pas certament pels arguments dels ambaixadors– que no havien de buscar-se problemes originats per la malaurança aliena. D'altra banda, Lotari i Butilí, tot i que al seu rei no li agradava gens ni mica, estaven d'acord amb l'aliança. Aquests dos homes eren germans alamans que duien un contingent militar al servei dels francs tan gran, que es podia dir que acabdillaven el seu propi poble, això havia estat amb el permís de Teodobert.

  Si donem fe a Asini Quadrat, un italià que va narrar amb detall també la història dels germanis, els alamans son una gent de molta barreja i el seu nom significaria precisament això¹. Quant a aquest poble, el rei got Teodoric, quan regnava a tot Itàlia, els tenia com a súbdits subjectes a un tribut. A la mort de Teodoric, esclatà la guerra terrible entre l'emperador romà Justinià i els gots; llavors aquests últims començaren a afalagar els francs i, amb la intenció d'obtenir tota la seva amistat i indulgència, es relaxarien la pressió sobre diferents pobles, entre d'altres, deixaren lliures justament els alamans. Pensaven que en aquell moment havien de reunir les seves forces de tot arreu i alliberar tots els pobles súbdits que no els fossin massa favorables, car ja no lluitaven pel poder i la glòria, sinó que se la jugaven per Itàlia i per no desaparèixer. I doncs, van fer de necessitat virtut, prevenint espontàniament les fragilitats futures. I així, el mateix Teodobert va sotmetre el poble alaman alliberat pels gots i després de la seva mort, com ja he explicat, ells i la resta de pobles súbdits passaren sota el fill Teodobald.

1 Alle Menschen, en alemany modern.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 6]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 5)

Els gots demanen ajuda als francs

  En el moment que moria Teïes¹ la situació dels gots necessitava un suport extern i llavors eren reis dels francs Teodobald, l'adolescent, i a més a més Xildibert i Clotari, els besoncles² del noi, conforme al dret romà. Però els gots pensaven que no havien de visitar aquests darrers, ja que les seves regions eren massa llunyanes. Van enviar una delegació oficial a Teodobald, la qual no va representar tot el poble got, sinó la part que s'havia establert a nord del riu Po. Quant a la resta del poble got, ja els agradava la rebel·lió i el desbaratament de l'estat de les coses. Nogensmenys, estaven desconcertats: entre dubtes sobre el futur i temors per la incertesa de la sort, mantenien les seves intencions vagues i ambigües i, amatents, esperaven els fets, amb el propòsit de posar-se al costat del vencedor.

  Els delegats dels gots del nord arribaren i, un cop a la presència del rei i dels alts dignitaris, els van pregar de no deixar-se pressionar pels romans, i de participar, en canvi, a la lluita; els cridava un poble veí i amic que potser seria definitivament destruït. Explicaven que a ells tampoc no els interessaria deixar camp lliure als romans que venien amb gran força; al contrari, n'havien d'amputar el creixement, com fos:

