Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 16)

De l'èxit dels nostres a Sardis gràcies a la seva habilitat

Com dèiem, la nostra situació era doncs realment desesperada: pel que fa a la població de fora de la ciutat, com que no podia resistir a l'imparable ímpetu persa¹, una part era eliminada, una altra emigrava – uns a les ciutats i als castells, d'altres a les illes, d'altres fins i tot identificaven les zones segures de l'altra ribera i s'hi desplaçaven -, i pel que fa a la població de la ciutat, patia l'escassedat de queviures per la pèrdua dels dominis exteriors. L'emperador doncs, amb aquesta situació, mentre lluitava com podia amb aquelles riuades de problemes, decebut pels famosos alans i per la seva gent i tot aferrant-se al podrimener estranger², envià una delegació al Khazan, el dels tocaris³ que es troben a orient, Kan, en llur llengua, i li proposà una aliança matrimonial, demanant així mateix que donessin suport a l'imperi romà que estava a punt d'enfonsar-se. Aquell acceptà la sol·licitud i la proposta de matrimoni -estava d'acord en efecte que fos amb la filla natural⁴ de la qual es considerava el pare l'emperador-, i jurà solemnement que perseguirien aquell malson de gent. Quan va corre la veu, òbviament, la resta de tribus van aplicar una reducció de les operacions de manera variada, tot i que de moment no se'n preocupaven gaire; però un sol d'aquests, Alais, un que havia assolat la Lídia, deixant-la com una presa dels misis o dels lidis⁵, amb les notícies que l'empenyen a fer plans, pensà que per a ell i els seus seria adient preocupar-se per la defensa. Sigui com sigui, envià doncs uns missatgers a proposar una col·laboració, a determinades condicions, als qui es trobaven a la plaça-forta de Sardes -que era especialment segura, sent l'acròpoli de la ciutat antiga, amb una part infranquejable i l'altra molt escarpada- que s'hi havien tancat, assetjats per aquella gent. Amb la plaça-forta separada en dues parts per una alta i sòlida muralla, el seu propòsit era reservar-ne meitat per ells i meitat per als nostres, lligant llavors relacions amistoses i, tot i anar junts, la intenció era que els nostres es dedicarien a les seves activitats econòmiques corrents i ells seguirien de totes maneres amb les pròpies; però es mantindrien lluny dels nostres, òbviament, dedicant a altres pobles els seus esforços per guanyar-se la vida segons els seus sistemes, és a dir el pillatge.

Proposaren doncs això i obstinadament es mantenien pels volts del castell; els altres consideraven inútil oposar-se a la proposta i, quant a acceptar-la, si bé no la veien del tot segura per la proximitat dels enemics – i anyells i llops no és bo que tinguin tractes – amb tot, donada la situació difícil i la necessitat que tenien de proveir-se d'aigua i de sembrar, els semblà tolerable; així que acceptaren.

Llavors acolliren un gran nombre de perses⁶ -i òbviament es podien veure les palades de diners que venien amb ells- i vivien separats dels nouvinguts amb el mur del mig que tenia allunyats uns i altres. Alguns però tenien relació passant per unes portetes, segons el que es deia. Això va durar durant un cert temps i evità que s'escampessin mals pitjors per la plaça-forta. Però quan la força de les notícies sobre els tocars a poc a poc anà minvant, començaren a sentir-se més confiats i a recuperar-se de les seves pors; així, els qui llavors demanaven asil, ja es tornaven a apropiar d'ells mateixos, tot recuperant allò que havien estat, i planejaren atacar els veïns. Ara bé, la intriga va ser contraproduent; car igualment els romans, que per la seva banda ja tenien plans, arran d'això es despertaren en contra seu, convençuts que era millor ser els primers a actuar que a patir. Llavors, anticipant-se al complot dels altres, els nostres enviaren un missatger al cap de les tropes romanes en aquell moment, un primiceri⁷ de la jerarquia de cort. Aquell, preparat un contingent important, una nit es dirigí a la plaça-forta, presentant-se allà, esperat per uns i no per uns altres. Així que uns el feren entrar amb joia, mentre un tràgic malson s'abatia sobre els altres que dormien i els reservà tota la seva terrible duresa.

