Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 7)

Digressió sobre el alamans i la tolerància religiosa

   Els alamans segueixen les lleis i els costums heretats, compartint naturalment el poder, amb el mateix sistema polític dels francs, i només se'n diferencien per la religió. Veneren unes plantes, uns rius, uns turons, uns precipicis, tot sacrificant-los cavalls i bous, entre moltes altres coses, que decapiten en una mena de ritus. Però de fet la barreja amb els francs, els va bé, atès que els està fent canviar, també en aquest aspecte, atraient ja els més sensats d'entre ells, i crec que no trigarà gaire a convèncer tots ells.

   Allò insensat i extravagant de les creences és obvi, evident i fàcil d'eliminar, fins i tot pels seus mateixos adeptes, si no són uns babaus. És just doncs que tothom que es desvia de la veritat, pugui elegir, sense ser castigat, i gaudeixi de la màxima tolerància, atès que, òbviament, no cau i s'arruïna voluntàriament, sinó de bona fe i, des d'un error de valoració, segueix amb coherència les seves conviccions, siguin les que siguin. No sé si enraonant es pot posar remei a la follia cruel dels ritus de sacrificació, tant si es celebren en honor dels boscos sagrats, és a dir, a la manera dels bàrbars, com si es fa en honor dels déus de la tradició antiga, tal com requereix el culte pagà. Jo, personalment, crec que no hi ha res de bonic en uns altars bruts de sang o en la mort d'allò més violenta d'uns animals; ara bé, si això té valor general, no serien tampoc ni bons, ni civilitzats – sinó salvatges i insensats– Deímon (Terror), tal com baldament l'han inventat els poetes, Phobos (Esglai), Enion (Guerra), Ate (Follia) o Eris (Fúria) invencible¹, com en dirien els mateixos; i afegiu-hi també, si voleu, Arimanes², com en diuen els perses i, entre els espectres infernals, aquells malvats i sanguinaris.

   Per cert, si bé algú pot considerar que aquests aspectes no escauen gens a la narració i que són tangencials i aliens als nostres propòsits, a mi, en tot cas m'agrada molt treure tot el que sé i elogiar-ne les coses positives, tot denunciant-ne aquelles que no ho són i destacant-ne aquelles nocives. En realitat, si a les a les narracions els faltés això, perquè així serien molt més útils i edificants, serien pures explicacions sense anàlisi i, tal vegada, sense voler ofendre ningú, a certes persones podrien semblar no gaire millors que les balades que es conten al gineceu vora al teler. Comptat i debatut, que cada u pensi com li agrada i, quant a mi, ara cal que torni on havia arribat la narració.

   Lotari i Butilí, doncs, quan al principi es van moure a l'atac dels romans, tenien unes expectatives molt altes, ja no aguantaven actuant segons allò que els havien imposat. Creien que Narsès de ben segur no resistiria a la seva escomesa, que Itàlia sencera seria seva i així arribarien a Sicília. Els sorprenia que els gots tinguessin tanta por d'un eunuc³ mocós, amanerat i efeminat, que s'escudava darrere dels homes de veritat. Doncs, amb aquestes opinions plenes de supèrbia, tot confiats del valor de la seva tropa, van fer els preparatius de la guerra, reunint un exèrcit de setanta-cinc mil homes aproximadament, entre alamans i francs, i tot seguit es dirigiren cap a Itàlia.

1 Edip a Colon, 127, per exemple.

2 Hades o esperit maligne, entre els perses.

3 Narsés abans de ser general havia estat eunuc de la cort de Justinià.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 7]