“Si aniquilaran el poble got” van dir els delegats, “no trigaran a venir en contra vostre i a recomençar guerres antigues. No els faltarà una acusació ben maca per dissimular la seva cobdícia, no importa com, i us faran creure que us perseguiran estricament segons el dret, enumerant una munió de màrius, camils, i césars, pel fet que en algun temps llunyà van fer la guerra amb els antics germanis conquerint les terres més enllà del Rin. Així creureu que no us hauran fet un abús, ans al contrari que us faran guerra per raons sacrosantes, no per perseguir res d'estrany, sinó per recuperar les possessions dels seus avantpassats. Adduint, per cert, un argument acusatori semblant –és a dir, com que per ells, Teodoric, el nostre antic rei i fundador, va conquerir Itàlia d'una manera no escaient– ens han tret la nostra terra, han matat gran part de la nostra gent i sense pietat han fet esclaus les dones i els fills dels nostres prohoms. I no és així, Teodoric es guanyà Itàlia, no pas agafant-la amb la força, sinó després que l'hi lliurés Zenó, el seu emperador; i no va agafar res als romans (atès que ja l'havien perdut), ben al contrari: eliminà l'estranger Odoacre, l'usurpador, i n'ocupà tots els dominis, conforme a la llei de la guerra. Però, quan els ha estat possible abusar, no han actuat gens amb justícia: atesa la seva indignació inicial amb Teodat per l'afer d'Amalasunta³, van adduir aquest origen i pretext per a la guerra; doncs bé, fins avui no ho han perdonat, sinó que els duu la còlera, sí a ells, als savis, timorats de Déu, que es vanten de ser els únics a actuar amb justícia. Per això doncs, perquè, un cop sofert el mateix que nosaltres, no us penediu de la vostra condescendència, després, quan ja no calgui, cal anticipar-se als enemics ara i cal no fallar en aquest moment, som-hi! Envieu contra ells un exèrcit ben preparat i un general dels vostres, expert de batalles, capaç de dur a bon fi la guerra contra els romans, per fer-los fora d'aquí com més aviat millor i salvar el país. Així, de ben segur, fareu un gran favor al poble got, sereu aclamats com uns salvadors, deslliuradors del mal, i tindreu el vostre país fora del perill dels romans, encara que no surti cap enemic dels veïns. Per sobre, guanyareu no sé quants diners i, amb tot, nosaltres n'afegirem encara més.”

1 Com hem vist al preàmbul, això passa el 552 dC i és narrat per Procopi.

2 Veure 1, 3.

3 Veure Procopi Guerra gòtica 1, 4. Teodat, es casa amb Amalasunta, mare del futur rei got i després la fa matar. Aquesta, intuint la situació delicada en què es trobava, havia prèviament demanat protecció a l'emperador.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 5]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 4)

La història del rei franc Teodobert



   Després de rebre la corona del pare, Teodobert subjugà els alamans i altres poblacions veïnes. Era un home decidit, turbulent i amb una gosadia més enllà de la necessària. Doncs bé, quan esclatà la guerra dels romans contra el rei got Tòtila, va ordir i preparar un pla: aprofitant que Narsès i el seu exèrcit estaven durament ocupats, arribar fins als extrems de Tràcia –amb un exèrcit valent i bel·licós, reunit prèviament– i, un cop sotmès el país, dur la guerra a Bizanci, ciutat de l'emperador. Amb tanta energia es va prendre el seu propòsit i en va fer una preparació tan seriosa, que envià una delegació als gèpides i als longobards i altres pobles fronterers per tal que participessin a la guerra. El fet és que creia realment que no era tolerable que concretament Justinià en els edictes imperials s'autoanomenés Franc, Alaman, Gèpida, Longobard, així com altres denominacions semblants¹, com si tots aquest pobles fossin súbdits seus. Bé, ell no podia suportar aquella ofensa i considerava que els altres estarien igual d'indignats, perquè també igual d'ofesos. En tot cas, encara que hagués dut a terme aquesta expedició, crec jo, no hauria tret profit de la seva temeritat car, ja fos a Tràcia, o bé topant amb els regiments de l'Il·líria, hauria estat ingloriosament destruït pels romans. El màxim que podem fer és inferir sobre aquell home que – pel fet de tenir, si més no, l'objectiu al cap i després tenir la intenció d'assolir-lo i desitjar-lo amb deler, i pel fet que sens dubte ja havia fet almenys una part de la feina – era insensatament superb, tant que confonia la valentia amb la impulsivitat esbojarrada; és a dir, si la mort no s'hagués avançat a la seva iniciativa, tal vegada ell hauria emprès l'expedició. Llavors, un dia que caçava, intentà envestir-lo un enorme brau amb llargues banyes, no pas un d'aquells que són manyacs i treballadors, sinó un de selvàtic, de muntanya, dels que destrossen els rivals amb les banyes: li diuen búfal, crec jo, a aquesta espècie. N'hi ha molts que pasturen per aquells indrets; l'animal prefereix per natura valls ufanoses, muntanyes boscoses i climes tempestuosos. En veure'l doncs treure el cap sortint d'una vall boscosa, s'hi plantà al davant a peu ferm, amb l'ànim d'afrontar-lo amb la javelina. Quan l'animal va arribar a prop, amb amb una virada brusca de la cursa, s'estavellà frontalment contra una arbre, no massa gros, que trontollà, tot inclinant-se cap a l'altra banda; llavors, vet aquí que una branca enorme d'aquelles cedí i es trencà amb violència, colpint Teodobert al cap. Ja que el cop havia estat d'extrema força en una part vital, va caure d'esquena: amb penes i treballs el portaren a braços fins a les seves dependències i morí el mateix dia².

