Macedoni de Tessalònica: AP 6, 40

Vine Demetra! Aquests són els bous que m'aporten el blat,

   accepta'ls fets de pastís, i no en carn i ossos.

Fes sobreviure els dos bous de veritat, perquè m'omplin el camp

   de collites, accepta això a canvi d'una gràcia bonica.

Car el teu Filaletes, treballador de la terra,

   a prop del llindar dels vuitanta-quatre anys,

mai no gaudí d'una sega Coríntia¹, mes mai no tastà

   la misèria que odia les espigues del blat.

 

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 172]

1 Les collites de cereals de la regió entre Corint i Sició eren proverbials. Zenobi Centur. 3, 57 (CPG) ho recorda, dient «la regió entre totes dues ciutats [Corint i Sició] és d'allò més fèrtil».

Macedoni de Tessalònica: AP 6, 30

Aminticos, ja vell, va penjar la xarxa plomada al trident

   deixant els treballs i fatigues de pescador.

Davant Poseidó i les ones salades del mar,

   digué entre les llàgrimes que li queien dels ulls:

«Saps, déu beat, que estic acabat: amb la negra vellesa

   floreix –i no hi ha remei– la gangrenosa misèria.

Alimenta aquest vell que encara es belluga, però des de terra,

   si vols, ja que ets amo i senyor de la terra i del mar.»

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 271

En el seu esplendor femení provocava furors dionisíacs

   si bellugava el cròtal daurat de les seves polseres¹,

i ara és hostatge de mala salut i vellesa, implacables.

   Antany els amants que venien n'invocaven el nom,

ara els agafen calfreds. La lluna creixent va minvar.

   No tornaran a sortir llunes noves².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 161]

1 Segurament hi ha milions de referències per a aquests versos. La meva és:

Once upon a time you dressed so fine,

you threw the bums a dime in your prime,

didn't you?

2 I per a aquests versos:

soles occidere et redire possunt:

nobis cum semel occidit brevis lux

nox est perpetua una dormienda.

Catul 5, 4-6.

El substantiu és σύνοδος «conjunció astronòmica entre astres», en aquest cas la lluna amb la terra i el sol (no estan en línia però en el mateix pla), però també «unió sexual» i «ingrés econòmic». Impossible mantenir la polisèmia del vers.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 245

Amb rialletes –renills de cavall, promeses d'un clau–,

   melosa, t'adreces a mi. Inútil tirar-me la canya.

Per aquestes tres roques¹, prometo, no fer-me el simpàtic mai més

   amb una noia tan poc delicada lligant.

Practica el besar pel teu compte! Fes petar els llavis tu sola

   amb absurds espetecs, amb ningú que s'hi enganxi.

Jo seguiré per un altre camí, car hi ha proveïdores

   millors dels plaers de la dea xipriota.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 150]

1 Jurar per les pedres/roques sembla que no era infreqüent en l'antiguitat, per la seva immutabilitat en el temps.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 243

Anit en un somni la vaig tenir entre els braços,

  aquella noia a qui tant li agrada la gresca.

No es feia enrere, ni hi posava problemes quan jo m'hi abrandava

  amb tot l'entusiasme que ve de la dea xipriota...

Prò Amor és un déu envejós: en una emboscada nocturna

  em féu perdre la son, i amb la son el desig.

És a dir, quant a mi, fins i tot en els somnis quan dormo,

  Amor m'impedeix gaudir d'un enllaç divertit.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 235

De sobte, vens aquí a veure'm, a mi que em deleixo per tu,

    desbaratant-me amb l'ensurt tot el pla que tenia.

M'agafen calfreds mentre un pou de desfici em provoca extrasístoles

    i el mar de fons d'Afrodita m'ofega l'ànim.

Socorre doncs aquest nàufrag que albires davant de la costa,

    dona-li asil a l'empar del teu port.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 233

«Demà et vindré a veure.» Mes és allò que mai acomplim

    car les llargues que em dones ja són un clàssic.

Estic boig per tu, i així m'ho agraeixes; als altres, d'una altra

    manera els en dones les gràcies, tot rebutjant el meu vot.

«Et veuré al vespre». Doncs d'una dona, quin és el seu vespre?

         És la vellesa, tan plena d'arrugues a manta.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 231

Fereixen, l'encís de ta boca, la frescor de la cara,

  l'encant d'Afrodita a l'esguard, la lira a les mans.

La teva mirada arranca la llum a la vista, el teu cant les orelles,

  i enlloc t'és vedada la caça d'algun pobre il·lús.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 229

A Evippe

En veure que Níobe plorava, tot trasbalsat, un pastor

  es preguntà si una roca podia plorar llàgrimes¹.

