Joan Tzetzes: Posthomèrica 136-208 - Pentesilea (4)

    Més tard, quan la Filla del Matí [1] sortí impetuosa,
a dalt del seu carro – l'arrossegaven rabents els cavalls,
Lampe i Faetont que alhora el tiraven, tots dos sota el jou,
en canvi Pegàs, nouvingut, corria a la corda [2] -,
aleshores s'armava la jove Pentesilea.
Mentre agafava les armes, l'elm li va caure del cap
i el seu destrer renillà, semblant a algú que plorava.
Per a ella, infaustos presagis, quan agafava les armes;
i quan sortia a escometre els argius en el cos a cos,
una àliga, després d'atrapar una coloma, l'estava plomant,
així com Aquil·les l'hauria massacrat amb la llança allargada.
Vet aquí que, encetada la pugna salvatge,
anà a l'atac dels argius vora la llera de Xant;
darrera, portadores d'arcs encorbats, les dones guerreres
venien gitant ses sagetes; hi va caure un gran alarit.
Ella envestí els homes armats, també els escudats,
i afrontà els cavallers, ufanosos de llurs javelines.
Lluitaven, aquells, al costat dels seus capitostos,
amb tot, a cavall, amb les dones temptà d'envestir els aqueus
agafant-los al mig, tots quants n'hi havia, per tal de matar-los.
I en veritat hauria acomplert el que en la ment s'esperava:
d'una banda Enees duia l'esquadra de cavalleria,
de l'altra Deífob, amb els soldats escudats,
i alhora Paris empenya l'atac amb arquers musculosos;
tots ells, els argius, lluitaven amb fúria, si bé a contracor,
contra els troians, car l'angoixa és quelcom d'homicida -
els caps d'herois valerosos volaven pel terra,
nombrosos, de dànaus, i de troians generosos-,
i ella, duent bel·licoses les dones, els empaitava
i, tots, els anava a matar després d'haver-los tancat.
Però Aquil·les va veure i n'ofegà l'embranzida.
Vet aquí que quan l'albirà empaitant i atacant,
es girà, deixà el primer reng i restà a la ressaga,
i després, amb uns pocs cavallers, entre escuts ben serrats,
s'apropà i s'hi encarà d'improvís,
atacà aleshores la reina, quan ella llançava el seu dard,
i la colpí en diagonal amb la llança, al costat de la dreta.
Tot d'una, caigué de cavall, però continuà respirant.
La deixà allà mateix i es va dirigir vers les dones restants,
llavors li vingueren darrere uns genets de gran valentia.
    Després van caure Hipotoe i Antianeira,
tot seguit va morir Toxofone i també Toxoanaxa,
i Goritoessa i Iodoce amb Faretre,
Andrò, Ioxia, Biostrofe, Androdaixa,
també Aspidicarme caigué amb Enquesimargos,
Cnemis, Torece, Calacàor, Eurilofe,
Ecate, Anquimaque i Andromaque la reina [3].
Aquestes noies van caure: la flor de les amazones,
princeses i reines, una multitud innombrable.
    I els troians, quan van veure les reines de les amazones
massacrades per mà dels argius generosos,
tot  i no tenir més alè dins dels cossos,
van fugir, lliurant-se als genolls i als ràpids unglots dels cavalls,
cada u pel seu compte. Però per darrera els estalonaven
el argius generosos, passaven pel mig dels cadàvers,
fins que uns quants en van esclafar a la vora de les torres de Troia,
d'altres en capturaren sense matar-los, lluny de les torres,
i tothom se'ls va repartir amb les amazones.
    Però, quan acabà la batalla d'aquella guerra cruenta,
tornaren enrere per veure Pentesilea.
S'agitava convulsa, encara, al mig d'aquell extermini,
brillava per sa bellesa, mentre espirava l'últim alè,
la mamella amagada: era indòmita encara la verge.
I plorava l'Eàcida, tot demanant als companys
que en cavessin la tomba, per enterrar-hi la dona,
mes el túmul fou per a Tersites, no pas per a ella.
Doncs, vet aquí que, tal com esqueia, Aquil·les plorava
joventut, gallardia i més encara bellesa d'aquella
noia, però Tersites la va insultar des de lluny.
Aquil·les doncs, d'un cop a la testa, li va treure la vida [4].
Llavors el fill de Tideu, enfurismat per allò de Tersites,
llançà a l'Escamandre l'amazona Pentesilea:
i allà, entre les ones de l'Escamandre, l'abandonà l'alè de la vida.

