Joan Geometres: L'estiu

Abunden les fruites del temps¹ i a la vinya el raïm ja madura,

   i alhora, dels ruscs va vessant la mel verda²;

hi ha exuberància: mamelles, anyells guimbant tot el dia,

   cabres inflades de llet, espigues que miren avall.

Ocells i boscos i arbres ombrosos afinen les veus,

   i amb la frescor de les aigües, els còdols esclaten de joia;

ressona a l'uníson un cant de cigales i, encara més dolç, de † caderneres³.

   Canta, Joan, tu també alguna cosa, malgrat els afanys.

 

1 Ὥρια πάντα τεθήλε inspirat probablement a un vers de Nonnos (Dion. 42, 294). Ἄνθεα πάντα τεθήλε.

2 Com en Od. X, 235, per exemple.

3 El manuscrit porta ναυτίλος (mariner). Nosaltres optem per la interpretació de Piccolos i Dübner, ἀκανθυλίς.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 206]

Joan Geometres: Poema 91

Quan tombis sota les terres ton carro auri i lluent,

   Faetont, a l'ànima gran del Cèsar, explica-li això:

"Corre a les armes, car l'Istre¹ s'ha endut la corona de Roma;

   més forts són els arcs dels misis² que les llances Ausònies"³.

[El poema, com l'anterior es refereix, a la derrota que va patir, l'any 986, l'exèrcit del general Lleó Melissenos a la Porta Trajana als Balcans per mà dels búlgars.]

1 El Danubi.

2 Els búlgars.

3 Es refereix als bizantins.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 91, pàg. 311]

Joan Geometres: Sobre la desfeta dels bizantins al congost de Bulgària

Em pensava que mai –ni que el sol s'hagués esfumat!– no serien

   més forts els arcs dels misis¹ que les llances ausònies².

Al diable muntanyes cruels! al diable inhòspits penya-segats!

   on el lleó³ tremola davant d'un cervató.

[El poema es refereix a la derrota que va patir, l'any 986, l'exèrcit del general Lleó Melissenos a la Porta Trajana als Balcans per mà dels búlgars.] 

 

1 Els búlgars. Típic anacronisme bizantí.

2 Els bizantins.

3 L'objectiu és el general, Lleó Melissenos, responsable de la derrota.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 90, pàg. 305]

Joan Geometres: Poema 87

«Per al cos a cos que bona és l'espasa allargada, però a dalt

dels bastions és l'arc que sempre domina.» Això cridà Ares.

[Aquest dístic, és com una resposta al retret adreçat a Ares en l'elegia anterior, sobre la injustícia en el combat entre els qui duen l'espasa i els que usen l'arc.]

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 87, pàg. 301]

Joan Geometres: A un soldat mort per un dard

No fou pas un valent qui matà un valent i el va espoliar¹

  –a aquest noi, guerrer de cos a cos– d'un dispar allunyat.

Ares, que injust t'has tornat: si alhora als millors no els acordes

  cap èxit, quina sentència tindràs per als altres?

1 Tot el vers (Οὐκ ἀγαθὸς ἔπεφν`, ἀγαθὸν δὲ τιν` ἀξενάριξεν) és una reminiscència de Ilíada 21, 280 (τῶ κ`ἀγαθὸς μὲν ἔπεφν`, ἀγαθὸν δὲ κεν ἐξενάριξε, "hauria estat un valent qui m'hauria matat, i aquest hauria espoliat un valent").

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 86, pàg. 295]

Joan Geometres: La meuca

Sàvia, la meuca honora el perfum amb perfum.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 83, pàg. 293].

 

[Aquest únic hexàmetre aparentment insignificant és una petita demostració d'aemulatio típicament bizantina. La referència és el poema 90 de l'Antologia palatina:

Πέμπω σοι μύρον ἡδύ, μύρῳ τὸ μύρον θεραπεύων,

ὡς Βρομίῳ σπένδων νᾶμα τὸ τοῦ Βρομίου.

T'envio un dolç perfum, tot honorant el perfum amb perfum,

com si libés a Bromi amb licor de Bromi.

És com desmuntar el poema, de context eròtic i pagà, i tornar-lo a muntar en el context evangèlic de Lluc 7, 37, tot fent referència també al μύρον ἐκκενωθὲν ὄνομα σοί del Càntic dels càntics 1,3 (perfum que s'escampa és el teu nom).]

Joan Geometres: A si mateix

Temps era temps que jo era un grifoll, bonic i puixant,

  delicat, i a més, ufanós per saviesa i coratge.