1 Els turcs.

2 Es refereix als catalans, que estan instal·lats a Cízic (veure capítols anteriors),

3 No està clar a quin poble es refereix aquí. Podria ser un poble tàrtar que ocupava la Bactriana (nord de l'Afganistan). Segons el Failler això hauria d'haver-se esdevingut abans del 17 de maig de 1304.

4 No s'específica de quina filla natural es tracti. Segons Failler, podria ser Irene Palaiologina.

5 És una expressió proverbial molt coneguda des de l'època clàssica, per dir que una ciutat queda durament devastada (veure p.ex., en aquest mateix blog, Teodor Prodrom 1-38).

6 Són turcs, com ja vam destacar. És un anacronisme constant en Paquímer.

7 Πριμμικήριος: Un títol de la jerarquia de cort bizantina, que es va passar també a la eclasiàstica.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 16)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 13)

Del dèspota Miquel i com fou arrestat arran d'unes sospites¹

També el dèspota Miquel² per una certa raó, arran de la qual va ser sotmès a unes acusacions, va corre perill. Com que l'emperador volia que es desplegués amb els seus a Nicea, convocà els parents escrivint-los vàries cartes: però aquella gent no se'n volia fer càrrec. Per això, pensà servir-se de membres de la guàrdia imperial, que per les circumstàncies es trobaven inactius. Després d'aquests contactes els incorporà, però sense que en fos assabentat l'emperador, i els exigí un jurament - eren, segons les seves estimacions, al voltant d'un centenar-, tot rebent llur paraula i, a la vegada, donant-los la seva. El jurament era, en la meva opinió, prerrogativa exclusiva de l'emperador; i, de fet, juraren que serien els enemics dels enemics i els amics dels amics del qui fins llavors havia estat el seu senyor. Així, quan el fet sortí a la llum, l'emperador, tenint en compte aquesta i moltes altres qüestions i, com que aquell home era marit de la filla de Terter³, sospità clarament un acte de traïció per part seva; dugué doncs els fets a judici i féu condemnar l'acusat. Però, d'això també en parlarem d'aquí a una estona.

Però, l'emperador feia un jurament del mateix caire amb Roger⁴. Aquest, per la seva banda, un cop rebut l'escrit, probablement considerà que ell també era un home poderós, i decidí que havia de fer venir no només els homes que estaven directament a les seves ordres, sinó que, per voler destacar encara més, en convocà uns de nous⁵, car les esperances que provocava l'emperador li donaven ales, fins al punt de no disposar de prou vaixells per transportar la gent allistada ni tampoc de tants diners per pagar bestretes amb la garantia que l'emperador hauria donat la resta. Per això s'adreçà fins als genovesos, rebent, a compte de l'acord amb l'emperador, al voltant de 20.000 nomismes: uns quants els cobrà i uns altres li foren descomptats per l'aprovisionament de les naus que justament havien transportat l'exèrcit.

El mes de setembre doncs, tal com dèiem, arribà a Constantinoble. I l'emperador, tot i haver d'acollir un exèrcit que superava les seves previsions, com que confiava en tot cas en l'aliança, refermà els seus propòsits i per ells dilapidà diners a palades, mentre les reserves, que es nodrien dels impostos recaptats a tot arreu, es buidaven en profit d'aquella gent, quan estaven sospesos fins els sous i els ingressos per a qui servia a palau – els imports que justament els emperadors des de feia temps pagaven com a salari indispensables per a la gent del servei-. Amb tot, l'emperador elevà Roger a la dignitat de megaduc, tot reconeixent-ne també els seu altres títols particulars, i reservant-li el casament segons allò acordat. Per als nouvinguts llavors era bo, després de gaudir de tants reconeixements, demostrar la seva utilitat i que servien per alguna cosa. Se'ls ordenà que anessin a Cízic. Es tenia molt clar que la malevolència (més aviat l'agressivitat) ataca els rics⁶, i que la gent que es concentrava allà, rica en diners i altres recursos, òbviament atreia els perses⁷; per això es creia que, per trobar-se aïllada, havia de comptar amb un suport.