[AQUÍ ACABA L'EPISODI DE PENTESILEA] 

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

[1] Ἠριγένεια, l'Aurora.
[2] παρῄορος: és l'equivalent de funalis en llatí.
[3] Els noms de les amazones que participaren a la guerra de Troia varien segon l'autor.
[4] Existeixen versions diverses d'aquest episodi, tant en l'antiguitat com en època medieval.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 22-23]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 80-135 - Pentesilea (3)

     Gaudi en sentia doncs l'eixam troià, tot mirant-la,
mes als argius se'ls glaçava el cor, quan la veien.
Es desplegaren, és obvi, en tres parts, i amb desgana.
És a dir, Menelau, Teucre i Merione - i, amb aquells,
també el fill de l'Arcísida¹, home de ment arterosa,
duien totes les colles d'arquers musculosos;
Àiax, en canvi, empenya els soldats que duien l'escut,
i també Nèstor i Idomeneu, Ialmen i Agamènnon.
Mnesteu duia genets, i així l'estol de l'Eàcida
i el Tidida, a més d'uns altres experts en cavalleria.
    Com deia, desplegats d'aquesta manera², tancaven les files,
ben junts³; tanmateix no podien frenar aquella dona.
Creieu-me, era gent de nova lleva, sense experiència,
que quan, de dalt de grans cavalls de genolls vigorosos,
van veure Pentesilea, la seva reina,
assaltant frontalment, amb puixança, els rengs de guerrers,
van anar a l'atac dels argius esgotats després de deu anys,
entre alarits formidables i els embats dels cavalls,
al mig de la pluja de llances i el pedregar de sagetes,
arrasaren la infanteria i els esquadrons de cavalleria.
    Aleshores, Pentesilea i les dones i els homes
que anaven amb ella, els destrossaren, sense frenar-se.
El sòl troià era doncs tot ple de cadàvers.
Quina boca diria quants aqueus varen caure?
Com quan la violència del vent - de Bòrees que brum amb estrèpit -
una nit d'hivern, bufant d'improvís,
congela les aigües clares, canviant-les en neu,
i aquí, allà, arreu, embolcalla tota la terra;
així aleshores Pentesilea, una dona -qui ho diria⁴-,
gelà la fúria dels aqueus, apagant-ne el coratge,
folrà de cadàvers la plana: d'homes mortals i cavalls.
    Vet aquí que una noia els va massacrar per tres dies,
i es refugiaven, de nit, entre el mar i la platja.
Mes quan va venir el vespre de la quarta jornada
i ella dormia en un llit, contenta per la victòria,
segura d'acabar d'aterrar els aqueus l'endemà,
tot just aleshores, a Príam i a ella, a Pentesilea,
Hera els va enviar un somni d'esglais i de plors,
presagi de mort de la generosa Pentesilea.
És a dir, Príam va veure que Hèctor encara era viu
i tenia imatge de dona, però era fort, tal com era.
Gaudi en sentia Príam i la resta del poble troià,
tanmateix el fill de Peleu, el matà igual que l'altra vegada.
En canvi, Pentesilea va tenir aquest somni:
li va semblar veure la generosa Otrore, sa mare,
concedint-la a un guerrer robust i formós, per ser-ne companya,
un nuvi de cabellera bonica, per bellesa igual a les Caris⁵,
i ella acceptava; però en va venir un altre, cruel,
del color la pega, immens i terrible,
de cent caps; aquest, aixecant la llança de coure,
a dalt d'un destrer d'esbufec implacable,
la raptà, enfonsant-se després als palaus infernals.
Aquestes van ser les nocturnes visions de llurs somnis.

[CONTINUARÀ]

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Laertes pare d'Odisseu era fill d'Arcisi.
2 Torna a referir-se als troians. Veure fragment 2, traduït anteriorment.

3 Encara que pugui semblar un anacronisme de Tzetzes, la tècnica de combat amb files tancades, és descrita ja en la Ilíada on el mot falange és expressament citat en dues ocasions: Il. 6,6 i Il. 13.145, per descriure-hi una distribució tancada dels guerrers a peu. És molt probable que la falange d'Homer no sigui, en realitat, la mateixa que la de Tucídides, però, en tot cas, no es pot dir que Tzetzes, quan parla de falange, estigui traint Homer.

4 ἐπ`ἄελεπτα φανεῖσα. Lehers, més literalment, proposa: praeter opinionem visa.

5 Són les Charites, les Gràcies.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 21-22]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 37-79 - Pentesilea (2)

I en efecte, podia haver acomplert el vot de les dones,

car més d'un cop va empènyer els aqueus dins la mar escumosa;

però Cronos indòmit, de ment tortuosa, era hostil,

ell maquinava el naufragi troià per mà dels aqueus,

ell fins i tot la va dur davant la llança d'Aquil·les

per bé que ella fos una dona puixant i indomable.