  El regne passà al fill Teodobald que, tot i ser realment jove i encara sota tutela, era cridat al tron per la llei dels seu país.

1 A les Novellae és així que s'anomena Justinià: Ἐν ὀνόματι τοῦ δεσπότου Ἰησοῦ Χριστοῦ τοῦ θεοῦ ἡμῶν Αὐτοκράτωρ Καῖσαρ Φλάβιος Ἰουστινιανὸς Ἀλαμανικὸς Γοτθικὸς Φραγγικὸς Γερμανικὸς <Ἀντικὸς Ἀλανικὸς> Οὐανδαλικὸς Ἀφρικανὸς <εὐσεβὴς> εὐτυχὴς ἔνδοξος <νικητὴς> τροπαιοῦχος ἀεισέβαστος Αὔγουστος Πέτρῳ τῷ λαμπροτάτῳ μαγίστρῳ τῶν θείων ὀφφικίων. Cameron afirma d'aquests títols que a partir del 533 es diu que “alaman” i que “gèpida” i “longobard” pertany a Justí.

2 547 dC (Keydell, 15).

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 4]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 3)

Fets anterirors de la història del Francs. El pentinat dels reis.

  Així doncs, amb un excel·lent sistema de convivència, els francs regnen sobre els seus i sobre els pobles veïns. Els fills reben la corona dels pares, però de fet, justament quan els gots els enviaren la seva delegació tenien tres reis. No em sembla fora de lloc interrompre breument la digressió, començant per la dinastia i els esdeveniments anteriors, passant tot seguit a parlar dels qui justament governaven aleshores.

  El cert és que Xildibert, Clotari, Teodoric i Clodomir eren germans. Quan els va morir el pare Clodoveu, es repartiren el regne en quatre parts, en funció de les ciutats i les poblacions, de manera que la repartició fos per parts iguals. Poc després Clodomir, en una expedició contra els burgundis (aquest era un poble gòtic que en guerra actuava tot sol de manera brillant), en aquella mateixa guerra va morir, colpit al pit per una llança. Quan va caure, els Burgundis, en veure'n la llarga cabellera deslligada que li arribava fins a les espatlles, s'adonaren de seguida que havien matat el rei enemic. Als reis francs, en efecte, per norma no els està permès mai tallar-se els cabells: ja de nens no se'ls tallen mai i els blens els cauen tots sobre les espatlles – si bé, si més no els de la front, els tenen partits en clenxa – però no a la manera dels Turcs¹ i dels Àvars, despentinats, desarreglats, bruts i matusserament lligats en trenes, sinó que hi fan servir sabons de diferents tipus i els pentinen amb cura. Això es concedeix per llei, com a marca i privilegi especial, a la família reial, ja que els súbdits es tallen els cabells a patge, i no els és permès tenir-los més llargs. Doncs bé, quan els Burgundis aleshores, després de tallar el cap a Clotari, l'ensenyaren als seus soldats, els van acoquinar i desanimar; se'ls van trencar vilment els propòsits i ja no tenien voluntat de lluitar més. I així, la guerra es donà per acabada, justament de la manera que més interessava als vencedors i a les condicions que ells creien, mentre pel que fa l'exèrcit franc, els qui van salvar la vida van tornar a casa contents². Conseqüentment, amb la mort de Clodomir el seu regne es repartí immediatament (efectivament, no tenia fills) entre els germans. No molt temps després, morí Teodoric víctima d'una malaltia³, deixant al seu fill Teodobert, entre altres bens, també l'honor de la corona.

