Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (IV)

    Tot just llavors em defallí el cor i vaig inundar els ulls amb rius de llàgrimes. Quin cabal de sentit comú ha perdut l'imperi romà! Un home de profunda experiència, acumulada al màxim nivell, de les qüestions d'estat, de capacitat dialèctica, de cultura filosòfica oberta, és a dir sacra i profana; i ple d'encant escampat pel cos, i d'una bellesa que no només es mereix manar¹, com diu algú, sinó divina, superior. En tot cas he patit molts més daltabaixos, gairebé des que vaig sortir amb bolquers de la Porfira, i he tingut molta mala sort. És difícil que algú pugui considerar allò que m'ha tocat - una mare i un pare emperadors i haver nascut a la Porfira - una sort dolenta i trist; però en les altres coses, ai quines envestides! quines desgràcies! Orfeu amb el seu cant movia les pedres, els arbres i els éssers inanimats i el flautista Timoteu, tocant per Alexandre, amb el so agut de la flauta, empenyé el macedoni a agafar corrents l'armadura i l'espasa. Però tant de bò l'explicació del meu cas mogui l'escoltador no cap a les armes i la batalla, ans cap al plor, i fins i tot provoqui el dolor no només dels sers vius, sinó també de les coses sense vida.

  A mi en tot cas, el patiment pel cèsar i la seva mort sobtada m'havia tocat el cor, obrint-hi una ferida profunda. Crec a més a més que les desventures anteriors comparades amb aquesta, ja irreparable, són com gota comparada amb tot l'Oceà Atlàntic o amb les ones de l'Adriàtic. Hom diria, mes aviat, que aquelles desgràcies havien estat el preludi d'aquestes, per mi era el fum un foc que crema en un forn, l'aire càlid que ve d'una gran flamarada i les fogueres diàries, preludi de l'incendi més indescriptible; sí, d'un foc que abrusa sense combustible, d'un foc que secretament brilla i flameja², sense cremar, que ens consumeix el cor, donant-nos la impressió que no ens cremem, quan en canvi estem en flames, fins als ossos, fins a la medul·la, fins a l'ànima³.

  M'adono d'haver realment sortit de tema amb la digressió: davant del cèsar i del dolor pel césar, se m'ha infiltrat una pena immensa. M'eixugaré doncs les llàgrimes dels ulls, em recuperaré del dolor i seguiré l'ordre dels fets, guanyant-hi, com diu la tragèdia, dos plors⁴, una desgràcia que te'n fa recordar una altra. Presentar una història basada en un emperador com aquell i tan excel·lent implica recordar també els seus dots, que em tornen a fer plorar amargament juntament amb tot el món. Recordar-me d'ell i explicar el seu govern per mi és motiu de plany, per altres és recordar una pèrdua. Començarem doncs la història del meu pare allà on és millor: on la narració està més documentada i és històricament més interessant.

1 És una referència a Eurípides Fr. 15,2 N².

2 Aquil·les Taci 5, 15, 6,

3 Literalment: fins no hi ha la separació amb l'ànima. Anna demostra conèixer el Timeu de Plató que diu que l'anima està lligada al cos mitjançant la medul·la.

4 Eurípides Hecuba, 518.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. IV)

Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (III)

He arribat a dedicar-me a la història del meu pare sobretot a causa d'això: era legítima esposa d'un home, el cèsar Nicèfor, de l'estirp dels Briennis, una persona molt per sobre de la seva gent per la seva gran bellesa, l'excel·lència intel·lectual i l'eloqüència eficaç. Era un autèntic espectacle veure'l i sentir-lo. Però ara, per no desviar-nos del camí, hem de seguir endavant.

Tenia doncs un gran talent en moltes coses i per això va ser company d'operacions militars de l'emperador Joan¹, germà meu, que organitzà expedicions contra diferents pobles bàrbars i atacà fins i tot els siris, recuperant la ciutat d'Antioquia per a l'imperi. Però el cèsar, com que no sabia desatendre les lletres, ni entre penes i fatigues²,va escriure diferents coses remarcables, entre d'altres es proposà narrar la història del temps d'Aleix, emperador dels romans i pare meu, per encàrrec de l'emperadriu, lliurant als llibres la seva actuació durant el regnat; en la mesura que les circumstàncies el deixaven allunyar-se durant un breu període de les armes i la guerra, per dedicar-se a la història i a labors literàries. I concretament, començà la narració reiniciant la història des del període anterior, obeint en això a l'ordre de la nostra sobirana, és a dir que inicià des de l'emperador romà, Diògenes, fins a arribar a aquell del qual precisament es proposava parlar. En aquella època el meu pare estava realment en la flor dels seus anys: ja era un adolescent. Quant als fets anteriors, ell no era ni tan sols un adolescent i no havia fet res que valgués la pena explicar, llevat que no se li vulgui fer un discurs d'elogi fins i tot de la seva vida de nen.

  La idea del cèsar era aquesta doncs, tal com manifesta la seva obra; tot i així, no va dur les seves expectatives a bon terme i deixà el treball inacabat: després de portar la història fins a l'època de l'emperador Nicèfor Botaniates, en aquell punt parà la narració per culpa d'unes circumstàncies que no li permeteren anar més enllà en la història, perjudicant el contingut de l'obra i d'altra banda privant els lectors d'un plaer. Així va ser que vaig decidir explicar jo mateixa tot allò que el meu pare havia fet, perquè això no fos ignorat en un futur, si bé tothom, que n'hagi conegut els escrits, sap quina harmonia i quanta delicadesa tenen les proses del cèsar.

  Va arribar doncs fins al punt que deia i un cop em portà de l'estranger l'escrit, tot i que en esborrany i incomplet, ai pobre, portà també una malaltia mortal, potser pels dolors que mai no acaben, potser per les expedicions una rere l'altra, potser per les enormes preocupacions pel nostre bé. Així que les pròpies preocupacions, els dolors obstinats i, a més a més, els aires canviants i malsans van ser una barreja letal per a ell. Llavors, greument malalt, anà a participar a l'expedició a Síria i Cilícia. D'allà, Síria el lliurà, completament decaigut, a Cilícia, Cilícia a Pamfília, Pamfília a Lídia, Lídia a Bitínia, Bitínia a la ciutat imperial i finalment a mi quan ja tenia el ventre inflat pels turments. Intentava explicar allò que li havia succeït, tot i trobar-se molt malament i no només no podia per la malaltia, jo també li ho impedia per no obrir més la ferida amb explicacions.

1 Joan II Comnè, fill d'Aleix I.

2 Salm 90 (89), 10. Però és un expressió proverbial.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. III)