Però un dimoni, o Déu, o l'agra enveja d'aquells qui m'odien

  m'ho han tret, i han fet de mi la riota de la gent,

un Samsó, joguina en mans hostils; però meu Senyor,

  jo ho sé, tu ja vas fer reviure els morts.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 81, pàg. 289]

Joan Geometres: Heroelegia

Planen terribles visions, per tot, d'un exèrcit aeri,

malignes, feroces, hostils, implacables, a dojo!

Delegen omplir-se la panxa amb la nostra sang

dimonis guerrers, d'esguard tenebrós, d'aspecte salvatge.

Qui exultaria en veure-ho? O com ho podrà superar,

amb ales boniques, rabent, flamejant, invencible, perfecte,

i il·luminar a tot arreu la forma, pura, brillant

noble i divina de l'ideal primordial de bellesa,

de la glòria que és nostra, tot contemplant la divina claror?

Temo que em llancin dins del barram formidable del drac,

menjar malaurat! abans d'assolir el cel sense fites,

o si no, a les entranyes del món i a la fosca del Tàrtar,

allà hi ha el tumult, la tenebra i la força invencible del foc.

Apiada't Senyor i condueix-me –car sóc imatge de Déu–

amb la teva mà dreta, amunt per l'Olimp sempitern¹

on és ton escó immortal, allà on són les idees, miríades,

belles, brillants, rutilants, eternals i d'ales boniques,

daurades, i hi són els cantors de ta glòria, els àngels rabents,

els qui et fan saltirons al voltant, i et diuen “Senyor”,

allà tu, Trinitat, resplendor esclatant, sense temps, per a sempre,

il·lumines la llum i fent com el sol en dónes als astres.

1Tot aquest vers es ressent de la diferent lectura que en fa Van Oppstall respecte a Cougny (Epigrammatum anthologia Palatina cum Planudeis et appendice nova, vol. 3, 104, 15).

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 76, pàg. 271]

Joan Geometres: Elegia

Intrèpidament vaig recórrer la mar retronant i els horrors

  infinits de la terra, impàvid, quan ho he volgut.

Mes, hi ha una cosa tan sols que temo patir amb esglai¹:

  la travessia a les fosques quan deixi la vida;

ja sé que du cap al cel i que és llarga i sense confins,

  difícil, incerta, infranquejable pels vius.

Però m'aclapara aquest cúmul de cendra –talment el rovell,

  tot un llast per al ferro– creat per angoixes,

extenuants i penoses, pels treballs de la vida

  i per la sutzura del dolç menjar dels ancestres².

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 75, pàg. 266]

[Presentem el primer d'una sèrie de poemes de Joan Geometres, poeta de nivell absolut en la literatura bizantina. Fins ara n'havíem deixat caure alguna mostra puntual. Però ara, després d'aconseguir l'edició d'Emilie van Opstall, d'allò més completa i rica d'informació, ens atrevim a ampliar-ne l'oferta].

1 αἰνῶς περιδείδια, μή τι πάθοιμι. Podria ser cita directa de Gregori de Nazianz, ταῦτ`αἰνῶς τρομέω καὶ δείδια, μή τι πάθοιμι (Carm. II, i. 35, 103) o directament d'Homer, αἰνῶς γὰρ Δαναῶν περιδείδια (Ilíada 10, 93). O ambdues coses alhora. Així són els bizantins.

2 Es refereix al pecat original.

Joan Geometres: (3)

Vaig veure Virtut, ahir, pel centre ciutat,

vestida de dol, tota afligida.

“Què us passa?” Vaig demanar. I ella: “Mira:

coratge, equilibri i saviesa, apartats,

i manen barbàrie, disbauxa i covardia.

[Cantarella, Poeti bizantini, Milà, Vol. I, pàg. 153]

Joan Geometres: (2)

Eros, terrible, encega l'ànima meva¹,

mes la passió per tu em serena, Crist meu.

1Ἔρως ... ἐκτυφλοῖ μοῦ τὰς φρένας: hi és l'eco del sàfic ἐτίναξεν <ἔμοι> φρένας ... Ἔρος (50). Eros, en un cas sacseja l'ànima, en l'altre l'encega.

[Cantarella, Poeti bizantini, Milà, Vol. I, pàg. 153]

Joan Geometres: (1)

  Per res difereixen la vida i el mar: tots dos inestables;

plens de crueltat i de feres, els portitxols.

  Molts no coneixen el mar i els vents; i el dimoni

bufa més pels orificis del cos que pel pèlag.

[Cantarella, Poeti bizantini, Milà, Vol. I, pàg. 151]