1 Nom genèric que s'aplica a molts pobles de la zona euroasiàtica, altramente també genèricament anomenats Σκύθαι. Teofilacte Simocatta, Historiae 1. 8: “els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs.”

2 Sembla ser que Agaties és l'únic que assereix la derrota dels francs, quan en canvi haurien continuat lluitant.
3 533 d.C.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 3]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 2)

Els francs

  El poble franc és en efecte limítrof i adjacent amb Itàlia. Serien els antigament anomenats germanis. I és evident, ja que viuen a la conca del Rin i a les regions veïnes, ocupen així mateix la major part de la Gàl·lia, que antigament no tenien i que van adquirir després, i Massàlia, una colònia iònica¹. El cert és que aquesta ciutat va ser fundada per colons Foceus que van marxar sota l'embranzida dels medes, quan el rei de Pèrsia era Darios² fill d'Histaspes; i ara ja no és grega i s'ha tornat bàrbara. Van deixar l'antiga forma de govern i segueixen les tradicions dels dominadors³. I ara no sembla tenir gaire menys reputació que al temps dels seus antics colons.

  Els francs no són nòmades com per exemple altres pobles bàrbars, sinó que fins i tot utilitzen, en la majoria d'aspectes, el sistema polític de Roma, i les lleis també, que són les mateixes; pel que fa a altres aspectes, tenen tradicions similars a les nostres en els contractes, el matrimoni i la religió. Són de fet tots cristians, fidels de la recta fe: a les ciutats hi tenen governadors i sacerdots i celebren les festes gairebé com nosaltres; si més no a mi, em sembla que, a la seva manera, són força respectables i d'allò més ben educats i que les diferències no són més que l'abillament bàrbar, i les peculiaritats lingüístiques. El fet és que els admiro d'allò més per moltes coses bones que tenen, entre d'altres, la justícia i la concòrdia que regnen entre tots ells. Per exemple: sovint en el passat, però també a la meva època, quan, ara tres, ara fins i tot més reis han compartit el poder, en cap ocasió s'han fet la guerra, i han estat capaços de no tacar la pàtria amb la sang dels seus propis germans. Amb tot, quan apareixen grans poders iguals enfrontats, és inevitables que sorgeixin actituds rígides i arrogants, i neixen, naturalment, gelosies i ambicions, així com altres infinites frenesies generadores de lluites i desordres. Sigui com sigui, a ells, no els esdevé res de semblant, per molta divisió que hi hagi del poder. Ara bé, si mai es dona el cas d'un conflicte entre monarques, tothom es desplega al camp de batalla com si fos per a lluitar i dirimir la qüestió amb les armes i, tot seguit, pren posició davant de l'enemic. Quan els exèrcits es troben cara a cara, abandonen l'hostilitat recíproca allà mateix, la canvien per la concòrdia i insten els seus reis a dirimir les diferències amb un judici i, si no, a combatre en un duel individual, jugant-se-la ells dos, atès que no és conforme a la llei divina ni a la tradició fer malbé o destruir el bé comú per culpa dels odis personals. Així, tot seguit trenquen files i deixen les armes. Seguidament tornen la pau i la cordialitat, les relacions amistoses i la col·laboració i el perill s'esvaeix.

  És a dir doncs que el súbdit franc és honest i ama la seva pàtria, i el seu governant és benèvol i persuasiu, quan cal. Per les mateixes raons doncs, també compten amb una sòlida potència militar i amb unes lleis estables, no perden cap dels territoris propis, malgrat tots els que van adquirir. Precisament els pobles que conreen justícia i solidaritat, fan l'estat pròsper, durador i molt poc vulnerable a l'enemic.

1 Agaties es refereix a l'origen de Massàlia (Marsella), fundada per colons de Focea, ciutat iònica, els mateixos que fundarien Emporion.

2 Darios I el Gran (540 aC-485 aC).
3 τῶν κρατοῦντων. De l'imperi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 2]