Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (1-8)

Caiguda de l'imperi romà d'occident

Els afers africans es van doncs desenvolupar així per als romans¹. Passaré ara a tractar la guerra gòtica, recordant primer tot el que havia succeït als gots i als italians abans que comencés.

Mentre a Bizanci regnava Zenó, a occident regnava August, anomenat Augústul pels romans amb diminutiu perquè, tot i ser encara adolescent, havia obtingut l’imperi que el seu pare Orestes, persona de gran intel·ligència, administrava en nom seu. Els romans, tenien una aliança prèvia amb Sciris, Alans i altres pobles gòtics, d’ençà que els havia tocat patir per culpa d’Alaric i Àtiles allò que ja he explicat en els llibres anteriors. En la mesura que creixia el pes dels bàrbars entre ells, la importància dels soldats romans anava declinant ràpidament, i sota el nom, formalment correcte, de “aliança” eren sotmesos al lideratge dels estrangers. Així que els bàrbars en moltes qüestions se'n sortien amb la seva sense obligar-los, gràcies a bona voluntat d'aquells, però al final ja reclamaren l’assignació del conjunt de les terres itàliques. En realitat, exigien a Orestes que els en donés la tercera part i, com que no hi estava gens d’acord, el mataren sense gaire miraments. Entre ells hi havia un que es deia Odoacre i pertanyia a la guàrdia imperial²: doncs bé, els va prometre de dur a terme el que planejaven, en el ben entès que el col·loquessin en el poder. Un cop obtingut així el manament suprem, no va fer cap mal a l’emperador i el deixà viure la resta de la seva existència com a ciutadà particular. Amb el lliurament als bàrbars de la tercera part de les terres i el sòlid suport guanyat d’aquesta manera, mantingué el poder durant deu anys.

1 Es refereix als fets narrats en els dos llibres de Les guerres vandàliques

2 La de Ròmul Augústul.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 1-8)