En canvi, de mi, que gemego en la fosca d'una nit que no acaba,

  Evippe –una roca vivent– no, no en té de pietat.

Parlant d'ambdós casos, la culpa és d'Amor, que ens rega amb les penes,

  a Níobe a causa dels fills, a mi per la meva fal·lera.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 126]

1 Sobre el mite de Níobe, una breu i amena narració del blog El teixit de Penèlope. El detall del pastor semblaria ser més aviat un invent de Macedoni.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 227

A la dona estimada

Hom cull el fruit de la vinya cada any, i ningú,

   sempre que talla el raïm, no en desdenya el circell.

Noia de braços rosats, monument a la meva fal·lera,

   t'he lligat a un tendre cinyell amb un nus que hi he fet

i cullo el fruit de l'amor¹. No puc esperar més estius,

   ni més primaveres: en tens massa d'encant, a dins teu.

Tant de bo siguis jove per sempre i en el cas que un circell sorneguer

   t'aparegui d'arrugues, l'acceptaré, car t'estimo.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 121]

1 Inspiradors d'aquest «τρυγόω τὸν ἔρωτα» i de tota la metàfora que regeix l'epigrama poden ser molts poemes i autors (Madden n'esmenta alguns). Però tots aquests tenen una mare, més ben dit, La Mare, és a dir Safo Fr. 105a:

οἶον τὸ γλυκύμαλον / ἐρεύθεται ἄκρῳ ἐπ' ὔσδῳ,

ἄκρον ἐπ' ἀκροτάτῳ, / λελάθοντο δὲ μαλοδρόπηες,

οὐ μὰν ἐκλελάθοντ', ἀλλ' οὐκ ἐδύναντ' / ἐπίκεσθαι

Tal com la poma qui vermelleja tota sola dalt de tot

de la branca més alta: els qui feien la collita l'han oblidada.

Oblidada? No, és que no han pogut abastar-la.

La traducció del fragment és de Carles Riba, descoberta per Ramon Torné i Teixidó (per cert, seguidor d'aquest blog) i publicada en un article de 1997 de la revista Faventia que es pot trobar al Web: no poso l'enllaç perquè és quilomètric, però només cal teclejar carles+riba+safo a Google.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 225

 El meu amor és una ferida. Un humor en traspua

   –llàgrimes– sense que mai se'm eixugui la nafra.

Sense esperança davant aquest mal, ni tampoc un Macàon¹

   posant-me un remei lenitiu, i tanta falta que em fa!

Noia, sóc Tèlef, i tu el cavallerívol Aquil·les:

   amb la teva bellesa cura'm la dèria –car tu em vas ferir!².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 116]

1 Macàon.

2 Tèlef. Pau Silenciari (contemporani de Macedoni, com Agaties) AP, 5, 291:

L'home que, a Tèlef, li féu una ferida, també el va curar,

noia, no siguis amb mi més cruel que un enemic.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 224

Prou amb el cor i el fetge, Amor! Si desitges ferir-me,

   has d'atacar-me unes parts diferents¹.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 114]

1 Reminiscències de Teòcrit 11, 15-16 en aquests versos:

..Ferit cruelment al fetge

per la sageta que la poderosa Cipris li havia clavat.

I, basculant 1400 anys, Nicetes Eugenià, en Drosil·la i Caricles III, 252-254, sembla conèixer aquest dístic i inspirar-s'hi:

..., com m'has ferit, para de turmentar-me el fetge

i si no t'agrada fereix-me amb una altra fletxa,

però preserva'm el fetge i el cor.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 223

Lucífer, no acuitis Amor, ni vulguis aprendre a tenir,

  –sent a la vora de Mart– un cor que no té compassió.

Com el dia que vas veure Fetont al palau de Climene,

  aturant-te en la cursa rabent, lla quan venies de llevant.

Així, aquesta nit, que ha tardat a deixar-se veure per mi

  que ho desitjava, no corris!¹ Fes com quan vas a Cimmèria².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 109]

1 Aturar el temps perquè la llum del dia no pugui venir a interrompre l'idil·li és un topos en la poesia grega i romana. El primer model és potser Homer Od. 23, 241-246. Vet-lo aquí, traduït per C. Riba:

I, sanglotant, els llueix amb dits de rosa l'Aurora,

sols que pensà una altra cosa la dea d'ulls clars, Atenea;

llarga la nit retingué en el seu terme i vora les aigües

de l'Oceà l'Aurora aturà del tron d'or, no deixant-li

júnye' els cavalls rabents per portar la llum a la terra,

Lampos i Faetont, els poltres que duen l'Aurora.

2 Els cimmeris són un poble nòrdic, coneguts per habitar unes regions amb unes nits molt llargues.