1 En realitat aquest és només un breu incís en la història que Paquímeres està explicant de Roger de Flor.

2 Miquel Àngelos fill del dèspota Miquel II d'Epir, que havia vingut a Constantinoble el 1278. Primer s'havia casat amb Maria Palaiologina (filla de Miquel VIII) i després la filla d'un Terter (dinastia de tsars búlgars 1280-1292, 1300-1323).

3 Veure nota anterior.
4 Reprèn la narració del capítol anterior.
5 Muntaner 199, 200 i 201 ens descriu breument qui el seguí. També ens diu que R. De Flor va haver de llogar una part de l'esquadra.

6 Cita, no literal de Sòfocles, Àiax, 157.

7 Turcs. És un anacronisme.
 
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 13)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 12)

Dels llatins arribats amb la convocatòria i les coses que van fer

El mes de setembre següent a la segona indicció¹, Constantinoble també va conèixer -i tant de bo no hagués fet!- el llatí² Roger de Flor, amb les seves set naus i una esquadra aliada, formada principalment per catalans i almogàvers que comptava aproximadament amb vuit mil homes; el precedia Ferran Eiximenis³, que sumava encara més homes a l'armada. Però l'Eiximenis -que era un aristòcrata- s'havia presentat per iniciativa pròpia, amb el seu exèrcit personal, per donar el seu suport en la guerra contra els perses⁴, si l'emperador ho volia, i a un preu determinat, és clar. Roger, ell sí, havia salpat responent a la convocatòria; era un home de mirada aterradora, ràpid quan decidia i impetuós quan actuava; vull fer-hi un breu excurs tal com m'ho han explicat, i si mai la història s'allunya dels fets veritables, que se'n reprovi no pas l'escriptor, sinó la informació rebuda.

A Ptolemaida de Síria⁵, quan encara existia i era una ciutat famosa, ell servia el Temple com a frare. Quan aquesta fou presa dels etíops⁶, com ja hem explicat en els llibres anteriors, i aquells indrets quedaren devastats, robà els bens del monestir i després d'armar uns grans vaixells, afrontà els agarens⁷; era un pirata molt dur i amb els seus nombrosos companys duia atacs de sorpresa. Amb la riquesa i el luxe que venien dels botins acumulats pel mar, es tornà més confiat -i els seus homes també- i deixà aquell ordre de frares i l'hàbit; amb decisió i amb les naus plenes, anà a unir-se a Frederic⁸, aquell que regnava sobre Sicília amb el poder que li venia del temps de Manfred⁹ -tot lluitant contra la seva família, s'havia rebel·lat a l'Església i, com a conseqüència, escometia guerres i batalles amb Carles¹⁰-. Li anà doncs a prestar suport amb el seu exèrcit, per un salari pactat, i, participant a l'aliança amb Frederic, durant cert temps lluità amb els seus homes al costat seu.