En tot cas, després d'armar el poble i d'armar-se,

sortí impetuosa de la porta de Troia, i era un goig per al poble

quan veien que col·locava els soldats entre rengs i en bell ordre¹.

I vet aquí que els arquers, els envià cap un mur a la dreta,

els hoplites a tots dos els costats, per ser una barrera de ferro.

Paris i Licaó eren qui acabdillaven els homes amb arc,

a més, hi havia Helé i Pammó i el valent Hippotoos,

Deífob era qui duia els hoplites i hi havia Agató i Polidames,

Èsac, Antifó i Polietes; i a més a més l'honorable

Troile i Enees eren caps d'esquadrons de cavalleria.

Van aferrar els escuts i les llances així com els elms,

la resplendor del metall rutilava, la terra mugia

pel fragor d'armadures i de cavalls amb genolls vigorosos.

   Ella destacava al bell mig d'esquadres de cavalleria,

la bella Pentesilea, filla generosa d'Otrore,

duia una cuirassa argentada amb reflexos d'estrelles,

a la testa, duia un elm que centellejava amb pedres precioses,

hi espurnejaven robins i ametistes, unes delícies.

I a més, als lloms portava una beina bonica i una aljava,

esplèndids objectes daurats, que a ella s'hi adeien.

I a més, massís, tenia un escut a la mà esquerra,

on hi eren Ares i Eros i Pentesilea.

I per aquella dona lluitaven Eros i Ares,

hi eren gravats, però tots dos semblaven sers vius.

Eros deia per això que ella era una filla seva

i Ares ho deia també; i la jove allà al mig,

brillant més que mai per la seva bellesa i son armament.

Eros, li havia arrancat la celada i als ulls la besava;

Ares també li donava els seus besos, agafant-li la testa.

Tenia doncs l'escut esmentat a la mà esquerra

i en canvi, semblant a un llampec, l'espasa a la mà la dreta.

A dalt d'un cavall de pèl fosc i de coll arquejat,

que de la crinera una llum emanava llobrega:

l'animal, portant una noia tan bella i magnànima

orgullós escumava i als ulls, li brillava una flama,

ni tampoc volia calcar els camins de la terra,

ans intentava llançar-se per les vies del cel.

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Entre rengs i en bell ordre. No me n'he pogut estar d'imitar Miquel Peix (Ilíada 10, 472).

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 20-21]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 1-36 - Pentesilea (1)

   I després de dur a terme allò que calia per a Hèctor¹,

un cop tornats a la vila, van fer un banquet, així com esqueia.

Posaren barres darrera els portals, n'ajustaren les baldes,

també aixecaren torres amb tota l'urgència,

esperant perdre-hi la vida per mans dels aqueus.

   Mentre ploraven sobre els plors de llur pàtria²,

quan fou el tercer dia, venint del Termodonte³,

Pentesilea aparegué, generosa filla d'Otrore,

era la reina, la noble, de les amazones.

   Va venir - tal com narra Quint en els seus poemes-

fugint de la vergonya, car matà Hipòlita, a Tera,

la seva germana; i dotze companyes estaven amb ella.

Això ho narra Quint en els seus poemes.

Però Hel·lànic i Lísies i altres homes il·lustres,

diuen que vingué a Troia en busca d'honor,

a fer créixer el seu nom i trobar un matrimoni.

En efecte, a elles, compartir el tàlem amb homes

els era de mal averany, si en batalla no vencien uns homes.

És el que diuen alguns, que Pentesilea vingué per això.

Algun altre narra que, com que venia pels dons d'Hèctor,

tan bon punt en sabé el destí, ja volia tornar enrere

i el vell Príam la retingué amb els seus propis dons,

car ella tenia al seu exèrcit, nombrosos, els escites,

famosos arquers, soldats, genets i unes dones guerreres.

N'era guia zelant i les tractava amb afecte.

   Mes quan entrà aquella dona a la ciutadella troiana

tothom s'hi abocà, qui d'un lloc, qui d'un altre,

car una dona guerrera sorprenia tothom;

l'acollí amb afecte, el vell home, al seu gran palau.

   I després d'alegrar-li el cor per molts dies,

i refermar els genolls i el vigor dels cavalls del seu exèrcit,

aleshores cridà a les armes el poble de Troia i el seu,

plantada al bel mig de tots ells, mirant-la, semblava una dea.

Les dones de Troia, totes, li dedicaven pregàries

que fos ella la venjadora del molt noble Hèctor,

que llancés els argius al fons de les gorgues del pèlag.

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Comença exactament allà on la Ilíada acaba, al 24, 804: “I així celebraren el funeral d'Hèctor, domador de cavalls”.

2 ἀγαστόνου εἵνεκα πάτρης. Lit.: “Per llur pàtria que es lamenta”.

3 Riu de la Capadòcia.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 20]