Quan després la guerra es va acabar, i els qui estaven en conflicte en aquell moment signaren un acord de pau referendat per un matrimoni¹¹ -en efecte, el germà del rei prengué com a esposa Caterina; aquell també havia estat coronat rei pel papa, si bé sine terra, és a dir sense terra, i proclamat així mateix emperador universal, lligant les seves pretensions sobre Constantinoble a la seva esposa, una néta de Balduí¹²-, per això, com que l'església s'hi havia reconciliat, el papa va fer buscar Roger. Frederic tanmateix, que pensava que no era apropiat i sobretot no era just trair qui s'havia demostrat útil en el moment de la necessitat -tinguem en compte que hi ha la condemna immediata i espantosa a la foguera per algú que hagi trepitjat l'hàbit-, considerà oportú reservar, per a ell, gratitud autèntica i, per al el papa, condescendència amb les acusacions, i no fer-lo arrestar, però tampoc reservar-li honors; va doncs ordenar-li que se'n anés lluny a buscar-se un lloc segur.

Abandonat per tothom, Roger envià un nunci a l'emperador, implorant que li donés acollida, ja que, segons deia, quan el monarca ho volgués, podria disposar d'un potent exèrcit com a aliat. Realment, tal com demostrà, era valent de natura i de mentalitat guerrera; i és més: al mateix temps tenia dominada una tropa ferotge gràcies a la seva intel·ligència àgil i aguda, i també a còpia de promeses sobre els grans èxits que aconseguirien. Però l'emperador per part seva, que per necessitat ja havia començat a fer servir mercenaris, es va abocar sobre aquella situació com si fos un regal del cel i, enviant-los una butlla d'or com a garantia, acceptà Roger i el seu exèrcit tan bé que, a ell, li concedí l'honor del títol de megaduc i a més a més el casà amb la seva neta Maria filla d'Assan¹³; i, pel que fa als seus homes, els va satisfer amb els sous corresponents, per prestar llurs serveis en guerra. En tot cas, com s'ha dit, es menystenien les forces romanes, afeblides i disperses a occident, que buscaven llavors on donar els seus serveis i guanyar-se la vida.

1 Setembre, 1303. Els fets d'aquest capítol són narrats, amb més detall i alguns matisos diferents, als capítols 194-199 de la Crònica de Muntaner.

2 El Failler ens recorda que “els mercenaris de la Companyia Catalana són denominats en aquesta Història catalans (Κατελάνοι), almogàvers (Ἀμογάβαροι), italians o llatins.

3 Ferran Ximenis d'Arenós

4 Paquímeres vol dir els turcs. Un dels seus nombrosos anacronismes.

5 Roger era templer i es trobava, el 18 de maig de 1291, al port de Sant Joan d'Acre (és com es deia la ciutat en aquell moment). Muntaner dóna d'aquests fets una visió diferent (194). Al·lega que Roger va rebre grans quantitats de riqueses per transportar bens i persones d'Acre, a punt de ser conquerida, a Mont Pelegrí (Trípoli del Líban), i que ell els donava a l'Ordre. En tot cas, admet que hi havien veus (malintencionades, segons ell) que deien que en aquella ocasió s'havia enriquit indegudament.

6 Els egipcians, mamelucs.

7 Els musulmans.

8 Frederic II de Sicília (1302-1337), fill de Pere el gran de Constança, filla de Manfred I de Hohenstaufen.

9 Manfred I (de Hohenstaufen, 1258-1266).

10 Carles II el coix, rei de Nàpols (de la dinastia d'Anjou, 1285-1309).

11 La pau de Caltabellotta (31/08/1302) entre Frederic i Carles II d'Anjou va ser segellada amb el casament de Frederic amb Eleonora d'Anjou, filla de Carles. No és doncs cert allò que explica Paquímeres a l'incís següent.

12 El gener de 1301, Felip IV el bell va fer casar Carles de Valois amb Caterina de Courtenay, descendent de Balduí II de Courtenay, antic emperador llatí de Constantinoble. El 03/09/1301 és investit emperador per Bonifaci VIII, en l'esperança que pogués tornar a recuperar el tro de l'imperi llatí. Paquímeres aquí confon els dos esdeveniments.

13 Maria de Bulgària (Latzaura, segons l'anomena Muntaner), filla de Joan III Asan de Bulgària i d'Irene Paleologina.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999)